Els Planes flassaders de Vilafranca del Penedès (Segle XVI-XVII)

 

Tot i que molt probablement el cognom originari d’aquesta família era Plana i no Planes farem servir la grafia que més vegades trobem en la documentació, la de Planes. En aquests dos-cents anys al Penedès i sobretot a Vilafranca, hi arriben famílies d’altres indrets, alguns occitans però també de pobles de Catalunya o de fora. La causa, molt probablement, era la comunicació propera al mar i el no estar gaire lluny de Barcelona. Un bon lloc per fer negocis comercials. Sabem que les flassades o mantes que fabricaven hi feien servir la llana, cal descartar el que portessin un disseny molt elaborat, tot i que no es pot assegurar, no coneixem ni compradors ni inventaris dels seus obradors.

El flassader és un menestral que té com ofici teixir flassades i vendre-les. A Barcelona ja tenien una confraria pròpia l’any 1331. Ofici, per tant, que va continuar encara un bon temps tant a Vilafranca com a Barcelona, on hi ha el carrer dels flassaders.

Antoni Planes, el flassader de Vilallonga (1545)

Al 1548 Antoni Planes que té l’ofici de flassader vivint a Vilafranca del Penedès. És originari de Vilallonga del Camp (Tarragona). Ja deuria fer uns anys que vivia a Vilafranca- Ho diem perquè el febrer d’aquest any era propietari d’una vinya situada a la Pelegrina. La seva muller era Tecla. Es va casar amb segons núpcies amb Magdalena.

Del primer matrimoni va ser fill i hereu el flassader Pere Planes nascut a Vilallonga. Es va casar el 1565 amb Jerònima Janer, filla del blanquer Joan Janer de Vilafranca. En segones núpcies es va casar amb Mateua. El 1574 eren Pere i Mateua difunts.

Un altre fill de la primera unió entre Antoni Planes i Tecla va ser el flassader Joan Planes, que el 1570 ja era difunt. La viuda era Elisabet. Una filla d’aquest matrimoni va ser Francesca Planes que el 1574 es va casar amb el paraire Bartomeu Rovira de Pacs del Penedès.

Del matrimoni entre Antoni i Magdalena tingueren la filla Magdalena que el 1581 es va casar amb el calceter Francesc Soler de Vilafranca a l’edat de setze anys. Pau Planes era el fill hereu també flassader, es va casar el 1582 amb Estefania Mas, filla d’un botiguer de draps del terme de Foix en primeres núpcies i en segones amb Coloma Llorens, filla d’un mercader de Vilafranca.

Altres fills d’Antoni i Magdalena van ser Pau, flassader i negociant i Francesc i Bernat Planes, botiguers de roba habitants a Barcelona i Eufrasina que es va casar amb Onofre Capellades, fill d’un mercader de Vilafranca.

                      

Pau Planes, el síndic dels franciscans, el negociant, el flassader (1584)

Aquest any 1584 el flassader Pau Planes era l’administrador de les rendes del convent de Sant Francesc de Vilafranca. Va ser procurador de l’Inquisidor castellà Juan Álvarez Caldas el 1585 del tribunal de Barcelona en assumptes a Vilafranca i comarca. També va ser durant quatre anys l’arrendador de les rendes del monestir de Santes Creus que rebia de Vilafranca i comarca.

A partir del 1585 en els documents notarials el trobem com a ofici de negociador i flassader. Es va casar amb segons núpcies  el 1588 amb Coloma Llorens, filla d’Antoni, blanquer de Vilafranca. Ella té divuit anys.

Pere Planes, el flassader i negociant (1574)

Era Pere germà d’Antoni Planes. Estava casat amb Mateua Queralt. El 1574 eren tots dos difunts. Una filla, Joana, es va casar amb el botiguer de draps de Vilafranca, Gaspar Soler el mateix any 1574. Pere va ser l’hereu del seu sogre mercader Montserrat Queralt.

La Joana va ser l’hereva dels béns del seu pare i de l’avi Queralt. El 1582 Joana era difunta. Els béns van passar a mans del seu marit el botiguer de roba Gaspar Soler.

Pere va ser l’encarregat l’any 1590 d’abastar la carnisseria de Vilafranca: “...donarà deguda abundancia i compliment de carns d’ovella i moltó bona i taulera i aquella tallarà o farà tallar amb dos pilons, això és un piló d’ovella i altre de moltó i això per temps d’un any, que començarà a correr lo primer de juny primer vinent i finarà de darrer de maig de l’any 1591. E que tallarà lo moltó a raó de 3 sous per lliura carnissera i l’ovella a raó de dos sous per lliura franc de imposit i imposicions i també tallarà un bou lo dia de corpus. E promet que estarà a tota correcció dels dits magnificis senyors jurats i dels hbles mostafas de la present vila i també dels sobreposats d’aquella conforme los capitols de mostasafs i altres ordinacions de la present vila…”

Pere i Mateua tenien una casa a l’extrem del carrer Graupere de Vilafranca. La van comprar el 1590 al candeler de cera LLuc Cabesa de Barcelona. El fill i hereu va ser un altre Pere Planes, flassader, que va continuar els negocis del seu pare. Aquet es va casar amb Jerònima de Vilafranca.

Testaments dels Planes flassaders

Joana Planes, filla de Pere i Mateua signa testament el 1574. Vol ser enterrada a l’església de Santa Maria de Vilafranca, davant la capella de la confraria de Sant Eloi, on està sepultat el seu avi, el mercader Montserrat Queralt. Anomena hereu al seu marit Gaspar Soler. Tenien la  casa de la plaça del Blat que va llogar el 1564 el seu oncle el flassader Antoni Planes al seu marit Gaspar. La meitat de la casa, el corral, la pallissa i l’hort ho deix a Montserrat Pasqual.

El 1585 redacta el seu testament l’argenter Bernat Planes de Barcelona, fill del pagès Francesc Planes. Els seus marmessors són el seu nebot, el botiguer de draps de Barcelona, Francesc Planes. Anomena hereu universal al seu germà Antoni Planes, flassader de Vilafranca del Penedès. Elegeix ser enterra a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona. Va deixa dues-centes lliures a la seva neboda Eulàlia Planes, filla del seu germà Francesc, casada amb el pagès Andreu Folc de Barcelona el 1588.

El 1596 el negociant i flassader Pau Planes, fill d’Antoni i Magdalena, signa testament. Els marmessors són la seva muller Coloma, el seu cunyat Francesc Soler. El seu nebot Pere Queralt i les seves germanes Eufrasina i Magdalena. Escull ser enterrat al monestir de Sant Francesc de Vilafranca. Fa deixes al seu fill de sis mesos, de nom Pau, a les filles Coloma de sis anys, Magdalena de cinc anys, Marianna de tres anys, fills amb la Coloma.

Anomena hereus universals als seus germans Francesc i Bernat Planes, botiguers de roba habitants de Barcelona. Fa deixes també a la seva criada de nom Joana.

El 1611 signa testament Jerònima Janer, muller del flassader Pere Planes. Els marmessors són el seu marit i el Germà Magí Janer. Escull ser enterrada al cementiri de l’església de Santa Maria. Fa deixes als seus fills Onofre i Pere. Anomena hereva universal a la seva fill Jerònima.

El 1618 a la casa de l’orde de Sant Joan de Jerusalem o hospitalers, Francesca, muller del paraire Bartomeu Rovira de Vilafranca, dicta testament. Filla del flassader Joan Planes i Elisabet. Els marmessors són el seu marit i el seu fill Domingo Rovira Planes. Elegeix sepultura al túmul de Minerva a l’església de Santa Maria de Vilafranca. Anomena hereu al fill Domingo Rovira Planes.

Els botiguers de roba de Barcelona (1596)

Bernat i Francesc Planes eren botiguers de roba que vivien a Barcelona. Tots germans del negociant Pau Planes i fills del flassader Antoni Planes. Els primers seran els hereus del seu germà Pau el 1596. Els hereus aquest mateix any lloguen per tres anys la casa de la plaça del Blat i el celler de vi del carrer de la Fruita. També venen dels béns del seu germà una vinya situada al Viver, dins el terme de Vilafranca del Penedès, al abaixador Pere Esbert. Bernat Planes tenia l’ofici d’argenter i vivia a Barcelona. Era fill del pagès Francesc Planes nascut a Vilallonga del Camp, germà del flassader habitant a Vilafranca, Antoni Planes, originari també de Vilallonga. La seva muller es deia Elionor.

Sabem que l’any 1628 Bernat Planes, ara blanquer d’ofici, fill d’un altre Bernat Planes, també blanquer i Margarita, signa capítols matrimonials amb Beatriz, filla de l’assaonador Joan Nogués de Barcelona.

 

El flassader Onofre Planes i família (1601-1668)

Onofre, fill del flassader Pere Planes i Jerònima, es va casar amb Caterina Lleó de Vilafranca el 1601. Sabem el naixement dels fills de nom Jerònima, Paula, Maria Àngela, Maria, Joana, Antoni i Jeroni.

Pare i fill van comprar, en diferents anys, llana pel seu ofici a mercaders tant de Barcelona com altres indrets, per exemple de Reus, l’Urgell i l’Aragó. Acostumaven a llogar ases per traginar la llana des del lloc on la compraven fins a Vilafranca. Eren propietaris de diferents terres situades en el terme de Vilafranca.

Ell amb la seva muller i el pare vivien en una casa del carrer Vall del Castell de Vilafranca. El 1608 venen una pallissa amb un portal situat al carrer dels Capellans, que creiem estava molt proper al del Vall del Castell, arran de la muralla de Vilafranca. El preu és de 25 lliures. La venen al pagès Pau Vilar.

El 1610 Jerònima, muller de Pere i mare d’Onofre i Caterina Lleó, muller d’Onofre, diuen:

“...considerant los dits marits nostres de present no tenir possibilitat per a treballar de llur art i no faltar en casa molts treballs per raó de no tenir dit modo de treballar ni diners ni pecunies comptants per comprar llanes i altres coses que requereix dit ofici de flassaders, e com nosaltres haia suplicar a Jaume Palau negociant de la Vilafr que ens fes mercer de fiar als dits marits nostres dites llanes perquè pugan treballar i exercir llur art …prometen al dit Jaume Palau …que nosaltres per les raons predites de dit nostre dot i espoli i altres drets…no ens oposarem en cap debitori per dits nostres marits..al dit Palau per raó dels preus de les dites llanes…Així el negociant Jaume Palau de Vilafranca presta al seus marits vint lliures per comprar llana blanca nítida.

El 1612 la seva filla gran, Jerònima, es casa amb el paraire originari de les Cases Blanques d’Avinyonet del Penedès, Miquel Castellví. El 1619 en segones núpcies va signar capítols matrimonials amb el sabater Gaspar Mateu de Vilafranca. I en terceres, amb el pagès Gabriel Ferrer de Sant Sadurní de Subirats el 1640.

El 1630 l’hereu, Jeroni, d’ofici flassader, va casar-se amb Maria Mestre fill de Joan, d’ofici sastre de Vilafranca. Sabem del bateig dels fills Onofre, Maria, Margarida i Francesca, Francesc, Gabriel, Jeroni i Joan.

El 1633, la filla petita, Maria, es casa amb el ferrer Nicolau Ferrer de Vilafranca en primeres núpcies. En segones, el 1642, es va casar amb el mestre d’orgue Bernabé Irribaria, originari de Tudela (Navarra), signen capítols matrimonials a Vilafranca.

Jeroni Planes, flassader i molt més (1635-1647)

El fill d’Onofre i Caterina en Jeroni Planes hi és molt sovint en la documentació notari de l’arxiu comarcal de l’Alt Penedès de Vilafranca. Algunes dades: ven terra que té a Puigciuró (1644); compra un matxo; deu diners al noble Francesc de Copons de Vilafranca; ven blat per pagar deutes (1644); deu diners al comanador dels Hospitalers de Vilafranca (1645); compra un matxo; deu diners al monjo de Montserrat que estava al monestir de Vilafranca, ven terres que té a La Granada i al molí de Rovira (1646); deu diners al mercader Jaume Morgades de Pont d’Armentera; el comanador Pere Polet de Copons de Selma li deu diners per una sèrie de favors que li fa quan va estar malalt a l’hospital dels pobres de Vilafranca, anar a Selma, tres vegades, per anar al monestir de Santes Creus i a Barcelona per anar a buscar un altre comanador que vingués a veure el malalt; l’anomenen arrendador de la pesca salada i altres mercaderies de Vilafranca: compra un matxo al batlle de Vilafranca; compra llanes al negociant Jaume Bover de Monistrol de Montserrat  (1647);

El fill gran de Jeroni va ser un altre Onofre. El 1642 tenia vuit anys. La seva àvia Caterina Lleó el va anomenar hereu. El pare va ser l’administrador dels béns de l’avia per ser el fill menor d’edat. El 1655 Onofre es va casar amb Maria filla del negociant Jaume Pintor, a qui li van vendre feia uns anys la casa que tenien al carrer Vall del Castell.

La casa de la plaça del Blat (1545-1596)

Antoni Planes i Magdalena vivien en una casa situada a la plaça del Blat (l’actual Constitució). Feia cantonada al carrer de la Fruita on hi tenien un celler. Pere Planes també flassader era germà d’Antoni i vivia en una casa al costat de la seva. Antoni i el seu germà Pere van comprar les cases a Francesc Cordella que tenia l’ofici de calceter, pel preu de noranta lliures per allà l’any 1545, el que segurament van venir a Vilafranca. Per treure una hipoteca sobre la casa, propietat dels preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca, Antoni i la seva muller van haver de demanar un censal mort (préstec) al terratinent Antoni Mas propietari del Mas Montsarra situat al terme de Foix. Antoni Mas era el pare d’Estefania que es va casar amb Pau Planes, fill d’Antoni i Magdalena. Li demanen cent lliures. A la vegada hipotequen la mateixa casa i el celler a més de la vinya de la Pelegrina.

El 1564 Antoni Planes lloga la casa que tenien a la plaça del Blat al sabater Gaspar Soler, marit de la seva neboda Joana, filla de Pere Planes i Mateua Queralt, per cinc anys. El preu va ser de 55 lliures.

El fill i hereu d’Antoni Planes va ser Pau Planes, el seu ofici era negociant. La casa passa a propietat seva. El mestre de cases Vidal Valls fa obres a la part de la casa que és situada al carrer de la Fruita el 1581. Pau va llogar la casa el 1595 al sastre Pere Gual, pel preu de 24 lliures.

Els hereus de Pau Planes, el negociador de Vilafranca, els seus germans Francesc i Bernat botiguers de Barcelona, lloguen per tres anys, el 1596, la casa amb tres portals situada a la Plaça Major i tot el celler de vi quer hi ha al carrer de la Fruita al prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca, en Bartomeu Pujol i el sabater Joan Vidal. El preu és de 57 lliures. Posteriorment van traslladar-se una mica més avall a tenir el seu obrador i casa, al carrer Vall del Castell.

La casa del Vall del Castell (1606-1700)

Onofre Planes i família hipotequen al noble Masdovelles, per un préstec que li pagaven des de l’any 1614 fins el 1621, la casa del carrer Vall del Castell de Vilafranca. La casa tenia quatre portals, dos eren al carrer Vall del Castell i dos al carrer que estava al costat de la casa dels nobles Espuny i que anava fins a la muralla i el portal anomenat de Coloma o dels escorxadors. També obliguen diverses terres situades en el terme de Vilafranca.

El 1624 Joana Janer, filla del negociant de Vilafranca i Francesca dicta testament en una part de la casa d’Onofre Planes situada al carrer que va de la Plaça Major al Vall del Castell. Entre els seus marmessors hi surt Onofre.

El 1646 els flassaders Onofre i Jeroni Planes, pare i fill, venen al pagès Jaume Pintor de Vilafranca la casa amb quatre portals, dos que donen al carrer que va de la Plaça Major al del Vall del Castell i els altres a un carreró que va al carrer del Vall a la muralla de Vilafranca. El preu és de 150 lliures. D’aquestes cent son per pagar un préstec que van rebre.

La comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca traspassa el censal mort el 1701 de preu dinou lliures, a la noble Maria d’Espuny Morera Berardo que abans pagaven els hereus dels Planes flassaders hipotecant-se la casa o cases situades al Vall del Castell. Que molt probablement deuria passar a propietat dels Espuny i així poder ampliar el seu palau que els hi quedava petit.

La segona meitat del segle XVII els Planes els hereus d’aquells Planes flassaders ja han canviat d’ofici. Uns exemples son els següents matrimonis:

El 1666 Francesc Planes Mestre d’ofici pagès, fill de Jeroni i Maria, es casa amb Paula Casolins filla d’un calderer de Valls. Van viure en una casa situada a la plaça de l’Oli de Vilafranca.

El 1669 Jeroni Planes Mestre d’ofici sabater s’uneix amb matrimoni amb Margarida filla d’un sabater de Vilafranca.

El 1673 Joan Planes Mestre d’ofici espardenyer s’uneix amb Teresa filla del mestre de capella Gabriel Font de Vilafranca. En segones núpcies amb Dionisa filla del pagès Pere Joan Rosés de Vilafranca.

Caterina Lleó i Jeroni Planes tenen un enterrament de cerimònia de la mà mitjana, la que corresponia als mercaders.

 

 

 

 

 

 

 

El Mas Botins de Santa Fe del Penedès (XVI-XIX)

 

El Mas Botins és situat al terme de Santa Fe del Penedès. En tenim referències des del segle XIV. Els propietaris primers van ser els nobles Castellet.

 (http://elpenedesmedievaljb.blogspot.com/2021/12/castellet-i-els-castellet.html)

Aquí volem comentar aspectes posteriors del mas des del segle XVI al XIX.

Els Marquès dels Botins (1493-1529)

En la documentació comencem a trobar un Jaume Marquès que viu al mas el 1493. Sembla ser el propietari, anteriorment ho va ser Bartomeu Castellet. Jaume deuria ser noble, ja que alguns propietaris d’altres masies del voltant li han de prestar homenatge, com els del mas Escardó, situat en el mateix terme de Santa Fe del Penedès el 1498, com a vassalls de Jaume Marquès. Sabem que es relaciona amb altres persones nobles  com Francesc Maimó, batlle general de Catalunya, ajudant-lo a reclamar un deute de persones del terme de Santa Fe al batlle general (1505); o cobrant un deute ell mateix de la noble Estefania de Centelles, muller del senyor de la Llacuna  Berenguer de Cervelló de Castre i Pinós (1523). Ja l’any 1523 trobem una última referència d’un Antoni Marquès, que és oriünd del mas dels Botins, però viu a Vilafranca del Penedès. El 1527 el pagès Bartomeu Gili, que viu en el terme de Lavern a Subirats, treballa terres del Mas Botins.

Francesc Torres del mas (1605/07)

El pagès Francesc Torres és el masover del mas durant aquestes tres anys del segle XVII, amb la seva muller Magdalena Bessons. Posteriorment es va traslladar de masover en una altra masia de Terrassola i més endavant en una de la parròquia de Santa Maria de Bellver (Vilobí del Penedès) i també la masia Cases Blanques situada a la parròquia de Santa Margarida (els Monjos).

Els Feixes (1631/43)

El pagès Jaume Feixes és un altre dels masovers que trobem en aquest anys vivint al mas dels Botins. La muller era Elisabet. El 1631 la filla Elisabet signa capítols matrimonials amb el pagès Jaume Morató, masover de la masia d’Espitlles situada a Santa Margarida (els Monjos). Un altre fill de Jaume i Elisabet fou Joan Feixes que el 1643 també viu al mas i aquest any fa capítols matrimonials amb Madrona Sivill  veí de Santa Fe del Penedès. A partir d’aquesta data els trobem vivint en un altre mas de Sant Pere de Castellet al Penedès.

L’hereva Cecilia, senyora del mas (1655)

La viuda Cecilia és hereva del mas i té la senyoria directe del mas i de les terres que formen part de l’heretat. En aquest any el rector de l’església de Santa Fe, Vicens  Puigsec, com a procurador seu, arrenda a parts per cinc anys el mas Botins i les seves terres al pagès Antoni Planes veí de Santa Maria de Bellver (Vilobí del Penedès).

Entre els pactes i condicions hi ha aquells en què el blat i el mestall segolós, haurà de donar-li la cinquena part i els demés grans la sisena. Les fruites i el cànem, excepte les figues, la quarta, l’oli el terç i el vi també la quarta part.

A més Planes haurà de criar un tocino fins a Nadal i li haurà de donar aquest dia i portar-lo, pagant ell les despeses, a casa de la senyora a Barcelona. Per ajudar a la cria de l’animal li donarà una quartera del blat d’espelta.

Planes haurà de conrear les terres de dita heretat bé i degudament a ús i costum de bon pagès durant tot aquest temps. A les terres ermes haurà de sembrar pinyons. Haurà de plantar en les terres dues figueres cada any. Planes pagarà els censos que té dita heretat, que són dues lliures. Haurà de tenir arnes d’abelles i cuidar-les que li donarà la senyora.

Ha de pagar a l’església de Santa Fe quatre quartans de blat de cens.

Els Bas, senyors del mas (1705/1819)

El pagès Jaume Bas l’any 1705 és el propietari del mas Botins. Aquest mateix any fa obres al mas, s’encarrega el mestre d’obres de Puigdàlber, Josep Vias. Entre altres s’arregla el forn per fer pa. També hi participa un fuster per arreglar finestres i portes. Les reformes duren bastants anys, fins el 1723. El ferrer de Sant Quintí de Mediona Josep Almirall és també un dels que intervé. Es posen dos mil tres-centes rajoles per fer l’escala de la cuina i la xemeneia gran.

El 1732 el pagès Francesc Bas, fill de Jaume i Maria Fites del mas Botins, signa capítols amb Maria Ferrer veí de La Granada del Penedès i emparentats amb els Oller del mas Comtal situat al terme d’Avinyonet del Penedès. El pare, el 1744 ja és difunt. L’hereu va ser un altre Francesc Bas. Una filla d’aquest, la Maria Àngela, el 1766, signa capítols amb Tomàs Amat del mas Amat de Sant Sebastià dels Gorgs. Una altra filla, la Marta Bas, els signa el 1774 amb el pagès Miquel Gili de Sant Marti Sarroca. Aquest mateix any el pagès Joan Bas de Puigdàlber, fill d’un altre Joan Bas originari del mas Botins fa capítols amb Maria Oller de Sant Cugat Sesgarrigues.

L’hereva Mara Àngela Bas

El 1788 és hereva del mas Botins la filla de Francesc, Maria Àngela casada amb Tomàs Amat. El tretze de novembre d’aquest any el notari de Vilafranca Bonaventura Vidal davant el mas, proper a la creu de terme de Santa Fe, dicta possessió del mas amb el seu hort i altres edificis i una terra d’un jornal que envolta la casa. Per això, es fan fora els parcers que hi vivien (Josep Lloret i família) i en senyal de possessió obren i tanquen les portes principals, agafen terra i herba i les escampen dient les paraules “...que non solum re sed etiam animo et corpore ...” L’acte es va fer a les cinc del matí.

També es van dirigir (Maria Àngela, Tomàs Amat i el notari) a una terra de la mateixa heretat, que tenia a rabassa morta Pau Colomer de la Pineda, situada en el terme de Sant Martí Sarroca, de tres jornals i van prendre possessió d’aquesta, repetint el mateix ritus. Van repetir el mateix en un bosc situat en el terme de La Granada, al lloc anomenat del Rebollà d’un jornal; una altra situada en el terme d’Avinyonet anomenada la Planeta o Carroles; en un a vinya anomenada les Alsinetes, situada al terme de La Granada; una altra vinya de tres quartons al lloc dit Sagol, en el terme de Vilafranca del Penedès i en un jornal de terra situada al Moli de Vent en el mateix terme de Vilafranca.

Finalment se li va dir al masover del Mas Botins, en Josep Lloret que d’ara endavant el seu senyor seria Tomàs Amat i Maria Àngela Bas i és a ells a qui hauria de pagar cens de parceria.

Jaume Bas del mas dels Botins (1801/1819)

Serà el quatre de febrer de 1801 quan trobem propietari del mas a Jaume Bas hereu i fill de Josep Bas Rafeques. En aquesta data arrenda per cinc anys al sastre de La Granada, de nom Josep Bas (no sabem que sigui familiars) tres jornals de vinya que pertanyen al mas. Estan situats en el lloc anomenat del Mas Bertran, en el terme d’Avinyonet del Penedès. A més també li lloga un jornal i mig de vinya al costat d’aquells altres tres.

Tot i que sembla que el mas Botins continuava essent dels Bas, els Amat hi tenien certs interessos, això sembla deduir-se d’un document de l’any 1866 on es fa saber a tothom que els pagesos Antoni Amat Mulet i Francesc Bas Vallès, tots dos casats i veïns de La Granada, signen una carta de pagament a Bonaventura Bas Bolet de trenta-dos anys, casa, hisendat i veí de Santa Fe de set-cents escuts d’un préstec que van rebre l’any 1865. Els primers, al demanar el préstec, van hipotecar una terra situada al Pou de Glaç, que pertany al Mas Botins.

Fins aquí una mica d’història d’aquest mas que encara està en peu i actualment és un restaurant anomenat: “Els fogons de Mas Botins” situat en el terme de Santa Fe del Penedès.

 

Un arrendament de molins a Sant Pere de Riudebitlles (1803)

 

Darrera l’església de Sant Pere de Riudebitlles es troba, encara avui dia, el casal de la família Salelles, (segles XIII-XIV) que posteriorment va pertànyer als Marquesos de Llió. Té una portalada senyorial, sota l’escut de pedra de la casa de Llió.

A Barcelona també hi ha el Palau del Marquès de Lió o Llió, situat al carrer de Montcada, al barri de la Ribera de Barcelona. Aquesta última finca va ser adquirida el 1705 per Josep de Mora i Cirera, pare del primer Marquès de Llió.

El títol de Marquès de Llió va ser concedit per Lluis XV de França a Josep Francesc de Móra i Catà (1694-1762) l’any 1749. Posteriorment, es va convertir el 1752 en títol nobiliari espanyol sota la monarquia de Ferran VI.

Josep Francesc de Móra i Catà va ser un historiògraf i heraldista nascut a Barcelona el 1694, fill de Josep de Móra i Cirera i Francesca Catà i Vinyola. L’any 1729 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Va ser regidor de la ciutat de Barcelona i acadèmic de la Real de Història de Madrid.

Ell va ser qui va impulsar la indústria paperera a Sant Pere de Riudebitlles.

Qui vulgui saber més sobre el respecte es podeu dirigir en aquesta adreça, un treball d’investigació molt ben documentat:

https://fanoia.com/static/core/pdf/TREC%2019-12-2017%20CAT.pdf

Josep Francesc de Móra i Catà, primer marquès de Llió mor l’any 1762 i el seu fill Domingo Félix de Móra i Areny es converteix en propietari dels molins i terres del seu pare que tenia a Sant Pere de Riudebitlles.

Els anys 1782 i 1783 van ser anys de conflictes per l’aigua a Sant Pere. El nombre de molins augmentava i l’aigua era escassa, això provocava una disputa entre els pagesos i els paperers. El mateix Marquès de Llió, Domingo Feliu de Móra i d’Areny, es queixa pels danys i perjudicis que patien els molins de Sant Pere de Riudebitlles i Terrassola per la manca d’aigua.

Domingo Félix de Móra i d’Arenys era nascut el 1731 a Barcelona. Casat en primeres núpcies amb Isabel Areny i en segones amb la seva cosina segona Maria Caietana de Peguera el 1786. Mor el 1792. Serà la seva segona muller qui es farà càrrec de les propietats de la família. Com a vídua el 1792 per termini de cinc anys arrenda tres molins paperers a Francesc Farreres i Llucià, inclòs el molí anomenat del Marquès. El fill primogènit i tercer marquès de Llió, Doménech de Móra i Peguera, vivia de manera fixa a Barcelona, al palau dels marquesos. Per aquesta raó, va ser la mare qui va portar la gestió de les possessions dels Marquesos al Penedès.

Es té constància d’una reunió de la Junta de fabricants de Sant Pere de Riudebitlles i del seu veïnat, celebrada el 13 de juliol de 1801 en un saló de la casa i molí de la Marquesa, que en aquell moment habitava Miquel Carner, fabricant de paper, amb l’assistència de Pere Miquel del Solà batlle de la Vila, Antoni Boloix, Josep Antoni Farreres, Miquel Carner, Joan Vaquès, Pere Costa i Francesc Parladé, tots ells fabricants de paper de la Vila; a més a més de Joan Riba, Feliu Aloi i Josep Via, paperaires de Sant Quintí de Mediona; i finalment Pau Parellada, Josep Sellarès i Baldiri Alegre, fabricants del poble de Lavit. Potser aquesta trobada va donar lloc a l’arrendament que tot seguit comentarem.

L’arrendament (1803)

La Marquesa, vídua de Llió, exercint el seu poder arrenda pel termini de quatre anys. Que començaran a comptar l’u de gener de 1803 fins a últim de desembre del 1806 a tres paperers de Sant Pere: Francesc Parladé, Antoni Boloix i Miquel Carner els següents molins:

Primer, dos molins, un fariner i altre paperer ( el molí de Dalt avui Cal Jan i el molí de la Vila i de Baix, avui cal Ròmul). Es tractaria que tots tres edificis formin un casal. Els lloga amb els seus aparells necessaris per moldre i fer paper d’estrassa.

També aquell molí paperer anomenat el molí del Mig, que es per fer paper blanc, conjuntament amb les casetes contigües.

També aquell altre molí paperer anomenat el molí de Baix al costat del molí del mig, amb els seus aparells per fer paper blanc.

També aquell altre molí paperer de paper blanc anomenat el molí de Baix, amb tots els aparells necessaris, que és unit a la casa principal (Palau) de la Marquesa, junt amb les basses, recs i aigües per anar tots els molins anomenats.

També els hi lloga les terres que són davant dels molins i les de regadiu que són contigües.

També aquella caseta o masia anomenada la Masia, amb totes les terres així de conreu com de regadiu que la Marquesa té en el terme de Sant Pere de Riiudebitlles.

També tots els censos o rendes tant de diners com a parts de fruits i demés drets i rèdits que percep en el terme de Sant Pere i de la parròquia de Terrassola.

Pactes de l’arrendament

Primer, els dits arrendataris han d’encarregar-se de fer inventari de tots els mobles, els que hi ha en cada molí a fi de donar-li compte a la Marquesa. Els arrendataris han de tenir un moliner fariner hàbil per moldre bé. Abans de moldre el moliner ha de tancar el frestallador, que es sobre els canals. A més estarà obligat a moldre a tramussa buida. Haurà de cobrar vuit diners per quartera als habitants de Sant Pere i el seu terme i al preu que vulgui als forasters. Tindrà l’obligació de deixar la bassa del molí fariner escurada.

Els arrendataris no poden deixar de fer funcionar els molins sinó fos que en quinze dies  les aigües no hi arribessin.

Anirà a càrrec dels arrendataris mantenir los molins paperers de masses, taleres, solatges, llevats, guarniment de la tina i cordes del mirador. Quedarà a càrrec de la Marquesa el fer les moles, el riscla i el coll de ferro o rodet, si vingués el cas d’haver-se de fer en el molí fariner com també en els molins de fer paper blanc o d’estrassa. També si s’hagués de fer rodes noves dels molins o algun arbre, premsa, piles o planxes o canals penjants.

Hauran de pagar el cadastre els paperers. Si aquest es pugés, durant aquest temps, pagarà la meitat la Marquesa.

El moliner i els paperers han d’habitar les cases dels molins. Tindran, a més, l¡obligació d’esporgar les oliveres i conrear les terres a ús de bon pagès i no les han de deixar de treballar. Han de mantenir nets els recs i les sèquies on es troben les terres. No podran fer basses per amagar cànem ni rentar-lo en els recs.

Cada any hauran d’entregar a la Marquesa dues raimes de paper de mig floret i altre de floret per escriure cartes.

En quant a cens, cada any hauran de portar a casa de la Marquesa, tres polles d’india, tres parells de capons, tres parells de gallines i dues parelles de perdius. També mitja quartera d’olives, si es poden collir en els terrenys arrendats. A més els hi ha de portar un quintar de cànem cada any. A més el dia de dijous sant a l’església parroquial de Sant Pere de Riudebitlles hauran de donar dos ciris de mitja lliura cadascun i posar-los a cremar en el monument.

Els arrendataris han d’escurar el bullidor i el rec des del molí al de mare. Com que hi ha escassetat de ferro, cap que paguin anualment quatre arroves de ferro.

Quan acabi el temps de l’arrendament han de deixar els molins adobats de nou.

La senyora es reserva per ella o per a qui ella vulgui la casa gran (Palau) amb la cuina contigua i el quarto al costat de la secreta. Les quals seran comunes als que habitaran la casa gran. També la palla que es necessiti pels animals el temps que ella o qui decideixi visqui en la dita casa.

S’obliga la Marquesa, durant el primer any, fer una roda guarnida en el molí de paper d’estrassa.

El pagament per l’arrendament serà de dos mil lliures anuals. Les pagaran d’aquesta forma: Francesc Parladé, designa set-centes lliures; Antoni Boloix, set-centes cinquanta lliures i Miquel Carner conjuntament amb els que s’encarregaran del vi de les vinyes, en Josep Vivó, Ramon Miquel i Ignasi Pujador cinc-centes vint-i-cinc lliures. Es farà en tres pagues iguals anticipades el primer de gener, el de maig i el de setembre. Parladé serà cada paga de dues-centes quaranta-una lliures, tretze sous i quatre diners. Boloix dues-centes cinquanta lliures i Carner cent setanta-cinc lliures. La primera paga serà el gener de 1803. S’hauran d’efectuar amb moneda d’or o plata, res de vales reials.

Els arrendataris hauran de pagar al notari, el salari del present arrendament, el cost del paper segellat i entregar una còpia a la Marquesa.

El preu total serà de vuit mil lliures, a raó de dos mil a l’any. És signat a Barcelona el vint-i-sis de febrer de l’any 1802. Són testimonis l’escrivà de càmera en lo civil Jaume Just i Pere Peres, familiar de la Marquesa. Només és Miquel Carner que no sap escriure i signa altre per ell en el document d’aquest arrendament.

 

 

 

Orígens del bisbe Josep Morgades Gili (XVI-XIX)

 

Cap a l'any 1887. el bisbe de Vic, comprà el palau del 
Marquès d'Alfarràs de Vilafranca ara col.legi Sant Ramon.
Escut pastoral del bisbe a la façana 

Josep Morgades i Gili va néixer a Vilafranca del Penedès el nou d’octubre de 1826. Va morir el vuit de gener de 1901 a Barcelona i fou enterrat a Santa Maria de Ripoll. Fou un clergue i activista (diu la Viquipèdia) cultural català, bisbe de Vic (1882-1899) i de Barcelona (1899-1901). Part de la seva biografia es pot llegir navegant per les xarxes.  El que aquí volem comentar és un esbós dels seus orígens.

Els Morgades de Torrelles i del molí (XVI-XVII)

Els avantpassats paterns del bisbe són originaris del poble de Torrelles de Foix, al Penedès, en el mas anomenat de Morgades. El 1548 hi viu Antoni Morgades pare de Joan (difunt) amb la nora Magdalena. Antoni Morgades, fill i hereu, era casat amb Coloma. Un fill d’aquest matrimoni fou Lluís Morgades que el 1593 es casa amb Paula Miret filla d’un blanquer de Vilafranca.

El fill i hereu d’Antoni i Coloma fou Joan Morgades que es casa el  1601 amb Caterina Nadal originaria de Pontons al Penedès. L’any 1602 ja tenim notícies de l’existència del molí de Morgades situat al mateix terme de Torrelles (edifici encara existent, però sense molí i reformat com a masia). El document en qüestió ens diu que Antoni Morgades ven al pagès Joan Mata de Torrelles un censal hipotecant una terra situada en el camí que va del molí de Morgades al mas Laverna de Foix i al mas Iguals.

No serà fins el vint-i-nou de març de 1617 quan Antoni Morgades i  Àngela, pares de Joan, quan li fan donació de la masia de Morgades i del molí fariner que té una mola, la bassa, la resclosa i altres aparells amb la casa construïda al damunt. Hi suma les terres, camps, vinyes, terres ermes, garrigues i altres possessions situades en el terme de Foix. Amb els pactes que ha de pagar a les seves germanes Magdalena i Eulàlia cent lliures per quant es cassin a cadascuna. També haurà de pagar al seus germans Pau, Jaume i Jacint Morgades cinc lliures a cadascú en el moment de les seves noces.

El germà de Joan, Jacint Morgades,  signa capítols matrimonials l’onze d’abril de 1643 amb Àngela Vallès originaria de Vilafranca del Penedès.

Un altre germà, en Jaume,  el 1647 casat amb Caterina eren tots dos difunts. Una filla d’aquest matrimoni, Maria Morgades, signa capítols el tres de març d’aquest any amb Antonii Solà de Torrelles. El mateix dia i any els pacten capítols el seu germà i hereu Jaume Morgades amb Paula Solà de Torrelles. Així es pacten dos matrimonis amb gran patrimoni situat en el terme de Torrelles de Foix. Maria Morgades quedà viuda l’any 1650 i es casa en segones núpcies amb el pagès de Torrelles Joan Guerau.

L'actual casa del molí de Morgades de Torrelles

L’hereu Joan Morgades del molí

Com del molí el trobem molt sovint en la documentació. Era casat amb Magdalena. Madrona, filla de Joan i Magdalena es va casar amb el pagès Pere Torrents de l’Arboçar (Avinyonet del Penedès) el 1676. Un altre fill, l’hereu de nom també Joan, es va casar el 1677 amb Maria Guasch originaria del mas Albareda del terme de Torrelles de Foix. L’acte es va celebra en el mateix mas de l’Albareda. Una germana, Maria Àngela, amb un Antoni Solà el 1682 ( un altre Solà de Torrelles). Un altre germà, en Josep Morgades, es va casar el 1700 a l’església de la Bleda (Sant Martí Sarroca) amb Raimunda Soler originaria de Santa Margarida (dels Monjos). Encara una altra filla del Joan Morgades del molí era Magdalena que es casà el 1709 amb Josep Vendrell de les Gunyoles (Avinyonet del Penedès), quan els pares eren ja difunts.

Creiem que aquests matrimonis amb persones fora del terme de Foix va fer que l’heretat de la casa Morgades i el molí passés a mans de Jaume Morgades Solà, nét del Joan Morgades del molí.

Els Morgades de Torrelles i del molí (XVIII)

L’hereu Jaume Morgades Solà, fill de Jaume i Paula, pacta capítols matrimonials el vuit de juliol de l’any 1703 amb Madrona Escuder Vallès originària de Subirats, ara vivint a Santa Maria de Bellver (Vilobí del Penedès) filla de Josep i Teresa.

El 1741 es casa el pagès Joan Morgades de Torrelles fill del pagès Jaume i Madrona Escuder amb Margarida Galofré Barceló filla del pagès Pere del Montmell del Penedès i Margarida Barceló.

El 1769 Jaume Morgades Galofré de Torrelles es va casar amb Madrona Ferrer Giró originaria de La Llacuna del Penedès. Va ser l’hereu del mas i del moli.

El 1775 Joan Morgades Galofré es casa amb Madrona Albornar Alcover a Vilafranca del Penedès.

Deuria ser entre la meitat d’aquest final de segle XVIII quan els pares, en Joan Morgades Escuder i Margarida Galofré Barceló passen a viure a Vilafranca al carrer de la Parellada conjuntament amb els fills Joan i Madrona Albornar Alcover. La casa pertanyia als Alcover.

Els Morgades de Vilafranca del Penedès (XIX)

El primer fill de Joan i Madrona, nascut a Vilafranca del Penedès, fou en Magí Morgades Albornar que es va casar amb Manuela Blanch Graells de Vilafranca el 1803. En segones núpcies el 1810 es va casar amb Antonia Salvany Capdevila de Vilafranca. El germà Antoni Morgades Albornar es va casar amb Josefa Gili Nin, també de Vilafranca el 1821.

El testament d’Antoni fou redactat el 1865 a l’edat de seixanta-set anys. Entre els marmessors és el fill, el bisbe Josep Morgades Gili. Altres germans del bisbe foren Jaume, Antonia casada amb Joan Bargunyó Serrat, Engràcia Concepció casada amb el confiter Josep Marcer Raventós originari de Jafra (Olivella, al Penedès),  Magí casat amb Maria de la Concepció Mestres el 1860, Josefa casada amb Ignasi Torner i Antoni Morgades Gili que es va casar amb Alberta Baltà Baltà de Vilafranca.

Antoni Morgades Gili (propietari)

Durant els últims anys del segle XIX el germà del bisbe, Antoni era propietari de diferents patrimonis al Penedès i fora de la comarca. Sabem que l’any 1878 a l’edat de cinquanta-tres anys anomena procuradors a Madrid, aspecte que ens fa pensar en què tenia negocis en aquesta ciutat. Va ser procurador de les monges carmelites de Vilafranca administrant-li tots els seus béns patrimonials que van deixar abans d’entrar en el convent. Aquest poder de procura de les monges li van fer ampliar el seu patrimoni quan, una monja, li ven propietats situades en el terme de Castellví de la Marca, concretament els masos Tetas i la Puça.

Estava casat amb Alberta Baltà Baltà filla de Josep Baltà Ferrer i Josefa Baltà Urgellés de la nissaga del Palau Baltà existent a Vilafranca, al costat de l’església de Santa Maria. Era propietari de la casa situada a la Rambla de Sant Francesc número quinze de Vilafranca (actualment casa catalogada com la Casa Serdà Vallès, ja que va passar a ser propietària la filla Josefa Morgades Baltà casada amb Josep Sardà Vallès de Fontrubí).

El testament el redacta l’any 1868 quant tenia quaranta-quatre anys. Un dels seus marmessors era el seu germà, el bisbe Josep Morgades Gili, també hi és el seu germà polític, l’advocat Antoni Baltà Baltà, que va estudiar dret a la Universitat de Madrid. La seva tesis doctoral llegida el 1857 duia per títol el “ El Derecho en el Feudalismo”.

El confiter Marcer – Morgades

El testament del confiter Josep Marcer Raventós, cunyat del bisbe, també l’anomena com a marmessor el 1881. Ja abans, el 1858 el bisbe va ser qui va celebrar el casament. Un fill del matrimoni de Josep Marcer Raventós i Engracia Morgades Gili, el també confiter, Mariano Marcer Morgades es va casar el 1883 amb Maria de l’Assumpció Bargunyó Morgades, cosina seva, filla d’Antonia Morgades Gili i Joan Bargunyó Serrat.

Acabo aquí aquest fragment dels orígens del bisbe Josep Morgades Gili, nascut a Vilafranca del Penedès però de família originaria de Torrelles de Foix.

 

 

 

 

 

Una visita pastoral (1843)

 

Una visita pastoral és la que realitza un bisbe a les parròquies de la seva diòcesis. El bisbe té trobades amb el clergat, els religiosos i les persones laiques per convèncer-les de tenir una vida de pràctica cristiana i examina i valora les esglésies i/o instruments dedicats al servei pastoral.

Volem deixar constància de la visita que va fer el prelat domèstic, bisbe de Barcelona, Pere Martínez de San Martín el dia cinc de maig de l’any 1843 al deganat del Penedès.

En la introducció de la visita ens diu que : “...por no haberle sido possible verificarlo hasta ahora por motivo de la guerra civil que felizmente ha acabado... y de las ocurrències públicas que han tenido lugar en este Principado, determino procedir a la santa visita de las Iglesias...”. Es refereix als aldarulls que es van succeir a Catalunya entre els anys 1835 i 1843 que van provocar la transformació liberal del sistema polític absolutista.

El matí del dia cinc el bisbe va marxar del palau episcopal de Barcelona per a dirigir-se a Vilafranca del Penedès. El va sortir a rebre el capellà Josep Ferrer de l’església de Santa Maria de Vilafranca molt abans, en el lloc de Vallirana. A les portes de Vilafranca fou rebut pel vicari i de tota la comunitat de preveres de la mateixa església, precedits per la música de la Milícia Nacional ( la Milícia eren grup de ciutadans armats que restablien l’ordre a la vila) i de molta gent amb demostracions d’alegria. Fou conduit fins la casa del degà del Penedès. Fou organitzat, de seguida, una comissió per l’ajuntament constitucional i altres autoritats de la vila on es va acordar que la visita començaria a l’endemà a les deu del matí.

Visita a l’església de Santa Maria

El dissabte sis de maig, a les deu del matí, el senyor bisbe amb processó, com preveu el pontificat romà i el ritual de la diòcesis, es dirigeix des de la casa del degà, on va dormir-hi, fins l’església de Santa Maria de Vilafranca. En el presbiteri troba format la comissió de l’ajuntament. El bisbe llegeix en veu alta l’edicte instructiu i preventiu de la visita. Es canten els responsoris al peu de l’altar i en el cementiri en sufragi de les ànimes dels difunts, que el va trobar decent, situat davant de l’església. Les fonts baptismals també estaven decents igual que els vasos dels sants olis i tot el necessari per l’administració dels sagraments.

Va veure els altars. Estaven bastant nets i amb les tovalloles adequades. Tot amb la higiene necessària. Va passar a la sagristia que estava ben prevista de vasos sagrats i ornaments pel culte diví.

Va veure els llibres parroquials. En el de baptismes va comentar que hi havia espais en blanc, alguns eren afegits i altres tatxats i no seguia la reial ordre del 1/12/1837 pel que mana que s’evitessin borradures i si de cas al peu de la partida s’hauria d’explicar el perquè. Ordena que en lo successiu es faci així i les signi el vicari corresponent, que es deixi la distància de mig pam de marge en l’exterior dels fulls i que no quedés cap full en blanc. En el llibre de desposoris o casaments va veure els mateixos errors i mana el mateix. També en el d’òbits i el de l’administració de les ànimes hi veié els mateixos defectes. Va escriure un decret per tots els llibres anotant com havia de ser l’escriptura correcte. També va ordenar al vicari perpetuo descobrís els cognoms  que faltaven en els llibres i els escrigués en els llocs corresponents.

El bisbe ordena que dins de vuit dies es presenti el llibre de les obres, ja que no se li ha donat.  Aquell en què s’escriu el que ha cobrat i s’ha invertit a favor de l’església i les reunions per decidir-ho.

Altars

El bisbe prohibeix celebracions qualsevol cerimònia religiosa en dos altars de l’església. Aquells que són a la invocació de Sant Jacint i Santa Teresa que estan situats molts propers a l’entrada per la porta principal posant multa al prevere que ho faci.

En quant a l’altar de Sant Josep ha vist que hi ha una figura que desvirtua tota la decoració de l’altar, coneguda pel diable de les ampolles (podria haver estat un basilisc, una bèstia semblant a la serp que es matava donant-li un mirall, d’aquí el nom d’ampolles, de vidre). El bisbe mana que es canviï la figura per una altra imatge més adient a l’altar.

Capelles públiques

Situades en el mateix terme de Vilafranca del Penedès hi ha les capelles públiques següents: La de la Santíssima Trinitat (situada al carrer de la Font), que és visitada i aprovada. La de l’hospital de propietat comuna, és visitada i aprovada (al carrer de Sant Pere). La de Nostra Senyora dels Socors (actualment la capella de Sant Pelegrí, situada a la Plaça de Sant Jaume I), propietat de l’Ajuntament, és visitada i aprovada. La de Sant Pau (situada a la muntanya de Sant Pau). Propietat de l’Ajuntament, és visitada i aprovada. La de Nostra Senyora de Montserrat (situada al carrer Montserrat). Propietat de Pau Vani. És visitada i aprovada. La de Sant Joan (al carrer de Sant Joan). Propietat de l’extingida orde de Sant Joan. Visitada i aprovada. La de Nostra Senyora dels Dolors (a la plaça Jaume I). Propietat de la congregació d’aquest nom. Fou Visitada i aprovada.

La comunitat de preveres de Santa Maria

El bisbe signa un decret general per tota la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria per informar-los de les queixes, també donades a l’Ajuntament de Vilafranca, perquè regni la pau i la satisfacció de les seves ànimes, ordena:

Que el vicari Josep Janer i tots els successius tinguin en compte les consideracions i atencions que li son degudes, donant sempre la seva presidència en tots els actes i funcions eclesiàstiques.

Que el prevere beneficiat, procurador general d’herències, continuï convocant les juntes de la comunitat, presidint-les el vicari. En totes elles tots els preveres hauran de seure per ordre d’antiguitat, decidint tots els assumptes amb votació. En cas d’empat el vicari haurà de fer valdre el seu vot particular.

La comunitat de preveres, en tots els seus llibres i llibretes, han d’anotar el nom del vicari de l’any corrent, ara el del senyor Josep Janer.

Per ser incompatible el treball del ministeri del diaca (el que ajuda al prevere beneficiat) amb el compliment dels deures que li pertanyen al vicari, decreta la desaparició d’aquesta funció, però recauran les mateixes funcions en un membre de la comunitat que serà escollit cada any que no cobrarà, com ara, si ho feia el diaca.

També els deures, drets i obligacions que fins ara tenia el vicari, de portar el sagrari de l’altar i altres objectes sagrats a les processons, ordena que passi a complir-lo la comunitat de preveres. Igualment el cantar de les misses, enterraments, novenes i cap d’any sigui tot a càrrec de la mateixa comunitat.

Els oficis d’animers (que captaven per les ànimes del purgatori) i els llevadors (que portaven els comptes de les caritats) queden suprimits i les funcions el portarà un sol prevere. Si de cas, la comunitat escollirà cada any un altre prevere perquè l’ajudi, anomenat caritatiu segon.

Si faltés algun prevere en alguna d’aquests últims deures pot encarregar-se als escolans de l’església.

Finalment ordena al prevere Marià Seguí Rubió primicer, a qui encarrega que faci respectar i complir tots els manaments que s’han exposat en aquesta visita pastoral.

Ordena el bisbe que la comunitat escolli un individu amb el nom d’apuntador, que registrarà les faltes en el cor dels preveres.

Caldrà que en el cor es faci una llista de les misses i funcions que s’han de celebrar al dia següent, apuntant l’hora,  el nom dels preveres que les hauran de fer, així com el curs de es processions, les espelmes del santíssim sagrament i els preveres malalts.

A causa d’estar poc servida i custodiada l’església demana que es posi un acòlit (un clergue que el confereixin per un servei) amb l’obligació d’obrir i tancar les portes de l’església, exercir al vicari en l’administració dels sagraments i a la comunitat en misses i funcions al culte diví i assenyalar les trucades d’hora, tocant per espai de quart d’hora abans de cada celebració la campana que es designi. L’acòlit rebrà seixanta lliures que la comunitat li pagarà cada any.

Mana també que la comunitat disposi que tots celebrin el sant sacrifici de la missa en les hores en que els fidels puguin ser-hi en comoditat, la primera a les nou i l’última a les dotze. I que no hi hagi cap queixa per part de l’Ajuntament per no celebrar-les a les hores descrites.

Finalment confirma els decrets dels seus predecessors, amb assistència de tots els preveres i representats de l’Ajuntament.

Va llegir el decret de l’administració de la confraria del Roser i obliga als seus administradors a donar compte de les entrades i sortides anotant-les totes en el llibre que hi ha al respecte. No n’hi havia cap d’anotada.

Els preveres

Seguidament es fa una llista dels vint preveres seglars actuals: Marià Baltà, fou ordenat el 13/6/1835; Joan Vidal (9/4/1796); Marià Seguí Rubió (20/12/1802); Joan Morgades (23/9/1805); Jaume Janer (18/3/1810); Josep Ferrer (23/12/1810); Joan Riba /25/4/1810); Pau Peret (3/11/1811); Joan Gili (impossibilitat, 21/9/1806); Francesc Capdevila amb títol de confessor (3/11/1811); Vicens Mañoses (25/12/1817); Agustí Baltà (20/12/1817); Josep Antoni Solà (22/9/1798); Pau Gili (23/9/1828); Marià Segui Güell (8/6/1831); Pau Seguí (27/12/1832); Antoni Albornà (16/4/1833); Agustí Blanch (23/3/1833); Ignasi Gili (24/12/1835); Miquel Baltà (18/9/1841).

Dels preveres hi ha set enclaustrats: Pere Anton Icart, franciscà (18/12/1802); Magí Vidal, franciscà (7/3/1807); Josep Soler, franciscà (22/12/1810); Benito Sivellà, caputxí (12/4/1819); Jaume Claramunt, caputxí (7/3/1821); Josep Bonet, caputxí (13/6/1829); Jocund Torre (21/12/1831).

Confraries, causes pies, oratoris i altres

Es fa entrega, al bisbe, de l’estat de les confraries  i germandats, causes pies, capelles i oratoris que són establertes en la present parròquia de Vilafranca del Penedès.

En quant a les causes pies el deganat del Penedès és administrador d’una causa pia fundada pel prevere Fèlix Nin. D’una pensió de dos-cents seixanta reals. El capellà Fito és administrador d’una causa pia fundada pel prevere Pau Balaguer. D’una pensió de seixanta rals. El producte d’aquesta causa pia serveix per col·locar donzelles a matrimoni espiritual i s’executa entre les parròquies de Vilafranca, La Granada i les Cabanyes. Es treuen i s’escull dos cada any en sort i s’entreguen tres-cents rals, a cadascuna de les dues parròquies.

En quant a confraries hi ha la de Sant Josep. Els administradors són Josep Ballester, Pere Colomer, Pau Galofré i Bonaventura Feliu. La de Sant Miquel. Els administradors són Joan Jornet, Baltasar Güell, Josep Antoni Guasch, Josep Julià i Jaume Gili. La de Sant Lluc, ad: Fèlix Raventós, Josep Alegret i Josep Parlader. La de les ànimes, ad: són Fèlix Claramunt, Francesc Borràs, Fèlix Pujol i Antoni Baltà. La de Santa Maria, ad: Fèlix Claramunt, Manuel Pasqual, Pau Carbó i Josep Queraltó. La de la Bona mort, ad: Josep Guinovart, Josep Olivella...la capella del Roser, ad: Joan Trius, Esteve Romagosa, Francesc LLeonart, Joan Juliachs i el prevere Antoni Albornar. La de Sant Antoni, ad: Joan Rovira, Andreu Girona i Jocund Joan Domingo. La de Sant Agustí i Sant Bernardí, ad: Pau Boada, Fèlix Juliachs, Salvador Alemany i Josep Riba i la de Sant Jacint, ad: Josep Parera, Jacint Parera, Antoni Girona i Francesc Miró. Totes son presents gràcies a rendes, censals o almoines.

Inventari dels vasos sagrats i ornaments que hi ha en les esglésies d’aquesta parròquia de Vilafranca del Penedès.

En la sagristia major: dos globus petits de plata i tres calzes. Roba blanca: vuit amits (llenç blanc que el sacerdot es posa sobre les espatlles, per celebrar els oficis divins), catorze albes (vestidura amb mànigues, usada per fer missa), nou cíngols (cinyell, especialment cordó de seda o de lli amb una borla a cada cap amb què el sacerdot se cenyeix l’alba), i sis corporals (el sacerdot l’estén damunt l’altar per posar-hi el calze i l’hòstia). Ornaments: un vestit de llana, un de vermell, dos tapissos, un damàs, un de violat, un de verd, un de pèl negre, un damàs negre i un altre de blanc.

Ornaments de les dues petites sagristies de la comunitat. Cinc vasos sagrats vit tapissos, quatre damassos, quatre de verds i quatre de negre. Roba blanca: vint amits, dotze albes, vuit cíngols i vint corporals.

En l’església de la Trinitat: tres vasos sagrats i dos copons (copes per guardar-hi les hòsties). Damassos, dos negres i tres inservibles. Sis amits, quatre albes, una tovallola i quatre corporals.

A l’hospital de Nostra Senyora dels Socors: un calze, un damàs blanc i tres albes.

A l’ermita de Sant Pau: tot l’ornament per celebrar missa.

A la casa de Montserrat: és a càrrec de les monges. La capella de Sant Joan: està a càrrec de l’administrador de rendes de Vilafranca, per ser de la orde de Sant Joan.

Oratoris privats

Un oratori situat a la casa del propietari Joan Morgades Blanch, al carrer de la Parellada. Altre a la casa del senyor degà. Un a casa d’un altre Morgades (molt probablement el de la casa del bisbe Morgades Gili). L’oratori de la casa de la baronessa de Querol (Rosa Amat), que pertanyia al convent de pares dominics, situat a la parròquia de Santa Margarita i els Monjos, l’anomenat castell de Sant Raimon de Penyafort. Es diu que en aquesta parròquia hi viuen cent-quaranta veïns.

Així acaba el resum de la visita del bisbe de Barcelona a la parròquia i deganat de Vilafranca del Penedès, El signa el set de maig de l’any 1843 el capellà Josep Janer de l’església de Santa Maria.