El testament de Simeó Ferran (1559)

 

El carrer Ferran de Vilafranca del Penedès hauria de dir-se carrer de Gaspar Ferran, noble i burgès, senyor del castell de Farran (Sant Pere Molanta) i del Palau de Desvalls, del segle XVI (l’actual col·legi de Sant Ramon).

El fill i hereu de Gaspar fou Simeó Ferran d’Alenyà, fill del burgès Gaspar Ferran i de Castellana d’Alenyà. Va fer testament l’any 1559. A continuació, comentem i expliquem què deia aquest testament, que fou escrit i signat a Barcelona. Els marmessors van ser el seu cosí germà, el canonge Joan Espuny de la Seu de Barcelona; el mestre racional del rei, Francesc Gralla Desplà (senyor de Subirats); la seva sogra, Elisabet Joana; el seu cunyat, el pagès Miquel Vendrell, de Vilafranca; les seves germanes, Joana, casada amb el donzell Lluís de Masdovelles (família dels poetes de l’Arboç), i Castellana, casada amb el donzell Mesquita, de Barcelona. La muller de Simeó fou Jerònima Caldes (familiar dels qui van ser propietaris de l’actual edifici de l’Ajuntament de Vilafranca en aquells anys).

Simeó vol ser enterrat a l’església de Santa Maria de Vilafranca, en el túmul de la capella de Sant Macari, on estaven soterrats els ossos dels seus pares, altres parents i alguns fills seus. Disposa que el seu cos sigui portat a l’església de Santa Maria i enterrat en el dit túmul tan aviat com sigui possible després de la seva mort. Vol que l’enterrament es faci sense cap pompa, però amb les misses acostumades de terç, de novena i de cap d’any. Aquestes misses seran celebrades a l’església per dos trinitaris. Ordena també que se celebrin mil misses entre Barcelona i Vilafranca, a l’església de Santa Maria, pels preveres. Mana igualment que es facin deu misses cada divendres de la setmana, de rèquiem, amb commemoració del gloriós Sant Joan.

El pagament d’aquestes misses es farà mitjançant el cobrament de censals morts. Deixa a l’església de Santa Maria cinc sous, i a cada bací de cada confraria de la dita església, cinc sous.

A la seva muller li dona permís perquè recuperi la seva dot de 1.500 lliures, segons els capítols matrimonials, que van ser escrits i signats per un notari de Cervera. Condona deutes al seu cunyat Miquel Vendrell, al seu cosí germà Bernat Pellicer, al notari Joan Xamar de Barcelona, al sabater Pau Llorens, al mestre calceter Rafael Lleó i als hereus de Miquel València, de Piera.

A Elisabet, filla del burgès Gaspar Pellicer de Vilafranca i d’Eulàlia, pel seu casament li deixa 25 lliures. Al seu criat Miquel Blasco, 50 lliures.

A Joan Verdaguer, que viu a casa seva, mentre hi romangui i no es casi, li donarà aliments de menjar i beure, calçar i vestir, i altres coses necessàries. Però, si Verdaguer es casa i ha de marxar, li deixa la caseta situada al carrer del Vall del Castell (l’actual plaça Jaume I), que és sobre una volta, on ara viu el mestre Arnau.

Anomena hereu universal el seu fill, també de nom Gaspar Ferran. El substituirà el seu nebot, el donzell Miquel de Masdovelles, fill del noble Lluís de Masdovelles i de Joana Ferran. A continuació, el succeirà el germà de Miquel, un altre Lluís de Masdovelles, o bé la seva neboda Castellana de Masdovelles, muller del donzell de Tarragona Lluís Jover; o Elisabet Castellana, una altra neboda, filla del donzell de Barcelona Payo Masquita; i, en defecte d’aquests, el mestre racional Francesc Gralla Desplà; i, finalment, les senyores Elisabet Joana de Caldes o Jerònima.

El testament fou signat a la casa de la senyora Masquita, germana seva, situada a la plaça de Sant Francesc, on estava malalt al llit, el 14 de gener de l’any 1559. Els testimonis del testament van ser Guillem de Lordat, de Montblanc; el cavaller Jaume d’Espuny, de Barcelona; i el metge Joan Oliver, habitant de Vilafranca.

Simeó Ferran, al final del testament, hi afegeix un petit llistat de deutes: la vídua Comelles, d’Esparreguera, fou condemnada per una sentència arbitral donada per Manegat i reconeguda a la Reial Audiència. Per una altra sentència entre Espuny, marit de la Comelles, se li deuen 250 lliures.

Al blanquer Salvador Cordella, de Vilafranca, se li deuen 900 lliures. A la muller del francès Argenter, hereu del blanquer Sanou, se li deuen 42 lliures, preu de cinc feixos de cuir que li va vendre. A Pere Fontanilles se li deuen 200 lliures.

A Soler de Piera, de la companyia de la botiga que té a Piera, pel compte de bous i per deutes contrets quan va anar a Menorca, també se li deu. Igualment, deu a Francesc Batlle, de Sitges, i altres persones, sumes de diners relacionades amb bous, aproximadament unes mil lliures.

Deu també al notari de Vilafranca, Joan Bartomeu, 150 lliures, ja que va pagar per ell moltons per a la carnisseria de Vilafranca del Penedès. Així mateix, deu 230 lliures a Pere Riu; 30 a Lluís Jover, de Tarragona; i al blanquer Oller, de Vilafranca, cent ducats per pells de la carnisseria i cuiros.

Deuen a Jaume Gual i a Montserrat Guerau, que van fer companyia entre ells, 300 lliures. A Jaume Guerau li deu 50 lliures i, pel bestiar que tenien a mitges, 90 lliures més. També deu 40 lliures a les monges de Pedralbes.

El testament es va publicar el 20 de gener de 1559.

El noble Gaspar Ferran

De fet, el primer Gaspar Ferran fou un mercader molt ric i influent del segle XV, que acabà donant origen a una família amb estatus nobiliari. Era fill del també mercader Pere Ferran, i la seva activitat es documenta aproximadament entre els anys 1464 i 1481. Participà activament en negocis, especialment en la compra i venda de terres, així com en plets, sovint en contacte amb membres de la noblesa. Formava part del que s’ha denominat el patriciat urbà, és a dir, l’elit econòmica de les viles.

Gaspar Ferran fou un dels personatges més actius de Vilafranca del Penedès en l’àmbit de la gestió econòmica i institucional. Exercí funcions com a procurador —administrador de rendes— de diverses institucions, entre les quals cal destacar la Universitat (govern municipal), l’església de Santa Maria i la Pia Almoina de Vilafranca. Aquestes responsabilitats indiquen un nivell molt elevat de confiança i poder en l’àmbit local.

Els seus descendents són els que ja apareixen documentats com a cavallers, integrant-se així en la petita noblesa. Aquest ascens social es produí mitjançant aliances matrimonials amb famílies nobles, com ara els Masdovelles, així com a través de vincles amb altres famílies benestants que també experimentaren processos de promoció social.

Els nobles Alenyà

Els Alenyà constituïen un llinatge de la petita noblesa catalana, documentat principalment a la regió del Rosselló, especialment a l’entorn de la vila d’Alenyà, de la qual prengueren el nom. Aquest llinatge s’inscriu dins la noblesa menor o cavalleresca, sovint vinculada a funcions de caràcter militar o a tasques administratives d’àmbit local. La seva trajectòria històrica s’emmarca en el context del Rosselló, territori que formà part de la Corona d’Aragó fins al Tractat dels Pirineus, moment en què passà a jurisdicció francesa.

Alenyà el 1812

Pel que fa al Palau d’Alenyà de Montblanc, es tracta d’un edifici datat al segle XIV, que fou inicialment propietat de la família Alenyà. Posteriorment, passà a mans de la família Conesa i, entre els segles XVII i XIX, a la dels Aguiló.

Els nobles Espuny

També constituïren una família de petita noblesa local. Formaven part del grup de cavallers o de ciutadans honrats, és a dir, dels estrats baixos o mitjans de la noblesa. No es tractava de grans senyors feudals amb extensos dominis, sinó més aviat de propietaris rurals o titulars de petits càrrecs locals. Podien exercir funcions com a administradors, jurats municipals o militars de rang inferior.

Al Penedès, s’enllaçaren matrimonialment amb diverses famílies, entre les quals destaquen notaris com Bartomeu de Vilafranca. La casa o palau dels Espuny es troba encara avui (malgrat haver perdut la funció palatina) al carrer Vall del Castell de Vilafranca; així mateix, es documenta el conegut com a Casalot d’Espuny, situat al terme de la Bleda (Sant Martí Sarroca).

L'actual edifici del Palau d'Espuny

Els nobles Gralla Desplà

Els Gralla i els Desplà constituïren una nissaga destacada de la noblesa catalana, formada per les famílies Gralla i Desplà, unides per vincles matrimonials i amb una notable presència política i social a la Barcelona dels segles XV i XVI.

Entre els seus membres més rellevants destaca Lluís Desplà i d’Oms, ardiaca de Barcelona i important mecenes cultural. La seva figura és considerada clau en el desenvolupament del Renaixement a Catalunya, ja que va exercir de protector d’artistes i intel·lectuals del seu temps.

La família Gralla, per la seva banda, tingué una posició influent dins l’oligarquia barcelonina. El seu llegat arquitectònic es manifesta en la desapareguda Casa Gralla, un dels exemples més destacats de l’arquitectura renaixentista a Barcelona, enderrocada al segle XIX.

El col.legi Sant Ramon

Al territori del Penedès es conserva el Palau Gralla, també conegut com a Torre Ramona, situat al terme de Subirats. Aquesta construcció fou impulsada per Miquel Joan Gralla al segle XVI. La família també adquirí i exercí el domini sobre el castell de Subirats.

Els nobles Mesquita

Castellana, muller de Paius Mesquita, era donzella i estava domiciliada a Barcelona. La relació amb les nostres comarques es vincula principalment amb la baronia de Pierola, que fou concedida a Asbert de Mediona. Posteriorment, aquesta baronia passà als Durfort, als Calders i als Ferran.

Gaspar de Ferran i de Calders, en morir sense descendència, traspassà els seus drets a Elisabet Castellana de Mesquita i de Ferran, muller del primer comte del Castell de Centelles. A la mort sense fills de llur filla, Alamanda Carrós de Centelles i de Mesquita, els béns retornaren novament als Calders, barons de Segur.

Posteriorment, aquestes famílies s’emparentaren amb els Vilallonga, els Babau de Vilafranca i altres llinatges.

Els nobles Masdovelles

Els Masdovelles foren una família noble catalana documentada principalment a partir de l’edat mitjana, amb arrels al territori de l’actual Catalunya. El seu nom apareix sovint associat a la noblesa rural i a la petita aristocràcia que posseïa propietats i exercia influència a escala local, especialment a les comarques del Penedès i del Camp de Tarragona.

Un dels membres més destacats del llinatge és Berenguer de Masdovelles, conegut tant per la seva condició de cavaller com per la seva activitat literària. Va viure al segle XV i és considerat un poeta dins la tradició de la lírica catalana medieval, fortament influïda per la poesia trobadoresca. També se’l relaciona amb la cort i amb els cercles culturals de l’època d’Alfons el Magnànim.

Els Masdovelles, com altres llinatges nobiliaris catalans, no formaven part de l’alta noblesa (com ara comtes o ducs), sinó més aviat de la cavalleria o baixa noblesa. Això implica que posseïen terres i, en alguns casos, drets jurisdiccionals, i que participaven en la vida política i militar local, però sense el gran poder territorial dels grans senyors feudals.

Els nobles Pellicer

El cognom Pellicer ja es documenta a l’edat mitjana dins la Corona d’Aragó, especialment en els territoris corresponents a l’actual Catalunya i al Regne de València. Alguns membres d’aquesta família van formar part de la petita noblesa o de la ciutadania honrada, és a dir, d’estaments privilegiats però no necessàriament integrats en l’alta aristocràcia.

Al Penedès, es troben referències dels Pellicer en diversos indrets, essent Font-rubí un dels seus possibles focus d’origen més antic. També consta que van ser propietaris de l’edifici que actualment acull l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, posteriorment en mans de la família Caldes. Igualment, hi ha constància de notaris amb el cognom Pellicer a Barcelona, alguns dels quals procedien de Vilafranca.

Aquests exemples de la família Pellicer il·lustren un cas més dins del conjunt de la petita noblesa cavalleresca d’origen medieval que, amb el pas dels segles, s’integrà progressivament en la burgesia catalana —inclosa la del Penedès— i establí aliances matrimonials i econòmiques amb l’alta aristocràcia catalana. El testament de Simeó Ferran constitueix un exemple representatiu, entre molts altres del segle XVI, que confirmen aquesta tendència creixent a partir d’aquest període.