 |
Convent de caputxins de Vilafranca
en el mapa titulat Província Cataloniae cum confiniis (1649).
L’orde mendicant franciscana fou fundat per sant
Francesc d’Assis el 1208. Del moviment religiós franciscà sorgiren tres ordes
bàsics: l’orde primer, seguit per
tres grans famílies, els anomenats simplement franciscans, els conventuals
i els caputxins; l’orden segon,
seguit per diverses classes de religioses, especialment les clarisses i concepcionistes; i el tercer
orde, seguit per seglars d’ambdós sexes, coneguts com a terciaris franciscans i també per
diversos religiosos i religioses terciaris de moltes congregacions.
L’orde dels caputxins neix al 1520 quan
alguns frares franciscans, desitjosos de tenir una vida més contemplativa i
observant de la regla original, van retirar-se a viure com a eremites. Dirigia
aquests frares Matteo da Bascio, el qual la Inquisició va perseguir perquè
havia abandonat l’obediència del seu convent per iniciar el nou tipus de vida.
Matteo i alguns companys van trobar suport entre els camaldulesos, raó per la
qual van incorporar al seu hàbit la caputxa punxeguda que portaven aquests, com
també l’obligació de dur barba.
El bisbe de Barcelona va autoritzar
l’establiment d’un convent caputxí a Vilafranca l’any 1581 i el va dedicar a la
verge de la Concepció. El seu origen cal cercar-lo en el frare Josep de
Rocabertí que amb motiu d’uns sermons a la vila, va prendre la iniciativa de
cridar els caputxins a establir-se a Vilafranca. Foren adquirits uns terrenys
prop de la muntanya de Sant Jaume (la del costat de la de Sant Pau). El 1582 es
va posar la primera pedra del convent i els primers caputxins s’establien
provisionalment a l’ermita de Sant Pau.
A causa de la insalubritat del lloc, la gran
distancia amb Vilafranca i les pèssimes condicions en que es trobava el mateix
convent, el capítol de 1623 va acordar el seu trasllat a un lloc més idoni.
El convent
vell situat a Castellmós
El 20 d’abril de l’any 1624, el frare
caputxí, ministre provincial dels franciscans caputxins de Catalunya, en virtut
d’una carta de Roma, enviada el 30/12/ li fa saber que el Papa Urbà VIII va
concedir el trasllat del convent i la venta dels llocs i cases on hi havia el
convent vell i aprova la nova construcció.
Fa memòria de que l’any 1593 van anomenar al
noble Dalmau de Copons Bartomeu fill del noble Jaume de Copons i casat amb
Francesca Aiguaviva Tamarit, que vivia entre Vilafranca i Barcelona, perquè en
nom del Papa, pugui vendre les restes del convent vell dels caputxins. Els
diners d’aquesta venda van servir per la construcció del nou edifici, que
estarà situat a prop de l’església de
Santa Maria Magdalena.
De totes maneres, com que les restes del
monestir vell van ser donades a la Universitat de Vilafranca, va ser aquest,
qui va vendre els seus béns. Fou el burgès Pau Roig, com a representant de la
dita Universitat, quan aquell mateix any va vendre al fill de Dalmau de Copons,
Francesc de Copons i d’Aiguaviva totes les restes del convent vell, amb la seva
església, l’hort i terres contigües que estaven situades a la partida dita de
la font de Castellmós a la base de la muntanya de Sant Jaume.
Els límits del convent vell eren a l’est amb
terres del cisteller Pau Rodó, al sud amb terres del burgès Pau Roig, a l’est
amb terres dels hereus del pagès Pau Torrents que antigament eren del pagès
Lleó de Pacs i pel camí que va de l’ermita de Sant Pau al lloc de les Cabanyes
i al nord amb terres del flassades Onofre Planes que eren del burgès i notari
Miquel Bartomeu.
El convent pagava rendes al priorat de Sant
Sebastià dels Gorgs. També pagaven sis quartans d’ordi als hereus del
matalasser Magí Urgell per una vinya, pròpia dels caputxins, que estava situada
a Puigroig, prop de Sant Pere Molanta i per una altra terra situada a Sembra
morta, prop de la muntanya de Sant Jaume, pagava sis quartans d’ordi als hereus
del pagès Pere Oliver.
Aquestes terres també es van vendre. La
quantitat total que van cobrir per la construcció del nou convent van ser 400
lliures. Una quantitat molt considerable.
 |
| Un sumari geogràfic i polític de les quatre parts del mon: en vers hendecasíl·lab, any 1795 del historiador caputxí del convent de Vilafranca, Ferran Esther que mori a Barcelona el 1809 |
El convent
nou
La primera pedra del nou edifici es va posar
el 1624 i el 1626 es va dedicar també a la Immaculada Concepció.
El 27 d’octubre de l’any 1625, ja estava reconstruït
el nou convent. Ho sabem per diferents dades, una d’elles quan el notari Josep
Soler de Vilafranca, com a procurador del noble Anton de Monner i Bassedes
originari de Camprodon, però vivint a Vilafranca, aixeca acte del dipòsit del
cos del seu germà, monjo del monestir de Ripoll a l’església del convent dels
caputxins de Vilafranca. Demana situar-lo a dins la capella del Sant Crist, que
és la primera capella entrant dins de l’església a mà dreta. El situen aquí
mentre no trobin altre cementiri i poder-lo traslladar.
El frare caputxí Bernat del Carrós accepta el
dipòsit.
Aquest segon convent no va durar molts anys;
el 1640 fou incendiat en l’època de la guerra dels Segadors i el 1642
reconstruït de nou.
Durant diferents anys posteriors i fins la
seva desaparició són més d’una les donacions o legats que rep el monestir dels
caputxins per part de gent del Penedès. Per exemple, l’any 1721, Francesca Tort
viuda del noble Josep de Salvador, vol que s’hi celebrin 150 misses en el
convent, segons el seu testament, a més de deixar-li 15 lliures.
Aquest mateix any el pagès Josep Font el cinc
de novembre signa el seu testament dins una cel·la del convent dels pares
caputxins. Demana ser enterrat al dit convent en el lloc on hi ha enterrats els
seus pares.
El 1733 el noble i advocat Pau Salvador Gual vol
ser enterrat a l’església de Santa Maria, portant l’hàbit dels pares caputxins
i mana que s’hi celebrin 100 misses per la seva ànima.
L’any 1834, amb la idea de la construcció del
nou cementiri de Vilafranca, es diu que només hi ha en aquell moment dos
sepultures. Una dins la capella del Sant Crist i una altra que està al terra de
l’església, que és del conseller de la Universitat Joan Gras, candeler de cera
de Vilafranca. El frare caputxí Valentí d’Areny ho confirma.
El 1835 fou abandonat definitivament i
incendiat, els terrenys van passar a mans municipals i el 1839 comença a
funcionar el cementiri.
 |
| Plànol de l'actual cementiri de Vilafranca del Penedès |
La construcció de l'actual cementiri de Vilafranca va iniciar-se l'any 1787 arrel de les obligacions de portar els cementiris fora les muralles de les ciutats per evitar les propagacions de certes malalties contagioses com el còlera. El 1808 hi va haver la benedicció del solar que ocupava l’antic convent dels frares caputxins. El 23 d’abril del 1839 es beneïa el recinte.
Un topònim deixà l’existència del convent, en
un document de l’any 1856 ens diu que després de la Segona Carlinada, l’Ajuntament
de Vilafranca, va prendre la decisió de posar portes a l’entrada del carrer
dels Ferrers i lliurar les claus a la Comandància militar. Els veïns demanaven
l’enderroc del portal, en aquell moment anomenat dels Caputxins, que estava en
molt mal estat.
