El monestir dels caputxins de Vilafranca del Penedès (1581-1835)

Convent de caputxins de Vilafranca en el mapa titulat Província Cataloniae cum confiniis (1649).

L’orde mendicant franciscana fou fundat per sant Francesc d’Assis el 1208. Del moviment religiós franciscà sorgiren tres ordes bàsics: l’orde primer, seguit per tres grans famílies, els anomenats simplement franciscans, els conventuals i els caputxins; l’orden segon, seguit per diverses classes de religioses, especialment les clarisses i concepcionistes; i el tercer orde, seguit per seglars d’ambdós sexes, coneguts com a terciaris franciscans i també per diversos religiosos i religioses terciaris de moltes congregacions.

L’orde dels caputxins neix al 1520 quan alguns frares franciscans, desitjosos de tenir una vida més contemplativa i observant de la regla original, van retirar-se a viure com a eremites. Dirigia aquests frares Matteo da Bascio, el qual la Inquisició va perseguir perquè havia abandonat l’obediència del seu convent per iniciar el nou tipus de vida. Matteo i alguns companys van trobar suport entre els camaldulesos, raó per la qual van incorporar al seu hàbit la caputxa punxeguda que portaven aquests, com també l’obligació de dur barba.

El bisbe de Barcelona va autoritzar l’establiment d’un convent caputxí a Vilafranca l’any 1581 i el va dedicar a la verge de la Concepció. El seu origen cal cercar-lo en el frare Josep de Rocabertí que amb motiu d’uns sermons a la vila, va prendre la iniciativa de cridar els caputxins a establir-se a Vilafranca. Foren adquirits uns terrenys prop de la muntanya de Sant Jaume (la del costat de la de Sant Pau). El 1582 es va posar la primera pedra del convent i els primers caputxins s’establien provisionalment a l’ermita de Sant Pau.

A causa de la insalubritat del lloc, la gran distancia amb Vilafranca i les pèssimes condicions en que es trobava el mateix convent, el capítol de 1623 va acordar el seu trasllat a un lloc més idoni.

El convent vell situat a Castellmós

El 20 d’abril de l’any 1624, el frare caputxí, ministre provincial dels franciscans caputxins de Catalunya, en virtut d’una carta de Roma, enviada el 30/12/ li fa saber que el Papa Urbà VIII va concedir el trasllat del convent i la venta dels llocs i cases on hi havia el convent vell i aprova la nova construcció.

Fa memòria de que l’any 1593 van anomenar al noble Dalmau de Copons Bartomeu fill del noble Jaume de Copons i casat amb Francesca Aiguaviva Tamarit, que vivia entre Vilafranca i Barcelona, perquè en nom del Papa, pugui vendre les restes del convent vell dels caputxins. Els diners d’aquesta venda van servir per la construcció del nou edifici, que estarà situat a  prop de l’església de Santa Maria Magdalena.

De totes maneres, com que les restes del monestir vell van ser donades a la Universitat de Vilafranca, va ser aquest, qui va vendre els seus béns. Fou el burgès Pau Roig, com a representant de la dita Universitat, quan aquell mateix any va vendre al fill de Dalmau de Copons, Francesc de Copons i d’Aiguaviva totes les restes del convent vell, amb la seva església, l’hort i terres contigües que estaven situades a la partida dita de la font de Castellmós a la base de la muntanya de Sant Jaume.

Els límits del convent vell eren a l’est amb terres del cisteller Pau Rodó, al sud amb terres del burgès Pau Roig, a l’est amb terres dels hereus del pagès Pau Torrents que antigament eren del pagès Lleó de Pacs i pel camí que va de l’ermita de Sant Pau al lloc de les Cabanyes i al nord amb terres del flassades Onofre Planes que eren del burgès i notari Miquel Bartomeu.

El convent pagava rendes al priorat de Sant Sebastià dels Gorgs. També pagaven sis quartans d’ordi als hereus del matalasser Magí Urgell per una vinya, pròpia dels caputxins, que estava situada a Puigroig, prop de Sant Pere Molanta i per una altra terra situada a Sembra morta, prop de la muntanya de Sant Jaume, pagava sis quartans d’ordi als hereus del pagès Pere Oliver.

Aquestes terres també es van vendre. La quantitat total que van cobrir per la construcció del nou convent van ser 400 lliures. Una quantitat molt considerable.

Un sumari geogràfic i polític de les quatre parts del mon: en vers hendecasíl·lab, any 1795 del historiador caputxí del convent de Vilafranca, Ferran Esther que mori a Barcelona el 1809

El convent nou

La primera pedra del nou edifici es va posar el 1624 i el 1626 es va dedicar també a la Immaculada Concepció.

El 27 d’octubre de l’any 1625, ja estava reconstruït el nou convent. Ho sabem per diferents dades, una d’elles quan el notari Josep Soler de Vilafranca, com a procurador del noble Anton de Monner i Bassedes originari de Camprodon, però vivint a Vilafranca, aixeca acte del dipòsit del cos del seu germà, monjo del monestir de Ripoll a l’església del convent dels caputxins de Vilafranca. Demana situar-lo a dins la capella del Sant Crist, que és la primera capella entrant dins de l’església a mà dreta. El situen aquí mentre no trobin altre cementiri i poder-lo traslladar.

El frare caputxí Bernat del Carrós accepta el dipòsit.

Aquest segon convent no va durar molts anys; el 1640 fou incendiat en l’època de la guerra dels Segadors i el 1642 reconstruït de nou.

Durant diferents anys posteriors i fins la seva desaparició són més d’una les donacions o legats que rep el monestir dels caputxins per part de gent del Penedès. Per exemple, l’any 1721, Francesca Tort viuda del noble Josep de Salvador, vol que s’hi celebrin 150 misses en el convent, segons el seu testament, a més de deixar-li 15 lliures.

Aquest mateix any el pagès Josep Font el cinc de novembre signa el seu testament dins una cel·la del convent dels pares caputxins. Demana ser enterrat al dit convent en el lloc on hi ha enterrats els seus pares.

El 1733 el noble i advocat Pau Salvador Gual vol ser enterrat a l’església de Santa Maria, portant l’hàbit dels pares caputxins i mana que s’hi celebrin 100 misses per la seva ànima.

L’any 1834, amb la idea de la construcció del nou cementiri de Vilafranca, es diu que només hi ha en aquell moment dos sepultures. Una dins la capella del Sant Crist i una altra que està al terra de l’església, que és del conseller de la Universitat Joan Gras, candeler de cera de Vilafranca. El frare caputxí Valentí d’Areny ho confirma.

El 1835 fou abandonat definitivament i incendiat, els terrenys van passar a mans municipals i el 1839 comença a funcionar el cementiri.

Plànol de l'actual cementiri de Vilafranca del Penedès

La construcció de l'actual cementiri de Vilafranca va iniciar-se l'any 1787 arrel de les obligacions de portar els cementiris fora les muralles de les ciutats per evitar les propagacions de certes malalties contagioses com el còlera. El 1808 hi va haver la benedicció del solar que ocupava l’antic convent dels frares caputxins. El 23 d’abril del 1839 es beneïa el recinte.

Un topònim deixà l’existència del convent, en un document de l’any 1856 ens diu que després de la Segona Carlinada, l’Ajuntament de Vilafranca, va prendre la decisió de posar portes a l’entrada del carrer dels Ferrers i lliurar les claus a la Comandància militar. Els veïns demanaven l’enderroc del portal, en aquell moment anomenat dels Caputxins, que estava en molt mal estat.