Joan Pau de Salvador i Asprer fou regidor degà de l’Ajuntament de
Vilafranca del Penedès l’any 1759. El càrrec de regidor degà corresponia al regidor que ocupava el primer lloc per
antiguitat dins del consistori i que, en determinades circumstàncies, podia
assumir funcions de precedència i representació. En el règim municipal borbònic
establert a Catalunya arran dels decrets de Nova Planta, els ajuntaments
quedaren sotmesos a una nova organització administrativa, en la qual els
regidors exercien les funcions pròpies del govern municipal sota l’autoritat
del corregidor i, eventualment, del tinent de corregidor, representants de la monarquia
en l’àmbit local.
Joan Pau de Salvador i Asprer era fill de l’advocat i cavaller vilafranquí
Pau de Salvador i de Teresa d’Asprer. El llinatge de Salvador estava
estretament vinculat a les elits socials i econòmiques de Vilafranca del
Penedès durant els segles XVII i XVIII.
Pel que fa al llinatge dels Asprer, la família havia experimentat un procés
d’ascens social que l’havia portat des de l’activitat mercantil fins a la
integració en els estrats de la noblesa catalana. Els Asprer eren originaris de
l’àrea de Sant Joan de les Abadesses i mantenien vincles patrimonials amb el
territori d’Ogassa, al Ripollès.
En el context de la Guerra de Successió, alguns membres del llinatge es
vincularen al bàndol austriacista. Segons la documentació relativa a la família,
l’arxiduc Carles d’Àustria hauria
concedit un títol nobiliari a un membre del llinatge dels Asprer,
relacionat amb el territori de Fogonella, a l’actual municipi d’Ogassa. Aquest
espai, de caràcter rural i amb una llarga trajectòria històrica, compta amb una
masia fortificada documentada des de l’any 918.
L’any 1759, quan Joan Pau de
Salvador i Asprer exercia com a regidor a Vilafranca del Penedès, la ciutat
vivia sota el règim municipal implantat per la monarquia borbònica després de
la Guerra de Successió. L’estudi de tres fets històrics d’aquest mateix any ens
permet aproximar-nos al context polític, social i econòmic de la vila i,
alhora, comprendre millor el funcionament i les circumstàncies en què actuava
el seu Ajuntament.
15
de febrer de 1759
Davant meu, el notari, compareix Antoni
Llorens, burgès i regidor de la vila, de vint-i-quatre anys complerts,
el qual, sota jurament i a instància de Joan
Pau de Salvador, regidor degà de la vila, certifica, dona fe i
testimonia que el dia de Corpus, al matí, cap a les deu, trobant-se el
declarant a la Casa de la Vila amb la intenció d’acompanyar l’Ajuntament a
l’església amb motiu de la festivitat de Corpus, en entrar a la sala de
l’Ajuntament va sentir grans crits i aldarull.
El declarant afirma haver sentit que el cavaller corregidor, Joan Baptista Lecherne, cridava amb
vehemència al regidor Joan Rovira
i li deia:
«Vostè està subornat per la vídua Nin i és un grandíssim doctor que em
replica, i vull que la font de Melió es repari a costa de la vila, encara que
vostè digui que no hi ha diners.»
Segons el testimoni, els crits i les paraules enceses es van prolongar
durant una bona estona, fins que els regidors, juntament amb el corregidor i el
mateix declarant, es van dirigir a l’església.
L’episodi els havia deixat tan preocupats i alterats que, quan ja es
trobaven a la primera sala de la Casa de la Vila, es van veure obligats a
tornar a entrar-hi per posar-se les bandes que, a causa de l’aldarull i de la
precipitació del moment, s’havien oblidat de posar-se abans de sortir.
Contextualització
històrica
La partida de Melió
corresponia a un espai rural situat als voltants de Vilafranca del Penedès, caracteritzat per la presència de terres
de conreu, vinyes i recursos hídrics. L’aigua procedent de la font de Melió era conduïda cap a la
vila i alimentava diversos usos, entre els quals hi havia el funcionament dels
molins fariners situats al curs de la riera, també coneguda com a riera de Melió. Per aquest motiu, el
control, el manteniment i la reparació de les infraestructures hidràuliques
vinculades a aquest curs d’aigua podien tenir una incidència directa tant sobre
els interessos particulars dels propietaris de terres com sobre els usos
econòmics de la vila.
La referència a la vídua Nin
correspon a Magdalena Nin,
esposa successivament de Manuel Macià i
de Tord i de Pere Valenciano.
Magdalena Nin disposava de diverses vinyes i terres de conreu a la partida de
Melió i feia ús de l’aigua procedent de la riera. La seva menció en el
conflicte permet situar l’enfrontament en un context de tensions relacionades
amb l’aprofitament dels recursos hídrics i amb el repartiment dels costos de
manteniment de les infraestructures hidràuliques.
Pel que fa a Joan Rovira,
regidor de la vila i notari, era propietari del molí d’en Rovira, que també aprofitava les aigües procedents de la
riera de Melió. Aquest fet és especialment rellevant per entendre la discussió
reproduïda en el testimoni, ja que permet identificar possibles interessos
econòmics vinculats a la reparació de la font i al manteniment del sistema
hidràulic.
En aquest context, l’enfrontament entre el corregidor Joan Baptista Lecherne i el regidor Joan Rovira sembla articular-se al
voltant d’una qüestió concreta: la voluntat del corregidor que la reparació de
la font de Melió fos assumida a costa
de la vila, davant l’oposició de Rovira, que argumentava la manca de
recursos econòmics municipals. L’acusació de suborn dirigida contra Rovira i la
referència a la vídua Nin suggereixen, al seu torn, l’existència d’interessos
particulars relacionats amb l’ús de l’aigua.
El document constitueix, per tant, un testimoni significatiu de les tensions entre els interessos particulars,
els usos econòmics de l’aigua i les obligacions de l’administració municipal
a la Vilafranca del Penedès de mitjan segle XVIII. Al mateix temps, l’episodi
permet observar les relacions conflictives que podien produir-se entre el
corregidor, com a representant de l’autoritat reial, i els membres de
l’Ajuntament, especialment quan les decisions sobre obres i infraestructures
municipals comportaven costos econòmics o afectaven interessos privats.
Mateix
dia 15 de febrer de 1759
Davant del
notari es presenta Antoni Llorens, burgès i regidor de la vila, de
vint-i-quatre anys, el qual, a instància de Joan Pau de
Salvador, regidor degà de la vila, presta jurament i declara
que, el dia 28 de gener, trobant-se a la
casa i habitació del cavaller corregidor Joan Baptista Lecherne,
va veure i sentir que, durant l’acord o acte de l’Ajuntament que allí se
celebrava, el dit cavaller corregidor es dirigí al regidor Miquel Vidal amb
veu i paraules enfurismades i autoritàries, i a crits, dient-li:
«Vostè, per
complaure la tropa, ha allotjat el mariscal a la casa de Copons, de Perpinyà, i
el tambor major a casa de la vídua Grasses, i disposa vostè de les boletes com
li dona la gana. I jo sé que ha dit que el repartiment de les boletes i donar
els allotjaments és jurisdicció dels regidors i no meva. I així, en acabant
l’Ajuntament, tindrà l’arrest a la casa de la vila. I vostè, senyor Llorens,
ara que entra en la comissió de fer boletes, si dona una boleta d’allotjament
sense el meu permís, el posaré pres.»
Malgrat que el
dit Llorens, declarant, va fer present al cavaller corregidor que el regidor
havia de proporcionar promptament allotjament i auxili a la tropa, d’acord amb
el seu suport, aquest mantingué la mateixa ordre durant alguns dies. Això
obligà el declarant, quan arribà a casa seva una partida de tropa suïssa que es
dirigia a Tarragona, en un moment en què es trobava a punt de dinar, a anar a
casa del dit cavaller corregidor per demanar-li permís per allotjar-la. El
corregidor el féu esperar a la primera sala, atès que es trobava ocupat, i al
mateix... (fragment il·legible).
Les «boletes»
a què fa referència la declaració eren, en aquest context, les paperetes o
cèdules mitjançant les quals es distribuïen els allotjaments militars entre els
veïns. El document posa de manifest les tensions existents al municipi al
voltant de la gestió dels allotjaments i de les competències respectives dels
regidors i del corregidor.
L’any 1759, els
allotjaments de soldats de l’exèrcit borbònic continuaven representant una
càrrega econòmica i social considerable per als municipis i per a les llars
particulars del Principat. Aquesta obligació s’inscrivia en el marc de la
presència i mobilitat de les forces militars de la monarquia borbònica a la
Catalunya posterior a la Guerra de Successió, així com en les transformacions
institucionals i administratives derivades de la Nova Planta.
La presència
de tropes suïsses a Catalunya
s’emmarca, al seu torn, en la utilització per part de la Monarquia Hispànica de
regiments estrangers, especialment suïssos, al servei de la Corona. Aquest
fenomen formava part d’una pràctica militar consolidada durant l’època moderna,
mitjançant la qual les monarquies europees incorporaven unitats estrangeres als
seus exèrcits.
El 1759 fou, en
termes generals, un any de relativa estabilitat militar per a la Monarquia
Hispànica. En el context de la Guerra dels Set Anys (1756-1763), la monarquia de Ferran VI mantingué
inicialment una política de neutralitat. Aquesta situació canviaria amb l’accés
al tron del seu germanastre Carles III,
després de la mort de Ferran VI el 10 d’agost de 1759. Carles III, que provenia
del tron de les Dues Sicílies, arribà a Barcelona l’octubre d’aquell mateix any
abans de dirigir-se a Madrid per assumir plenament la Corona.
Finalment, la documentació permet
situar les cases esmentades en la declaració en l’espai urbà immediat a
l’Ajuntament. Tant la casa de Copons, de Perpinyà,
com la de la vídua Grasses es trobaven al carrer de Sant Joan de Vilafranca, molt a prop de la casa
de la vila. Aquesta proximitat ajuda a contextualitzar l’escena descrita en la
declaració i la seva relació amb la gestió quotidiana dels allotjaments
militars.
Mateix dia 15 de febrer de 1759
El mateix Antoni Llorens, regidor de la vila, de 24 anys, jura i
diu que el dia 22 de febrer de 1758,
trobant-se el declarant a la Casa de la Vila,
a cosa de les tres de la tarda, a fi d’anar a la funció de les Quaranta Hores, a la parròquia de la vila, va escoltar i
veure que el cavaller corregidor Joan Baptista Lechesme,
amb veu i rostre enfurismats, va dir, entre altres paraules, al dit Joan Pau de Salvador:
«Usted es un
grande doctor, que a todo replica y en todo se mete».
Les quals
paraules, i altres a aquest tenor, li va dir respecte que dit de Salvador es replicava amb la major atenció a l’ordre
del dit cavaller corregidor.
Va dir el
corregidor que entreguessin les escopetes que, amb el consentiment de Joan Pau
de Salvador, estaven repartides entre tots els regidors i membres de
l’Ajuntament.
La funció de les Quaranta Hores es
refereix a la celebració religiosa de les quaranta hores d’exposició de
l’Eucaristia, al voltant de la qual antigament s’organitzaven trobades i
mercats.
28 de
febrer de 1759.
Davant del
notari comparegué Miquel Vidal, regidor de la vila, de quaranta anys
d’edat, el qual, a instància de Joan Pau de Salvador,
regidor degà de la vila, prestà jurament i declarà que, el dia 23 del corrent
mes, trobant-se a la casa del cavaller corregidor, Joan Baptista Lecherme, havia escoltat i vist com el dit cavaller corregidor donava
verbalment ordre al referit Joan Pau de Salvador perquè, a partir del dilluns
següent, dia 26 del mateix mes, i en endavant, designés
diàriament vint homes per treballar en la recomposició de la
carretera que conduïa de Tarragona a Barcelona, en el tram que s’havia
continuat per la nova carretera de Vilanova.
Preguntat
aleshores Joan Pau de Salvador sobre quins veïns i de quina manera
havia d’anomenar per a aquest treball, el cavaller corregidor li respongué que
s’havien d’incloure generalment tots, sense exempció
de persona, amb l’única consideració que el baró de la Bar, Lluís de Viard, la seva muller, Teresa Moreno, i don
Carlos Casanoves fossin inclosos en la llista o en el
repartiment quan els correspongués el torn. Tots els altres veïns, sense
exempció de persona, havien de continuar essent inclosos en el detall diari de
vint homes, segons els correspongués per torn.
A continuació,
Joan Pau de Salvador manifestà al dit cavaller corregidor que no es considerava
obligat ni competent per ésser inclòs en aquella recomposició de carretera en
els termes en què havia estat disposada. Argumentava que la recomposició del camí davant de
les seves finques o dels camps que hi limitaven la considerava
un càrrec o obligació de caràcter reial; en canvi, pel que feia a la
recomposició del camí en terrenys aliens, amb els quals no tingués cap finca o
límit confrontant, considerava que aquesta obligació no li corresponia.
A més, exposà
que sotmetre’l a alternar diàriament en els
treballs amb l’estat pla suposava una càrrega incompatible amb
el fur i les exempcions de què es trobava investit.
El cavaller
corregidor li respongué que, si volia sostenir aquesta pretensió, l’havia
d’exposar davant Sa Excel·lència.
Salvador contestà que així ho faria.
Seguidament, el cavaller corregidor
disposà que es procedís a avisar els veïns que haguessin de concórrer al
referit treball de carretera i manifestà que ell s’encarregaria d’enviar-hi
diàriament un algutzir. Afegí que qui volgués formular alguna representació o al·legació
sobre aquesta disposició podia adreçar-la al senyor
marquès de la Mina,
en la forma que considerés oportuna.
El Marquesat de la Mina és un títol
nobiliari espanyol que va ser concedit per Carles Ii d’Espanya el 1681. Fa referència al molí de la Mina, situat a la
població d’Alcalà de Guadaira. Al segle XVIII, el marquesat de la Mina va
passar als ducs d’Alburqueque. Aquest any era Jaime Miguel de Guzmán- Dàvalos i
Spínola i exercia com a capità General de Catalunya.
15 de
març de 1759.
Davant meu, Salvador Vallès, notari, compareix Josep Francesc,
major d’edat, marxant i veí de la vila, de 71 anys, el qual, sota jurament i a
instància de Joan Pau de Salvador i d’Asprer, regidor degà
de la vila, declara i dona fe que, el dia 5, mentre es dirigia
a Barcelona en companyia de Francesc Alemany, sastre de la
vila, i trobant-se en el terme d’Olesa de Bonesvalls, va coincidir amb dos veïns d’aquest
terme.
Mentre
conversaven sobre el camí que en aquell moment estava essent reparat, el
declarant va sentir dir als esmentats veïns que Francesc
Marceló, agutzil del cavaller corregidor de la vila, havia
estat durant nou dies ocupat en la
recomposició d’aquell camí. Segons el testimoni dels dos veïns, per cadascun
d’aquests dies l’agutzil havia exigit al lloc i terme d’Olesa de Bonesvalls la
quantitat d’un peso duro, moneda de plata,
corresponent a quatre pessetes en concepte de
dieta i una pesseta en concepte de despeses.
I el declarant
manifesta que tot això és cert.
El camí
objecte de reparació corresponia a l’antiga via reial que comunicava Vilafranca amb Barcelona, passant per l’hospital d’Olesa de Bonesvalls
i pel mateix nucli d’Olesa. La seva conservació tenia, per tant, una
importància considerable tant per a les comunicacions locals com per a la
circulació de persones i mercaderies entre Vilafranca i Barcelona.
Aquest
testimoni s’inscriu en un context de reorganització política i
administrativa de Catalunya després de la Guerra de Successió. Amb la implantació del règim borbònic
de Felip V, especialment arran dels Decrets de Nova Planta,
les antigues estructures polítiques i administratives catalanes van ser
substituïdes progressivament per un model més centralitzat i inspirat en les
institucions de la monarquia castellana. En aquest procés, les tradicionals vegueries foren
substituïdes pel sistema dels corregiments, al capdavant dels quals hi havia els
corregidors, funcionaris de nomenament reial encarregats d’exercir funcions de
govern, justícia i administració.
La
documentació relativa a Vilafranca del Penedès
mostra que aquesta transformació institucional no va estar exempta de tensions.
Les relacions entre els regidors municipals
i el corregidor, com a representant de l’autoritat reial, podien generar
conflictes al voltant de qüestions com la gestió dels recursos municipals, les
obres públiques, el manteniment dels camins o l’exigència de determinades
contribucions i serveis.
En aquest
context s’ha d’entendre també la problemàtica relacionada amb la reparació dels camins i amb el proveïment d’aigua de la vila. Les obres necessàries per restablir o
millorar aquestes infraestructures, afectades en bona part per les
conseqüències de la Guerra de Successió,
podien donar lloc a disputes sobre qui havia d’assumir-ne els costos i sota
quina autoritat s’havien d’executar.
Aquestes
tensions administratives s’entrellaçaven, al seu torn, amb les divisions
polítiques i socials existents dins de les elits locals després de la guerra.
La implantació del nou règim borbònic va modificar els equilibris de poder de
la societat vilafranquina i va afavorir l’ascens o la consolidació de sectors
locals vinculats al nou ordre polític, mentre que altres grups podien mantenir
actituds més crítiques o contràries a les transformacions imposades per la
monarquia borbònica.
Per tant, aquests documents i altres
constitueix un testimoni d’interès per analitzar la gestió de les infraestructures viàries, les formes de finançament de
les obres públiques i sobretot les relacions entre les autoritats municipals i
els representants de la monarquia borbònica a Vilafranca del
Penedès i el seu entorn durant el període posterior a la Guerra de Successió.
