dissabte, 27 de febrer del 2016

La inquisició al Penedès (segle XVIII)




Tot i tenir els seus orígens en l’Edat Mitjana, La Inquisició és una institució unida essencialment a l’organització de l’Estat modern.
No ha existit una Inquisició, sinó models diferents de tribunals que han adoptat aquest nom: la inquisició episcopal, la medieval, l’espanyola i la romana o universal. Les línies fonamentals són gairebé les mateixes, però cadascuna, nascuda en circumstàncies diferents, ha tingut les seves pròpies especificitats.
Si bé en un primer moment la seva actuació s’havia de centrar estrictament en el judaisme, aviat va començar a perseguir també l’ islamisme i el protestantisme, i amb el temps va estendre la seva acció sobre altres tipus de comportaments, amb l’argument que podien atemptar contra els sagraments o contra aspectes diversos tocants a la fe, com ara bigàmia, delictes sexuals, bruixeria, actituds blasfemes i sacrílegues, fins a bandolerisme i maçoneria.

Les finalitats que es pretenia aconseguir a través d’aquesta institució han estat interpretades des d’òptiques diferents. Per una banda, com una eina per a una unificació religiosa d’una població molt diversa (cristians, jueus, musulmans, més els conversos).
La Inquisició va servir també com a instrument polític útil per a l’enfortiment de l’Estat. Allà on les lleis civils impedien actuar els agents reials, actuaven els inquisidors, que, en definitiva, eren servidors de l’Estat, encara que jurídicament ho fossin de l’Església. Això feia possible que l’autoritat reial intervingués en territoris on no hi podia entrar jurídicament per trobar-se sota jurisdicció de la noblesa o dels poderosos Consells municipals, que escapaven a la voluntat reial mercès a un cos de privilegis potent. Totes les societats tenen tendència, de manera més o menys accentuada, a controlar els individus que la configuren. La Inquisició no és més que una peculiar forma institucional d’una funció sociològica universal i permanent: la funció de control social, de manera que quedin eliminades les discrepàncies ideològiques i s’aconsegueixi una societat uniforme en aquest sentit.


TIPUS DE DELICTES PERSEGUITS
En el model d’una societat confessional, la disfuncionalitat de l’heretgia té un doble aspecte: és pecat i és delicte. L’heretge és un perill social, una figura delictiva que comporta una doble transgressió: viola la llei de Déu i transgredeix la llei social. La defensa i imposició de la ortodòxia és la més important raó d’estat i la Inquisició és el mecanisme més eficaç per a defensar aquesta raó d’estat.
Autors diversos han elaborat llistes diferents sobre els principals delictes perseguits per la Inquisició, amb classificacions no sempre coincidents. Fent una síntesi aproximada, podem enumerar:

Judaïsme: cristians d’origen jueu que duien a terme pràctiques de la religió hebrea. · Islamisme: cristians d’ascendència islàmica que seguien de manera secreta en la seva fe. · Luteranisme: la fe dels protestants o dels catòlics amb desviacions de la fe cap a idees pròpies dels protestantisme. ·
Misticisme-Il·luminisme: corrent d’espiritualitat mística centrat en l’amor a Déu i en una relació directa amb Ell. · Molinistes: corrent ascètica de Miguel de Molinos. · Blasfèmies i proposicions contra la Fe: insults contra Déu, la Verge, els sants o la fe cristiana. · Bigàmia: vida conjugal amb dues dones. Això podia ser a més un senyal d’islamisme. · Sol·licitació: petició de tipus sexual feta per una persona eclesiàstica a una dona durant la confessió sacramental. Es castigava no solament per una qüestió moral, sinó també pel desprestigi que infligia al sagrament de la penitència, cosa que donava arguments als protestants en contra d’aquest sagrament.

Faltes contra el Sant Ofici: contra tot allò que fos un impediment o una dificultat per a l’actuació del Tribunal. · Bruixeria: creença en l’acció del diable, tant si era per a propiciar la seva actuació favorable o contrària. · Delictes sexuals: fornicació, bestialitat, sodomia... · Superstició, bruixeria, màgia: coses diverses, de vegades amb vinculacions demoníaques o de vegades com a sanacions per oracions. · Maçoneria.
El Consell de la General i Suprema Inquisició: Elaborava instruccions per als tribunals, examinava informes de les vistes, ordenava inspeccions, revisava causes, i actuava com a tribunal per als membres del Sant Ofici que hagueren comès algun crim. El president era l'Inquisidor general. Els altres eren prelats, lletrats i inquisidors provincials designats pel Rei.
Els Tribunals: Formats per inquisidors, la gran majoria clergues seculars amb formació jurídica, a més d'altres funcionaris com fiscals, secretaris, algutzirs, notaris, etc.
Per ajudar als comissaris hi havia establerta la funció dels anomenats «familiars del Sant Ofici». Aquest cos estava format per laics i les seves funcions eren d’informar tot el que podia ser d’interès a la institució del Sant Ofici. Ser un «familiar» era un honor i gaudien de certs privilegis. Molta gent al Penedès (sobretot burgesia) es declaraven o formaven part d’aquests familiars del Sant Ofici.
Dos fulls del jurament


Un exemple (any 1719)
Molts són els documents en època moderna en que hi ha un jurament per part de testimonis davant d’uns certs inquisidors, per demostrar aquella o aquelles coses que es diuen i no són certes o poden ser declarats culpables igual, com per exemple el que us copio aquí literalment. Fet davant el notari Josep Marti de Vilafranca el 19 de juliol de l’any 1719, tot i estar els “acusats” difunts:
Sepan cuantos estén vieren y leyeren esta atestación, como nosotros Raimundo Ivern hornero de 83 años y José Vernet labrador de 80 años, vecinos los dos de Villafranca del Panadés, mediante juramento por nosotros extrajudicialmente prestado a Dios, nuestro señor y a sus santos cuatro evangelios, ante el notario y escribano abajo escrito, decimos y atestamos lo siguiente:
De como nosotros, dichos atestantes hemos conocido y muy bien tratados a Bartolomé Carreras, labrador y Elisabet Marqués, su esposa, que están difuntos. Y aquellos eran cristianos antiguos y de nombre, buena vida, honor y fama y descendientes de buenos y calificadas familias, limpios de cualquier mal e infectado linaje, e reprobada secta y esta es la voz y fama pública y nunca hemos entendido ni oído decir fuesen estados los susodichos descendientes y de mal linaje alguno, a saber es de judíos, moros, moriscos, turcos, conversos, sarracenos, reconciliados, luteranos, calvinistas y de otra reprobada secta ni penitenciados por el tribunal de la santa inquisición; lo que nosotros dichos atestantes decimos saber por las razones susodichas, y esta es la verdad por el juramento tenemos arriba prestado y en firmeza todo lo susodicho hacemos este presente auto de atestación a requisición de la hermana Anna de Sant Alberto monja carmelita calzada de nuestra señora del Carmen de esta. testigos: Josep Marrugat oficial de pluma y Benito Grana labrador de Vilafranca.   
El dit Bartomeu  Carreras formava part d’una família que eren o havien estat metges o farmacèutics. Segurament aquest ofici o el suposar que fabricaven ingredients no consentits per el Sant Ofici, va ser el que els va portar a que algú els acusà d’haver sigut uns “bruixots” i per tant, també ho podria ser-ho la seva descendència.


dissabte, 13 de febrer del 2016

Els Olzinelles al Penedès (segle XIX)


Armes dels Olzinelles
De la família dels Olzinelles, cavallers de Sant Pere de Riudebitlles, que posteriorment per casament agafa el nom de Marquès de Camps es podria parlar molt. Només us deixo unes poques dades del seu pas i estada al Penedès en el segle XIX que hi he anat trobant en diferents protocols notarials.
Al vas de la confraria de Sant Ramon de l’església de Santa Maria de Vilafranca fou enterrat el deu de febrer de l’any 1802, Rosa d’Olzinelles, filla dels difunts  Josep d’Olzinelles, corregidor de Vilafranca durant aquells anys i Teresa Pellisser. Morí a l’edat dels 67 anys.
Rosa vivia a Vilafranca, al carrer de la Palma, molt a prop de la cantonada del carrer de la Parellada. Era casada amb Josep Casanovas originari de sant Pere de Riudebitlles. Casa conjuntament amb altres que tenien a Vilafranca les tenia per herència d’Anton d’Olzinelles tinent retirat dels voluntaris de Catalunya.
El seu pare Josep d’Olzinelles, com a corregidor i conjuntament amb el terratinent igualadí Antoni Franch el 1808 ajudaren a organitzar la resistència davant la invasió francesa al Penedès.
Brigida d’Olzinelles era casada l’any 1802 amb Ramon Pasqual de Tord. Era filla dels igualadins Baltasar Olzinelles i Maria Miquel. Roc d’Olzinelles i Miquel era el seu germà, un monjo benedictí, erudit, historiador i darrer arxiver del monestir de Ripoll que morí el 1835 a Oceja (Alta Cerdanya). Brigida morí a Vilafranca als 81 anys, en l’any 1858.
Ramon d’Olzinelles, capità retirat dels reals exèrcits del rei, casat amb Josefa Miret Coll de Vilafranca, dóna al seu fill Ramon d’Olzinelles i Miret el permís perquè pugui entrar al servei del rei i sol·licitar la plaça de cadet  en un dels batallons de l’infantaria lleugera i seguir la carrera militar. Era l’any 1806. Maria Antònia Miret i Coll, germana de Josefa, es casà el 1784 amb Anton d’Olzinelles originari de Sant Pere de Riudebitlles.
Tots continuen vivint a la casa del carrer de la Palma de Vilafranca.
Maria Teresa d’Olzinelles Miret, filla d’Anton i Maria Antònia, signà el seu testament el 29 d’abril de l’any 1821 a la casa on vivia, al carrer de la Palma. Era casada amb el tinent coronel de l’exèrcit nacional a Vilafranca en Cristòfol Milà Oller, originari d’Olesa de Bonesvalls.        
El 15 d’agost del 1824 a Vilafranca s’hi celebra el casament entre Josep de Sayol, natural de Barcelona, fill de Josep Sayol i Lluïsa Marles amb Maria dels Dolors d’Olzinelles, natural de Puente de san Payo (Galicia), filla de Josep d’Olzinelles, coronel d’infanteria i governador regidor de Vilafranca del Penedès i Maria Dolors Romero. Un germà de Maria Dolors, fou el donzell Ramon d’Olzinelles Romero casat amb Josefa de Fos i Ravella, tenint aquests últims el domicili a Barcelona.
L’any 1830, el dit Ramon d’Olzinelles és difunt. La vídua Josefa fa possessió de part del seu patrimoni que tenen a Vilafranca. S’autoritza a la tia materna, Rosa Ravella perquè intervingui en la dita possessió. El notari de Vilafranca Marià Abella, conjuntament amb els acostumats testimonis, es presenten davant la casa i forn de coure pa anomenat el forn de Sant Joan, que està situat tot al carrer de Sant Joan de Vilafranca. La situació de la dita casa i dit forn ens pot situar la casa que tenien des d’abans d’aquest segle XIX al carrer de la Palma. La casa es situa per l’est el carrer de la Palma i el sud pel carrer de San Joan.  Podríem dir que, ves per on, el  lloc on hi ha actualment el també Forn de Sant Joan. La família Rius, mare i fill, ocupaven la dita casa i el forn en el moment d e la possessió. El cens que els Rius pagaven als Olzinelles era de 40 lliures i dues dotzenes de coques fines cada any, el dia 31 d’agost.
Posteriorment tenim altres banques dels Olzinelles que es reparteixen part del seu patrimoni, com per exemple:
L’hisendat de Barcelona però nascut a Igualada, Baltasar d’Olzinelles, hereu del seu pare, Joan d’Olzinelles i de Miquel. El testament el feu a Esparreguera, al notari Ventura Gaspar Miró i Oriol el 1840. La seva muller era Nicanora Corcoles.
El 1842 Ramon d’Olzinelles i Romero i la seva muller Josefa Fos i Ravella viuen a Sant Pere de Subirats, però també resideixen a Barcelona.
El 1858 Brigida Olzinelles viuda de Ramon Pasqual Tord, morí als 81 anys a Vilafranca. Va tenir missa d’ofici de mà major, presents tots els preveres de la comunitat de l’església de Santa Maria.

A Barcelona, a Sants, hi ha el carrer d’Olzinelles, part del terreny que ocupa el carrer era la finca de la Marquesa d’Olzinelles, que ha donat origen al seu nom. Si es consulta el nomenclàtor de la ciutat es troba aquesta referència: Ramon d’Olzinelles i de Romero succeí sa muller Josefa de Fos i de Ravella en la propietat del terrents situats en el “camp de la Plaça”, abans “camp de Cal tet”. En fou hereu el seu fill Hermenegil d’Olzinelles Fos i ravella, comte d’Olzinelles.