La Universitat de l’Arboç del Penedès i el cavaller Aguilar (1610)

 

En l’any 1610 es pacta una concòrdia entre la Universitat de l’Arboç del Penedès (Ajuntament) i el cavaller Jaume Aguilar Peralta de Camporells, senyor de la baronia de l’Arboç, Castellet, Bellvei i la quadra de Muga.

Aguilar, és senyor dominical de les rendes reials de la vila de l’Arboç, situada en la vegueria del Penedès. La Universitat amb els seus prohoms van tenir diferents plets i qüestions sobre les rendes reials que havia de pagar el terme de l’Arboç.

Va començar tot plegat el 4 de juliol de 1594 quant la Universitat porta a judici al cavaller Aguilar davant de l’audiència reial dient que Aguilar no té cap dret a cobrar les rendes reials ja que foren venudes perpètuament pel rei Joan a la Universitat. Aguilar per la seva banda al·legava que les havia venudes el rei Pere als seus avantpassats i que va transferir a ells la facultat que el rei tenia de poder cobrar les coses del Patrimoni Reial.

El 3 d’agost de 1598 Jaume d’Aguilar fou condemnat a fer la revenda a la Universitat i restituir el cobrament de les rendes reials a la Universitat. No sembla fer gaire cas Aguilar ja que el 7 d’octubre del mateix any la Universitat demana el compliment de la sentència anterior. El 2 de juliol de l’1599 Aguilar obté el privilegi d’infeudació i el rei mana que pagui a la Universitat exactament el mateix preu que quant les va comprar al rei Joan.

El 13 de febrer de 1602 la Universitat protesta pel privilegi que se li va concedir a Aguilar. Tot i així la sentència afirma que és vàlid i el cavaller té dret a poder cobrar les rendes pagant el preu. El 16 de desembre del mateix any la Universitat al·lega que ella no tenia cap obligació de fer la revenda de les rendes a Aguilar. El 25 d’octubre de 1607 la Universitat és condemnada en haver de fer la revenda de les rendes reials i tenir-les en possessió Aguilar.

Tenint en compte les grans qüestions de ambdues parts que hi ha sobre les rendes reials i la percepció d’aquestes i havent sostinguts les dues parts moltes despeses, treballs i molèsties suscitades Jaume d’Aguilar Peralta o Camporells cavaller de Barcelona i senyor de la baronia de Castellet i de les rendes reials de l’Arboç d’una part i els procuradors de la Universitat Joan Esbert, Joan Llorens i Pere Llacuna domiciliats a l’Arboç per una altra, signen una concòrdia per no haver-hi més plets sobre l’assumpte.

Acords de la concòrdia (1610)

Primer és pactat entre Aguilar i la Universitat de l’Arboç que cedeix i assigna als prohoms de la Universitat les rendes, censos, fadiga, lleuda i qualsevol altre dret que tenien totes les cases i propietats que son dins la vila de l’Arboç i el seu raval, fora muralla, que fins ara cobrava ell pel privilegi d’infeudació que li va concedir el rei. A canvi la Universitat hagi de pagar perpètuament 12 sous anuals.

Aguilar també els hi cedeix perpètuament l’escrivania pública i comuna de la vila de l’Arboç amb tots els seus drets i pertinències ja que era propietat de l’Aguilar des de que la va comprar el 30 de gener de 1556 el seu pare i la tenia per senyoria cobrant sis diners de cens. A canvi la Universitat li pagarà 20 sous anuals.

És també pactat que la Universitat hagi de pagar al rei tots els censos i drets per raó d’aquesta cessió i concòrdia i que Aguilar no pagui res.

Un altre capítol de la concòrdia pactada ens diu que a la taula de Barcelona (banc) hi ha dipositades 2800 lliures que corresponen als censos reials cobrats fins aquest moment per part d’Aguilar. D’aquestes la meitat 1400 passin a mans d’Aguilar i l’altre meitat a la Universitat.

De les rendes reials cobrades a la vila de l’Arboç també la comanda d’hospitalers de Vilafranca del Penedès hi guanyava quatre lliures mensuals i que d’aquestes una tercera part fos per la Universitat les altres dues parts per Aguilar.

S’acorda també que es fixi el terme de la vila de l’Arboç i el de Castellet perquè no hi hagi interferències entre el domini senyorial de la Universitat i el cavaller Aguilar. En un principi està designat el terme de l’Arboç des del camí xic que va de la Gornal a l’Arboç passant per davant de Clariana i el de Castellet tota la partida del camí de Castellet fins el torrent de Castellví. Volen i acorden que es fixi molt millor i la persona que ho faci sigui anomenada pel rei i el paguin per iguals parts la Universitat i Aguilar.

Una vegada es firmi aquesta concòrdia pacten que s’ha de capbrevar i fer dos capbreus un per part de la Universitat les rendes reials que es reben dins de l’Arboç i el seu raval i l’altre per part d’Aguilar les que es reben de Castellet. Aguilar no farà possessió a la Universitat dels drets que encara ara té sobre les rendes reials fins que no estiguin fet aquests capbreus. Aquest punt l’acorden amb el vist i plau dels testimonis el cavaller Joan d’Aiguaviva, el cavaller Lluis de Masdovelles i de Vilafranca i el prior del convent de Sant Ramon de Penyafort Pere Guasch de la parròquia de Santa Margarida.

La Universitat cedeix a Aguilar tots els censos i lluïsmes que fins ara cobraven de persones que viuen en el terme de Castellet.

Quan es fixin els límits dels dos termes cal posar-hi fites de quatre pams d’alt. Cada tres anys i pel dilluns de Carnestoltes s’haurà de mirar si estant ben fixades i mantenir-les amb la intervenció de dues persones anomenades per cada part i del veguer de Vilafranca del Penedès.

Es pacta també que Aguilar per 70 lliures ha comprat a Marianna viuda del burgès de Vilafranca Pau Mas i als seus fills una senyoria mitjana que rebia de la vila de l’Arboç. S’acorda que la Universitat hagi de pagar a Aguilar aquests censos que pertanyien als Mas.

La Universitat diu que donaran per finalitzada aquesta concòrdia quan l’aprovi tot el consell general congregat dins d’un mes a la vila de l’Arboç.

Sinó es compleixen els capítols concordats d’alguna de les parts haurà de pagar 800 lliures al fisc reial i 400 a la part obedient.

Jaume d’Aguilar diu que des de el 5 de maig de 1595 quant el seu fill Francesc d’Aguilar va signar capítols matrimonials va fer donació i heretament de tots els seus béns a Francesc i que està d’acord amb aquesta concòrdia i no farà res en contra.

Es signa el 16 d’octubre de l’any 1610 essent testimonis el cavaller de Barcelona Marti Joan Espuny, Gabriel Safont i Joan Bosch notaris de Barcelona.

L’acord de la Universitat de l’Arboç (1610)

El 19 de novembre d’aquest any es reuneixen els jurats i consellers de la Universitat de l’Arboç per confirmar la concòrdia pactada un mes abans. El lloc de reunió és a la casa del consell general situada darrera l’església de Sant Julià de l’Arboç. Els assistents son els següents:

Francesc Marrugat batlle de l’Arboç, per ordre reial, Pere Llacuna, Joan Miquel i Gabriel Llorens jurats aquest any de l’Arboç, Joan Vilardell, Jaume Gual dit de Pacs, Antoni Miquel, Montserrat Miquel, Joan Papiol, Miquel Mulet major, Joan Jover, Miquel Maimó, Joan Mar, Bartomeu Romeu, Antoni Gual, Francesc Vilardell, Jaume Serra, Jaume Clariana, Joan Llorens del Raval, Nicolau Marrugat, Antoni Pedro, Bartomeu Mir, Joan Rovira, Antoni Ferrer, Antoni Urgellés, Joan Gramatge, Jaume Armengol, Julià Vilardell, Jaume Fortuny, Jaume Barceló, Miquel Comella, Joan Rosell, Simeó Casanoves, Pere Posa, Joan Galofre, Antoni Galofre, Joan Badia, Lluis Amigues, Onofre Rovira, Joan Barceló, Joan Pedro, Damià Fortuny, Gaspar Colell, Antoni Marrugat, Matias Clariana, Miquel Palaterres, Francesc Pelegri, Francesc Mulet, Nicolau Riples, Joan Miquel alies forner, Joan Amiguet, Pere Aguilar, Gabriel Castellví, Jaume Crexell, Mateu Romeu, Andreu Riples, Jaume Busquet, Joan Cabessa, Jeroni Jover, Antoni Galofre del carrer Jussà, Joan Esbert de la Plaça, Jaume Morenes, Gabriel Pastor, Antoni Rovira, Antoni Borrell, Pere Vidal, Salvador Sitjar, Joan Sbert paraire, Antoni Castellet, Jaume Creixell major, Jaume Gual del boter, i Damià Llorens.

Pere Llacuna i el notari Jaume Montserrat son els en carregats d’anotar la conclusió del consell de la Universitat sobre la concòrdia i en nom de la Universitat prometen a dit Aguilar que donaran obra i acabament dins un mes que firmaran la dita concòrdia i els capítols que contenen en que posaran les dites fites tant del dit terme de Castellet com de la vila i raval.

Capbreus de les rendes reials i altres documents d’Aguilar sobre l’Arboç

En un acte a l’Arboç de data 17 de març de 1611 es firma per Jaume d’Aguilar Peralta i de Camporells senyor de la jurisdicció reial on hi ha relatades totes les rendes reials que havia cobrat fins l’any 1610 abans de la signatura de la concòrdia.

En un inventari de l’any 1612, ja mort el noble Jaume d’Aguilar, de la casa dels nobles de Barcelona situada al carrer Montcada, es trobaven llibres com aquests:

Un llibre de paper de full gran amb cobertes de pergamí contenint capbreu de les rendes que reben en la quadra de la vila de l’Arboç i termes d’aquella per lo senyor de Castellet en lo quart hi ha molts precaris.

Altre capbreu de confessions de les rendes reials de la vila de l’Arboç que lo senyor de Aguilar Peralta i de Camporells senyor de Castellet com a succeint al senyor rei rep escrit amb paper de full gran amb cobertes de pergamí.

Altre capbreu de full gran amb cobertes de pergamí de les rendes reials de la vila de l’Arboç en que son moltes confessions fetes per diversos particulars al senyor de Castellet com a senyor de dites rendes.

Altre capbreu de full gran de confessions amb ses cobertes de pergamí intitulat capbreu de les rendes reals de la vila de l’Arboç en la vegueria de Vilafranca del Panades el 14/1/1578.

Altre carta de pergamí que conte la donació que feu don Guillem Joan en Barcelona i Anna viuda del magnífic Bernat de Ivarra de Barcelona i Anna muller del difunt Joan Burguès en Barcelona al magnífic Jaume de Aguilar Peralta i Camporrells en Barcelona domiciliat de tota aquella quadra o castlania vulgarment dita dels drets reials i tots i qualsevols censos situat en lo terme i territori de l’Arboç en l’any 1591.

Altre carta en pergamí que conte apoca feta per lo senyor Jaume de Aguilar i Peralta i Camporrells a Magdalena viuda de Miquel Marrugat de la vila de l’Arboç de 125 lliures presa en Barcelona a 24/5/1502.

Altre carta de pergamí contenint en si privilegi del feu de les rendes de la vila de l’Arboç concedit per lo senyor rei Felip per la gracia de Deu rei de Castella a Jaume d’Aguilar Peralta i de Camporrells la data del qual fou en Barcelona a 2/7/1590.

Altre carta de pergamí contenint l’escriptura feta per raó del privilegi contra la universitat de l’Arboç i en favor del senyor Jaume d’Aguilar Peralta i Camporrells, la data de la qual fou als 24/10/1607.

Altre carta de pergamí contenint la investidura de Jaume d’Aguilar Peralta i de Camporrells de les rendes reals de la vila de l’Arboç la data de la qual fou a 14 del mes de febrer de 1608.

Altre pergamí intitulat sentencies autentiques dades la una per los jutges de la taula de la vegueria de Vilafranca de Panades amb una sentencia dels jutges de dita vila la de la darrera fou a 17/8/1601 de les causes en favor de Jaume d’Aguilar Peralta i de Camporrells i contra de Miquel Marrugat de l’Arboç.

Una carta molt vella intitulada carta feta de l’escrivania de l’Arboç. És de persona particular i també com en lo any 1349 tenia ja lo senyor de Castellet censos en lo terme de l’Arboç.

Altre carta de pergamí que conte establiment fet per la senyora Gratia Roman de Peralta al senyor en Benet de Peralta al seu fill de una peça de terra en el territori de l’Arboç en el lloc dit Taroscha pres en Barcelona a 6/6/1514.

Un llibre amb full gran amb cobertes de pergamí grogues que conté capbreu autèntic de les rendes reials que lo senyor Aguilar rep dintre vila i terme de l’Arboç.

Un llevador de full gran cobertes de pergamí amb el seu  botó i baga que conté comptes de tots els censos de gallines i capons i altres coses per lo senyor Jaume d’Aguilar rep en lo castell, lloc i terme i baronia de Castellet i en la quadra de l’Arboç en lo any 1602.

Altre llevador de full gran de cobertes de pergamí que dit senyor Aguilar rep sobre la quadra de l’Arboç i Castellet i terme i baronia de Castellet fet lo any 1600.

Un llevador de full de quart amb cobertes de pergamí amb sa baga i botó intitulat llevador dels censos de les rendes reals que lo senyor Jaume d’Aguilar Peralta i de Camporrells rep sobre la vila i terme de l’Arboç i en lo terme i baronia de Castellet en l’any 1598 escrit de ma de dit difunt.

Fins aquí una mica de informació sobre un dels altres nobles que a partir del segle XVI van tenir molt de poder a tot el Penedès. Parlar de la seva família i dels inventaris de les seves cases donaria per un i més articles.

 

 

 

 

Un molí de vent a Vilafranca del Penedès (1553)

 

Molí de vent de Garriguella

L’energia eòlica, que és l’energia produïda pel vent, s’ha aprofitat al llarg dels segles, de diferents maneres. Aquesta energia prové de l’acció de la força del vent sobre unes aspes unides a un eix comú al qual fa girar. L’eix giratori pot connectar-se a diferents tipus de maquinaria sigui per moldre matèries dures, bombar aigua o generar electricitat.

A Catalunya, els molins de vent van conèixer una època de gran difusió a partir del segle XVI. Es van construir sobretot allà on es collien cereals amb abundància i faltaven cursos d’aigua permanents i amb cabal suficient per accionar les moles. Van ser abundants en les zones de l’interior lleidatà – comarques de l’Alt Urgell, Bages, Conca de Barberà, Garrigues, Segarra, Segria i Urgell, la zona costanera de Tarragona – comarques del Baix Penedès, Baix Camp, Tarragonés i Baix Ebre i també a les terres del litoral nord-est del Prinicipat – comarques de l’Alt i Baix Empordà, Maresme i la Selva.

En el segle XVI Sitges disposava de sis molins de vent, els quals van funcionar, quan menys, fins al segle XX. A Olivella, el 1833, es va començar a construir un molí de vent que per circumstancies adverses fou abandonat el 1842 i no s’acaba de construir mai. Al segle XVIII, al Baix Penedès, n’hi havia dos al Vendrell i un a Santa Oliva.

L’any 1834, funcionaven a Vilanova tres molins de vent. Per en aquells temps l’ofici de moliner de vent ja estava en franca decadència, En primer lloc perquè els camps de blat havien donat pas a les vinyes i el poc blat que es collia en el nostre terme es podia moldre més còmodament en els molins de vapor que funcionaven en l’interior del recinte de Vilanova.

Molí de vent de Portlligat

El molí de vent de Vilafranca

El molí de vent estava situat en el terme de Vilafranca del Penedès al límit del de La Granada. Fou l’any 1553 quan el rei dona a Pere Joan Cuscó Palet llicència per a la construcció del molí per moldre gra de tot tipus en el lloc de la torre anomenada de Subirats o quadra de Sant Llorenç situada entre els límits de Vilafranca i la Granada.

Antoni Cuscó Quintana fill de Pere Joan Cuscó i Joana Quintana fa inventari dels seus béns el 1582. Entre altres és posseïdor d’un molí de vent junt amb quaranta jornals de terra. El molí continuava funcionant l’any 1594 quan el mateix Antoni Cuscó paga cens per terres i vinyes que té a la quadra de Sant Llorenç, prop el molí de vent.

El 1676 Maria viuda del pagès Jeroni Cuscó de la Granada ven el molí de vent i vint jornals de terra situades al dit lloc al prevere rector de Banyeres del Penedès, Pere Colí pel preu de 1287 lliures i deu sous, una quantitat prou considerable.

L’any 1736 la monja Isabel Guell Capellades fa una declaració dient que posseeix un molí de vent, que avui després de molts anys cap d’aquí estava derruït i estava situat en la partida anomenada també molí de vent. Literalment deia que tenia la facultat de prendre el vent per moldre.  

Li pertanyia a la monja com hereva del prevere Pere Colí, que havia estat rector de Banyeres del Penedès, segons el seu testament del 1698. Al prevere Pere Colí el posseïa per la compra que va fer a la viuda Maria muller del pagès Jeroni Cuscó de La Granada. La Maria el posseïa pels fills i hereus del pagès Josep Cuscó de La Granada des de l’any 1673.

Durant el segle XVIII el molí de vent ja no deuria funcionar. La casa i totes les terres passen a propietat del metge de Vilafranca Joan Antoni Roca Miret originari el seu pare d’Òdena. Tenim dades de l’any 1759 i anys posteriors d’establiments de terres per part del metge a diferents pagesos de la Granada i Vilafranca. En cap moment es parla del molí i si de la partida o heretat que continua anomenant-se del molí de vent.

La casa anomenada del molí de vent
situada entre els termes de Vilafranca i
La Granada.

El molí de vent tenia una casa incorporada anomenada la casa del molí de vent. Va ser llogada a diferents persones, segurament també deuria ser el moliner. El 1719 hi viu el pagès Josep Santacana Roca de Vilafranca. La mare Madrona era de la Granada. El 1743 és el mestre de cases francès Segismon Viladerbó l’habitant de la casa. El 1758 el pagès Jaume Via originari de Sant Marti Sarroca. El 1799 hi viu el pagès Joan Freixedes amb la muller Càndia Fontanals. El 1805 hi viu Càndia Fontanals que és viuda del pagès Joan Freixedes. El seu fill el pagès Francesc Freixedes dicta el seu testament en la casa que habita anomenada del molí de vent.

El tinent coronel retirat Joan Antoni Llorenç Roca, propietari de Vilafranca, el 1850 va fer obres de reparació i millores en la casa del molí de vent, entre aquestes la construcció d’una nova sínia.

Una dada última que posem aquí és que l’heretat del molí del vent el 1885 el propietari era l’advocat Francesc Xavier Llorens Vidal de Vilafranca del Penedès que la ven a Angela Casteñet Gonzalez. Té planta baixa, un pis i golfes. Al costat hi ha un pou i una bodega amb un cup. En la mateixa heretat hi ha altra casa anomenada la Sínia del Roca. Té uns baixos i un pis, amb una bodega i cup.

Un molí que va ser construït en un espai que té origen medieval, la torre de Subirats o de Barberà que des del segle XI existia. Un espai que arribava fins la Torre o quadra de Farran. El topònim Sant Llorens té a veure amb l’altar dedicat a aquest sant que hi havia a l’església de Santa Maria situada a la Torre de Farran el 1294. Però això seria un article molt més llarg per parlar-ne al meu blog Penedès Medieval.

 

 

Contracte d’una jove (1842)

 

En la primera meitat del segle XIX, en l’any 1842 es realitzaven  en els patis d’alguns convents de Barcelona espectacles acrobàtics o gimnàstics. En el teatre del Liceo actuava Joan Freixas, un gimnasta barcelonès que destacava pels seus exercicis i jocs de força.

En aquella època sobresortia una considerable saga d’acròbates, entre ells un tal Mister Ratel. Era un pallasso francès que destacava per les seves qualitats excepcionals de flexibilitat, agilitat i força. Fou capaç de realitzar un doble salt mortal en el terra.

A Barcelona, cap allà el 1838, hi havia qui es dedicava, en les tardes dels dies festius, ensenyant la gimnàstica als fills de les famílies més acomodades, improvisant gimnasos a l’aire lliure.

La pobresa a Espanya

Segons un relat de l’època el quadre que oferia Barcelona en 1899 era el següent: s’ensopega per tot arreu amb homes demacrats, dones vestides amb robes velles, sers inútils exponent al públic els seus atrofiats membres o la falta d’alguns d’ells; idiotes, cecs, paralítics i muts, agitant campanetes i fent crits guturals; grups de tendres criatures, espècie de monos savis que, a l’apropar-se al vianant sol·licitant una almoina, les més de les vegades ho feien amb l’exclamació Tinc fam!.

A la resta de la Península no era gaire diferent, en un altre escrit de l’any 1883 deia: Horrible situació la que travessa Espanya! La sang se’ns congela d’espant cada vegada que obrim una carta dels nostres corresponsals. És la misèria una epidèmia que ha vingut a quedar-se fins i tot en les comarques més riques. A la calma precursora de la gran crisi, segueix l’eliminació de molts obrers en els tallers i les fàbriques.

A Nerja, població de la província de Màlaga, a la primera meitat del segle XIX les plagues van destruir les vinyes, van tancar molts comerços del vi, del sucre, la pasa de moscatell. L’emigració va provocar que molts nerjeños es traslladessin a països d’Amèrica buscant treball.

La condició de la dona a Espanya (XIX)

La condició social i familiar de la dona, era les donzelles servir als seus pares, de casades servint al marit; de mares servint als fills. Es va instal·lar un model mecanicista, economicista i fragmentat de la societat patriarcal i que va actuar sobre el domini de les corporalitats més fràgils, essent la dona una de les principals víctimes. En la construcció burgesa de la dona va sobrevenir un ideal racionalment justificat: la verdadera causa de l’explotació de les dones era productiva i reproductiva, i tenia el seu origen i unes conseqüències econòmiques. Es deia: és necessari, que coneguem, que les dones han de ser vigoroses i robustes, per servir domèsticament en totes les ocupacions compatibles amb la decència del seu sexe. Les robustes i fortes pels principis de l’educació física ho seran sempre, tindran fills robustos i vigorosos per la bona aplicació i ús de les regles de criança que coneixen pràcticament, i es trobaran ràpides per desenvolupar totes les seves feines.

Les malalties de les dones i les dones malaltes provocaven una morbosa atracció per determinats homes, que veien en aquests trastorns de salut la manifestació del seu caràcter angèlic. Dones, noies pàl·lides, delicades i dèbils, es convertien en heroïnes de novel·les i de poemes. És la dona invàlida, la postrada. La discapacitat en el segle XIX, es defineix com anormal.

No sabem si per la situació de pobresa que hi havia a Espanya en aquell temps, o per potenciar i ensenyar la capacitat gimnàstica que devia tenir la filla, o potser les dues coses, hem trobat un document notarial de l’any 1842 on hi ha uns pactes que fan els pares d’una noia de dinou anys que està impossibilitada de mans però amb molta agilitat en els seus peus. Els pares també cobraven per fer un espectacle de les habilitats dels peus de la noia. I que en alguns moments ho entenem com una forma d’explotació de prostitució de la jove. Està escrit en castellà. L’he traduït seguint la puntuació i la forma literal de les paraules.

El document contractual (1842)

Va ser el 26 de setembre, quant Antoni Olaya i la muller Josefa Gutierrez, pares de la menor de dinou anys de nom Josefa , naturals de Nerja en la província de Màlaga, signen un contracte amb Josep Coll Roviralta de Vilafranca del Penedès o als seus procuradors. Es comprometen i s’obliguen mútuament al conveni següent:

Primer, amb el lloable i segur objecte d’aportar més benefici a la nostra filla Josefa; fenomen admirable de la naturalesa i per les seves habilitats, substituint amb l’agilitat del seus peus a les seves mans impossibilitades de la manera en aquest i altres pobles; es comprometen amb els seus pares passar amb ella cap a Barcelona perquè treballi quaranta-cinc dies de la manera que es dirà, a compte i benefici de dit Josep Coll, sota la compensació de dotze mil reals efectius, que depositarà per seguretat d’ells en poder de Ramon Marti Balins, que viu en la capital, casa de la virreina segon pis. El dipòsit haurà de verificar-se al cap de sis dies de firmat aquest conveni, i rebent aquest cavaller governador avis de Balins de ser cert, es constituirà la família immediatament a Barcelona a les seves despeses. Si el dipòsit no es fes en aquest termini els pares rescindeixen el contracte.

Segon, la jove es presentarà al públic amb la major decència des de les deu del mati a les dues de la tarda, i de les quatre de la tarda a les deu de la nit. Qualsevol classe de fineses que els espectadors posin en mans de la jove o als seus pares seran propis d’ells. El contractista no podrà tenir més dret que al preu de les entrades que tingués per convenient designar. Fins concloure totalment les quaranta-cinc funcions no podrà treballar les hores lliures en cap altre lloc.

Tercer, si el contractista, més avantatjós als seus interessos, que un dels de la família cobri a la porta on es donessin les funcions, les targetes que faci el cobrador als assistents, hauran de prestar aquest servei perquè el públic assisteixi sense prevencions de si son les funcions o no en benefici de la jove, o d’alguna especulació  particular; sobre el qual objecte ofereixen els pares i filla les reserves necessàries, màxim quant aquests no s’exposen a cap classe de perjudicis.

Quart, en cas de malaltia de la menor ocorreguda en l’espai del contracte s’obliguen a continuar després de restablerta, fins a completar els quaranta-cinc dies pactats.

Cinquè, si morís la jove els pares no sols rebran la part proporcional que els hi correspongui a les funcions verificades, podent retirar el contractista el dipòsit que restés.

Sisè, quant els pares volguessin cobrar les parts corresponents a les funcions donades no abonaran cap quantitat al dipositari que no sigui pel lliurament dels procuradors del Coll amb el rebut dels pares. Mai ho impediran les funcions pactades.

Setè, ofereix el contractista proporcionar a les seves expenses als pares, habitació i mobles decents però sense luxe, com son dos llits, cadires, els útils necessaris de taula i cuina, corrent la manutenció a compte de la família. L’habitació serà en el mateix local on es donin les funcions: si no fos així, anirà a compte del contractista el pagament del carruatge de transport de la família fins al lloc de l’espectacle. Seran així mateix despeses del contractista el lloguer del local, llums, paper i demés que necessités la jove per a treballar, doncs els pares han de percebre nets els dotze mil reals estipulats.

Vuitè, si durant les funcions passés alguna desavinença entre les parts s’obliguen l’anomenat d’un àrbitre per cadascuna, perquè ho decideixi dins del tercer dia i en cas de discòrdia anomenin aquests mateixos un tercer, i que en última resolució estaran els contractants sota la multa de cent duros, i les despeses que ocasioni la part querellant a l’altra, sense cap apel·lació als tribunals. Cap dels arbitres ni el tercer serà advocat com a condició indispensable. Si per interessos particulars o per malicia o altres causes pels pares es promulgués una querella, no podrà absolutament treballar en cap casa pública ni particular la jove en Barcelona ni els seus ravals, per lloable, piadós ni patriòtic que fos el resultat, que aquella no hagi conclòs les quaranta-cinc funcions.

Novè, Si a la conclusió d’aquest contracte, Coll o els seus delegats tinguessin per convenient fer a la jove o als seus pares alguna finesa, serà discrecional segons el tracte que hagi tingut aquella per atraure’s el públic.     

Desè, Josep Agustí absent, i Ignasi Estivill present i firmant ambdós de Barcelona son els que delega Coll perquè compleixin la part que a aquest li correspongui d’aquest contracte, podent percebre i pagar qualsevol quantitats, sota el compte corresponent, per major claredat de tothom.  

Onzè, les despeses també del contractista a aquestes escriptures, de paper segellat d’original i copies, drets d’hipoteca i salari de l’escrivà.

Dotzè, i finalment, l’anomenada Josefa Olaya Gutierrez i el referit Ignasi Estivill presents, sabent el contingut d’aquest conveni i els dos ho consenten per la part dels seus pares i del Coll respectivament. Així ho aproven. Com a testimonis signen el secretari del govern militar de Vilafranca Joan Lugarvila i el notari Lluis Cases. El primer signa en nom de de la mare Josefa Gutierrez, que no sap escriure.    

Un contracte que ens fa pensar si aquest era el treball que volia fer la noia Josefa Olaya Gutierrez: la seva opinió no hi és reflectida en el contracte, tan sols en l’estar d’acord amb ell i firmar-ho, per cert, sabia escriure, amb els peus? El nom que posa és Ana Josefa Olaya. Podríem creure que no era de família molt pobra?

Traginers de Vilafranca del Penedès (1848)

 

La revolució dels transports tingué lloc el segle XIX encara que fins a la primera meitat només fou de tracció animal. El mal estat dels camins i la poca quantitat de vehicles de transport urbà feien que les comunicacions fossin molt lentes. Fins al 1840, la tartana fou l’únic mitjà de transport que comunicava Barcelona amb els pobles del voltant. A la partir de 1854, degut a l’enderrocament de les muralles de la ciutat, va fer que es regulessin les comunicacions amb les poblacions veïnes i proliferaren tot tipus de vehicles de locomoció, com ara les galeres, els òmnibus, els Ripperts i els tramvies de tracció de sang.

Entre Barcelona i la resta del país ha existit sempre l’enllaç dels traginers, convertits en transportistes. La seva missió era el transport a llom de cavalleries, que solien ser mules, de petits embalums i encàrrecs entre la capital i els pobles veïns.

Algunes capitals europees van posar en circulació per al transport urbà de passatgers uns vehicles de caixa gran i rodes petites que, tirats per mules, podien conduir un gran nombre de persones amb la màxima facilitat. Eren els anomenats Ripperts.

Algun traginer quan el camí ho permetia canviava les cavalleries i les corresponents alforges per un carro o tartana llarga, és a dir, una tartana amb tendal allargat. En el vehicle portava les mercaderies i alguns viatgers.

El 1850 només una “carretera reial” o general passava per Barcelona, que era la de Madrid a França per la Jonquera. Se’n servia la ciutat per comunicar-se amb Lleida, Cervera, Tàrrega, Mollerussa, Manresa, Sabadell, Terrassa, Mataró, Girona i Figueres.

Hem trobat documentació d'un parell de societats del Penedès que van organitzar viatges a Barcelona durant els anys 1831- 1848 i 1851.

La societat Almirall (1831)

Una primera va ser entre persones que no eren traginers. Es va formar el sis de novembre de l’any 1831 pel calceter Francesc Jover de Vilafranca del Penedès, Jaume Almirall de Puig Despí, el comerciant Miquel Puig de Vilafranca, el calceter Manuel Güell de Vilafranca, l'hisendat Antoni Torres de les Cabanyes i el comerciant Salvador Raventós de Torrelles de Foix. La seva missió era fer viatges amb carruatges cap a diferents indrets de la comarca i a Barcelona. El vint-i-sis d’agost de l’any 1832 ja es va dissoldre. Francesc Jover va demanar als ja no socis que li deixessin un carruatge i quatre cavalleries, conjuntament amb les seves guarnicions amb tot el que tenia la companyia per poder fer els viatges pel seu compte. S’ofereix a pagar el que li demanessin. 

La societat sobre la carrera de Vilafranca a Barcelona (1848)

Els traginers de Vilafranca Magí Janer, Gabriel Jover (familiar del calceter Francesc Jover) i Fèlix Güell van formar una societat el dinous de març de l’any 1848. Portaven  viatgers de Vilafranca del Penedès a Barcelona i viceversa. La duració de la societat havia de ser per tres anys amb els pactes següents:

Cadascun dels socis havia de tenir un cotxe corrent i en estar servible, per poder fer la carrera. La carrera tant de Vilafranca a Barcelona, com la viceversa,  l’haurien de fer els socis amb sis hores cadascuna. El que no ho fes dins el temps assenyalat (menys per algun cas impensat) havia de pagar setze duros de plata, que es repartirià amb els altres socis. La carrera o viatges l’hauran de fer igualitàriament, és a dir no en farà més un que l’altre. Els productes dels seients o localitats dels cotxes seran repartits entre els socis mensualment per parts iguals. Els socis en cada viatge hauran d’apuntar en una fulla: el número de seients que hi ha en el cotxe, localitats que s’ocupen, el lloc o paratge a on han pres viatgers, fins a quin poble han d’anar cada viatger i quantitats que han pagat. La fulla l’hauran d’entregar quant tornin de Barcelona a Vilafranca a una persona que escullin de Vilafranca i la guardarà fins al final de mes que serà quan es passarà comptes. Qui no anoti res d'això pagarà cent reals que es repartiran entre els altres socis. El soci que tenint localitat vacant no la deixi ocupar, pagarà també cent rals. No s’obligarà a cap soci que tingui cotxe de més capacitat, ha de tenir: sis seients en el interior, tres al cupè, és a dir, al departament anterior de la diligència i tres al davant, tots còmodes. Cap dels socis tampoc podrà usar un cotxe més petit del que s’ha dit. Les dificultats o diferencies que hi hagi entre els socis tant de la manera i forma de fer els viatges com per altres coses que tingui relació en aquesta societat, deuran ser resoltes per majoria de vots dels socis i per Vicens Mestres com acompanyant del traginer Gabriel Jover, per Jaume Condis com el de Fèlix Güell i per Jaume Trius com acompanyant de Magí Janer.

En cas d’empatar en la resolució de les diferencies, les hagi de resoldre un tercer, anomenat pels dits Mestres, Condis i Trius de comú acord, o per sort entre els tres que cadascun posaran en càntir o bossa.

Aquesta societat no tindrà cap valor, pel soci que mori, o s’impossibiliti absolutament, que s’haurà d’acreditar en documents, i no poder córrer, a menys que els hereus volguessin seguir formar-ne part.  

Finalment, el soci que s’aparti de la societat, excepte en els motius que s’acaben de dir, pagarà quatre-cents duros de plata, que es repartiran als altres socis.  

El socis signen la formació de la societat davant notari. A més amb fiadors de cadascun. Per part de Magí Janer és el sastre i botiguer Jaume Trius. Per Gabriel Jover el seu pare Francesc Jover i per Fèlix Güell el seu pare Manuel Güell, tots veïns de Vilafranca.

Un soci menys i més carreres (novembre -1848)

El catorze de novembre a Fèlix Güell, pactant amb els altres dos traginers Magí Janer i Gabriel Jover, li han ofert que si se separa de la societat li pagaran vint rals diàriament fins a finals del termini que van fixar de tres anys per poder recuperar la quantitat que va invertir i per tant, no haurà de pagar cap indemnització per abandonar la societat.

Fèlix Güell doncs se separa voluntàriament de la societat amb la promesa que ni sol, ni per medi de cap altra persona, ni amb cap societat, farà d’avui en endavant la carrera de Vilafranca a Barcelona i viceversa, ni amb carruatge de quatre rodes ni de cap altre classe sigui muntat amb molles o sopandes de cuir. Però es reserva fer la carrera amb carruatge de pes (sobre animal), sense portar cap seient si fa el viatge amb dos dies però en portarà si el fa amb tres dies. Sinó compleix restituirà als dits Janer i Jover tots els diners que ha rebut a més de seixanta duros per perjudicis.

Magí Janer i Gabriel Jover deixen oberta la societat  per si volgués entrar de nou Fèlix Güell i també participar en els nous viatges dels cotxes que van a Reus, Tarragona i Vilanova. Confirmen a més, que no augmentaran els preus actuals dels seients sense consentiment de les persones que també han invertit en la societat, en Fèlix Pujol i Jaume Condis de Vilafranca, Isidre Mas de Sitges i Tomàs Castañer de Barcelona.