Exèquies pel rei Felip II a Vilafranca del Penedès (1598)

Felip II de Castella, dit el Prudent, va ser monarca d’Espanya des de 1556 fins el 1598. Va ser també el primer monarca de la casa d’Àustria, a partir de 1580. El seu regnat es va veure marcat per la revolta als Països Baixos espanyols, que va iniciar la Guerra dels Vuitanta Anys, així com les relacions exteriors amb França i Anglaterra, que va acabar amb la  Pau de Cateau- Cambrésis i la desfeta de l’Armada Invencible respectivament. Entre altres ostentava els títols de rei de Castella, Lleó, Aragó, Navarra, València, comte de Barcelona, Rosselló, Cerdanya, Flandes, Cervera…

En un protocol notarial de Vilafranca del Penedès hem trobat les exèquies que es van fer a la vila, per la mort del monarca que va ocòrrer el diumenge, dia tretze de setembre, entre les tres i quatre de la matinada, a Madrid.

El seu quart fill, el rei Felip III, l’hereu de la corona, va anar a Barcelona de seguida després de la mort del seu pare. Des d’aquesta ciutat va avisar a tots els caps de vegueria dient que fessin sentiment de la mort del rei Felip vestint-se de dol.

En aquells moments era veguer de Vilafranca, el noble Jaume de Copons, el batlle era el notari Simeó Argenter i els jurats de la Universitat de la vila eren el metge Pau Marti, el notari Gaspar Bartomeu, l’argenter Joan Huguet i el corder Pere Soler.

Els personatges que acabo d’enumerar van organitzar un consell general on fou llegides dues cartes una del virrei, capità general de Catalunya, Lorenzo Suárez de Figueroa i l’altra del rei Felip III. Deia, que resumit deia així: “ A los amados y fieles nuestros los jurados, consejo y hombres buenos de nuestra vila de Villafranca del Panades...se fes la capella ardent com altres voltes se era fet, conforme se trova en un llibre de la casa del jurista Bernat Mascaró, en honor del emperador Carles cinquè...y que els senyors jurats cadascú portes una gramalla ( túnica llarga fins als peus, vestidura pròpia dels conselles de Barcelona i dels jurats de València) am caparo (peça rodona de drap, feltre...per a cobrir el cap). Els verguers (funcionari que portava com insígnia un bastó que acompanyava els magistrats municipals o complia les seves ordres) portaran una gramalla de dol.

El consell general va decidir, que tot i que és temps de verema i de llaurar, es facin les exèquies començant a tocar les campanes tres dies a tot arreu durant tres hores cada dia, d’aquesta manera: al matí de cinc a sis, al migdia de dotze a una i al vespre de sis a set hores. Tocaran totes les campanes, també les del monestir de Sant Francesc i de la Trinitat. Va començar el dimarts tretze d’octubre i els dos dies següents el dimecres i dijous.

La crida del dimarts tretze

El primer dia, el dimarts al vespre, els verguers amb les seves trompes i dos homes a so de timbal, amb les gramalles de dol i amb el cap cobert amb els seus caperons van llegir una crida (ban) que deia:

“ Ara oiats quens notificant y fan a saber de part dels magnifics senyors Batlle y jurats de la present vila de Villafranca del Panades...amb carta de la majestat del rei don Felip tercer, senyor nostre ben beneventurament...per la anima de la majestat del rei difunt senyor nostre y arriba per al divendres subseguent de la present semana se fasse solemne ofici y sermó y capella ardent e no sia ninguna persona que a pena de tres lliures fasse treballa (ningú ha de treballar aquests dies sinó serà multat amb tres lliures) dit dia de divendres fins que dits oficis sien celebrats y també supliquen a tots los consellers i altres persones insaculades en casa de la vila que per dia portin vestidures de dol...i vagin a la Iglesia parroquial de Santa Maria a celebrar dits oficis amb companyia dels senyors batlles i jurats...

El dimecres catorze dels prohoms

El dimecres, a les dues del migdia van marxar cap a la casa de la vila dotze persones amb les seves gramalles de dol i amb el cap cobert de caperons, dues persones de mà major (estament social), dues de mà segona, dues de mà tercera i un de cadascuna de les sis confraries. Per tota la vila s’hi veien els preveres, els cavallers, els metges, els notaris, els apotecaris, botiguers de draps i de teles els manescals i tots els consellers. Els jurats de la Universitat els va anunciar que a l’endemà dijous a les vuit hores es reunissin a la casa de la vila amb els seus vestits.

El dijous quinze, a la casa de la vila

Aquest dijous els senyors verguers, batlle i jurats amb els prohoms cadascú del seu braç corresponent, amb els caps coberts i amb les gramalles molt llargues i arrossegant-les van entrar en la sala del consell. A la sala hi havia bancs. Tots eren plens. En total hi havia unes setanta-sis persones. Tothom va estar en gran silenci des de les nou fins que van tocar les onze. En aquell moment s’aixeca el metge Francesc Terrassa, que era el síndic de la Universitat i diu:

“Il·lustres senyors gracies per la honra...en lo dol que ses tingut de la mort de la majestat...” Va continuar convocant de nou a tothom l’endemà a l’església de Santa Maria per celebrar els oficis.

El divendres setze, els oficis

Aquest dia, tocades les vuit del matí, les autoritats amb tot el seu seguici es van trobar a la sala gran de la casa de la vila per anar tots plegats a l’església de Santa Maria.

Hi anaren de la mateixa manera com si anessin a soterrar un cos. A l’arribar, el batlle i els jurats van seure dins el clos de l’altar major. Tots els acompanyats, els que van poder,  al voltant del dit altar. La resta de persones van seure davant la paret de la capella de Roser i la part de la capella de Sant Miquel. Comença l’ofici amb la capella dels cantors.

El dit ofici o missa fou celebrat per els pares del monestir de Sant Francesc i de la Santíssima Trinitat. Va predicar el frare trinitari Antoni Tafalla.

Acabat l’ofici les autoritats van tornar a la casa de la vila i en la sala, el síndic va donar les gràcies per haver assistit a la cerimònia.

La capella ardent

Sobre les baranes del sepulcre (fals) es va fer un cadafal (plataforma). Pujava de dites baranes uns quatre o cinc pams. Era molt ferm, de fusta. Sobre el cadafal s’havia fet un bell túmul adornat de teixit de seda. Sobre una corona de rei. Tot daurat. Al voltant de hi havia penjades les armes de la vila i les del rei i més de cent ciris de pes de tres onzes.

Del cadafal a les parets de les capelles del Roser i de Sant Miquel hi havia clavades brandoneres (atxes en forma de canelobre) on hi havia ciris blancs, d’aquells que es posen als pobres fills de vila, forasters o estrangers. També es van posar els que es fan servir per la missa de la Verge Maria. Tota la cera la van donar les confraries.

Es van encendre els quatre canelobres que penjaven enmig de l’església de Santa Maria. És a dir, el canelobre gran de llautó i els tres de ferro, un davant la capella del Roser, altre davant la capella de Sant Miquel i altre davant dit cadafal. Hi havia molta llum.

Al voltant de la reixa de l’altar major hi havia un ciri molt alt que també il·luminava l’altar que estava també molt ben ornat. Tota l’església era una flama, es podria ben bé dir que tota ella era la capella ardent.

Els senyors batlle i jurats anaven de dol

Els verguers i batlle anaven vestits de dol. Amb capes llargues i saios (cobria el cos fins més avall de la cintura, era ampla i sense botons). Amb faldons fins a mitja cama. Els bastons eren negres.

Els jurats i consellers, no anaven vestits amb gramalles de baieta (teixit fluix tot de llana i cotó) com van a l’Arboç (del Penedès) i altres viles menors. En el consell general es va decidir que anirien vestits com van a Barcelona els consellers. Amb gramalles i caperons. Portaren dol sobre el cap (drap negre). Més endavant durant tres o quatre diumenges el portaven sobre les espatlles, com el solen dur els capellans quan es mora alguna persona. Los verguers duien les masses cobertes de dol. Tot havia de ser com es feia a Barcelona.

Un exemple de com es va fer a Barcelona, el mateix mes d’octubre, concretament el dissabte dia deu: “...Estaven sempre tots...amb ses gramalles, ab lo cap cobert. Lo dit senyor lloctinent hy vingué a cavall, ab molts cavallers, y tots també a cavall i ab gramalles los demés. Tot lo dit matí fins a migdie se digueren en los quatre altars de dita claustra tantes misses baixes com se pogueren dir, y hagué gran luminària de atxes...”

Fins aquí aquest escrit trobat en un protocol del notari Simeó Argenter de Vilafranca del Penedès, que a més, va ser el batlle de la vila en aquell any on recordava les exèquies del rei Felip II.

Ens podem fer una petita idea de com era l’església de Santa Maria i de quina manera organitzaven els actes solemnes en aquell final del segle XVI.

 

 

 

Adroguers (segle XVII-XIX)

 

L’adroguer és i era l’amo o el dependent d’una drogueria. Establiment especialitzat a vendre el detall els productes típics d’ultramar i espècies (pebre, canyella, safrà...) el sucre o el cacau. La referència més antiga del terme en català és del segle XIV com a mercaders de drogues i no seria fins al XVI que es normalitzaria el nom adroguer, tot i que també foren coneguts per aromataris. Voldria en aquest article deixar constància dels adroguers que he trobat vivint al Penedès, sobretot a Vilafranca del Penedès. Caldria tenir més informació de cadascun d’ells, però deixo aquí aquesta introducció. 

L’any en parèntesis és el primer en el qual he trobat la primera documentació.

Els adroguers Alegret (1682)

Agustí Alegret és el que trobem primer en la documentació, l’any 1693. Era filla del sabater Agustí i Maria. L’hereu fou un altre Agustí, també adroguer. L’últim que hem trobat fou Fèlix Alegret Capdevila casat amb Caterina Vilaró Vilalta el 1841. Pares de l’impressor vilafranquí Pere Alegret Vilaró. Tenia la botiga i casa al carrer Escudellers de Vilafranca.

Els adroguers Baltà (1814)

L’adroguer Josep Baltà Ferrer era fill d’Anton i Josefa. Es va casar amb Josefa Baltà Urgellés filla del teixidor Josep i Madrona de Vilafranca.

L’adroguer Manuel Baltà Diaz era fill de Joan I Josefa. Es casà amb Isabel Blanch Mas filla d’adroguer Ramon Blanch i Josefa. Posteriorment es va casar amb Rosa Robert Romagosa, que era nascuda a Cuba.

Els adroguers Batlle (1742)

Pere Batlle Vallespinós el 1742 és adroguer i cerer a Vilafranca. Fill del negociant Josep Batlle Via i Maria Anna. La muller era Antonia Nadal Vidal de les Cabanyes. La botiga també estava situada a la Plaça Major (l’actual Constitució). L’hereu fou Josep Batlle Nadal, adroguer casat amb Joaquima Mascaró Urgell. Un altre fill fou Joan Anton Batlle Nadal, botiguer de robes, i les filles Josefa casada amb l’adroguer Ignasi Espoy d’Igualada, Paula es casà amb l’adroguer Pere Joan Virgili del Vendrell el 1771, Bonaventura es va casar amb el botiguer de roba Josep Janer Bosch de Vilafranca, Pelegrina, Maria Àngela i Maria Rosa Batlle Nadal.

L’adroguer Benet Diviu Ginesta (1624)

Els Deviu o Diviu no eren originaris del Penedès. Benet Diviu venia sèmola el 1624 sabem que tenia un botiga al carrer Escudellers de Vilafranca, molt proper a la Plaça de l’Oli. La muller era Anna.  Un Pacià Diviu, segurament un fill de Benet, estudia gramàtica aquest mateix any.

El fill i hereu Benet Diviu Ginesta el 1630 és adroguer. La muller era Victoria Ginesta, filla d’un altre adroguer. La botiga era la mateixa del seus pares situada al carrer dels Escudellers (abans carrer Llunes). També era el lloc on vivia. La casa era d’un portal. Pagava renda als Babau del Palau Baltà. L’edifici pertanyia als seus pares per compra que van fer al abaixador (relacionat amb la indústria tèxtil) Pau Guilera el 1609. Pau la va comprar al prevere (capellà) Francesc Alemany el 1605. Francesc la va comprar amb subhasta pública dels béns de l’escudeller Francesc Bonet el 1586.

L’adroguer Joan Ginesta Calim (1630)

L’any 1630 el fill Joan Ginesta Calim és adroguer. La muller era Maria. Els documents l’anomenen també com aromatari. Els seus pares eren originaris de França. La família va arribar a Vilafranca a finals del segle XVII. El pare, Joan, era pagès. Una filla de l’adroguer Joan fou Victòria que es va casar amb l’adroguer Benet Diví.

La casa/botiga estava també situada al carrer Escudellers. Molt a prop de la de Benet Divi. Un altre Joan Ginesta, fill i hereu de l’anterior, va ser teixidor. Durant els primers anys del segle XVIII el trobem com a burgès (persona acomodada i propietària).

Els aromataris/adroguers Marrugat (1729)

Joan Marrugat és adroguer i candeler de cera (cerer) l’any 1729. Tenia la botiga a la plaça Major o del Blat i vivia al carrer Escudellers. Es va casar amb Teresa Galceran. El fill Manuel, també va ser adroguer (ja no hi surt l’ofici de cerer). Es va casar amb Francesca Boldú de Piera, filla d’un apotecari. Una filla de Joan fou Eulalia, es casà amb l’adroguer de Vilanova Antoni Batlle el 1793. Un fill de Manuel i Francesca Boldú era l’adroguer Pau Marrugat. Continuava l’any 1820 tenint la botiga al carrer Escudellers.

Els adroguers i apotecaris Mascaró (1594)

Bartomeu Mascaró de Vilafranca és adroguer el 1594. Anys posteriors, el 1599, a la documentació el trobo com apotecari. Un altre Bartomeu, fill, també és apotecari. Fills d’aquest i Maria Àngela, en Ramon és adroguer i té botiga a Barcelona. En Pau i un altre Bartomeu (fills) són apotecaris a Vilafranca.

El senyor de la casa del mas de la Riba, situada en el terme de Santa Margarita i els Monjos fou Gerald Mascaró (fill de Bartomeu). El fill Jacint Mascaró era adroguer. El mas va passar, per herència, a les seves mans el 1715. L’hereu fou Josep Mascaró, adroguer de Vilafranca. El nét en Francesc Mascaró fou adroguer i va tenir la botiga a Vilanova i la Geltrú el 1739. Va ser posseïdor també del mas de la Riba el 1756. Tenien l’adrogueria al carrer de la Cort de Vilafranca.

L’adroguer Vicens Mestres Morgades (1797)

Vicens Mestres era originari de Sant Pere de Riudebitlles. L’any 1797 vivia a Vilafranca del Penedès. Era fill del metge Francesc Mestres i Caterina Morgades. Es va casar amb Caietana Sala Macià filla del metge Tomàs Sala i, que fou regidor de l’Ajuntament de Vilafranca i Manuela Macià. Un germà seu Josep Mestres era argenter, viu el 1809 a Vilafranca, abans a Barcelona. Un germà de Caietana Sala fou el metge Caietà Sala. Un germà dels dos fou el notari Josep Anton Sala Macià de Vilafranca.

L’any 1807 l’adroguer Vicens Mestres compra una casa que té tres portals, dos que sortien al carrer que va de Cap de Creus a la Parellada i l’altre davant de la Plaça Major en un dels cantons de Capdecreus (aquest carrer era el principi de l’actual plaça de la Constitució fins el carrer de la Fruita). La casa la va comprar per subhasta pública. Era de l’advocat Manuel Olivella Llorens. El preu va ser de tres mil cent cinquanta-una lliures. L’edifici limitava per l’est i nord amb la casa de Fèlix Olivella Cortolí, casat amb Maria Antonia Sala Macià (germana de Caietana), pel sud amb el carrer que va de Cap de Creus a la Parellada i per l’oest amb la Plaça Major. Pagava renda als hereus del notari Marià Abellà.

El 1814 accepta per aprendre l’ofici d’adroguer a Josep Baltà. Treballa amb ell durant quatre anys.

L’actual adrogueria existent a Vilafranca anomenada Cal Vicentó fou fundada (i d’aquí el nom) l’any 1796 per Vicenç Mestres Morgades. I segons la seva història es situava en un primer moment en la Plaça de Sant Joan xamfrà amb la “Plazuela de la Villa” (Ubicat amb el nom de comte de Moy enderrocat a finals del 1930).

A partir del 1818 en la mateixa ubicació, Cal Vicentó és regentat pel seu fill Vicens Mestres Sala fins el 1872, data de la seva mort. A partir d’aquest any és regentada per Josep Mestres Tauler fins el 1896 fill de Vicens Mestres Sala i Raimunda Tauler. A partir d’aquesta data fou regentada per la família Aixelà fins el 1921. Aquest any canvia la propietat passant a ser de Rovira i Matas i es trasllada al carrer de la Parellada número 1 (molt probablement la casa que va comprar el 1807 Vicens Mestres) i el 1939 es va canviar la seva ubicació per la del carrer dels Ferrers número 10.

L’aromater Pau Ribera (1652)

El pedrenyaler (abans serraller) Joan Ribera i Bartomeua Genovès eren els pares de l’hereu aromater Pau Ribera. Tenien una casa a la Plaça de l’Oli (actual de Sant Jaume) de Vilafranca. El germans foren Raimon, que fou diaca del Penedès, Felip, que també fou adroguer. Els pares eren originaris de França. Els troben en la documentació, vivint a Vilafranca, a principis del segle XVII. La muller de Pau fou Teresa Marti, filla del notari de Vilafranca Antoni Marti.

El cantirer Gabriel Fons ven a l’aromater Pau Ribera l’any 1652 una casa que té un portal. El reu fou de cinc-centes lliures. Ja hem dit que els pares tenien una altra casa. Estava situada a la cantonada de la plaça i el carrer dels jueus (l’actual Marquès d’Alfarràs). L’any 1612 els pares la lloguen al padrenyaler Pere Parès (també originari de França). En el carrer dels jueus hi tenien una pallissa amb cup i un corral.

Els adroguers Torrents (1690)

Llorens té una casa amb un portal situada a la Plaça de l’Oli (l’actual Jaume I). Era propietari de diferents vinyes. El seu fill Jacint Torrents també fou adroguer i el fill d’aquest Pau Torrents i l’hereu Pau Anton Torrents. Encara un fill d’aquest Pau Anton, en Jocund Torrents, fou adroguer. Jacint  i el fill Pau continuaven tenint la botiga a la Plaça de l’Oli. Posteriorment vivien al carrer de la Fruita.

Pau Torrents era fill de Jacint i Magdalena Bou. Miquel Torrents Bou, fill, fou diaca. Les filles foren Marianna, Magdalena, Engràcia, Jacinta, Cecilia i Maria Torrents Bou casada amb el cirurgià Anton Urgellés (filla d’un adroguer) i de segones núpcies amb el comerciant Josep Ricart Salvany. Vivia en una casa situada al carrer de la Font i no a la Plaça de l’Oli, que és on estava la botiga.

L’aromater/adroguer Francesc Urgellès (1690)

Francesc fou fill d’Antoni, d’ofici paraire, i Maria Sabater. Primer es va casar amb una cosina germana, la Josefa Batlle. En segones núpcies amb Josefa Marti Tomàs filla del cantirer Pere Marti. Van tenir els fills Josefa, Marianna i l’hereu Josep que també va ser adroguer.

La botiga estava situada a la Plaça Major o del Blat (actualment Constitució). L’edifici tenia sis portals, tres que sortien a la Plaça, un altre al darrera que sortia al carrer que anava al cementiri de l’església de Santa Maria (l’actual plaça del Campanar) i dos també al darrera que sortia al carrer de la Sabateria Vella (el carrer del Campanar actual). La botiga tenia taulells i prestatges.

Altres adroguers van ser:

Ramon Blanch Ràfols (1830). Fill del pagès Lluis Blanch i Francesca Ràfols. Es va casar l’any 1830 amb Josefa Mas Torner, filla del forner Joan Mas. Una germana, Felisa es va casar amb Anton Diaz Güell (pare de l’adroguer Lluís Diaz Blanch). La filla Isabel es va casar amb l’adroguer Manuel Baltà Diaz.

Joan Busquets Gras (1776). Filla de l’argenter Quinti Busquet de Vilafranca i Maria. Casat amb Maria Borràs filla d’un cantirer. La filla Raimunda es va casar amb el notari de Vilafranca Jaume Abreu Rius.

Lluís Diaz Blanch (1861). Nascut a Vilafranca viu i tenia la botiga a Tarragona. Fill del negociant Anton Diaz Guell i Felisa Blanch Ràfols. L’any 1733 l’adroguer Miquel Pasqual Paulí es casà amb Antonia Diaz filla d’un botiguer (guanter) i Anna Maria Vitriu, familiar dels anteriors.

Pau Marti (1644). Fill del metge Pau Marti, ciutadà honrat de Barcelona i Madrona. Tenia la botiga a la Plaça de l’Oli (l’actual de Jaume I) de Vilafranca.

Felip Mas (1668). Fill del pagès Francesc i Francesca de Moja.

Miquel Pasqual Pauli (1733). Fill de l’adroguer Joan Pasqual i Geltrudis. Es va casar amb Antonia Diaz i Anna Maria Vitriu filla d’un guanter. El germà Pere fou prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca. La germana Geltrudis fou monja al convent de les repenedides a Barcelona.

Joaquim Vallès Bargaró (1829). Aquest any es casà amb Francesca Diaz Güell (germana del pare de l’adroguer Lluís Diaz Blanch).

Miquel Vidal (1715). Tenia botiga i vivia al carrer de Santa Maria de Vilafranca.

Deixem fins aquí el que he trobat dels adroguers. Cal destacar l’actual adrogueria de la casa Vicentó de Vilafranca que recorda un dels oficis que existia ja molt abans dels anys del segle XVI i que està en actiu.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els Icart (1764-1875) i els Iscla del Penedès (1853-1875)

 

En aquest article voldria deixar evident el patrimoni de dues famílies que van venir a viure a Vilafranca del Penedès (els Icart eren originaris de Reus i els Iscla de la Seu d’Urgell) durant els anys del segle XIX.

Els Icart

Els Icart vivien a Vilafranca del Penedès l’any 1764. El boter Ignasi Icart era casat amb Magdalena Blai, originaris de Tarragona. Ignasi va viatjar a les Amèriques i morí a l’Habana. El fill, Pau Icart Blai, va néixer a Reus, preparava i venia pells per abrics (peller) a més va ser músic tocant el violí. La vídua Magdalena, pare de Pau, va casar-se aquest mateix any amb Francesc Galceran Fontanals, de Vilafranca, també peller. Al mateix temps el fill Pau Icart Blai signa capítols matrimonials amb Josefa Galceran Ricart, filla de Francesc i de la seva primera muller difunta Llúcia Ricart.

Un fill d’aquest últim matrimoni fou Pau Icart Galceran casat amb Maria Rafecas de Vilafranca. El sastre, fill de Pau i Maria, Francesc Icart Rafecas l’any 1810 fa capítols matrimonials amb Raimunda Graells Estalella filla del pagès/propietari Pere Anton Graells i Teresa Estalella de Vilafranca. Francesc morí el 1857. Raimunda el 1865.

L’hereu d’aquest matrimoni fou Antoni Icart Graells casat el 1853 amb Maria Iscla Janer filla d’Ignasi Iscla Capdevila i Caterina Janer Martorell de Vilafranca. Antoni morí el 1874 i Maria Iscla el 1857. Van deixar dues filles la Ramona i Maria Icart Iscla.

El Mas d'Abadal en una imatge de l'època 

Els Iscla

Els Iscla vivien a Vilafranca l’any 1834. El sastre Ignasi Iscla Capdevila, originari de la Seu d’Urgell, fill del sastre Jaume Iscla i Teresa Capdevila signa capítols matrimonials amb Caterina Janer Martorell, filla del sastre de Vilafranca Manuel Janer Bosch i Caterina Martorell Baltà. Van ser botiguers de roba. Van tenir els fills Manuela, Manuel i Maria Iscla Janer. Maria morí el 1857 i Manuel el 1859. Maria es va casar amb Antoni Icart Graells el 1853.

El patrimoni dels Icart/iscla (1875)

Aquest any Ramona Icart Iscla tenia dinou anys i la seva germana Maria Icart Iscla divuit. Les dues eren menors d’edat (-21), havien quedat sense pares, la mare morí primer i el el pare Antoni el 1874. L’agost d’aquest últim any el jutge de Vilafranca Hermenegild Clascar Castanys anomena tutors per les filles, ja que havien de fer-se càrrec del patrimoni dels seus pares. Els tutors eren dos confiters de Vilafranca, en Josep Grau Trius i Lluís Pujols Caballol.

Els pares de Ramona i Maria, Antoni Icart Graells i Maria Iscla Janer, en un dels capítols matrimonials signats l’any 1853, el pare Francesc Icart Rafecas va anomenar hereu universal de tots els seus béns al seu fill Antoni Icart Graells. Si morís passava l’heretat a la muller Raimunda Graells com a usufructuària. També digueren en els dits capítols que en cas de morir sense fer testament ni elecció d’hereus, establiren que passés al primogènit/a.

El Mas Orpi de la Conillera

L’avi patern (de Ramona i Maria) Francesc morí el 17 d’octubre del 1857 i l’àvia Raimunda el 13 d’octubre del 1865. Va quedar amo absolut dels béns el fill Antoni Icart Graells. La muller d’aquest, Maria Iscla Janer, morí el 13 de juliol de 1857 i ell el 15 de febrer de 1874, sense cap d’ells dos haver fet testament.

Al no haver tingut cap fill mascle, l’herència passa a mans de les germanes Ramona (la gran i per tant primogènita) i Maria.

Ignasi Iscla Capdevila, avi matern de Ramona i Maria, dictà el testament el 20 de setembre de l’any 1854. En aquest consten béns que té a Sant Cugat Sesgarrigues, La Granada, Castellet i Castellví de la Marca. Anomena usufructuaria a la muller Caterina Janer Martorell. A la filla Manuela li deix una quantitat de diners. A Maria, ja va donar una certa quantitat en el moment de signar els capítols d’aquesta amb Antoni Icart Graells. Institueix hereu universal dels seus béns al fill Manuel Iscla Janer. En cas que morís el substitueixen les filles Maria i Manuela, per aquest ordre. Maria morí el 13 de juliol de 1857 i Manuel el 25 d’agost de 1859, sense fer testament.

Estant així les coses, l’herència de Manuel Iscla Janer, es va dividir en tres parts iguals, una per la mare Caterina Janer Martorell, altra per la seva germana Manuela Iscla Janer i una altra per les nebodes Ramona i Maria Icart Iscla. En representació de les germanes hi assistia la mare Maria Iscla Janer.

En quant a l’herència d’Ignasi Iscla Capdevila es donà a favor de Ramona, primera substituta (en representació a la seva mare) i a Maria i l’usdefruit de Caterina, ja que aquesta morí el 13 de març de 1874.

Resumint, les propietats dels Icart i Iscla passen l’any 1875 a mans de les dues menors d’edat, Ramona i Maria Icart Iscla.

Carrer Marquès d'Alfarràs

Béns procedents d’Antoni Icart Graells a Vilafranca

Una casa assenyalada amb el número dinou situada a la Plaça de la Constitució de Vilafranca. Lloc on vivia el difunt. Dins de la casa hi ha divuit cadires, dues còmodes, una taula, un tocador, dos llits, un catre, un aparador, dues màrfegues, tres matalassos, dos coberts, quatre coixins, dotze llençols, sis fundes de coixins, sis tovalles, vuit tovallons, sis tovalloles, sis coberts de plata, quatre cubs i diferents eines de cuina.

La casa es compon d’una planta baixa, tres pisos i golfes. Pel darrera hi ha una petita porta que surt al carrer del Campanar.

La casa l’havia fet construir la família dels Ricart (Llúcia Ricart, primera muller de Pau Icart Blai) i per herència de Francesc Galceran Fontanals passà posteriorment als Icart, quan aquest Francesc anomena hereva universal a la seva filla Josefa Galceran Ricart, muller de Pau Icart Blai.

Set petites cases que tenen els nombres 11, 13 duplicat i 17 quadruplicat, amb la seva sínia i un tros de terra unides en cadascuna. Estan situades al carrer del marquès d’Alfarràs (abans jueus) de Vilafranca.

Una vinya, dins de la qual hi ha edificada una casa amb una sínia i aljub o dipòsit per recollir l’aigua de la pluja. Se l’anomena l’hort d’en Ganxo (sobrenom que tenia Pau Icart Blai), situada en el terme de Vilafranca, al lloc anomenat el Pont Nou (abans Pont vell), a prop de la riera de l’adoberia.

Les finques anomenades van pertànyer a Antoni Icart Graells com hereu del seu pare Francesc Icart Rafecas, segons donació que li va fer en el moment de signar els capítols matrimonials amb Maria Iscla Janer el 1853.

Deutes que tenia aquesta heretat: el pagament de la legítima a Maria Icart Iscla. El deute a Manuela Iscla Janer de mil lliures que va haver de pagar al farmacèutic de la Bisbal del Penedès, Joan Uch per un préstec que feu a Francesc Icart ja que ella va ser hereva de la mare Caterina Janer i aquesta va obtenir el deute com hereva de la seva mare Caterina Martorell. També a la mateixa Manuela se li devia 1500 pessetes, com hereva de la mare Caterina, per un préstec que va fer a Antoni Icart. Deute a Antoni Morgades de 2160 pessetes per import de pensions d’un préstec que també va fer als Icart. A Josefa Oriel Perlas  de 2600 pessetes per un altre préstec que feu a Antoni Icart. Deute al pagès Antoni Boada Soler de 1600 pessetes. De 1333 pessetes a Magdalena Ballester Mascaró. Deute de 1600 pessetes a Josefa Ballester Mascaró d’Igualada. Al fabricant de roba Pau Bas de Sant Quintí de Mediona se li devien 1500 pessetes de gènere que Antoni Icart va comprar. Deute de 295 pessetes al fabricant de roba Simeó Llobet de Sant Pere de Riudebitlles. Al fabricant de mantes Francesc Llobet d’Igualada 25 pessetes. Deute al fabricant de gorres Francesc Pagès de Camprodon 90 pessetes. Al fabricant de roba Pau Ribas de Barcelona 1500 pessetes. Als senyors Maimò i Calsa, fabricant de llanes de Barcelona 1020 pessetes. Al fabricant de castors (teixits de llana) Rafael Marti i Janer 70 pessetes. Als senyors Casanoves i Macià, fabricants de cotó de Barcelona 615 pessetes. Al fabricant de drils (teixits de lli o cotó) Victor Oliveras de Barcelona, 290 pessetes. Al fabricant de llenç (tela de lli) Joan Nadal de Vic, 90 pessetes.

Béns procedents d’Ignasi Iscla Capdevila

Castellví de la Marca

Una heretat anomenada casa Orpí de la Conillera, situada en el terme de Castellví de la Marca (actualment una casa rural turística). A més de la casa principal assenyalada amb el numero cent amb totes les seves dependències, la del costat, la cent u, amb una bassa d’aigua i horts. També formava part de la mateixa heretat una vinya situada al lloc dit el Pedral de Castellví, una terra campa de dos jornals al lloc dit la Clota, altra terra de tres jornals al Camp de les Figueres, dos petits horts amb la seva bassa d’aigual al lloc dit les Soldoneres, una terra de tres jornals al lloc de lo Fondo i la Coma, altra terra al Fondo, una terra de muntanya i roques de tres jornals al Pujol i una terra de muntanya i roques d’una extensió de vint-i-nou jornals al lloc dit la Vinya de la Muntanya.

L’heretat pagava un cens de setze pessetes a l’obtentor del benefici de la Nostra Senyora dels Desamparats de la quadra de Jafra, quadra situada en el terme d’Olivella del Penedès.

Aquest mas i totes les terres li pertanyia a Ignasi per la venta que li feu Magí Orpi Vinyals de la Conillera l’any 1850.

Castellet

Una vinya de quatre jornals situada en el terme de Castellet. Pertanyia a l’heretat La Costa de propietat de Vicens de Sisternes. Li pertanyia per la donació que li feu el dit Sisternes l’any 1851.

Sant Cugat Sesgarrigues

Una casa de número 11 amb un petit hort contigu. Situada en el carrer Calvari.

Una terra d’un quart de jornal al lloc dit la Plana d’en Amell. Altra terra de tres quarts de jornal al lloc dit Lo Ordia dins del terme de Sant Cugat Sesgarrigues. Una terra d’un quart de jornal a la Bassa d’en Amell.

Aquestes últimes finques les havia obtingut Ignasi Iscla per la venta que li feu Francesc Massana Marti i Rosalia Mitjans l’any 1845.

Rendes que rebia

Ignasi Iscla Caldevila rebia rendes del pagès Benet Panyella de Castellví per una terra que li havia venut els Orpi. Del pagès Josep Calaf de Castellví per un altre tros de terra. De Pere Via Barjan de Vilafranca li va vendre el cens sobre una casa, situada al carrer Barcelona (actualment avinguda de Barcelona) número quatre, l’any 1846. De Josep Sirera Llopart, maquinista de Vilafranca, per la venta d’un cens que li va fer Pere Blanch Termens un paller situada en el carrer de Barcelona, formant cantonada amb el carrer de Santa Digna l’any 1846. També el mateix Pere Blanch li va vendre un cens sobre la terra situada darrera una casa del raval de Nostra Senyora (actual Rambla de Nostra Senyora) amb el número tres.

Manuela Iscla Janer

L´única filla d’Ignasi Iscla Capdevila i Caterina Janer Martorell que estava viva l’any 1875, era Manuela. Va rebre una part d’aquesta herència (gràcies a sobreviure als seus germans) es va casar el 1866, tenia vint-vuit anys, amb l’hisendat Joan Fontanals Amell de trenta-vuit anys de Santa Maria de Bellver (Font-rubí). Aquest mateix any l’àvia materna Caterina, que tenia vuitanta anys, botiguera de robes, es casava en segons núpcies amb Josep Fontanals Amell, de quaranta-vuit anys, de Santa Maria de Bellver, germà de Joan.

Manuela constitueix en dot al seu futur marit quatre mil escuts i robes i vestits valorats en dos mil escuts que li ha donat la seva mare.

Entre els capítols matrimonials que van pactar acorden que Caterina dona a la seva filla Manuela tots els béns i drets que li pertanyen a ella i a la seva mare (àvia de Manuela).

Al mateix temps Joan Fontanals aporta per dot quatre mil escuts més. Per aquesta quantitat hipoteca l’heretat anomenada Quadra de l’Abadal situada al terme de Santa Margarida i els Monjos. Mesura en total cent quatre jornals.

L’any 1902 el propietari del Mas Abadal era Antoni Janer Formosa (familiar dels Janer) i la tenia llogada a Manuel Fontanals Iscla (fill de Manuela i Joan Fontanals). L’any 1904, Manuela, ja viuda, conjuntament amb el seu fill Manuel compren el Mas pel preu de vuitanta-quatre mil pessetes.

Manuela el 1875, com hereva dels béns de la seva avia Caterina Martorell Baltà, va cobrar tres mil pessetes del preu de la venda d’una casa situada a la plaça de la Constitució cantonada carrer de la Fruita, que va comprar Vicens de Sisternes i Gertrudis Esteve Castelló a l’àvia Caterina.

Acabem aquí aquest article sobre una (de tantes) famílies que van venir al Penedès i es van enriquir comprant o rebent en herències béns d’altres patrimonis penedesencs.

 

 

 

 

 

 

 

Carrer Sant Bernat de Vilafranca del Penedès (segle XIX)

 

En el meu altre blog de nom: “Penedès medieval” he escrit en quatre parts com era i quines famílies hi vivien o hi tenien propietats en aquest carrer durant els anys dels segles XIV i XV. Aquí poso documentació que guardava sobre diferents anys del segle XIX. La importància d’aquest carrer durant diferents èpoques i la evolució que ha tingut és important saber-la i potser alguna vegada es tindrà en compte abans d’enderrocar un edifici o fer-hi reformes.

Les cases dels mestres de cases Janer

L’onze de setembre de l’any 1806 els mestres de cases Pau i Pau Janer, pare i fill,  venen al fill i germà Salvador Janer i a Josefa Llorens dues cases que tenen dos portals situada al carrer de Sant Bernat. Va ser el dinou de gener de 1804 quan el pare Pau Janer les va comprar al prior del convent de Sant Raimon de Penyafort. Pagava cens al monestir de Santes Creus d’un sou i sis diners per la festa de Sant Miquel. El preu de la venda va ser de 750 lliures.

Limitaven aquestes cases a l’est amb altres propietats que pertanyien al convent de Sant Raimon de Penyafort; al sud amb el taller del courer Fèlix Vidal; a l’oest el carrer i al nord la casa i taller que era del sabater Joan Mata.

Les cases van passar al fill Pau Janer Llorens, també mestre de cases, i de Clara Via. I més endavant del fill d’aquests Pau Janer Via, arquitecte, i de Paula Seguí Güell. Més tard les comprà Florenci Rigual Artigas.

Les cases tenien els números 17 i 19. Posteriorment la disset seria la casa actual anomenada “Casa Rigual- Artigas” edificada per l’arquitecte modernista Antoni Pons Domínguez el 1888 i catalogada en l’Inventari Patrimoni Arqueològic de Catalunya.

 

Les cases de l’escultor Miquel Galceran

En un altre article d’aquest blog ja vam parlar d’aquest escultor i la seva família i el que probablement tingui un carrer dedicat a Vilafranca, el carrer de Galceran:

https://historiesdevila.blogspot.com/2017/12/els-galceran-corders-blanquers-i.html

Miquel era fill de Joan Galceran d’ofici mestre de cases i Anastasia Boada originaris de Collbató. Tenien en propietat unes cases en el carrer de Sant Bernat. El 1760 es casa amb Josefa Ricart Vives de Vilafranca. Una de les cases va a passar a mans de la filla Josefa Galceran Ricart en el moment del matrimoni amb el teixidor de lli Ramon Mascaró Olivella. L’any 1809 Josefa es queda viuda. El seu marit no va fer testament. Es fa inventari d’una de les cases. Consta d’un celler on hi ha quatre bótes. La cuina, a més d’altres coses, hi ha una pastera de fusta de pi. En un quarto hi ha una tauleta de fusta, un llit de peu de gall, quatre quadres...en un raconet un altre llit de fusta. Hi ha també un rebostet. En el quarto del passadís hi ha dos quadres de guix, dos bancs...En lo quarto principal un llit de fusta, tres cadires...La casa consta també d’un armari en una paret, el terrat i golfes.El vint-i-tres de març del 1809 Josefa redacta testament. Anomena hereu al seu fill, d’ofici teixidor, Ramon Mascaró Galceran. L’hereu Ramon es casa amb Rosa Massó i van a viure a Vilanova i la Geltrú, sense vendre la casa.

El vint-i-u d’abril de 1830 Rosa Massó és viuda. Es fa un inventari dels béns del seu marit difunt. Entre aquests hi ha una casa que té un portal situada al carrer de Sant Bernat.

La casa limitava a l’est amb el carrer, al sud amb la casa del pagès Manuel Rosés i a l’oest i nord amb propietats de la casa del monestir de Santes Creus (Palau Reial-Vinseum).

L’any 1832 Rosa, com a usufructuària dels béns del seu marit, ven una part de la casa al monestir de Santes Creus amb el permís que el monestir pot pujar una paret per separar la part de la casa que ha comprat amb la part que queda i viu ara la Rosa. El preu és de 45 lliures. La casa pagava cens al monestir d’un sou.

La casa correspondria a la que actualment seria el nombre dos i que toca a la paret de l’edifici del Vinseum.

L’altre edifici, propietat de l’escultor, va a passar al seu hereu, el també escultor Miquel Galceran Ricart, germà de Josefa. El 1791 es va casar amb Josefa Lleó Fages de Vilafranca.

El 1816 el fill Miquel demana al seu veí, el pagès i blanquer Jaume Cudier, el dret de poder passar per un carreró que hi ha darrera de la casa on el Cudier hi té un corral. Hi ha un portal que dona al dit carreró que arriba fins el carrer del Coll, i que en aquell moment el dit portal estava tapat amb pedres i fang i Miquel vol aixecar una paret i fer servir el portal des de casa seva. El veí li consisteix que faci l’obra pagant-li vuit lliures.

Sabem que l’any 1819 les obres ja estan fetes.

L’any 1876 Miquel es difunt. La casa va a passar al seu fill Josep Galceran Lleó, d’ofici daurador.

La casa limitava (1876) a l’oest amb la casa del notari Ignasi de Traver i la de Miquel Janer, al darrera també amb Miquel Janer, part amb el carrer del Coll i pel davant el carrer Sant Bernat. La casa correspondria a l’actual número 11. Al darrera encara existeix el passadís o corredor interior que arriba fins el carrer del Coll.

La casa dels pagesos Sellarés

El 1809 Susanna Rosell, viuda del pagès Pau Sellarès, fa inventari dels béns del seu marit. Entre tots ells hi ha la casa situada al carrer de Sant Bernat, lloc on Pau morí. La casa consta d’una entrada on hi destaquem el pou amb la seva corriola. En el celler hi ha quatre bótes, dues portadores...en la cuina una tauleta, un llum de ferro, sis culleres de fusta, tres de llautó...en el quarto que dona a la part de darrera dues cadires...en la sala una taula, un banc respatller, un llit i eines diferents de camp. La cosa consta a més del quarto que dona a la part del carrer Sant Bernat.

La casa va passar a la família de la primera muller de Pau de cognom Manyosa. L’any 1855 Paula Sellarés Manyosa, a la mort del seu oncle el prevere Vicens Manyosa i filla de Pau i la primera muller viu a l’edifici fins el 1870.

La casa tenia planta baixa, entresol, primer i segon pis. Limitava (1870) a l’est, al davant, amb el carrer. Al sud, dreta, amb la casa de Vicenta Almirall de l’Almunia, a l’oest, darrera, amb un hort que era de Paula. Al nord, esquerra, amb la casa de l’espardenyer Antoni Miret Ferran. La situem en el número vuit de l’actual. No correspon a l’edifici actual ja que es va derruir a mitjans del segle XX.

 

La casa dels blanquers Cudier

Ja hem comentat que un dels veïns de l’escultor Galceran era el pagès i blanquer Jaume Cudier Güell. Sabem que l’any 1814 ven un tros de la casa des del primer pis fins el terrat al notari Lluis Cases Pometa. El preu és de 300 lliures.

Abans li pertanyia al pare Francesc Cudier que també tenia l’ofici de blanquer. Anteriorment era del seu avi, un altre Francesc Cudier també blanquer. Va ser l’any 1702 quan el prevere Pere Bellvei de Vilafranca li va vendre a l’avi Francesc. En aquell moment tenia dos portals, un s’obria pel carrer de Sant Bernat i l’altre pel corredor del darrera. El preu va ser de 450 lliures.

La venta del tros de casa que al notari Cases, la fa amb unes condicions: el comprador ha de fer un envans per la separació del tros de casa amb la resta que encara és de Cudier; deurà tapar la finestra que dona al terradet, tot i així li permet fer una altra finestra a la mateixa paret de quatre pams d’ample per cinc d’alt i amb un reixa. També li dona permís fer fer-se un balcó que doni al carrer.

Limitava  en aquell moment, a l’est amb la casa del notari Lluis Cases i part amb el terradet que és de Cudier. Al sud amb la restant casa de Cudier. A l’oest amb el carrer i al nord amb part també de la casa del notari Cases. Pagava cens als preveres l’església de Santa Maria de dos sous i sis diners per la festa de Sant Miquel, el setembre.

El 1839 hereus dels blanquers Cudier, el pagès Joan i el fill d’aquest Narcís Cudier venen la casa, ara d’un portal i amb el corral al darrera, a l’espardenyer Pere Catasús Lloret de la Granada. El preu és de 500 lliures.

En aquest moment la casa limitava a l’est amb el daurador Josep Galceran, al sud amb la casa que és dels preveres, de la confraria de Sant Miquel de l’església de Santa Maria de Vilafranca que també és del Galceran, a l’oest amb el carrer i al nord amb la casa del notari Salvador Cases. La casa és la que té actualment el número set del carrer.

 

La casa del fuster Camps

L’any 1831 el prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca, Manuel Camps és propietari d’una casa que abans era del seu germà, el fuster Antoni Camps. Aquest any la ven a Vicenta Almirall viuda de Ramon Montserrat de l’Almunia. El preu és de 2.295 lliures.

L’edifici té dos portals, un de gran i un altre de petit. Anteriorment la casa havia del fuster Pere Guasch. Abans del pare d’aquest, el pagès Josep Guasch. Va ser el 1770 quan el prior del convent de Sant Raimon de Penyafort la va vendre al pagès Josep Guasch.

Limitava (1831) a l’est, al davant, amb el carrer, al sud, a la dreta, amb el filador dels corders de Vilafranca, a l’oest, darrera, amb l’hort del monestir de Santes Creus i al nord, esquerra amb la casa del prevere Vicens Manyosa. Correspondria a la que és el número sis actual.

El propietari l’any 1879 és de l’hisendat Jaume Montserrat Almirall nascut a Castellví de la Marca, ara vivint a Barcelona fill de Ramon i Vicenta. Ara es diu que és una casa amb un magatzem, uns baixos amb bodegues, un pis, golfes i un jardí al darrera. Té una superfície total de 652 metres quadrats.

Limitava a la dreta amb el carrer Cordellers (l’actual Clascar) esquerra amb la casa de Pau Sellarès (la de Manyosa) darrera el pati dels cordellers i la casa del cantirer Ramon Colomer.

 

La caseta de la Caritat i els Abellà

A Barcelona la Casa de la Caritat es va crear a començaments del segle XIX per poder hostatjar captaires i desemparats de la ciutat. Actualment és ara un complex cultural, que situat al barri del Raval, és el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el CCCB.

A Vilafranca també hi havia la Casa de Caritat i estava situada a finals del segle XIX en el mateix edifici on en els segles medievals va ser la Casa de la Pia Almoina, al carrer de Sant Bernat cantonada plaça de Santa Maria.

L’any 1847 el administradors de la Caritat eren el prevere de l’església de Santa Maria Josep Janer, l’hisendat Francesc Batlle, l’argenter Antoni Rius, el comerciant d’aiguardent Fèlix Guell i l’advocat Fèlix Rovira. Aquest any subhasten una caseta, propietat de la Casa de la Caritat, amb el permís de l’alcalde constitucional de Vilafranca Francesc Carrillo. La caseta es va vendre a Teresa Cases, viuda del notari Jaume Nicasi Abellà Notó.

La junta de la Casa de la Caritat, en la sala destinada a la celebració de les seves sessions, confirmen la venda. La caseta està situada al carrer de Sant Bernat, al costat d’una casa

que la mateixa junta va vendre al difunt notari Abellà Mullol l’any 1835. La junta rebrà cens de 128 rals de billó per Nadal. La junta es reserva dotze pams de la caseta. Convenen amb la Terasa que haurà de conservar la xemeneia que està construïda en la latrina de la casa de la mestra de les nenes per evaporar els excrements.

La caseta limitava a l’est amb la casa de l’Abellà; al sud amb la casa d’Antoni i Josefa Miret Farran; a l’oest amb el carrer i al nord amb la casa i habitació de la mestra de les nenes de la Casa de la Caritat.

Correspondrien als edificis on actualment hi ha els números 1 i 3 del carrer de Sant Bernat.

Sabem que el número 1 tenia planta baixa, un pis i golfes l’any 1873 i uns anys després el 1879 sabem que la planta baixa tenia una superfície de 82 metres i 55 centímetres quadrats.

En aquest any la casa 1 limitava al darrera amb la casa dels Abellà, situada a la plaça de Santa Maria; a l’esquerra amb la casa de Raimunda Esclasans (abans de l’espardenyer Antoni Miret que va vendre al pare de Raimunda, també espardenyer); al davant el carrer i a la dreta una petita casa (la número 3) que servia d’habitació per la mestra de les nenes que s’eduquen en la Casa de la Caritat.

L’any 1854 la casa 3 tenia tres pisos. Pagava cens de deu maravedís al convent de la Mercè de Barcelona i a la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca de dos sous i sis diners. Limitava a l’est amb la de l’espardenyer Antoni Miret i part amb la casa que abans era la Pia Almoina; al sud amb la casa del farmacèutic Tomàs Mestre; a l’oest la de l’espardenyer Pere Catasús Batlle i al nord amb el carrer de Sant Bernat.

 

La casa dels veterinaris Capdevila

Va ser a finals del segle XVIII quan els veterinaris Capdevila, originaris del poble de Constantí, venen a viure a Vilafranca. La causa va ser el casament del veterinari Baltasar Capdevila amb Maria Ricart de Vilafranca. Un fill, un altre Baltasar, es va casa amb Isabel Gaig Cabera, filla de l’escultor Francesc Gaig de Barcelona i de Manuela Cabera, també de la mateixa ciutat. Isabel però va néixer a Vilafranca, tot i que morí a Barcelona l’any 1857, ja viuda. La casa va passar a ser propietat seva, com hereu dels béns dels seus pares.

El fill d’ambdós, el veterinari Baltasar Capdevila Gaig, quan morí el pare l’any 1851, es va fer càrrec dels seus béns, entre ells la casa situada al carrer de Sant Bernat.

En aquest any pren possessió de la casa, que la tenien llogada, d’aquesta manera: “...entra sol a la casa, tanca i obre les portes, es passeja per dins, treu el cap per la finestra del primer pis que dona al carrer de Sant Bernat...” Tot ho fa sense cap impediment de la inquilina de la casa de nom Joana viuda del pagès Pau Ventura, avisant-li que era el propietari i li havia de pagar el lloguer.

Limitava a l’est amb la casa de la viuda Caterina Martorell, al sud amb el carrer del Coll, a l’oest amb el carrer de Sant Bernat i al nord amb el sabater Crispi Mata.

Correspondria a la situació actual de la casa de nova construcció número 13.

 

Plànol de Miquel Elias de la casa
que vol edificar Raimunda
Esclasans (1876)

El Casino de la Fraternitat

La primera societat del Casino de fraternitat va estar situada en el carrer de Sant Bernat. El vint-i-vuit de març de 1856 el propietari, amb domicili a Barcelona, Onofre Vila Calsa d’una casa des de l’any 1852, lloga a la junta directiva del Casino que està composta pel president Pere Freixedes Balcells, els vocals Pau Alayo Via, Josep Oliver Jornet, Manuel Pasqual Almirall i Fèlix Oliveres Montserrat la dita casa, menys la part que té llogada a la viuda Josefa Admetlla.

Limitava la casa per l’est amb el carrer; pel sud amb la casa de l’Asi, oest i nord amb la casa del pagès Ramon Olivella Domènech, l’actual Vinseum, que va comprar Cristòfol Milà Romagosa. Ramon Olivella estava casat amb la Rosa Milà Traval, filla de Cristòfol i la va rebre com a dot. Per tant, la casa del Casino era la número dos, la que havia estat de l’escultor Miquel Galceran, que ja hem comentat més amunt.

El Casino ha de pagar 24 duros trimestrals pel lloguer. Es podien fer obres per adequar-lo a les activitats del Casino però només aixecar el primer pis per fer una sala espaiosa i posar més bigues a sota del terrat. En el moment del lloguer el primer pis es trobava arreglat i tenia un despatx, una sala, una cuina, tres quartos amb llits i vidres als quatre balcons.

La casa dels sabaters

Una de les cases que limitaven amb les del Janer, mestre de cases, l’any 1806 era la del sabater Joan Mata. La filla de Joan i Felisa fou Teresa Mata Rodó que l’any 1854 es casa amb el sabater Fèlix Dias Blanch. La casa després del sabater Joan Mata va passar a mans del seu gendre Fèlix Dias.

El sabater Fèlix Dias el deu de juny de l’any 1870 ven la casa al notari Ignasi Traver i Ros.

Sabem que l’any 1876 està composta per una planta baixa, entresol, primer i segon pis i un terrat. Hi ha una part que s’introdueix des de l’entresol sota del primer pis de la casa del costat, dels hereus de Miquel Janer i que el seu menjador. La superfície total és de 729 metres quadrats.

El 1881 el notari Traver la ven al propietari veí d’Olèrdola, Josep Torrents Capdet pel preu de 475 duros equivalents a 2.275 pessetes.

L’any 1868 i fins el 1881 tenia el número 13 del carrer.  Constava d’una planta baixa (on deuria haver-hi la botiga/taller de la sabateria) dos pisos i un terrat.

Limitava durant totes els anys del segle XIX per totes parts amb l’hort i les cases que eren dels hereus de Miquel Janer menys a la dreta que hi havia una de les que eren dels hereus de l’escultor Miquel Galceran (1869-1881).

La situaríem al costat de la que era dels Janer, l’actual “Rigual-Artigas” cantonada al carrer del Coll.

L’any 1884 el comerciant Josep Torà Soler originari de Tuxen (Girona), casada en segons núpcies amb una germana del besavi de qui escriu, Rosa Planas Vinyals, és el propietari de la casa, que ara la seva extensió és molt més gran. Una part la va obtenir per compra que va fer aquest mateix any i una altra per herència de la seva primera muller, Josefa Calveras. Tot plegat té una superfície de 91 metres quadrats. Consta l’edifici d’una planta baixa que té quatre portes, dues que donen al carrer del Coll i dues al carrer de Sant Bernat, un pis i golfes.

Limitava en aquell any a l’esquerra amb el ferrer Fèlix Rodó Ràfols i l’espardenyer Jocund Juliachs Pujador, al darrera amb Fèlix Janer, per la dreta amb el carrer Sant Bernat i pel davant amb el carrer del Coll.

No volem acabar aquest escrit sense comentar que un dels arquitectes (a més d’Anton Pons Domínguez, que ja hem dit) de molts dels edificis que hi va haver en els anys del segle XIX en aquest carrer va ser el vilafranquí Miquel Elias Güell. També conegut per alguns edificis modernistes que són en altres llocs de Vilafranca: Casa Pujol, carrer Clascar (1886), Casa Figueras Sabater, plaça de l’Estació (1901)...

Fins aquí hem arribat. Vull deixar constància en els meus blogs que es pot fer una història d’una ciutat, d’un poble, d’un carrer, d’una casa i d’una família seguint la seva evolució a través de la documentació de tots els segles i així conèixer molt més el lloc on vivim i els canvis que hi ha hagut.