divendres, 6 de gener de 2023

L’escultor Antoni Tremulles (segle XVII)

 

Antoni Tremulles fou un escultor nascut a Girona però una part de la seva família van viure i van néixer a Vilafranca del Penedès durant el segle XVII.

Entre les seves obres destaca el retaule de Sant Ramon de l’església de Santa Maria de Vilafranca (1605), el retaule de la verge del Roser a la capella de Torrelles de Foix, el retaule de sant Marti Sarroca, Santa Coloma de Queralt, Valls, Tiana, Vilanova i la Geltrú...  El seu fill Llàtzer s’anà a Perpinyà el 1643 i va fer molts retaules al Rosselló). Un altre fill Josep Tremulles també fou escultor. Van treballar en diferents llocs, a Barcelona, Reus, Escaladei, la Selva del Camp, Tortosa, Perpinyà, a Sant Julià de Loria a l’església de Sant Pere d’Aixirivall va fer Antoni Tremulles el 1619 un retaule barroc; el fill Josep va construir el retaule major del monestir de Santes Creus (1647-1651), el sagrari de l’altar major de Santa Maria de Vallformosa;  un retaule per a l’església de Bisbal del Penedès, un sagrari per Santa Maria de Vilafranca (1660)...

Altres Tremulles de la família foren argenters en diferents anys del segle XVIII a Barcelona.

A Vilafranca sabem que vivien al carrer de la Font, com a mínim el primer Antoni Tremulles, ja que els fills van marxar en altres indrets. Els marmessors del primer Antoni, l’any 1682 venen la casa del carrer de la Font al metge Miquel Casador. L’edifici estava al costat del monestir de la Trinitat.

L’escultor Antoni Tremulles

Se sap que Antoni Tremulles, l’any 1594, fill del tapisser de Barcelona Antoni i la muller Antonia de setze anys, es lloga per tres anys per aprendre l’ofici d’escultor amb Bernat Montaner, escultor de Barcelona.

El 6 d’agost de 1599 l’escultor Antoni Tremulles, és examinat com a imaginaire i entretallador, amb resultat positiu, i admès al gremi de la confraria de Sant Macari i Sant Josep de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Així el trobem ja integrat dins la societat vilafranquina.

El 1602 l’escultor, habitant a Vilafranca, Antoni Tremulles, fill del mestre tapisser Antoni, que va morir a Barcelona i Antonia signa capítols matrimonials amb Marianna Combes, filla de Pere, d’ofici serrador, natural de Maçanet (Girona) i Blanquina. Entre altres pactes, rep el nuvi terres a Puigroig, en el terme de Vilafranca.

El 1603 neix un primer fill, batejat a l’església de Vilafranca, de nom Josep. Li segueixen un altre el 1605 de nom Llàtzer. Després de mori, el 1607, la seva primera muller es torna a casar, aquesta vegada amb Eulàlia Torres, filla del mercader Guillem Torres natural de Vic, que mori a la ciutat de Palerm i Beatriu. El 1612 és batejada una filla de nom Elisabet també a l’església de Santa Maria de Vilafranca.

Un altre Antoni Tremulles, també escultor, fill de l’anterior, sembla que va morir a la vila de Falset. El divuit d’octubre de 1654 es va casa amb Teresa Esbert de Vilafranca i en segones núpcies amb Elisabet Montserrat de Torrelles de Foix.

La creu de terme de Santa Magdalena, segons el llibre Verd de Vilafranca, ens diu que va ser obra seva, l’any 1604: “...en lo dit dia de Nostra Senyora d’Esperança, fonch acabada y assentada la creu de pedra de Santa Magdalena, ço és lo pedestral, canó, llanterna i cruher, de la qual se ha pagat per les mans a Antoni Tramujes escultor, 12 lliures y a Antoni Catala per la pedra y picar y port 11 lliures 4 sous”.

Sabem que el 1608 signa un acord entre administradors i confrares del Roser de la capella de Torrelles de Foix per fabricar un tabernacle del Roser.

 

Retaule de Sant Marti Sarroca (1604)

El quatre de febrer d’aquest any es signen els capítols entre el mestre escultor Antoni Tremulles i els jurats de la Universitat de Sant Marti Sarroca, en Pere Escardó de Rovellats, el moliner Antoni Calabuig, Jaume Grau de Perafort, Jaume Bolet de Samuntà i Gaspar Serra de Recasens conjuntament amb els administradors de la confraria del Santíssim Nom de Jesús de l’església de Sant Marti Sarroca, Joan Bolet i Pau Riu del mas Romaní amb l’escultor. Es tractava de fabricar un retaule per la dita església en la capella de Sant Bartomeu. Ha de tenir setze pams i mig d’amplada i vint-i-quatre d’alçada. Hi ha d’haver deu columnes corínties amb els seus terços i capitells; a la primera andana tres pasteres i tres figures de bulto de fusta d’àlber d’alçada tres pams i mig. La del mig ha de ser un Jesuset, en una de les altres un Sant Bartomeu i en l’altre Sant Sebastià. Tot ha de ser conforme la traça i amb tants serafins (àngels) com hi ha en el retaule del nom de Jesús en l’església de Vilafranca.

L’escultor ha de posar la fusta i tot el que necessiti per fer el retaule. Els prohoms i administradors prometen pagar a l’escultor vuitanta lliures, trenta-sis dins de vuit dies i les restants quant acabi la feina. Ell assegura que acabarà el retaule el dia de Sant Joan proper i signa com a fiador el calderer de Vilafranca en Pere Miquel.

Un document trobat del mateix any i amb data del disset de març l’escultor Antoni Tremulles rep les vuitanta lliures, cosa que ens fa pensar  o que l’ha va acabar molt més aviat o sinó cobrava la quantitat sencera no el fabricava.

 

La capella de Sant Ramon (1605)

El quinze d’abril d’aquest any es signen els capítols per la construcció de la capella de Sant Ramon de Penyafort, on ara hi ha la capella de Sant Nicolau i les fonts baptismals, entre el rector de l’església de Santa Maria, en Magí Alemany conjuntament amb els administradors de la confraria de Sant Ramon, el donzell Lluis de Masdovelles, el mercader Pau Roig, el notari Antoni Mas i el blanquer Joan Pau Llorens amb l’escultor Antoni Tremulles.

Primerament el rector i administradors donen a preu fet a l’escultor a l’obra que ha de fer. Ha de ser la capella de Sant Ramon i ha d’estar al davant de la de Santa Llúcia. La capella ha d’estar oberta, igual que la de Sant Jacint i la de Nostra Senyora del Roser. Els capitells de les columnes han d’estar tallats com les que té la de Sant Miquel. En la pedra del mig de l’arcada s’hi ha de tallar les armes d’Aragó. En lo frisó hi ha d’haver gravat l’any 1605 conjuntament amb uns fullatges que omplin el dit frisó, amb dos serafins (àngels) igual que en la capella de Sant Miquel. La volta de la capella s’ha de fer igual que la de Sant Jacint, amb una clau i quatre arquets i a cada cantó un serafí. En la clau hi ha d’haver un Sant Ramon.

El rector i administradors prometen donar la pedra, rajola, guix, argamassa i tota la manobra necessària per fer dita obra, presa una part en lo cementiri de la dita església. Entenent que la pedra dels pedestals de les columnes ha de ser de pedra forta i la dels capitells i la clau ha de ser pedra originaria de  Moja i les altres de la Pedrera de Vilafranca. La volta de la capella ha de ser de rajola i guix, com la de Sant Jacint. L’amplada de la capella ha de ser de dinou pams d’ample i vint-i-set d’alçada. Les columnes trenta pams i mig d’alçada comprés lo pedestal i capitell.

Prometen pagar el rector i administradors a l’escultor Antoni Tremulles cinquanta-cinc lliures. Vint-i-cinc el primer de maig i les restants a l’acabar l’obra. Cinquanta lliures sortiran de l’arrendament de dues cavalleries (terres) al negociant Jaume Palau i que eren propietat del noble Lluis de Masdovelles.

Qui vulgui saber més d’una família d’escultors que va viure a Vilafranca i treballà en diferents indrets del Penedès pot llegir la tesis doctoral de Joan Yeguas  relacionat amb el fill Josep Tremulles i el retaule de Santes Creus, però no deix de parlar de tota la família:

https://www.academia.edu/62939100/JosepTremulles_i_el_retaule_de_Santes_Creus_1647_1651_

 

 

diumenge, 30 d’octubre de 2022

Un Inventari de l’hospital d’Olesa de Bonesvalls (1694)

 

L’Hospital medieval de Cervelló o d’Olesa de Bonesvalls situat al barri de l’Hospital, com ja he escrit en més d’una ocasió l’hauria de conèixer tothom i protegir-lo ja que és una construcció que encara es manté bastant ferma. Moltes vegades he escrit sobre la història tant en aquest blog com en el de Penedès medieval, per exemple un altre inventari de l’any 1604:

https://historiesdevila.blogspot.com/2021/02/un-inventari-dolesa-de-bonesvalls 1604.html

Buidem ara un altre inventari després d'haver passat noranta anys. Qui vulgui pot comparar el que es trobava abans i al cap de més o menys un segle després.

El inventari es fa el catorze d’abril  de 1694 fet a la casa hospital. El pagès o masover que hi vivia era Benedicti Fiza, vingut de la ciutat de Barcelona. Després de la seva mort els familiars fan inventari dels béns que hi havia a l’hospital:

Bartomeu Fiza, pagès de Sant Vicens de Sarrià de Barcelona, Joan Mitjans pagès d’Olesa, Josep Vendrell i el fill Andreu Vendrell, tots dos pagesos del Roure situat al terme de Sant Cristòfol de Begues, com a tutors assignats pel batlle d’Eulàlia, Maria i Teresa Fiza, fills del difunt Benedicti Fiza pagès de la casa de l’hospital de Sant Joan, fan inventari dels béns del seu pare difunt:

En l’entrada: dos collars de llaurar/ un jou/.

En una cambra anomenada dels pobres que és en l’entrada: uns argans (Ormeig consistent en un cilindre de fusta o de ferro que, rodant per mitjà d’un mànec transversal, fa d’eix a una corda que s’hi enrotlla. Serveix per moure coses feixugues: per moure una premsa o per pujar la palla al paller...); tres sàrries de palma, dues dolentes i una usada (recipient de palma o espart, d’un metre a vuit pams de llargària, que forma bossa a cadascun dels dos extrems. Serveix posat de través damunt una bèstia, per a transportar les coses més diverses); quatre carregadures de carbó/ quatre serrions de portar carbó, usats (Sàrria usada principalment per el transport de carbó a esquena de la bèstia), dos càrregues de carbó.

En el celler que és dins la porta de la presó:  dos magalls (Eina semblant a una aixada estreta. Serveix per a trencar i remoure la terra aspra i arrencar-ne la brossa o el pedreny); dos aixades d’escarpell ( l’aixada que té un tallant a manera de destraleta. Està situada a la banda oposada a la fulla principal); altra aixada petita/ unes àrpies amb les seves puntes de ferro (eina consistent en una espècie de forca de ferro de tres pues. Serveix per arreplegar fems);  tres càvecs vells/ cinc relles ( peça de ferro tallant per un cap i amb mànec o cua per l’altre. Serveix per penetrar dins la terra i obrir els solcs); sis botes de dues càrregues cadascuna, buides/ altra bota d’una càrrega, buida/ dues portadores, usades/ dos cubells, un de gran i un altre petit, usats/ quatre gerres de tenir olives, grans/ tres botetes de barreló (barril petit, més petit que el barrilet); vint parells d’esclops, nous/ 16 forques de dos pollagons, usades (amb dues pues).

En un altre celler que és al costat de l’anterior:  nou botes, això és set de dues càrregues; una d’una càrrega; i una altra de mitja càrrega, amb un total de nou càrregues de vi més o menys dins de les dites botes/ dues botes d’un quartà cadascun...(no es pot llegir el que segueix).

En l’estable: dos matxos, un de pèl negre, un altre de pèl... amb les seves albardes/ un burro de pèl ... de sis anys/ dos basts de matxo, un d’ells porta una bossa blanca nova, l’altre de....negre/ altre bast de burro de borràs blanc amb la seva albarda/.

En el pastador que és al cap de l’escala: una pastera de tomba d’alber amb els seus guarniments/ quatre pales de fusta per a treure el pa del forn/ una lluna de ferro per a treure pa del forn/ sis sedassos, usats/.

El dimecres, dia 15 de setembre es continuà el inventari:

En la cambra llarga que és al muntant de l’escala: 46 quarteres i deu quartans de mestall bo, mesurat per Sebastià Yulo, pagès habitant per mosso a dita casa de l’hospital/ 12 quarteres d’ordi/ cinc quarteres i 7 quartans de faves/ dues quarteres i deu quartans de cigrons/ quatre quartans de llinosa (llavor de lli); una quartera i tres quartans de guixes (veces); mitja quartera de fesols/ mitja quartera de pèsols/ sis dotzenes de plats blaus mig sencers/  dos dotzenes de plates blaves/ 18 plats de foc, grans/ un gibrell/ dues romanes de ferro, una gran i l’altre xica/ cinc falçs, velles/ dues gerres de tenir oli mig senceres/ una sort de ferrots vells de poc valor/ una sort de trossos de corretja, molt dolents/ una sort de cordes de cànem primes, dolentes/ quatre...de cànem, dolentes/ una balança amb els seus pesos de ferro/ una olla de coure/ una cassola de ferro mig sencera, bona/ dos cavalls de ferro (peça de ferro amb petges per sostenir la llenya del foc); tres garbells de cuiro, vells/ un ferro de foc.

En la sala del cap de l’escala: una taula de fusta de pi amb el seu calaix/ una cadira amb respatller, molt usada/ dos bancs petits, molt usats.

En la cuina: tres culleres d’aram, una gran, una altra mig sencera, molt dolenta i l’altra petita, usada/ sis llums/ dues mitges llunes/ un escalfador d’aram, usat/ dos cassons d’aram, un de gran, l’altre petit, usats/ una llanterna de ferro/ una cassa d’aram, usada/ sis paelles, dues de ferro i 4 d’aram, dues són petites i les altres mig senceres, usades/ tres paelles de ferro, una gran i dues petites, usades/ una olla de ferro mitjana amb els seus llevans de ferro/ altra olla de coure mitjana, bona/ una pala de ferro i uns molls del mateix, de foc/ un candeler de llautó, usat/ tres escalfetes de ferro, usades (braseret, generalment de tres peus, per escalfar alguna cosa o guardar caliu); dos punyals per a tallar carn/ altra pala de ferro, gran/ dos tres peus, un de llautó i l’altre de ferro.

En la cambra de la cuina:  unes balances d’aram amb els seus pesos de lliura, mitja lliura i tres onces, de ferro/ un catre/ un llit de bancs, de monja/dues màrfegues, bones/dues flassades blanques, bones.

En altra cambra de l’hospitaler: un llit de cànem a les capçaleres, usat/ una cadira de...dolenta/un banc/. En la mateixa cambra sis quadrets/ una caixa gran de pi, usada. Dins es trobà el següent:  nou peces de bri de cànem/ 4 peces d’estopa/ dues peces de tovallons de bri de cànem, totes juntes són en total 366 canes.

En el corredor (passadís) que va a la sala gran: una caixa d’alber, usada/ un cofre d’alba, usat. Dins: unes faldilles d’escot noves/ uns rubiclus, bons (?)/ altra caixa de noguer/ altra caixa petita.

En la cambra del corredor: un llit de camp amb la seva màrfega/ matalassos (li sembla que són dos, però no ho recorda molt bé quants matalassos hi havia, si de cas és el rector qui ho sap); dues flassades, una de blanca i l’altra verda, usades/ dos llençols d’estopa, usats/ un llit a tall de monja, amb la seva màrfega i matalàs/ dos llençols d’estopa/ una flassada vermella/ 16 dotzenes de fil de bri de cànem/ un mirall mig sencer/ una caldereta d’aram de tenir aigua beneïda/ una escopeta llarga/ una carrabina/ una xispa de tres pams (arma de foc); una caixa de pi, dolenta.

En la sala gran:  un cofre de pi, gran i nou. A dins s’hi troben 49 llençols d’estopa, usats/ deu llençols de bri de cànem, usats/ tres llençols de bri de cànem guarnits, dos nous i un usat/ tres vànoves d’estopa, bones/ altra vànova de cotó llisa, usada/ unes estovalles de tela grans, de cotó, bones/ altres estovalles de tela llises, bones/ sis estovalles de fil trossejades, usades/ 17 estovalles, part de bri part estopa, llises, usades/ set estovalles de bri de cànem, bones/ tres canes de cotonina, dues canes i dos trossos de tela/ una cana de cordellat blanc/ dues camises de fil de cànem de dona, bones/ una tauleta amb els seus capitells (els capitells sostenien la taula); altres cinc camises, dues d’home i les altres de dona, bones/ dos calçotets de tela, usats/ dos camisoles d’home, de cotonina, usades (tela grossa de cotó); 12 coxineres de bri i de cànem, usades/ 20 eixugamans d’estopa, usats/ 4 draps de cistella/ 52 tovallons de bri i de cànem, usats, set són encotonats/ unes calcilles de fil de sató (mitja de punt d’home, la portaven quan duien calça curta); dos docados (?) de tela, dolents/ un guarniment de llit de filempua (Drap de tela clara i prima que es brodava amb fil o seda com el canemàs i servia per a fer sedassos, tovalloles, cortines, davant llits...) això és, cobricel (parament de llit)  rodat de dalt i de baix; una senalleta petita que era dins dit cofre. Dins hi havia una capseta on es trobà: dues arracades d’or amb perles de pes ? (està en blanc) / una creu d’or amb set pedres blanques de pes de (?)/ dues peces d’or, una un poc més gran que l’altra, de pes de (?)/un cinto de plata amb el seu clauer/ agulla amb cadena de rosaris de plata amb un estoig de cuiro amb la seva cadena, de plata/ uns agnus (Reliquiari que duu gravada la imatge de l'anyell representant Jesucrist) amb el seu bergansí (la peça en sí) i amb les seves cadenetes, tot de plata/ una dobla de quatre en or (moneda); una campaneta amb la seva cadena, tot de plata/ una cistelleta amb els seus cascavells, tot de plata/ dues palometes d’or amb perles que són de la filla del difunt de nom Tereseta d’un fillatge (que li van donar els padrins); nou culleres de plata/ 31 rals de vuit en plata i un ral de dos.

En la primera cambra de dita sala gran, entrant a mà dreta: una màrfega de borràs/ tres llençols d’estopa, usats/ un banquet de petges de pi.

En la segona cambra de dita sala: un banc/.

En altra cambra de dita sala entrant a mà esquerra: un llit de monja amb la seva màrfega i flassada (el que té una amplada de quatre a cinc pams, apte per a dormir-hi còmodament una sola persona; una flassada/ un matalàs/ un llençol d’estopa, usat/ dos coixins/ altre llit amb 4 bancs de monja amb dos màrfegues/ unes alforges d’estopa, dolentes/ altre flassada blanca/ dos coixins/ una cadira de respatller, usada.

Altre cambra, al costat de l’anterior, dita del senyor: un llençol d’estopa, usat/ una vànova blanca, usada/ una coixinera de bri i de cànem/ una cadira de fusta/ altra cadira de tisora/ tres gerros de Pisa (taxat: en lo aposento de dalt de la torra se troba)/ una sort de platets de Pisa, escudella i salers, tot de Pisa/ dos pebreres de terra/ una sort de tasses de vidre/ set brocals de vidre amb la seva capsa cadascun, un de gran i els altres petits.

En la golfa de dalt del terrat: una camisola vermella, usada/ un gambeto marró, usat(capot llarg fins a mitjan cama; unes calces de burell, dolentes (de color fosc); altre gambeto de burell, usat/ una corretja de vaqueta de mascofia mig sencera/unes sabates negres/ altre camisola vermella, dolenta/ una capa de burell, bona/ altres calces de cotó, usades/ una marsina, usada/ altres calces de burell, usades/ unes mitges fosques, dolentes, les quals, eren del servei del dit difunt/ 4 coixins de ploma i llana, dolents/ una flassada verda, bona/ altra flassada, usada/ tres matalassos blancs/ una manta i (?) amb les seves planxes de llautó guarnit per un matxo/ (taxat: en un aposento de dalt la golfa; 17 sacs vells.

S’ha trobat en la dita cambra llarga també: una gerra amb 4 quartans d’oli més o menys/ dos cantis oliers, grans/ mitja quartera de prims (?) més o menys dins d’un sac/ cinc destrals, una trencada, les altres tres grans i una altra petita/ dos picaroles (cascavells); 4 moriscos amb son collar (cascavells); una capa de cordellats, vella/ dos corrioles amb dues galledes, amb les seves cadenetes i el seu rest (pel pou).

En l’hort de l’hospital:  tres carregues de carbó més o menys.

El dit difunt tenia en un bosc dit de la Ginebreda, situat una part en el terme d’Olesa i una altra part en el terme de Begues: 18 càrregues de carbó.

També hi tenia (no diu on estaven): vuit porrons de vidre, un de gran dos mig sencers i els altres cinc petits/ una carbassa de vidre/ un trabuquet de pesar dobles, amb els seus pesos (Balances petites, molt fines de pes, per a pesar metalls preciosos i monedes);

Es troben dues dotzenes de gallines/ sis parells de coloms.

El dit difunt tenia el dia que morí sembrada l’heretat del dit hospital d’Olesa que es troba al voltant de la mateixa casa.

Testimonis del inventari: Jaume Vadell, pagès de Sant Joan d’Olesa, Joan Arger, pagès d’Olesa, Joan Rigual pedrenyaler de Vilafranca i Ignasi Marti escriptor de Vilafranca.

Doncs, unes dades més per la història d’aquest hospital.

 

   

 

 

dissabte, 3 de setembre de 2022

El retaule de Sant Fèlix (1702)

 

Les relíquies de Sant Fèlix Màrtir que es veneren a Vilafranca del Penedès es diu que van sortir de Roma el dia 26 d’octubre de l’any 1699, per ordre del senyor Cardenal F. Pere Lambutu i pel molt il·lustre senyor Pere Romaguera, canonge de la Seu de Barcelona i vicari general (1642-1723), decretada per l’il·lustríssim i reverendíssim Benet de Sala Caramany, bisbe de Barcelona (Girona, 1646- Roma, 1715). La primera festa en honor a Sant Fèlix es creu que va ser el 1701.

Els administradors de Sant Fèlix de Vilafranca (1702)

El vint-i-quatre d’octubre de l’any 1702 el notari burgès de Vilafranca, Pere Vallès amb els testimonis el sabater Josep Ribera i el pagès terratinent Josep Fuster llegeixen un document sobre l’assumpte que proposa el prevere, fill d’un cantirer de Vilafranca, Josep Balaguer Salines, procurador de l’administració de Sant Fèlix Màrtir, anomenat pel rector de l’església de Santa Maria de Vilafranca, Josep Mori. La proposta era contractar un daurador pel retaule de Sant Fèlix Màrtir més barat que aquell proposat pels administradors d’aquell any.

Es congreguen els anomenats a la casa del botiguer de roba i burgès Joan Genesta, un dels administradors de la capella de Sant Felix, situada al carrer de la Fruita de Vilafranca. El document comença així: “ ..mot bé sabeu la contesta feta per Joan Genesta..en que s’aturés el temps de la constitució de la dita administració i que cal respondre...” La proposta s’envia també al botiguer de Riba Magí Callar i al botiguer de barrets Raimon Bover de Vilafranca i al teixidor de lli Josep Tutusaus, tots administradors de Sant Fèlix Màrtir.

Posteriorment es reuneixen a la casa del notari i burgès Josep Soler, situada al carrer de les Corts de Vilafranca. Es llegeix el mateix document, ara davant d’un altre notari, perquè s’aturés el temps de la constitució i poder respondre bé a un intent de daurar el retaule de Sant Fèlix. El daurador Joan Mori de Barcelona, germà del rector Josep Mori es va oferir per daurar el retaule de sant Felix pel preu de tres-centes lliures i ho havien d’aprovar l’administració de Sant Felix.

També es van congregar a casa d’un altre administrador de Sant Fèlix, el cirurgià Alfons de Bacardit situada al carrer dels Ferrers de Vilafranca per fer-li la consultar la proposta del rector.

El retaule de Sant Fèlix de Vilafranca

Un retaule és una obra d’arquitectura, amb escultures, pintures, que compon la decoració d’un altar.

No he trobat notícies de qui va participar en la construcció de l’altar o retaule, però si cal pensar que es va fer molt probablement aquest mateix any 1702 o no molt més enrere i calia acabar-lo daurant-lo.

Joan Genesta, el notari i burgès Josep Rovira, el cirurgià Alfons Bacardit i Josep Tutusaus teixidor de lli, eren els administradors del gloriós cos de Sant Fèlix Màrtir col·locat en la capella del Sant Sagrament de l’església de Santa Maria (que no correspon a l’actual, que data del segle XIX).

La capella del Sant Sagrament, l’any 1702, es referia a la construïda sota l’altar major de l’església de Santa Maria de Vilafranca (és a dir la cripta actual que guarda les relíquies de Sant Fèlix) i es diu: “...aquesta capella, la qual com ja molta gent sap...els jurats de la Universitat de Vilafranca i els dits quatre administradors, veneren les sagrades relíquies del dit gloriós sant...es tracta de deliberar per fer daurar i estofar (donar una capa de blanc a la fusta) l’altar i urna que conté les dites sagrades relíquies i fer  una obra eterna en major obsequi i veneració del dit gloriós sant...”

El daurador Francesc Cervera

La proposta de posar com a daurador del dit retaule al germà del rector Josep Mori de l’església de Santa Maria, va ser després d’una primera on s’havia triat al conegut Francesc Cervera, habitant en l’Arboç del Penedès. Dos van ser els dauradors coneguts per Francesc Cervera, pare i fill. El pare tenia el taller al carrer de les Mosques de Vilafranca, l’actual Consellers. Va participar en el daurat de l’altar de Santa Magdalena de Pazzis del convent del Carme de Valls (1672). El fill va daurar el retaule major de l’església de l’Arboç, obra de Domingo Rovira (1700). També tenia el taller al carrer de les Mosques de Vilafranca, al lloc del seu pare. Molt probablement, l’encàrrec de daurar el retaule de Sant Fèlix de Vilafranca era el fill. El 1702,  vivia a l’Arboç. D’ell diuen els congregats i copiat pel notari: “...persona tant pràctica del seu art que avui dia, sense ofendre a altres oficials, és dels que tenen més nom i fama en el seu art...”

Decideixen doncs, els quatre administradors conjuntament amb la Universitat de Vilafranca i els preveres de l’església de Santa Maria van contractar al daurador Francesc Cervera fill per fer el treball de daurar i estofar el retaule de Sant Fèlix pel preu de tres-centes cinquanta lliures (cinquanta lliures més car que el proposat pel rector Josep Mori).

En quant a la diferencia de preu es diu: “...la devoció gran dels prohoms de la Universitat i particulars al sant...i no desitjant estalviar cinquanta lliures...i tenint en compte que ha de ser una obra molt singular creiem que aquesta proposta és la més correcta...i s’ha de fer ”

L’altar (retaule) de Sant Fèlix l’adornaven les figures de sis àngels: “...fet portar sis figures d’àngels que adornen l’altar...”. Aquests àngels havien sigut trets per part dels prohoms de la Universitat. Es diu en el document: “..han usurpat la jurisdicció de l’il·lustríssim ardiaca i han desfet part del retaule...i que per començar l’obra han de ser-hi totes pes peces originals... i si de cas s’havia de demanar permís per desfer el dit retaule al rector Josep Mori i avisar-lo perquè portés les claus (el retaule estava tancat) que té en el seu poder o les que té també el degà del Penedès, el prevere Josep Moliner...i no les han de tenir els jurats de la Universitat...ni treure les relíquies de la urna del sant..”

Proposta del rector Josep Mori

Tornant a comentar la proposta del rector per estalviar-se aquelles cinquanta lliures i que el daurat i estofat del retaule de Sant Fèlix fou fet pel seu germà Joan Mori (se sap que també participà en el del convent del Carme de Valls) diu el procurador del rector, el prevere Josep Balaguer Salines, : “...molt bé sabeu (dirigint-se als administradors, als jurats de la Universitat i als preveres de l’església de Santa Maria), sempre he mirat l’útil i major augment de l’administració de Sant Fèlix...i que s’emprengués l’obra...no dubto que atendreu al major preu i que no sigui en perjudici de l’administració posant-lo l’obra a mans d’un preu més elevat...i que a més donaria el desfer el retaule...” (ja que els àngels no hi haurien de ser en la primera proposta).

El procurador Balaguer, representant al rector Josep Mori, ordena daurar el retaule per les tres-centes lliures i donar la feina al germà del rector, el daurador Joan Mori. I ho fa saber als administradors, ja que té la confirmació dels jurats de la Universitat. S’entregà a cadascun dels implicats les dues propostes i només s’aclareix que la constitució de l’administració de Sant Fèlix ho haurà de decidir-ho. Pensem que estem quasi a finals d’any de 1702 i s’haurien d’anomenar els administradors per l’agost de l’any següent.

La resposta dels administradors d’aquell any (que deurien ser anomenats en el moment de la festa, celebrada com en l’actualitat, a finals d’agost) no se sap i per tant, no podem saber amb exactitud qui realment va daurar l’altar o retaule de Sant Fèlix en l’any 1702. Molt probablement fou el germà del rector Joan Mori.

No es coneixen retaules de Sant Fèlix (o Sant Feliu) del segle XVIII. Un molt conegut és el de Sant Feliu de Girona pintat per Perris de Fontaines, Joan de Borgonyà, Pere Robredo i Joan Dartrica però és entre els anys 1504 i 1520. Està exposat en el Museu d’Art de Girona. Algunes imatges il·lustren aquest escrit. Sí que es coneixen altres retaules que es van daurar en el segle XVIII, com el del retaule major de l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Valls, obra del daurador Magí Torrebruna (1699-1702)  la última imatge de l’escrit.

 

 

 

 

dissabte, 6 d’agost de 2022

La Casa Jané i Antoni Jané Formosa de Vilafranca

 

El Consell Comarcal de l’Alt Penedès s’ha fet propietari de la casa Jané, situada al carrer General Prim de Vilafranca del Penedès. A Vilafranca passa molt sovint que  administracions o suposades fundacions privades comprin edificis modernistes i passin a les seves mans. Algunes de les històries de la gent que havien estat els que van donar l’ordre de la construcció d’aquests edificis i el perquè es queden en l’oblit.  Ja no dic quan la compra  d’aquests fan canviar la seva estructura o s’enderroquen parts i no se sap com eren anteriorment.

En aquest article vull parlar de la casa Jané, última, que se sàpiga, d’aquestes adquisicions. Tot i que en alguna altra entrada ja he parlat de la família Jané Formosa, aquí només direm algunes dades més de l’antic propietari i la seva família.

El mestre d’obres de la casa va ser Pere Ros Tort. Originari de Martorell. Va treballar també a Olesa de Montserrat, amb la cavalleries de l’Hotel Gori, a Molins de Rei amb la casa Bofill, edifici modernista que actualment ocupa l’Escola de Municipal de Música, a Sitges, Barcelona, Badalona...el seu fill Josep Ros i Ros va ocupar el càrrec d’arquitecte municipal de Gelida entre els anys 1912 i 1948. La construcció de la casa Jané a Vilafranca és de l’any 1901, en que va ser propietari Antoni Jané Formosa.

En aquest espai hi havia hagut dues cases que es van enderrocar que eren propietat de la família Franquet de Vilafranca. Antoni Jané les va comprar amb subhasta al preu de sis mil pessetes.

Ca La Sara de Gelida 

La familía d’Antoni Jané Formosa

Antoni Jané Formosa era fill d’Antoni Jané Roig i Josefa Formosa. El seu pare era boter i també fabricant d’aiguardent a Vilafranca. L’avi Josep Jané Bosch en l’any 1839 va escriure el seu testament a la casa principal on vivia al carrer raval de la Font (avui desapareguda). Aquesta casa en el temps es va anar ampliant amb la compra de terrenys properes a altres cases.

Antoni Jané Bosch i Teresa Roig Mates van tenir set fills: Antoni; Teresa casada amb Josep Antoni Quer el 1845; Magdalena casada amb Francesc Naudi Mainer; Antonia casada amb Fèlix Rovira Rigual; Raimunda amb Antonia Quer Balaguer, Josep Jané i Maria Jané.

El fill primogènit fou el boter i fabricant d’aiguardent, Antoni Jané Roig. A l’edat de vint-i-sis anys es va casar amb Josefa Formosa Majó de vint-i-un anys. Josefa era filla de Josep Formosa i Francesca Majó de Sant Sadurní d’Anoia. I en segones núpcies amb la germana de la seva primera muller, la Maria Formosa Majó. Va tenir cinc fills amb Josefa: Marcel·lí, Enriqueta, Antoni, Maria dels Dolors i Josep.

Antoni Jané Roig i el propietari Joan Alcover de Vilafranca produïen societat i fabricaven alcohols de trenta-cinc graus. Van comprar a Vilanova la casa Font per exportar a Mèxic l’any 1839. Degut als beneficis d’aquesta producció i la seva venda podien prestar diners amb interès, un exemple era el de cinc mil lliures a l’hisendat de Sarrià, de Barcelona, Josep Coral Mas.

Va ser el 1850 quan va comprar el terreny on hi va construir la casa principal, al carrer Raval de la Font a Vilafranca d’un estil arquitectònic neoclàssic (desapareguda).

Antoni Jané Formosa i el seu patrimoni

L’hereu fou el primogènit Antoni Jané Formosa. Tenia trenta-dos anys. Va ser posseïdor de dues cases situades al carrer Raval de la Font, cantonada al carrer de Santa Maria de Magdalena una al costat hi havia la fàbrica d’aiguardent. Diferents terres situades en el terme de Vilafranca, al Munt de Sant Pau, als Recs de la Font, al Creu de la Pelegrina, a les Clotes, als Grecs, a Santa Digna, als Massells,   i en altres llocs. Una altra casa situada al carrer de la Cort de Vilafranca.

Fora de Vilafranca era també posseïdor d’una heretat situada en el terme del Vendrell, anomenada la Nou (Gaià) i Vespella amb totes les seves terres i propietats.

Tots els béns que passen a les seves mans tenien un valor de cent vint-i-quatre mil quatre-centes vint-i-sis pessetes.

Quan tenia vint-i-nou anys es va casar amb la seva cosina Josefa Pasqual Formosa de disset anys, nascuda a Sant Quintí de Mediona, filla de Francesc Pasqual Vidal i Maria Àngela Formosa Majó. Van tenir quatre fills: Antoni que va morir jove; Josefa, anomenada “la Pepina”i que es va casar amb el notari Joaquim Maria Freixas Martorell, fill de l’advocat i batlle de Vilafranca Ramon Freixas Miret i Eulalia Martorell i van anar a viure a Valls; la Francesca “Fanny” que es va casar amb el farmacèutic de Vilafranca, Vicens Mestres Juvé.

Antoni Jané Formosa estava dedicat plenament a la producció vinícola i d’aiguardent i al seu comerç. Va establir la seva residencia familiar a la casa del Raval de la Font. El 1907 compra una altra casa al mateix carrer. Encarrega a l’arquitecte del modernisme de Vilafranca, Santiago Güell. La casa, abans de ser enderrocada, en els anys setanta del segle XX, tenia una terrassa en el primer pis, sobre el jardí, amb unes escales que baixaven i portaven a una espectacular cova amb cascada. Un jardí amb palmeres de tonalitat colonial i un saló que ocupaven una edificació independent.

Antoni Jané Formosa va formar part del consell de família per administrar els béns del seu cunyat i a la vegada cosí seu, Josep Pasqual Formosa, que estava tancat en un establiment de salut del 1894 al 1897 el “Nuevo Belén de San Gervasio de Cassoles” de Barcelona. Tots els béns del seu cosí van anar a subhasta. Antoni Jané Formosa fou l’únic postor. Va comprar vinyes, altres terres i cases situades en el terme de Sant Quinti de Mediona. Era un total de onze béns. Dues cases les va vendre el 1914 a Enriqueta Pasqual Formosa, germana del seu cunyat i cosí al doble del seu valor.

També va ser propietat d’Antoni Jané Formosa altra fàbrica d’aiguardent situada en el terme de Guardiola de Font-rubí. I de cases situades a l’Avellà,  Can Romeu de Font-rubí i la Masia. I del “Mas Abadal” amb el seu molí, situat en el terme de Santa Margarita i els Monjos i de cases.

Josefa Pasqual Formosa

A la mort d’Antoni, el 1920, la viuda Josefa Pasqual Formosa, junt amb les filles van demanar autorització notarial per cobrar crèdits i liquidar hipoteques que havia deixat en curs Antoni. Una de les que van cancel·lar la que es va fer amb Ignasi Maria de Despujol i de Chaves, advocat i polític català, fill del cinquè marquès de Palmerola. Fou escollit diputat pel Partit Lliberal Conservador pel districte de Vic en les eleccions de 1886 i 1891. Antoni li va deixar quinze mil pessetes en un termini de deu anys. Es va hipotecar una heretat situada a Manresa: “Mas Riera i Caballé”, amb terres, boscos i a més una fàbrica tèxtil.

Josefa va ser el 1923 quan va encarregar la construcció de la capella funerària, situada en el cementiri de Vilafranca, amb la direcció de l’arquitecte Santiago Güell i Grau. Es tracta d’una capella d’estil neogòtic de planta quadrangular amb tots els seus elements d’aquest estil, que es destaca l’ornamentació vegetal i animal, a més d’un tema treballat amb pedra de la resurrecció. L’obra va costar vuitanta-cinc mil pessetes. Josefa també va fer obres a la casa principal de la Raval de la Font o un projecte de coberta pel “Xalet” que tenia en el terme de Font-rubí dirigida per l’arquitecte Antoni Pons Domínguez de Vilafranca.

L’any 1925 la casa Jané del carrer General Prim numero quinze, la filla Francesca Jané Pasqual, muller de Vicens Mestres, és la propietària i en ella hi viuen.

Aquest any, també com a propietària d’un edifici situat al carrer de Santa Clara vint-i-sis i vint-i-vuit, demana a l’Ajuntament de Vilafranca el permís per enderrocar-lo i construir-hi un laboratori químic.

La casa Jané  el 1985 ja va passar a mans, per compra, de Maria Àngels Barguño Santos i Josep Cusiné, família a qui ara s’ha comprat i la qui hi va posar el nom a la llar d’infants “Picarol” per formar part d’una empresa en aquest nom el 2018.

Cal saber el perquè tenim aquests edificis modernistes i el poder de famílies que es van enriquir en el comerç exterior de vins/aiguardents. Això només ha estat una petita mostra d’aquesta família i no parlem aquí del germà Marcel·lí Jané Formosa, ja comentat en algun altres dels articles d’aquest blog, que va emigrar i va viure i comprar diferents edificis de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Edificis que es construïen només per demostrar la riquesa dels seus propietaris i ser envejats/admirats per això.

 

 

 

 

 

 

dilluns, 11 de juliol de 2022

Jaume Plans Genestós i Olèrdola (segle XIX)

 

 

La família Plans i Genestós eren originaris de Rocafort (Bages). Formen part del meu arbre genealògic familiar per línia materna. Antoni Plans Vila amb la muller Rosa Genestós Espinal van viure al molí del Coll, d’origen medieval, situat en el terme de Sant Miquel d’Olèrdola, a mitjans del segle XIX. Antoni i Rosa van tenir cinc fills, el rector Jaume, Antoni, Francesc, Josefa i Francesca Plans Genestós. Tots nascuts a Rocafort. El meu besavi matern fou l'Antoni Plans Genestós casat amb Antònia Casajoana Fabré.

Jaume Plans Genestós és rector de l’església de Sant Miquel d’Olèrdola el 1859 i em refereixo a l’església antiga, la que està situada al conjunt monumental de l’Olèrdola, que ha estat hàbitat per ibers, romans i pobladors medievals.

 

El rector Jaume Plans Genestós

Mitjans del segle XIX hi havia a dalt també una rectoria on hi vivia Jaume. Els espais que ara ocupa tot el conjunt d’Olèrdola eren de propietat del bisbat de Barcelona, però hi havia propietaris de diferents terres que es cultivaven. El 1860 Jaume compra una part d’una vinya que era del paraire Fèlix Güell de Vilafranca. La vinya estava situada sota les fonts de la rectoria de Sant Miquel, en el lloc anomenat l’Alzinar o també al camí que anava a Vilafranca del Penedès. Una mica més tard, el 1862, en compra una altra al mateix propietari situat sota l’església de Sant Miquel, al lloc anomenat el Verger. Encara el 1864 una altra terra, aquesta vegada part vinya i feixes, situada prop també de la rectoria passa a ser de la seva propietat. El venedor és el mateix Fèlix Güell.

El seu pare Antoni Plans Vila el va anomenar hereu universal dels seus béns que tenia a Santa Maria de Rocafort. Es va encarregar de vendre tota la seva herència i els beneficis els va repartir amb el seu germà Antoni que vivia al molí del Coll. Aquests beneficis son els que deuria tenir en el moment de la compra d’aquestes terres. El rector Jaume Plans el 1873 tenia cinquanta-nou anys.

 

El rector Jaume Plans i la nova església de Sant Miquel d’Olèrdola (1866-1883)

L’església nova de Sant Miquel d’Olèrdola està situada al nucli de Sant Miquel d’Olèrdola a prop de la carretera de Vilafranca a Sitges. És un edifici d’una sola nau, amb absis de planta semicircular. La coberta és a dues vessants. La Façana es corona amb un campanar octogonal, amb coberta de pavelló de ceràmica. Als murs laterals hi ha contraforts i finestres ogivals. Al timpà del portal d’entrada hi ha un mosaic amb la inscripció “1889-1984” i la figura de Sant Miquel Arcàngel. Sant Miquel d’Olèrdola es va bastir a finals del segle passat al nucli de la Plana Rodona com a substituta de la del castell.

Aquesta nova església es va construir amb la insistència del rector, germà del meu besavi, amb tota una sèrie de documentació que va enviar primer al govern de la província, després al Bisbat de Barcelona perquè li donessin permís i aconseguir despeses per la seva construcció.

L’administració de la província i el rector Jaume Plans (1866)

El vint-i-cinc de juny d’aquest any l’administració principal de propietats i drets de l’estat de la província de Barcelona, cedeix i declara d’exclusiva possessió del rector de Sant Miquel d’Olèrdola de les finques que eren a la rectoria vella i de l’església antiga amb aquestes paraules

“Aquesta administració principal en vista de les justes raons exposades per vostè en la seva instancia en data 15 del actual reclamant seguir en lo successiu en la satisfacció absoluta de les terres del seu curat, ha acordat accedir a la seva petició permetent-li, des de que rebi aquesta ordre, posseir les finques i els seus productes per considerar-la a l’abric de tot dubte, segons el que es va disposar en el concordat, conveni addicional i real decret de 4/4/1860, que les finques subjectes a celebracions eucarístiques, i les annexes a les cases rectorals han d’estar sota el domini i material possessió del rector. El que comunico a vostè per la seva satisfacció i per resolució a la seva precitada instancia 25/6/1866. August Bremon. Al senyor rector de Sant Miquel d’Olèrdola (traduït del castellà). ¿Quines eres les raons que exposava el rector per voler que la rectoria fos propietari de les terres que ocupaven el conjunt monumental de Olèrdola?

 

La sol·licitud al bisbat de Barcelona (1881)

Després de rebre el rector Jaume Plans Genestós el vist i plau del govern provincial, el trenta de setembre de l’any 1879 va enviar al bisbe de Barcelona una sol·licitud per arrendar finques propietat del curat o rectoria i va rebre una contestació el quinze de març de l’any 1881 amb aquestes paraules: “en la sol·licitud de vostè del dia 30/9/1879...vist l’expedient format a instancia del rector de Sant Miquel d’Olèrdola de que se li doni permís per procedir a la venta de les terres del seu curat i arrendar la casa rectoral i alguns trossos de terra a fi d’invertir en el seu producte en l’aixecament d’una altra església i casa parroquial tot junt, més a propòsit per a les necessitats d’aquella feligresia; vistos els raonats informes enviats per la comissió artística –arqueològica- d’aquesta nostra diòcesis, cridant oportunament l’atenció respecte a objectes existents en la propietat d’aquest curat  i que son records històrics i que la qual conservació considerem un deute; vist el demés digne de veure’s...autoritzem al rector de Sant Miquel per procedir a la venta de les terres del seu curat a fi d’invertir el seu producte en l’aixecament de la nova església i casa parroquial, exceptuant expressament...en el lloc de la muntanya de Sant Miquel i en el que estan compresos la dita església, casa parroquial, sepulcres, sitges, les dues parts de muralla, la bassa, la font i el seu hortet, les quals coses continuaren com fins ara de propietat d’aquell curat. Autoritzem a l’expressat rector per arrendar pel termini de deu anys, amb facultat de prorrogar-la, la casa parroquial i la part de terres exceptuades per aquest decret de la venta, a excepció del metre que separa la muralla destinada a cultiu, fent-se constar d’una manera categòrica en l’escriptura del contracte, que l’arrendatari ve obligat d’una manera absoluta a no beneficiar altres terres que les destinades avui al cultiu i na expressament... així com a no alterar ni tocar objectes antics, ni permetre que un altre ho faci...com tampoc en la casa parroquial havent l’arrendatari...i estar sempre subjecte a la vigilància immediata del rector i... fixar el que sigui convenient tant per l’aixecament de la nova església i casa parroquial, com per la conservació de les piadoses tradicions de l’actual església. Ho decreta i firma i de que certifico. El bisbe. Ignasi Palà i Marti Canigó.  Ho que trasllado a vostè pels efectes consegüents, Barcelona 21/3/1881”.

 

La comissió artística arqueològica de la diòcesis i el rector (1883)

Al cap de dos anys hi ha una modificació en el permís que se li havia concedit amb aquestes paraules:

“Ignacio Palà i Marti i Canigó al rector de Sant Miquel d’Olèrdola: secretari de càmera del bisbe de Barcelona a la sol·licitud amb data 28/3/ d’aquest any vostè va enviar a la superioritat eclesiàstica d’aquesta diòcesis, s’ha fet el següent decret: Barcelona, 12/5/1883, Vista la present sol·licitud i el dictamen enviat per la comissió artística arqueològica de la diòcesis i de conformitat al mateix, autoritzem al rector d’Olèrdola perquè pugui incloure en la venta per la que fou autoritzada pel bisbe...la meitat de l’hortet i ús de la meitat de l’aigua de la font  existents en les terres del curat per regar i la seva conducció necessària. Ho decreto i firmo el molt il·lustre senyor vicari Cafi de que certifico Ignasi Palà i El que trasllado a vostè per coneixement i efectes consegüents, Barcelona 12/5/1883”.

El propietari Jaume Abella Cases, el rector i la nova església

El rector Jaume Plans Genestós fent servir totes les autoritzacions i a fi d’obtenir les despeses de l’aixecament d’una altra església i casa parroquial arrenda al notari Jaume Abella Cases i la muller Esperança Batlle Sala, veïns de Sant Miquel d’Olèrdola, tota aquella terra formada per roca, erma i una petita part campa, d’una extensió de vuit jornals i també la casa parroquial amb totes les seves dependències, situada a la muntanya de Sant Miquel (és a dir tot el conjunt monumental en aquell moment) i en el terme d’Olèrdola.

Li pertany al rector per ser el representant del curat de Sant Miquel d’Olèrdola, al qual li correspon tota la finca des de temps immemorial.

Els pactes de venda

La venda es fa amb els següents pactes:

Es ven tota l’extensió menys l’església i el cementiri i el metre que separa ua zona de cultiu amb una altra. La duració del contracte de venda serà de deu anys i es podrà prorrogar per deu més. Passats els vint anys es pot prorrogar de cinc en cinc. Les terres que estan cultivades són les úniques que hauran de continuar així i no unes altres. Els compradors no podran alterar ni tocar cap objecte antic ni permetre que altra persona ho faci, a no ser que hi hagi un previ permís expressat pel bisbe de la diòcesis. Si volguessin fer alguna millora en la part de la casa en que no es reconeix mèrit artístic, podrà verificar-la mitjançant el consentiment del delegat o representats que la junta de monuments tingui a Vilafranca. L’herba del metre de terreny que queda exceptuat de l’arrendament podran utilitzar-la els arrendataris però no la brossa que serà del rector. Si d’aquesta herba no n’hi hagués prou pel consum ordinari de la casa rectoral podrà el rector emportar-se la que li faltés del terreny que s’arrenda. Les obres de conservació i reparació de la casa parroquial i les seves dependències aniran a càrrec del rector, el qual es reserva per això i pel que li succeeixi en el càrrec el dret d’ús i habitació del quarto principal de la casa, d’un altre per la criada i de la part de la cuina, menjador i quadra, que necessiti fins que estigui construïda una nova casa parroquial, aquest dret d’ús i habitació en cap cas ni per qualsevol motiu durarà més de divuit mesos.

El pagament de les contribucions tan ordinàries com extraordinàries que es posin pel terreny arrendat serà a càrrec dels arrendataris.

El preu d’aquest arrendament és de cent quaranta pessetes anuals que els arrendataris pagaran al rector per semestres vençuts el de Sant Joan de juny i el de Nadal, en bones monedes d’or i plata, i no en vals reals ni altre paper moneda portant-lo a l’habitació que ocupi l’arrendador.

El Bisbat de Barcelona fins el 1884 va ser el propietari del conjunt monumental d'Olèrdola. Aquest va ser venut a la família Abella, per part del rector Jaume Plans Genestós de Sant Miquel d'Olèrdola. El 1962 un matrimoni va comprar als Abella les terres del conjunt, però el 1963 es va vendre a la Diputació de Barcelona. Si el germà del meu besavi no ho hagués venut actualment encara seria del Bisbat, però potser no existiria ni la nova església ni el poble de Sant Miquel d'Olèrdola. 



                                                                      

 

 

 

 

 

 

 

dissabte, 4 de juny de 2022

El bisbe Torras i Bages i Cal Gomà (XIX-XX)

 

Josep Torras i Bages va néixer a les Cabanyes el 12 de setembre de 1846 i morí a Vic el 7 de febrer de 1916. Fou un eclesiàstic i bisbe català. Es diu que fou el màxim representant al seu temps del catalanisme conservador i catòlic.

Els seus pares foren Francesc Torras Gomà i Francesca Bages Sans. Els avis paterns eren Antoni Torras Romeu, originari de Banyeres del Penedès, i Francesca Gomà Noya de les Cabanyes del Penedès. Els materns van ser Ramon Bages i Teresa Sans de Torrelles de Foix i Castellví de la Marca respectivament.

L’espai on hi ha la Biblioteca Torres i Bages a Vilafranca és situada a la plaça de l’Oli. És coneguda per Cal Gomà. Aquest nom és el que té també la Masia situada a les Cabanyes, on vivia la família del bisbe Torras i Bages.

La casa Gomà (XIX)

El 25 de novembre de 1854, Antoni Torras Romeu i el seu fill Francesc Torras Gomà venen i permuten a Felisa Blanch, vídua d’Anton Diaz i el fill Lluís Diaz Blanch, adroguer, originaris de Vilafranca o aquest últim vivint a Tarragona, una casa amb un hort contiguo situat al carrer Graupere, que Antoni Torras Romeu va comprar a l’apotecari Gaietà Marrugat el 1812. A canvi els Diaz venen i permuten als Torras una casa situada a la plaça de l’Oli. Limita a l’est amb diferents propietaris i la mateixa plaça, al nord amb els corrals. La casa era propietat d’Anton Diaz Güell, com hereu del seu pare Ramon Díaz, negociant de Vilafranca. El pare la tenia per compra a Clara de Prez, muller de Joan Nuell, tinent d’infanteria el 1814.

El set de març de 1861, Rosa Mestre Güell, viuda de Pelegrí Tarrada Raventós que era peixater de Vilanova i la Geltrú, Van tenir cinc filles. Entre els béns que reben del seu marit difunt hi ha una petita casa, en estat ruïnós perquè s’havia ensorrat el sostre i la resta amenaçava de caure. Les filles no disposen de mitjans per fer les obres, de manera que venen a Antoni Torras Romeu i Francesc Torras Gomà, pare i fill, hisendats. La casa té una porta i dues finestres que donen a la plaça de l’Oli, dos dormitoris i una petita cuina i els baixos, amb una estança darrera la cuina que dóna a l’hort de la casa dels compradors, els Torras. Limita a l’est part amb la plaça, al sud amb la plana i la casa dels compradors i a oest amb l’hort de la casa dels compradors.

Aquesta part de la que ja era casa dels Torras (l’actual biblioteca) era propietat de Pelegrí Tarrada Raventós, que la tenia per herència de la seva mare Jacinta Raventós des de el 1853. La Jacinta la tenia per haver-la comprat a Clara de Prez, muller de Joan Nuell, tinent d’infanteria l’any 1813.

En l’emmirallament de Vilafranca del Penedès de l’any 1879 Francesc Torras Gomà, viu a Barcelona. És propietari de la casa situada a la plaça de l’Oli, amb golfes i un hort al darrera. Es diu que té vuit-cents quatre metres quadrats: tres-cents setanta-quatre en l’edifici i quatre-cents trenta-cinc en l’hort. Limita a la dreta amb el carrer Farran, a l’esquerra amb la casa de Francesc Junyent i a l’esquena amb la casa de Joan Trius.

Els béns dels Torras i la casa Gomà (1872)

El 19 de gener de 1872, Francesc Torras Gomà, hereu dels béns del seu pare Antoni Torras Romeu que va morir el 19 de gener d’aquell any, fa inventari del seu patrimoni. Entre aquests es troba la casa amb dues habitacions i dues portes d’entrada, assenyalada amb el número 28 i 30, amb un hort i jardí al darrera, la numerada 30, amb una superfície de vint-mil nou-cents quatre pams quadrats, fent cantonada amb el carrer Farran, formada per planta baixa amb un petit entresol, primer pis i golfes.

Francesc Torras Gomà mora el 30 de desembre de 1894 i anomena hereu universal al seu fill, el bisbe Josep Torras i Bages d’aquesta finca i de divuit immobles més.

Mor Torras i Bages a Vic el 1916 institueix hereus de confiança a Manuel Guasch Estalella, el seu vicari general i secretari de càmera al bisbat de Vic; Josep Dachs Carné, prevere canonge de la catedral de Vic; Jaume Serra Hordi, degà de la Catedral de Vic i Joan Badia Capdevila, rector de l’església de Santa Maria de Vilafranca i Pere Santacana Vallès, administrador dels béns patrimonials de la família. Els hereus inscriuen els divuit immobles i cinc títols a Vilafranca el 17 de juliol de 1916.

Tots amb el notari es van congregar a la casa Gomà de Vilafranca i passem a relatar els béns de la família Torras i del bisbe Torras i Bages situats fora Vilafranca del Penedès.

Viladellops (Sant Miquel d’Olèrdola)

L’heretat situada en el terme de Sant Miquel d’Olèrdola, al lloc conegut per Viladellops. La qual heretat consta de dotze partides de terra: vinya al Puig d’en Guiu; terra a la Travessera; terra a les Forses; vinya al Camí Real; vinya a Soldonar o Soldoneres; vinya al Papiol; vinya a Puigdenportes i Comella; terra a Viladellops on hi ha una casa edificada amb el número vuit, composta de baixos i un pis, de superfície vint-cinc mil cin-cents pams quadrats, amb un hort i corral de superfície dotze mil nou-cents sis pams quadrats; una altra vinya a la Travessera; altra vinya al Puig d’en Guiu; una vinya a la partida anomenada les Garrigues i Fons del Martí o de la Barraca; vinya, bosc i roques a les Garrigues i Fons del Badejet o La Careta.

També cobren diferents cens gravats sobre altres immobles de la seva propietat: un de tres lliures que paga Ramon Prunera per una terra situada al Torrent o la Comella, situada a Sant Miquel d’Olèrdola.  Altre cens de vuit pessetes que paga Rubió per una altra terra al mateix lloc dit anteriorment. Altre de set pessetes que paga Pau Milà Albet que grava la terra situada a Sant Miquel, al lloc del Torrent o la Comella. Dins del qual  hi ha edificada una casa de baixos i un pis. Un cens de quinze pessetes que paga Pere Giralt Romagosa per una terra situada al mateix lloc. Hi ha també edificada una casa de baixos i un pis. Un també de quinze pessetes que paga Josep Rovira Mestre per una altra terra al mateix lloc, on hi ha edificada una altra casa amb baixos i un pis. Aquests tres censos foren imposats per Anton Torras Romeu i Francesc Torras Gomà els anys 1855/1858 i 1859.

Un altre cens de set pessetes que paga cada any Dolors Batlle Torras com usufructuaria dels béns que foren del seu marit Joan Carreras Arrufat, gravat sobre una casa de planta baixa i un pis, situada al terme de Sant Miquel d’Olèrdola, que pertany a l’heretat de Viladellops. Fou imposat el cens pel seu pare al dit Carreras el 1877.

La major part de les finques que integren l’herència del bisbe es tenien per alou directe del monestir de Sant Pere de les Puelles de Barcelona i de la Comanda de Sant Joan de Jerusalem i hi pagaven censos, que actualment estan redimits des de 1851 per la llei de desamortitzacions.

Els drets legitimaris d’Antonia i Maria Rosa Torras, germanes de Francesc Torras Romeu, per tant ties del bisbe, han quedat extingits, en quant a Maria Rosa perquè va morir soltera als vint-i-dos anys a les Cabanyes i Antonia pel casament amb el Bolet de Vernet de Sant Martí Sarroca i haver ja cobrat el dot el 1825.

La finca de Viladellops, amb la casa, les terres i els censos son venuts pels hereus del bisbe al marquès d’Alfarràs, Joan Desvalls i Amat, en la seva representació en l’acte el seu procurador Wenceslao Roberti Rion propietari i veí de Calafell. També es ven cinquanta-un barrils de vi i dues premses, una d’antiga i una de sistema modern. El preu de la venda és de cinquanta-cinc mil cinc-centes pessetes.

La casa Gomà (XX)

La casa de la Plaça de l’Oli els hereus de confiança del bisbe la donen a la Casa de Caritat de Barcelona i en nom d’aquest a Albert Bastardas Sampere, el set de juny de l’any 1930 amb el pacte següent: “ que la finca donada deurà dedicar-se a alguna atenció benèfica evitant que en cap casa tingui destí mundà o incompatible amb les ensenyances de Nostra Senyora Mare Església Catòlica Apostòlica i Romana”. Van passar alguns anys sense que se li trobés cap funció concreta, i l’immoble s’anava deteriorant. La Diputació ja tenia una biblioteca a Vilafranca, que a causa de la Guerra Civil de 1936-1939 es va haver de traslladar. Fou aleshores que es va pensar en posar-la en aquest edifici. El 1939 l’arquitecte Jeroni Martorell va fer-hi un projecte de reforma i consolidació de l’edifici que va durar fins el 1979.

Si anéssim als orígens de Cal Gomà de Vilafranca del Penedès, sabríem que l’edifici té una història molt interessant, en quant a lloc d’hàbitat de gent noble de diferents llocs del Penedès, alguns ja n`hem parlat en aquest mateix blog, altres en el blog del “Penedès medieval”.