dimarts, 4 de gener de 2022

El Mas Botins de Santa Fe del Penedès (XVI-XIX)

 


El Mas Botins és situat al terme de Santa Fe del Penedès. En tenim referències des del segle XIV. Els propietaris primers van ser els nobles Castellet.

 (http://elpenedesmedievaljb.blogspot.com/2021/12/castellet-i-els-castellet.html)

Aquí volem comentar aspectes posteriors del mas des del segle XVI al XIX.

Els Marquès dels Botins (1493-1529)

En la documentació comencem a trobar un Jaume Marquès que viu al mas el 1493. Sembla ser el propietari, anteriorment ho va ser Bartomeu Castellet. Jaume deuria ser noble, ja que alguns propietaris d’altres masies del voltant li han de prestar homenatge, com els del mas Escardó, situat en el mateix terme de Santa Fe del Penedès el 1498, com a vassalls de Jaume Marquès. Sabem que es relaciona amb altres persones nobles  com Francesc Maimó, batlle general de Catalunya, ajudant-lo a reclamar un deute de persones del terme de Santa Fe al batlle general (1505); o cobrant un deute ell mateix de la noble Estefania de Centelles, muller del senyor de la Llacuna  Berenguer de Cervelló de Castre i Pinós (1523). Ja l’any 1523 trobem una última referència d’un Antoni Marquès, que és oriünd del mas dels Botins, però viu a Vilafranca del Penedès. El 1527 el pagès Bartomeu Gili, que viu en el terme de Lavern a Subirats, treballa terres del Mas Botins.

Francesc Torres del mas (1605/07)

El pagès Francesc Torres és el masover del mas durant aquestes tres anys del segle XVII, amb la seva muller Magdalena Bessons. Posteriorment es va traslladar de masover en una altra masia de Terrassola i més endavant en una de la parròquia de Santa Maria de Bellver (Vilobí del Penedès) i també la masia Cases Blanques situada a la parròquia de Santa Margarida (els Monjos).

Els Feixes (1631/43)

El pagès Jaume Feixes és un altre dels masovers que trobem en aquest anys vivint al mas dels Botins. La muller era Elisabet. El 1631 la filla Elisabet signa capítols matrimonials amb el pagès Jaume Morató, masover de la masia d’Espitlles situada a Santa Margarida (els Monjos). Un altre fill de Jaume i Elisabet fou Joan Feixes que el 1643 també viu al mas i aquest any fa capítols matrimonials amb Madrona Sivill  veí de Santa Fe del Penedès. A partir d’aquesta data els trobem vivint en un altre mas de Sant Pere de Castellet al Penedès.

L’hereva Cecilia, senyora del mas (1655)

La viuda Cecilia és hereva del mas i té la senyoria directe del mas i de les terres que formen part de l’heretat. En aquest any el rector de l’església de Santa Fe, Vicens  Puigsec, com a procurador seu, arrenda a parts per cinc anys el mas Botins i les seves terres al pagès Antoni Planes veí de Santa Maria de Bellver (Vilobí del Penedès).

Entre els pactes i condicions hi ha aquells en què el blat i el mestall segolós, haurà de donar-li la cinquena part i els demés grans la sisena. Les fruites i el cànem, excepte les figues, la quarta, l’oli el terç i el vi també la quarta part.

A més Planes haurà de criar un tocino fins a Nadal i li haurà de donar aquest dia i portar-lo, pagant ell les despeses, a casa de la senyora a Barcelona. Per ajudar a la cria de l’animal li donarà una quartera del blat d’espelta.

Planes haurà de conrear les terres de dita heretat bé i degudament a ús i costum de bon pagès durant tot aquest temps. A les terres ermes haurà de sembrar pinyons. Haurà de plantar en les terres dues figueres cada any. Planes pagarà els censos que té dita heretat, que són dues lliures. Haurà de tenir arnes d’abelles i cuidar-les que li donarà la senyora.

Ha de pagar a l’església de Santa Fe quatre quartans de blat de cens.

Els Bas, senyors del mas (1705/1819)

El pagès Jaume Bas l’any 1705 és el propietari del mas Botins. Aquest mateix any fa obres al mas, s’encarrega el mestre d’obres de Puigdàlber, Josep Vias. Entre altres s’arregla el forn per fer pa. També hi participa un fuster per arreglar finestres i portes. Les reformes duren bastants anys, fins el 1723. El ferrer de Sant Quintí de Mediona Josep Almirall és també un dels que intervé. Es posen dos mil tres-centes rajoles per fer l’escala de la cuina i la xemeneia gran.

El 1732 el pagès Francesc Bas, fill de Jaume i Maria Fites del mas Botins, signa capítols amb Maria Ferrer veí de La Granada del Penedès i emparentats amb els Oller del mas Comtal situat al terme d’Avinyonet del Penedès. El pare, el 1744 ja és difunt. L’hereu va ser un altre Francesc Bas. Una filla d’aquest, la Maria Àngela, el 1766, signa capítols amb Tomàs Amat del mas Amat de Sant Sebastià dels Gorgs. Una altra filla, la Marta Bas, els signa el 1774 amb el pagès Miquel Gili de Sant Marti Sarroca. Aquest mateix any el pagès Joan Bas de Puigdàlber, fill d’un altre Joan Bas originari del mas Botins fa capítols amb Maria Oller de Sant Cugat Sesgarrigues.

L’hereva Mara Àngela Bas

El 1788 és hereva del mas Botins la filla de Francesc, Maria Àngela casada amb Tomàs Amat. El tretze de novembre d’aquest any el notari de Vilafranca Bonaventura Vidal davant el mas, proper a la creu de terme de Santa Fe, dicta possessió del mas amb el seu hort i altres edificis i una terra d’un jornal que envolta la casa. Per això, es fan fora els parcers que hi vivien (Josep Lloret i família) i en senyal de possessió obren i tanquen les portes principals, agafen terra i herba i les escampen dient les paraules “...que non solum re sed etiam animo et corpore ...” L’acte es va fer a les cinc del matí.

També es van dirigir (Maria Àngela, Tomàs Amat i el notari) a una terra de la mateixa heretat, que tenia a rabassa morta Pau Colomer de la Pineda, situada en el terme de Sant Martí Sarroca, de tres jornals i van prendre possessió d’aquesta, repetint el mateix ritus. Van repetir el mateix en un bosc situat en el terme de La Granada, al lloc anomenat del Rebollà d’un jornal; una altra situada en el terme d’Avinyonet anomenada la Planeta o Carroles; en un a vinya anomenada les Alsinetes, situada al terme de La Granada; una altra vinya de tres quartons al lloc dit Sagol, en el terme de Vilafranca del Penedès i en un jornal de terra situada al Moli de Vent en el mateix terme de Vilafranca.

Finalment se li va dir al masover del Mas Botins, en Josep Lloret que d’ara endavant el seu senyor seria Tomàs Amat i Maria Àngela Bas i és a ells a qui hauria de pagar cens de parceria.

Jaume Bas del mas dels Botins (1801/1819)

Serà el quatre de febrer de 1801 quan trobem propietari del mas a Jaume Bas hereu i fill de Josep Bas Rafeques. En aquesta data arrenda per cinc anys al sastre de La Granada, de nom Josep Bas (no sabem que sigui familiars) tres jornals de vinya que pertanyen al mas. Estan situats en el lloc anomenat del Mas Bertran, en el terme d’Avinyonet del Penedès. A més també li lloga un jornal i mig de vinya al costat d’aquells altres tres.

Tot i que sembla que el mas Botins continuava essent dels Bas, els Amat hi tenien certs interessos, això sembla deduir-se d’un document de l’any 1866 on es fa saber a tothom que els pagesos Antoni Amat Mulet i Francesc Bas Vallès, tots dos casats i veïns de La Granada, signen una carta de pagament a Bonaventura Bas Bolet de trenta-dos anys, casa, hisendat i veí de Santa Fe de set-cents escuts d’un préstec que van rebre l’any 1865. Els primers, al demanar el préstec, van hipotecar una terra situada al Pou de Glaç, que pertany al Mas Botins.

Fins aquí una mica d’història d’aquest mas que encara està en peu i actualment és un restaurant anomenat: “Els fogons de Mas Botins” situat en el terme de Santa Fe del Penedès.

 

dimecres, 10 de novembre de 2021

Un arrendament de molins a Sant Pere de Riudebitlles (1803)

 


Darrera l’església de Sant Pere de Riudebitlles es troba, encara avui dia, el casal de la família Salelles, (segles XIII-XIV) que posteriorment va pertànyer als Marquesos de Llió. Té una portalada senyorial, sota l’escut de pedra de la casa de Llió.

A Barcelona també hi ha el Palau del Marquès de Lió o Llió, situat al carrer de Montcada, al barri de la Ribera de Barcelona. Aquesta última finca va ser adquirida el 1705 per Josep de Mora i Cirera, pare del primer Marquès de Llió.

El títol de Marquès de Llió va ser concedit per Lluis XV de França a Josep Francesc de Móra i Catà (1694-1762) l’any 1749. Posteriorment, es va convertir el 1752 en títol nobiliari espanyol sota la monarquia de Ferran VI.

Josep Francesc de Móra i Catà va ser un historiògraf i heraldista nascut a Barcelona el 1694, fill de Josep de Móra i Cirera i Francesca Catà i Vinyola. L’any 1729 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Va ser regidor de la ciutat de Barcelona i acadèmic de la Real de Història de Madrid.

Ell va ser qui va impulsar la indústria paperera a Sant Pere de Riudebitlles.

Qui vulgui saber més sobre el respecte es podeu dirigir en aquesta adreça, un treball d’investigació molt ben documentat:

https://fanoia.com/static/core/pdf/TREC%2019-12-2017%20CAT.pdf

Josep Francesc de Móra i Catà, primer marquès de Llió mor l’any 1762 i el seu fill Domingo Félix de Móra i Areny es converteix en propietari dels molins i terres del seu pare que tenia a Sant Pere de Riudebitlles.

Els anys 1782 i 1783 van ser anys de conflictes per l’aigua a Sant Pere. El nombre de molins augmentava i l’aigua era escassa, això provocava una disputa entre els pagesos i els paperers. El mateix Marquès de Llió, Domingo Feliu de Móra i d’Areny, es queixa pels danys i perjudicis que patien els molins de Sant Pere de Riudebitlles i Terrassola per la manca d’aigua.

Domingo Félix de Móra i d’Arenys era nascut el 1731 a Barcelona. Casat en primeres núpcies amb Isabel Areny i en segones amb la seva cosina segona Maria Caietana de Peguera el 1786. Mor el 1792. Serà la seva segona muller qui es farà càrrec de les propietats de la família. Com a vídua el 1792 per termini de cinc anys arrenda tres molins paperers a Francesc Farreres i Llucià, inclòs el molí anomenat del Marquès. El fill primogènit i tercer marquès de Llió, Doménech de Móra i Peguera, vivia de manera fixa a Barcelona, al palau dels marquesos. Per aquesta raó, va ser la mare qui va portar la gestió de les possessions dels Marquesos al Penedès.

Es té constància d’una reunió de la Junta de fabricants de Sant Pere de Riudebitlles i del seu veïnat, celebrada el 13 de juliol de 1801 en un saló de la casa i molí de la Marquesa, que en aquell moment habitava Miquel Carner, fabricant de paper, amb l’assistència de Pere Miquel del Solà batlle de la Vila, Antoni Boloix, Josep Antoni Farreres, Miquel Carner, Joan Vaquès, Pere Costa i Francesc Parladé, tots ells fabricants de paper de la Vila; a més a més de Joan Riba, Feliu Aloi i Josep Via, paperaires de Sant Quintí de Mediona; i finalment Pau Parellada, Josep Sellarès i Baldiri Alegre, fabricants del poble de Lavit. Potser aquesta trobada va donar lloc a l’arrendament que tot seguit comentarem.

L’arrendament (1803)

La Marquesa, vídua de Llió, exercint el seu poder arrenda pel termini de quatre anys. Que començaran a comptar l’u de gener de 1803 fins a últim de desembre del 1806 a tres paperers de Sant Pere: Francesc Parladé, Antoni Boloix i Miquel Carner els següents molins:

Primer, dos molins, un fariner i altre paperer ( el molí de Dalt avui Cal Jan i el molí de la Vila i de Baix, avui cal Ròmul). Es tractaria que tots tres edificis formin un casal. Els lloga amb els seus aparells necessaris per moldre i fer paper d’estrassa.

També aquell molí paperer anomenat el molí del Mig, que es per fer paper blanc, conjuntament amb les casetes contigües.

També aquell altre molí paperer anomenat el molí de Baix al costat del molí del mig, amb els seus aparells per fer paper blanc.

També aquell altre molí paperer de paper blanc anomenat el molí de Baix, amb tots els aparells necessaris, que és unit a la casa principal (Palau) de la Marquesa, junt amb les basses, recs i aigües per anar tots els molins anomenats.

També els hi lloga les terres que són davant dels molins i les de regadiu que són contigües.

També aquella caseta o masia anomenada la Masia, amb totes les terres així de conreu com de regadiu que la Marquesa té en el terme de Sant Pere de Riiudebitlles.

També tots els censos o rendes tant de diners com a parts de fruits i demés drets i rèdits que percep en el terme de Sant Pere i de la parròquia de Terrassola.

Pactes de l’arrendament

Primer, els dits arrendataris han d’encarregar-se de fer inventari de tots els mobles, els que hi ha en cada molí a fi de donar-li compte a la Marquesa. Els arrendataris han de tenir un moliner fariner hàbil per moldre bé. Abans de moldre el moliner ha de tancar el frestallador, que es sobre els canals. A més estarà obligat a moldre a tramussa buida. Haurà de cobrar vuit diners per quartera als habitants de Sant Pere i el seu terme i al preu que vulgui als forasters. Tindrà l’obligació de deixar la bassa del molí fariner escurada.

Els arrendataris no poden deixar de fer funcionar els molins sinó fos que en quinze dies  les aigües no hi arribessin.

Anirà a càrrec dels arrendataris mantenir los molins paperers de masses, taleres, solatges, llevats, guarniment de la tina i cordes del mirador. Quedarà a càrrec de la Marquesa el fer les moles, el riscla i el coll de ferro o rodet, si vingués el cas d’haver-se de fer en el molí fariner com també en els molins de fer paper blanc o d’estrassa. També si s’hagués de fer rodes noves dels molins o algun arbre, premsa, piles o planxes o canals penjants.

Hauran de pagar el cadastre els paperers. Si aquest es pugés, durant aquest temps, pagarà la meitat la Marquesa.

El moliner i els paperers han d’habitar les cases dels molins. Tindran, a més, l¡obligació d’esporgar les oliveres i conrear les terres a ús de bon pagès i no les han de deixar de treballar. Han de mantenir nets els recs i les sèquies on es troben les terres. No podran fer basses per amagar cànem ni rentar-lo en els recs.

Cada any hauran d’entregar a la Marquesa dues raimes de paper de mig floret i altre de floret per escriure cartes.

En quant a cens, cada any hauran de portar a casa de la Marquesa, tres polles d’india, tres parells de capons, tres parells de gallines i dues parelles de perdius. També mitja quartera d’olives, si es poden collir en els terrenys arrendats. A més els hi ha de portar un quintar de cànem cada any. A més el dia de dijous sant a l’església parroquial de Sant Pere de Riudebitlles hauran de donar dos ciris de mitja lliura cadascun i posar-los a cremar en el monument.

Els arrendataris han d’escurar el bullidor i el rec des del molí al de mare. Com que hi ha escassetat de ferro, cap que paguin anualment quatre arroves de ferro.

Quan acabi el temps de l’arrendament han de deixar els molins adobats de nou.

La senyora es reserva per ella o per a qui ella vulgui la casa gran (Palau) amb la cuina contigua i el quarto al costat de la secreta. Les quals seran comunes als que habitaran la casa gran. També la palla que es necessiti pels animals el temps que ella o qui decideixi visqui en la dita casa.

S’obliga la Marquesa, durant el primer any, fer una roda guarnida en el molí de paper d’estrassa.

El pagament per l’arrendament serà de dos mil lliures anuals. Les pagaran d’aquesta forma: Francesc Parladé, designa set-centes lliures; Antoni Boloix, set-centes cinquanta lliures i Miquel Carner conjuntament amb els que s’encarregaran del vi de les vinyes, en Josep Vivó, Ramon Miquel i Ignasi Pujador cinc-centes vint-i-cinc lliures. Es farà en tres pagues iguals anticipades el primer de gener, el de maig i el de setembre. Parladé serà cada paga de dues-centes quaranta-una lliures, tretze sous i quatre diners. Boloix dues-centes cinquanta lliures i Carner cent setanta-cinc lliures. La primera paga serà el gener de 1803. S’hauran d’efectuar amb moneda d’or o plata, res de vales reials.

Els arrendataris hauran de pagar al notari, el salari del present arrendament, el cost del paper segellat i entregar una còpia a la Marquesa.

El preu total serà de vuit mil lliures, a raó de dos mil a l’any. És signat a Barcelona el vint-i-sis de febrer de l’any 1802. Són testimonis l’escrivà de càmera en lo civil Jaume Just i Pere Peres, familiar de la Marquesa. Només és Miquel Carner que no sap escriure i signa altre per ell en el document d’aquest arrendament.

 

 

 

diumenge, 29 d’agost de 2021

Orígens del bisbe Josep Morgades Gili (XVI-XIX)

 

Cap a l'any 1887. el bisbe de Vic, comprà el palau del 
Marquès d'Alfarràs de Vilafranca ara col.legi Sant Ramon.
Escut pastoral del bisbe a la façana 

Josep Morgades i Gili va néixer a Vilafranca del Penedès el nou d’octubre de 1826. Va morir el vuit de gener de 1901 a Barcelona i fou enterrat a Santa Maria de Ripoll. Fou un clergue i activista (diu la Viquipèdia) cultural català, bisbe de Vic (1882-1899) i de Barcelona (1899-1901). Part de la seva biografia es pot llegir navegant per les xarxes.  El que aquí volem comentar és un esbós dels seus orígens.

Els Morgades de Torrelles i del molí (XVI-XVII)

Els avantpassats paterns del bisbe són originaris del poble de Torrelles de Foix, al Penedès, en el mas anomenat de Morgades. El 1548 hi viu Antoni Morgades pare de Joan (difunt) amb la nora Magdalena. Antoni Morgades, fill i hereu, era casat amb Coloma. Un fill d’aquest matrimoni fou Lluís Morgades que el 1593 es casa amb Paula Miret filla d’un blanquer de Vilafranca.

El fill i hereu d’Antoni i Coloma fou Joan Morgades que es casa el  1601 amb Caterina Nadal originaria de Pontons al Penedès. L’any 1602 ja tenim notícies de l’existència del molí de Morgades situat al mateix terme de Torrelles (edifici encara existent, però sense molí i reformat com a masia). El document en qüestió ens diu que Antoni Morgades ven al pagès Joan Mata de Torrelles un censal hipotecant una terra situada en el camí que va del molí de Morgades al mas Laverna de Foix i al mas Iguals.

No serà fins el vint-i-nou de març de 1617 quan Antoni Morgades i  Àngela, pares de Joan, quan li fan donació de la masia de Morgades i del molí fariner que té una mola, la bassa, la resclosa i altres aparells amb la casa construïda al damunt. Hi suma les terres, camps, vinyes, terres ermes, garrigues i altres possessions situades en el terme de Foix. Amb els pactes que ha de pagar a les seves germanes Magdalena i Eulàlia cent lliures per quant es cassin a cadascuna. També haurà de pagar al seus germans Pau, Jaume i Jacint Morgades cinc lliures a cadascú en el moment de les seves noces.

El germà de Joan, Jacint Morgades,  signa capítols matrimonials l’onze d’abril de 1643 amb Àngela Vallès originaria de Vilafranca del Penedès.

Un altre germà, en Jaume,  el 1647 casat amb Caterina eren tots dos difunts. Una filla d’aquest matrimoni, Maria Morgades, signa capítols el tres de març d’aquest any amb Antonii Solà de Torrelles. El mateix dia i any els pacten capítols el seu germà i hereu Jaume Morgades amb Paula Solà de Torrelles. Així es pacten dos matrimonis amb gran patrimoni situat en el terme de Torrelles de Foix. Maria Morgades quedà viuda l’any 1650 i es casa en segones núpcies amb el pagès de Torrelles Joan Guerau.

L'actual casa del molí de Morgades de Torrelles

L’hereu Joan Morgades del molí

Com del molí el trobem molt sovint en la documentació. Era casat amb Magdalena. Madrona, filla de Joan i Magdalena es va casar amb el pagès Pere Torrents de l’Arboçar (Avinyonet del Penedès) el 1676. Un altre fill, l’hereu de nom també Joan, es va casar el 1677 amb Maria Guasch originaria del mas Albareda del terme de Torrelles de Foix. L’acte es va celebra en el mateix mas de l’Albareda. Una germana, Maria Àngela, amb un Antoni Solà el 1682 ( un altre Solà de Torrelles). Un altre germà, en Josep Morgades, es va casar el 1700 a l’església de la Bleda (Sant Martí Sarroca) amb Raimunda Soler originaria de Santa Margarida (dels Monjos). Encara una altra filla del Joan Morgades del molí era Magdalena que es casà el 1709 amb Josep Vendrell de les Gunyoles (Avinyonet del Penedès), quan els pares eren ja difunts.

Creiem que aquests matrimonis amb persones fora del terme de Foix va fer que l’heretat de la casa Morgades i el molí passés a mans de Jaume Morgades Solà, nét del Joan Morgades del molí.

Els Morgades de Torrelles i del molí (XVIII)

L’hereu Jaume Morgades Solà, fill de Jaume i Paula, pacta capítols matrimonials el vuit de juliol de l’any 1703 amb Madrona Escuder Vallès originària de Subirats, ara vivint a Santa Maria de Bellver (Vilobí del Penedès) filla de Josep i Teresa.

El 1741 es casa el pagès Joan Morgades de Torrelles fill del pagès Jaume i Madrona Escuder amb Margarida Galofré Barceló filla del pagès Pere del Montmell del Penedès i Margarida Barceló.

El 1769 Jaume Morgades Galofré de Torrelles es va casar amb Madrona Ferrer Giró originaria de La Llacuna del Penedès. Va ser l’hereu del mas i del moli.

El 1775 Joan Morgades Galofré es casa amb Madrona Albornar Alcover a Vilafranca del Penedès.

Deuria ser entre la meitat d’aquest final de segle XVIII quan els pares, en Joan Morgades Escuder i Margarida Galofré Barceló passen a viure a Vilafranca al carrer de la Parellada conjuntament amb els fills Joan i Madrona Albornar Alcover. La casa pertanyia als Alcover.

Els Morgades de Vilafranca del Penedès (XIX)

El primer fill de Joan i Madrona, nascut a Vilafranca del Penedès, fou en Magí Morgades Albornar que es va casar amb Manuela Blanch Graells de Vilafranca el 1803. En segones núpcies el 1810 es va casar amb Antonia Salvany Capdevila de Vilafranca. El germà Antoni Morgades Albornar es va casar amb Josefa Gili Nin, també de Vilafranca el 1821.

El testament d’Antoni fou redactat el 1865 a l’edat de seixanta-set anys. Entre els marmessors és el fill, el bisbe Josep Morgades Gili. Altres germans del bisbe foren Jaume, Antonia casada amb Joan Bargunyó Serrat, Engràcia Concepció casada amb el confiter Josep Marcer Raventós originari de Jafra (Olivella, al Penedès),  Magí casat amb Maria de la Concepció Mestres el 1860, Josefa casada amb Ignasi Torner i Antoni Morgades Gili que es va casar amb Alberta Baltà Baltà de Vilafranca.

Antoni Morgades Gili (propietari)

Durant els últims anys del segle XIX el germà del bisbe, Antoni era propietari de diferents patrimonis al Penedès i fora de la comarca. Sabem que l’any 1878 a l’edat de cinquanta-tres anys anomena procuradors a Madrid, aspecte que ens fa pensar en què tenia negocis en aquesta ciutat. Va ser procurador de les monges carmelites de Vilafranca administrant-li tots els seus béns patrimonials que van deixar abans d’entrar en el convent. Aquest poder de procura de les monges li van fer ampliar el seu patrimoni quan, una monja, li ven propietats situades en el terme de Castellví de la Marca, concretament els masos Tetas i la Puça.

Estava casat amb Alberta Baltà Baltà filla de Josep Baltà Ferrer i Josefa Baltà Urgellés de la nissaga del Palau Baltà existent a Vilafranca, al costat de l’església de Santa Maria. Era propietari de la casa situada a la Rambla de Sant Francesc número quinze de Vilafranca (actualment casa catalogada com la Casa Serdà Vallès, ja que va passar a ser propietària la filla Josefa Morgades Baltà casada amb Josep Sardà Vallès de Fontrubí).

El testament el redacta l’any 1868 quant tenia quaranta-quatre anys. Un dels seus marmessors era el seu germà, el bisbe Josep Morgades Gili, també hi és el seu germà polític, l’advocat Antoni Baltà Baltà, que va estudiar dret a la Universitat de Madrid. La seva tesis doctoral llegida el 1857 duia per títol el “ El Derecho en el Feudalismo”.

El confiter Marcer – Morgades

El testament del confiter Josep Marcer Raventós, cunyat del bisbe, també l’anomena com a marmessor el 1881. Ja abans, el 1858 el bisbe va ser qui va celebrar el casament. Un fill del matrimoni de Josep Marcer Raventós i Engracia Morgades Gili, el també confiter, Mariano Marcer Morgades es va casar el 1883 amb Maria de l’Assumpció Bargunyó Morgades, cosina seva, filla d’Antonia Morgades Gili i Joan Bargunyó Serrat.

Acabo aquí aquest fragment dels orígens del bisbe Josep Morgades Gili, nascut a Vilafranca del Penedès però de família originaria de Torrelles de Foix.

 

 

 

 

 

dissabte, 17 de juliol de 2021

Una visita pastoral (1843)

 


Una visita pastoral és la que realitza un bisbe a les parròquies de la seva diòcesis. El bisbe té trobades amb el clergat, els religiosos i les persones laiques per convèncer-les de tenir una vida de pràctica cristiana i examina i valora les esglésies i/o instruments dedicats al servei pastoral.

Volem deixar constància de la visita que va fer el prelat domèstic, bisbe de Barcelona, Pere Martínez de San Martín el dia cinc de maig de l’any 1843 al deganat del Penedès.

En la introducció de la visita ens diu que : “...por no haberle sido possible verificarlo hasta ahora por motivo de la guerra civil que felizmente ha acabado... y de las ocurrències públicas que han tenido lugar en este Principado, determino procedir a la santa visita de las Iglesias...”. Es refereix als aldarulls que es van succeir a Catalunya entre els anys 1835 i 1843 que van provocar la transformació liberal del sistema polític absolutista.

El matí del dia cinc el bisbe va marxar del palau episcopal de Barcelona per a dirigir-se a Vilafranca del Penedès. El va sortir a rebre el capellà Josep Ferrer de l’església de Santa Maria de Vilafranca molt abans, en el lloc de Vallirana. A les portes de Vilafranca fou rebut pel vicari i de tota la comunitat de preveres de la mateixa església, precedits per la música de la Milícia Nacional ( la Milícia eren grup de ciutadans armats que restablien l’ordre a la vila) i de molta gent amb demostracions d’alegria. Fou conduit fins la casa del degà del Penedès. Fou organitzat, de seguida, una comissió per l’ajuntament constitucional i altres autoritats de la vila on es va acordar que la visita començaria a l’endemà a les deu del matí.

Visita a l’església de Santa Maria

El dissabte sis de maig, a les deu del matí, el senyor bisbe amb processó, com preveu el pontificat romà i el ritual de la diòcesis, es dirigeix des de la casa del degà, on va dormir-hi, fins l’església de Santa Maria de Vilafranca. En el presbiteri troba format la comissió de l’ajuntament. El bisbe llegeix en veu alta l’edicte instructiu i preventiu de la visita. Es canten els responsoris al peu de l’altar i en el cementiri en sufragi de les ànimes dels difunts, que el va trobar decent, situat davant de l’església. Les fonts baptismals també estaven decents igual que els vasos dels sants olis i tot el necessari per l’administració dels sagraments.

Va veure els altars. Estaven bastant nets i amb les tovalloles adequades. Tot amb la higiene necessària. Va passar a la sagristia que estava ben prevista de vasos sagrats i ornaments pel culte diví.

Va veure els llibres parroquials. En el de baptismes va comentar que hi havia espais en blanc, alguns eren afegits i altres tatxats i no seguia la reial ordre del 1/12/1837 pel que mana que s’evitessin borradures i si de cas al peu de la partida s’hauria d’explicar el perquè. Ordena que en lo successiu es faci així i les signi el vicari corresponent, que es deixi la distància de mig pam de marge en l’exterior dels fulls i que no quedés cap full en blanc. En el llibre de desposoris o casaments va veure els mateixos errors i mana el mateix. També en el d’òbits i el de l’administració de les ànimes hi veié els mateixos defectes. Va escriure un decret per tots els llibres anotant com havia de ser l’escriptura correcte. També va ordenar al vicari perpetuo descobrís els cognoms  que faltaven en els llibres i els escrigués en els llocs corresponents.

El bisbe ordena que dins de vuit dies es presenti el llibre de les obres, ja que no se li ha donat.  Aquell en què s’escriu el que ha cobrat i s’ha invertit a favor de l’església i les reunions per decidir-ho.

Altars

El bisbe prohibeix celebracions qualsevol cerimònia religiosa en dos altars de l’església. Aquells que són a la invocació de Sant Jacint i Santa Teresa que estan situats molts propers a l’entrada per la porta principal posant multa al prevere que ho faci.

En quant a l’altar de Sant Josep ha vist que hi ha una figura que desvirtua tota la decoració de l’altar, coneguda pel diable de les ampolles (podria haver estat un basilisc, una bèstia semblant a la serp que es matava donant-li un mirall, d’aquí el nom d’ampolles, de vidre). El bisbe mana que es canviï la figura per una altra imatge més adient a l’altar.

Capelles públiques

Situades en el mateix terme de Vilafranca del Penedès hi ha les capelles públiques següents: La de la Santíssima Trinitat (situada al carrer de la Font), que és visitada i aprovada. La de l’hospital de propietat comuna, és visitada i aprovada (al carrer de Sant Pere). La de Nostra Senyora dels Socors (actualment la capella de Sant Pelegrí, situada a la Plaça de Sant Jaume I), propietat de l’Ajuntament, és visitada i aprovada. La de Sant Pau (situada a la muntanya de Sant Pau). Propietat de l’Ajuntament, és visitada i aprovada. La de Nostra Senyora de Montserrat (situada al carrer Montserrat). Propietat de Pau Vani. És visitada i aprovada. La de Sant Joan (al carrer de Sant Joan). Propietat de l’extingida orde de Sant Joan. Visitada i aprovada. La de Nostra Senyora dels Dolors (a la plaça Jaume I). Propietat de la congregació d’aquest nom. Fou Visitada i aprovada.

La comunitat de preveres de Santa Maria

El bisbe signa un decret general per tota la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria per informar-los de les queixes, també donades a l’Ajuntament de Vilafranca, perquè regni la pau i la satisfacció de les seves ànimes, ordena:

Que el vicari Josep Janer i tots els successius tinguin en compte les consideracions i atencions que li son degudes, donant sempre la seva presidència en tots els actes i funcions eclesiàstiques.

Que el prevere beneficiat, procurador general d’herències, continuï convocant les juntes de la comunitat, presidint-les el vicari. En totes elles tots els preveres hauran de seure per ordre d’antiguitat, decidint tots els assumptes amb votació. En cas d’empat el vicari haurà de fer valdre el seu vot particular.

La comunitat de preveres, en tots els seus llibres i llibretes, han d’anotar el nom del vicari de l’any corrent, ara el del senyor Josep Janer.

Per ser incompatible el treball del ministeri del diaca (el que ajuda al prevere beneficiat) amb el compliment dels deures que li pertanyen al vicari, decreta la desaparició d’aquesta funció, però recauran les mateixes funcions en un membre de la comunitat que serà escollit cada any que no cobrarà, com ara, si ho feia el diaca.

També els deures, drets i obligacions que fins ara tenia el vicari, de portar el sagrari de l’altar i altres objectes sagrats a les processons, ordena que passi a complir-lo la comunitat de preveres. Igualment el cantar de les misses, enterraments, novenes i cap d’any sigui tot a càrrec de la mateixa comunitat.

Els oficis d’animers (que captaven per les ànimes del purgatori) i els llevadors (que portaven els comptes de les caritats) queden suprimits i les funcions el portarà un sol prevere. Si de cas, la comunitat escollirà cada any un altre prevere perquè l’ajudi, anomenat caritatiu segon.

Si faltés algun prevere en alguna d’aquests últims deures pot encarregar-se als escolans de l’església.

Finalment ordena al prevere Marià Seguí Rubió primicer, a qui encarrega que faci respectar i complir tots els manaments que s’han exposat en aquesta visita pastoral.

Ordena el bisbe que la comunitat escolli un individu amb el nom d’apuntador, que registrarà les faltes en el cor dels preveres.

Caldrà que en el cor es faci una llista de les misses i funcions que s’han de celebrar al dia següent, apuntant l’hora,  el nom dels preveres que les hauran de fer, així com el curs de es processions, les espelmes del santíssim sagrament i els preveres malalts.

A causa d’estar poc servida i custodiada l’església demana que es posi un acòlit (un clergue que el confereixin per un servei) amb l’obligació d’obrir i tancar les portes de l’església, exercir al vicari en l’administració dels sagraments i a la comunitat en misses i funcions al culte diví i assenyalar les trucades d’hora, tocant per espai de quart d’hora abans de cada celebració la campana que es designi. L’acòlit rebrà seixanta lliures que la comunitat li pagarà cada any.

Mana també que la comunitat disposi que tots celebrin el sant sacrifici de la missa en les hores en que els fidels puguin ser-hi en comoditat, la primera a les nou i l’última a les dotze. I que no hi hagi cap queixa per part de l’Ajuntament per no celebrar-les a les hores descrites.

Finalment confirma els decrets dels seus predecessors, amb assistència de tots els preveres i representats de l’Ajuntament.

Va llegir el decret de l’administració de la confraria del Roser i obliga als seus administradors a donar compte de les entrades i sortides anotant-les totes en el llibre que hi ha al respecte. No n’hi havia cap d’anotada.

Els preveres

Seguidament es fa una llista dels vint preveres seglars actuals: Marià Baltà, fou ordenat el 13/6/1835; Joan Vidal (9/4/1796); Marià Seguí Rubió (20/12/1802); Joan Morgades (23/9/1805); Jaume Janer (18/3/1810); Josep Ferrer (23/12/1810); Joan Riba /25/4/1810); Pau Peret (3/11/1811); Joan Gili (impossibilitat, 21/9/1806); Francesc Capdevila amb títol de confessor (3/11/1811); Vicens Mañoses (25/12/1817); Agustí Baltà (20/12/1817); Josep Antoni Solà (22/9/1798); Pau Gili (23/9/1828); Marià Segui Güell (8/6/1831); Pau Seguí (27/12/1832); Antoni Albornà (16/4/1833); Agustí Blanch (23/3/1833); Ignasi Gili (24/12/1835); Miquel Baltà (18/9/1841).

Dels preveres hi ha set enclaustrats: Pere Anton Icart, franciscà (18/12/1802); Magí Vidal, franciscà (7/3/1807); Josep Soler, franciscà (22/12/1810); Benito Sivellà, caputxí (12/4/1819); Jaume Claramunt, caputxí (7/3/1821); Josep Bonet, caputxí (13/6/1829); Jocund Torre (21/12/1831).

Confraries, causes pies, oratoris i altres

Es fa entrega, al bisbe, de l’estat de les confraries  i germandats, causes pies, capelles i oratoris que són establertes en la present parròquia de Vilafranca del Penedès.

En quant a les causes pies el deganat del Penedès és administrador d’una causa pia fundada pel prevere Fèlix Nin. D’una pensió de dos-cents seixanta reals. El capellà Fito és administrador d’una causa pia fundada pel prevere Pau Balaguer. D’una pensió de seixanta rals. El producte d’aquesta causa pia serveix per col·locar donzelles a matrimoni espiritual i s’executa entre les parròquies de Vilafranca, La Granada i les Cabanyes. Es treuen i s’escull dos cada any en sort i s’entreguen tres-cents rals, a cadascuna de les dues parròquies.

En quant a confraries hi ha la de Sant Josep. Els administradors són Josep Ballester, Pere Colomer, Pau Galofré i Bonaventura Feliu. La de Sant Miquel. Els administradors són Joan Jornet, Baltasar Güell, Josep Antoni Guasch, Josep Julià i Jaume Gili. La de Sant Lluc, ad: Fèlix Raventós, Josep Alegret i Josep Parlader. La de les ànimes, ad: són Fèlix Claramunt, Francesc Borràs, Fèlix Pujol i Antoni Baltà. La de Santa Maria, ad: Fèlix Claramunt, Manuel Pasqual, Pau Carbó i Josep Queraltó. La de la Bona mort, ad: Josep Guinovart, Josep Olivella...la capella del Roser, ad: Joan Trius, Esteve Romagosa, Francesc LLeonart, Joan Juliachs i el prevere Antoni Albornar. La de Sant Antoni, ad: Joan Rovira, Andreu Girona i Jocund Joan Domingo. La de Sant Agustí i Sant Bernardí, ad: Pau Boada, Fèlix Juliachs, Salvador Alemany i Josep Riba i la de Sant Jacint, ad: Josep Parera, Jacint Parera, Antoni Girona i Francesc Miró. Totes son presents gràcies a rendes, censals o almoines.

Inventari dels vasos sagrats i ornaments que hi ha en les esglésies d’aquesta parròquia de Vilafranca del Penedès.

En la sagristia major: dos globus petits de plata i tres calzes. Roba blanca: vuit amits (llenç blanc que el sacerdot es posa sobre les espatlles, per celebrar els oficis divins), catorze albes (vestidura amb mànigues, usada per fer missa), nou cíngols (cinyell, especialment cordó de seda o de lli amb una borla a cada cap amb què el sacerdot se cenyeix l’alba), i sis corporals (el sacerdot l’estén damunt l’altar per posar-hi el calze i l’hòstia). Ornaments: un vestit de llana, un de vermell, dos tapissos, un damàs, un de violat, un de verd, un de pèl negre, un damàs negre i un altre de blanc.

Ornaments de les dues petites sagristies de la comunitat. Cinc vasos sagrats vit tapissos, quatre damassos, quatre de verds i quatre de negre. Roba blanca: vint amits, dotze albes, vuit cíngols i vint corporals.

En l’església de la Trinitat: tres vasos sagrats i dos copons (copes per guardar-hi les hòsties). Damassos, dos negres i tres inservibles. Sis amits, quatre albes, una tovallola i quatre corporals.

A l’hospital de Nostra Senyora dels Socors: un calze, un damàs blanc i tres albes.

A l’ermita de Sant Pau: tot l’ornament per celebrar missa.

A la casa de Montserrat: és a càrrec de les monges. La capella de Sant Joan: està a càrrec de l’administrador de rendes de Vilafranca, per ser de la orde de Sant Joan.

Oratoris privats

Un oratori situat a la casa del propietari Joan Morgades Blanch, al carrer de la Parellada. Altre a la casa del senyor degà. Un a casa d’un altre Morgades (molt probablement el de la casa del bisbe Morgades Gili). L’oratori de la casa de la baronessa de Querol (Rosa Amat), que pertanyia al convent de pares dominics, situat a la parròquia de Santa Margarita i els Monjos, l’anomenat castell de Sant Raimon de Penyafort. Es diu que en aquesta parròquia hi viuen cent-quaranta veïns.

Així acaba el resum de la visita del bisbe de Barcelona a la parròquia i deganat de Vilafranca del Penedès, El signa el set de maig de l’any 1843 el capellà Josep Janer de l’església de Santa Maria.

 

dijous, 13 de maig de 2021

La Casa Parellada d’Olesa de Bonesvalls (1915)

 

Can Parellada és un dels masos situats a Olesa de Bonesvalls a l’oest del municipi, a prop de la carretera BV-2411, de Begues a Avinyonet. És un mas fruit de diferents ampliacions en diferents èpoques. Es pot distingir l’edifici més antic al que es va adossar posteriorment un més modern i més gran. La casa originaria dels Parellada era l’actual cal Marxant del barri de l’Hospital, i que era el mas Romagosa. Posteriorment es va construir el mas Parellada als afores del poble el 1731. Actualment és casa rural equipada per passar uns dies de descans: https://www.elmasetdelgarraf.com/ A més la família va ser propietària d’altres cases o terres en llocs del Penedès.

Hem trobat un inventari de les parts de la casa i béns de l’any 1915 que pertanyien als Parellada d’aquells moments. Va ser  fet per Salvador Parellada Torrents que de fet residia a la província de Maya (Santiago de Cuba) de vint-i-quatre anys, com hereu dels seus pares Josep Parellada Mitjans i Joaquima Torrents Raventós i també degut a la mort del seu germà Josep Parellada Torrents, que era en realitat el primer hereu.

En el inventari surt també que té en propietat una casa a la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca del Penedès, corresponent al numero trenta-vuit. Edifici de planta baixa i tres pisos. Aquesta casa va passar a ser propietat dels Parellada per la donació que van fer els seus avis materns, pares de Joaquima Torrents Raventós l’any 1872.

A més una heretat anomenada “Los Casals” situada en el terme de Begues. Unes altres cases de la propietat era la número tres situada al barri de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls. Té una planta baixa i un pis. La del número sis de planta baixa i un pis situada al mateix barri de l’Hospital. També un edifici que conté set cases unides, compostes de  baixos i primer pis de número quinze, situades a Olesa de Bonesvalls amb un carrer que encara no té nom.

La casa, ens diu el inventari, antigament era el Mas Vallès. Té el número dos, amb el seu baluard, un corral annex i altres dependències, primer pis i golfes. Dins s’hi ha trobat el següent:

Quarto de la Galeria: hi ha un llit, un lavabo, un quadre, diferents cadires. Quarto del Cap: un llit, un lavabo, un armari, un tocador i dos quadres. Quarto del davant: un llit, un lavabo, dos còmodes i una imatge. Quarto de Papa: un llit, una còmoda. Una sala: tres quadres amb figures, altres dos amb plànols de finques, dues gandules, deu cadires, un sofà, un harmònium, un tocador, estores i altres objectes de quarto. En la sala antiga: dues taules de menjador, un rellotge. Quarto de la botiga: un llit i diferents cadires. En altres quartos: tres llits, una còmoda vella i un tocador. En la bodega: seixanta-cinc botes de diferents mides i altres objectes de vi. En la cuina: bateria de cuina. Menjador: una taula, cadires i dos armaris plens de vaixella, un escriptori, una taula, tres cadires, dues escopetes, cent vint-i-cinc pessetes en metàl·lic. En altres departaments de la casa: cinc carros, una tartana, un cavall, dos matxos de feina, cent trenta caps de cabres, sis bous, tretze cap d’ases i tres premses. Una botiga amb tot d’accessoris per moldre olives, un alambí per a destil·lar alcohol i un aparell de gas acetilè amb tots els accessoris per l’enllumenat. El valor de tots aquests objectes és de dos mil cinc-centes pessetes.

Dins de la mateixa heretat hi ha una altra casa anomenada Cal Cames, de número sis, de baixos i un pis. Altra casa anomenada Cal Pallaví de número u de planta baixa i primer pis.

Cobraven censos la família Parellada d’una casa que hi vivia Francesc Ros Muñoz en el lloc anomenat Cal Camat. Per un terreny que pagava Joan Saumell Badell situat al barri de l’Hospital. El dit Saumell pagava cens per una casa amb un hort situada a la riera en el número dinou a Olesa. Per un altre terreny pagava Joan Almirall Esteve on hi ha el número sis de planta baixa, un pis i un paller situat a Olesa en el lloc dit Cal Quimos. El valor de tota l’herència és de cent trenta-sis mil dues-centes trenta-nou pessetes.

 

 

 

 

 

dissabte, 27 de març de 2021

La casa i els PladeLlorens de La Granada (1887)

 

A la Vanguardia del dia set d’agost de 1894 es podia llegir aquesta notícia:

“Prop de l’estació de La Granada, i tocant quasi la barana de la línia del ferrocarril, el senyor Magí Pladellorens és propietari el 1894 d’una finca, que va batejar amb el nom “Villa Mercedes” en homenatge a la seva muller. En aquesta Villa els seus propietaris han harmonitzat tots els elements de la vida ciutadana confortable enmig de la comoditat i de la higiene que ofereix la vida del camp amb els seus aires purs i les seves costums senzillíssimes. Per no faltar res no falta en aquest lloc les amples avingudes i els bosquets i jardins, no falta, com segell dels fervorosos sentiments catòlics del seus propietaris, una espaiosa i elegantíssima capella completament habilitada pel culte. Quant els senyors de Pladellorens, que passen en Villa Mercedes una part de l’estiu, van saber que el bisbe de Barcelona estava fent visitar pastoral en els pobles del Llobregat i del Penedès, el van invitar a descansar un dia en Villa Mercedes. El bisbe va acceptar la invitació i en efecte, el dissabte passat el van rebre. Abans de retirar-se el bisbe va administrar el sagrament de la confirmació en la capella de la finca, al fill menor dels senyors de Pladellorens” (traduït al català).

La dita capella conservava les relíquies del Sant Gaudenci (venerat a Novara-Itàlia) que van ser concedides per Pius VI (1775-1799) a la família Birosa (comerciants de Sitges) després van passar als Riera, també comerciants de Sitges. No hi ha notícies de l’any que van ser lliurades a la família Pladellorens, però sí que hi havia una relació familiar amb els Riera. Les van porta a la Villa Mercedes, on van ser cremades a principis de la guerra civil i de les quals només es van conservar les cendres.

La Família PladeLlorens al Penedès

El Vinseum de Vilafranca del Penedès conserva uns quadres del fons de Fèlix Via Pagès. Entre aquests hi ha quatre retrats de la família Pladellorens. Un és d’Antoni, altre de Magí i un tercer de Valentí Pladellorens. El quart és de Rosa Payà Casajoana. Tots quatre retrats es van realitzar a partir d’una fotografia feta a la casa de fotografia Napoleon de Barcelona, on, un dels seus treballadors, Fèlix Via Pagès, va pintar els dits quadres.

A l’any 1963 Antoni Pladellorens en memòria dels seus pares Magí i Mercè fa una donació al llavors Museu de Vilafranca (actualment el Vinseum). Hi ha valuoses col·leccions d’obres d’art, mobles, quadres a l’oli de Gausachs, Urgell, Maifren, Galvei, Simó Gómez, Torné Esquius, Tambürini i molts altres. Dibuixos de París de l’artista lleidatà Gosé. Algunes pintures del segle XVI i diverses escultures. Copes, envasos, una instal·lació de laboratori sobre el vi.

L’any 1841 naixia a Castellgalí Magí Pladellorens Playà. Era el segon fill de Valentí Pladellorens Puig, pagès i Rosa Playà Casajoana. El matrimoni va tenir nou fills, Domingo, l’hereu es quedà amb el patrimoni de Castellgalí i Magí va emigrar a Barcelona on es va dedicar al negoci dels vins, activitat en la qual acumula molta fortuna. Es comptabilitzava la casa d’estiueig a la Granada del Penedès, dues cases a la Rambla de Catalunya, una al passeig de Gràcia de Barcelona i un mas a Castellgalí.

Magí era el tercer fill i el segon mascle de Valentí i Rosa. La família era de pagesos i rabassaires dedicats al negoci de vins des de 1829. Magí el 1874, de 32 anys, negociant de vins, natural de Castellgali, veí de Barcelona es va casar amb Mercè Clot Riera, de 21 anys, natural de Barcelona, filla de Joan Colt Baradat, rendista i Teresa Riera.

El 1881 es troba Magí Pladellorens a Sant Martí de Provençals. En l’inventari dels bens de Magí Pladellorens a la seva mort l’any 1908 a la Granada, permet fer-se una idea de l’activitat econòmica de l’empresa. Explotava directament la finca del mas Taió de Castellgalí on es cuidava de tot el seu fill de cosí Antoni Pladellorens Tardà, el mas Girbals de Canyelles que era de la seva dona.  

Si voleu seguir més dades de la família i de la seva fortuna, podeu dirigir-vos a la pàgina següent:

http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/114496/1/518766.pdf

La casa de la Pau d'Eugenia de Montijo

La casa Pladellorens de La Granada

Va ser el quatre de febrer de 1887 quan Magí Pladellorens Playà, comerciant de Barcelona, va comprar a la Granada una terra de setanta quatre àrees, al lloc anomenat el Molí del Vent, pel preu de nou mil cinc-centes pessetes. Posteriorment, el maig del mateix any, compra més terreny al mateix lloc pel preu de sis mil cinc-centes quaranta pessetes. Encara el 1896 compra més terreny a un propietari de Vilanova i la Geltrú per dos mil quatre-centes setanta-cinc pessetes. En aquesta finca, la meitat de la qual és de La Granada i l’altra meitat de Vilafranca del Penedès va construir-hi la Villa Mercedes, còpia idèntica de la finca que Napoleó III va fer construir a Pau per Eugènia de Montijo (segons la família) i una capella dedicada a Sant Gaudenci. La construcció era el nucli més important de vinaters exportadors de Catalunya situats a tocar de l’estació de Vilafranca.

La desaparició de la casa de la Pau 

La descripció de la Villa Mercedes es llegia: “ al mig d’un jardí de concepció romàntica s’aixeca la casa, la capella, la torre de l’aigua, els estanys, les fonts i un conjunt d’elements ornamentals que van des d’una creu de terme fins a diferents formes d’estàtues. La casa aïllada i rectangular, segueix en les seves façanes principals unes pautes compositives classicistes, tot incorporant elements decoratius diversos amb la voluntat que l’arquitectura resultant guanyi en expressivitat. Així doncs s’hi incorporen l’estucat simulant maó vist, uns ulls de bou amb gelosia...dels cossos complementaris destaca una capella, que presenta la particularitat de tenir la nau composta segons pautes neogòtiques i el campanar segons pautes romàntiques”.

És un conjunt compost per quatre volums emplaçats en un jardí de grans proporcions delimitats per una tanca. Jardí d’estil romàntic amb composició geomètrica, amb una torre d’aigua i dos estanys circulars. Font de marbre i ceràmica  vidriada. Arbrat de cedres, xiprers, pi blanc i palmeres. La casa se la considera d’un estil contemporani eclecticisme del segle XIX. No se sap qui va ser l’arquitecte que la va dissenyar.

Obres a la casa

A partir de demanar un permís d’obres Magí Pladellorens a l’Ajuntament de Vilafranca el maig del 1898, li contesten: “segons resulta dels informes emesos per la companyia de ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França i per l’ajudant inspector de la línia de Tarragona a Barcelona resulta que no hi ha cap inconvenient perquè s’autoritzi a Magí a la substitució d’espines artificial per altre mamposteria en la seva finca situada junt a l’estació de la Granada, que va sol·licitar amb data del dia disset de maig, mentre observi l’interessat les condicions següents: primer, la situació i emplaçament de la paret de tancat serà la mateixa que s’indica en el plànol presentat. Segon, durant l’execució de les obres de la nova tanca no s’ocuparà amb materials de cap classe ni la via ni el camí contigu, devent fer els treballs necessaris dins del recinte de La seva propietat. Tercer, en tots els casos es procura que no es perjudiqui en res el tancat establert de propietat del ferrocarril”. El setembre del 1904 demana Magí vol obrir un portal i fer més reformes a la casa. El juny de 1910 el fill Antoni Pladellorens Clot demana fer una reforma consistent en tapiar un portal, obrir un altre per donar accés a una escala, obrir una finestra i altres reformes.

La casa de la Granada fou heredada pel nebot de Magí, en Magí Pladellorens Samsó fill de Pere i Joana Samsó de Gràcia, segons el testament del seu oncle. Del 1986 fins la seva mort el 2017 fou propietària de la casa Clotilde Pladellorens Mogas, que vivia al carrer Barcelona. A l’esquela de Magí Pladellorens Playà que va morir el 1908 deia: “ exportador de vinos –caballero de la legión de honor. Falleció en su propiedad de La Granada del Panadés el 19 de agosto último...” .