diumenge, 21 de gener del 2024

Traginers de Vilafranca del Penedès (1848)

 

La revolució dels transports tingué lloc el segle XIX encara que fins a la primera meitat només fou de tracció animal. El mal estat dels camins i la poca quantitat de vehicles de transport urbà feien que les comunicacions fossin molt lentes. Fins al 1840, la tartana fou l’únic mitjà de transport que comunicava Barcelona amb els pobles del voltant. A la partir de 1854, degut a l’enderrocament de les muralles de la ciutat, va fer que es regulessin les comunicacions amb les poblacions veïnes i proliferaren tot tipus de vehicles de locomoció, com ara les galeres, els òmnibus, els Ripperts i els tramvies de tracció de sang.

Entre Barcelona i la resta del país ha existit sempre l’enllaç dels traginers, convertits en transportistes. La seva missió era el transport a llom de cavalleries, que solien ser mules, de petits embalums i encàrrecs entre la capital i els pobles veïns.

Algunes capitals europees van posar en circulació per al transport urbà de passatgers uns vehicles de caixa gran i rodes petites que, tirats per mules, podien conduir un gran nombre de persones amb la màxima facilitat. Eren els anomenats Ripperts.

Algun traginer quan el camí ho permetia canviava les cavalleries i les corresponents alforges per un carro o tartana llarga, és a dir, una tartana amb tendal allargat. En el vehicle portava les mercaderies i alguns viatgers.

El 1850 només una “carretera reial” o general passava per Barcelona, que era la de Madrid a França per la Jonquera. Se’n servia la ciutat per comunicar-se amb Lleida, Cervera, Tàrrega, Mollerussa, Manresa, Sabadell, Terrassa, Mataró, Girona i Figueres.

Hem trobat documentació d'un parell de societats del Penedès que van organitzar viatges a Barcelona durant els anys 1831- 1848 i 1851.

La societat Almirall (1831)

Una primera va ser entre persones que no eren traginers. Es va formar el sis de novembre de l’any 1831 pel calceter Francesc Jover de Vilafranca del Penedès, Jaume Almirall de Puig Despí, el comerciant Miquel Puig de Vilafranca, el calceter Manuel Güell de Vilafranca, l'hisendat Antoni Torres de les Cabanyes i el comerciant Salvador Raventós de Torrelles de Foix. La seva missió era fer viatges amb carruatges cap a diferents indrets de la comarca i a Barcelona. El vint-i-sis d’agost de l’any 1832 ja es va dissoldre. Francesc Jover va demanar als ja no socis que li deixessin un carruatge i quatre cavalleries, conjuntament amb les seves guarnicions amb tot el que tenia la companyia per poder fer els viatges pel seu compte. S’ofereix a pagar el que li demanessin. 

La societat sobre la carrera de Vilafranca a Barcelona (1848)

Els traginers de Vilafranca Magí Janer, Gabriel Jover (familiar del calceter Francesc Jover) i Fèlix Güell van formar una societat el dinous de març de l’any 1848. Portaven  viatgers de Vilafranca del Penedès a Barcelona i viceversa. La duració de la societat havia de ser per tres anys amb els pactes següents:

Cadascun dels socis havia de tenir un cotxe corrent i en estar servible, per poder fer la carrera. La carrera tant de Vilafranca a Barcelona, com la viceversa,  l’haurien de fer els socis amb sis hores cadascuna. El que no ho fes dins el temps assenyalat (menys per algun cas impensat) havia de pagar setze duros de plata, que es repartirià amb els altres socis. La carrera o viatges l’hauran de fer igualitàriament, és a dir no en farà més un que l’altre. Els productes dels seients o localitats dels cotxes seran repartits entre els socis mensualment per parts iguals. Els socis en cada viatge hauran d’apuntar en una fulla: el número de seients que hi ha en el cotxe, localitats que s’ocupen, el lloc o paratge a on han pres viatgers, fins a quin poble han d’anar cada viatger i quantitats que han pagat. La fulla l’hauran d’entregar quant tornin de Barcelona a Vilafranca a una persona que escullin de Vilafranca i la guardarà fins al final de mes que serà quan es passarà comptes. Qui no anoti res d'això pagarà cent reals que es repartiran entre els altres socis. El soci que tenint localitat vacant no la deixi ocupar, pagarà també cent rals. No s’obligarà a cap soci que tingui cotxe de més capacitat, ha de tenir: sis seients en el interior, tres al cupè, és a dir, al departament anterior de la diligència i tres al davant, tots còmodes. Cap dels socis tampoc podrà usar un cotxe més petit del que s’ha dit. Les dificultats o diferencies que hi hagi entre els socis tant de la manera i forma de fer els viatges com per altres coses que tingui relació en aquesta societat, deuran ser resoltes per majoria de vots dels socis i per Vicens Mestres com acompanyant del traginer Gabriel Jover, per Jaume Condis com el de Fèlix Güell i per Jaume Trius com acompanyant de Magí Janer.

En cas d’empatar en la resolució de les diferencies, les hagi de resoldre un tercer, anomenat pels dits Mestres, Condis i Trius de comú acord, o per sort entre els tres que cadascun posaran en càntir o bossa.

Aquesta societat no tindrà cap valor, pel soci que mori, o s’impossibiliti absolutament, que s’haurà d’acreditar en documents, i no poder córrer, a menys que els hereus volguessin seguir formar-ne part.  

Finalment, el soci que s’aparti de la societat, excepte en els motius que s’acaben de dir, pagarà quatre-cents duros de plata, que es repartiran als altres socis.  

El socis signen la formació de la societat davant notari. A més amb fiadors de cadascun. Per part de Magí Janer és el sastre i botiguer Jaume Trius. Per Gabriel Jover el seu pare Francesc Jover i per Fèlix Güell el seu pare Manuel Güell, tots veïns de Vilafranca.

Un soci menys i més carreres (novembre -1848)

El catorze de novembre a Fèlix Güell, pactant amb els altres dos traginers Magí Janer i Gabriel Jover, li han ofert que si se separa de la societat li pagaran vint rals diàriament fins a finals del termini que van fixar de tres anys per poder recuperar la quantitat que va invertir i per tant, no haurà de pagar cap indemnització per abandonar la societat.

Fèlix Güell doncs se separa voluntàriament de la societat amb la promesa que ni sol, ni per medi de cap altra persona, ni amb cap societat, farà d’avui en endavant la carrera de Vilafranca a Barcelona i viceversa, ni amb carruatge de quatre rodes ni de cap altre classe sigui muntat amb molles o sopandes de cuir. Però es reserva fer la carrera amb carruatge de pes (sobre animal), sense portar cap seient si fa el viatge amb dos dies però en portarà si el fa amb tres dies. Sinó compleix restituirà als dits Janer i Jover tots els diners que ha rebut a més de seixanta duros per perjudicis.

Magí Janer i Gabriel Jover deixen oberta la societat  per si volgués entrar de nou Fèlix Güell i també participar en els nous viatges dels cotxes que van a Reus, Tarragona i Vilanova. Confirmen a més, que no augmentaran els preus actuals dels seients sense consentiment de les persones que també han invertit en la societat, en Fèlix Pujol i Jaume Condis de Vilafranca, Isidre Mas de Sitges i Tomàs Castañer de Barcelona.

dimarts, 21 de novembre del 2023

Pedrera a Samuntà i els Florit (Sant Marti Sarroca-1832)

 


El turó de Samuntà és una muntanya de 450 metres que es troba al municipi de Sant Marti Sarroca, a la comarca de l’Alt Penedès.

Un document de l’any 1832 ens informa d’una pedrera que ja hi havia en aquest indret. Molt probablement ja existia en temps anterior. Potser el castell i església de Sant Marti Sarroca es va construir amb pedra d’aquest lloc.

El senyors d’aquest lloc en aquest any eren els Tord i Olzinelles, ja hem parlat en un article anterior d’aquesta família:

http://historiesdevila.blogspot.com/2016/02/els-olzinelles-segle-xix.html

Brigida d’Olzinelles i Miquel com a usufructuaria i el seu fill Josep Tord i d’Olzinelles com a propietari el vint-i-u de febrer signen un document d’arrendament per tres anys per poder arrencar i treure tota la pedra de la pedrera de Samuntà al mestre de cases Josep Anton Florit Ramelló de Vilafranca del Penedès.

Els Florit, d’espardenyers a mestres de cases (segle XVIII- XIX)

El 1786 el primer mestre de cases Florit va ser Josep Florit Balaguer, era fill del corder Anton Florit i Josefa Balaguer. Aquest any es casa amb Peregrina Ramelló filla d’un altre mestre de cases de Vilafranca. Abans, com hem dit, la família Florit tenien l’ofici de corders/espardenyers. El seu origen sembla ser que eren del Mas Florit situat en el terme de Torrelles de Foix.

Un altre fill d’Anton i Josefa Balaguer fou Anton Florit Balaguer que es casa el 1782 amb Maria Milà Bertran de Vilafranca. Segueix l’ofici d’espardenyer.

Un fill d’Anton i Maria Milà fou un altre Anton que es casa el 1810 amb Maria Anna Junyent Guasch de Vilafranca. No consta com a mestre de cases.

Un altre fill d’Anton i Maria Milà fou Fèlix Florit Milà que es casa el 1814 amb Paula Alemany Huguet el 1814. No consta com a mestre de cases.

Un fill de Josep i Peregrina fou Joan Florit Ramelló que es casa el 1826 amb Rita Via Blanch de Vilafranca. No consta com a mestre de cases.

Un fill de Joan i Rita Via va ser el mestre de cases Joan Florit Via que el 1851 es casa amb Maria Carme Blanch Mas de Vilafranca.

Un altre fill de Josep i Peregrina Ramelló fou el mestre de cases Josep Anton Florit Ramelló que es va casar amb Tecla filla del mestre de cases Raimon Fort de Torrelles de Foix i en segones núpcies el 1848 amb Josefa Surroca Colomer de Vilafranca.

Un fill de Josep Anton i Tecla Fort va ser el mestre de cases Joan Florit Fort que el 1846 es casa amb Lluïsa Alayo Olivella de Vilafranca.

Un altre fill de Josep i Peregrina Ramelló va ser el pagès Rafael Florit que es va casar el 1818 amb Rosa Badia Gibert de Vilafranca. No va ser mestre de cases.

Una filla del mestre de cases Rafael i Rosa Badia fou Josefa Florit Badia que es casa el 1839 amb Josep Marti Marquès de Vilafranca.

El mestre de cases Rafael Florit Badia fill de Rafael i Rosa Badia i per tant nét de Josep i Peregrina Ramelló, es casa el 1854 amb Pelegrina Balaguer Marti de Vilafranca del Penedès. En segones núpcies el 1872 amb Teresa Graells Bonet de Vilafranca i en terceres el 1885 amb Antonia Bruna Romagosa de les Cabanyes.

Un fill d’Anton i Maria Anna Junyent va ser el mestre de cases Aleix Florit Junyent. El 1845 es va casar amb Coloma Pedro Marselo de Vilafranca.

Els Florit següents ja no se’ls anomena mestre de cases sinó paletes: El paleta Anton Florit Badia es casa el 1861 amb Francesca Esteve Condis. El paleta Joan Florit Via es casa el 1864 amb Antonia Regull Carbó.

Josep Anton Florit Ramelló, mestre de cases

Entre els anys 1827 al 1829 Josep Anton Florit Ramelló és l’encarregat de fer obres a la casa principal de Sebastià Rigual, veí de Barcelona, situada al carrer de la Font de Vilafranca. També el 1833 de fer uns patis amb condicions que eren del causídic Josep Anton Parés de Vilafranca, prop l’hort de Brigida i Josep Tord d’Olzinelles. El 1839 conjuntament amb el mestre de cases Pau Bertran s’encarrega també de construir la casa de Marina Altet situada a la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca. El fill Joan Florit Fort 1847 va ser qui va fer obres a les cases, el 1847, que tenia el comandant d’artilleria dels exèrcits nacionals en el terme d’Avinyonet del Penedès i les Gunyoles. El 1860 fa obres a cases situades a l’Arboç del Penedès, a la de Julià Romagosa, a la casa de Febrer. Aquestes son algunes de les obres que van participar alguns dels mestres de cases Florit del segle XIX. Moltes pedres deurien sortir de la pedrera de la muntanya de Samuntà del terme de Sant Martí Sarroca.

Josep Anton Florit Ramelló va morir el 1844 a la casa situada a la Rambla de Santa Francesc número 49 de Vilafranca. La casa tenia un magatzem, entresol i dos pisos. Una superfície de 213 metres. La va construir ell l’any 1838. El terreny el va comprar aquest mateix any a Cristòfol Ràfols. Li va costar 675 lliures.

L’arrendament de la pedra de Samuntà

Son, doncs, la mare i el fill Josep Tord d’Olzinelles, com a senyors de Samuntà, qui arrenden per tres anys, des del dia de Nadal de l’any 1832 fins el Nadal de l’any 1834, al mestre de cases Josep Anton Florit Ramelló la facultat de poder arrencar i traure tota la pedra que vulgui de la pedrera anomenada de Samuntà, situada en el terme de Sant Marti Sarroca. Pertany a les pertinències de l’heretat de Samuntà, masia que té l’origen per allà el segle XVI. Els acords d’aquest arrendament son els següents:

Primer, Florit haurà de posar tota la runa que surti de les regates prop de l’alzina que hi ha al costat del tall de la mateixa pedrera/ Florit haurà de seguir amb ordre el tall, tal com es troba actualment i el que es pugui obrir/ Florit haurà de pagar tots els danys que ocasioni, ja sigui per tallar branques o altres motius.

Els Tord Olzinelles es reserven la facultat de poder arrencar i traure tota la pedra que vulguin i que serveixi per obres i reparacions d’edificis seus, si fos així hauran de contractar al mateix Florit perquè les arrenqui. Si durant aquests tres anys els Tord Olzinelles volen fer obres en la seva heretat de Samuntà com en les cases Vias o Prat, hauran de contractar al Florit i no a altre mestre d’obres. Si a l’acabament d’aquests tres anys té Florit arrencada alguns trossos de pedra, els Olzinelles no podran obligar-li a treure-la de seguida sinó després de passats sis mesos, però serà obligació de Florit de deixar-les en llocs que no molestin. El preu de l’arrendament és de noranta lliures, trenta per cada any.

L’any 2017 es va fer en col·laboració amb Òmnium Cultural de l’Alt Penedès una caminada per commemorar la mobilització popular contra el projecte d’obrir una pedrera a Samuntà. La història sembla no repetir-se.

dilluns, 28 d’agost del 2023

Un inventari dels nobles Desvalls (1865)

 

Antoni Desvalls i de Castellbell, capità de cavalleria, contragué matrimoni l’any 1665 amb Agnès de Vergós, que aportà 6.850 lliures de dot i propietats a les ciutats de Barcelona i Lleida. Antoni Desvalls i de Vergós, el marquès del Poal (el Pla d’Urgell), nasqué el 21 de febrer de 1666. Antoni i el seu germà Manuel eren fills d’Antoni Desvalls i de Castellbell i d’Agnès de Vergós i de Bellafilla. La família Desvalls posseïa la senyoria del Poal i els castells de Gimenells i de la Baells. L’any 1685, Antoni Desvalls i Vergós, el marquès de Poal, amb dinous anys d’edat, ja era capità de l’exèrcit. En esclatar la Guerra de Successió, Antoni Desvalls es posà al servei de l’arxiduc Carles i aconseguí posar l’Urgell, la Segarra, el Segrià, la Ribagorça i la vall de Benasc sota l’obediència austriacista (1705). Contribuí a la derrota dels exèrcits borbònics que assetjaven Barcelona al maig de 1706, tallant les comunicacions dels filipistes amb l’Aragó i col·laborant en l’atac contra les posicions borbòniques a l’entorn de Barcelona. Durant els anys 1707 i 1710 acompanyà Carles III en les seves campanyes militars per Catalunya i per Castella. L’any 1709 ja ostentava el títol de marquès del Poal i un any més tard esdevingué membre del Reial Senat. La seva principal missió era reunir un gran exèrcit per poder trencar el setge de Barcelona. En iniciar-se la campanya catalana de 1713-1714, fou nomenat president de la Junta de Guerra i dugué a terme campanyes a l’interior de Catalunya, com a coronel (nomenat el 27/8/1713) de cavalleria de Sant Jaume. Poc després, el tinent mariscal Antoni de Villarroel, cap superior de l’exèrcit de Catalunya, el nomenà comandant en cap de l’exèrcit de l’exterior. El seu germà, Manuel Desvalls i Vergós, fou governador del castell de Cardona. Després de la capitulació del castell de Cardona, el marquès del Poal i el seu germà Manuel s’embarcaren a Arenys de Mar amb dos fills del primer, Manuel i Francesc, i altres familiars, en direcció a Gènova. El germà, Manuel, es traslladà de Gènova a Mallorca, on el marquès de Rubí, que encara mantenia obediència austriacista, el nomenà governador d’Eivissa, càrrec que va exercir fins a la capitulació de l’illa, el 9 de juliol de 1715. 802014 Antoni, el marquès de Poal juntament amb els seus fill i altres familiars, es dirigí a Viena. Fou rebut amb tots els honors per l’emperador Carles VI, que li donà entrada a la cort imperial. Antoni Desvalls i de Vergós, el marquès de Poal, morí a Viena el 7 de juliol de 1724, als 58 anys d’edat. El seu fill Manuel Desvalls i d’Alegre, que morí l’any 1760, exercí diversos càrrecs a la cort imperial i fou preceptor de l’emperador Josep II. Francesc Desvalls i d’Alegre, fill primogènit, morí a Viena l’any 1732.

Al segle XVI els Desvalls van ser burgesos honrats, cavallers i nobles el 1623. Enllaçaren amb els Vallgornera i els Boixadors i obtingueren la senyoria d’Alfarràs i el Segrià. La pubilla Maria Teresa Ribes, marquesa d’Alfarràs, es va casar, el 1769, amb Joan Antoni Desvalls i d’Ardesa (1740- 1820), quart marquès de Poal, i des de 1791 marquès de Llupià per herència de la mare. El 1796 van morir la pubilla Ribes i la mare. El títol va passar al fill del matrimoni, Antonet Desvalls i Ribes, el qual es va casar, el 1800, amb Narcisa Sarriera i de Copons, filla del comte de Solterra. El marquès d’Alfarràs va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona de 1806 a 1815. El seu fill Joaquim Desvalls i Sarriera, marquès d’Alfarràs i de Llupià (1803-1884), va ser primer president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1850-1869) i de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. El títol de marquès de LLupià va ser concedit el 1701 a Carles de Llupià i Roger. Havia nascut a Perpinyà el 1671 i, des de 1686 era cavaller de l’orde de Sant Joan. La pubilla, Maria Manuela d’Ardena i Llupià, filla de Petronella i Francesc Galcerà d’Ardena, baró de l’Albi, es casà en primeres núpcies amb Miquel de Clariana i Meca. Dels germans Desvalls, Manuel, el 1760, i Josep Maria el 1776, ingressaren a l’orde de Sant Joan de Jerusalem. El germà gran, Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, nascut el 1740, va heretar als 51 anys, quan va morir la mare, el títol de marquès de Llupià. Era casat amb Maria Teresa Ribes, marquesa d’Alfarràs.

La família Desvalls va ser posseïdora, i encara ara, de molts béns l'origen dels quals el podem trobar en els segles medievals.

Propietats del marquès d’Alfarràs de Llupià i de Poal (1865)

Va ser el nou de desembre d’aquest any que en un notari de Barcelona es relata el inventari dels béns que pertanyies a Manuel Desvalls i d’Alegre, que a partir d’ara seran una part seran de Joaquim Maria Desvalls de Ribes i de Sarriera, marquès d’Alfarràs, de Llupià i de Poal. Una altra part serà de Lluís Desvalls i Fort de Saint- Maurin setè marquès d’Alfarràs i desè marquès de Llupià a partir de 1884, com hereu d’Oleguer Desvalls que renuncia a la seva part passant-la tota a l’anomenat Joaquim.

L’herència i els béns

Joaquim Maria Desvalls i de Sarriera, marquès d’Alfarràs i de Llupià era casat. Va néixer a Barcelona. Tenia seixanta anys. Era l’hereu de les cases, terres, censos, pensions i altres béns que li pertanyien per diferents línies que s’han reunit al marquesat d’Alfarràs i de Llupià. En el qual títol i béns ha succeït i avui en dia és amo absolut, tant pel testament del seu pare Antoni Miquel de Ribes Desvalls i d’Olzinelles, marquès d’Alfarràs, que s’obrí el dia disset d’octubre de mil vuit-cents vint-i-u a Collblanc, en el terme de l’Hospitalet. Al mateix temps es trobava hereu de la seva mare Maria Narcisa Sarriera i Despujol, marquesa d’Alfarràs, segons testament obert el disset de març de mil vuit-cents trenta.

Barcelona i província

Desitjant escriure al seu nom les finques situades a la província de Barcelona, procedents de les herències paterna i materna i traslladar els seients dels que té Joaquim per adquisició pròpia, dels llibres antics als nous, passa a formalitzar el present inventari:

1/ Una casa amb jardí situada a Barcelona, al carrer Dormitori de Sant Francesc (actualment d’Anselm Clavé), número 31. Tot junt té una superfície de 37.840 pams quadrats. Consta de dos pisos. Amb tres botigues a la part baixa i altres tres més al carrer de Sant Francesc.

Li pertanyia del seu pare. En quant al jardí, per haver-lo comprat conjuntament amb la seva mare Narcisa l’any mil vuit-cents vint-i-dos al comerciant Onofre Artigas Valls. Havien comprat una casa que la van convertir en jardí.

2/ Una casa situada a Barcelona, al mateixa carrer Dormitori de Sant Francesc, número 29. Superfície de 2.861 pams quadrats. Consta d’una botiga i quatre pisos.

Li pertanyia per venta que li feu Teresa, Jordi i Miquel Escofet Rovira el mil vuit-cents cinquanta-vuit.

3/ Una casa situada a Barcelona, al carrer Ample número 60. Superfície de 1.373 pams quadrats. Té botiga i tres pisos. Li pertanyia com hereu del seu pare.

4/ Una casa a Barcelona, al carrer Ample número 62. Superfície de 4.152 pams quadrats. Consta de dues botigues i tres pisos. Li pertany com hereu del pare.

5/ Una casa a Barcelona, situada al carrer Ample número 64. Té 26.859 pams quadrats. Consta de dues botigues que donen al carrer Ample i sis que donen al carrer del Consular i plaça de Sant Sebastià, amb tres pisos. Herència del pare.

6/ Una casa A Barcelona, al carrer de la Fusteria número 3. De 1.692 pams quadrats. Li pertanyia per compra que feu al síndic Josep Riudor, que formava part dels creditors d’Andreu Planes i Pere Gomis l’any mil vuit-cents trenta-u.

7/ Una casa a Barcelona, que donava als carrers Flassaders, del Rec i plaça del Born, de números 45, 36 i a la plaça 37. Extensió de 1.854 pams quadrats. Consta de quatre botigues i cinc pisos. Li pertany com hereu del pare.

Carrer Dormitori de Sant Francesc

De  les afores de Barcelona

1/ Una casa, torre o lloc dit el Laberint, amb els seus edificis, aigües, boscos, parc, laberint, jardins, estanc, templets, cascades, adornaments i demés. Situat tot en el terme de Sant Joan d’Horta, o sigui de la vila de Gracia.

2/ Una terra plantada de pins situada a Horta, a un quart d’hora del Laberint.

3/ El bosc de Sant Ciprià, en que hi ha aixecada una ermita, propietat del marquès, on es veneren els Sants Ciprià i Santa Justina. Avui es troba en estat ruïnós. Té el número 70 i superfície de 800 pams quadrats. Consta de baixos i un pis. Li pertany com hereu del pare com l’anterior.

En el terme de Terrassa

1/ Un bosc anomenat de l’Abella, situat al poble de Sant Marti de Cerdanyola. Li pertany com a successió paterna.

2/ Un bosc, part camp i part amb una cabana. Situat en el terme i quadra de Valldaura, en la parròquia de Sant Marti de Cerdanyola. El bosc el va comprar el marquès a Caietà de Vilallonga i Marimon el 1853.

En el terme de Granollers

1/ L’heretat anomenada Rosanes, situada en els termes de La Garriga i de l’Ametlla, la major part en La Garriga. Major part de bosc i altra de vinya. De número 11. Consta de baixos, pis i golfes la casa que hi està ubicada, amb quatre dependències pel treball agrícola. El dret de conduir aigua a les terres li fou comprat a Mariana de Masdovelles, de qui també és hereu el marquès, l’any 1712 i abans es tenia des de l’any 1533 per part de Leonor Rosanes a favor dels antecessors del marquès.

En el terme de Vilafranca del Penedès

1/ L’heretat de les Pujades, situada en el terme de Castellví de la Marca. Hi ha tres cases/masies, la casa Jansà, casa Molins i l’anomenada Castell de les Pujades. Extensió de 491 jornals: 159 (Jansà), 200 (Pujades) i 130 (Molins).

La casa Jansà amb un pati consta de baixos i primer pis. Amb quadres, corral, bodega i cup. Té el número 32. Ocupa una superfície de 4.849 metres quadrats.

El Castell de les Pujades amb un pati, té el número 29. Consta de baixos, primer pis i golfes amb quadra, bodega i cups. Al costat dos petits corrals derruïts. Al costat un oratori.

2/ Un moli fariner de nom Farran amb les terres annexes, situat en el terme de Santa Margarida. Consta d’una casa de número 125, un moli de dues moles, casa pel moliner i altres dependències. El molí té el número 124. Té una extensió de 7.060 pams quadrats.

3/ Una casa amb el seu hort, situada a Vilafranca del Penedès, a la plaça de l’Oli. Consta de baixos, quadres, bodega i graners amb sitges, entresol, primer pis i golfes. De superfície 36.540 pams quadrats, cantonada carrer d’Alfarràs i Farran.

4/ Un solar situat al carrer Farran d’extensió 19.000 pams quadrats.

5/ Una terra a poca distancia del moli de Farran, de nom la Plana del Molí de Farran.

Tot li pertanyia al marquès per herència paterna.

En el terme de Vilanova i la Geltrú

1/ Una casa/castell situada en el poble de Cubelles, al carrer del Castell. Consta de baixos i dos pisos amb la torre i cups, quadra i corral. Al davant un pati. Tot d’extensió 30.000 pams quadrats.

2/ Una casa que consta de baixos i un pis de número 6 en el mateixa carrer. I tota una sèrie de terres situades a Canyelles.

En el terme d’Arenys de Mar

1/ Una casa amb un pis de número 27, en el terme de Calella, al lloc dit el Mojal, contigu al carrer de Sant Jaume. D’extensió 217 àrees. 2/ Una terra campa/hort a Calella, entre els horts de les cases dels carrers del Rosari, Riera, Sant Isidre i Sant Jaume.

3/ Un prat per tancar animals, amb la seva caseta d’un pis, situat a extramurs de Calella, al lloc dit Muntanya del Roser. 4/ Una terra campa a Calella, al lloc dit lo Quintar del Marquès. 5/ Una terra part cultiu, part erma i part plantada de pins, situada a Calella. En el qual hi ha construïda una casa de número 1 anomenada la Granja.  6/ Una terra campa, situada al Pla del Convent, en el terme de Calella. 7/ Una terra al Camp Gran de Calella de 217 àrees. 8/ Una vinya de sis quarteres a Calella. 9/ Un hort, situat en el poble de Sant Pol al carrer Manzanillo.

Fins aquí una relació dels béns pertanyents a un dels Desvalls en aquest any. Joaquim Maria Desvalls va morir el 30 de desembre de l’any 1883. Segons el seu testament fet davant el notari de Palma de Mallorca Gaspar Sancho va fer donació de tot el conjunt al seu cosí Lluís Desvalls i Fort de Saint- Maurin, el qual va fer inventari el dos d’abril de 1884. Lluís va morir el 30 de desembre de 1889 i va deixar hereu al seu fill el marquès de Llupià Joan Desvalls Amat que fa inventari el 1894. Tenia vint anys.

Moltes famílies catalanes d’abans de la Guerra de 1714 varen anar a Madrid després i es casaven amb castellans amb les més riques hereves. Sols sis famílies posseïen a Catalunya, després de la Guerra, quatre-centes quaranta-quatre ciutats viles i llocs. La família Desvalls va ser una de les que es quedaren a Catalunya i eren posseïdores de molts béns l'origen dels quals el podem trobar en els segles medievals, i que pel fet de no voler perdre el seu protagonisme social i polític, van passar de mans en mans, però sempre entre familiars, gràcies als enllaços que entre si anaven preparant. La família Desvalls té encara arrels aquí al Penedès.

 

dilluns, 12 de juny del 2023

Un inventari de l’hospital de Sant Pere de Vilafranca del Penedès (1773)

 

Vilafranca tenia un hospital de pobres situat al carrer de Sant Pere, a extramurs de la vila, situat al traçat de la Via Augusta. Més d’un hospital per a pobres son els que estaven situats en aquesta Via, per tenir cura de la gent que hi passava caminant o amb altre medi. El de Vilafranca té el seu origen en el segle XII. En l’època moderna va tenir moltes altres funcions. Ser hospital de pobres malalts però també rebre altra gent malalta i soldats ferits. Aquest inventari de l’any 1773 ens explica que hi havia i quins espais tenia.

Ens comença a dir que és l’hospital de pobres malalts de Sant Pere. I que es fa un inventari de tots els béns mobles que hi ha. Els majordoms o administradors d’aquell any de l’hospital eren els preveres de l’església de Santa Maria, Francesc Tort i Felip Tort Coll, esl boters Josep Almirall i Ramon Estalella, l’adroguer Joan Busquets i el baster Miquel Raventós.

L’església de l’hospital de Sant Pere

No correspon a la que trobem avui dia al costat. L’actual és l’església del monestir de Sant Francesc. La de l’hospital està derruïda. HI consta encara una inscripció a la façana on hi diu església de Sant Pere.

Hi ha un retaule major amb la imatge de Sant Pere/ una figura de fusta del Sant Crist en creu/ un altre retaule d’un quadra de l’apòstol Sant Jaume/ una sacra (quadre de les parts de la missa que havia de dir el sacerdot)/ un lavabo (part de la missa en què el sacerdot es renta les mans)/ un evangeli/ dues ares d’altar de pedra/ set estovalles/ quatre canelobres/ un calze de plata/ quatre casulles (vestidura litúrgica)/ tres albes (vestidura amb mànigues, usada pel sacerdot)/dos amits (el sacerdot es posa sobre les espatlles, és un llenç blanc)/ dos corporals (roba blanca por posar-hi el calze damunt l’altar)/ dos missals/ un faristol/dues llànties/ un quadra de Sant Llibori/. 

Té fixada a la paret una campana/ una campaneta petita/ una campana en lo campanar/ uns bancs de fusta clavats en les parets de l’església/ dos bancs de fusta amb respatller/ una taula de pi/ una capseta de plata pels Sants Olis/ un llibre d’extremunció/ una calaixera de fusta/ una capsa de fusta que dins té deu lavabos/ dotze purificadors (drap que s’eixuga el calze).

La cuina de l’hospital

Cal suposar que deuria estar a la planta baixa. Tres calderes/ una conca/ una olla d’aram/ dues graelles/ una paella d’aram/ uns clemàstecs pel foc/ una pala de ferro/ una campaneta fixada en la paret/ tres marmites d’aram amb els sets tapadors/ dos saladors/ dues xeringues d’estany/ una caldereta d’aram per tenir aigua beneïda/ tres bacins/ un escalfador/ una cobertora/ dos tamborets/ un tallant/ dues escuradores/ una llosa/ dues escalfetes de ferro.

El quarto de baix

Podria ser com una mena de quarto pels malalts de pesta o altres malalties contagioses: Un bressol de fusta/ un cep de fusta/ un llit de peu de gall amb ses posts.

El quarto de baix dels Pelegrins

Aquest quarto es diferencia del següent. Pelegrins son persones que per devoció fan un viatge: Dos llits de peu de gall/ una cadira de braser/ un matalàs ple de llana/ unes mantes per anar a buscar els  malalts.

El quarto de baix dels pobres

Dos llits de peu de gall amb ses pots/.

La cambra de baix dels soldats

Quaranta-cinc llits de peu de gall/. Ens aclareix que de fet eren molts els soldats que podria acollir. Havia passat la guerra de successió. En aquest any les revoltes de les Quintes.

El quarto del confessor, que és a la sala

El que segueix ho situo en una primera planta. Ara ja no es diu de baix, tot i que no diu de dalt, però cal suposar-ho així. En inventaris anteriors del segle XVII sabem que hi havia una planta primera. Ho podeu llegir al meu altre blog:

https://elpenedesmedievaljb.blogspot.com/2016/01/lhospital-medieval-dels-pobres-de.html

Dos llits de peu de gall amb ses pots/ una màrfega de borràs/ dos matalassos/ dos coixins plens de llana/ quatre flassades de llana/ una taula amb el seu calaix/ un banquet de fusta/.

El quarto de l’apotecari

Ens diu que hi havia un farmacèutic fixe en l’hospital. Hi dormia.

Dos llits de peu de gall amb ses pots/ dues marfegues de borràs/ dos matalassos i dos coixins plens de llana/.

En el quarto dels senyors majordoms

Com veurem no hi ha cap llit. Més aviat és el lloc de reunió o escriptori dels administradors de l’hospital.

Dotze cadires de cuiro amb braços/ un bufet de noguer/ una conca d’aram per braser/ un cofre llarg de fusta/ un armari fixat a la paret, amb actes i papers/ una campaneta de bronze/ tres mapes guarnits amb una mitja canya de fusta/.

En la cambra dels homes

Aquí hi deurien estar els homes malalts que no eren pobres ni pelegrins.

Sis llites de ferro/un quadre de Nostra Senyora amb l’altar petit i el pal·li/ quatre tauletes i un banquet/ quatre barres de ferro.

En la cambra de les dones

Sis llits de ferro/ un quadre de Santa Maria amb l’altar petit i el pal·li/ sis tauletes/ dos bancs de fusta/ quatre barres de ferro/ quatre cortines de drap.

En la sala gran de l’hospital

Era la sala que guardava la roba de llit i d’altres tipus.

Una raspa (eina semblant a una llima)/ una llitotxa (llit) gran de fusta, per tenir la roba blanca/ un bagul/ sis caixes/ una caixeta petita, tot de fusta/  cent quaranta-tres llençols, vuitanta usats i els altres nous/ cinquanta màrfegues/ vint-i-quatre  flassades/ vint-i-quatre travessers/ quaranta eixugamans, ens aclareix que l’hospitaler (aquí llegim que hi ha una persona fixa encarregada de guardar l’hospital. No sabem on dormia) en té trenta-un i nou l’apotecari/ divuit tovallons, dels quals  l’hospitaler en té tretze, i l’apotecari cinc/ trenta-quatre camises, entre les d’home i dona/ set vànoves blanques, sis en poder de l’hospitaler, i una en poder de l’apotecari/ quinze coixineres onze en poder de l’hospitaler i quatre en  l’apotecari/ dues cobertes de llit, d’indianes/ tres tovalloles/ nou tocadors/ i finalment un banc de fusta respatller.

Sabem que l’hospitaler d’aquest any era Pau Bernadell. Tot el que surt anotat en aquest inventari els majordoms ho posen a la responsabilitat i càrrec de l’hospitaler. Molt probablement o els majordoms son anomenats aquest any o quan l’hospitaler va entrar no s’havia fet el inventari. Aspecte aquest normal quan hi ha un canvi de càrrec cap a una altra persona. Un document que ens ajuda una mica més a saber història de l’hospital desaparegut i que no només hi podem veure la seva façana en el carrer de Sant Pere de Vilafranca del Penedès.

dijous, 30 de març del 2023

Els Moner de Camprodon al Penedès (segles XVII-XVIII)

 

Francesc de Moner i de Puigmarí va ser donzell nascut a Camprodon. La muller era Francesca de Bassedas i de Biure de Margarit. Un fill, en Rafael, va ser abat del monestir de Ripoll i Sant Pere de Rodes, nascut el 1635 a Camprodon; un altre, en Pere, monjo del mateix Ripoll i de Sant Cugat del Vallès, Pere el 1684 era difunt, sembla que va morir a casa del seu germà, en Joan, a la plaça de l’Oli, el seu cadàver va estar guardat a l’església del Convent dels Caputxins de Vilafranca, a la capella del Sant Crist. El van situar aquí mentre no trobessin altre cementiri i poder-lo traslladar.

El matrimoni Moner i Basedas va tenir també dues filles, Francesca, i Llàtzera, monges del monestir de Sant Agustí de Peralada; el fill Francesc va servir a la guerra del Rosselló el 1674; un altre fill, Antoni, va ser metge, i Joan de Moner i Bassedas va casar-se amb Magdalena Miret Vives de Vilafranca del Penedès, filla del donzell Domingo Miret Riera i Teresa Vives (casada en segons núpcies) de la mateixa vila.

Testament de Francesca Bassedas (1674)

Abans d’aquest any Francesca de Bassedas sabem vivia en una casa de la plaça de l’Oli de Vilafranca, on avui hi ha la Biblioteca Torres i Bages, cal Gomà, a casa del seu fill Joan de Moner i Bassedas, en realitat era la casa del donzell Domingo Miret Riera, pare de la seva muller Magdalena Miret Vives.

En aquest edifici, la viuda Francesca, redacta el seu testament el tretze de juliol de 1674, ja que està malalta i tem morir. Filla del donzell Pere Bassedas i de Llàtzera Biure de Figueres (Girona). Els marmessors son el seu fill, l’abat Rafael Moner Basedas; el rector de Camprodon Pallar Auli; el seu fill Joan de Vilafranca i el vicari de l’església de Santa Maria de la vila, Josep Rivert.

Demana ser enterrada, encara que mori a Vilafranca, en el vas o túmul que té la casa Moner, en la capella de Nostra Senyora del Roser del monestir de Sant Pere de Camprodon, on hi ha el seu marit, que va morir a Camprodon. Ordena que la vesteixen i l’enterrin en l’hàbit franciscà. El seu cos ha d’estar dipositat en l’església del monestir de Sant Francesc de Vilafranca i al cap de tres anys traslladar-lo a Camprodon.

Ordena celebrar misses per la seva ànima: cent a l’església de Sant Francesc de Vilafranca. Cent a la de Santa Maria de la vila. Cent més repartides entre les església del Carme, la Trinitat i els Caputxins de Vilafranca. Dues-centes a la vila de Camprodon. Cent a la capella del Roser de la mateixa vila. Cinquanta a la del Carme i cinquanta a la capella de Santa Maria de Camprodon.

A les filles Francesca i Llàtzera, monges de l’orde de Sant Agustí de Peralada, li deix tres-centes lliures a cadascuna. Al seu fill metge Antoni, cent lliures. Al fill Francesc, cent més. A la filla Jerònima, casada amb Josep Gros de la Bisbal de l’Empordà, cent lliures. Al fill Rafael, l’abat, quaranta. A la criada, de nom Beatriu, només vol que sigui alimentada pel seu hereu i li doni les necessitats bàsiques per poder viure. Al fill monjo de Sant Cugat del Vallès, seixanta lliures. Anomena hereu al seu fill Joan de Moner i Bassedas, marit de Magdalena Miret Vives de Vilafranca. El testament fou publicat el primer d’abril de 1686. Per tant, encara va viure més de deu anys després de redactar-lo.

Els béns de la viuda Magdalena Miret Vives (1684)

El vint-i-dos de setembre d’aquest any 1684 Magdalena Miret Vives, viuda de Joan Moner i Bassedas, fa una relació dels béns seus i els que li pertanyen del dot i esponsalici del seu marit difunt:

La casa, propietat de Magdalena, situada a la Plaça de l’Oli. En l’edifici hi ha una botiga on es guarda els grans, rendes en gènere, procedents de les terres que Magdalena posseeix en diferents llocs. Hi ha vint-i-quatre quarteres i mitja de blat i sis quarteres de mestall que han estat recollides en el terme de Tàrrega.

El mas de la Sala i tota la seva quadra, situat a la parròquia de Vallformosa, també formava part dels béns de Magdalena origen del seu avi, el militar Gabriel Miret.

A Camprodon

A ella també li pertany béns del seu marit que tenia a la població on va néixer, a Camprodon, i és per això que anomena el mercader Benet Clara d’aquesta vila com a procurador seu perquè hi faci un llistat d’aquests:

Hi ha la casa situada al carrer Major de Camprodon on fa inventari dels mobles; un moli fariner situat al carrer que va a  la capella de la Nostra Senyora del Roure i altres terres; el casal del Martinet que avui era hort situat al costat del moli; el mas Queros amb totes les seves terres; el mas Batllia i Torra; el mas Blanc; el mas Nuasia; tots els masos situats en el veïnat de Freixenet de Camprodon; el mas Talrich; el mas Seguer; el mas Planelles; el mas Portal; el mas Mató; el mas Tramoledes; tots els masos situats a la parròquia de Nostra Senyora de Bolós a Camprodon i el mas Rourer. També tots els grans de forment, fajol, ordi, civada i altres grans que estan en tots els masos; el blat que hi ha a casa del moli fariner, on hi viu el moliner Nicolau Paico; una euga, un rocí, un matxo que hi ha a casa dels masovers de la parròquia de Bolós.

A Barcelona

A Barcelona hi viu el 1684 el metge Antoni Moner Basedas, germà de Joan. La casa és propietat de Joan, situada al carrer de la carnisseria de Sans. El notari de Vilafranca Josep Escardó fa un inventari dels mobles de la casa a Barcelona. També hi ha efectes propis de Joan Moner, que son a la casa del comte Solterra de Barcelona, el noble Sarriera; diners que es troben en poder del senyor del castell de Montesquiu Narcis Descatllar i altres diners que hi ha a la taula de Barcelona que li pertany.

Magdalena passa uns anys de dol per la pèrdua del seu marit. Compra a la botiga del sastre Pau Mestre de Vilafranca el vestit que l’acompanyarà durant uns anys.

Magdalena Miret viu a la casa de la Plaça de l’Oli

Ja hem comentat la mort de Pere Moner Basedes, monjo del monestir de Ripoll, que és enterrat en un principi en el convent dels Caputxins de Vilafranca. A partir de la mort de Joan Moner Basedas, continua vivint la viuda en la casa que havia estat dels militars Miret (Cal Gomà actual).

Des d’aquí assegura que els béns que li pertanyen com a usufructuaria del seu marit estiguin en ordre: el 1710 un prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca, en Jaume Serra, és el procurador del moliner de Camprodon Nicolau Peiró i cobrar les rendes del lloc. Continua Magdalena establint terres situades al terme de la parròquia de Vallformosa, a Vilobí, en diferents anys de la primera meitat del segle XVIII.

Testament de Magdalena Miret (1726)

A la casa de la Plaça de l’Oli redacta el seu testament el onze d’agost de 1726. La seva mare Teresa Vives es va casar en terceres núpcies amb Jaume Salomó, ciutadà honrat de Barcelona. Els marmessors son el seu fill Francesc Moner Miret d’Isona  i a la filla Maria Teresa Moner casada amb el metge Santa Susanna d’Igualada, i que en primeres núpcies fou muller d’Ignasi Bas de Capellades i al prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca, Rafael Marti.

Ordena ser enterrada a l’església de Santa Maria de la vila, en el vas o carner de casa Miret, situat davant l’altar de la Nostra Senyora del Roser, on hi ha el seu pare i la mare. És davant la trona de la dita capella. Demana ser vestida amb l’hàbit franciscà, que té a casa seva.

Demana que es celebrin 730 misses per la seva ànima, 200 en l’església de Santa Maria, en la capella del Roser; 150 en l’església dels Dolors de Vilafranca; 250 en l’església del convent dels franciscans de la vila; 65 en l’església del convent dels caputxins de la vila i  65 en la del convent de la Trinitat. També quatre aniversaris a l’església del convent del Carme de Vilafranca. A la confraria del Roser, els hi deix vint lliures per fer els domassos i que els alcin sobre el taulell dels oïdors de comptes, que es situat enmig de la trona i sota l’orgue de l’església de Santa Maria.

Deix a la filla Maria Teresa cinquanta lliures. a la seva criada Maria Àngela Carbonell, quaranta. Anomena hereu al fill Francesc Moner Miret i sinó no potser, al seu nét Carles Moner Pons, fill de Francesc Moner i Amorós d’Isona i Teresa. I sinó a l’altre besnét Anton Moner Pons. El testament és publicat deu anys més tard, el trenta-u de març de 1736, tot i haver mort el nou de maig de 1728.

En aquets dia del 1728 és enterrada en el vas davant de la capella del Roser, com demanava. Hi assisteixen tota la comunitat de religiosos del convent de Sant Francesc i de la Trinitat de Vilafranca.

Francesc Moner Miret de Monsonis (1728)

Francesc Moner Miret va defensar Barcelona, assetjada per Felip V. Participà en la presa de Benavarri (1707). El rei arxiduc Carles III el féu comte de Serra de Navà (1711). El 1714 lluità a Barcelona, assetjada per Felip V. Es va casar quan tenia quinze anys amb la pubilla de cal Cavaller d’Isona Magdalena d’Amorós i d’Amorós, que en tenia vint-i-dos. Van tenir onze fills. En segones núpcies es va casar amb la vídua Joana de Meca i de Berardo de Montsonís (La Noguera).

El vint-i-dos de maig, pocs dies d’estar enterrada Magdalena, l’hereu Francesc es fa càrrec de la casa situada a la plaça de l’Oli i dels béns de la seva mare. Havia anomenat un procurador per rebre la possessió de la casa, el forner de Vilafranca, Joan Masbernat.

La casa estava situada entre la plaça de l’Oli i el carrer de Farran (abans portal de Farran). Tenia tres portals, dos que sortien a la plaça de l’Oli i un altre al carrer de Farran. Hi ha tot el llistat de béns que li pertanyen, a part dels anteriors, els de la seva mare, cases al carrer de Sant Pere i altres de Vilafranca del Penedès.

El clergue Antoni Moner, fill de Francesc de Montsonís assigna el seus béns el 1728 per fundar un benefici a l’església de Santa Maria de Vilafranca.

Hereus de Francesc Moner Miret (1731)

No ens consta que Francesc hagués viscut molt de temps a la casa de la Plaça de l’Oli a Vilafranca. Sabem que va morir a Monsonis el 1730. Els fills Josep i Joan Moner Amorós i Francesc Pons i de Meca d’Isona van ser els seus successors, segons una sentència de l’any 1731 feta per Joan d’Omeagher pretor de la vila de Talarm i Pallars. Aquestes fills fan possessió dels béns dels Moner – Miret. Davant del portal major de la casa, després de fer fora els habitants, entren obrint i tancant les portes i finestres com a símbol de possessió. En les terres agafen herba i terra i les espargeixen als quatre vents.

Una casa amb hort situada a la plaça de l’Oli de Vilafranca, pallissa, era i bassa situada al portal del carrer Farran/ terres situades a diferents llocs del terme de Vilafranca: la Costa, el camp negre, les Clotes, Sant Julià, Morató, Creu d’Espitlles, al joc del veguer, al moli de Rovira, al camí de les Cabanyes...

Fan acte de possessió a la casa del mas Sala situat al terme de la parròquia de Vallformosa.

Obres a la casa de la plaça Oli (1740)

El mestre de cases Fèlix Figueres de Vilafranca és l’encarregat de fer obres a la casa dels Moner- Miret de la plaça de l’Oli i de la pallissa, ara propietats dels néts de Francesc Moner Miret, fill de Joan Moner Basedas i Magdalena Miret Vives:

S’arregla la xemeneia de la cuina gran. Es tapen forats en la cambra gran. S’arreglen les teulades i es construeix un envà a la cuina.

A la pallissa, situada al portal de Farran, s’arregla el trespol (sostre) de la secreta i altres petites reparacions. 

Carles Moner Pons (1748)

Carles Moner Pons era fill de Francesc Pons i de Meca. El 1741 es va casa amb Teresa Puget Amorós, de Rialp. Practicar el préstec a particulars. Va ser l’hereu de tots els béns que havien estat dels Moner- Miret. Aquest any 1748 havia de pagar deutes, havia de lluir censals morts, préstecs que havia demanat per conservar el patrimoni, tant d’aquí com de molts altres territoris, com el que tenia de la seva besàvia, Emerenciana d’Amorós, consistent en la senyoria jurisdiccional de Llarvent i de Vallllebrera (Pallars Jussà). Uns préstecs, que havia de liquidar, eren de sis-centes lliures i dos-centes vint-i-set lliures que li havien prestat els preveres de l’església de Sant Miquel de Barcelona; altres dos de cents lliures cadascun de la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca; altre de cent lliures que li havia prestat el negociant de Vilanova de Cubelles, Josep Mascaró. També un deute que tenia amb el burgès Josep Nin Marti dem Vilafranca de cent setanta-nou lliures per raó de compromisos en diferents negocis amb ell. Per tot això no té cap més remei de vendre béns que tenia al Penedès, inclosa la casa de la Plaça de l’Oli de Vilafranca. Tot ho ven al negociant i regidor perpetuo de Vilafranca Joan Olivella Vives i al pagès Jaume Baltà.

Ven primer la casa amb dos portals (ja no eren tres) amb dos horts. La casa estava situada a l’est per la plaça i el mestre de pells Francesc Mascaró; al sud amb la plaça; a l’oest amb el carreró que va de la plaça de l’Oli al portal de Farran i amb el pagès Joan Ferrando i al nord part amb el dit Jaume Baltà, part amb la casa de Pau Terrada i part amb el tancat de les ovelles.

A més compren la pallissa amb bassa situada al portal de Farran. Situada a l’est amb el camí que des del portal va a la creu de terme de Calendraix; al sud amb el noble Carles Casanoves, amb l’era de Pau Terrada, a l’oest amb la senyora d’Espuny i al nord amb el Casanoves i el camí. I també ven terres a les Clotes; una a la creu de Calendraix; a la Rambla del Portalet; al camí de les Cabanyes; a la Pelegrina o camp negre; al Sepulcre d’Olèrdola; a Botonet; al camí del fons; a la creu de Llaurador; a Sant Julià; Morató...

Carles Moner Pons es reserva el patronat de qualsevol benefici eclesiàstic que estigui relacionat amb alguns d’aquests béns. El preu de venta de tot plegat és de tres mil cinquanta lliures. Mil quatre-centes quinze han de servir per eixugar els deutes. Aconseguint un líquid econòmic de mil sis-centes trenta-quatre lliures més o menys. A partir d’aquest any els Moner ja no es troben en la documentació.

La família Moner – Miret va deixar empremta en algunes branques familiars del  Penedès i en altres aspectes. Un exemple: l’any 1769 el burgès i notari de Vilafranca Josep Anton Soler Ràfols redacta el seu testament. Els marmessors son la seva muller Caterina, el notari Salvador Miret de Vilafranca, i el prevere Josep Marrugat. Ordena ser enterrat davant la capella de Nostra Senyora del Roser de l’església de Santa Maria de Vilafranca en el lloc on hi havia enterrat la família Miret. L’havia cedit Carles Moner Pons al pare del notari, en Pere Soler, també notari. Havia estat la de la seva besàvia, Magdalena Miret Vives, muller de Joan Moner de Basedas de Camprodon.