La Universitat de l’Arboç del Penedès i el cavaller Aguilar (1610)

 

En l’any 1610 es pacta una concòrdia entre la Universitat de l’Arboç del Penedès (Ajuntament) i el cavaller Jaume Aguilar Peralta de Camporells, senyor de la baronia de l’Arboç, Castellet, Bellvei i la quadra de Muga.

Aguilar, és senyor dominical de les rendes reials de la vila de l’Arboç, situada en la vegueria del Penedès. La Universitat amb els seus prohoms van tenir diferents plets i qüestions sobre les rendes reials que havia de pagar el terme de l’Arboç.

Va començar tot plegat el 4 de juliol de 1594 quant la Universitat porta a judici al cavaller Aguilar davant de l’audiència reial dient que Aguilar no té cap dret a cobrar les rendes reials ja que foren venudes perpètuament pel rei Joan a la Universitat. Aguilar per la seva banda al·legava que les havia venudes el rei Pere als seus avantpassats i que va transferir a ells la facultat que el rei tenia de poder cobrar les coses del Patrimoni Reial.

El 3 d’agost de 1598 Jaume d’Aguilar fou condemnat a fer la revenda a la Universitat i restituir el cobrament de les rendes reials a la Universitat. No sembla fer gaire cas Aguilar ja que el 7 d’octubre del mateix any la Universitat demana el compliment de la sentència anterior. El 2 de juliol de l’1599 Aguilar obté el privilegi d’infeudació i el rei mana que pagui a la Universitat exactament el mateix preu que quant les va comprar al rei Joan.

El 13 de febrer de 1602 la Universitat protesta pel privilegi que se li va concedir a Aguilar. Tot i així la sentència afirma que és vàlid i el cavaller té dret a poder cobrar les rendes pagant el preu. El 16 de desembre del mateix any la Universitat al·lega que ella no tenia cap obligació de fer la revenda de les rendes a Aguilar. El 25 d’octubre de 1607 la Universitat és condemnada en haver de fer la revenda de les rendes reials i tenir-les en possessió Aguilar.

Tenint en compte les grans qüestions de ambdues parts que hi ha sobre les rendes reials i la percepció d’aquestes i havent sostinguts les dues parts moltes despeses, treballs i molèsties suscitades Jaume d’Aguilar Peralta o Camporells cavaller de Barcelona i senyor de la baronia de Castellet i de les rendes reials de l’Arboç d’una part i els procuradors de la Universitat Joan Esbert, Joan Llorens i Pere Llacuna domiciliats a l’Arboç per una altra, signen una concòrdia per no haver-hi més plets sobre l’assumpte.

Acords de la concòrdia (1610)

Primer és pactat entre Aguilar i la Universitat de l’Arboç que cedeix i assigna als prohoms de la Universitat les rendes, censos, fadiga, lleuda i qualsevol altre dret que tenien totes les cases i propietats que son dins la vila de l’Arboç i el seu raval, fora muralla, que fins ara cobrava ell pel privilegi d’infeudació que li va concedir el rei. A canvi la Universitat hagi de pagar perpètuament 12 sous anuals.

Aguilar també els hi cedeix perpètuament l’escrivania pública i comuna de la vila de l’Arboç amb tots els seus drets i pertinències ja que era propietat de l’Aguilar des de que la va comprar el 30 de gener de 1556 el seu pare i la tenia per senyoria cobrant sis diners de cens. A canvi la Universitat li pagarà 20 sous anuals.

És també pactat que la Universitat hagi de pagar al rei tots els censos i drets per raó d’aquesta cessió i concòrdia i que Aguilar no pagui res.

Un altre capítol de la concòrdia pactada ens diu que a la taula de Barcelona (banc) hi ha dipositades 2800 lliures que corresponen als censos reials cobrats fins aquest moment per part d’Aguilar. D’aquestes la meitat 1400 passin a mans d’Aguilar i l’altre meitat a la Universitat.

De les rendes reials cobrades a la vila de l’Arboç també la comanda d’hospitalers de Vilafranca del Penedès hi guanyava quatre lliures mensuals i que d’aquestes una tercera part fos per la Universitat les altres dues parts per Aguilar.

S’acorda també que es fixi el terme de la vila de l’Arboç i el de Castellet perquè no hi hagi interferències entre el domini senyorial de la Universitat i el cavaller Aguilar. En un principi està designat el terme de l’Arboç des del camí xic que va de la Gornal a l’Arboç passant per davant de Clariana i el de Castellet tota la partida del camí de Castellet fins el torrent de Castellví. Volen i acorden que es fixi molt millor i la persona que ho faci sigui anomenada pel rei i el paguin per iguals parts la Universitat i Aguilar.

Una vegada es firmi aquesta concòrdia pacten que s’ha de capbrevar i fer dos capbreus un per part de la Universitat les rendes reials que es reben dins de l’Arboç i el seu raval i l’altre per part d’Aguilar les que es reben de Castellet. Aguilar no farà possessió a la Universitat dels drets que encara ara té sobre les rendes reials fins que no estiguin fet aquests capbreus. Aquest punt l’acorden amb el vist i plau dels testimonis el cavaller Joan d’Aiguaviva, el cavaller Lluis de Masdovelles i de Vilafranca i el prior del convent de Sant Ramon de Penyafort Pere Guasch de la parròquia de Santa Margarida.

La Universitat cedeix a Aguilar tots els censos i lluïsmes que fins ara cobraven de persones que viuen en el terme de Castellet.

Quan es fixin els límits dels dos termes cal posar-hi fites de quatre pams d’alt. Cada tres anys i pel dilluns de Carnestoltes s’haurà de mirar si estant ben fixades i mantenir-les amb la intervenció de dues persones anomenades per cada part i del veguer de Vilafranca del Penedès.

Es pacta també que Aguilar per 70 lliures ha comprat a Marianna viuda del burgès de Vilafranca Pau Mas i als seus fills una senyoria mitjana que rebia de la vila de l’Arboç. S’acorda que la Universitat hagi de pagar a Aguilar aquests censos que pertanyien als Mas.

La Universitat diu que donaran per finalitzada aquesta concòrdia quan l’aprovi tot el consell general congregat dins d’un mes a la vila de l’Arboç.

Sinó es compleixen els capítols concordats d’alguna de les parts haurà de pagar 800 lliures al fisc reial i 400 a la part obedient.

Jaume d’Aguilar diu que des de el 5 de maig de 1595 quant el seu fill Francesc d’Aguilar va signar capítols matrimonials va fer donació i heretament de tots els seus béns a Francesc i que està d’acord amb aquesta concòrdia i no farà res en contra.

Es signa el 16 d’octubre de l’any 1610 essent testimonis el cavaller de Barcelona Marti Joan Espuny, Gabriel Safont i Joan Bosch notaris de Barcelona.

L’acord de la Universitat de l’Arboç (1610)

El 19 de novembre d’aquest any es reuneixen els jurats i consellers de la Universitat de l’Arboç per confirmar la concòrdia pactada un mes abans. El lloc de reunió és a la casa del consell general situada darrera l’església de Sant Julià de l’Arboç. Els assistents son els següents:

Francesc Marrugat batlle de l’Arboç, per ordre reial, Pere Llacuna, Joan Miquel i Gabriel Llorens jurats aquest any de l’Arboç, Joan Vilardell, Jaume Gual dit de Pacs, Antoni Miquel, Montserrat Miquel, Joan Papiol, Miquel Mulet major, Joan Jover, Miquel Maimó, Joan Mar, Bartomeu Romeu, Antoni Gual, Francesc Vilardell, Jaume Serra, Jaume Clariana, Joan Llorens del Raval, Nicolau Marrugat, Antoni Pedro, Bartomeu Mir, Joan Rovira, Antoni Ferrer, Antoni Urgellés, Joan Gramatge, Jaume Armengol, Julià Vilardell, Jaume Fortuny, Jaume Barceló, Miquel Comella, Joan Rosell, Simeó Casanoves, Pere Posa, Joan Galofre, Antoni Galofre, Joan Badia, Lluis Amigues, Onofre Rovira, Joan Barceló, Joan Pedro, Damià Fortuny, Gaspar Colell, Antoni Marrugat, Matias Clariana, Miquel Palaterres, Francesc Pelegri, Francesc Mulet, Nicolau Riples, Joan Miquel alies forner, Joan Amiguet, Pere Aguilar, Gabriel Castellví, Jaume Crexell, Mateu Romeu, Andreu Riples, Jaume Busquet, Joan Cabessa, Jeroni Jover, Antoni Galofre del carrer Jussà, Joan Esbert de la Plaça, Jaume Morenes, Gabriel Pastor, Antoni Rovira, Antoni Borrell, Pere Vidal, Salvador Sitjar, Joan Sbert paraire, Antoni Castellet, Jaume Creixell major, Jaume Gual del boter, i Damià Llorens.

Pere Llacuna i el notari Jaume Montserrat son els en carregats d’anotar la conclusió del consell de la Universitat sobre la concòrdia i en nom de la Universitat prometen a dit Aguilar que donaran obra i acabament dins un mes que firmaran la dita concòrdia i els capítols que contenen en que posaran les dites fites tant del dit terme de Castellet com de la vila i raval.

Capbreus de les rendes reials i altres documents d’Aguilar sobre l’Arboç

En un acte a l’Arboç de data 17 de març de 1611 es firma per Jaume d’Aguilar Peralta i de Camporells senyor de la jurisdicció reial on hi ha relatades totes les rendes reials que havia cobrat fins l’any 1610 abans de la signatura de la concòrdia.

En un inventari de l’any 1612, ja mort el noble Jaume d’Aguilar, de la casa dels nobles de Barcelona situada al carrer Montcada, es trobaven llibres com aquests:

Un llibre de paper de full gran amb cobertes de pergamí contenint capbreu de les rendes que reben en la quadra de la vila de l’Arboç i termes d’aquella per lo senyor de Castellet en lo quart hi ha molts precaris.

Altre capbreu de confessions de les rendes reials de la vila de l’Arboç que lo senyor de Aguilar Peralta i de Camporells senyor de Castellet com a succeint al senyor rei rep escrit amb paper de full gran amb cobertes de pergamí.

Altre capbreu de full gran amb cobertes de pergamí de les rendes reials de la vila de l’Arboç en que son moltes confessions fetes per diversos particulars al senyor de Castellet com a senyor de dites rendes.

Altre capbreu de full gran de confessions amb ses cobertes de pergamí intitulat capbreu de les rendes reals de la vila de l’Arboç en la vegueria de Vilafranca del Panades el 14/1/1578.

Altre carta de pergamí que conte la donació que feu don Guillem Joan en Barcelona i Anna viuda del magnífic Bernat de Ivarra de Barcelona i Anna muller del difunt Joan Burguès en Barcelona al magnífic Jaume de Aguilar Peralta i Camporrells en Barcelona domiciliat de tota aquella quadra o castlania vulgarment dita dels drets reials i tots i qualsevols censos situat en lo terme i territori de l’Arboç en l’any 1591.

Altre carta en pergamí que conte apoca feta per lo senyor Jaume de Aguilar i Peralta i Camporrells a Magdalena viuda de Miquel Marrugat de la vila de l’Arboç de 125 lliures presa en Barcelona a 24/5/1502.

Altre carta de pergamí contenint en si privilegi del feu de les rendes de la vila de l’Arboç concedit per lo senyor rei Felip per la gracia de Deu rei de Castella a Jaume d’Aguilar Peralta i de Camporrells la data del qual fou en Barcelona a 2/7/1590.

Altre carta de pergamí contenint l’escriptura feta per raó del privilegi contra la universitat de l’Arboç i en favor del senyor Jaume d’Aguilar Peralta i Camporrells, la data de la qual fou als 24/10/1607.

Altre carta de pergamí contenint la investidura de Jaume d’Aguilar Peralta i de Camporrells de les rendes reals de la vila de l’Arboç la data de la qual fou a 14 del mes de febrer de 1608.

Altre pergamí intitulat sentencies autentiques dades la una per los jutges de la taula de la vegueria de Vilafranca de Panades amb una sentencia dels jutges de dita vila la de la darrera fou a 17/8/1601 de les causes en favor de Jaume d’Aguilar Peralta i de Camporrells i contra de Miquel Marrugat de l’Arboç.

Una carta molt vella intitulada carta feta de l’escrivania de l’Arboç. És de persona particular i també com en lo any 1349 tenia ja lo senyor de Castellet censos en lo terme de l’Arboç.

Altre carta de pergamí que conte establiment fet per la senyora Gratia Roman de Peralta al senyor en Benet de Peralta al seu fill de una peça de terra en el territori de l’Arboç en el lloc dit Taroscha pres en Barcelona a 6/6/1514.

Un llibre amb full gran amb cobertes de pergamí grogues que conté capbreu autèntic de les rendes reials que lo senyor Aguilar rep dintre vila i terme de l’Arboç.

Un llevador de full gran cobertes de pergamí amb el seu  botó i baga que conté comptes de tots els censos de gallines i capons i altres coses per lo senyor Jaume d’Aguilar rep en lo castell, lloc i terme i baronia de Castellet i en la quadra de l’Arboç en lo any 1602.

Altre llevador de full gran de cobertes de pergamí que dit senyor Aguilar rep sobre la quadra de l’Arboç i Castellet i terme i baronia de Castellet fet lo any 1600.

Un llevador de full de quart amb cobertes de pergamí amb sa baga i botó intitulat llevador dels censos de les rendes reals que lo senyor Jaume d’Aguilar Peralta i de Camporrells rep sobre la vila i terme de l’Arboç i en lo terme i baronia de Castellet en l’any 1598 escrit de ma de dit difunt.

Fins aquí una mica de informació sobre un dels altres nobles que a partir del segle XVI van tenir molt de poder a tot el Penedès. Parlar de la seva família i dels inventaris de les seves cases donaria per un i més articles.

 

 

 

 

Un molí de vent a Vilafranca del Penedès (1553)

 

Molí de vent de Garriguella

L’energia eòlica, que és l’energia produïda pel vent, s’ha aprofitat al llarg dels segles, de diferents maneres. Aquesta energia prové de l’acció de la força del vent sobre unes aspes unides a un eix comú al qual fa girar. L’eix giratori pot connectar-se a diferents tipus de maquinaria sigui per moldre matèries dures, bombar aigua o generar electricitat.

A Catalunya, els molins de vent van conèixer una època de gran difusió a partir del segle XVI. Es van construir sobretot allà on es collien cereals amb abundància i faltaven cursos d’aigua permanents i amb cabal suficient per accionar les moles. Van ser abundants en les zones de l’interior lleidatà – comarques de l’Alt Urgell, Bages, Conca de Barberà, Garrigues, Segarra, Segria i Urgell, la zona costanera de Tarragona – comarques del Baix Penedès, Baix Camp, Tarragonés i Baix Ebre i també a les terres del litoral nord-est del Prinicipat – comarques de l’Alt i Baix Empordà, Maresme i la Selva.

En el segle XVI Sitges disposava de sis molins de vent, els quals van funcionar, quan menys, fins al segle XX. A Olivella, el 1833, es va començar a construir un molí de vent que per circumstancies adverses fou abandonat el 1842 i no s’acaba de construir mai. Al segle XVIII, al Baix Penedès, n’hi havia dos al Vendrell i un a Santa Oliva.

L’any 1834, funcionaven a Vilanova tres molins de vent. Per en aquells temps l’ofici de moliner de vent ja estava en franca decadència, En primer lloc perquè els camps de blat havien donat pas a les vinyes i el poc blat que es collia en el nostre terme es podia moldre més còmodament en els molins de vapor que funcionaven en l’interior del recinte de Vilanova.

Molí de vent de Portlligat

El molí de vent de Vilafranca

El molí de vent estava situat en el terme de Vilafranca del Penedès al límit del de La Granada. Fou l’any 1553 quan el rei dona a Pere Joan Cuscó Palet llicència per a la construcció del molí per moldre gra de tot tipus en el lloc de la torre anomenada de Subirats o quadra de Sant Llorenç situada entre els límits de Vilafranca i la Granada.

Antoni Cuscó Quintana fill de Pere Joan Cuscó i Joana Quintana fa inventari dels seus béns el 1582. Entre altres és posseïdor d’un molí de vent junt amb quaranta jornals de terra. El molí continuava funcionant l’any 1594 quan el mateix Antoni Cuscó paga cens per terres i vinyes que té a la quadra de Sant Llorenç, prop el molí de vent.

El 1676 Maria viuda del pagès Jeroni Cuscó de la Granada ven el molí de vent i vint jornals de terra situades al dit lloc al prevere rector de Banyeres del Penedès, Pere Colí pel preu de 1287 lliures i deu sous, una quantitat prou considerable.

L’any 1736 la monja Isabel Guell Capellades fa una declaració dient que posseeix un molí de vent, que avui després de molts anys cap d’aquí estava derruït i estava situat en la partida anomenada també molí de vent. Literalment deia que tenia la facultat de prendre el vent per moldre.  

Li pertanyia a la monja com hereva del prevere Pere Colí, que havia estat rector de Banyeres del Penedès, segons el seu testament del 1698. Al prevere Pere Colí el posseïa per la compra que va fer a la viuda Maria muller del pagès Jeroni Cuscó de La Granada. La Maria el posseïa pels fills i hereus del pagès Josep Cuscó de La Granada des de l’any 1673.

Durant el segle XVIII el molí de vent ja no deuria funcionar. La casa i totes les terres passen a propietat del metge de Vilafranca Joan Antoni Roca Miret originari el seu pare d’Òdena. Tenim dades de l’any 1759 i anys posteriors d’establiments de terres per part del metge a diferents pagesos de la Granada i Vilafranca. En cap moment es parla del molí i si de la partida o heretat que continua anomenant-se del molí de vent.

La casa anomenada del molí de vent
situada entre els termes de Vilafranca i
La Granada.

El molí de vent tenia una casa incorporada anomenada la casa del molí de vent. Va ser llogada a diferents persones, segurament també deuria ser el moliner. El 1719 hi viu el pagès Josep Santacana Roca de Vilafranca. La mare Madrona era de la Granada. El 1743 és el mestre de cases francès Segismon Viladerbó l’habitant de la casa. El 1758 el pagès Jaume Via originari de Sant Marti Sarroca. El 1799 hi viu el pagès Joan Freixedes amb la muller Càndia Fontanals. El 1805 hi viu Càndia Fontanals que és viuda del pagès Joan Freixedes. El seu fill el pagès Francesc Freixedes dicta el seu testament en la casa que habita anomenada del molí de vent.

El tinent coronel retirat Joan Antoni Llorenç Roca, propietari de Vilafranca, el 1850 va fer obres de reparació i millores en la casa del molí de vent, entre aquestes la construcció d’una nova sínia.

Una dada última que posem aquí és que l’heretat del molí del vent el 1885 el propietari era l’advocat Francesc Xavier Llorens Vidal de Vilafranca del Penedès que la ven a Angela Casteñet Gonzalez. Té planta baixa, un pis i golfes. Al costat hi ha un pou i una bodega amb un cup. En la mateixa heretat hi ha altra casa anomenada la Sínia del Roca. Té uns baixos i un pis, amb una bodega i cup.

Un molí que va ser construït en un espai que té origen medieval, la torre de Subirats o de Barberà que des del segle XI existia. Un espai que arribava fins la Torre o quadra de Farran. El topònim Sant Llorens té a veure amb l’altar dedicat a aquest sant que hi havia a l’església de Santa Maria situada a la Torre de Farran el 1294. Però això seria un article molt més llarg per parlar-ne al meu blog Penedès Medieval.

 

 

Contracte d’una jove (1842)

 

En la primera meitat del segle XIX, en l’any 1842 es realitzaven  en els patis d’alguns convents de Barcelona espectacles acrobàtics o gimnàstics. En el teatre del Liceo actuava Joan Freixas, un gimnasta barcelonès que destacava pels seus exercicis i jocs de força.

En aquella època sobresortia una considerable saga d’acròbates, entre ells un tal Mister Ratel. Era un pallasso francès que destacava per les seves qualitats excepcionals de flexibilitat, agilitat i força. Fou capaç de realitzar un doble salt mortal en el terra.

A Barcelona, cap allà el 1838, hi havia qui es dedicava, en les tardes dels dies festius, ensenyant la gimnàstica als fills de les famílies més acomodades, improvisant gimnasos a l’aire lliure.

La pobresa a Espanya

Segons un relat de l’època el quadre que oferia Barcelona en 1899 era el següent: s’ensopega per tot arreu amb homes demacrats, dones vestides amb robes velles, sers inútils exponent al públic els seus atrofiats membres o la falta d’alguns d’ells; idiotes, cecs, paralítics i muts, agitant campanetes i fent crits guturals; grups de tendres criatures, espècie de monos savis que, a l’apropar-se al vianant sol·licitant una almoina, les més de les vegades ho feien amb l’exclamació Tinc fam!.

A la resta de la Península no era gaire diferent, en un altre escrit de l’any 1883 deia: Horrible situació la que travessa Espanya! La sang se’ns congela d’espant cada vegada que obrim una carta dels nostres corresponsals. És la misèria una epidèmia que ha vingut a quedar-se fins i tot en les comarques més riques. A la calma precursora de la gran crisi, segueix l’eliminació de molts obrers en els tallers i les fàbriques.

A Nerja, població de la província de Màlaga, a la primera meitat del segle XIX les plagues van destruir les vinyes, van tancar molts comerços del vi, del sucre, la pasa de moscatell. L’emigració va provocar que molts nerjeños es traslladessin a països d’Amèrica buscant treball.

La condició de la dona a Espanya (XIX)

La condició social i familiar de la dona, era les donzelles servir als seus pares, de casades servint al marit; de mares servint als fills. Es va instal·lar un model mecanicista, economicista i fragmentat de la societat patriarcal i que va actuar sobre el domini de les corporalitats més fràgils, essent la dona una de les principals víctimes. En la construcció burgesa de la dona va sobrevenir un ideal racionalment justificat: la verdadera causa de l’explotació de les dones era productiva i reproductiva, i tenia el seu origen i unes conseqüències econòmiques. Es deia: és necessari, que coneguem, que les dones han de ser vigoroses i robustes, per servir domèsticament en totes les ocupacions compatibles amb la decència del seu sexe. Les robustes i fortes pels principis de l’educació física ho seran sempre, tindran fills robustos i vigorosos per la bona aplicació i ús de les regles de criança que coneixen pràcticament, i es trobaran ràpides per desenvolupar totes les seves feines.

Les malalties de les dones i les dones malaltes provocaven una morbosa atracció per determinats homes, que veien en aquests trastorns de salut la manifestació del seu caràcter angèlic. Dones, noies pàl·lides, delicades i dèbils, es convertien en heroïnes de novel·les i de poemes. És la dona invàlida, la postrada. La discapacitat en el segle XIX, es defineix com anormal.

No sabem si per la situació de pobresa que hi havia a Espanya en aquell temps, o per potenciar i ensenyar la capacitat gimnàstica que devia tenir la filla, o potser les dues coses, hem trobat un document notarial de l’any 1842 on hi ha uns pactes que fan els pares d’una noia de dinou anys que està impossibilitada de mans però amb molta agilitat en els seus peus. Els pares també cobraven per fer un espectacle de les habilitats dels peus de la noia. I que en alguns moments ho entenem com una forma d’explotació de prostitució de la jove. Està escrit en castellà. L’he traduït seguint la puntuació i la forma literal de les paraules.

El document contractual (1842)

Va ser el 26 de setembre, quant Antoni Olaya i la muller Josefa Gutierrez, pares de la menor de dinou anys de nom Josefa , naturals de Nerja en la província de Màlaga, signen un contracte amb Josep Coll Roviralta de Vilafranca del Penedès o als seus procuradors. Es comprometen i s’obliguen mútuament al conveni següent:

Primer, amb el lloable i segur objecte d’aportar més benefici a la nostra filla Josefa; fenomen admirable de la naturalesa i per les seves habilitats, substituint amb l’agilitat del seus peus a les seves mans impossibilitades de la manera en aquest i altres pobles; es comprometen amb els seus pares passar amb ella cap a Barcelona perquè treballi quaranta-cinc dies de la manera que es dirà, a compte i benefici de dit Josep Coll, sota la compensació de dotze mil reals efectius, que depositarà per seguretat d’ells en poder de Ramon Marti Balins, que viu en la capital, casa de la virreina segon pis. El dipòsit haurà de verificar-se al cap de sis dies de firmat aquest conveni, i rebent aquest cavaller governador avis de Balins de ser cert, es constituirà la família immediatament a Barcelona a les seves despeses. Si el dipòsit no es fes en aquest termini els pares rescindeixen el contracte.

Segon, la jove es presentarà al públic amb la major decència des de les deu del mati a les dues de la tarda, i de les quatre de la tarda a les deu de la nit. Qualsevol classe de fineses que els espectadors posin en mans de la jove o als seus pares seran propis d’ells. El contractista no podrà tenir més dret que al preu de les entrades que tingués per convenient designar. Fins concloure totalment les quaranta-cinc funcions no podrà treballar les hores lliures en cap altre lloc.

Tercer, si el contractista, més avantatjós als seus interessos, que un dels de la família cobri a la porta on es donessin les funcions, les targetes que faci el cobrador als assistents, hauran de prestar aquest servei perquè el públic assisteixi sense prevencions de si son les funcions o no en benefici de la jove, o d’alguna especulació  particular; sobre el qual objecte ofereixen els pares i filla les reserves necessàries, màxim quant aquests no s’exposen a cap classe de perjudicis.

Quart, en cas de malaltia de la menor ocorreguda en l’espai del contracte s’obliguen a continuar després de restablerta, fins a completar els quaranta-cinc dies pactats.

Cinquè, si morís la jove els pares no sols rebran la part proporcional que els hi correspongui a les funcions verificades, podent retirar el contractista el dipòsit que restés.

Sisè, quant els pares volguessin cobrar les parts corresponents a les funcions donades no abonaran cap quantitat al dipositari que no sigui pel lliurament dels procuradors del Coll amb el rebut dels pares. Mai ho impediran les funcions pactades.

Setè, ofereix el contractista proporcionar a les seves expenses als pares, habitació i mobles decents però sense luxe, com son dos llits, cadires, els útils necessaris de taula i cuina, corrent la manutenció a compte de la família. L’habitació serà en el mateix local on es donin les funcions: si no fos així, anirà a compte del contractista el pagament del carruatge de transport de la família fins al lloc de l’espectacle. Seran així mateix despeses del contractista el lloguer del local, llums, paper i demés que necessités la jove per a treballar, doncs els pares han de percebre nets els dotze mil reals estipulats.

Vuitè, si durant les funcions passés alguna desavinença entre les parts s’obliguen l’anomenat d’un àrbitre per cadascuna, perquè ho decideixi dins del tercer dia i en cas de discòrdia anomenin aquests mateixos un tercer, i que en última resolució estaran els contractants sota la multa de cent duros, i les despeses que ocasioni la part querellant a l’altra, sense cap apel·lació als tribunals. Cap dels arbitres ni el tercer serà advocat com a condició indispensable. Si per interessos particulars o per malicia o altres causes pels pares es promulgués una querella, no podrà absolutament treballar en cap casa pública ni particular la jove en Barcelona ni els seus ravals, per lloable, piadós ni patriòtic que fos el resultat, que aquella no hagi conclòs les quaranta-cinc funcions.

Novè, Si a la conclusió d’aquest contracte, Coll o els seus delegats tinguessin per convenient fer a la jove o als seus pares alguna finesa, serà discrecional segons el tracte que hagi tingut aquella per atraure’s el públic.     

Desè, Josep Agustí absent, i Ignasi Estivill present i firmant ambdós de Barcelona son els que delega Coll perquè compleixin la part que a aquest li correspongui d’aquest contracte, podent percebre i pagar qualsevol quantitats, sota el compte corresponent, per major claredat de tothom.  

Onzè, les despeses també del contractista a aquestes escriptures, de paper segellat d’original i copies, drets d’hipoteca i salari de l’escrivà.

Dotzè, i finalment, l’anomenada Josefa Olaya Gutierrez i el referit Ignasi Estivill presents, sabent el contingut d’aquest conveni i els dos ho consenten per la part dels seus pares i del Coll respectivament. Així ho aproven. Com a testimonis signen el secretari del govern militar de Vilafranca Joan Lugarvila i el notari Lluis Cases. El primer signa en nom de de la mare Josefa Gutierrez, que no sap escriure.    

Un contracte que ens fa pensar si aquest era el treball que volia fer la noia Josefa Olaya Gutierrez: la seva opinió no hi és reflectida en el contracte, tan sols en l’estar d’acord amb ell i firmar-ho, per cert, sabia escriure, amb els peus? El nom que posa és Ana Josefa Olaya. Podríem creure que no era de família molt pobra?

Traginers de Vilafranca del Penedès (1848)

 

La revolució dels transports tingué lloc el segle XIX encara que fins a la primera meitat només fou de tracció animal. El mal estat dels camins i la poca quantitat de vehicles de transport urbà feien que les comunicacions fossin molt lentes. Fins al 1840, la tartana fou l’únic mitjà de transport que comunicava Barcelona amb els pobles del voltant. A la partir de 1854, degut a l’enderrocament de les muralles de la ciutat, va fer que es regulessin les comunicacions amb les poblacions veïnes i proliferaren tot tipus de vehicles de locomoció, com ara les galeres, els òmnibus, els Ripperts i els tramvies de tracció de sang.

Entre Barcelona i la resta del país ha existit sempre l’enllaç dels traginers, convertits en transportistes. La seva missió era el transport a llom de cavalleries, que solien ser mules, de petits embalums i encàrrecs entre la capital i els pobles veïns.

Algunes capitals europees van posar en circulació per al transport urbà de passatgers uns vehicles de caixa gran i rodes petites que, tirats per mules, podien conduir un gran nombre de persones amb la màxima facilitat. Eren els anomenats Ripperts.

Algun traginer quan el camí ho permetia canviava les cavalleries i les corresponents alforges per un carro o tartana llarga, és a dir, una tartana amb tendal allargat. En el vehicle portava les mercaderies i alguns viatgers.

El 1850 només una “carretera reial” o general passava per Barcelona, que era la de Madrid a França per la Jonquera. Se’n servia la ciutat per comunicar-se amb Lleida, Cervera, Tàrrega, Mollerussa, Manresa, Sabadell, Terrassa, Mataró, Girona i Figueres.

Hem trobat documentació d'un parell de societats del Penedès que van organitzar viatges a Barcelona durant els anys 1831- 1848 i 1851.

La societat Almirall (1831)

Una primera va ser entre persones que no eren traginers. Es va formar el sis de novembre de l’any 1831 pel calceter Francesc Jover de Vilafranca del Penedès, Jaume Almirall de Puig Despí, el comerciant Miquel Puig de Vilafranca, el calceter Manuel Güell de Vilafranca, l'hisendat Antoni Torres de les Cabanyes i el comerciant Salvador Raventós de Torrelles de Foix. La seva missió era fer viatges amb carruatges cap a diferents indrets de la comarca i a Barcelona. El vint-i-sis d’agost de l’any 1832 ja es va dissoldre. Francesc Jover va demanar als ja no socis que li deixessin un carruatge i quatre cavalleries, conjuntament amb les seves guarnicions amb tot el que tenia la companyia per poder fer els viatges pel seu compte. S’ofereix a pagar el que li demanessin. 

La societat sobre la carrera de Vilafranca a Barcelona (1848)

Els traginers de Vilafranca Magí Janer, Gabriel Jover (familiar del calceter Francesc Jover) i Fèlix Güell van formar una societat el dinous de març de l’any 1848. Portaven  viatgers de Vilafranca del Penedès a Barcelona i viceversa. La duració de la societat havia de ser per tres anys amb els pactes següents:

Cadascun dels socis havia de tenir un cotxe corrent i en estar servible, per poder fer la carrera. La carrera tant de Vilafranca a Barcelona, com la viceversa,  l’haurien de fer els socis amb sis hores cadascuna. El que no ho fes dins el temps assenyalat (menys per algun cas impensat) havia de pagar setze duros de plata, que es repartirià amb els altres socis. La carrera o viatges l’hauran de fer igualitàriament, és a dir no en farà més un que l’altre. Els productes dels seients o localitats dels cotxes seran repartits entre els socis mensualment per parts iguals. Els socis en cada viatge hauran d’apuntar en una fulla: el número de seients que hi ha en el cotxe, localitats que s’ocupen, el lloc o paratge a on han pres viatgers, fins a quin poble han d’anar cada viatger i quantitats que han pagat. La fulla l’hauran d’entregar quant tornin de Barcelona a Vilafranca a una persona que escullin de Vilafranca i la guardarà fins al final de mes que serà quan es passarà comptes. Qui no anoti res d'això pagarà cent reals que es repartiran entre els altres socis. El soci que tenint localitat vacant no la deixi ocupar, pagarà també cent rals. No s’obligarà a cap soci que tingui cotxe de més capacitat, ha de tenir: sis seients en el interior, tres al cupè, és a dir, al departament anterior de la diligència i tres al davant, tots còmodes. Cap dels socis tampoc podrà usar un cotxe més petit del que s’ha dit. Les dificultats o diferencies que hi hagi entre els socis tant de la manera i forma de fer els viatges com per altres coses que tingui relació en aquesta societat, deuran ser resoltes per majoria de vots dels socis i per Vicens Mestres com acompanyant del traginer Gabriel Jover, per Jaume Condis com el de Fèlix Güell i per Jaume Trius com acompanyant de Magí Janer.

En cas d’empatar en la resolució de les diferencies, les hagi de resoldre un tercer, anomenat pels dits Mestres, Condis i Trius de comú acord, o per sort entre els tres que cadascun posaran en càntir o bossa.

Aquesta societat no tindrà cap valor, pel soci que mori, o s’impossibiliti absolutament, que s’haurà d’acreditar en documents, i no poder córrer, a menys que els hereus volguessin seguir formar-ne part.  

Finalment, el soci que s’aparti de la societat, excepte en els motius que s’acaben de dir, pagarà quatre-cents duros de plata, que es repartiran als altres socis.  

El socis signen la formació de la societat davant notari. A més amb fiadors de cadascun. Per part de Magí Janer és el sastre i botiguer Jaume Trius. Per Gabriel Jover el seu pare Francesc Jover i per Fèlix Güell el seu pare Manuel Güell, tots veïns de Vilafranca.

Un soci menys i més carreres (novembre -1848)

El catorze de novembre a Fèlix Güell, pactant amb els altres dos traginers Magí Janer i Gabriel Jover, li han ofert que si se separa de la societat li pagaran vint rals diàriament fins a finals del termini que van fixar de tres anys per poder recuperar la quantitat que va invertir i per tant, no haurà de pagar cap indemnització per abandonar la societat.

Fèlix Güell doncs se separa voluntàriament de la societat amb la promesa que ni sol, ni per medi de cap altra persona, ni amb cap societat, farà d’avui en endavant la carrera de Vilafranca a Barcelona i viceversa, ni amb carruatge de quatre rodes ni de cap altre classe sigui muntat amb molles o sopandes de cuir. Però es reserva fer la carrera amb carruatge de pes (sobre animal), sense portar cap seient si fa el viatge amb dos dies però en portarà si el fa amb tres dies. Sinó compleix restituirà als dits Janer i Jover tots els diners que ha rebut a més de seixanta duros per perjudicis.

Magí Janer i Gabriel Jover deixen oberta la societat  per si volgués entrar de nou Fèlix Güell i també participar en els nous viatges dels cotxes que van a Reus, Tarragona i Vilanova. Confirmen a més, que no augmentaran els preus actuals dels seients sense consentiment de les persones que també han invertit en la societat, en Fèlix Pujol i Jaume Condis de Vilafranca, Isidre Mas de Sitges i Tomàs Castañer de Barcelona.

Pedrera a Samuntà i els Florit (Sant Marti Sarroca-1832)

 

El turó de Samuntà és una muntanya de 450 metres que es troba al municipi de Sant Marti Sarroca, a la comarca de l’Alt Penedès.

Un document de l’any 1832 ens informa d’una pedrera que ja hi havia en aquest indret. Molt probablement ja existia en temps anterior. Potser el castell i església de Sant Marti Sarroca es va construir amb pedra d’aquest lloc.

El senyors d’aquest lloc en aquest any eren els Tord i Olzinelles, ja hem parlat en un article anterior d’aquesta família:

http://historiesdevila.blogspot.com/2016/02/els-olzinelles-segle-xix.html

Brigida d’Olzinelles i Miquel com a usufructuaria i el seu fill Josep Tord i d’Olzinelles com a propietari el vint-i-u de febrer signen un document d’arrendament per tres anys per poder arrencar i treure tota la pedra de la pedrera de Samuntà al mestre de cases Josep Anton Florit Ramelló de Vilafranca del Penedès.

Els Florit, d’espardenyers a mestres de cases (segle XVIII- XIX)

El 1786 el primer mestre de cases Florit va ser Josep Florit Balaguer, era fill del corder Anton Florit i Josefa Balaguer. Aquest any es casa amb Peregrina Ramelló filla d’un altre mestre de cases de Vilafranca. Abans, com hem dit, la família Florit tenien l’ofici de corders/espardenyers. El seu origen sembla ser que eren del Mas Florit situat en el terme de Torrelles de Foix.

Un altre fill d’Anton i Josefa Balaguer fou Anton Florit Balaguer que es casa el 1782 amb Maria Milà Bertran de Vilafranca. Segueix l’ofici d’espardenyer.

Un fill d’Anton i Maria Milà fou un altre Anton que es casa el 1810 amb Maria Anna Junyent Guasch de Vilafranca. No consta com a mestre de cases.

Un altre fill d’Anton i Maria Milà fou Fèlix Florit Milà que es casa el 1814 amb Paula Alemany Huguet el 1814. No consta com a mestre de cases.

Un fill de Josep i Peregrina fou Joan Florit Ramelló que es casa el 1826 amb Rita Via Blanch de Vilafranca. No consta com a mestre de cases.

Un fill de Joan i Rita Via va ser el mestre de cases Joan Florit Via que el 1851 es casa amb Maria Carme Blanch Mas de Vilafranca.

Un altre fill de Josep i Peregrina Ramelló fou el mestre de cases Josep Anton Florit Ramelló que es va casar amb Tecla filla del mestre de cases Raimon Fort de Torrelles de Foix i en segones núpcies el 1848 amb Josefa Surroca Colomer de Vilafranca.

Un fill de Josep Anton i Tecla Fort va ser el mestre de cases Joan Florit Fort que el 1846 es casa amb Lluïsa Alayo Olivella de Vilafranca.

Un altre fill de Josep i Peregrina Ramelló va ser el pagès Rafael Florit que es va casar el 1818 amb Rosa Badia Gibert de Vilafranca. No va ser mestre de cases.

Una filla del mestre de cases Rafael i Rosa Badia fou Josefa Florit Badia que es casa el 1839 amb Josep Marti Marquès de Vilafranca.

El mestre de cases Rafael Florit Badia fill de Rafael i Rosa Badia i per tant nét de Josep i Peregrina Ramelló, es casa el 1854 amb Pelegrina Balaguer Marti de Vilafranca del Penedès. En segones núpcies el 1872 amb Teresa Graells Bonet de Vilafranca i en terceres el 1885 amb Antonia Bruna Romagosa de les Cabanyes.

Un fill d’Anton i Maria Anna Junyent va ser el mestre de cases Aleix Florit Junyent. El 1845 es va casar amb Coloma Pedro Marselo de Vilafranca.

Els Florit següents ja no se’ls anomena mestre de cases sinó paletes: El paleta Anton Florit Badia es casa el 1861 amb Francesca Esteve Condis. El paleta Joan Florit Via es casa el 1864 amb Antonia Regull Carbó.

Josep Anton Florit Ramelló, mestre de cases

Entre els anys 1827 al 1829 Josep Anton Florit Ramelló és l’encarregat de fer obres a la casa principal de Sebastià Rigual, veí de Barcelona, situada al carrer de la Font de Vilafranca. També el 1833 de fer uns patis amb condicions que eren del causídic Josep Anton Parés de Vilafranca, prop l’hort de Brigida i Josep Tord d’Olzinelles. El 1839 conjuntament amb el mestre de cases Pau Bertran s’encarrega també de construir la casa de Marina Altet situada a la Rambla de Sant Francesc de Vilafranca. El fill Joan Florit Fort 1847 va ser qui va fer obres a les cases, el 1847, que tenia el comandant d’artilleria dels exèrcits nacionals en el terme d’Avinyonet del Penedès i les Gunyoles. El 1860 fa obres a cases situades a l’Arboç del Penedès, a la de Julià Romagosa, a la casa de Febrer. Aquestes son algunes de les obres que van participar alguns dels mestres de cases Florit del segle XIX. Moltes pedres deurien sortir de la pedrera de la muntanya de Samuntà del terme de Sant Martí Sarroca.

Josep Anton Florit Ramelló va morir el 1844 a la casa situada a la Rambla de Santa Francesc número 49 de Vilafranca. La casa tenia un magatzem, entresol i dos pisos. Una superfície de 213 metres. La va construir ell l’any 1838. El terreny el va comprar aquest mateix any a Cristòfol Ràfols. Li va costar 675 lliures.

L’arrendament de la pedra de Samuntà

Son, doncs, la mare i el fill Josep Tord d’Olzinelles, com a senyors de Samuntà, qui arrenden per tres anys, des del dia de Nadal de l’any 1832 fins el Nadal de l’any 1834, al mestre de cases Josep Anton Florit Ramelló la facultat de poder arrencar i traure tota la pedra que vulgui de la pedrera anomenada de Samuntà, situada en el terme de Sant Marti Sarroca. Pertany a les pertinències de l’heretat de Samuntà, masia que té l’origen per allà el segle XVI. Els acords d’aquest arrendament son els següents:

Primer, Florit haurà de posar tota la runa que surti de les regates prop de l’alzina que hi ha al costat del tall de la mateixa pedrera/ Florit haurà de seguir amb ordre el tall, tal com es troba actualment i el que es pugui obrir/ Florit haurà de pagar tots els danys que ocasioni, ja sigui per tallar branques o altres motius.

Els Tord Olzinelles es reserven la facultat de poder arrencar i traure tota la pedra que vulguin i que serveixi per obres i reparacions d’edificis seus, si fos així hauran de contractar al mateix Florit perquè les arrenqui. Si durant aquests tres anys els Tord Olzinelles volen fer obres en la seva heretat de Samuntà com en les cases Vias o Prat, hauran de contractar al Florit i no a altre mestre d’obres. Si a l’acabament d’aquests tres anys té Florit arrencada alguns trossos de pedra, els Olzinelles no podran obligar-li a treure-la de seguida sinó després de passats sis mesos, però serà obligació de Florit de deixar-les en llocs que no molestin. El preu de l’arrendament és de noranta lliures, trenta per cada any.

L’any 2017 es va fer en col·laboració amb Òmnium Cultural de l’Alt Penedès una caminada per commemorar la mobilització popular contra el projecte d’obrir una pedrera a Samuntà. La història sembla no repetir-se.

Un inventari dels nobles Desvalls (1865)

 

Antoni Desvalls i de Castellbell, capità de cavalleria, contragué matrimoni l’any 1665 amb Agnès de Vergós, que aportà 6.850 lliures de dot i propietats a les ciutats de Barcelona i Lleida. Antoni Desvalls i de Vergós, el marquès del Poal (el Pla d’Urgell), nasqué el 21 de febrer de 1666. Antoni i el seu germà Manuel eren fills d’Antoni Desvalls i de Castellbell i d’Agnès de Vergós i de Bellafilla. La família Desvalls posseïa la senyoria del Poal i els castells de Gimenells i de la Baells. L’any 1685, Antoni Desvalls i Vergós, el marquès de Poal, amb dinous anys d’edat, ja era capità de l’exèrcit. En esclatar la Guerra de Successió, Antoni Desvalls es posà al servei de l’arxiduc Carles i aconseguí posar l’Urgell, la Segarra, el Segrià, la Ribagorça i la vall de Benasc sota l’obediència austriacista (1705). Contribuí a la derrota dels exèrcits borbònics que assetjaven Barcelona al maig de 1706, tallant les comunicacions dels filipistes amb l’Aragó i col·laborant en l’atac contra les posicions borbòniques a l’entorn de Barcelona. Durant els anys 1707 i 1710 acompanyà Carles III en les seves campanyes militars per Catalunya i per Castella. L’any 1709 ja ostentava el títol de marquès del Poal i un any més tard esdevingué membre del Reial Senat. La seva principal missió era reunir un gran exèrcit per poder trencar el setge de Barcelona. En iniciar-se la campanya catalana de 1713-1714, fou nomenat president de la Junta de Guerra i dugué a terme campanyes a l’interior de Catalunya, com a coronel (nomenat el 27/8/1713) de cavalleria de Sant Jaume. Poc després, el tinent mariscal Antoni de Villarroel, cap superior de l’exèrcit de Catalunya, el nomenà comandant en cap de l’exèrcit de l’exterior. El seu germà, Manuel Desvalls i Vergós, fou governador del castell de Cardona. Després de la capitulació del castell de Cardona, el marquès del Poal i el seu germà Manuel s’embarcaren a Arenys de Mar amb dos fills del primer, Manuel i Francesc, i altres familiars, en direcció a Gènova. El germà, Manuel, es traslladà de Gènova a Mallorca, on el marquès de Rubí, que encara mantenia obediència austriacista, el nomenà governador d’Eivissa, càrrec que va exercir fins a la capitulació de l’illa, el 9 de juliol de 1715. 802014 Antoni, el marquès de Poal juntament amb els seus fill i altres familiars, es dirigí a Viena. Fou rebut amb tots els honors per l’emperador Carles VI, que li donà entrada a la cort imperial. Antoni Desvalls i de Vergós, el marquès de Poal, morí a Viena el 7 de juliol de 1724, als 58 anys d’edat. El seu fill Manuel Desvalls i d’Alegre, que morí l’any 1760, exercí diversos càrrecs a la cort imperial i fou preceptor de l’emperador Josep II. Francesc Desvalls i d’Alegre, fill primogènit, morí a Viena l’any 1732.

Al segle XVI els Desvalls van ser burgesos honrats, cavallers i nobles el 1623. Enllaçaren amb els Vallgornera i els Boixadors i obtingueren la senyoria d’Alfarràs i el Segrià. La pubilla Maria Teresa Ribes, marquesa d’Alfarràs, es va casar, el 1769, amb Joan Antoni Desvalls i d’Ardesa (1740- 1820), quart marquès de Poal, i des de 1791 marquès de Llupià per herència de la mare. El 1796 van morir la pubilla Ribes i la mare. El títol va passar al fill del matrimoni, Antonet Desvalls i Ribes, el qual es va casar, el 1800, amb Narcisa Sarriera i de Copons, filla del comte de Solterra. El marquès d’Alfarràs va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona de 1806 a 1815. El seu fill Joaquim Desvalls i Sarriera, marquès d’Alfarràs i de Llupià (1803-1884), va ser primer president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1850-1869) i de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. El títol de marquès de LLupià va ser concedit el 1701 a Carles de Llupià i Roger. Havia nascut a Perpinyà el 1671 i, des de 1686 era cavaller de l’orde de Sant Joan. La pubilla, Maria Manuela d’Ardena i Llupià, filla de Petronella i Francesc Galcerà d’Ardena, baró de l’Albi, es casà en primeres núpcies amb Miquel de Clariana i Meca. Dels germans Desvalls, Manuel, el 1760, i Josep Maria el 1776, ingressaren a l’orde de Sant Joan de Jerusalem. El germà gran, Joan Antoni Desvalls i d’Ardena, nascut el 1740, va heretar als 51 anys, quan va morir la mare, el títol de marquès de Llupià. Era casat amb Maria Teresa Ribes, marquesa d’Alfarràs.

La família Desvalls va ser posseïdora, i encara ara, de molts béns l'origen dels quals el podem trobar en els segles medievals.

Propietats del marquès d’Alfarràs de Llupià i de Poal (1865)

Va ser el nou de desembre d’aquest any que en un notari de Barcelona es relata el inventari dels béns que pertanyies a Manuel Desvalls i d’Alegre, que a partir d’ara seran una part seran de Joaquim Maria Desvalls de Ribes i de Sarriera, marquès d’Alfarràs, de Llupià i de Poal. Una altra part serà de Lluís Desvalls i Fort de Saint- Maurin setè marquès d’Alfarràs i desè marquès de Llupià a partir de 1884, com hereu d’Oleguer Desvalls que renuncia a la seva part passant-la tota a l’anomenat Joaquim.

L’herència i els béns

Joaquim Maria Desvalls i de Sarriera, marquès d’Alfarràs i de Llupià era casat. Va néixer a Barcelona. Tenia seixanta anys. Era l’hereu de les cases, terres, censos, pensions i altres béns que li pertanyien per diferents línies que s’han reunit al marquesat d’Alfarràs i de Llupià. En el qual títol i béns ha succeït i avui en dia és amo absolut, tant pel testament del seu pare Antoni Miquel de Ribes Desvalls i d’Olzinelles, marquès d’Alfarràs, que s’obrí el dia disset d’octubre de mil vuit-cents vint-i-u a Collblanc, en el terme de l’Hospitalet. Al mateix temps es trobava hereu de la seva mare Maria Narcisa Sarriera i Despujol, marquesa d’Alfarràs, segons testament obert el disset de març de mil vuit-cents trenta.

Barcelona i província

Desitjant escriure al seu nom les finques situades a la província de Barcelona, procedents de les herències paterna i materna i traslladar els seients dels que té Joaquim per adquisició pròpia, dels llibres antics als nous, passa a formalitzar el present inventari:

1/ Una casa amb jardí situada a Barcelona, al carrer Dormitori de Sant Francesc (actualment d’Anselm Clavé), número 31. Tot junt té una superfície de 37.840 pams quadrats. Consta de dos pisos. Amb tres botigues a la part baixa i altres tres més al carrer de Sant Francesc.

Li pertanyia del seu pare. En quant al jardí, per haver-lo comprat conjuntament amb la seva mare Narcisa l’any mil vuit-cents vint-i-dos al comerciant Onofre Artigas Valls. Havien comprat una casa que la van convertir en jardí.

2/ Una casa situada a Barcelona, al mateixa carrer Dormitori de Sant Francesc, número 29. Superfície de 2.861 pams quadrats. Consta d’una botiga i quatre pisos.

Li pertanyia per venta que li feu Teresa, Jordi i Miquel Escofet Rovira el mil vuit-cents cinquanta-vuit.

3/ Una casa situada a Barcelona, al carrer Ample número 60. Superfície de 1.373 pams quadrats. Té botiga i tres pisos. Li pertanyia com hereu del seu pare.

4/ Una casa a Barcelona, al carrer Ample número 62. Superfície de 4.152 pams quadrats. Consta de dues botigues i tres pisos. Li pertany com hereu del pare.

5/ Una casa a Barcelona, situada al carrer Ample número 64. Té 26.859 pams quadrats. Consta de dues botigues que donen al carrer Ample i sis que donen al carrer del Consular i plaça de Sant Sebastià, amb tres pisos. Herència del pare.

6/ Una casa A Barcelona, al carrer de la Fusteria número 3. De 1.692 pams quadrats. Li pertanyia per compra que feu al síndic Josep Riudor, que formava part dels creditors d’Andreu Planes i Pere Gomis l’any mil vuit-cents trenta-u.

7/ Una casa a Barcelona, que donava als carrers Flassaders, del Rec i plaça del Born, de números 45, 36 i a la plaça 37. Extensió de 1.854 pams quadrats. Consta de quatre botigues i cinc pisos. Li pertany com hereu del pare.

Carrer Dormitori de Sant Francesc

De  les afores de Barcelona

1/ Una casa, torre o lloc dit el Laberint, amb els seus edificis, aigües, boscos, parc, laberint, jardins, estanc, templets, cascades, adornaments i demés. Situat tot en el terme de Sant Joan d’Horta, o sigui de la vila de Gracia.

2/ Una terra plantada de pins situada a Horta, a un quart d’hora del Laberint.

3/ El bosc de Sant Ciprià, en que hi ha aixecada una ermita, propietat del marquès, on es veneren els Sants Ciprià i Santa Justina. Avui es troba en estat ruïnós. Té el número 70 i superfície de 800 pams quadrats. Consta de baixos i un pis. Li pertany com hereu del pare com l’anterior.

En el terme de Terrassa

1/ Un bosc anomenat de l’Abella, situat al poble de Sant Marti de Cerdanyola. Li pertany com a successió paterna.

2/ Un bosc, part camp i part amb una cabana. Situat en el terme i quadra de Valldaura, en la parròquia de Sant Marti de Cerdanyola. El bosc el va comprar el marquès a Caietà de Vilallonga i Marimon el 1853.

En el terme de Granollers

1/ L’heretat anomenada Rosanes, situada en els termes de La Garriga i de l’Ametlla, la major part en La Garriga. Major part de bosc i altra de vinya. De número 11. Consta de baixos, pis i golfes la casa que hi està ubicada, amb quatre dependències pel treball agrícola. El dret de conduir aigua a les terres li fou comprat a Mariana de Masdovelles, de qui també és hereu el marquès, l’any 1712 i abans es tenia des de l’any 1533 per part de Leonor Rosanes a favor dels antecessors del marquès.

En el terme de Vilafranca del Penedès

1/ L’heretat de les Pujades, situada en el terme de Castellví de la Marca. Hi ha tres cases/masies, la casa Jansà, casa Molins i l’anomenada Castell de les Pujades. Extensió de 491 jornals: 159 (Jansà), 200 (Pujades) i 130 (Molins).

La casa Jansà amb un pati consta de baixos i primer pis. Amb quadres, corral, bodega i cup. Té el número 32. Ocupa una superfície de 4.849 metres quadrats.

El Castell de les Pujades amb un pati, té el número 29. Consta de baixos, primer pis i golfes amb quadra, bodega i cups. Al costat dos petits corrals derruïts. Al costat un oratori.

2/ Un moli fariner de nom Farran amb les terres annexes, situat en el terme de Santa Margarida. Consta d’una casa de número 125, un moli de dues moles, casa pel moliner i altres dependències. El molí té el número 124. Té una extensió de 7.060 pams quadrats.

3/ Una casa amb el seu hort, situada a Vilafranca del Penedès, a la plaça de l’Oli. Consta de baixos, quadres, bodega i graners amb sitges, entresol, primer pis i golfes. De superfície 36.540 pams quadrats, cantonada carrer d’Alfarràs i Farran.

4/ Un solar situat al carrer Farran d’extensió 19.000 pams quadrats.

5/ Una terra a poca distancia del moli de Farran, de nom la Plana del Molí de Farran.

Tot li pertanyia al marquès per herència paterna.

En el terme de Vilanova i la Geltrú

1/ Una casa/castell situada en el poble de Cubelles, al carrer del Castell. Consta de baixos i dos pisos amb la torre i cups, quadra i corral. Al davant un pati. Tot d’extensió 30.000 pams quadrats.

2/ Una casa que consta de baixos i un pis de número 6 en el mateixa carrer. I tota una sèrie de terres situades a Canyelles.

En el terme d’Arenys de Mar

1/ Una casa amb un pis de número 27, en el terme de Calella, al lloc dit el Mojal, contigu al carrer de Sant Jaume. D’extensió 217 àrees. 2/ Una terra campa/hort a Calella, entre els horts de les cases dels carrers del Rosari, Riera, Sant Isidre i Sant Jaume.

3/ Un prat per tancar animals, amb la seva caseta d’un pis, situat a extramurs de Calella, al lloc dit Muntanya del Roser. 4/ Una terra campa a Calella, al lloc dit lo Quintar del Marquès. 5/ Una terra part cultiu, part erma i part plantada de pins, situada a Calella. En el qual hi ha construïda una casa de número 1 anomenada la Granja.  6/ Una terra campa, situada al Pla del Convent, en el terme de Calella. 7/ Una terra al Camp Gran de Calella de 217 àrees. 8/ Una vinya de sis quarteres a Calella. 9/ Un hort, situat en el poble de Sant Pol al carrer Manzanillo.

Fins aquí una relació dels béns pertanyents a un dels Desvalls en aquest any. Joaquim Maria Desvalls va morir el 30 de desembre de l’any 1883. Segons el seu testament fet davant el notari de Palma de Mallorca Gaspar Sancho va fer donació de tot el conjunt al seu cosí Lluís Desvalls i Fort de Saint- Maurin, el qual va fer inventari el dos d’abril de 1884. Lluís va morir el 30 de desembre de 1889 i va deixar hereu al seu fill el marquès de Llupià Joan Desvalls Amat que fa inventari el 1894. Tenia vint anys.

Moltes famílies catalanes d’abans de la Guerra de 1714 varen anar a Madrid després i es casaven amb castellans amb les més riques hereves. Sols sis famílies posseïen a Catalunya, després de la Guerra, quatre-centes quaranta-quatre ciutats viles i llocs. La família Desvalls va ser una de les que es quedaren a Catalunya i eren posseïdores de molts béns l'origen dels quals el podem trobar en els segles medievals, i que pel fet de no voler perdre el seu protagonisme social i polític, van passar de mans en mans, però sempre entre familiars, gràcies als enllaços que entre si anaven preparant. La família Desvalls té encara arrels aquí al Penedès.