dijous, 30 de març de 2023

Els Moner de Camprodon al Penedès (segles XVII-XVIII)

 

Francesc de Moner i de Puigmarí va ser donzell nascut a Camprodon. La muller era Francesca de Bassedas i de Biure de Margarit. Un fill, en Rafael, va ser abat del monestir de Ripoll i Sant Pere de Rodes, nascut el 1635 a Camprodon; un altre, en Pere, monjo del mateix Ripoll i de Sant Cugat del Vallès, Pere el 1684 era difunt, sembla que va morir a casa del seu germà, en Joan, a la plaça de l’Oli, el seu cadàver va estar guardat a l’església del Convent dels Caputxins de Vilafranca, a la capella del Sant Crist. El van situar aquí mentre no trobessin altre cementiri i poder-lo traslladar.

El matrimoni Moner i Basedas va tenir també dues filles, Francesca, i Llàtzera, monges del monestir de Sant Agustí de Peralada; el fill Francesc va servir a la guerra del Rosselló el 1674; un altre fill, Antoni, va ser metge, i Joan de Moner i Bassedas va casar-se amb Magdalena Miret Vives de Vilafranca del Penedès, filla del donzell Domingo Miret Riera i Teresa Vives (casada en segons núpcies) de la mateixa vila.

Testament de Francesca Bassedas (1674)

Abans d’aquest any Francesca de Bassedas sabem vivia en una casa de la plaça de l’Oli de Vilafranca, on avui hi ha la Biblioteca Torres i Bages, cal Gomà, a casa del seu fill Joan de Moner i Bassedas, en realitat era la casa del donzell Domingo Miret Riera, pare de la seva muller Magdalena Miret Vives.

En aquest edifici, la viuda Francesca, redacta el seu testament el tretze de juliol de 1674, ja que està malalta i tem morir. Filla del donzell Pere Bassedas i de Llàtzera Biure de Figueres (Girona). Els marmessors son el seu fill, l’abat Rafael Moner Basedas; el rector de Camprodon Pallar Auli; el seu fill Joan de Vilafranca i el vicari de l’església de Santa Maria de la vila, Josep Rivert.

Demana ser enterrada, encara que mori a Vilafranca, en el vas o túmul que té la casa Moner, en la capella de Nostra Senyora del Roser del monestir de Sant Pere de Camprodon, on hi ha el seu marit, que va morir a Camprodon. Ordena que la vesteixen i l’enterrin en l’hàbit franciscà. El seu cos ha d’estar dipositat en l’església del monestir de Sant Francesc de Vilafranca i al cap de tres anys traslladar-lo a Camprodon.

Ordena celebrar misses per la seva ànima: cent a l’església de Sant Francesc de Vilafranca. Cent a la de Santa Maria de la vila. Cent més repartides entre les església del Carme, la Trinitat i els Caputxins de Vilafranca. Dues-centes a la vila de Camprodon. Cent a la capella del Roser de la mateixa vila. Cinquanta a la del Carme i cinquanta a la capella de Santa Maria de Camprodon.

A les filles Francesca i Llàtzera, monges de l’orde de Sant Agustí de Peralada, li deix tres-centes lliures a cadascuna. Al seu fill metge Antoni, cent lliures. Al fill Francesc, cent més. A la filla Jerònima, casada amb Josep Gros de la Bisbal de l’Empordà, cent lliures. Al fill Rafael, l’abat, quaranta. A la criada, de nom Beatriu, només vol que sigui alimentada pel seu hereu i li doni les necessitats bàsiques per poder viure. Al fill monjo de Sant Cugat del Vallès, seixanta lliures. Anomena hereu al seu fill Joan de Moner i Bassedas, marit de Magdalena Miret Vives de Vilafranca. El testament fou publicat el primer d’abril de 1686. Per tant, encara va viure més de deu anys després de redactar-lo.

Els béns de la viuda Magdalena Miret Vives (1684)

El vint-i-dos de setembre d’aquest any 1684 Magdalena Miret Vives, viuda de Joan Moner i Bassedas, fa una relació dels béns seus i els que li pertanyen del dot i esponsalici del seu marit difunt:

La casa, propietat de Magdalena, situada a la Plaça de l’Oli. En l’edifici hi ha una botiga on es guarda els grans, rendes en gènere, procedents de les terres que Magdalena posseeix en diferents llocs. Hi ha vint-i-quatre quarteres i mitja de blat i sis quarteres de mestall que han estat recollides en el terme de Tàrrega.

El mas de la Sala i tota la seva quadra, situat a la parròquia de Vallformosa, també formava part dels béns de Magdalena origen del seu avi, el militar Gabriel Miret.

A Camprodon

A ella també li pertany béns del seu marit que tenia a la població on va néixer, a Camprodon, i és per això que anomena el mercader Benet Clara d’aquesta vila com a procurador seu perquè hi faci un llistat d’aquests:

Hi ha la casa situada al carrer Major de Camprodon on fa inventari dels mobles; un moli fariner situat al carrer que va a  la capella de la Nostra Senyora del Roure i altres terres; el casal del Martinet que avui era hort situat al costat del moli; el mas Queros amb totes les seves terres; el mas Batllia i Torra; el mas Blanc; el mas Nuasia; tots els masos situats en el veïnat de Freixenet de Camprodon; el mas Talrich; el mas Seguer; el mas Planelles; el mas Portal; el mas Mató; el mas Tramoledes; tots els masos situats a la parròquia de Nostra Senyora de Bolós a Camprodon i el mas Rourer. També tots els grans de forment, fajol, ordi, civada i altres grans que estan en tots els masos; el blat que hi ha a casa del moli fariner, on hi viu el moliner Nicolau Paico; una euga, un rocí, un matxo que hi ha a casa dels masovers de la parròquia de Bolós.

A Barcelona

A Barcelona hi viu el 1684 el metge Antoni Moner Basedas, germà de Joan. La casa és propietat de Joan, situada al carrer de la carnisseria de Sans. El notari de Vilafranca Josep Escardó fa un inventari dels mobles de la casa a Barcelona. També hi ha efectes propis de Joan Moner, que son a la casa del comte Solterra de Barcelona, el noble Sarriera; diners que es troben en poder del senyor del castell de Montesquiu Narcis Descatllar i altres diners que hi ha a la taula de Barcelona que li pertany.

Magdalena passa uns anys de dol per la pèrdua del seu marit. Compra a la botiga del sastre Pau Mestre de Vilafranca el vestit que l’acompanyarà durant uns anys.

Magdalena Miret viu a la casa de la Plaça de l’Oli

Ja hem comentat la mort de Pere Moner Basedes, monjo del monestir de Ripoll, que és enterrat en un principi en el convent dels Caputxins de Vilafranca. A partir de la mort de Joan Moner Basedas, continua vivint la viuda en la casa que havia estat dels militars Miret (Cal Gomà actual).

Des d’aquí assegura que els béns que li pertanyen com a usufructuaria del seu marit estiguin en ordre: el 1710 un prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca, en Jaume Serra, és el procurador del moliner de Camprodon Nicolau Peiró i cobrar les rendes del lloc. Continua Magdalena establint terres situades al terme de la parròquia de Vallformosa, a Vilobí, en diferents anys de la primera meitat del segle XVIII.

Testament de Magdalena Miret (1726)

A la casa de la Plaça de l’Oli redacta el seu testament el onze d’agost de 1726. La seva mare Teresa Vives es va casar en terceres núpcies amb Jaume Salomó, ciutadà honrat de Barcelona. Els marmessors son el seu fill Francesc Moner Miret d’Isona  i a la filla Maria Teresa Moner casada amb el metge Santa Susanna d’Igualada, i que en primeres núpcies fou muller d’Ignasi Bas de Capellades i al prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca, Rafael Marti.

Ordena ser enterrada a l’església de Santa Maria de la vila, en el vas o carner de casa Miret, situat davant l’altar de la Nostra Senyora del Roser, on hi ha el seu pare i la mare. És davant la trona de la dita capella. Demana ser vestida amb l’hàbit franciscà, que té a casa seva.

Demana que es celebrin 730 misses per la seva ànima, 200 en l’església de Santa Maria, en la capella del Roser; 150 en l’església dels Dolors de Vilafranca; 250 en l’església del convent dels franciscans de la vila; 65 en l’església del convent dels caputxins de la vila i  65 en la del convent de la Trinitat. També quatre aniversaris a l’església del convent del Carme de Vilafranca. A la confraria del Roser, els hi deix vint lliures per fer els domassos i que els alcin sobre el taulell dels oïdors de comptes, que es situat enmig de la trona i sota l’orgue de l’església de Santa Maria.

Deix a la filla Maria Teresa cinquanta lliures. a la seva criada Maria Àngela Carbonell, quaranta. Anomena hereu al fill Francesc Moner Miret i sinó no potser, al seu nét Carles Moner Pons, fill de Francesc Moner i Amorós d’Isona i Teresa. I sinó a l’altre besnét Anton Moner Pons. El testament és publicat deu anys més tard, el trenta-u de març de 1736, tot i haver mort el nou de maig de 1728.

En aquets dia del 1728 és enterrada en el vas davant de la capella del Roser, com demanava. Hi assisteixen tota la comunitat de religiosos del convent de Sant Francesc i de la Trinitat de Vilafranca.

Francesc Moner Miret de Monsonis (1728)

Francesc Moner Miret va defensar Barcelona, assetjada per Felip V. Participà en la presa de Benavarri (1707). El rei arxiduc Carles III el féu comte de Serra de Navà (1711). El 1714 lluità a Barcelona, assetjada per Felip V. Es va casar quan tenia quinze anys amb la pubilla de cal Cavaller d’Isona Magdalena d’Amorós i d’Amorós, que en tenia vint-i-dos. Van tenir onze fills. En segones núpcies es va casar amb la vídua Joana de Meca i de Berardo de Montsonís (La Noguera).

El vint-i-dos de maig, pocs dies d’estar enterrada Magdalena, l’hereu Francesc es fa càrrec de la casa situada a la plaça de l’Oli i dels béns de la seva mare. Havia anomenat un procurador per rebre la possessió de la casa, el forner de Vilafranca, Joan Masbernat.

La casa estava situada entre la plaça de l’Oli i el carrer de Farran (abans portal de Farran). Tenia tres portals, dos que sortien a la plaça de l’Oli i un altre al carrer de Farran. Hi ha tot el llistat de béns que li pertanyen, a part dels anteriors, els de la seva mare, cases al carrer de Sant Pere i altres de Vilafranca del Penedès.

El clergue Antoni Moner, fill de Francesc de Montsonís assigna el seus béns el 1728 per fundar un benefici a l’església de Santa Maria de Vilafranca.

Hereus de Francesc Moner Miret (1731)

No ens consta que Francesc hagués viscut molt de temps a la casa de la Plaça de l’Oli a Vilafranca. Sabem que va morir a Monsonis el 1730. Els fills Josep i Joan Moner Amorós i Francesc Pons i de Meca d’Isona van ser els seus successors, segons una sentència de l’any 1731 feta per Joan d’Omeagher pretor de la vila de Talarm i Pallars. Aquestes fills fan possessió dels béns dels Moner – Miret. Davant del portal major de la casa, després de fer fora els habitants, entren obrint i tancant les portes i finestres com a símbol de possessió. En les terres agafen herba i terra i les espargeixen als quatre vents.

Una casa amb hort situada a la plaça de l’Oli de Vilafranca, pallissa, era i bassa situada al portal del carrer Farran/ terres situades a diferents llocs del terme de Vilafranca: la Costa, el camp negre, les Clotes, Sant Julià, Morató, Creu d’Espitlles, al joc del veguer, al moli de Rovira, al camí de les Cabanyes...

Fan acte de possessió a la casa del mas Sala situat al terme de la parròquia de Vallformosa.

Obres a la casa de la plaça Oli (1740)

El mestre de cases Fèlix Figueres de Vilafranca és l’encarregat de fer obres a la casa dels Moner- Miret de la plaça de l’Oli i de la pallissa, ara propietats dels néts de Francesc Moner Miret, fill de Joan Moner Basedas i Magdalena Miret Vives:

S’arregla la xemeneia de la cuina gran. Es tapen forats en la cambra gran. S’arreglen les teulades i es construeix un envà a la cuina.

A la pallissa, situada al portal de Farran, s’arregla el trespol (sostre) de la secreta i altres petites reparacions. 

Carles Moner Pons (1748)

Carles Moner Pons era fill de Francesc Pons i de Meca. El 1741 es va casa amb Teresa Puget Amorós, de Rialp. Practicar el préstec a particulars. Va ser l’hereu de tots els béns que havien estat dels Moner- Miret. Aquest any 1748 havia de pagar deutes, havia de lluir censals morts, préstecs que havia demanat per conservar el patrimoni, tant d’aquí com de molts altres territoris, com el que tenia de la seva besàvia, Emerenciana d’Amorós, consistent en la senyoria jurisdiccional de Llarvent i de Vallllebrera (Pallars Jussà). Uns préstecs, que havia de liquidar, eren de sis-centes lliures i dos-centes vint-i-set lliures que li havien prestat els preveres de l’església de Sant Miquel de Barcelona; altres dos de cents lliures cadascun de la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca; altre de cent lliures que li havia prestat el negociant de Vilanova de Cubelles, Josep Mascaró. També un deute que tenia amb el burgès Josep Nin Marti dem Vilafranca de cent setanta-nou lliures per raó de compromisos en diferents negocis amb ell. Per tot això no té cap més remei de vendre béns que tenia al Penedès, inclosa la casa de la Plaça de l’Oli de Vilafranca. Tot ho ven al negociant i regidor perpetuo de Vilafranca Joan Olivella Vives i al pagès Jaume Baltà.

Ven primer la casa amb dos portals (ja no eren tres) amb dos horts. La casa estava situada a l’est per la plaça i el mestre de pells Francesc Mascaró; al sud amb la plaça; a l’oest amb el carreró que va de la plaça de l’Oli al portal de Farran i amb el pagès Joan Ferrando i al nord part amb el dit Jaume Baltà, part amb la casa de Pau Terrada i part amb el tancat de les ovelles.

A més compren la pallissa amb bassa situada al portal de Farran. Situada a l’est amb el camí que des del portal va a la creu de terme de Calendraix; al sud amb el noble Carles Casanoves, amb l’era de Pau Terrada, a l’oest amb la senyora d’Espuny i al nord amb el Casanoves i el camí. I també ven terres a les Clotes; una a la creu de Calendraix; a la Rambla del Portalet; al camí de les Cabanyes; a la Pelegrina o camp negre; al Sepulcre d’Olèrdola; a Botonet; al camí del fons; a la creu de Llaurador; a Sant Julià; Morató...

Carles Moner Pons es reserva el patronat de qualsevol benefici eclesiàstic que estigui relacionat amb alguns d’aquests béns. El preu de venta de tot plegat és de tres mil cinquanta lliures. Mil quatre-centes quinze han de servir per eixugar els deutes. Aconseguint un líquid econòmic de mil sis-centes trenta-quatre lliures més o menys. A partir d’aquest any els Moner ja no es troben en la documentació.

La família Moner – Miret va deixar empremta en algunes branques familiars del  Penedès i en altres aspectes. Un exemple: l’any 1769 el burgès i notari de Vilafranca Josep Anton Soler Ràfols redacta el seu testament. Els marmessors son la seva muller Caterina, el notari Salvador Miret de Vilafranca, i el prevere Josep Marrugat. Ordena ser enterrat davant la capella de Nostra Senyora del Roser de l’església de Santa Maria de Vilafranca en el lloc on hi havia enterrat la família Miret. L’havia cedit Carles Moner Pons al pare del notari, en Pere Soler, també notari. Havia estat la de la seva besàvia, Magdalena Miret Vives, muller de Joan Moner de Basedas de Camprodon.

                       

 

 

dimarts, 21 de febrer de 2023

Els Trinitaris de Vilafranca del Penedès (1532 – 1624)

 

L’any 1577 sabem que en l’hospital del Sant Esperit, situat al carrer de la Font de Vilafranca, hi havia una església amb dues campanes. Dins de l’església un retaule del Sant Esperit amb les armes dels nobles Gualbes de Barcelona (Pel voltant de l’any 1396 Pons de Gualbes feu reconstruir l’hospital). També hi havia un retaule de tela de Nostra Senyora i de Sant Joan i un altre de Santa Anna i bancs amb les armes dels Gualbes. L’hospital estava quasi derruït i l’església no tenia sostre.

Aquest mateix any 1577 els trinitaris fan possessió d’aquest espai, traslladant-se de la plaça actual de Jaume I (abans de l’Oli). Els trinitaris van haver de reconstruir el que estava malmès. Per fer això els trinitaris necessitaven vendre béns immobles que tenien en propietat a la Plaça Jaume I.

Possessions dels Trinitaris

Una d’aquestes vendes va ser el 1532 quan el frare trinitari Bartomeu Ferrando ven al mestre de cases Joan Rosell unes cases que posseïa el convent situades al carrer Vall del Castell (nom  també que tenia l’actual Plaça Jaume I). Tot i que pagaven cens als preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca de vuit sous per la festa de Sant Miquel eren de la seva propietat. Les cases estaven mig derruïdes. Els límits d’aquestes edificis eren l’est amb les cases de l’artesà Mateu Batlle i al sud amb les del boter Pere Benapres. A l’oest amb el carrer dels jueus (l’actual marquès d’Alfarràs) i el carrer Vall del Castell. El preu va ser de vint-i-dos lliures. Es ven censal mort al comprador, és a dir havia de pagar vint-i-dos sous de pensió anualment. A les cases hi ha guix, bigues i canyes per ajudar a la reparació de les cases, pel mestre de cases no havia de ser molt problemàtica l’obra. Era la seva feina.

En un capbreu de la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca de l’any 1581, el paraire de llana Francesc Muyes posseïa una terra i pagava cens abans als trinitaris i a partir d’ara el pagaria als preveres de Santa Maria, com a “successors” d’aquests (ens diu el capbreu). La terra estava situada al Pas de la Calçada (carrer de Sant Pere). Cal pensar, doncs, que era una altra de les vendes que van fer.

L’any 1582 la capella de Sant Pelegri, abans dels Socors, que havia estat dels trinitaris des del seu origen l’any 1331, va passar a mans de Francesc Babau Bausell, el propietat del Palau Baltà en aquell moment i li va canviar el nom de Socors a Pelegrí.

La capella dels Socors
després de la guerra civil

Les vendes a la Universitat de Vilafranca i als preveres de Santa Maria (1595)

El mestre de sacra teologia i ministre de l’orde de la Trinitat i redempció dels captius de en Jeroni Boi, i el frare trinitari Antoni Piedras tots dos de la ciutat de Lleida, en aquest moment estaven a Catalunya per negocis de l’orde. Un d’aquests afers era la venta d’encara més possessions que tenien (a la plaça Jaume I) els trinitaris de Vilafranca. El document és signat el vint-i-sis d’abril. Venen a la Universitat de Vilafranca (Ajuntament) tot el que era seu a l’extrem de la plaça de l’Oli (Plaça Jaume I) i situat davant el cementiri i de l’església de Santa Maria. Ho venen per la seva conveniència, i per fabricar o fer obres en el seu convent i església de la Santíssima Trinitat que de nou s’està edificant al carrer del Sant Esperit ara de la Font i també per fer les habitacions pels frares del dot convent.

El mateix anys el frare trinitari Joan Marti venen als preveres de l’església de Santa Maria totes les cases que eren del convent situades al ‘extrem de la plaça de l’Oli i davant de l’església. Part d’aquestes eren propietat de la Universitat de Vilafranca. Els límits de les cases eren a l’est amb un carrer que hi ha, al sud amb part de les cases del convent que es venen i la casa del monestir de Santes Creus (l’actual Vinseum, abans Palau Reial), a l’oest part de l’hort que també es va vendre a la Uiversitat i al nord part amb la casa d’estudi de Vilafranca (escola) i part amb la casa que havia comprada també els preveres un any abans. El preu va ser de tres-centes lliures.

Li pertanyia al convent/monestir de la Trinitat les possessions venudes per una permuta que es va fer l’any 1578 entre ells i la Universitat de Vilafranca. A mans de l’Ajuntament de Vilafranca d’aquell any van passar a ser propietaris d’una escola (acadèmia, que era del convent) situada al carrer de la Parellada i de l’antic hospital dels trinitaris de la plaça Jaume I. Mentre que els trinitaris a canvi, van ser propietaris de les restes de l’hospital del Sant Esperit, on van edificar-hi el seu nou convent.

Signen el document els frares trinitaris Antoni Marti, Didac de Gusman, Miquel Guasch, Jeroni Boix, Antoni Piedras i Pere Fiol. El document és signat pel notari de Lleida Jeroni Roig.

Un testament dels Llupià (1624)

El noble Lluís de Llupià originari de Girona, de la branca familiar dels Desvalls que van ser els marquès d’Alfarràs i posseïdors del palau existent a la plaça de l’Oli de Vilafranca (l’actual escola Sant Ramon), signa el seu testament el cinc de juny de 1624 a Vilafranca, en la casa que habita al carrer de la Torregrossa.

Els seus marmessors son els nobles Joan d’Aiguaviva i Felip de Copons, tots dos vivint a Vilafranca i el frare trinitari Lupestio de la Tassa. Escull ser enterrat dins l’església del convent de la Trinitat del carrer de la Font, en la capella major al costat de l’evangeli. Per això deix cinquanta lliures als trinitaris. Li deix al frare Lupestio una figura de Crist amb una corona de plata i una creu. Li fa la donació per la bona amistat que hi ha entre ells i el tenir d’ell un bon servei per la malaltia que està patint.

Aquest testament, com d’altres del segle disset, ens fa saber que el nou convent de la Trinitat amb la seva església ja estava completada i continuava rebent favors.

 

 

 

 

 

 

 

 

divendres, 6 de gener de 2023

L’escultor Antoni Tremulles (segle XVII)

 

Antoni Tremulles fou un escultor nascut a Girona però una part de la seva família van viure i van néixer a Vilafranca del Penedès durant el segle XVII.

Entre les seves obres destaca el retaule de Sant Ramon de l’església de Santa Maria de Vilafranca (1605), el retaule de la verge del Roser a la capella de Torrelles de Foix, el retaule de sant Marti Sarroca, Santa Coloma de Queralt, Valls, Tiana, Vilanova i la Geltrú...  El seu fill Llàtzer s’anà a Perpinyà el 1643 i va fer molts retaules al Rosselló). Un altre fill Josep Tremulles també fou escultor. Van treballar en diferents llocs, a Barcelona, Reus, Escaladei, la Selva del Camp, Tortosa, Perpinyà, a Sant Julià de Loria a l’església de Sant Pere d’Aixirivall va fer Antoni Tremulles el 1619 un retaule barroc; el fill Josep va construir el retaule major del monestir de Santes Creus (1647-1651), el sagrari de l’altar major de Santa Maria de Vallformosa;  un retaule per a l’església de Bisbal del Penedès, un sagrari per Santa Maria de Vilafranca (1660)...

Altres Tremulles de la família foren argenters en diferents anys del segle XVIII a Barcelona.

A Vilafranca sabem que vivien al carrer de la Font, com a mínim el primer Antoni Tremulles, ja que els fills van marxar en altres indrets. Els marmessors del primer Antoni, l’any 1682 venen la casa del carrer de la Font al metge Miquel Casador. L’edifici estava al costat del monestir de la Trinitat.

L’escultor Antoni Tremulles

Se sap que Antoni Tremulles, l’any 1594, fill del tapisser de Barcelona Antoni i la muller Antonia de setze anys, es lloga per tres anys per aprendre l’ofici d’escultor amb Bernat Montaner, escultor de Barcelona.

El 6 d’agost de 1599 l’escultor Antoni Tremulles, és examinat com a imaginaire i entretallador, amb resultat positiu, i admès al gremi de la confraria de Sant Macari i Sant Josep de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Així el trobem ja integrat dins la societat vilafranquina.

El 1602 l’escultor, habitant a Vilafranca, Antoni Tremulles, fill del mestre tapisser Antoni, que va morir a Barcelona i Antonia signa capítols matrimonials amb Marianna Combes, filla de Pere, d’ofici serrador, natural de Maçanet (Girona) i Blanquina. Entre altres pactes, rep el nuvi terres a Puigroig, en el terme de Vilafranca.

El 1603 neix un primer fill, batejat a l’església de Vilafranca, de nom Josep. Li segueixen un altre el 1605 de nom Llàtzer. Després de mori, el 1607, la seva primera muller es torna a casar, aquesta vegada amb Eulàlia Torres, filla del mercader Guillem Torres natural de Vic, que mori a la ciutat de Palerm i Beatriu. El 1612 és batejada una filla de nom Elisabet també a l’església de Santa Maria de Vilafranca.

Un altre Antoni Tremulles, també escultor, fill de l’anterior, sembla que va morir a la vila de Falset. El divuit d’octubre de 1654 es va casa amb Teresa Esbert de Vilafranca i en segones núpcies amb Elisabet Montserrat de Torrelles de Foix.

La creu de terme de Santa Magdalena, segons el llibre Verd de Vilafranca, ens diu que va ser obra seva, l’any 1604: “...en lo dit dia de Nostra Senyora d’Esperança, fonch acabada y assentada la creu de pedra de Santa Magdalena, ço és lo pedestral, canó, llanterna i cruher, de la qual se ha pagat per les mans a Antoni Tramujes escultor, 12 lliures y a Antoni Catala per la pedra y picar y port 11 lliures 4 sous”.

Sabem que el 1608 signa un acord entre administradors i confrares del Roser de la capella de Torrelles de Foix per fabricar un tabernacle del Roser.

 

Retaule de Sant Marti Sarroca (1604)

El quatre de febrer d’aquest any es signen els capítols entre el mestre escultor Antoni Tremulles i els jurats de la Universitat de Sant Marti Sarroca, en Pere Escardó de Rovellats, el moliner Antoni Calabuig, Jaume Grau de Perafort, Jaume Bolet de Samuntà i Gaspar Serra de Recasens conjuntament amb els administradors de la confraria del Santíssim Nom de Jesús de l’església de Sant Marti Sarroca, Joan Bolet i Pau Riu del mas Romaní amb l’escultor. Es tractava de fabricar un retaule per la dita església en la capella de Sant Bartomeu. Ha de tenir setze pams i mig d’amplada i vint-i-quatre d’alçada. Hi ha d’haver deu columnes corínties amb els seus terços i capitells; a la primera andana tres pasteres i tres figures de bulto de fusta d’àlber d’alçada tres pams i mig. La del mig ha de ser un Jesuset, en una de les altres un Sant Bartomeu i en l’altre Sant Sebastià. Tot ha de ser conforme la traça i amb tants serafins (àngels) com hi ha en el retaule del nom de Jesús en l’església de Vilafranca.

L’escultor ha de posar la fusta i tot el que necessiti per fer el retaule. Els prohoms i administradors prometen pagar a l’escultor vuitanta lliures, trenta-sis dins de vuit dies i les restants quant acabi la feina. Ell assegura que acabarà el retaule el dia de Sant Joan proper i signa com a fiador el calderer de Vilafranca en Pere Miquel.

Un document trobat del mateix any i amb data del disset de març l’escultor Antoni Tremulles rep les vuitanta lliures, cosa que ens fa pensar  o que l’ha va acabar molt més aviat o sinó cobrava la quantitat sencera no el fabricava.

 

La capella de Sant Ramon (1605)

El quinze d’abril d’aquest any es signen els capítols per la construcció de la capella de Sant Ramon de Penyafort, on ara hi ha la capella de Sant Nicolau i les fonts baptismals, entre el rector de l’església de Santa Maria, en Magí Alemany conjuntament amb els administradors de la confraria de Sant Ramon, el donzell Lluis de Masdovelles, el mercader Pau Roig, el notari Antoni Mas i el blanquer Joan Pau Llorens amb l’escultor Antoni Tremulles.

Primerament el rector i administradors donen a preu fet a l’escultor a l’obra que ha de fer. Ha de ser la capella de Sant Ramon i ha d’estar al davant de la de Santa Llúcia. La capella ha d’estar oberta, igual que la de Sant Jacint i la de Nostra Senyora del Roser. Els capitells de les columnes han d’estar tallats com les que té la de Sant Miquel. En la pedra del mig de l’arcada s’hi ha de tallar les armes d’Aragó. En lo frisó hi ha d’haver gravat l’any 1605 conjuntament amb uns fullatges que omplin el dit frisó, amb dos serafins (àngels) igual que en la capella de Sant Miquel. La volta de la capella s’ha de fer igual que la de Sant Jacint, amb una clau i quatre arquets i a cada cantó un serafí. En la clau hi ha d’haver un Sant Ramon.

El rector i administradors prometen donar la pedra, rajola, guix, argamassa i tota la manobra necessària per fer dita obra, presa una part en lo cementiri de la dita església. Entenent que la pedra dels pedestals de les columnes ha de ser de pedra forta i la dels capitells i la clau ha de ser pedra originaria de  Moja i les altres de la Pedrera de Vilafranca. La volta de la capella ha de ser de rajola i guix, com la de Sant Jacint. L’amplada de la capella ha de ser de dinou pams d’ample i vint-i-set d’alçada. Les columnes trenta pams i mig d’alçada comprés lo pedestal i capitell.

Prometen pagar el rector i administradors a l’escultor Antoni Tremulles cinquanta-cinc lliures. Vint-i-cinc el primer de maig i les restants a l’acabar l’obra. Cinquanta lliures sortiran de l’arrendament de dues cavalleries (terres) al negociant Jaume Palau i que eren propietat del noble Lluis de Masdovelles.

Qui vulgui saber més d’una família d’escultors que va viure a Vilafranca i treballà en diferents indrets del Penedès pot llegir la tesis doctoral de Joan Yeguas  relacionat amb el fill Josep Tremulles i el retaule de Santes Creus, però no deix de parlar de tota la família:

https://www.academia.edu/62939100/JosepTremulles_i_el_retaule_de_Santes_Creus_1647_1651_

 

 

diumenge, 30 d’octubre de 2022

Un Inventari de l’hospital d’Olesa de Bonesvalls (1694)

 

L’Hospital medieval de Cervelló o d’Olesa de Bonesvalls situat al barri de l’Hospital, com ja he escrit en més d’una ocasió l’hauria de conèixer tothom i protegir-lo ja que és una construcció que encara es manté bastant ferma. Moltes vegades he escrit sobre la història tant en aquest blog com en el de Penedès medieval, per exemple un altre inventari de l’any 1604:

https://historiesdevila.blogspot.com/2021/02/un-inventari-dolesa-de-bonesvalls 1604.html

Buidem ara un altre inventari després d'haver passat noranta anys. Qui vulgui pot comparar el que es trobava abans i al cap de més o menys un segle després.

El inventari es fa el catorze d’abril  de 1694 fet a la casa hospital. El pagès o masover que hi vivia era Benedicti Fiza, vingut de la ciutat de Barcelona. Després de la seva mort els familiars fan inventari dels béns que hi havia a l’hospital:

Bartomeu Fiza, pagès de Sant Vicens de Sarrià de Barcelona, Joan Mitjans pagès d’Olesa, Josep Vendrell i el fill Andreu Vendrell, tots dos pagesos del Roure situat al terme de Sant Cristòfol de Begues, com a tutors assignats pel batlle d’Eulàlia, Maria i Teresa Fiza, fills del difunt Benedicti Fiza pagès de la casa de l’hospital de Sant Joan, fan inventari dels béns del seu pare difunt:

En l’entrada: dos collars de llaurar/ un jou/.

En una cambra anomenada dels pobres que és en l’entrada: uns argans (Ormeig consistent en un cilindre de fusta o de ferro que, rodant per mitjà d’un mànec transversal, fa d’eix a una corda que s’hi enrotlla. Serveix per moure coses feixugues: per moure una premsa o per pujar la palla al paller...); tres sàrries de palma, dues dolentes i una usada (recipient de palma o espart, d’un metre a vuit pams de llargària, que forma bossa a cadascun dels dos extrems. Serveix posat de través damunt una bèstia, per a transportar les coses més diverses); quatre carregadures de carbó/ quatre serrions de portar carbó, usats (Sàrria usada principalment per el transport de carbó a esquena de la bèstia), dos càrregues de carbó.

En el celler que és dins la porta de la presó:  dos magalls (Eina semblant a una aixada estreta. Serveix per a trencar i remoure la terra aspra i arrencar-ne la brossa o el pedreny); dos aixades d’escarpell ( l’aixada que té un tallant a manera de destraleta. Està situada a la banda oposada a la fulla principal); altra aixada petita/ unes àrpies amb les seves puntes de ferro (eina consistent en una espècie de forca de ferro de tres pues. Serveix per arreplegar fems);  tres càvecs vells/ cinc relles ( peça de ferro tallant per un cap i amb mànec o cua per l’altre. Serveix per penetrar dins la terra i obrir els solcs); sis botes de dues càrregues cadascuna, buides/ altra bota d’una càrrega, buida/ dues portadores, usades/ dos cubells, un de gran i un altre petit, usats/ quatre gerres de tenir olives, grans/ tres botetes de barreló (barril petit, més petit que el barrilet); vint parells d’esclops, nous/ 16 forques de dos pollagons, usades (amb dues pues).

En un altre celler que és al costat de l’anterior:  nou botes, això és set de dues càrregues; una d’una càrrega; i una altra de mitja càrrega, amb un total de nou càrregues de vi més o menys dins de les dites botes/ dues botes d’un quartà cadascun...(no es pot llegir el que segueix).

En l’estable: dos matxos, un de pèl negre, un altre de pèl... amb les seves albardes/ un burro de pèl ... de sis anys/ dos basts de matxo, un d’ells porta una bossa blanca nova, l’altre de....negre/ altre bast de burro de borràs blanc amb la seva albarda/.

En el pastador que és al cap de l’escala: una pastera de tomba d’alber amb els seus guarniments/ quatre pales de fusta per a treure el pa del forn/ una lluna de ferro per a treure pa del forn/ sis sedassos, usats/.

El dimecres, dia 15 de setembre es continuà el inventari:

En la cambra llarga que és al muntant de l’escala: 46 quarteres i deu quartans de mestall bo, mesurat per Sebastià Yulo, pagès habitant per mosso a dita casa de l’hospital/ 12 quarteres d’ordi/ cinc quarteres i 7 quartans de faves/ dues quarteres i deu quartans de cigrons/ quatre quartans de llinosa (llavor de lli); una quartera i tres quartans de guixes (veces); mitja quartera de fesols/ mitja quartera de pèsols/ sis dotzenes de plats blaus mig sencers/  dos dotzenes de plates blaves/ 18 plats de foc, grans/ un gibrell/ dues romanes de ferro, una gran i l’altre xica/ cinc falçs, velles/ dues gerres de tenir oli mig senceres/ una sort de ferrots vells de poc valor/ una sort de trossos de corretja, molt dolents/ una sort de cordes de cànem primes, dolentes/ quatre...de cànem, dolentes/ una balança amb els seus pesos de ferro/ una olla de coure/ una cassola de ferro mig sencera, bona/ dos cavalls de ferro (peça de ferro amb petges per sostenir la llenya del foc); tres garbells de cuiro, vells/ un ferro de foc.

En la sala del cap de l’escala: una taula de fusta de pi amb el seu calaix/ una cadira amb respatller, molt usada/ dos bancs petits, molt usats.

En la cuina: tres culleres d’aram, una gran, una altra mig sencera, molt dolenta i l’altra petita, usada/ sis llums/ dues mitges llunes/ un escalfador d’aram, usat/ dos cassons d’aram, un de gran, l’altre petit, usats/ una llanterna de ferro/ una cassa d’aram, usada/ sis paelles, dues de ferro i 4 d’aram, dues són petites i les altres mig senceres, usades/ tres paelles de ferro, una gran i dues petites, usades/ una olla de ferro mitjana amb els seus llevans de ferro/ altra olla de coure mitjana, bona/ una pala de ferro i uns molls del mateix, de foc/ un candeler de llautó, usat/ tres escalfetes de ferro, usades (braseret, generalment de tres peus, per escalfar alguna cosa o guardar caliu); dos punyals per a tallar carn/ altra pala de ferro, gran/ dos tres peus, un de llautó i l’altre de ferro.

En la cambra de la cuina:  unes balances d’aram amb els seus pesos de lliura, mitja lliura i tres onces, de ferro/ un catre/ un llit de bancs, de monja/dues màrfegues, bones/dues flassades blanques, bones.

En altra cambra de l’hospitaler: un llit de cànem a les capçaleres, usat/ una cadira de...dolenta/un banc/. En la mateixa cambra sis quadrets/ una caixa gran de pi, usada. Dins es trobà el següent:  nou peces de bri de cànem/ 4 peces d’estopa/ dues peces de tovallons de bri de cànem, totes juntes són en total 366 canes.

En el corredor (passadís) que va a la sala gran: una caixa d’alber, usada/ un cofre d’alba, usat. Dins: unes faldilles d’escot noves/ uns rubiclus, bons (?)/ altra caixa de noguer/ altra caixa petita.

En la cambra del corredor: un llit de camp amb la seva màrfega/ matalassos (li sembla que són dos, però no ho recorda molt bé quants matalassos hi havia, si de cas és el rector qui ho sap); dues flassades, una de blanca i l’altra verda, usades/ dos llençols d’estopa, usats/ un llit a tall de monja, amb la seva màrfega i matalàs/ dos llençols d’estopa/ una flassada vermella/ 16 dotzenes de fil de bri de cànem/ un mirall mig sencer/ una caldereta d’aram de tenir aigua beneïda/ una escopeta llarga/ una carrabina/ una xispa de tres pams (arma de foc); una caixa de pi, dolenta.

En la sala gran:  un cofre de pi, gran i nou. A dins s’hi troben 49 llençols d’estopa, usats/ deu llençols de bri de cànem, usats/ tres llençols de bri de cànem guarnits, dos nous i un usat/ tres vànoves d’estopa, bones/ altra vànova de cotó llisa, usada/ unes estovalles de tela grans, de cotó, bones/ altres estovalles de tela llises, bones/ sis estovalles de fil trossejades, usades/ 17 estovalles, part de bri part estopa, llises, usades/ set estovalles de bri de cànem, bones/ tres canes de cotonina, dues canes i dos trossos de tela/ una cana de cordellat blanc/ dues camises de fil de cànem de dona, bones/ una tauleta amb els seus capitells (els capitells sostenien la taula); altres cinc camises, dues d’home i les altres de dona, bones/ dos calçotets de tela, usats/ dos camisoles d’home, de cotonina, usades (tela grossa de cotó); 12 coxineres de bri i de cànem, usades/ 20 eixugamans d’estopa, usats/ 4 draps de cistella/ 52 tovallons de bri i de cànem, usats, set són encotonats/ unes calcilles de fil de sató (mitja de punt d’home, la portaven quan duien calça curta); dos docados (?) de tela, dolents/ un guarniment de llit de filempua (Drap de tela clara i prima que es brodava amb fil o seda com el canemàs i servia per a fer sedassos, tovalloles, cortines, davant llits...) això és, cobricel (parament de llit)  rodat de dalt i de baix; una senalleta petita que era dins dit cofre. Dins hi havia una capseta on es trobà: dues arracades d’or amb perles de pes ? (està en blanc) / una creu d’or amb set pedres blanques de pes de (?)/ dues peces d’or, una un poc més gran que l’altra, de pes de (?)/un cinto de plata amb el seu clauer/ agulla amb cadena de rosaris de plata amb un estoig de cuiro amb la seva cadena, de plata/ uns agnus (Reliquiari que duu gravada la imatge de l'anyell representant Jesucrist) amb el seu bergansí (la peça en sí) i amb les seves cadenetes, tot de plata/ una dobla de quatre en or (moneda); una campaneta amb la seva cadena, tot de plata/ una cistelleta amb els seus cascavells, tot de plata/ dues palometes d’or amb perles que són de la filla del difunt de nom Tereseta d’un fillatge (que li van donar els padrins); nou culleres de plata/ 31 rals de vuit en plata i un ral de dos.

En la primera cambra de dita sala gran, entrant a mà dreta: una màrfega de borràs/ tres llençols d’estopa, usats/ un banquet de petges de pi.

En la segona cambra de dita sala: un banc/.

En altra cambra de dita sala entrant a mà esquerra: un llit de monja amb la seva màrfega i flassada (el que té una amplada de quatre a cinc pams, apte per a dormir-hi còmodament una sola persona; una flassada/ un matalàs/ un llençol d’estopa, usat/ dos coixins/ altre llit amb 4 bancs de monja amb dos màrfegues/ unes alforges d’estopa, dolentes/ altre flassada blanca/ dos coixins/ una cadira de respatller, usada.

Altre cambra, al costat de l’anterior, dita del senyor: un llençol d’estopa, usat/ una vànova blanca, usada/ una coixinera de bri i de cànem/ una cadira de fusta/ altra cadira de tisora/ tres gerros de Pisa (taxat: en lo aposento de dalt de la torra se troba)/ una sort de platets de Pisa, escudella i salers, tot de Pisa/ dos pebreres de terra/ una sort de tasses de vidre/ set brocals de vidre amb la seva capsa cadascun, un de gran i els altres petits.

En la golfa de dalt del terrat: una camisola vermella, usada/ un gambeto marró, usat(capot llarg fins a mitjan cama; unes calces de burell, dolentes (de color fosc); altre gambeto de burell, usat/ una corretja de vaqueta de mascofia mig sencera/unes sabates negres/ altre camisola vermella, dolenta/ una capa de burell, bona/ altres calces de cotó, usades/ una marsina, usada/ altres calces de burell, usades/ unes mitges fosques, dolentes, les quals, eren del servei del dit difunt/ 4 coixins de ploma i llana, dolents/ una flassada verda, bona/ altra flassada, usada/ tres matalassos blancs/ una manta i (?) amb les seves planxes de llautó guarnit per un matxo/ (taxat: en un aposento de dalt la golfa; 17 sacs vells.

S’ha trobat en la dita cambra llarga també: una gerra amb 4 quartans d’oli més o menys/ dos cantis oliers, grans/ mitja quartera de prims (?) més o menys dins d’un sac/ cinc destrals, una trencada, les altres tres grans i una altra petita/ dos picaroles (cascavells); 4 moriscos amb son collar (cascavells); una capa de cordellats, vella/ dos corrioles amb dues galledes, amb les seves cadenetes i el seu rest (pel pou).

En l’hort de l’hospital:  tres carregues de carbó més o menys.

El dit difunt tenia en un bosc dit de la Ginebreda, situat una part en el terme d’Olesa i una altra part en el terme de Begues: 18 càrregues de carbó.

També hi tenia (no diu on estaven): vuit porrons de vidre, un de gran dos mig sencers i els altres cinc petits/ una carbassa de vidre/ un trabuquet de pesar dobles, amb els seus pesos (Balances petites, molt fines de pes, per a pesar metalls preciosos i monedes);

Es troben dues dotzenes de gallines/ sis parells de coloms.

El dit difunt tenia el dia que morí sembrada l’heretat del dit hospital d’Olesa que es troba al voltant de la mateixa casa.

Testimonis del inventari: Jaume Vadell, pagès de Sant Joan d’Olesa, Joan Arger, pagès d’Olesa, Joan Rigual pedrenyaler de Vilafranca i Ignasi Marti escriptor de Vilafranca.

Doncs, unes dades més per la història d’aquest hospital.

 

   

 

 

dissabte, 3 de setembre de 2022

El retaule de Sant Fèlix (1702)

 

Les relíquies de Sant Fèlix Màrtir que es veneren a Vilafranca del Penedès es diu que van sortir de Roma el dia 26 d’octubre de l’any 1699, per ordre del senyor Cardenal F. Pere Lambutu i pel molt il·lustre senyor Pere Romaguera, canonge de la Seu de Barcelona i vicari general (1642-1723), decretada per l’il·lustríssim i reverendíssim Benet de Sala Caramany, bisbe de Barcelona (Girona, 1646- Roma, 1715). La primera festa en honor a Sant Fèlix es creu que va ser el 1701.

Els administradors de Sant Fèlix de Vilafranca (1702)

El vint-i-quatre d’octubre de l’any 1702 el notari burgès de Vilafranca, Pere Vallès amb els testimonis el sabater Josep Ribera i el pagès terratinent Josep Fuster llegeixen un document sobre l’assumpte que proposa el prevere, fill d’un cantirer de Vilafranca, Josep Balaguer Salines, procurador de l’administració de Sant Fèlix Màrtir, anomenat pel rector de l’església de Santa Maria de Vilafranca, Josep Mori. La proposta era contractar un daurador pel retaule de Sant Fèlix Màrtir més barat que aquell proposat pels administradors d’aquell any.

Es congreguen els anomenats a la casa del botiguer de roba i burgès Joan Genesta, un dels administradors de la capella de Sant Felix, situada al carrer de la Fruita de Vilafranca. El document comença així: “ ..mot bé sabeu la contesta feta per Joan Genesta..en que s’aturés el temps de la constitució de la dita administració i que cal respondre...” La proposta s’envia també al botiguer de Riba Magí Callar i al botiguer de barrets Raimon Bover de Vilafranca i al teixidor de lli Josep Tutusaus, tots administradors de Sant Fèlix Màrtir.

Posteriorment es reuneixen a la casa del notari i burgès Josep Soler, situada al carrer de les Corts de Vilafranca. Es llegeix el mateix document, ara davant d’un altre notari, perquè s’aturés el temps de la constitució i poder respondre bé a un intent de daurar el retaule de Sant Fèlix. El daurador Joan Mori de Barcelona, germà del rector Josep Mori es va oferir per daurar el retaule de sant Felix pel preu de tres-centes lliures i ho havien d’aprovar l’administració de Sant Felix.

També es van congregar a casa d’un altre administrador de Sant Fèlix, el cirurgià Alfons de Bacardit situada al carrer dels Ferrers de Vilafranca per fer-li la consultar la proposta del rector.

El retaule de Sant Fèlix de Vilafranca

Un retaule és una obra d’arquitectura, amb escultures, pintures, que compon la decoració d’un altar.

No he trobat notícies de qui va participar en la construcció de l’altar o retaule, però si cal pensar que es va fer molt probablement aquest mateix any 1702 o no molt més enrere i calia acabar-lo daurant-lo.

Joan Genesta, el notari i burgès Josep Rovira, el cirurgià Alfons Bacardit i Josep Tutusaus teixidor de lli, eren els administradors del gloriós cos de Sant Fèlix Màrtir col·locat en la capella del Sant Sagrament de l’església de Santa Maria (que no correspon a l’actual, que data del segle XIX).

La capella del Sant Sagrament, l’any 1702, es referia a la construïda sota l’altar major de l’església de Santa Maria de Vilafranca (és a dir la cripta actual que guarda les relíquies de Sant Fèlix) i es diu: “...aquesta capella, la qual com ja molta gent sap...els jurats de la Universitat de Vilafranca i els dits quatre administradors, veneren les sagrades relíquies del dit gloriós sant...es tracta de deliberar per fer daurar i estofar (donar una capa de blanc a la fusta) l’altar i urna que conté les dites sagrades relíquies i fer  una obra eterna en major obsequi i veneració del dit gloriós sant...”

El daurador Francesc Cervera

La proposta de posar com a daurador del dit retaule al germà del rector Josep Mori de l’església de Santa Maria, va ser després d’una primera on s’havia triat al conegut Francesc Cervera, habitant en l’Arboç del Penedès. Dos van ser els dauradors coneguts per Francesc Cervera, pare i fill. El pare tenia el taller al carrer de les Mosques de Vilafranca, l’actual Consellers. Va participar en el daurat de l’altar de Santa Magdalena de Pazzis del convent del Carme de Valls (1672). El fill va daurar el retaule major de l’església de l’Arboç, obra de Domingo Rovira (1700). També tenia el taller al carrer de les Mosques de Vilafranca, al lloc del seu pare. Molt probablement, l’encàrrec de daurar el retaule de Sant Fèlix de Vilafranca era el fill. El 1702,  vivia a l’Arboç. D’ell diuen els congregats i copiat pel notari: “...persona tant pràctica del seu art que avui dia, sense ofendre a altres oficials, és dels que tenen més nom i fama en el seu art...”

Decideixen doncs, els quatre administradors conjuntament amb la Universitat de Vilafranca i els preveres de l’església de Santa Maria van contractar al daurador Francesc Cervera fill per fer el treball de daurar i estofar el retaule de Sant Fèlix pel preu de tres-centes cinquanta lliures (cinquanta lliures més car que el proposat pel rector Josep Mori).

En quant a la diferencia de preu es diu: “...la devoció gran dels prohoms de la Universitat i particulars al sant...i no desitjant estalviar cinquanta lliures...i tenint en compte que ha de ser una obra molt singular creiem que aquesta proposta és la més correcta...i s’ha de fer ”

L’altar (retaule) de Sant Fèlix l’adornaven les figures de sis àngels: “...fet portar sis figures d’àngels que adornen l’altar...”. Aquests àngels havien sigut trets per part dels prohoms de la Universitat. Es diu en el document: “..han usurpat la jurisdicció de l’il·lustríssim ardiaca i han desfet part del retaule...i que per començar l’obra han de ser-hi totes pes peces originals... i si de cas s’havia de demanar permís per desfer el dit retaule al rector Josep Mori i avisar-lo perquè portés les claus (el retaule estava tancat) que té en el seu poder o les que té també el degà del Penedès, el prevere Josep Moliner...i no les han de tenir els jurats de la Universitat...ni treure les relíquies de la urna del sant..”

Proposta del rector Josep Mori

Tornant a comentar la proposta del rector per estalviar-se aquelles cinquanta lliures i que el daurat i estofat del retaule de Sant Fèlix fou fet pel seu germà Joan Mori (se sap que també participà en el del convent del Carme de Valls) diu el procurador del rector, el prevere Josep Balaguer Salines, : “...molt bé sabeu (dirigint-se als administradors, als jurats de la Universitat i als preveres de l’església de Santa Maria), sempre he mirat l’útil i major augment de l’administració de Sant Fèlix...i que s’emprengués l’obra...no dubto que atendreu al major preu i que no sigui en perjudici de l’administració posant-lo l’obra a mans d’un preu més elevat...i que a més donaria el desfer el retaule...” (ja que els àngels no hi haurien de ser en la primera proposta).

El procurador Balaguer, representant al rector Josep Mori, ordena daurar el retaule per les tres-centes lliures i donar la feina al germà del rector, el daurador Joan Mori. I ho fa saber als administradors, ja que té la confirmació dels jurats de la Universitat. S’entregà a cadascun dels implicats les dues propostes i només s’aclareix que la constitució de l’administració de Sant Fèlix ho haurà de decidir-ho. Pensem que estem quasi a finals d’any de 1702 i s’haurien d’anomenar els administradors per l’agost de l’any següent.

La resposta dels administradors d’aquell any (que deurien ser anomenats en el moment de la festa, celebrada com en l’actualitat, a finals d’agost) no se sap i per tant, no podem saber amb exactitud qui realment va daurar l’altar o retaule de Sant Fèlix en l’any 1702. Molt probablement fou el germà del rector Joan Mori.

No es coneixen retaules de Sant Fèlix (o Sant Feliu) del segle XVIII. Un molt conegut és el de Sant Feliu de Girona pintat per Perris de Fontaines, Joan de Borgonyà, Pere Robredo i Joan Dartrica però és entre els anys 1504 i 1520. Està exposat en el Museu d’Art de Girona. Algunes imatges il·lustren aquest escrit. Sí que es coneixen altres retaules que es van daurar en el segle XVIII, com el del retaule major de l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Valls, obra del daurador Magí Torrebruna (1699-1702)  la última imatge de l’escrit.