dimecres, 5 de desembre del 2018

Els senyors d’Aiguaviva (segles XVI-XVII)



Aiguaviva es troba a la província de Tarragona, és un agregat al peu de l’estrep oriental de la serra de la Torre Milà i a migdia del Pla de Manlleu, dins la conca de la riera de Marmellar. En temps passat permetia el funcionament del molí de cereals que hi havia hagut des de l’edat mitjana. El punt dominnant és la Casa Gran, la casa, en temps anterior, dels senyors d’Aiguaviva.
Al Penedès, el llinatge dels Aiguaviva, hi van ser molt actius durant les èpoques de l’edat mitjana. Al segle XVI i XVII encara van ser protagonistes d’afers històrics al Penedès, molts deguts als lligams matrimonials. Llegim-ne alguns.
Anna Agnés Masdovelles
Anna, filla del senyor de la Casa de Pujades, situada a Castellví de la Marca, Joan Masdovelles, familiar dels poetes Masdovelles dels anys medievals, i de Càndida, fa testament el dia u de juliol de l’any 1501.
Anomena hereu universal al seu germà Joan de Masdovelles.  El testament es va fer al notari, vicari de l’església de Sant Sadurni, de Castellví de la Marca, aspecte aquest, que ens diu que Anna vivia a la Casa de Pujades.
Els marmessors del testament són el seu germà Joan de Masdovelles, el noble de Vilafranca, Joan Pellisser i el vicari de Castellví Guillem Verder.
Vol ser enterrada en el vas on hi ha la seva mare Càndida, dins de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Fa una deixa de 45 lliures per les despeses del seu enterrament.
Ordena que es posi una llàntia amb una bacina a la capella de Santa Cecilia, construïda dins la casa de Pujades.
A la seva germana Elionor Masdovelles  li deix 20 sous. A la seva tia Elisabet també 20 sous.
Va ser l’any 1495 quan el cavaller Galcerà d’Aiguaviva, fill de Marquet d’Aiguaviva i Aldonça, es va unir en matrimoni amb Anna. Els Masdovelles, en aquell moment, eren els senyors de la Casa de Pujades, com hereus dels castlans de Vilafranca del Penedès. Posteriorment el seu marit, viudo, es va casar de nou.
Galcerà d’Aiguaviva
A principis del segle XVI, pels anys 1505-08, Galcerà es va casar amb Joan de Baltà, filla de Francesc Baltà i Àngela domiciliats a Barcelona.
Aquests Baltà eren hereus del noble i cavaller Joan Raimon Ferrer de Barcelona. Degut aquest segon matrimoni, Galcerà va perdre el domini de la Casa de Pujades i va viure a la quadra d’Aiguaviva, segurament a l’actual Casa Gran d’aquest petit poble agregat al Montmell.
Als mitjans del segle XVI Galcerà torna a quedar-se viudo. L’any 1523 es va casar de nou amb Marianna, filla del cavaller Pere Guillem Maiol de Vilafranca i Magdalena Pellisser. Posteriorment els Maiol es van casar amb els cavallers i nobles Copons.
Joan d’Aiguaviva i Tamarit
L’any 1516 Eufrasina d’Espitlles, filla de la casa d’Espitlles i Copons, situada al terme de Santa Margarida es va casar amb Elfa Maiol, filla de Pere Guillem Maiol i Magdalena.
A partir d’aquesta data els Copons i els Aiguaviva es relacionen i amplien el seu patrimoni de senyories que dominaven a molts llocs del Penedès.
La unió matrimonial entre Onofre de Copons és amb Elisabet Malet, filla d’un advocat de Vilafranca. Els fills d’aquesta unió, foren Felip de Copons, senyor de la casa de Fontallada, situada a Santa Margarida i Jordi Joan de Copons.
Felip de Copons es casa amb Damiana Aiguaviva, que van ser senyors de la quadra d’Espitlles.
Dalmau de Copons i Bartomeu, senyor d’Espitlles a mitjans del segle XVI es casa amb Francesca Aiguaviva Tamarit. Tot es queda en aquestes llinatges. incloent-hi ara Tamarit. El germà de Francesca fou Joan d’Aiguaviva i Tamarit. L’any 1607 fou veguer de Vilafranca.
L’any 1615 Joan d’Aiguaviva és procurador dels senyors Boixadors Foixà del Palau Baltà de Vilafranca. Ell és l’encarregat d’anar llogant el dit Palau a diferents persones, aquest any al blanquer Pau Febrer. L’any 1623 al blanquer Joan Cuscó...
Joan era casat amb Àngela i també vivia al castell o Casa Gran d’Aiguaviva. L’any 1622 Àngela fou soterrada al monestir de Sant Francesc de Vilafranca. Els seus fills fou Alexandre d’Aiguaviva i Tamarit i Joan d’Aiguaviva.
El fill Joan va unir-se en matrimoni amb Isabel Riba del Pas. Era senyor de la quadra d’Aiguaviva i del terme de Salomó a partir de la meitat del segle XVII.
Entre 1624 i 1641 mor Joan d’Aiguaviva i Tamarit fill. Les campanes de Vilafranca van tocar tres dies. Les seves despulles foren també posades al monestir de Sant Francesc de Vilafranca. Es va fer una processó des de l’església de Santa Maria fins al monestir. Es portaren 24 atxes enceses i que en el monestir van cremar durant tres dies.

Isabel d’Aiguaviva (del Pas)i el convent del Carme
Isabel, fou muller en terceres núpcies del donzell Joan d’Aiguaviva i Tamarit. En segones núpcies fou muller del donzell de Vilafranca, Josep Bartomeu i en primeres del donzell o cavaller Sagimón de Despujol de Barcelona. Era filla del donzell Jaume del Pas de Perpinyà i d’Anna Terre.
L’any 1636 va redactar el seu primer testament. Els seus marmessors són Joan Milà, el notari de Vilafranca Josep Xamar, la priora del convent de les carmelites de Vilafranca, el seu nebot Àngel del Paz de Barcelona i el mercader de Vilafranca, Francesc Alemany.
Demana ser enterrada a l’església del monestir o convent de Nostra Senyora del Carme, situada a Vilafranca del Penedès, vestida amb l’hàbit i dipositat el seu cadàver a les tombes de les religioses del dit monestir.
Ordena que es celebrin 150 misses, repartides cinquanta a l’església del monestir de Sant Francesc, i les altres 100 entre el monestir de la Trinitat i l’església del monestir de Sant Ramon de Penyafort, situada al terme de Santa Margarida.
Signa el testament en el mateix convent, que de fet, és la casa on viu, situada entre els carrers Puigmoltó i del Sant Esperit de Vilafranca.
L’any 1644 Isabel redacta el seu segon i definitiu testament. Els marmessors són la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca, els preveres Joan Milà, Josep Xamar i Jacint Respall, el donzell Ramon del Pas i Àngel del Pas, nebots seus i el blanquer Francesc Alemany. Ens diu el testament que les religioses de Nostra Senyora del Carme s’ha fundat a la casa on viu.
Vol ser enterrada al mateix convent de les religioses del Carme. Demana ara, celebrar mil misses: 300 a l’església de Santa Maria, cent a Sant Francesc, 300 a la Trinitat, 200 a Sant Ramon de Penyafort.
Pel seu fill Lluis de Bartomeu mana que es celebrin misses, que estan dipositats els seus óssos al monestir de Sant Francesc, als pares dels caputxins i a sant Francesc.
Un censal que rebia de la Generalitat de Catalunya, els deix als seus nebots Àngel i Ramon.
Fa també donació, als dits nebots, tota la plata que lo dia del seu òbit tindrà al monestir de santa Elisabet de Barcelona i la roba de seda com altre, un llit de domàs blau i dos de tafetans la una blava i l’altre groga, un llit de seda de color lleonat i altres colors i una vànova de seda a Angel de Pas, dues caixes de roba les quals tenen als peus uns lleons, un llit de drap groc i unes cortines de paret grogues. A Isabel Cahors i de Pas, neboda seva, li deix 2000.
Institueix hereu universal al monestir de religioses de Nostra Senyora del Carme, que en la casa que té, vol que sigui fabricat dins d’un any després de seguida de la seva mot, o abans si es possible serà consignat després, tots els dits seus bens a dit monestir per lo sustento de les religioses que estaran conventuals en aquell donat per dites coses llarg i bastant poder als meus marmessors...
Ordena que les dites religioses celebressin cada mes per salut u repòs de la seva ànima i de les de Josep i don Lluis un aniversari cantat i més altra aniversari cada any per tal dia com ella morirà i altre cada any lo tal dia que mori el seu fill don Lluis i altre per la ànima del canonje Bartomeu i mes que en l’església s’edifica en dita casa com fassen una capella que sien en lo retaule de sant Lluis rei de França i altres sant Lluis de l’orde de sant Francesc i santa Isabel religiosa de dita orde de sant Francesc i que en lo dia de nostra senyora d’agost fassa solemne dita església i mes vol...Fet el testament en la casa o habitació al carrer de sant Esperit o de la Font. A Isabel se la considera la fundadora del monestir i convent de Nostra Senyora del Carme (les carmelites) de Vilafranca del Penedès.




divendres, 2 de novembre del 2018

25 FETS DE LA VILAFRANCA MEDIEVAL – QUE S’HAN DE SABER.


Degut a que la història medieval de Vilafranca del Penedès és poc sabuda. Que aquesta època, tot i esser l’origen de la vila, no hi ha restes arqueològiques conservades que ens ajudin a saber com era i com vivia la gent, he decidit, conjuntament amb l’editorial Andana de Vilafranca, fer un llibret d’unes cent pàgines on deixi clar molts dels fets que han ocorregut durant aquell temps medieval amb el títol
25 FETS DE LA VILAFRANCA MEDIEVAL – QUE S’HAN DE SABER.
El preu d’edició d’aquest llibre no està al meu abast i en aquests moments no crec que hi hagi ningú que pugui costejar-lo del tot. Per això he pensat que l’única manera per poder-lo editar és fer una mena de “micromecenatge” amb la gent que li pugui interessar participar en aquesta edició. He pensat que a través de les xarxes socials i algun medi de comunicació, trobar i engrescar unes cent persones, nombre exacte, que poguessin aportar la quantitat de trenta euros cadascuna d’elles (tres mil és el preu total de l’edició). Qui participi tindrà el llibre gratuït i a més el seu nom i cognoms estarà en un llistat en el llibre.
La forma seria la següent: ingressar en el compte posant el vostre nom a:
ES87 0081 0046 1100 0170 4778 que pertany a l’EDITORIAL ANDANA
Escriure en el text pel LLIBRE MEDIEVAL
Enviar posteriorment a mi mateix, a l’adreça josepbosch1@gmail.com posant el nom i el telèfon de qui ha fet el ingrés. D’aquesta manera si no es pogués arribar aconseguir la quantitat, es tornaria la quantitat a les persones que l’haguessin fet.
El llibre consta de 25 capítols amb un lectura senzilla, resumida, dels diferents aspectes més importants per saber la història medieval de Vilafranca. No s’ha aprofundeix històricament, sinó només es relaten fets que cal saber. A cadascun dels capítols els acompanya un document que reforça l’escrit o un esquema.
Qui volgués saber més ja hi ha llibres al respecte que ho fan o jo mateix en aquest bloc o/i conferències que vaig fent o han estat posades en alguns llibres conjuntament amb altres historiadors.
Els capítols tenen aquests títols:
1- Mite i realitat de la Torre Dela
2- Els fundadors del nom Vilafranca
3- El primer fortí amb els castlans
4- La vila closa
5- El barri barrat dels jueus
6- L’edifici del sobirà
7- Negociar i mercadejar a la vila i al mercat
8- Les vies públiques
9- Pregar i honrar
10- L’església que mana
11- Frares menors
12- Cenobi de les menoretes
13- La comanda hospitalera
14- Hospitalitat i acolliment
15- Institució de caritat
16- Fembres públiques
17- Menestrals i productors
18- Poders arreu
19- Dones a l’oblit
20- Ciutadans de tota mena
21- Fossars i túmuls
22- Indumentàries que protegien
23- Les estances familiars
24- Lluites i bàndols
25- Senyors i burgesos
El primer capítol sencer és aquest:


Mite i realitat de la Torre Dela
Un document inèdit de l'any 1055 recull la venda que va fer Ermengarda al seu fill Albert de totes les cases, corts, prats, terres i vinyes que posseïa al territori de la torre Dela, dins del terme del castell d’Olèrdola.
Aquest és el document més antic que coneixem on s’esmenta la Torre Dela, que amb tota seguretat va néixer amb la funció d’afermar un assentament de població. A la seva empara i protecció es va desenvolupar una petita comunitat, l’embrió de la Vilafranca actual.
Un segon document, de l’any 1065, ens confirma la existència de la torre. Es tracta d’una escriptura que conté la permuta i venda que Armengol Ebri i la seva muller Bellordis van fer al comte Ramon Berenguer d’un alou que tenien dins el terme del castell d’Olèrdola, en el lloc anomenat torre Dela, amb els seus drets i pertinences, per altres alous, propietat de Ramon Berenguer i la comtessa Almodís, i 770 mancusos d’or.
En una altra escriptura del mateix any, s’hi pot llegir que Esteve Mir, Edelvira i Guisla van vendre al comte Ramon Berenguer una propietat que posseïen al comtat de Barcelona, al terme d’Olèrdola, concretament l’alou de la torre de Dela, per 17 mancusos.
La Torre Dela fou destruïda l’any 1108, amb la invasió dels almoràvits, i va ser reconstruïda donant lloc ja de forma definitiva a l’assentament que acabarà sent Vilafranca.
Comentari del pergamí que acompanya al capítol:
La lectura del pergamí de l’any 1055, demostra que ja a l’Edat Mitjana, abans de que existís una veritable trama urbana, a l’espai que ocupa l’actual Vilafranca hi havia un assentament de població que amb tota seguretat encara no estava organitzat políticament.
Les terres que es van vendre limitaven: per l’est, amb la via calçada que anava a Tarragona (la via passava pel que actualment són els carrers dels Ferrers, de la Cort i Sant Pere); pel sud, amb la riera de Vitrà (actualment riera de Llitrà); per l’oest, amb el cim de la muntanya Guixer (que correspondria a l’actual muntanya de Sant Pau); i pel nord amb el castell de Mos i els seus termes (el castell estava situat a la que avui coneixem com a muntanya de Sant Jaume).
El document data del 25 de setembre de l’any 1055. Va signar la venda Bonfill, sacerdot. És dipositat  a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca del Penedès.

dimecres, 10 d’octubre del 2018

Una custòdia a l'església de Santa Maria (1879)


Una custòdia és una peça d’or, d’argent o d'altre material, en què s’exposa el Santíssim Sagrament a la veneració pública. Un document signat el quatre de març de l’any 1879 ens parla de la fabricació d’una d’aquestes custòdies, al meu parer, prou interessant per la història de Vilafranca i de l’església de Santa Maria. Comentem el dit document.
Lliberata Alvarez Tord i família
LLiberata fou filla de Joan Alvarez Viard, natural de Sant Marti de Provençals, fill d’un militar retirat, però vivint a Vilafranca, i de Felipa Tord Padró, natural de Vilafranca, familiars dels nobles Olzinelles d’Igualada i Sant Pere de Riudebitlles.
Estava casada amb Ramon Miret Teixidor, fill de Ramon Miret i Maria Francesca Teixidor, també familiars dels Olzinelles de Sant Pere de Riudebitlles.
Lliberata, conjuntament amb el seu famíliar, l’advocat i propietari Lluís Alvarez Verdaguer, casat amb la Clemencia Sisternes, pares del polític Joan Alvarez Sisternes, últim militar espanyol enterrat al “Valle dels Caidos”.
També amb l’advocat i el propietari Ramon Freixas Miret, familiar del seu marit, fill de Lluís Freixas Mascaró, fill del regidor Lluis Freixas Blanc, assassinat a Vilafranca en temps de la guerra del francès l’any 1810, i Maria Francesca de Paula Miret.
El marit de Lliberata, era difunt. Tots els familliars anteriors van ser els seus marmessors. Tots plegats es presenten davant el notari per signar un acord amb els capellans (preveres) i els obrers de l’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.
L’obligació testamentària de Ramon Miret
Els obrers de Santa Maria eren les persones que tenien al seu càrrec l’administració o l’obra de la parròquia. Entre aquests  hi havia el prevere Pere Garriga Corbella , regent de l’església de Santa Maria de Vilafranca, i els obrers, el notari i propietari Joan Amich Dacs, l’agrimensor Albert Moliner Bertran, el comerciant Nuci Galofré Ferrer i el propietari Frederic Macià Miret i el que és ara, absent, Teodor Miret Marrugat que vivia a Barcelona.
Es diu que en el testament del dit Ramon Miret Teixidor, datat el 13 de març de l’any 1872, ordena que en el cas que la seva muller Lliberata, en el dia de la seva mort, deixés existents les deu obligacions i les cinc accions que tenia del ferrocarril de Barcelona a Tarragona, vol que els seus marmessors les venguin e inverteixin el seu valor en la compra d’una custòdia de plata per l’església parroquial de Santa Maria de Vilafranca. Dita custòdia s’hauria de guardar en el local que els mateixos marmessors creguin oportú per la seva seguretat.
Fabricar la custòdia
La vídua, volent complir la voluntat del seu difunt marit, d’acord amb els marmessors, resolen disposar la fabricació de la dita custòdia. Disposen també escollir els “oportuns” dibuixos, assessorant-se amb l’experimentat artista, pintor i escriptor Pau Milà Fontanals, que deuria tenir uns 68 anys. Confiant també amb la construcció de la joia, als joiers de Barcelona, viuda de Francesc Cabot i fills. El dit Francesc Cabot Ferrer, era natural de Mataró i fou el iniciador d’una de les nissagues de joiers més extensa de Barcelona. Va ser l’any 1842 quan va obrir la seva primera joieria al número 35 del carrer Argenteria de la dita ciutat. Carrer, que en l’època medieval es van agrupar els argenters barcelonesos.
La feina d’encàrrec, molt probablement un temps llarg, si comptem des de l’any 1872 al 1879 es va donar a terme i el dia 11 de gener d’aquest any 1879 es va entregar la custòdia a la viuda Lliberata.
La custòdia era de plata de llei sobredaurada, amb viril o lluneta,(l’habitacle, destinada a tancar la dita custòdia), esmaltat d’or i escuts, també esmaltats d’or. Aquests escuts, representaven les armes de Vilafranca de la parròquia de Santa Maria del Deodat del Penedès i de la família Miret. Era d’estil gòtic. El pes de la plata era de 2.495 pessetes. El valor de tot junt va ser de 7.750 pessetes.
La quantitat total la va donar la viuda a la del joier Francesc Cabo i fills en monedes d’or i valors del ferrocarril. Es va signar la factura, davant dels testimonis, l’hisendat Fèlix Barba de Vilafranca i l’arquitecte de Barcelona, Adrià Casademunt. Davant de tots els presents, a casa del notari, s’ensenya la dita factura i se la torna a guardar la viuda Lliberata.
La seguretat de la custòdia
Per quant el testament del difunt Ramon Miret també ordena que es pugi guardar la custòdia en un lloc segur, i a la vegada perquè la joia no es pugui aplicar a altres usos i que només serveixi per posar i portar en ella el Santíssim Sagrament.
D’acord amb tots els marmessors, es concedeix a l’església de Santa Maria i per ella als seus representants obrers actuals i als seus successors la descrita custòdia amb les següents condicions:
La primera, que es vol que la custòdia tan sols serveixi per posar i portar el Santíssim Sagrament en les processons de Corpus, i la seva octava de cada any (l’any 1316, Joan XXII introdueix la Octava amb exposició del Santíssim Sagrament. Però el papa Nicolàs V, va ordenar que en la festivitat del Corpus Christi, a partir de l’any 1447, sortís en processó amb la Hòstia Santa pels carrers de Roma).
També es decideix que el local escollit per guardar la custòdia, sigui la casa rectoral de la parròquia de Santa Maria, i tenint compte d’aquesta el senyor regent de la dita església, sense cap més responsabilitat que la que li imposen els sagrats canònics respecte a les coses i joies de l’església en general, per creure que és el lloc més oportú per la seguretat de dita joia, facultant-li per variar-la de lloc sempre i quan ho tingui per convenient.
S’acorda també que si  en qualsevol moment es volgués destinar la custòdia o el seu valor, a algun aspecte diferent, els hereus del dit Ramon Miret i/o dels marmessors, s’apoderaran d’aquesta, per evitar que s’utilitzi per altre assumpte que no sigui el que va ordenar el testador que la conservaran i la tornaran a la parròquia de Santa Maria, quan hagin cessat les circumstàncies negatives al respecte.
Tothom hi està d’acord. Els obrers declaren en nom propi i de tots els parroquians de l’església de Santa Maria, donar les gràcies a la senyora donant, tant a ella com al seu marit difunt, de “felicisima memòria per tots els veïns de Vilafranca i prometen que les tindran present en les seves oracions i que la primera missa que es celebrarà amb exposició de la seva divina majestat ocupant el tro que se li regala, se les aplicarà en sufragi”. Es refereix al rei Alfons XII d’Espanya.
Signen com a testimonis l’advocat de Vilafranca, Ramon Coll Blanc i l’escultor, veí de Gràcia, de Barcelona Valentí Escardó Abella.


dissabte, 25 d’agost del 2018

Tres successos dels anys 1778 i 1780 al Penedès

El tercer succés històric

Els historiadors/investigadors que anem sovint als arxius, a vegades ens trobem amb sorpreses en les primeres pàgines dels llibres de protocols notarials.
El cas que ens ocupa és en un dels llibres del notari de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès de Vilafranca, en el llibre de l’any 1780, del notari Josep Anton Soler.
Amb el títol de fem memòria ens comenta tres “successos” que van passar dos anys enrere. Anem a comentar-los.

El notari burgès Josep Anton Soler
Caldria situar dins del seu context familiar el notari en qüestió, ja que té a veure amb la importància que ell deuria donar també a la història, tan de Vilafranca, com del Penedès.
Era fill d’un altre notari, Pere Soler Rigual. La seva mare fou Maria Ràfols Fontanals del Mas Romaní situat al terme de Sant Martí Sarroca. Una de les germanes del seu pare fou Francesca Soler Rigual, que es va casar amb l’advocat burgès Josep Nin Llorens. Ell es va casar amb Caterina Miret Esbert, filla del pagès terratinent de Sant Marti, Salvador Miret. Els Soler, els Nin i els Miret són alguns dels cognoms que van tenir molta història en el Penedès i ell ho deuria saber. Fins i tot deuria tenir documentació familiar que ho acreditava.


Primer succés:
La mort de Pedro de Alcantára Pérez  Guzmán y Pacheco, duque de Medina Sidònia.
El notari Soler ens escriu amb el títol: “Memòria” com “ passant per lo lloc dels Monjos, en lo desembre de 1778, lo senyor Duc de Medina Sidonia Grande de España, caigué malalt, en lo ostal que de nou se fabricà sobre la riera, anant amb gran comitiva...”
El que morí fou Pedro de Guzmán y Pacheco, XIV duc de Medina Sidonia, XIX compte de Niebla i XII marquès de Cazaza en Àfrica.
Era un noble espanyol, en aquells moments cap de la casa de Medina Sidonia, una casa nobiliària del regne de Castella, en què el nom és originari del ducat de Medina Sidonia, títol nobiliari hereditari que Joan II de Castella va atorgar a Juan Alonso Pérez de Guzmán, III compte de Niebla, el 17 de febrer de l’any 1445, com a premi als serveis de la corona. El comptat de Niebla era un altre títol nobiliari hereditari espanyol originari de la Corona de Castella que el rei Enric II va atorgar el 1 de maig de l’any 1368 a Juan Alonso Pérez de Guzmán y Osorio, per la seva fidelitat en la guerra per el tro que aquest havia mantingut amb el seu germà de pare Pere I, l’anomenada primera Guerra Civil Castellana. El marquesat de Cazaza d’Àfrica, era un altre títol nobiliari hereditari creat pels reis catòlics el 1504 a favor de Juan Alonso de Guzmán y Mendoza. Estava casat amb Mariana de Silva y Alvarez de Toledo, filla de la Duquesa de Alba de Tormes, que no van tenir descendència, i els seus títols nobiliaris van passar al seu cosí segon, José Alvarez de Toledo y Gonzaga, XI marquès de Villafranca del Bierzo.
El personatge, per tant, era prou important, potser no tant a Catalunya o a les nostres terres, però sí a les monarquies castellanes.
L’hostal nou
Ens escriu que es posà malalt a l’hostal Nou de la Riera, quan passava pels Monjos. Ens consta que amb el topònim de l’hostal nou i de la riera, el situem més en direcció a Sant Cugat Sesgarrigues i no pas al terme dels Monjos. Creiem, però que es deuria posar malalt als Monjos, deuria anar en direcció a Barcelona, venint de Tarragona, i posteriorment s’allotjà al dit Hostal Nou que hi havia, molt a prop dels Cinc Ponts, entre Vilafranca i Sant Cugat, però potser no era així, com més avall aclarim.
 I continua escrivint, dient: “...al qual después de averli fet molts remeix, morí el dia 6, dia dels reis, en dit hostal...”
La processó, cerimònia i enterrament
El notari ens especifica, comentant la importància del personatge, quan escriu: “...i segons se deia, descendia de reis, dit senyor després de sa mort, tocaren les campanes de la iglesia de esta vila, nit i dia, cada hora feia un toch...”
Continua escrivint el notari: “...lo dia vuit del dit mes de gener, a la tarda cerca de les tres hores arroba a esta vila,...un poc mes avall, del ort del convent de Sant Francesc...tota la sua familia...”. Cal pensar, doncs, que aquest dia vuit de gener, Vilafranca i voltants deuria haver-hi molta gent espanyola, per acompanyar la cerimònia de les despulles del Duc de Sidònia. A més, si ens fixem doncs, ara en que aquestes persones esperaven el cadàver que venia de l’hostal nou, potser és veritat que en el terme dels Monjos existia un altre hostal també amb el topònim “Hostal nou”, ja que correspon al final del carrer de Sant Pere l’espera del difunt i no pas en direcció Nord.
Continua el seu escrit dient: “...lo cadaver el portava la reverend comunitat de preveres amb creu alta, tots los religiosos de esta vila del convent de sant Francesc, de la Trinitat i pare Caputxins, junt amb els musichs de esta vila...”
Són exactament la representació de les quatre congregacions de religiosos que tenia Vilafranca, la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria, existents ja des del segle XIII, els franciscans des del segle XII, els Trinitaris des del segle XIV i els caputxins des del segle XVII.
L’acompanyaven músics, ens diu. Sabem que en la processó de la Nostra Senyora del Roser, ja l’any 1551 es pagaven músics que hi participaren i que pagava la confraria del Roser. En altres anys posteriors hem trobat, per exemple, que l’any 1801, la confraria dels Dolors, per l’ànima dels difunts hi podria haver música en les misses (no d’orgue) si la congregació ho vol i ho paga. No sabem quins instruments deurien utilitzar. M’atreveixo a dir que alguna flauta segur o potser fins i tot un violí.
L’escrit ens diu que portava la gent quan va començar la processó, començant pel carrer de Sant Pere: “...cada un dels preveres, religiosos i demés un siri blanc de mitja lliura de cana per la seua familia...sacerdots que lo acompañaren, i criats demes, anaven a cavall, portaren tots una atxa encesa...”
La mitja lliura de cana es refereix al pes del ciri. La lliura catalana equivalia a 400 grams. Per tant, deuria pesar uns 200 grams cada ciri.
El Toisón de Oro
 La processó
En tot el recorregut que van fer, ens especifica que era pels carrers de la Cort, Sant Joan, de la Palma, Parellada, de la Font, dels Ferrers, Plaça Major i dels Càntirs (Plaça de l’Oli i Sant Jaume) estava ple de fang, segons ens diu el notari: “...i demes carrers de la vila si trobava un grandissim fanch...”
Darrera del seguici si trobaven “totes les persones mes visibles de la vila en sa companyia, burgesos, cavallers...” entre aquestes hi havia el corregidor de Vilafranca, Pedro Valenciano, nascut a Orihuela (València) casat amb Raimunda Marti, pares de Raimunda Valenciano i Marti, mare dels germans escriptors,  Gaietà i Vidal Valenciano.
Enterrament
“...en arribar a la iglesia posaren lo cadaver al capdamunt de un gran tumul, era posat dins de una caixa de plom, en lo qual tumol cremaven cera de bo, atxes, i molts siris, i a cada altar de la iglesia cremaven 4 siris de mitja lliura...”
Els taüts eren de fusta els més freqüents. Però que era posat dins d’una caixa de plom, és donar-li el rang nobiliari que representava. Al llarg de la història es troben taüts de plom d’infants, però també de papes i gent de classe alta.
El túmul a que es refereix era un cadafal cobert de draps de dol i a sobre hi van col·locar el taüt.
“...tot el clero i religiosos començaren a cantar vespres de difunts amb tota solemnitat, amb la musica, y esto sols se feu en dit dia...”
La música en aquest moment, si que era d’orgue. Deuria ser en aquell, que encara estaria actiu i que va construir l’any 1689 el mestre d’orgues de nació flamenc Andreu Bergueró dins l’església de Santa Maria de Vilafranca.
El notari Josep Anton Soler ens escriu que a l’endemà, el dia 9 de gener, al matí, començaren tots els religiosos a celebrar misses, en l’església pel difunt, a les nou en punt: “...a cantar lo ofici dels difunts, cremant totes les atxes, siris que avia en lo tumol...donant a totes les persones mes visibles de la vila, una candela de cerra blanca, que valia mes de 8 diners, i en acabarse, ne donaven un altre...”
Interpretem el que valia cada candela, no ja un ciri. Els ciris deurien ser més barats.
“...acabat dit ofici de difunts, i la misa solemne amb musica, munta el pulpit lo frare Ramon Oller, guardià del convent de sant Francesc...lo qual digué la oració fúnebre, per lo difunt y exposant sus...excelencies de sa casa, y acabada se feu la absolta general que eren cerca de les dos de la tarda...”
El interessant d’aquest fragment es que a l’església de Santa Maria, qui puja al púlpit o trona és un franciscà del convent de Vilafranca. Tornem a dir la importància que se li donava al difunt, no havia de ser un prevere, havia de ser un franciscà, que estan molt més relacionats amb les classes benestants a tot arreu.
Finalment, ens escriu que van dipositar el cadàver a: “...la sepultura dels capellans, que avans era y se anomena la Minerva Vella, que es devant lo portal major de la iglesia, detras lo cor...”
Acabem detallant aquest primer succés que ens relata el notari, comentant que hem tingut o tenim una persona enterrada a l’església de Santa Maria, que va ser acadèmic de número de la Real Acadèmia Espanyola i cavaller de l’orde del Toisón de Oro. Igualment entre 1768 i 1777 fou cavaller major del rei Carles III. Va escriure “Testamento político de España”, que va llegir com discurs d’ingrés en la Societat d’amics del País de Madrid, que va ser membre de la Royal Society i ….i molt més.
Si rellegim i/o busquem la història d’aquest personatge, no he trobat enlloc que vagi ser enterrat a Vilafranca del Penedès el dia 9 de gener de l’any 1778.

Segon succés sobre fets naturals, any 1780
En aquest cas només el copiaré literalment:
Poca collita per falta d’aigua i fred
En est any 1780 es estada la collita en esta vila molt poca i a tot el Panades, per la falta de aigua i los grans fredors ha fetes en tot lo mes de abril”.
Pedregades a totes les vinyes del Penedès al juliol
En dit any dia deu de juliol, ha fetes moltes pedregades, que casi no exia nuvol que no dones pedra, pues en tot lo pla del Penades casi no han quedat sis sermens que no haian estat ben batut de ella, pues en tot lo terme de esta villa, menos que fou poch a sant Pau, Colomer, i poch de la Pelegrina, lo demes de tot lo terme ho triaja est la pedra, sens quedar raims per penjar ni menjar, les redoltes rompudes que no se avia vist cosa igual de tots los vells, agafa la pedra, fints tot lo terme de Sant Cugat, Avinyonet, Olesa, Sant pere Molanta, Moja, Sant Miquel, Santa Margarida, Bleda, Castellví, y desde los Monjos fins al Vendrell i Bara, santa Oliva…queda trinxat com en esta vila, fou tot en un mateix dia
Tercer succés:
Est any 1780, lo doctor Cayetano Janer fill de esta vila, ha obtingut de la gracia del rey, de cabiscol, de la santa iglesia catedral de Girona, dignitat de ella qual val mol, antes obtenía la cabisedia de la catedral de Barcelona i ans era canonge de la catedral de Girona, qual se li fou presentat per la Universitat de Cervera, li tocava de torn, com a catedra que era de ella mes antich, i de canons, lo qual vingue un dexeble que se deia Esteve Vilanova fill de Olot, y de pares humils, i primer fou canonge i ardiaca de la catedral de Barcelona li feu lo senyor ardiaca Milans, fou vicari general de este bisbat, del qual fou promogut bisbe, del bisbat de Jaca, y después fou tambe promogut al bisbat de Taraçona tot en Aragó, al qual morí
El clergue Gaietà Janer Segarra era nascut a Vilafranca. Era fill de l’advocat I burgès Damià Janer Fontanals i  Anna Maria Segarra I Gassol nascuda a Valls. Entre els seus germans hi havia Joan Pau Janer i Segarra que fou catedràtic de la Universitat de Cervera, Galcerà Janer i Segarra, que també fou el cabiscol major de la catedral de Girona i Damià Janer Segarra, que fou cavaller, tinent i coronel, casat amb Raimunda Macià Tort, per tant familiars de la casa Macià de Vilafranca.
El deixeble seu, era Esteve Vilanova Colomer, fill d’Olot, fou bisbe de Tarazona, que morí en aquesta ciutat l’any 1766 als 58 anys. Abans fou ardiaca i canonge de la catedral de Barcelona i vicari general. L’any 1753 serà elegit bisbe de Jaca, i posteriorment, bisbe de Tarazona.
Tres aspectes, tres successos que va recordar el notari Josep Anton Soler quan va començar un llibre nou de protocols i en va voler deixar constància.


dissabte, 21 de juliol del 2018

Emigrants del Penedès a Amèrica




El 12 d’octubre de 1778 el rei Carles III d’Espanya firmava el Reglament de lliure comerç que va culminar el procés de lliure canvi iniciat en 1765.
La Corona espanyola fins aquests anys havia mantingut una prohibició de comerciar lliurement – i, fins i tot, de viatjar, i, és clar, d’emigrar a Amèrica.
Fou gràcies, en part, a les Reials Juntes de Comerç es començà a posar fi al monopoli de Sevilla iCadis, i s’autoritzaven algunes Companyies de Comerç privilegiades. Els navegants i els possibles comerciants catalans, mallorquins i valencians, per anar a Amèrica, ja no haurien de matricular-se, de forma més o menys il·legal,a Sevilla, Gibraltar i Lisboa. Amèrica, en aquells moments, tenia uns atractius molt concrets.
D'una banda, a l'entorn del Golf de Mèxic i de les illes del Carib, s'hi produïen algunes de les primeres matèries imprescindibles per als mous sectors naixents de la vella/nova indústria catalana: cotó, café, tabac, cacau, canya de sucre. La transformacio d'aquestes matèries es faria a les ciutats de la costa catalana, o de l'interior, on existia una llarga tradició industrial. O, més endavant, a la mateixa a bastir instal·lacions industrials. 

Aquesta conjuntura la va aprofitar molta gent de Catalunya i del Penedès, i no només en aquests anys sinó en altres posteriors.

Intentarem fem una petita llista d’alguns noms i cognoms del Penedès que he anat trobant en la documentació notarial, que van voler fer “les Amèriques”. Alguns d'ells, menors d'edat, demanaven als seus pares consentiment per poder emigrar i participar en una o altra iniciativa comercial.
No tothom podia gaudir d’aquest viatge o desig de viatjar. Per això, comentaren de quines famílies eren els que intentaven fer-se una nova vida en aquestes terres més llunyanes que les nostres.
Els Miret
L’any 1774 Maria Güell Ferrer, viuda en segones núpcies de l’espardenyer de Vilafranca Joan Miret Prats, redacta testament. Entre altres coses fa deixes al seu fill Joan Miret Güell, que es troba a les Indies servint al rei- així mateix ens ho diu el testament-, 50 lliures. Però més endavant, aclareix que si el seu fill Joan no tornés de les Indies, aquests diners passin al seu germà Josep Miret Guell que era mestre de gramàtica.
Entre 1808 i 1825, Espanya va perdre la major part de l’imperi colonial d’Amèrica.
L’any 1808 dominava un territori immens que s’estenia des de Califòrnia fins al cap d’Hornos, i des de l’Atlàntic al Pacific.
L’any 1825, disset anys després, solament li restaven les illes de Cuba i Puerto Rico a l’Atlàntic ( i les illes Filipines al Pacífic), que va acabar perdent a la guerra de 1898 contra els Estats Units.
La nefasta política colonial dels Borbons (corrupció i marginació dels criolls, espanyols que vivien a les colònies, a nivell polític, obsoleta política comercial, pressió fiscal...) i l’existència, des de la segona meitat del segle XVIII, d’una consciència d’identitat pròpia de cada colònia...va ajudar en aquest canvi.
Joan Miret Güell
Joan Miret Güell segurament abans de l’any 1774, va anar en algun lloc d’Amèrica com a soldat per combatre alguna insurrecció armada d’independència. Sabem que aquest mateix any, hi va haver la guerra d’independència dels Estats Units, dubtem però que ell hi fos en aquesta, ja que Espanya es va declarar neutral en aquesta guerra, tot i que hi va entrar en l’any 1779.
Creiem però, que l’anada de Joan Miret Güell a les Indies va ser més comercial que bèl·lica.
El pare de Joan Miret Güell fou Joan Miret Prats originari de Santa Coloma de Queralt i la mare Maria Güell Ferrer. Entre els seus familiars hi havia teixidors de seda, pagesos, mestres de cases, blanquers i boters. Fa pensar doncs, que l’anada a les Amèriques de Joan Miret Güell eren comercials i ell deuria viatjar tenint algun familiar vivint en un d’aquells països i treballant al comerç.
Manuel Miret Güell
Pere confirmar, encara més el dit abans de Joan Miret Güell, direm que l’any 1811 el boter Marià Miret Comes vivint a Vilafranca, però originari de Sant Pere de Ribes, signa testament. És casat amb Maria Francesca Güell Bonet, filla del blanquer Joan Güell i Maria Ferrer, pares de Maria Güell Ferrer, la mare de Joan Miret Güell.
Tornem al testament del boter Marià Miret Comes. Anomena marmessor al seu fill, també boter, Josep Antón Miret. Especifica, en el seu testament Marià, que el seu altre fill Manuel Miret Güell està viatjant cap a Amèrica i se li donin 600 lliures, una quantitat molt alta, per fer front a les despeses de l’estada i treball en algun d’aquells països que no anomena.
El testament el signa a la casa que té en propietat al carrer Raval de la Font de Vilafranca.


Joaquim Olivella Sala
En les llicències d’embarcament concedits a ciutadans de Catalunya per a “passar” a la illa de Cuba, concretament a la Havana, a l’any 1813 hi surt Joaquim Olivella Sala de Vilafranca. La raó del viatge ens diuen els documents que és per anar a recollir una herència. Fet aquest, que ens indica que algun altre familiar seu hi va viatjar i morí en aquesta illa.
Joaquim era fill de Fèlix Olivella Cortali i Maria Antònia Sala de Vilafranca. Un germà de Joaquim, en Joan Olivella Sala, havia estat al servei del rei de subtinent en la infanteria de Santa Fe i va lluitar en la guerra del Francès. L’any 1817 ja havia sortir d’aquest servei i es casà amb Maria Batlle Bertran, filla d’un alt càrrec del tribunal de la Inquisició i terratinent de Vilafranca. Sabem de més d’un Batlle que va anar a comerciar a la Havana i s’hi establí. L’herència a cobrar podria haver vingut d’algun membre d’aquesta branca familiar.
Entre els familiars de Joaquim Olivella Sala hi ha negociants, apotecaris i també boters.
L’any 1816 en altres llicències d’embarcaments a Cuba, hi torna a sortir Joaquim Olivella Sala, que en aquell moment tenia 18 anys  (l’any 1813 en tenia 15), demanant establir-se a la Havana comercialment.
Miquel Vinyals Devesa
El 18 de gener de l’any 1819 dóna permís, a través document notarial, Josefa Devesa viuda d’Antoni Vinyals Ricart perquè el seu fill, solter, pugui viatjar a la illa de Cuba, a la ciutat de la Havana.
El seu pare Antoni Vinyals Ricart és originari d’Esparreguera, el seu ofici era passamaner, persona que fabrica o ven objectes de seda. Una germana de Miquel i fill d’Antoni va ser monja al monestir de Santa Clara de Tarragona. L’hereu va ser Josep Vinyals Devesa i va viure a Vilafranca també amb l’ofici de passamaner.
El gènere resultant d’aquest ofici podria haver estar la raó d’embarcament de Fèlix cap a Cuba, per poder vendre i/o establir una botiga en aquella illa de productes realitzats amb la seda.


Fèlix Vinyals Devesa
Germà de l’anterior. El mateix any, la seva mare Josefa Vinyals Devesa dóna també el consentiment/permís perquè el seu fill s’embarqui. En aquest cas, però, cap a Colòmbia, concretament a la ciutat colombiana de Santa Marta.
Tot i així l’any següent el 1820 es torna a trobar un altre permís matern perquè pugui embarcar-se a la illa de Cuba, a la Havana. Cal entendre que segurament no li van concedir que pogués anar a Colòmbia.
Pot semblar evident l’amplitud que li volien donar al negoci de la seda. En el document notarial s’especifica que Fèlix Vinyals és resident a Barcelona i no a Vilafranca, on podria haver tingut també en aquesta ciutat una botiga.
Pau Parrot Piloti
Hi afegirem en aquest llistat un vilafranquí, que molt probablement ajuda al transport de gènere cap a Amèrica de les nostres contrades. L’any 1826 Pau Parrot Piloti signa testament. El seu domicili és al carrer de la Fruita de Vilafranca. Redacta el testament en algun lloc de l’oceà Atlàntic: “...trobant-se en ocasió d’haver marxat a l’Amèrica...”. En aquesta ocasió no sembla que visqués en alguna ciutat d’allà, sinó que hi viatjava, ja que era capità d’una nau, d’un bergantí, que tenia el nom de Nostra Senyora de Montserrat. Era nascut a Vilafranca del Penedès. Fill d’Oleguer Parrot i Raimunda Tort.
Pau Barber Trius
El vuit d’agost de l’any 1820 Francesc Barber de Vilafranca signa permís patern al seu fill Pau perquè pugui viatjar: ”per un temps” a Puerto Rico. La mare de Pau fou Gertrudis Trius, filla d’un cantirer. Potser els càntirs de Vilafranca van ser el motiu del viatge i vendre’n en aquest país.
Francesc Mainer Llopart
Fou el 1828 que ell mateix demana permís per poder embarcar-se per anar a la Havana per a unir-se a la casa de comerç que el seu germà Josep Mainer Llopart té en la dita ciutat. És natural de Vilafranca, però resideix a Barcelona. Té 42 anys en aquest moment. És fill de Francesc Mainer Alcover i Francesca Llopart. Està casat amb Manuela Ferrer.
L’avi Jaume Mainer era espardenyer a Vilafranca.
Demana el permís perquè sap que existeix un comerç lliure entre Espanya i les Indies. La seva esposa li dóna el consentiment perquè viatgi (era una de les condicions que hi havia d’haver si estaven casats els que es volien embarcar-se).
Vivien a Barcelona al carrer del Carme número 21, quart primera. Francesc, era nebot del metge cirurgià Antoni Mainer Alcover. a l’inici de la guerra del Francès, auxiliava els ferits ingressats a l’Hospital de la Vila. L’any 1810, el General Teodoro Reing el nomena cap de la plaça de Tarragona, cirurgià del Regiment SuÍs de Wimpffen, al que ingressa com a practicant quan encara era estudiant. Treballà a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona i fou un numerat cirurgià del col·legi de Barcelona després de la Guerra del Francès.
El carrer Acosta de l'Havana vella 

Jaume Raventós Pometa
Fou el deu de setembre de l’any 1847 quan els seus pares, Fèlix Raventós i Maria Pometa de Vilafranca, li signen el permís per poder viatjar cal a les Amèriques, concretament a Cuba. El seu pare tenia l’ofici d’esparter.
El nou d’abril de l’any 1862 els seus pares manen fer un document notarial en què entre altres coses diuen: “ ...que su hijo Jaume Raventós Pometa que residia en la ciudad de Santiago de Cuba falleció el 17 de marzo del año 1861 habiendo otorgado testamento el dia 14 de marzo del mismo año...y siendo de ellos todos los bienes, derechos y accciones de su hijo...otorgan poder a Melchor Raventós, vecino del comercio de Santago de Cuba para que los represente...”.
Salvador Cuyàs
L’any 1848 els marmessors del testament del xocolater Joan Cuyàs de Vilafranca fan inventari dels seus béns. Vivia en la casa pròpia al carrer de la Font de Vilafranca on hi tenia també la seva fàbrica de xocolata.
Entre altres béns també li pertanyien els que tenia el seu fill difunt Salvador Cuyàs a Amèrica. Els marmessors li reclamen a la muller de Salvador, Teresa, que li fes entrega de tots els títols de propietat del patrimoni del seu marit a Amèrica. Ella respon que del treball del seu marit a la Havana només li consta a partir d’un testimoni que li va dir que el seu marit patia demència (ens clarifica que ella no la va acompanyar en la seva estada a la Havana), i que disposa de set cartes referents al comerç que practicava allà donades pel comerciant de Vilanova i la Geltrú, Francesc Ventosa, i res més i això és el que entrega als marmessors del dit Joan Cuyàs.
Joan Alaio Olivella
Sabem que l’any 1854 ja vivia a la Havana. Era originari de Vilafranca. El 17 de gener d’aquest any el seu germà Manuel Alaio Olivella en un acte notarial diu que el seu germà Joan : “...veí de la Havana...” li ha escrit una carta igual que al seu pare Magí dient-li que li cedeix la part de l’herència del seu comú germà Pau Alaio Olivella, que morí a Vilafranca, era solter i havia estat alguns anys vivint a la Havana.
A la vegada demana al seu pare Magí, en la dita carta, que li enviï 100 duros que li correspon d’aquesta herència. El pare Magí, tot i dient: “...a pesar que dita carta es un documento poco formal...” accepta i reconeix davant notari l’entrega d’aquesta quantitat.
Al mateix temps el propietari Magí Alaio en el mateix document li reclama al seu fill Joan que investigui si el seu germà difunt tenia a la Havana: “...algunos créditos...” que els volia cobrar i per això anomena procurador seu al fill Joan Alaio Olivella perquè els cobri en el seu nom.
Aquestes Alaio eren familiars dels propietaris del mas de l’Alzina de Vilafranca del Penedès. Un dels masos que tenen origen medieval i  que encara hi resten vestigis.
Buenos Aires 

Pau Girona Capellades
L’any 1854 Joan Girona i Josefa Capellades de Vilafranca, signen document notarial per donar el consentiment al seu fill Pau Girona, solter de 21 anys, que vol anar a Cuba a reunir-se amb els seus germans i dedicar-se a la carrera del comerç.
Josep Gener Trius
el 29 de setembre de l’any 1860 Magí Gener Estalella que té l’ofici de majoral de diligències i Teresa Trius, naturals de Vilafranca, signen consentiment patern perquè el seu fill Josep que té 14 anys, els hi ha manifestat que vol “passar” a la ciutat de Santiago de Cuba o: “...en otro cualquiera punto de ultramar que le convenga para dedicarse a la carrera del comercio...”
El seu oncle fou el boter Fèlix Gener Estalella. La família Gener ja era comerciant i disposaven de molt de patrimoni pel Penedès degut a aquesta causa. Eren familiars del Miret Güell que hem parlat anteriorment. Van obtenir per herència la casa d’aquests últims del Raval de la Font de Vilafranca.
Un altre oncle seu, en Pau Jané Estalella, també va demanar permís per poder embarcar a Cuba l’any 1833. s’havia de reunir amb el seu familiar Josep Ventosa (que també hem comentat més amunt) que vivia a la Havana.
És per tant, lògic que més familiars demanessin anar cap a les Amèriques, on sabien segur que els beneficis/guanys eren prou atraients.
Josep Gili Ribé
El gener de l’any 1874 sabem de la mort del fuster Josep Gili Ribe, originari de Vilafranca a la ciutat de Buenos Aires, a l’Argentina i que era solter.
A l’Argentina, en aquest mateix any, hi va haver una revolució, un dels últims intents del Partit Lliberal d’imposar-se en el govern nacional. No sabem si la seva mort fou producte d’aquest alçament.
Pere Gual
L’any 1874 vivia a Buenos Aires. Era natural de Vilafranca del Penedès. Familiar dels Alaio del Mas de l’Alzina i del Mas de la Riba, situat al terme de Santa Margarida i els Monjos. Molt probablement era mercader com molts dels seues familiars.
Fèlix Capdevila Güell
L’any 1875 ens surt en la documentació notarial que resideix a Ultramar, sense especificar el país. Natural de Vilafranca del Penedès.
Enriqueta Gener Formosa
Germana del comerciant vilafranquí amb domicili a Barcelona, Antoni Gener Formosa. Enriqueta vivia a l’Havana. Estava casada amb el Vendrellenc Rafael Mañé Marquès. L’any 1877 el seu germà Antoni, com a procurador d’Enriqueta, fa diferents encàrrecs per cobrar uns deutes que pertanyien a la seva germana.
Sabem que Enriqueta i Rafael  vivien a l’Havana “vieja”, al carrer Acosta número 77, on a principis del segle XX hi havia l’ambaixada espanyola.
ja hem parlar de la família Gener, molt viatgera en aquelles contrades i fins ben bé a principis del segle XX van obtenir molts guanys que van invertir en les nostres terres i fins i tot a Barcelona.
Antoni Colomer Baltà
En el cens de població de Vilafranca del Penedès de l’any 1877 consta al carrer de Sant Pere que hi viu la família del boter Antoni Baltà Camprubí i la seva filla Teresa Baltà Sabat amb el seu marit, també boter, natural de Vilanova, Francesc Colomer Palau. Està també censat en aquesta casa el fill d’ambdós, Antoni Colomer Baltà, que ens diuen les dades que té 19 anys, és solter, boter i està a Ultramar, per tant absent del dit domicili.
Magdalena Baltà Sabat, germana de la seva mare, fou la muller del sastre de Vilafranca Josep Alegret Cuyàs, familiar dels Alegret Vilaró impressor.
Pau Guasch Estalella
L’any 1884 era resident a Ultramar. la seva mare Teresa Estalella Sivillà viuda de Josep Guasch Mestre de Vilafranca, és el seu procurador. En nom del seu fill, Pau, com hereu dels béns del seu marit, ven i estableix terres i cases que tenia en propietat el pare difunt en nom del seu fill absent.
Molt probablement deuria tornar a Vilafranca, ja que l’any 1900 es fabrica i es col·loca una làpida amb el seu nom al cementiri de la Vila.
Eren familiars dels Güell que hem comentat més amunt.
Ramon Fontanals Rovira
L’any 1905 Ramon és comerciant i resideix a Santiago de Cuba. Natural de Vilafranca del Penedès. En aquest any anomena procurador a Jaume Soler Giralt de Vilafranca perquè actuï en el seu nom en afers econòmics a la vila.
Forum Berger-Balaguer de Vilafranca 

Manuel Baltà Dias i Família
El 22 de febrero de l’any 1908 es signen els capítols matrimonials entre el pagès Josep Santó Albet de 35 anys, fill de Pau Santó Ventosa i Magdalena Albet Guitart, naturals de Castellet i la Gornal i Sant Marti Sarroca respectivament i la noia Rosa Baltà Robert de 35 anys, de Vilafranca, filla de l’adroguer Manuel Baltà Dias i Rosa Robert Romagosa, que són nascuts a la ciutat de Manzanillo de Cuba, segons ens diu el document notarial. En realitat, no van nèixer a Manzanillo, sinó que eren originaris de Vilafranca del Penedès i van residir a Manzanillo durant força temps fins que hi van morir.
Manuel era fill del sabater Joan Baltà Termens i de Josefa Dias de Vilafranca. Manuel i Rosa Robert van tenir tres fills: Manuela Baltà Robert que es casà a Vilafranca amb el comerciant de Miralles, Celestí Alemany Sadurnil’any 1888; Rosa Baltà Robert que es casà amb el pagès Josep Santó Albet natural de Castellet l’any 1908 i la Dolors Baltà Robert que va morir soltera.
Concepció Vallès Vallès i familia
El 27 d’abril de l’any 1910 el farmacèutic Joan Bosch Borrell de 46 anys, viudo de Maria de la Concepció Cabeza Codina, natural de Sant Llorens d’Hortons, fill de Francesc Bosch i Maria Borrell, naturals del mateix poble d’Hortons, signa capítols matrimonials amb Concepció Vallès Vallès de 24 anys, natural de Palma de Soriano (Santiago de Cuba) filla de Pere Vallès Marimon i Magdalena Vallès Balada, naturals de la Llacuna, però que van morir a Cuba.
Un altre exemple de gent del Penedès nascuda a les Amèriques, gràcies o no, de l’embarcament que van fer els seus pares en èpoques anteriors.
Francesc Marti Güell
En el cens de població de Vilafranca del Penedès de l’any 1910 hi consta la família del pagès Francesc Martí Rovira, de la seva muller Francesca Güell Rovirosa, que és espardenyera i el seu fill Francesc Martí Güell de 25 anys, que treballa com a dependent però ara és absent i viu a l’Havana.
Francesca Güell, la mare, era filla del paraire Fèlix Guell, que ja hem comentat més amunt.
Josep Bosch Mata
Encara a principis del segle XX trobem documents notarials on els pares donen consentiment patern perquè el seu fill s’embarqui cap a les Amèriques.
Un exemple és el del boter de Santa Fe del Penedès Josep Bosch Isach, que signa  en un document notarial, el consentiment perquè el seu fill Josep Bosch Mata de 20 anys, es traslladi a la República Argentina o: “..cualquier parte de América en la fecha que crea oportuno...” No ens explica la raó, però cal suposar  que seria el comerç, tenint en compte l’ofici de la família de boters.
Maria del Remei Balaguer Ribes i família
El dia 11 de febrer de l’any 1914 es signen els capítols matrimonials entre Pau Emili Berger Dussourd, natural de Barcelona, comerciant de 29 anys, fill de Joan Berger Muller i Apolonia Dussourd naturals d’Arsuchwiller i Chatenvis (Alsàcia) respectivament i Maria del Remei Balaguer Ribes de 19 anys, nascuda a l’Havana, però vivint actualment a Vilafranca, filla de Jaume Balaguer Marti i Remei Ribes Rius, naturals de Vilafranca i Olesa respectivament. Com a testimonis hi ha el seu germà Josep Balaguer Ribes també nascut a l’Havana i veí de Vilafranca.
Escriure sobre la família Berger-Balaguer seria extens en aquest apartat. Només recordar que actualment a Vilafranca existeix la casa Berger, de construcció modernista de l’arquitecte Santiago Güell que es va fer pels guanys que hi varen tenir a les Amèriques els Balaguer. En aquesta casa s’hi fan exposicions en la planta baixa, on hi havia les cavallerisses i a la primera planta hi ha el Fòrum o sala per a fer diferents actes culturals.
El pare, Jaume Balaguer Marti, ja se l’anomenava “el americano” que es va casar amb Remei Ribes i aquesta en segones noces es casà amb el jutge Elies Valero.
El germà Josep Balaguer Ribes, que era advocat, es va casar l’any 1938 amb matilde Vanderavera Nusbaum viuda de René Fernando Duverger resident a Barcelona, nascuda a Lieja (Bèlgica).
Fins aquí aquest petit llistat de noms i cognoms de gent del Penedès que he trobat en la documentació de protocols notarials de Vilafranca del Penedès. Lògicament si l’ampliéssim amb documentació de Vilanova i la Geltrú i/o de Sitges o d’altres pobles del Penedès seria molt més llarga. Hi ha més d’un llibre editat per poder anar més lluny del que jo he deixat apuntat aquí.