Felip II de
Castella, dit el Prudent, va ser monarca d’Espanya des de 1556 fins el 1598. Va
ser també el primer monarca de la casa d’Àustria, a partir de 1580. El seu
regnat es va veure marcat per la revolta als Països Baixos espanyols, que va
iniciar la Guerra dels Vuitanta Anys, així com les relacions exteriors amb
França i Anglaterra, que va acabar amb la
Pau de Cateau- Cambrésis i la desfeta de l’Armada Invencible
respectivament. Entre altres ostentava els títols de rei de Castella, Lleó,
Aragó, Navarra, València, comte de Barcelona, Rosselló, Cerdanya, Flandes,
Cervera…
En un
protocol notarial de Vilafranca del Penedès hem trobat les exèquies que es van
fer a la vila, per la mort del monarca que va ocòrrer el diumenge, dia tretze de setembre, entre les tres
i quatre de la matinada, a Madrid.
El seu quart
fill, el rei Felip III, l’hereu de la corona, va anar a Barcelona de seguida
després de la mort del seu pare. Des d’aquesta ciutat va avisar a tots els caps
de vegueria dient que fessin sentiment de
la mort del rei Felip vestint-se de
dol.
En aquells
moments era veguer de Vilafranca, el noble Jaume de Copons, el batlle era el
notari Simeó Argenter i els jurats de la Universitat de la vila eren el metge
Pau Marti, el notari Gaspar Bartomeu, l’argenter Joan Huguet i el corder Pere
Soler.
Els
personatges que acabo d’enumerar van organitzar un consell general on fou llegides dues cartes una del virrei, capità
general de Catalunya, Lorenzo Suárez de Figueroa i l’altra del rei Felip III.
Deia, que resumit deia així: “ A los
amados y fieles nuestros los jurados, consejo y hombres buenos de nuestra vila
de Villafranca del Panades...se fes
la capella ardent com altres voltes se era fet, conforme se trova en un llibre
de la casa del jurista Bernat Mascaró, en honor del emperador Carles cinquè...y
que els senyors jurats cadascú portes una gramalla ( túnica llarga fins als
peus, vestidura pròpia dels conselles de Barcelona i dels jurats de València) am caparo (peça rodona de drap,
feltre...per a cobrir el cap). Els
verguers (funcionari que portava com insígnia un bastó que acompanyava els
magistrats municipals o complia les seves ordres) portaran una gramalla de dol.
El consell general va decidir, que tot i
que és temps de verema i de llaurar, es facin les exèquies començant a tocar
les campanes tres dies a tot arreu durant tres hores cada dia, d’aquesta
manera: al matí de cinc a sis, al migdia de dotze a una i al vespre de sis a
set hores. Tocaran totes les campanes, també les del monestir de Sant Francesc
i de la Trinitat. Va començar el dimarts tretze d’octubre i els dos dies
següents el dimecres i dijous.
La crida del dimarts tretze
El primer
dia, el dimarts al vespre, els verguers amb les seves trompes i dos homes a so
de timbal, amb les gramalles de dol i amb el cap cobert amb els seus caperons
van llegir una crida (ban) que deia:
“ Ara oiats quens notificant y fan a saber de
part dels magnifics senyors Batlle y jurats de la present vila de Villafranca
del Panades...amb carta de la majestat del rei don Felip tercer, senyor nostre
ben beneventurament...per la anima de la majestat del rei difunt senyor nostre
y arriba per al divendres subseguent de la present semana se fasse solemne
ofici y sermó y capella ardent e no sia ninguna persona que a pena de tres
lliures fasse treballa (ningú ha de treballar aquests dies sinó serà multat
amb tres lliures) dit dia de divendres
fins que dits oficis sien celebrats y també supliquen a tots los consellers i
altres persones insaculades en casa de la vila que per dia portin vestidures de
dol...i vagin a la Iglesia parroquial de Santa Maria a celebrar dits oficis amb
companyia dels senyors batlles i jurats...
El dimecres catorze dels prohoms
El dimecres,
a les dues del migdia van marxar cap a la casa de la vila dotze persones amb
les seves gramalles de dol i amb el cap cobert de caperons, dues persones de mà
major (estament social), dues de mà segona, dues de mà tercera i un de
cadascuna de les sis confraries. Per tota la vila s’hi veien els preveres, els
cavallers, els metges, els notaris, els apotecaris, botiguers de draps i de
teles els manescals i tots els consellers. Els jurats de la Universitat els va
anunciar que a l’endemà dijous a les vuit hores es reunissin a la casa de la
vila amb els seus vestits.
El dijous quinze, a la casa de la
vila
Aquest dijous els senyors verguers, batlle i jurats amb els prohoms cadascú del seu braç corresponent, amb els caps coberts i amb les gramalles molt llargues i arrossegant-les van entrar en la sala del consell. A la sala hi havia bancs. Tots eren plens. En total hi havia unes setanta-sis persones. Tothom va estar en gran silenci des de les nou fins que van tocar les onze. En aquell moment s’aixeca el metge Francesc Terrassa, que era el síndic de la Universitat i diu:
“Il·lustres senyors gracies per la honra...en lo dol que ses tingut de la mort de la majestat...” Va continuar convocant de nou a tothom l’endemà a l’església de Santa Maria per celebrar els oficis.
El divendres setze, els oficis
Aquest dia,
tocades les vuit del matí, les autoritats amb tot el seu seguici es van trobar
a la sala gran de la casa de la vila per anar tots plegats a l’església de
Santa Maria.
Hi anaren de
la mateixa manera com si anessin a soterrar un cos. A l’arribar, el batlle i
els jurats van seure dins el clos de
l’altar major. Tots els acompanyats, els que van poder, al voltant del dit altar. La resta de
persones van seure davant la paret de la capella de Roser i la part de la
capella de Sant Miquel. Comença l’ofici amb la capella dels cantors.
El dit ofici
o missa fou celebrat per els pares del monestir de Sant Francesc i de la
Santíssima Trinitat. Va predicar el frare trinitari Antoni Tafalla.
Acabat
l’ofici les autoritats van tornar a la casa de la vila i en la sala, el síndic
va donar les gràcies per haver assistit a la cerimònia.
La capella ardent
Sobre les
baranes del sepulcre (fals) es va fer
un cadafal (plataforma). Pujava de dites baranes uns quatre o cinc pams. Era
molt ferm, de fusta. Sobre el cadafal s’havia fet un bell túmul adornat de
teixit de seda. Sobre una corona de rei. Tot daurat. Al voltant de hi havia
penjades les armes de la vila i les del rei i més de cent ciris de pes de tres
onzes.
Del cadafal
a les parets de les capelles del Roser i de Sant Miquel hi havia clavades
brandoneres (atxes en forma de canelobre) on hi havia ciris blancs, d’aquells
que es posen als pobres fills de vila, forasters o estrangers. També es van
posar els que es fan servir per la missa de la Verge Maria. Tota la cera la van
donar les confraries.
Es van
encendre els quatre canelobres que penjaven enmig de l’església de Santa Maria.
És a dir, el canelobre gran de llautó i els tres de ferro, un davant la capella
del Roser, altre davant la capella de Sant Miquel i altre davant dit cadafal.
Hi havia molta llum.
Al voltant
de la reixa de l’altar major hi havia un ciri molt alt que també il·luminava
l’altar que estava també molt ben ornat. Tota l’església era una flama, es
podria ben bé dir que tota ella era la capella ardent.
Els verguers
i batlle anaven vestits de dol. Amb capes llargues i saios (cobria el cos fins
més avall de la cintura, era ampla i sense botons). Amb faldons fins a mitja
cama. Els bastons eren negres.
Els jurats i
consellers, no anaven vestits amb gramalles de baieta (teixit fluix tot de
llana i cotó) com van a l’Arboç (del Penedès) i altres viles menors. En el
consell general es va decidir que anirien vestits com van a Barcelona els
consellers. Amb gramalles i caperons. Portaren dol sobre el cap (drap negre).
Més endavant durant tres o quatre diumenges el portaven sobre les espatlles,
com el solen dur els capellans quan es mora alguna persona. Los verguers duien
les masses cobertes de dol. Tot havia de ser com es feia a Barcelona.
Un exemple
de com es va fer a Barcelona, el mateix mes d’octubre, concretament el dissabte
dia deu: “...Estaven sempre tots...amb
ses gramalles, ab lo cap cobert. Lo dit senyor lloctinent hy vingué a cavall,
ab molts cavallers, y tots també a cavall i ab gramalles los demés. Tot lo dit
matí fins a migdie se digueren en los quatre altars de dita claustra tantes
misses baixes com se pogueren dir, y hagué gran luminària de atxes...”
Fins aquí
aquest escrit trobat en un protocol del notari Simeó Argenter de Vilafranca del
Penedès, que a més, va ser el batlle de la vila en aquell any on recordava les exèquies del rei Felip II.
Ens podem
fer una petita idea de com era l’església de Santa Maria i de quina manera
organitzaven els actes solemnes en aquell final del segle XVI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada