El carrer Ferran de Vilafranca del Penedès hauria de dir-se carrer de Gaspar Ferran, noble i burgès, senyor del castell de Farran (Sant Pere Molanta) i del Palau de Desvalls, del segle XVI (l’actual col·legi de Sant Ramon).
El fill i hereu de Gaspar fou Simeó Ferran d’Alenyà, fill del burgès Gaspar Ferran i de Castellana d’Alenyà. Va fer testament l’any 1559. A continuació, comentem i expliquem què deia aquest testament, que fou escrit i signat a Barcelona. Els marmessors van ser el seu cosí germà, el canonge Joan Espuny de la Seu de Barcelona; el mestre racional del rei, Francesc Gralla Desplà (senyor de Subirats); la seva sogra, Elisabet Joana; el seu cunyat, el pagès Miquel Vendrell, de Vilafranca; les seves germanes, Joana, casada amb el donzell Lluís de Masdovelles (família dels poetes de l’Arboç), i Castellana, casada amb el donzell Mesquita, de Barcelona. La muller de Simeó fou Jerònima Caldes (familiar dels qui van ser propietaris de l’actual edifici de l’Ajuntament de Vilafranca en aquells anys).
Simeó vol ser enterrat a l’església de
Santa Maria de Vilafranca, en el túmul de la capella de Sant Macari, on estaven
soterrats els ossos dels seus pares, altres parents i alguns fills seus.
Disposa que el seu cos sigui portat a l’església de Santa Maria i enterrat en
el dit túmul tan aviat com sigui possible després de la seva mort. Vol que
l’enterrament es faci sense cap pompa, però amb les misses acostumades de terç,
de novena i de cap d’any. Aquestes misses seran celebrades a l’església per dos
trinitaris. Ordena també que se celebrin mil misses entre Barcelona i
Vilafranca, a l’església de Santa Maria, pels preveres. Mana igualment que es
facin deu misses cada divendres de la setmana, de rèquiem, amb commemoració del
gloriós Sant Joan.
El pagament d’aquestes misses es farà
mitjançant el cobrament de censals morts. Deixa a l’església de Santa Maria
cinc sous, i a cada bací de cada confraria de la dita església, cinc sous.
A la seva muller li dona permís perquè
recuperi la seva dot de 1.500 lliures, segons els capítols matrimonials, que
van ser escrits i signats per un notari de Cervera. Condona deutes al seu
cunyat Miquel Vendrell, al seu cosí germà Bernat Pellicer, al notari Joan Xamar
de Barcelona, al sabater Pau Llorens, al mestre calceter Rafael Lleó i als
hereus de Miquel València, de Piera.
A Elisabet, filla del burgès Gaspar
Pellicer de Vilafranca i d’Eulàlia, pel seu casament li deixa 25 lliures. Al
seu criat Miquel Blasco, 50 lliures.
A Joan Verdaguer, que viu a casa seva,
mentre hi romangui i no es casi, li donarà aliments de menjar i beure, calçar i
vestir, i altres coses necessàries. Però, si Verdaguer es casa i ha de marxar,
li deixa la caseta situada al carrer del Vall del Castell (l’actual plaça Jaume
I), que és sobre una volta, on ara viu el mestre Arnau.
Anomena hereu universal el seu fill,
també de nom Gaspar Ferran. El substituirà el seu nebot, el donzell Miquel de
Masdovelles, fill del noble Lluís de Masdovelles i de Joana Ferran. A
continuació, el succeirà el germà de Miquel, un altre Lluís de Masdovelles, o
bé la seva neboda Castellana de Masdovelles, muller del donzell de Tarragona
Lluís Jover; o Elisabet Castellana, una altra neboda, filla del donzell de
Barcelona Payo Masquita; i, en defecte d’aquests, el mestre racional Francesc
Gralla Desplà; i, finalment, les senyores Elisabet Joana de Caldes o Jerònima.
El testament fou signat a la casa de
la senyora Masquita, germana seva, situada a la plaça de Sant Francesc, on
estava malalt al llit, el 14 de gener de l’any 1559. Els testimonis del
testament van ser Guillem de Lordat, de Montblanc; el cavaller Jaume d’Espuny,
de Barcelona; i el metge Joan Oliver, habitant de Vilafranca.
Simeó Ferran, al final del testament,
hi afegeix un petit llistat de deutes: la vídua Comelles, d’Esparreguera, fou
condemnada per una sentència arbitral donada per Manegat i reconeguda a la
Reial Audiència. Per una altra sentència entre Espuny, marit de la Comelles, se
li deuen 250 lliures.
Al blanquer Salvador Cordella, de Vilafranca,
se li deuen 900 lliures. A la muller del francès Argenter, hereu del blanquer
Sanou, se li deuen 42 lliures, preu de cinc feixos de cuir que li va vendre. A
Pere Fontanilles se li deuen 200 lliures.
A Soler de Piera, de la companyia de
la botiga que té a Piera, pel compte de bous i per deutes contrets quan va anar
a Menorca, també se li deu. Igualment, deu a Francesc Batlle, de Sitges, i
altres persones, sumes de diners relacionades amb bous, aproximadament unes mil
lliures.
Deu també al notari de Vilafranca,
Joan Bartomeu, 150 lliures, ja que va pagar per ell moltons per a la
carnisseria de Vilafranca del Penedès. Així mateix, deu 230 lliures a Pere Riu;
30 a Lluís Jover, de Tarragona; i al blanquer Oller, de Vilafranca, cent ducats
per pells de la carnisseria i cuiros.
Deuen a Jaume Gual i a Montserrat
Guerau, que van fer companyia entre ells, 300 lliures. A Jaume Guerau li deu 50
lliures i, pel bestiar que tenien a mitges, 90 lliures més. També deu 40
lliures a les monges de Pedralbes.
El testament es va publicar el 20 de
gener de 1559.
El noble Gaspar Ferran
De fet, el primer Gaspar Ferran fou un
mercader molt ric i influent del segle XV, que acabà donant origen a una
família amb estatus nobiliari. Era fill del també mercader Pere Ferran, i la
seva activitat es documenta aproximadament entre els anys 1464 i 1481.
Participà activament en negocis, especialment en la compra i venda de terres,
així com en plets, sovint en contacte amb membres de la noblesa. Formava part
del que s’ha denominat el patriciat urbà, és a dir, l’elit econòmica de les
viles.
Gaspar Ferran fou un dels personatges
més actius de Vilafranca del Penedès en l’àmbit de la gestió econòmica i
institucional. Exercí funcions com a procurador —administrador de rendes— de
diverses institucions, entre les quals cal destacar la Universitat (govern
municipal), l’església de Santa Maria i la Pia Almoina de Vilafranca. Aquestes
responsabilitats indiquen un nivell molt elevat de confiança i poder en l’àmbit
local.
Els seus descendents són els que ja
apareixen documentats com a cavallers, integrant-se així en la petita noblesa.
Aquest ascens social es produí mitjançant aliances matrimonials amb famílies
nobles, com ara els Masdovelles, així com a través de vincles amb altres
famílies benestants que també experimentaren processos de promoció social.
Els nobles Alenyà
Els Alenyà constituïen un llinatge de
la petita noblesa catalana, documentat principalment a la regió del Rosselló,
especialment a l’entorn de la vila d’Alenyà, de la qual prengueren el nom.
Aquest llinatge s’inscriu dins la noblesa menor o cavalleresca, sovint
vinculada a funcions de caràcter militar o a tasques administratives d’àmbit
local. La seva trajectòria històrica s’emmarca en el context del Rosselló,
territori que formà part de la Corona d’Aragó fins al Tractat dels Pirineus, moment en què passà a
jurisdicció francesa.
 |
| Alenyà el 1812 |
Pel que fa al Palau d’Alenyà de
Montblanc, es tracta d’un edifici datat al segle XIV, que fou inicialment
propietat de la família Alenyà. Posteriorment, passà a mans de la família
Conesa i, entre els segles XVII i XIX, a la dels Aguiló.
Els nobles
Espuny
També constituïren una família de
petita noblesa local. Formaven part del grup de cavallers o de ciutadans
honrats, és a dir, dels estrats baixos o mitjans de la noblesa. No es tractava
de grans senyors feudals amb extensos dominis, sinó més aviat de propietaris
rurals o titulars de petits càrrecs locals. Podien exercir funcions com a
administradors, jurats municipals o militars de rang inferior.
Al Penedès, s’enllaçaren
matrimonialment amb diverses famílies, entre les quals destaquen notaris com
Bartomeu de Vilafranca. La casa o palau dels Espuny es troba encara avui
(malgrat haver perdut la funció palatina) al carrer Vall del Castell de
Vilafranca; així mateix, es documenta el conegut com a Casalot d’Espuny, situat
al terme de la Bleda (Sant Martí Sarroca).
 |
| L'actual edifici del Palau d'Espuny |
Els nobles
Gralla Desplà
Els Gralla i els Desplà constituïren
una nissaga destacada de la noblesa catalana, formada per les famílies Gralla i
Desplà, unides per vincles matrimonials i amb una notable presència política i
social a la Barcelona dels segles XV i XVI.
Entre els seus membres més rellevants
destaca Lluís Desplà i d’Oms, ardiaca de Barcelona i important mecenes
cultural. La seva figura és considerada clau en el desenvolupament del
Renaixement a Catalunya, ja que va exercir de protector d’artistes i
intel·lectuals del seu temps.
La família Gralla, per la seva banda,
tingué una posició influent dins l’oligarquia barcelonina. El seu llegat
arquitectònic es manifesta en la desapareguda Casa Gralla, un dels exemples més
destacats de l’arquitectura renaixentista a Barcelona, enderrocada al segle
XIX.
 |
| El col.legi Sant Ramon |
Al territori del Penedès es conserva
el Palau Gralla, també conegut com a Torre Ramona, situat al terme de Subirats.
Aquesta construcció fou impulsada per Miquel Joan Gralla al segle XVI. La
família també adquirí i exercí el domini sobre el castell de Subirats.
Els nobles Mesquita
Castellana, muller de Paius Mesquita,
era donzella i estava domiciliada a Barcelona. La relació amb les nostres
comarques es vincula principalment amb la baronia de Pierola, que fou concedida
a Asbert de Mediona. Posteriorment, aquesta baronia passà als Durfort, als
Calders i als Ferran.
Gaspar de Ferran i de Calders, en
morir sense descendència, traspassà els seus drets a Elisabet Castellana de
Mesquita i de Ferran, muller del primer comte del Castell de Centelles. A la
mort sense fills de llur filla, Alamanda Carrós de Centelles i de Mesquita, els
béns retornaren novament als Calders, barons de Segur.
Posteriorment, aquestes famílies
s’emparentaren amb els Vilallonga, els Babau de Vilafranca i altres llinatges.
Els nobles
Masdovelles
Els Masdovelles foren una família
noble catalana documentada principalment a partir de l’edat mitjana, amb arrels
al territori de l’actual Catalunya. El seu nom apareix sovint associat a la
noblesa rural i a la petita aristocràcia que posseïa propietats i exercia
influència a escala local, especialment a les comarques del Penedès i del Camp
de Tarragona.
Un dels membres més destacats del
llinatge és Berenguer de Masdovelles, conegut tant per la seva condició de
cavaller com per la seva activitat literària. Va viure al segle XV i és
considerat un poeta dins la tradició de la lírica catalana medieval, fortament
influïda per la poesia trobadoresca. També se’l relaciona amb la cort i amb els
cercles culturals de l’època d’Alfons el Magnànim.
Els Masdovelles, com altres llinatges
nobiliaris catalans, no formaven part de l’alta noblesa (com ara comtes o
ducs), sinó més aviat de la cavalleria o baixa noblesa. Això implica que
posseïen terres i, en alguns casos, drets jurisdiccionals, i que participaven
en la vida política i militar local, però sense el gran poder territorial dels
grans senyors feudals.
Els
nobles Pellicer
El cognom Pellicer ja es documenta a
l’edat mitjana dins la Corona d’Aragó, especialment en els territoris
corresponents a l’actual Catalunya i al Regne de València. Alguns membres
d’aquesta família van formar part de la petita noblesa o de la ciutadania
honrada, és a dir, d’estaments privilegiats però no necessàriament integrats en
l’alta aristocràcia.
Al Penedès, es troben referències dels
Pellicer en diversos indrets, essent Font-rubí un dels seus possibles focus
d’origen més antic. També consta que van ser propietaris de l’edifici que
actualment acull l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, posteriorment en mans
de la família Caldes. Igualment, hi ha constància de notaris amb el cognom
Pellicer a Barcelona, alguns dels quals procedien de Vilafranca.
Aquests exemples de la família
Pellicer il·lustren un cas més dins del conjunt de la petita noblesa
cavalleresca d’origen medieval que, amb el pas dels segles, s’integrà
progressivament en la burgesia catalana —inclosa la del Penedès— i establí
aliances matrimonials i econòmiques amb l’alta aristocràcia catalana. El
testament de Simeó Ferran constitueix un exemple representatiu, entre molts
altres del segle XVI, que confirmen aquesta tendència creixent a partir
d’aquest període.
