Els Avinyó i el Garraf (segle XVI)

Castell de Ribes

La Quadra de Catalunya a Sant Pere de Ribes

Dins del castell de Ribes el 24 d’agost del 1504 es signa un acte notarial (notari Bernat Vila de Vilafranca) en que es fa saber a tothom que Bartomeu d’Avinyó cavaller i senyor de la quadra de Catalunya que és situada en la parròquia de Sant Pere del Castell de Ribes, amb la seva muller Graida fan donació al seu fill Bernat d’Avinyó de la dita quadra de Catalunya amb tots els seus drets, honors i possessions, camps, terres ermes, pastures, aigües, aqüeductes, fonts, censos i rendes que li pertanyen. També el que perceben de Vilanova de Cubelles i de la quadra de la Bleda.

Els cavallers i nobles senyors d’Avinyonet del Penedès, van ser posseïdors de diferents llocs del Penedès i el seu poder senyorial i/o feudal territorial va durar fins molt més tard de l’època medieval.

Bernat d’Avinyó, fou castlà menor de Cubelles després de la guerra amb Joan II.

Era també senyor de la Bleda i senyor de Descortei, la Torre del Veguer, masia situada al terme de Sant Pere de Ribes. El seu pare, Bartomeu d’Avinyó, fou senyor també de la casa Descortei.

Bernat també fou senyor del castell de Segur de Calafell, ja que aquesta quadra, formava part del terme de Cubelles. Castell aquest de Calafell, que conjuntament amb els seus homes i dones, ven Bernat, en franc alou, amb tota la seva jurisdicció civil i criminal, al cavaller Antoni Joan Roca, senyor de Barberà l’any 1523.

La Torre de Veguer

En 1464, va adquirir aquesta finca Gaspar d’Avinyó. Frederic d’Avinyó el 1601 va exercir l’ofici de Veguer, com a representant del comte de Barcelona al Penedès. D’aquí ve que a partir de llavors se la consideri com la Torre del Veguer.

La primera d’aquestes dues quadres, es situava al terme de Sant Pere de Ribes. L’any 1359 disposava de 8 llars, segons el fogatge d’aquell any. Cortei era el cognom del senyor del dit lloc. Corresponia segurament a Berenguer Cortei, advocat o notari i que fou veguer de Vilafranca. Actualment, es coneix l’indret, com la Torre del veguer.

Sabem que a finals d’aquest segle XV, passà a mans dels Avinyó. La raó no l’hem esbrinat. L’any 1410, Jaume Avinyó (alies Sabater) senyor del Mas de Pontons, funda un monestir de l’Ordre dels Jerònims, (Sant Jeroni de Montolivet) que roman fins que a l’any 1416 en què fou traslladat a Badalona, ara anomenat sant Jeroni de la Mutra, amb l’ajuda del mercader barceloní Bertran Nicolau.

Els Avinyó doncs, posseïen aquest espais des de finals del segle XV, que l’ennobleix amb el seu escut a la façana principal, dotant-la d’elements d’arquitectura medieval i de defensa militar. Posteriorment, Jerònima d’Avinyó es va casar amb Lluís de Vilafranca, quedant la Torre en mans dels Vilafranca fins a mitjan segle XIX, quan la va adquirir la família Desmassieres i Fernàndez de Santillana.

El Mas actual anomenat de Catalunyes

La Quadra d’Enveja

La quadra d’Enveja, la trobem situada al terme de Cubelles. Molt probablement passà a mans dels Avinyó a principis del segle XVI. La causa, creiem que era degut a algun parentiu amb els senyors anteriors, els Arassó. Aquests, provenien de Tarragona. Hem trobat un document on el cavaller Joan d’Arassó, senyor d’Enveja i al mateix temps, procurador general del Camp de Tarragona, participa en un acte notarial a la dita ciutat. En algun moment del segle XV potser s’emparentà amb els Avinyó de Tarragona. El Bernat d’Avinyó, és castlà menor de Cubelles després de la guerra amb Joan II, més endavant, en parlem. L’any 1513, fou senyor de la quadra d’Enveja. En aquell moment havia estat senyor Tomàs d’Arassó, fill de Joan. Existeix un inventari dels béns d’aquest castell i fortalesa i que fou passat a Bernat:

Aquest document es realitza el 29/05/1513 en el dit castell. Joan d’Arassó era senyor de la quadra d’Enveja i castlà del castell de Cubelles l’any 1500, quan morí la seva muller, anomenada Mariana, l’any 1485. Un fill d’aquest Joan, casat amb segones núpcies, va ser Tomàs d’Arassó, que fou l’hereu, i quan quedà orfe l’any 1513, fou el seu tutor Jaume Vicens, cavaller senyor de la Geltrú. Però vet aquí que segons relata el dit inventari, Tomàs s’ofegà al mar: ..dictus pupilli Thome d’Araço natando in amri solvit debitum nature” i el castell passà a mans de Bernat d’Avinyó.

Fins l’any 1540, trobem Bernat d’Avinyó situat al castell d’Enveja.

La Torre del Veguer

Guerra de successió i dones de Vilafranca del Penedès (1723)

El 4 de gener de 1714, el poble de Sant Martí Sarroca es va alçar en armes contra 150 granaders que s’hi dirigien per cobrar les quinzenades, enviats pel comandant militar de Vilafranca del Penedès.

A Vilafranca, com cap de corregiment, es proposava tenir 100 homes armats. Finalment es creà una esquadra de 50 homes.

El doctor Miquel Cassador, regidor degà de Vilafranca, a finals de juliol del 1719, va substituir provisionalment el corregidor que s’havia retirat a Tarragona perquè els miquelets de França s’apropaven a la Vila.

L’Ajuntament va demanar ajuda al capità general, però no els van socórrer i es van refugiar i es van fer forts al campanar de l’església parroquial de Santa Maria, quan el miquelet coronel francès Francesc Bernit va ocupar Vilafranca l’agost del 1719.

El 28 de setembre de 1721 s’ordena que Vilafranca es creí una nova esquadra de mossos per defensar les contrades del Penedès i el seu corregiment.  

El caporal Jaume Almirall amb set mossos a Vilafranca romanen a Vilafranca a partir del 25 de gener de l’any 1722.

Aquestes dades ens serveixen per comentar i escriure el document que hem trobat en els arxius notarials i que es donen en aquest context bèl·lic de Vilafranca del Penedès.

El document tracta d’una notícia davant notari que signa el procurador fiscal de l’any 1723 de Vilafranca. És una denúncia contra dues dones per la pràctica de la prostitució.

La posició d'aquestes dones es complica a partir dels segles XVII i XVIII, quan son prohibits els bordells. Molt excepcionalment les prostitutes tenien la possibilitat de fugir d'aquesta situació, donat que no disposaven de cap altre mitjà de subsistència i llur pròpia persona era estigmatitzada per la societat de l’època. Aquesta possibilitat era encara mes reduïda si tenim en compte que moltes d'elles recorrien a la prostitució com a únic mitja de supervivència possible per haver-se convertit en dones marginades i rebutjades pel seu entorn social després d'haver estat víctimes d'una  violació.

Al segle XVIII la prostitució no es castiga en tant que constitueix un aspecte de la violència sexual del col·lectiu masculí cap a les dones, sinó que són les prostitutes o aquells que exerceixen un poder sobre elles els qui cometen el delicte.

El document diu això:

“Petició presentada per part del agent fiscal de la real cort de Vilafranca:

A noticia del agente fiscal de esta real curia de Vilafranca del Panades, fama publica refiriente ha prevenido que Antonia Fiol, y Magdalena Marti, vezinos de esta villa para temirozar a Dios, y a la correccion de la justicia temporal no han dudado ejercer publicamente el oficiio de terceras, o alcahuetas; esso es dicha Antonia Fiol llevando diferentes mugeres casadas, y donzellas a tras casas de dicha villa para que en ellas fuessen conozidas carnalmente, acompañandolas hasta haver tenido acto carnal con los hombres, y despues dar por dichas mugeres parte de lo que havian ganado ilicitamente; y la referida Magdalena Marti acompañando a Teresa Mati, su hija a casa de un oficial para que fuese conozida carnalmente, y admitiendo en su misma casa diferentes diferentes hombres para tener parte con dicha su hija, induziendoles, y acompañandoles en la misma cama en donde dicha su hija dormia, y participando de la ganancia que su hija hazia en los referidos actos illicitos; y como todo lo referido sea digno de punición y castigo: Por ende pido, y suplico que sean dicgas Antonia Fiol, y Magdalena Marti punidas, y castigadas en las penas disponen las leyes, ya dicho efecto rezibida la solita informacion como mejor de derecho haya lugar, los derechos del fisco siempre salvos.

Joan Nin, regente fiscal”.

La inquisició al Penedès (segle XVIII)

Tot i tenir els seus orígens en l’Edat Mitjana, La Inquisició és una institució unida essencialment a l’organització de l’Estat modern.

No ha existit una Inquisició, sinó models diferents de tribunals que han adoptat aquest nom: la inquisició episcopal, la medieval, l’espanyola i la romana o universal. Les línies fonamentals són gairebé les mateixes, però cadascuna, nascuda en circumstàncies diferents, ha tingut les seves pròpies especificitats.

Si bé en un primer moment la seva actuació s’havia de centrar estrictament en el judaisme, aviat va començar a perseguir també l’ islamisme i el protestantisme, i amb el temps va estendre la seva acció sobre altres tipus de comportaments, amb l’argument que podien atemptar contra els sagraments o contra aspectes diversos tocants a la fe, com ara bigàmia, delictes sexuals, bruixeria, actituds blasfemes i sacrílegues, fins a bandolerisme i maçoneria.

Les finalitats que es pretenia aconseguir a través d’aquesta institució han estat interpretades des d’òptiques diferents. Per una banda, com una eina per a una unificació religiosa d’una població molt diversa (cristians, jueus, musulmans, més els conversos).

La Inquisició va servir també com a instrument polític útil per a l’enfortiment de l’Estat. Allà on les lleis civils impedien actuar els agents reials, actuaven els inquisidors, que, en definitiva, eren servidors de l’Estat, encara que jurídicament ho fossin de l’Església. Això feia possible que l’autoritat reial intervingués en territoris on no hi podia entrar jurídicament per trobar-se sota jurisdicció de la noblesa o dels poderosos Consells municipals, que escapaven a la voluntat reial mercès a un cos de privilegis potent. Totes les societats tenen tendència, de manera més o menys accentuada, a controlar els individus que la configuren. La Inquisició no és més que una peculiar forma institucional d’una funció sociològica universal i permanent: la funció de control social, de manera que quedin eliminades les discrepàncies ideològiques i s’aconsegueixi una societat uniforme en aquest sentit.

TIPUS DE DELICTES PERSEGUITS

En el model d’una societat confessional, la disfuncionalitat de l’heretgia té un doble aspecte: és pecat i és delicte. L’heretge és un perill social, una figura delictiva que comporta una doble transgressió: viola la llei de Déu i transgredeix la llei social. La defensa i imposició de la ortodòxia és la més important raó d’estat i la Inquisició és el mecanisme més eficaç per a defensar aquesta raó d’estat.

Autors diversos han elaborat llistes diferents sobre els principals delictes perseguits per la Inquisició, amb classificacions no sempre coincidents. Fent una síntesi aproximada, podem enumerar:

Judaïsme: cristians d’origen jueu que duien a terme pràctiques de la religió hebrea. · Islamisme: cristians d’ascendència islàmica que seguien de manera secreta en la seva fe. · Luteranisme: la fe dels protestants o dels catòlics amb desviacions de la fe cap a idees pròpies dels protestantisme. ·

Misticisme-Il·luminisme: corrent d’espiritualitat mística centrat en l’amor a Déu i en una relació directa amb Ell. · Molinistes: corrent ascètica de Miguel de Molinos. · Blasfèmies i proposicions contra la Fe: insults contra Déu, la Verge, els sants o la fe cristiana. · Bigàmia: vida conjugal amb dues dones. Això podia ser a més un senyal d’islamisme. · Sol·licitació: petició de tipus sexual feta per una persona eclesiàstica a una dona durant la confessió sacramental. Es castigava no solament per una qüestió moral, sinó també pel desprestigi que infligia al sagrament de la penitència, cosa que donava arguments als protestants en contra d’aquest sagrament.

Faltes contra el Sant Ofici: contra tot allò que fos un impediment o una dificultat per a l’actuació del Tribunal. · Bruixeria: creença en l’acció del diable, tant si era per a propiciar la seva actuació favorable o contrària. · Delictes sexuals: fornicació, bestialitat, sodomia... · Superstició, bruixeria, màgia: coses diverses, de vegades amb vinculacions demoníaques o de vegades com a sanacions per oracions. · Maçoneria.

El Consell de la General i Suprema Inquisició: Elaborava instruccions per als tribunals, examinava informes de les vistes, ordenava inspeccions, revisava causes, i actuava com a tribunal per als membres del Sant Ofici que hagueren comès algun crim. El president era l'Inquisidor general. Els altres eren prelats, lletrats i inquisidors provincials designats pel Rei.

Els Tribunals: Formats per inquisidors, la gran majoria clergues seculars amb formació jurídica, a més d'altres funcionaris com fiscals, secretaris, algutzirs, notaris, etc.

Per ajudar als comissaris hi havia establerta la funció dels anomenats «familiars del Sant Ofici». Aquest cos estava format per laics i les seves funcions eren d’informar tot el que podia ser d’interès a la institució del Sant Ofici. Ser un «familiar» era un honor i gaudien de certs privilegis. Molta gent al Penedès (sobretot burgesia) es declaraven o formaven part d’aquests familiars del Sant Ofici.

Dos fulls del jurament

Un exemple (any 1719)

Molts són els documents en època moderna en que hi ha un jurament per part de testimonis davant d’uns certs inquisidors, per demostrar aquella o aquelles coses que es diuen i no són certes o poden ser declarats culpables igual, com per exemple el que us copio aquí literalment. Fet davant el notari Josep Marti de Vilafranca el 19 de juliol de l’any 1719, tot i estar els “acusats” difunts:

Sepan cuantos estén vieren y leyeren esta atestación, como nosotros Raimundo Ivern hornero de 83 años y José Vernet labrador de 80 años, vecinos los dos de Villafranca del Panadés, mediante juramento por nosotros extrajudicialmente prestado a Dios, nuestro señor y a sus santos cuatro evangelios, ante el notario y escribano abajo escrito, decimos y atestamos lo siguiente:

De como nosotros, dichos atestantes hemos conocido y muy bien tratados a Bartolomé Carreras, labrador y Elisabet Marqués, su esposa, que están difuntos. Y aquellos eran cristianos antiguos y de nombre, buena vida, honor y fama y descendientes de buenos y calificadas familias, limpios de cualquier mal e infectado linaje, e reprobada secta y esta es la voz y fama pública y nunca hemos entendido ni oído decir fuesen estados los susodichos descendientes y de mal linaje alguno, a saber es de judíos, moros, moriscos, turcos, conversos, sarracenos, reconciliados, luteranos, calvinistas y de otra reprobada secta ni penitenciados por el tribunal de la santa inquisición; lo que nosotros dichos atestantes decimos saber por las razones susodichas, y esta es la verdad por el juramento tenemos arriba prestado y en firmeza todo lo susodicho hacemos este presente auto de atestación a requisición de la hermana Anna de Sant Alberto monja carmelita calzada de nuestra señora del Carmen de esta. testigos: Josep Marrugat oficial de pluma y Benito Grana labrador de Vilafranca.   

El dit Bartomeu  Carreras formava part d’una família que eren o havien estat metges o farmacèutics. Segurament aquest ofici o el suposar que fabricaven ingredients no consentits per el Sant Ofici, va ser el que els va portar a que algú els acusà d’haver sigut uns “bruixots” i per tant, també ho podria ser-ho la seva descendència.

Els Olzinelles al Penedès (segle XIX)

Armes dels Olzinelles

De la família dels Olzinelles, cavallers de Sant Pere de Riudebitlles, que posteriorment per casament agafa el nom de Marquès de Camps es podria parlar molt. Només us deixo unes poques dades del seu pas i estada al Penedès en el segle XIX que hi he anat trobant en diferents protocols notarials.

Al vas de la confraria de Sant Ramon de l’església de Santa Maria de Vilafranca fou enterrat el deu de febrer de l’any 1802, Rosa d’Olzinelles, filla dels difunts  Josep d’Olzinelles, corregidor de Vilafranca durant aquells anys i Teresa Pellisser. Morí a l’edat dels 67 anys.

Rosa vivia a Vilafranca, al carrer de la Palma, molt a prop de la cantonada del carrer de la Parellada. Era casada amb Josep Casanovas originari de sant Pere de Riudebitlles. Casa conjuntament amb altres que tenien a Vilafranca les tenia per herència d’Anton d’Olzinelles tinent retirat dels voluntaris de Catalunya.

El seu pare Josep d’Olzinelles, com a corregidor i conjuntament amb el terratinent igualadí Antoni Franch el 1808 ajudaren a organitzar la resistència davant la invasió francesa al Penedès.

Brigida d’Olzinelles era casada l’any 1802 amb Ramon Pasqual de Tord. Era filla dels igualadins Baltasar Olzinelles i Maria Miquel. Roc d’Olzinelles i Miquel era el seu germà, un monjo benedictí, erudit, historiador i darrer arxiver del monestir de Ripoll que morí el 1835 a Oceja (Alta Cerdanya). Brigida morí a Vilafranca als 81 anys, en l’any 1858.

Ramon d’Olzinelles, capità retirat dels reals exèrcits del rei, casat amb Josefa Miret Coll de Vilafranca, dóna al seu fill Ramon d’Olzinelles i Miret el permís perquè pugui entrar al servei del rei i sol·licitar la plaça de cadet  en un dels batallons de l’infantaria lleugera i seguir la carrera militar. Era l’any 1806. Maria Antònia Miret i Coll, germana de Josefa, es casà el 1784 amb Anton d’Olzinelles originari de Sant Pere de Riudebitlles.

Tots continuen vivint a la casa del carrer de la Palma de Vilafranca.

Maria Teresa d’Olzinelles Miret, filla d’Anton i Maria Antònia, signà el seu testament el 29 d’abril de l’any 1821 a la casa on vivia, al carrer de la Palma. Era casada amb el tinent coronel de l’exèrcit nacional a Vilafranca en Cristòfol Milà Oller, originari d’Olesa de Bonesvalls.        

El 15 d’agost del 1824 a Vilafranca s’hi celebra el casament entre Josep de Sayol, natural de Barcelona, fill de Josep Sayol i Lluïsa Marles amb Maria dels Dolors d’Olzinelles, natural de Puente de san Payo (Galicia), filla de Josep d’Olzinelles, coronel d’infanteria i governador regidor de Vilafranca del Penedès i Maria Dolors Romero. Un germà de Maria Dolors, fou el donzell Ramon d’Olzinelles Romero casat amb Josefa de Fos i Ravella, tenint aquests últims el domicili a Barcelona.

L’any 1830, el dit Ramon d’Olzinelles és difunt. La vídua Josefa fa possessió de part del seu patrimoni que tenen a Vilafranca. S’autoritza a la tia materna, Rosa Ravella perquè intervingui en la dita possessió. El notari de Vilafranca Marià Abella, conjuntament amb els acostumats testimonis, es presenten davant la casa i forn de coure pa anomenat el forn de Sant Joan, que està situat tot al carrer de Sant Joan de Vilafranca. La situació de la dita casa i dit forn ens pot situar la casa que tenien des d’abans d’aquest segle XIX al carrer de la Palma. La casa es situa per l’est el carrer de la Palma i el sud pel carrer de San Joan.  Podríem dir que, ves per on, el  lloc on hi ha actualment el també Forn de Sant Joan. La família Rius, mare i fill, ocupaven la dita casa i el forn en el moment d e la possessió. El cens que els Rius pagaven als Olzinelles era de 40 lliures i dues dotzenes de coques fines cada any, el dia 31 d’agost.

Posteriorment tenim altres banques dels Olzinelles que es reparteixen part del seu patrimoni, com per exemple:

L’hisendat de Barcelona però nascut a Igualada, Baltasar d’Olzinelles, hereu del seu pare, Joan d’Olzinelles i de Miquel. El testament el feu a Esparreguera, al notari Ventura Gaspar Miró i Oriol el 1840. La seva muller era Nicanora Corcoles.

El 1842 Ramon d’Olzinelles i Romero i la seva muller Josefa Fos i Ravella viuen a Sant Pere de Subirats, però també resideixen a Barcelona.

El 1858 Brigida Olzinelles viuda de Ramon Pasqual Tord, morí als 81 anys a Vilafranca. Va tenir missa d’ofici de mà major, presents tots els preveres de la comunitat de l’església de Santa Maria.

A Barcelona, a Sants, hi ha el carrer d’Olzinelles, part del terreny que ocupa el carrer era la finca de la Marquesa d’Olzinelles, que ha donat origen al seu nom. Si es consulta el nomenclàtor de la ciutat es troba aquesta referència: Ramon d’Olzinelles i de Romero succeí sa muller Josefa de Fos i de Ravella en la propietat del terrents situats en el “camp de la Plaça”, abans “camp de Cal tet”. En fou hereu el seu fill Hermenegil d’Olzinelles Fos i ravella, comte d’Olzinelles.

Obres a la Torre Ramona (1803- Subirats)

La Torre Ramona o de Ramon és un dels pocs palaus rurals del segle XVI que es coneixen al Penedès. Fou manat construir per Francesc Joan Gralla i Desplà, fill de Miquel Joan Gralla, qui va comprar la senyoria de Subirats a l’emperador Carles I, el 1521. El seu nét, Gastó de Montcada i Gralla, ho va vendre el 1611 a Joan de Millsocós; després passà a la seva filla, Agnés de Millsocós, que el 1619 casà amb Josep de Ramon, castlà de Sedó de Torrefeta (La Segarra), de qui el lloc agafa el lloc de torre d'en Ramon, però des que al segle XIX fou de Paula de Ramon, casada amb Àlvar de Fortuny, se l'anomena Torre-Ramona.

La família Ramona o, més ben dit, Ramon, fou defensora de la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria en la Guerra de Successió Espanyola (1701-1713/1715) i, per això, el rei Felip V d’Espanya va segrestar-ne transitòriament els béns.

La Torre Ramona és una casa de torres i arcs d’entrada de pedra, i pel davant un baluard amb merlets i portal d’entrada a dintellat, que ara queda amagat en les parets d’altres cases i magatzems. Terrat posterior sobre el primer pis, amb balustrada.

Construcció de planta quadrangular composta de planta baixa, pis i golfes. Pati central obert. Coberta a quatre vessants. Portal adovellat. Finestres amb àmbits, dentells, bancals i trencaaigües de pedra motllurada amb mènsules decoratives. Baluart conformant una plaça...figures d’angelets senceres o només caps, al primer pis. Les finestres del segon pis, també de pedra, formen un petit arc cambial i a la punxa en relleu d’un cap. La torre està voltada per la part del davant per un espai en forma de plaça limitat per cases entre mitgeres a les bandes ( de plantes i pis, algunes d’elles amb finestres com les del segon...amb arc de mig punt adovellat.

Obres el 1813

Tornats els béns a la família de Ramon, el fuster Josep Singla i el mestre de cases de Vilafranca Salvador Cendra fan obres a la Torre Ramona. El propietari Miquel de Ramon viu a Barcelona. Miquel Formosa pagès de Sant Sadurní és el masover de la casa i l’encarregat de coordinar les obres i pagar la reedificació.

La quantitat a pagar és en total 1642 lliures cinc sous. La casa deuria quedar bastant desfeta per causes diverses: abandonament i guerres anteriors.

El fuster Singla va haver de posar 77 bigues de pi i d’àlber; va necessitar 2.000 claus; 24 cabirons (bigues mitjanes); 12 taulons; 36 llates (Cadascuna de les peces de fusta rectes i estretes que es posen damunt les bigues o cairats, en sentit perpendicular a aquests, i serveixen per a sostenir les teules) i 180 jornals empleats.

En quant al mestre de cases Salvador Cendra va necessitar 6000 rajoles; 3000 teules; 1000 maons; 60 quarteres de guix; 200 quintars de calç; 12 jornals per un home que la va amassar; els ports de la calç; pels jornals del mestre de cases i els manobres; pels llibants i rests del pou  (cordes gruixudes, com la que s'empra en la corriola d'un pou);

1500 teules més i 1000 rajoles més.

Segurament no va ser l’única reparació que es deuria fer en aquells anys.

El mestre d’orgue Andreu Bergeró i l’orgue de l’església de Santa Maria (1689-1692)

Durant les meves visites quasi continuades als arxius tan de Vilafranca com a Barcelona o/i altres llocs es troben documents molt interessants respecte a la història dels nostres entorns, que no en teníem cap notícia. Aquest n’és un d’ells.

Andrés Bergero, natural de Brussel·les, molt probablement originari de Sant Gilles residí a Barcelona, on es casà el 1692; també va viure a Tarragona i València. Va construir un orgue per a la catedral de Tortosa (1698-1699; tenia més de 2.200 tubs i tres teclats. En l’actualitat se’n conserva part de la seva façana barroca però no els tubs que es van perdre durant la Guerra Civil) i els de les esglésies de  la Selva del Camp (1701),  Sant Joan de València (1699), Santa Catalina d’Alzira i Sant Pere de Reus. També recompongué els orgues de Santa Maria del Mar de Barcelona (1691), de la catedral de València i de Sant Martí de València.

La nova cadireta (1689-1690)

Doncs aquest mateix mestre d’orgues com se l’anomena en la documentació va fabricar una nova cadireta, és a dir aquella part de l’orgue on seu l’organista i en la qual estan situats diferents registres de l’orgue entre l’any 1689 i 1690.

En el document notarial en el dia 29 d’agost d’aquell any 1689 hi han escrits els pactes i compromís entre els jurats de la Universitat de la Vila: els notaris Josep Martí i Josep Mas, el blanquer Rafael Bonet i el sabater Josep Rius, les persones escollides pel consell de la Universitat el dia anterior: Pere Pau Xamar, els notaris Josep Soler i Josep Marti i el calderer Salvador Fresquet per una part i per l’altra Andreu Bergeró, mestre d’orgues de nació flamenc que en aquell moment estava vivint al monestir de Poblet.

Acorden pagar-li 50 dobles en or, que representaven 275 lliures per fer la cadireta amb els registres que començarà a fabricar des de la festa de tots sants primer vinent a vuit mesos, que es quan se li entregarà a la Universitat, això sí amb els visuradors acostumats per veure si la feina s’ha fet bé.

Hi ha un memorial sobre el que havia de fer en la dita cadireta, entre altres aspectes diu: “ la cara de dita cadireta amb 42 flautes d’estany; un registre de fusta d’octava baixa, un tapadillo (tapadet), és a dir tubs tapats, contra la cara de 42 flautes d’estany; un asart (nasard), és a dir un registre que produeix un timbre de so nasal, que fa octava alta d’estany amb 42 flautes; un lleno (ple), és a dir jocs formats per tubs de diferents sons,  de 35 flautes per junt que són 126 flautes d’estany una tolesana de mà dreta de tres flautes per punt que són 63 flautes d’estany; també farà el secret, és a dir aquell receptacle de l’orgue dins el qual va a parar el vent de les manxes, i també el teclat de dita cadireta nous totalment...

El pagament de l’obra de la cadireta

Un altre dels pactes és sobre el pagament de l’obra al dit Andreu Bergeró. Acorden que cobrarà de la següent manera: 10 dobles el dia que començarà a fer la feina, 20 dobles més a mitja obra (mitja fàbrica) i els restants 20 dobles a l’acabar dita obra.

Els diners hi haurà una part que sortirà de les imposicions que rep la Universitat de Vilafranca per tenir la carnisseria de la vila.

En el mateix llibre notarial hi ha l’àpoca (rebut) de les dites 50 dobles o 275 lliures que va rebre Andreu Bergeró amb data del 7/9/1690. Molt probablement el mestre d’orgues va acabar en la data fixada la construcció de la Cadireta, és adir al cap de vuit mesos, com estava pactat, però va cobrar més tard, sobretot l’última paga acordada ja que la Universitat la pagà amb tres vegades.

Continuar fabricant els registres de l’orgue de Santa Maria (1690-1692)

En el mateix llibre i després del pagament de l’obra de la cadireta s’escriuen altres pactes entre la mateixa Universitat, les persones anteriorment anomenades i el mestre d’orgues Andreu Bergeró per fabricar els registres de l’orgue de Santa Maria menys els de la cadireta que ja estaven fets amb data 7/12/1690.

Ha de començar a fabricar els registres de  l’orgue des del dia de sant Joan del mes de juny vivent, es dir de l’any 1691 a un any , en el dia de sant Joan de l’any 1692.

La Universitat al cap de quatre mesos d’acabada l’obra la farà revisar per una persona com a visuradora de la feina ben feta.

Existeix també el memorial del que ha de fer. Entre altres aspectes es diu: el registre dit la cara de 55 flautes; el dit la quinta de 55 flautes; el assart (nasard) de 55 flautes;

el registre dit la quinzena de dues flautes i unes sones que són 110 flautes; el registre dit lleno (plens) de 4 flautes que són 220 flautes; el dit la trompeta de 14 pams d’alçada de 46 flautes; el de corneta de 21 tecles de cinc flautes per tecla que són 105 flautes; adobarà les 4 manxes, el teclat de baix nou i midar el segrest...

El pagament de l’obra dels registres de l’orgue

Andreu Bergeró cobrarà 850 lliures d’aquesta manera: 100 lliures el dia de Nadal primer vinent, 50 lliures el dia de Carnestoltes vinent, 16 lliures el dia de Sant Joan del juny de l’any 1691, 84 lliures el dia de Nadal del dit any 1691 i les restants 600 lliures les pagaran amb diners de l’arrendament del peix que rep la Universitat de Vilafranca.

No sabem si va acabar la feina ja que no hem trobat l’àpoca d’aquesta construcció.

Per concloure aquesta nova documentació de l’orgue cal dir que s’anomena que hi va haver una restauració de l’orgue al segle XVII a càrrec de l’orguener francès Miquel Pomés durant l’any 1651. Posteriorment no s’escriu res més al respecte. Sí que s’anomena que durant el segle XVIII l’orgue no va experimentar grans renovacions i només es fan tasques de conservació i que les modificacions importants no van ser fins al segle XIX, crec que ara podem afegir una nova dada i d’un nou mestre orguener important: Andreu Bergeró.

----

Els registres són tiradors de fusta o petites plaques basculants que normalment es col•loquen al costat dels teclats. Serveixen per donar un color tímbric diferent a cada combinació de registres seleccionada prèviament per d’instrumentista. Sempre porten escrit el nom que identifica l’efecte sonor que es produeix en accionar-los. També acostumen a portar un número amb el símbol ‘ (16’, 8’, 4’) que indica l’altura sonora del joc de tubs que fan sonar.

Manxes: L’orgue sona gràcies a l’aire que entra a pressió en els tubs als quals arriba, també a pressió, mitjançant les manxes que recullen l’aire, el comprimeixen i l’insuflen als tubs a través dels portavents i el secret.

Josep Vives escultor de Vilafranca (1670-1753)

Església de Santa Maria d'Igualada

Josep Vives escultor imatger de Vilafranca era fill del mestre de cases de La Granada, Sebastià Vives i Elisabet.  El seu avi Miquel Vives fou també mestre de cases, també vivint a La Granada.

El 25 de setembre de 1690 va contraure matrimoni amb Madrona Jofre filla de Salvador Jofre (alies Fresquet) calderer de Vilafranca i Madrona.

Va viure primer al carrer dels Ferrers on deuria tenir el seu taller amb els aprenents Ramon Miret, Francesc Mestre i  el fuster Josep Simó Batalla en l’any 1693. Posteriorment vivia a la Plaça Major (actual Constitució) fins la seva mort que fou el 4 de setembre de 1753.

Retaule de la capella de sant Miquel de Igualada (1695)

El 2 de febrer de l’any 1695, els priors de la confraria de l’Arcangel de sant Miquel signaven un acord amb Josep Vives, el compromís per part d’aquest era acabar el retaule per a la capella de Sant Miquel. Les dades que aporta el contracte ens donen a entendre que el retaule l’havia iniciat un altre escultor.

El nou imaginari es comprometia a acabar l’obra amb fusta d’àlber, a transportar-la a costes seves des de Vilafranca fins a Igualada i a assentar-la a l’interior del recinte religiós. A més a més, acceptar la petició dels priors de mudar sis columnes situades a la part inferior del retaule i posa-les a la part superior i substituir les anteriors per sis columnes salomòniques. Així mateix també faria un frontal a imitació dels frontals de les capelles existents dins de santa Maria. El preu pactat per fer la feina va ser de 110 lliures pagades en tres terminis de 36 lliures, 13 sous i 4 diners.

Capella de Sant Crist de Santa Maria (Igualada)

Molt probablement l’encàrrec d’acabar aquest retaule a l’escultor penedesenc fou perquè ja l’any 1629 el seu avi, Miquel Vives de la Granada, va portar a terme a l’església de Santa Maria de Capellades unes obres prou importants per un cost total de 325 lliures. Per tant, ja eren coneguts la família en l’Anoia.

Retaule de la parròquia de Sant Valenti de les Cabanyes (1698)

El 1 de desembre d’aquest any cobra l’escultor Josep Vives de mans de Fèlix Albornar, pagès que viu al Puig de les Cabanyes, però sagristà l’any 1698 de l’església de sant Valentí de les Cabanyes el pagament de 101 lliures i deu sous per haver “fabricat” el retaule major de la dita parròquia en el document que es va fer aquell any 1698. Va necessitar també posar dos taulons per poder-lo fabricar que també s’afegeix la despesa en l’àpoca o cobrament de la feina.

La dita església tenia uns retaules gòtics abans d’aquest any 1698.

Església romànica de Sant valentí de les Cabanyes

Retaule de la capella de Nostra Senyora del Portal a Vilafranca (1718)

Josep Vives el 31 de setembre d’aquest any signa una altra àpoca als administradors de la capella de Nostra Senyora del Portal, que existia en el portal de la muralla situada davant del carrer de la Parellada a Vilafranca. Els administradors són els mestres de cases Antoni Anglada i Josep Ivern, el pagès Joan Pasqual i el botiguer Josep Ferrer. La quantitat de 70 lliures que rep és el pagament inicial per fer el retaule de dita capella com consta en un contracte que es feu davant notari el dia 28 d’aquell mes. El cost total del dit retaule serà de 170 lliures.

Molt probablement altres cognominats Vives amb oficis relacionats amb el d'escultor en aquesta àpoca vivint a Vilafranca, foren de la família, com el pintor Josep Vives, en tenim dades l’any 1655; un altre pintor anomenat Miquel Vives, dades el 1703 i el daurador Agusti Vives, amb dades el 1711.