Els Salvador botànics al Penedès

Volem en aquest article deixar constància d’una família que va tenir propietats al Penedès, però no era originària de les nostres terres. No estendré massa la informació de les seves propietats i la seva família, perquè navegant per Internet s’han poden trobar molt més i la seva relació amb la botànica. Aquí teniu, per exemple un enllaç del CSIC que crec molt interesant:

http://collectaneabotanica.revistas.csic.es/index.php/collectaneabotanica/article/view/259/328

Amb el títol “Història del Gabinet dels Salvador” per Neus Ibañez (Institut botànic de Barcelona) i Josep Maria Camarasa (Seminari d’Història de la Ciència Joan Francesc Bahí, Fundació Carl Fust) és un altre article relacionat amb la família de Silvio Salvador Collaso Aquí teniu l’enllaç:

https://www.recercat.cat/bitstream/handle/2072/369262/IbanezCortina_2019%28Manuals2%29.pdf?sequence=1

Jaume Salvador Pedrol

Felip Salvador Portell (1554-1648), mercader de Calella, i de la seva muller Francesca Boscà, filla d’un notari mataroní, provenen dues nissagues d’apotecaris una a Barcelona i l’altra de la vila de Calella.

D’aquest matrimoni en van néixer nou fills, dos dels quals, Jeroni i Joan Salvador i Boscà, es van traslladar a Barcelona al començament del segle XVII per fer-se apotecaris.

Entre el juny de 1876 i setembre de 1877, el Gabinet Salvador i les seves col·leccions botàniques van ser traslladades per Silvi Salvador i Collaso a les golfes de la seva propietat del Castell de la Bleda, al Penedès.

Jaume Salvador Pedrol (1649-1740)

Jaume Salvador i Pedrol era fill de Joan Salvador Boscà i Victòria Pedro, única filla de Gabriel Benet Pedrol, un dels apotecaris més rics de Barcelona en aquell temps. Era propietari d’una farmàcia al carrer Ample de Barcelona. El 1669 Jaume va ser admès al Col·legi d’Apotecaris de Barcelona, quan només tenia vint anys. El seu pare el va enviar mes tard a perfeccionar els seus coneixements de química i botànica a Montpeller. El 1723 va construir el jardí botànic en la Masia de Can Pau Torrents de Sant Joan Despí, masia del segle XVII que era propietat de la família Salvador.

Com a filipista, en la Guerra de Successió fou recompensat amb el dret atorgat el 1721 a ell i als seus fills de títols nobiliaris com el de baró de la Bleda, perquè per aquestes dades havia adquirit la baronia de la Bleda, veïnat del terme de Sant Marti Sarroca, al comte de Torralba Fernández de Córdoba. Sabem que aquest mateix any del 1723 ja l’havia adquirit. Es va casar amb Eulàlia Riera i varen tenis set fills, sis nens i una nena. Els fills Joan i Josep Salvador Riera van continuar sent botànics.

Joan Salvador Riera es va casar amb Maria Benages Vicens el1718. Josep Salvador Riera es va casar amb Eulàlia Salvador Benages, és a dir, amb la seva neboda. A la mort del pare el 1740, Josep es va convertir en hereu de la farmàcia Salvador i de tot el seu patrimoni familiar.

Jaume Salvador Pedrol al museu Martorell de Geología
a la Ciutadella de Barcelona

Jaume Salvador Salvador (1740-1806)

El fill de Josep i Eulàlia no es va interessar tant per la botànica com el seu pare i oncle, es va dedicar a administrar més el seu patrimoni. El trobem sovint en els documents notarials del Penedès.

Jaume es va casar amb Francesca Burgès Fàbregas. En l’abril de 1797, és el senyor baró del castell de la Bleda, però viu a Barcelona. El 1816 la viuda Francesca és l’usufructuaria dels seus béns fins que morí el 1830, que ho deixarà en mans del seu primogènit Joaquim Salvador Burgés com hereu i propietari dels seus béns i del seu pare difunt. Aquest mateix any 1816 mare i fill venen terres que tenien en propietat a sant Boi de Llobregat, situades a la quadra i casa de la Torre del Fonollar. El 1818 Francesca, viuda del baró de la Bleda Jaume Salvador, signa com a senyoria per rebre uns censos per la venda d’un hort amb casa, sínia i safareig  que fan a les monges del monestir de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona situat al carrer Trentaclaus (l’actual Arc del Teatre-Al Raval) de Barcelona. Li pertanyien com a hereva de Victoria Pedrol, muller de l’apotecari Joan Salvador Boscà de Barcelona.

Jaume Salvador Burgès (+1824)

El juny de l’any 1808, quan els ciutadans de Girona es decidiren a plantar cara a les tropes napoleòniques, la guarnició disposava d’uns tres-cents soldats del regiment d’Ultónia (Un regiment de l’exèrcit espanyol (1709-1818) reclutat entre irlandesos que van fugir després de la derrota dels catòlics a mans de Guillem d’Orange en l’any 1691. Entre els soldats irlandesos hi lluitaven també conjuntament espanyols i catalans). Jaume Salvador Burgès formava part del  segon batalló d’aquest regiment l’any 1812 fins la seva mort el 1824. Va néixer a Barcelona. El catorze de maig es casa a l’església de Santa Maria de Vilafranca amb la Maria de la Concepció Macià Tord fill del burgès Josep Macià Nin i Antonia Tord Llaurador de Vilafranca (Casa Macià).

El vint-i-u de gener d’aquest any 1824 es llegeix el seu testament a Vilafranca. La viuda és l’encarregada d’obrir-lo. Ho deixa tot a convinença seva. S’havia redactat el 1812. Entre els seus béns hi havia el castell de la Bleda, Rovellats i molts altres.

Testament de Jaume Salvador Burgès

Josep Salvador Soler (1804-1855)

Josep Salvador Soler advocat i botànic era el fill de Joaquim Salvador Burgès i per tant besnét de Josep Salvador Riera, es va interessar més per les col·leccions de botànica de la família, aspecte aquest, que ni el pare ni oncle van fer. Però mort prematurament a Agen (Gascunya), ofegat a la Garona, quan els seus fills eren encara menors d’edat. Va ser l’any 1855 quant es torna a fer un inventari dels béns que eren de Josep Salvador Soler i la seva muller Dolors Collaso.

Els marmessors de l’herència, Francesc Sans i Serra i Pere Collaso Gil, van fer la divisió i adjudicació de l’herència, el juny de 1876, en haver assolit els hereus la majoria d’edat.

Silvi Salvador Collaso (1845-1916)

Totes les col·leccions botàniques van ser trasllades per Silvi Salvador Collaso a les golfes de la seva propietat del Castell de la Bleda entre el 1876 i 1877.

Existeix unes comptes i rebuts que presenta Ramon Coll Cunillera a Silvi del producte de les finques que posseïa com hereu de la família a Vilafranca i pobles immediats corresponents a l’any 1871. Una de les cases que tenia a Vilafranca estava situada al carrer del Coll de Vilafranca. Ramon Coll era veí del mateix carrer.

L’any 1945 una biblioteca composta de mil quatre-cents vint volums que, propietat de Silvi Salvador Collaso, es trobava en el dipòsit del Institut Botànic de Barcelona, així com la resta de l’herbari d’igual procedència, amb destí, tot ell, al dit dipòsit.

La casa de l’Avinguda de Tarragona de Vilafranca

El 1906 Silvi Salvador Collaso va encarregar un projecte de construcció a l’arquitecte vilafranquí Santiago Guell d’una casa a l’Avinguda de Barcelona número 24. Formada inicialment per dues finques van ser adquirides pe Silvi que residia a Barcelona i que les va fer enderrocar. Es va aprovar el projecte el 27 de desembre d’aquell any.

Tenia al costat una casa dels masovers que donava al carrer de la Paloma i que posteriorment va ser venuda i ja al segle XXI va ser enderrocada per a fer-hi un bloc de pisos. Va passar per diversos propietaris, fins que el 1983 la va adquirir el Consell Regulador del Cava, organisme que s’hi va instal·lar el 1986. La casa va tenir diferents reformes entre el 1950 i 1990.

A part d’aquesta projecte Silvi era propietari de varis patis al carrer Bisbe Morgades i Amalia Soler.

La casa de Silvio Salvador presenta la façana principal de composició asimètrica descomposta en dos cossos, en un dels quals s’hi introdueix una tribuna de ferro i de vidre, que es relaciona formalment amb una galeria longitudinal de fusta i vidre que domina la composició de la façana interior al pati, i que constitueix, conjuntament amb les peces que hi donen, amb el vestíbul i l’escala, els espais interiors més interessants de l’edifici.

La casa Silvio Salvador, malgrat la seva senzillesa, presenta un repertori important d’oficis, ferro, vidrieria, ceràmica...característic del llenguatge modernista.

Algunes dades del Mas Gomila (1484-1848)

La masia i caseriu de la Gomila està situada a mitjana alçada en els contraforts del Montmell (380m), dins el terme de Sant Jaume dels Domenys. L’edifici té el seu origen en l’època medieval.  Hom es diu del possible origen àrab del nom Gomila. Volem deixar en aquest blog algunes dades que tenim del mas.

Els Palau de Gomila (1484-1614)

El mas és documentat al fogatjament de 1553, i s’esmenta Antoni Palau de Gomila. Molt a prop de la masia hi ha el caseriu de Gomila. Hem trobat les primeres dades del mas l’any 1484 degut als matrimonis entre Quiteria, filla de Pere Palau de Gomila, amb Antoni Carbó de Moja i el del dit Pere Palau amb Caterina, que era viuda de Mateu Carbó de Moja. El germà de Pere era el pagès Joan Palau el 1488 també del mas.

Aquests Palau eren també senyors de l’antiga quadra del municipi del Gatell, situada al terme de Sant Jaume dels Domenys, al nord del poble. L’any 1515 Joan Palau del mas de Gomila i Bartomeu Palau al Gatell són germans.

Càndida, filla del Joan Palau i Antònia, signa capítols matrimonials amb el pagès Joan Ivern de Pacs el 1521. El 1565 una filla de Gaspar Palau del Gatell, és batejada a la parròquia de Sant Jaume dels Domenys, de nom Beneta. És padrí una altra Beneta, filla de Joan Palau del mas de Gomila.

Terres que formen part del mas de Gironella, situat també al terme de Sant Jaume dels Domenys, són propietat de Joan Palau.

El 1590 el pagès Joan Palau de la Gomila, fill d’Antoni Palau i Joana, fa matrimoni amb Mariana viuda del pagès Bartomeu Mateu de Sant Marti Sarroca, filla del pagès Joan Colomer del mas de la Pineda, situat al terme de Sant Mati Sarroca i Jerònima.

El 1596 Jerònima, viuda del pagès Francesc Palau de Gomila, signa capítols matrimonials amb el pagès Pau Busquet del mas de la Plana situat a Sant Quintí de Mediona.

El senyor de la Bisbal del Penedès, era també el senyor del mas de Gomila i dels seus voltants, cobrant rendes. Un exemple, fou el 1597 quan un altre Joan Palau de Gomila ratifica que posseeix per senyoria del noble Pau Salvà, en aquest cas, era d’una terra de dotze jornals, situada el lloc anomenat de la Pironella, de pertinències del mas de la Gomila. Pagava de cens al senyor, vint-i-u sou i dues gallines, per Nadal.

El 1600 el pagès Francesc Palau de Gomila, fill de Joan i Caterina, es casa amb Jerònima Mateu de Santa Fe, filla de Pere i Bartomeua.

Els Casanoves de Gomila (1614-1625)

El canvi de propietari va ser en un acte celebrat dins del mas el vuit de gener de l’any 1614, Mariana, viuda del pagès Joan Palau, ven el mas al paraire de llana Joan Casanoves, originari de l’Arboç del Penedès, casat amb Jerònima Palau.

Al cap de deu anys, el 1624, Joan Casanoves el fill Joan i la muller Jerònima tenen necessitat de diners i demanen un préstec al noble Enric de Barberà, senyor de Sant Quintí de Mediona, vivint a Barcelona. La quantitat demanada són 200 lliures. Hipotequen el mas Gomila amb totes les terres i dominis. La quantitat que necessiten és molt més alta, en realitat, són els deutes del difunt Joan Palau, que han de fer-se càrrec els Casanoves. Al pagès Pere Morgades de Torrelles de Foix també li demanen un préstec, en aquest cas de quaranta lliures. Tornen a hipotecar el mas el 1625.

Marti-Busquets (1637-1645)

Degut als deutes que havien d’anar fer front els Casanoves, a partir de l’any 1637 ja no els trobem com a propietaris del mas. Aquest any és el pagès Andreu Marti de la Gomila, però creiem que deuria ser el masover, no pas el senyor del mas.

Igualment deuria ser el masover, el 1645, Pere Busquets amb la muller Victoria. Una filla, Maria, signa capítols matrimonials amb el pagès Ramon Artigues de Castellví de la Marca.

Els Figueres de Gomila (1677-1848)

A partir del 1677 si que veiem diferenciat el masover del propietari del mas. Pau Ferrer és el masover, mentre que el propietari és Ramon Figueras. Un document del 1697 ens recorda que el mas ara és de la família Figueras i abans fou de Joan Palau.

Els Figueres podien ser originaris de l’Arboç com d’altres llocs del Baix Penedès, ja que els trobem repartits en diferents llocs. Un dels més propers fou un Jaume Figueres del mas de la Torrella, situat en el mateix terme de Sant Jaume dels Domenys a mitjans del segle XVII i XIX, potser familiar del Ramon o/i originaris del mateix terme del Montmell que ja hi són des del segle XIV.

Durant el XVIII continuem els Figueres com a senyor del mas és Magí Figueres de Gomila (1753-1822). Aquest any 1822 es signen els capítols matrimonials entre Pau Coral veí de Guardiola de Fontrubí fill de Pau i Paula (casada en segones núpcies amb Magí Figueres) i Anastàsia Mas Simó, també de Guardiola.

Els Figueres de la Gomila eren originaris del Montmell i es veu més clar en un document de l’any 1824, on els tutors dels fills del difunt Magí Figueres són el pagès Andreu Figueres del Montmell i Pere Cerdà de Guardiola.  Magí i Andreu eren germans, fills d’Anton Figueres del mas de la Gomila.

L’edifici fou reconstruït el 1794, tal com diu la data gravada al portal. Ara és un edifici de tres plantes cobert a dues aigües. A la façana hi ha el portal adovellat de mig punt i el portal del celler. Al pis principal les finestres són rectangulars, amb llinda i brancals de pedra, i les golfes s’obren amb un seguit de finestretes de punt rodó.

Un inventari del mas (1848)

Els Figueres eren els propietaris del mas i també de tres casetes del caseriu de la Gomila, junt amb els seus cups, corrals i altres dependències. De terres campes, vinyes, bosc i muntanyes que hi ha al voltant. Els límits de tot plegat eren a l’est amb la hisenda de les Planes de Castellví de la Marca i amb la que fou del rector de l’església de Castellví. Al sud part amb el mas de Josep Mercer de Sant Jaume dels Domenys i part amb la hisenda de l’Alsina, que fou de les monges carmelites de Vilafranca. A l’oest amb la hisenda de la quadra del Gatell, del senyor Jaume Palau del Vendrell i al nord amb la hisenda de la Moja de Marmellà.

El 1848 l’Andreu Figueres i ara l’hisendat Josep Ravella de Vilafranca del Penedès fan inventari dels béns d’Anton Figueres i Magí:

L’heretat de Gomila: A l’entrada es troba un banc respatller de fusta de pi nou. Dos càvecs. Dos magalls (eines semblants a una aixada). Quatre aixades estretes. Tres aixades amples. Dos arpiots. Una rasclera (Eina composta d’una barra guarnida de puntes de ferro i posada de través al cap d’un mànec, que serveix per a arreplegar terrossos). Unes harpies. Dos rascles.

Al menjador es troba una taula llarga, un banc respatller, també llarg. Altre banc clavat a la paret, tot en bon estat. Una gibrella de rentar les mans. Dos vasos de vidre. Dues ampolletes de vidre blanc i un gerro de Pisa.

En una capella hi ha una verge de Roser de bulto. Un ventall. Una ganiveta per tallar pa. Una porció de culleres i forquilles. Tres estalvis de sarga (planta).

En el pastador s’hi troba una pastera vella de tomba molt usada, amb tots els seus arreus de pastar i del forn. Per pesar: Un pes de pedra de quintar. Dues romanes, la una mitjana i l’altre de petita. Una cistella i un cova.

En el menjador vell hi ha set relles. Tres fangues. Una premseta de fusta. Una caixa d’esmicolar garrofes. Una massa i quatre tascons. Una destral.

En la cuina un banc d’escó de fusta de pi vell. Els clemàstecs. El ferro del foc. Una pala de ferro. Unes torradores. Uns lleves, tot de ferro. Un banc sense respatller, usat. Nou càntirs de terrissa amb un cantirer  de fusta, clavat a la paret. Una porció d’olles, cassoles, plats i altra terrissa pel servei de la casa. Tres llums de ferro, usats. Dues paelles d’aram, velles. Unes graelles de ferro. Una mitjalluna (Eina de cuina, per la carn). Cinc cobertores de ferro. Una cullera d’aram. Un cassó d’aram. Dues calderes mitjanes, una inservible. Dues galledes. Dues olles d’aram. Dos morters, un de coure i l’altre de pedra. Una caixeta de fusta per posar espècies. Un setrill. Quatre porrons de vidre. Una llanterna. Una escombra. Un saler de Pisa. Una xocolatera d’aram. Dues ampolles de vidre verd.

En la sala, una taula llarga de pi, usada. Dotze cadires, també usades. Un rellotge nou de paret amb la seva caixa. Una capella de fusta en la paret amb un Sant Cristo. Un armari de fusta on a dins hi ha vuit llençols. Quatre estovalles ordinàries. Una peça de drap de bri. Dos paners i altres draps pel servei de la casa. En un altre armari de paret hi ha tres llençols vells. Mitja peça d’estopa. Un càntir de vidre. Dues senalles. Dos vasos de vidre i altres draps pel servei de la casa.

En el quarto on va morir Anton Figueres es trobem tres caixes velles que guarden algunes frioleres de la casa (coses insignificants). Un quadre de la Santíssima Trinitat. Un Sant Crist. Una piqueta.

En el quarto principal un llit de pilars tenyit amb sa màrfega. Dos llençols. Una vànova. Dos coixins i un matalàs. Dues quadres. Una caixa de noguer amb roba de la muller d’Anton, Maria Ravella, també difunta. Una calaixera amb roba de la Maria. Un tocador. Un escriptori amb papers de la casa i roba del difunt i de la família. Un llum d’oli. Una tauleta. Dos canelobres de llautó.

En el quarto nou un llit de posts i bancs amb una màrfega. Un matalàs. Una vànova. Dos llençols. Dos coixins amb les seves coixineres. Dues cadires.

En la cambra de les dones hi ha un llit de posts i bancs. Una màrfega. Un matalàs. Una vànova. Dos llençols. Dos coixins amb les coixineres. Dues caixes. Dues caixes on a dins hi ha una dotzena i mitja de tovallons. Dos estovalles. Una tovallola. Sis llençols. Una llumenera. Una caixa vella i a dins amb roba de les criades.

En el rebost un salador o llit de porc amb la cansalada. Botifarres pel consum de la casa. Dues greixoneres (cassoles) d’aram. Una cassola petita i una altra de gran. Una paella gran. Un braser d’aram. Quatre gerres, tres de buides, en una d’elles un poc d’oli. Un porró de vidre verd gran. Tres barralons. Una porció de terrissa. Una conca d’aram.

En el quarto de la reixa dos llits de posts i bancs. Una màrfega. Tres llençols. Una vànova. Dos coixins amb les seves coixineres.

En la botiga antiga (magatzem) nou dotzenes d’aram de fil de bri i quatre rams d’estopa. Tres caixes usades on a dins, hi ha cànem per filar i pedaços per la casa. Una taula. Un catre usat. Una senalla i una cistella.

En les golfes una caixa vella. Unes debanadores. Uns motllos per fer maons. Una pallera. Un cova.

En l’hospital (cambra on dormen els mossos de la masia) cinc llits de posts i bancs. Tres flassades de talla ruques (tipus de planta), una de verda, dolenta, amb la màrfega, llençols i coixí a cada llit.

En l’estable dos bous vells. Dues mules de cinc anys amb els guarniments d’esquena, de llaurar i el carro.

Cal Gall Carnuts (Selma)

En la botiga unes vint quarteres de mestall. Dotze quarteres de xeixa (tipus de blat). Una pala. Tres garbells de pell. Dos garbells de ferro. Dos sacs de farina. Sis sacs buits.

En el celler vell vint-i-bótes, vint son grans, una és de quatre càrregues. Tots són amb cèrcols de savina (arbust). Dotze són plenes, les restants buides. Dos embuts. Un punxó. Vint portadores. Un barrilet de vinagre. Una pedra d’esmolar, guarnida. Les posts del cup.

En el celler nou vint-i-quatre bótes grans i una de petita. Algunes amb la testa de ferro i les altres totes encercolades de ferro. Les vint-i-una plenes i una és de mistela. Posts del cup. Dues aixetes de cup i altres bótes.

En el lloc on hi ha la premsa de racó un corró. Un banc de fuster. Un carro. Dotze cairats. Una porció de llenya pel servei de la casa. Cinc-centes teules i cinc-centes rajoles.

En el corral de bèsties cent-cinquanta caps de bestiar de pèl, entre grossos i petits.

En el corral de dalt (vol dir més allunyat, no d’alçada) nou caps de bestiar llanes. Una dotzena de gallines amb un gall. Un indiot i dos indiotes. Tres garrins.

Els Figueres disposaven d’altres béns com a propietaris fora de la Gomila:

El territori de l’antic castell de Selma fou abandonat a començaments del segle XX. El mas de Galls Cornuts està situat a quatre km de Selma, a l’extrem NE de la comarca, al nord del Pla de Manlleu i molt a prop del límits amb el Penedès. El seu origen és del segle XIII.

Continuant el inventari hi diu: En el celler de Cal Gall Carnuts, terme de Selma hi ha dues bótes, una de quatre càrregues buida i altres de set càrregues plenes. Sis quarteres de mestall. Els límits de Cal Gall són a l’est la hisenda de les Gatelltes, del  propietari Victor Garcall. Al sud el mas Galofré del Manlleu. A l’oest part amb el dit Galofré i part amb el mas dels hereus de Joan Soler de Roret i al nord amb el mateix Soler.

En el celler de la casa que va comprar el difunt Llorens, dues bótes grans plenes.

També eren propietaris d’una casa a Llorens del Penedès, al paratge del carrer Major.

No volem acabar aquestes dades del mas de Gomila sense deixar constància d’uns capítols matrimonials de l’any 1596 entre el pagès Miquel Gomila, natural de la illa de Mallorca, fill del pagès Anton Gomila i Tonina i Caterina, filla del pagès Joan de Corquera de la ciutat de Nájera (La Rioja) i Caterina. El notari que redacta els capítols és vilafranquí. 

El cognom Gomila és originari de Ciutadella de la illa de Menorca. ¿El nom del mas era el dels primers propietaris, originaris de les Illes Balears? Qui ho sap?

Franciscans Vilafranquins (XVII-XVIII-XIX)

L’origen del convent de Sant Francesc de Vilafranca ens diu Pere Sanahuja que el primer sepulcre que va dipositar-se al monestir era de marbre i tenia una inscripció que deia : “Anno Domini millesimo ducentesimo quadragesimo primo obiit dominus de Ecubol”. La traducció seria que l’any del senyor de 1241 va morir el senyor d’Ecubol. Abans d’aquest any doncs, cal situar el seu origen.

L’exclaustració del 1835 tallà de cop la vida franciscana alguns religiosos passaren a les missions americanes i de Terra Santa, però d’altres restaren, exclaustrats al servei de les diòcesis i continuaren fomentant l’esperit franciscà a través del tercer orde.

Alguns vilafranquins que van seguir l’orde entre els segles XVII al XIX foren aquests:

Felix Bertran nasqué el 21/2/1762 a Vilafranca i va donar-se al convent de Sant Francesc de Vilafranca el 7/3/1786, després va vestir l’hàbit en l’estat de laic el 23/11/1826 a Reus.

Jaume Coll nasqué a Vilafranca. Predicador. Historiador franciscà. Fou lector disciplinari de les regles de l’orde, cronista de l’orde a Catalunya i examinador sinodal del bisbat de Barcelona.

L’any 1733 va imprimir “Vida del beato Buenaventura Gran” i el 1738 la “Cronica de la Província de Catalunya” aprofitant les cròniques anteriors de fra Angel Vital (1680) i fra Jose Batlle (1715) que eren inèdites. Va morir vers l’any 1740 al monestir de sant Francesc de Barcelona.

Sant Francesc de Reus

Josep de Copons. Natural de Vilafranca del Penedès. L’any 1686 era Vicari provincial en funcions quan els recol·lectes feren entrega del convent d’Escornalbou. El 18 de febrer de 1662 fou elegit ministre provincial a Tortosa. Lector guardià, qualificador del sant Ofici, definidor (que defineix punts de l’ordre en quant a disciplina), comissari general en cúria procurador general i “tot amb satisfacció comú de la religió”. Va intervenir en la fundació de Sant Salvi de Cladells, al Montseny. Morí l’any 1697, el 9 d’octubre, a santa Maria de Jesús de Gràcia . Era oncle de Pere, arquebisbe de Tarragona. Va publicar una APOLOGIA defensant la venerable sor Juana de la Cruz.

Josep Cruset nasqué a Vilafranca el 16 de gener de 1727. Vestí l’hàbit en l’estat de laic, a sant Francesc de Barcelona el 14/3/1750. Morí el 28 d’abril de 1801 en el convent de sant Francesc de Barcelona a l’edat de 74 anys.

Jaume Font nasqué a Vilafranca el 14 de febrer de 1762 i vestí l’hàbit a sant Francesc de Reus el 24 de gener de 1780. Va mori el 9 d’abril de 1820 en el de sant Francesc de Vilafranca, als 58 anys d’edat.

Sant Francesc de Calaf

Manuel Font Romagosa, nasqué a Vilafranca el 4 de novembre de 1785. Va vestir l’hàbit a Reus el 26 d’octubre del 1800. Fou un brillant orador sagrat, va predicar “l’Acord”, que eren uns sermons que els magistrats de l’Audiència de Barcelona anaven a escoltar a Santa Maria del Mar alguns dies de quaresma. L’any 1809, el 7 de desembre, va signar en el registre de sortida de Puerto de Santa Maria destí Montevideo per incorporar-se al Col·legi de missions de San Carlos de Buenos Aires. L’any 1812 (el 10 de maig) va incorporar-se al Col·legi de missions de Moquegua (Perú), i treballà per portar noves missions a la dependència del Col·legi. L’any 1817 va tenir el càrrec de vice-perfecte de les missions de Xile. L’any següent ajudava fra Ramón Llobet a l’interior del territori dels xontaquiris. Va romandre a Moquegua fins el 1822. Quan va notar que el cos ja no l’acompanyava va retornar a Catalunya i, establint.se a Barcelona, va seguir predicant, sobretot en el monestir de Pedralbes on feia de capellà, en les presons i en el col·legi de la Puríssima de Gràcia. Tenia el títol de Definidor honorari. Aleshores es va quedar un benifet de la capella de Sant Gabriel i Santa Caterina de santa Maria del Mar. Va imprimir alguns sermons com el que va fer en la solemne recepció del cos idèntic de sant Felicià, màrtir, en la capella del seu benifet del 14/4/1845. Va morir el dia 19/5/1865 a Barcelona a l’edat de 79 anys. El dotze de juny és dóna com a data del seu òbit.

Moquegua (Perú)

Antoni Forment. Nasqué a Vilafranca el 21 d’abril de 1728 i va rebre l’hàbit a Sant Francesc de Barcelona el 6 de març de 1745. Va morir el dia 4 d’agost de 1818 en el convent de les llagues de Sant Francesc de Calaf als 90 anys d’edat.

Bartomeu Forment. Nat a Vilafranca el 2 d’agost de 1779. Va vestir l’hàbit a sant Francesc de Reus el 23 de febrer de 1795.

Pau Forment, nasqué a Vilafranca el 17 de gener de 1785 i va rebre l’hàbit a Sant Francesc de Girona el 10/5/1803. El 17 de novembre de 1822, era conventual de Sampedor quan el Govern va suprimir la comunitat i, fets tots presoners, va ésser conduit a peu a Barcelona passant per Manresa.

Antoni Gaig que va néixer a Vilafranca el 5 de novembre de 1786. L’any 1811, passada la invasió napoleònica, emprengué la reconstrucció del convent de Vilafranca on feia de Lector. Posteriorment, durant el Govern del Trienni Liberal, hagué de sofrir desterrament a Maó (Mallorca) sortint del port de Tarragona. L’any 1835, en deixar el convent, era Lector jubilat, ex-Definidor i confessor de les monges del monestir de Santa Maria de Jerusalem. Tenia 64 anys d’edat. Va morir el dos de gener de 1849 a Barcelona.

Sant Francesc de Barcelona

Adrià Gambó. Va morir l’any 1750, el 6 de desembre, a Escornalbou; s’hi havia incorporat el 1708. Durant aquests quaranta anys va predicar missions populars; era lector en teologia. Va viure 72 anys i veia dimonis. Natural de Vilafranca.

Pasqual Graells, va néixer a Vilafranca el 3 de juny de 1754. Va vestir l’hàbit a Sant Francesc de Barcelona el 19/11/1770. Morí l’any 1810 en el de Vilafranca als 56 anys. Era predicador.

Antoni Gras nasqué a Vilafranca el 7 d’abril de 1748. Vestí l’hàbit a Reus el 5 de juny de 1763.

Pere Anton Icart nasqué a Vilafranca el 19/10/1778. Va rebre l’hàbit a Sant Francesc de Barcelona el 27/5/1796.

Antoni Marrugat nasqué a Vilafranca el 13 d’abril de 1748. Va rebre l`hàbit a sant Francesc de Barcelona el 27/5/1766.

Joan Muntaner natural de Vilafranca, es va donar com a terciari a sant Francesc de Sampedor el 19 d’octubre de 1818

Pere Antoni Morgades, nasqué a Vilafranca el 3 de març de 1751. Vestí l’hàbit a sant Francesc de Barcelona el 15/11/1766.

Sant Francesc de Sampedor

Pau Oliveras va néixer a Vilafranca el 7 de juny de 1797. Va donar-se al convent de la seva vila natal el 23/8/1816. Després va vestir l’hàbit en l’estat de laic a Sant Francesc de Reus el 12/10/1825.

Bernardí Oller va néixer a Vilafranca el 31 d’octubre de 1762. Va vestir l’hàbit a Sant Francesc de Barcelona en l’estat de laic el 9/2/1786. Residia en el convent de Vilafranca quan va morir l’any 1827 als 65 anys d’edat.

Gaietà Pasqual va néixer a Vilafranca el 3 de juny de 1780. Va rebre l’hàbit a Sant Francesc de Girona el 13/11/1796. Feia de mestre en el convent d’Agramunt. Va morir l’any 1820 als 41 anys d’edat.

Manuel Pedró nasqué a Vilafranca el 17 de març de 1755. Va vestir l’hàbit a Reus el 28/3/1772.

Ramon Pedro nasqué a Vilafranca el 21 de novembre de1762. Va vestir l’hàbit a sant Francesc de Reus el 10/5/1748.

Joan Rafecas nasqué a Vilafranca el 27/12/1726. Vestí l’hàbit de germà llec/laic a Sant Francesc de Reus el 10/5/1748.

Josep Rigual va néixer a Vilafranca el 2 de febrer de 1773. Vestí l’hàbit a Sant Francesc de Barcelona el 22/4/1792. Home molt sagaç; l’any 1822, durant el Govern del Trienni Liberal, era vicari del convent amb el guardià engarjolat i hagué de cedir el convent per allotjar les tropes franceses. Quan es va suprimir la comunitat, encara es va quedar a viure al convent però aviat hagué de desistir. Morí el dia 29/7/1834 en el de Vilafranca als 61 anys d’edat.

Pere Terrasses va néixer a Vilafranca el 12 de setembre de 1803. Va vestir l’hàbit a Sant Francesc de Barcelona el 13/10/1818. Es va secularitzar.

Joan Vidal nasqué el 27 de desembre de 1775 a Vilafranca. Va rebre l’hàbit el 5/3/1796 a sant Francesc de Reus. Morí l’any 1811 a sant Francesc de Vilafranca a l’edat de 36 anys.

Sant Francesc de Vilafranca del Penedès

Vicenç Vidal, nat a Vilafranca el 30 de maig de 1782. Rebé l’hàbit a sant Francesc de Barcelona el 7/12/1799.

Josep Vinyals nasqué a Vilafranca el 14 d’agost de 1759. Va vestir l’hàbit a Sant Francesc de Barcelona el 14/10/1776. L’any 1778, el 26 de juny, va salpar vers al Col·legi de missions de Tarija, del port de Salou, on segurament va passar-hi nou anys i fou ordenat sacerdot. L’any 1787, el 22 de juliol, va passar al de Moquegua on va residir deu anys i va servir en els càrrecs de primer vicari i discret (1795) i en el 1817 fou nomenat per la Comunitat prefecte de missions sense que prengués possessió del càrrec. Deu anys després va demanar passar a les missions californianes, arribà a la missió de Santa Bàrbara a Califòrnia el 8 de maig de 1798. A l’agost, d’aquell mateix any, va ésser destinat a la missió de San Carlos en la qual residí fins l’any 1804, i des d’on també va fer serveis ocasionals a San Luís, obispo (1798), Santa Clara (1798 i 1799) i San José (1799). A finals de 1804 obtingué permís per deixar Califòrnia al·legant motius de salut física i mental i retornà al Col·legi de San Fernando on, l’any 1806, fou nomenat procurador de les missions californianes, càrrec que exercí dos anys. L’any 1809 havia demanat diners al capità José de la Guerra i Noriega, a Santa Bárbara, per ajudar els seus pares i també per al viatge, car pensava retornar a Espanya. L’any 1811 demanà formalment ser separat del Col·legi de San Fernando per anar a la província del Sant Evangeli. Li fou atorgat el corresponent permís en la data de 16 març 1811. Testimonis que el conegueren han deixat escrit que era un frare que sabia cantar i tocar bé la guitarra i que era de tracte molt divertit però també era d’un caràcter mol canviant, tant és així que les notícies dels seus darrers anys són molt confuses. El Diccionari dels Catalans d’Amèrica diu que després va entrar en una cartoixa europea. Va morir el dia 1 de maig de 1819 a Madrid a l’edat de 60 anys.

Mateo Vinyals nasqué a Vilafranca el 14 d’agost de 1759 i va rebre l’Orde a Sant Francesc de Barcelona el 4/10/1776. Era del Col·legi d’Escornalbou i va anar de missioner a l’Amèrica al Col·legi de Tarija (Bolívia).

---

 [U1]

Una possessió de l’hospital d’Olesa de Bonesvalls (1693)

L’hospital d’Olesa de Bonesvalls que fou fundat pel noble Guillem de Cervelló l’any 1262, actualment és un altre dels tants edificis propietat del Bisbat, primer de Barcelona, ara de Sant Feliu de Llobregat. Us transcriuré i comentaré una de les possessions, per part del dit Bisbat, que va tenir lloc l’any 1693. Possessió feta d’una forma, encara, medieval.

Els personatges

Fou el divendres vint de setembre quant en el poble de Sant Joan d’Olesa de Bonesvalls, es presenta el notari Ignasi Marti de Vilafranca, per donar fe de la possessió de l’hospital d’Olesa, del poble de Sant Joan d’Olesa i de la quadra de Vallirana per part del Bisbat de Barcelona i el seu administrador de les rendes.

El degà del Penedès, Joan Mas Duran, actuà com a representant del Bisbe de Barcelona, Manuel de Alva, (que feia poc havia esta bisbe de Solsona). El document que el va fer procurador del Bisbat, fou signat el dia onze i catorze del mateix mes de setembre, a la cort eclesiàstica de Barcelona pel notari prevere Francesc Rifols, anomenant al prevere Josep Serrat, familiar del Bisbe, administrador de l’hospital d’Olesa: “...de família de il·lustríssim Manuel de Alva, per la gràcia de Déu i de la Santa Seu apostòlica, Bisbe de Barcelona,  i del consell de sa majestat governador o procurador general de l’hospital del lloc d’Olesa a on tant en lo civil com el lo criminal de dit lloc d’Olesa i quadra de Vallirana fou elegit i anomenat per lo dit Bisbe de Barcelona...”

Els testimonis són el pagès de Vilafranca, Andreu Martí i el rector de l’església de Sant Pere d’Avinyonet, Josep Genis.

Tots, es constitueixen, davant el portal major de l’hospital del lloc de Sant Joan d’Olesa de Bonesvalls i quadra de Vallirana.

També hi són presents els batlles, jurats i homes singulars (de la Universitat/Ajuntament) del lloc i terme d’Olesa i quadra de Vallirana: el batlle d’Olesa és el pagès Jaume Olivella; el batlle de Vallirana és Jaume Prunera. Els jurats d’Olesa són Andreu Tutusaus i Pere Ràfols. Els homes singulars d’Olesa són: Jaume Vadell, Pau Soler, Joan Milà, Llorens Pons Batlle, Antoni Mas, Pau Mas, Joan Claver, Salvador Milà, Salvador Ràfols i Joan Pau Milà del mas de la Gavarra.

Els jurat de Vallirana són Jaume Campderís i Isidre Panyelles (absent). Els homes singulars són Jaume Rovira i Joan Romagosa del mas de les Fonts.

 Diu en Joan Mas : “...en nom del meu senyor principal, com a senyor natural de dit hospital, lloc i terme d’Olesa i quadra de Vallirana, vol que prengui possessió de dit hospital, lloc i terme d’Olesa i quadra de Vallirana i de tota la jurisdicció civil i criminal, mer i mix imperi alta i baixa suprema e ínfima jurisdicció i dels delmes, censos i altres drets al seu administrador, al prevere Josep Serrat...”

És per això que es demana que tothom: “...siguin tinguts de prestar sagrament e homenatge de naturalitat i fidelitat com és acostumat i han acostumat sempre a sos predecessors en dita administració de mans i boca i al dit reverend Josep Serrat han de correspondre de totes les rendes, delmes, censos i emoluments, dels quals als antecessors senyors administradors de dit hospital com a senyors de dit lloc i terme d’Olesa i quadra de Vallirana se es acostumat correspondre i fer...”

Els batlles, jurats i homes singulars de dits llocs, responen a Joan Mas: “...que estan promptes per donar dita possessió de la casa de l’hospital, lloc i terme d’Olesa i quadra de Vallirana i de tota la jurisdicció civil i criminal, delmes, censos i rendes conforme sempre s’ha acostumat...”

Possessió de l’hospital d’Olesa

Per prendre la possessió de la casa de l’hospital, el degà Joan Mas Duran: “...és entrat dins d’aquella i ha tancat i obert les portes de dit hospital...”.

Seguidament, en presència del notari i dels testimonis, acompanyat dels batlles i homes singulars dels llocs: “...foren muntant en la sala de dita casa de l’hospital i arribat a aquella es congreguen les universitats dels llocs d’Olesa i quadra de Vallirana...”.

Tots junts presten sagrament i homenatge davant del degà Joan Mas, com a procurador del Bisbat, de boca i mans, conforme diuen els Usatges de Barcelona (segle XII), les constitucions de Catalunya, les commemoracions de Pere Albert (segle XIII) i altres drets de la pàtria. Prometen que seran bons i lleials vassalls del senyor Bisbe i a l’administrador de l’hospital Josep Serrat.

Possessió civil i criminal

Continuant Joan Mas i Duran en presència de dits batlles, jurats i singulars :”...assegut en una cadira, en senyal de la jurisdicció civil, s’ha calçat uns guants i en senyal de la possessió de la jurisdicció criminal s’ha estirat una espasa i aquella l’ha fet lluir a l’aire. Després, aquella ha tornat a embeinar...”

Possessió dels delmes i censos

En senyal de la possessió dels delmes i censos, fruits i rendes i altres drets de dit hospital, lloc i terme d’Olesa i quadra de Vallirana: “...li han entregat al dit prevere Joan Mas Duran, un poc de diversos grans i un brocal ple de vi i alguns diners...”

Confirmació dels batlles dels llocs

Joan Mas Duran, ha remogut i revocat sense nota d’infàmia als dits Jaume Olivella i Jaume Prunera de l’ofici de batlle de dit lloc i terme d’Olesa i quadra de Vallirana. Los dits Jaume Olivella i Jaume Prunera han entregat al dit Mas les vares de batlles.

Mas i Duran ha restituït en batlle del dit lloc i terme d’Olesa de Bonesvalls, durant el beneplàcit de dit senyor administrador, a Jaume Vadell pagès d’Olesa i en batlle de la quadra de Vallirana a Jaume Prunera, amb tots los salaris i emoluments fins avui acostumats a sos antecessors donant-los tala i tanta potestat que los batlles es acostumat donar.

Els batlles Vadell i Prunera accepten i cadascú prometen a Mas, que serviran bé i lleialment a partir del seu ofici, a l’administrador Josep Serrat, administrant justícia per lo que ne obligaran cascun d’ells llurs persones i béns i per això ne presten cascun d’ells sagrament e homenatge en boca i en mans.

Possessió de les terres

Prosseguint dita possessió (sense divertir-se o fer altres coses), eixir fora de les portes de dita casa de dit hospital i mirant los àmbits i terres campes i honors de dit lloc terme d’Olesa i quadra de Vallirana, i per vista d’ulls d’aquelles, ha pres possessió escampant terra i collint herbes.

El trenta-u d’agost de l’any 1694 l’administrador encara és Josep Serrat. El pagès Salvador Escala d’Olesa, en aquell dia i any, paga de renda a Serrat, catorze quarteres i nou quartons de blat, vint-i-vuit quarteres d’ordi i dues càrregues d’oli. Una quantitat bastant considerable.

Aquesta va ser una de les tantes possessions feudals, que va haver-hi en aquests llocs, per part d’un administrador de les rendes del Bisbat de Barcelona, des de finals del segle XV fins ben bé l’actualitat.