Hostalers del carrer de Sant Pere de Vilafranca (segle XVI- XVIII)

 

El carrer de Sant Pere de Vilafranca del Penedès, també conegut com a carrer de Sant Francesc, deu el seu nom al convent dels franciscans, construïts extramurs en època medieval. Aquest carrer formava part del traçat de la Via Augusta, que travessava la vila seguint els actuals carrers de la Cort, Ferrers i Santa Magdalena, en direcció al poble de la Granada.

No és difícil imaginar que, atesa la gran afluència de viatgers en aquell temps, hi hagués hagut algun hostal per acollir els caminants que transitaven aquest camí. De fet, fou en aquest indret on es construí el primer hospital de la vila, destinat a pobres i pelegrins, una obra que es remunta a abans del segle XIII i que fou impulsada pels castlans del castell de Vilafranca.

Els hostalers de Vilafranca del Penedès, ja des del segle XIV, s’establiren als principals carrers de la vila: Parellada, Cort, Ferrers i Sant Pere (o també conegut com a Sant Francesc). És en aquest darrer on volem deixar constància d’un hostal que, segons sembla, ja havia estat força conegut en èpoques anteriors.

En tenim una dada significativa en temps de la Guerra Civil catalana del segle XV. El 10 de febrer de 1461, ” a l’hora de dimarts primera i segona hora part mitja de nit”, el diputat local de Vilafranca, Blas Merles, es presentà a l’hostal de Joan Sabater, situat  extramurs, just davant del convent dels frares menors. Allà, en una de les cambres on s’allotjava el gerent del virrei, Galcerà de Requesens, hi entrà per presentar-se davant d’ell.   

Galcerà havia fugit de Barcelona arran del conflicte entre la Biga i la Busca i el rei Joan II, l’any 1460, li havia concedit plens poders, nomenant-lo governador de Catalunya, amb la missió de posar ordre en aquell enfrontament civil. No obstant això, fou perseguit, i s’amagà a Vilafranca, en aquest hostal, on fou descobert a mitjanit. Tanmateix, aconseguí escapar i es refugià  a Molins de Rei.

Finalment, a finals de 1461, fou destituït del càrrec de governador general de Catalunya per la reina Joana, i posteriorment condemnat a l’exili, on acabà morint l’any 1465.

A partir del segle XVI, la història d’aquest hostal continua prenent rellevància. Al llarg dels anys, diversos hostalers en van tenir cura, i cada un hi deixà la seva empremta. Val la pena destacar no només els noms d’aquells qui el gestionaren, sinó també la importància que tingué la seva ubicació estratègica i el pes històric que aquest establiment arribà a tenir dins la vida de Vilafranca del Penedès.  

L’hostaler i sabater Joan Cullerer (1528)

Va ser l’any 1528 quan el mercader Bartomeu Peregrí, vilafranquí i hereu d’una nissaga d’hostalers, vengué al sabater Joan Cullerer un hort encerclat de parets, situat a extramurs, just davant de l’hospital dels pobres de la vila. Aquest hort, com era habitual en aquell temps, estava subjecte al pagament de censos al monestir de Santes Creus i al burgès Rafael Pellicer, també de Vilafranca.   

Dins els límits d’aquest hort, trobem, pel sector oest, terrenys i casa pertanyents als hereus d’Andreu Cullerer, sabater i hostaler, i pare del mateix Joan. A partir de l’any 1538, Joan Cullerer, seguint la tradició familiar, apareix documentat com a regent d’un hostal situat en aquest mateix carrer. Sabem que l’any 1577 ja havia mort, però els seus hereus continuaren essent propietaris de l’hostal i també de la casa on havia viscut amb un hort a la part posterior.

L’hostal confrontava, per la seva banda est, amb la Rambla, fet que li donava una situació privilegiada, Joan era fill del sabater Andreu Cullerer, i la continuïtat del negoci familiar encara es pot rastrejar més endavant: no és fins a 1598 que una part de l’hostal, de la casa o de l’hort dels Cullerer passà a mans del blanquer Francesc Sala, també hereu d’hostalers i veí anteriorment d’aquest mateix hostal.

L’hostaler i blanquer Francesc Sala (1628)

És en aquesta data quan Francesc Sala apareix documentat com a blanquer i hostaler, regint – o potser ja essent propietari- de l’hostal que havia estat anteriorment dels Cullerer. Havia estat casat en primeres núpcies amb Elisabet, i, després de quedar vidu, contragué segones núpcies amb Estefania Bartomeu filla de notaris originaris de Mallorca però ubicats a Vilafranca.

L’any 1633 ja consta com a difunt. El set testament, document de gran valor, ens revela que era fill del blanquer Francesc Sala i Jerònima. En nomenà marmessors als preveres Pau Bartomeu i Jacint Castellví, figures reconegudes de la vila.

Una de les seves filles, Jerònima, s’havia casat amb Ramon Balaguer, hortolà de Vilafranca. Del seu primer matrimoni amb Elisabet Bonet nasqueren els fills Francesc i Jerònim; i del segon, amb Estefania, en tingué Pere i Gaspar.

El testament fou redactat a la casa hostal on residia, situada a extramurs, al carrer que conduïa del portal de Sant Francesc – de la muralla – i davant mateix de l’hospital de la vila. Finalment, deixà dit que volia ser enterrat a l’església de Sant Francesc, símbol de la seva devoció i vincle amb aquell indret.

Després de la mort de Francesc Sala, la seva vídua, Estefania, lloga per tres anys la casa amb hort al darrere, coneguda com la casa/hostal d’en Sala, a Jerònima, viuda del sastre Pere Joan Forner, i al seu fill Francesc, hereu també d’una nissaga d’hostalers.

L’hostal, que disposava d’un portal propi, estava situat davant de l’hospital dels pobres de la Vila, en una ubicació privilegiada extramurs, El lloguer, però, no es limitava a un simple intercanvi econòmic: es formalitzà amb una sèrie de pactes molt concrets i reveladors de la convivència i usos de l’època.

Durant aquest període de tres anys, Estefania i els seus fills continuarien vivint a la mateixa casa/hostal, concretament en els apartaments de mà dreta entrant, als quals s’accedia per una escala interior. També es reservaven una part de l’hort, concretament l’espai entre dos tarongers, així com els fruits d’una figuera situada prop del pou, del qual Estefania mantenia el dret d’ús de l’aigua sempre que ho desitgés.

A més, s’establí que Jerònima i el seu fill haurien de cedir cada any tres botes per tal que Estefania hi pogués guardar el vi que portaria de les seves vinyes. També li cedirien l’ús de la cuina, mentre que Estefania, per la seva part, els donaria tota la palla emmagatzemada a la pallissa de l’hostal.

El preu del lloguer fou fixat en setanta-cinc lliures, a raó de vint-i-cinc anuals.

Durant aquests tres anys, l’hostal fou regentat per Jerònima, vídua del sastre i hostaler Pere Joana Forner, que anteriorment havia viscut al carrer dels Ferrers de Vilafranca.

Finalment, tenim constància que l’any 1677, el mestre de cases Miquel Trius, també de Vilafranca, rebé el pagament per les obres fetes a la casa, aleshores propietat del pagès Lluís Cruset, al carrer de Sant Pere – una casa que, temps enrere, havia estat l’hostal dels Sala.

El pagès i hostaler Lluís Cruset (1678)

Fins a l’any 1713, l’hostal del carrer de Sant Pere, que havia estat dels Cullerer, fou regentat per Lluís Cruset pare i fill. El 1705, el batlle de Vilafranca acusà l’hostaler Lluís Cruset de no haver presentat el llistat nocturn de passatgers, tal com manaven les autoritats, una obligació comuna als establiments d’hostalatge de l’època.

El gener de 1713, Lluís Cruset fill vengué l’hostal de Sant Pere al veterinari Manuel d’Abreu, resident a Vilafranca però originari de Portell, Portugal. L’hostal comptava amb portal propi i una pallissa contigua, i es trobava prop de la muralla, al carrer que comunicava la Rambla amb el portal de Sant Francesc. Davant mateix s’alçava l’hospital dels pobres, a qui es pagava cens per la finca.

Els límits de l’immoble eren els següents: a l’est, el carrer de Sant Pere; al sud, un hort de l’hospital; a l’oest, la cambra dels homes de l’hospital; i al nord, el ferrer Miquel Lleó. L’hostal li pertanyia com a hereu del seu pare, Lluís Cruset, qui l’havia rebut per establiment atorgat pels administradors de l’hospital dels pobres l’any 1678. El preu de la venda fou de cinc-centes lliures.

Manuel d’Abreu, fill de Lluís Abreu i Maria, es casà el 1710 amb Francesc Sivellà, filla de Jaume, corder, i de Càndia Torrents, tots dos vilafranquins. No conservem més dades sobre l’hostal després d’aquesta compra, però sí sabem que Manuel d’Abreu fou el primer d’aquest llinatge a establir-se a Vilafranca, i donà origen a la nissaga dels notaris Abreu, actius als segles XVIII i XIX.

Amb el pas dels anys, l’espai que havia acollit aquell antic hostal passà per noves mans. L’any 1870, Josep Anton Macià Nin, fill de l’hisendat Manuel Macià Tord, n’era el propietari per herència. La casa, situada al número 8 del carrer de Sant Pere, davant mateix del convent de Sant Francesc, disposava de 115 metres quadrats i un hort amb sínia al darrere. Pagava cens a la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca.

Els límits de la propietat estaven definits amb precisió: a l’est, el carrer de Sant Pere; i en les altres direccions, cases de les famílies Ravella, Romagosa, Martorell, Rovira, Blanch i Batlle, així com altres béns de la família Macià.

Aquest era, doncs, l’espai que al llarg dels segles havia acollit l’hostal dels Sabater, Cullerer, Sala, Cruset i l’hostalera Jerònima. Un indret carregat d’història, de noms i de memòria. Cal recordar-ho, i conèixer quines famílies on foren propietaris, perquè la història  d’una vila també es construeix a través de les seves cases i els seus hostalers.