Els Baltà del segle XVIII i el Palau (no reial) de Vilafranca

Una branca de la família Baltà és l’actual propietària del Palau Baltà de Vilafranca del Penedès.

L’origen d’aquesta família és antic al Penedès. L’any 1325 un Bernat Baltà el trobem signant com a testimoni en documents dels Penedès i vivint a Vilafranca. El 1347 en Raimon Baltà viu a Sant Pere de Riudebitlles. Altres Baltà, relacionats familiarment, viuen a Vilobí del Penedès, La Granada, La Llacuna, a Guardiola de Fontrubí...

Volem parlar dels Baltà dels segles divuit i dinou, avantpassats dels actuals propietaris del Palau Baltà.

Els Baltà teixidors de lli, paraires i blanquers

Josep Baltà era paraire, fill del pagès de Pacs del Penedès Ramon Baltà Bosch i Marquesa es casà el 1702 amb Marianna Marrugat. Van tenir cinc fills: Marianna casada amb Francesc Sans el 1727; Josep, fou teixidor de lli, casat amb Madrona Vallès el 1734; Marquesa casada amb Josep Ferrer Gregori el 1732; Francesca casada amb Jaume Torner Grases el 1739 i el pagès Jaume casat quatre vegades: amb Caterina, amb Elisabet Sadurní el 1727, amb Maria Sadurni el 1731 i amb Rosa Mallofré Llucià el 1764. Tots vivint a Vilafranca.

Antoni Baltà era teixidor de lli, vivint a Vilafranca. Morí el 1714. Fill del pagès Simeó i de Maria. El 1704 es casà amb Maria Gracia Fontanals, filla del pagès Josep de Vilafranca i de Francesca. Un germà d’Antoni, un altre Simeó que fou blanquer, es casà amb Teresa Mauri filla del sabater Magí i de Teresa, l’any 1710 a Vilafranca.

Antoni i Maria Gracia van tenir set fills: Antònia; Josep, que fou paraire de llana, casat amb Maria Antònia Bover Natell el 1756; Maria casada amb Magí Termens el 1747; Antoni casat amb Antonia Marrugat Gatell el 1754; Magdalena casada amb Josep Lleó Jornet el 1738; Marianna casada amb Josep Farrer el 1733 i Francesca casada amb Ramon Guasch Bertran el 1759. Tots vivien a Vilafranca.

Josep Baltà Marrugat, texidor, i Madrona Vallès van tenir tres fills: Pau, teixidor,casat  amb Maria Ignàsia Feixes Ivern el 1759 i en segons núpcies amb Tomasa Lleonard Guito el 1772; Josep, teixidor, casat amb Magdalena Galofré Carbó el 1762 i en segones núpcies amb Maria Almirall Rafeques el 1782 i Marianna casada amb Josep Galofré Carbó el 1772. Tots de Vilafranca.

Josep Baltà Fontanals, que fou paraire, i Antònia Bover van tenir dos fills: un altre Josep, que fou teixidor, que es casà amb Caterina Balaguer i Antoni casat amb Bonaventura Padró Ràfols el 1787. També visqueren a Vilafranca.

Simó Baltà Fontanals, que fou blanquer, i Teresa van tenir vuit fills. Cinc moriren només al néixer a mitjans del segle XVIII. Foren vius Vicens; Teresa casada amb Josep Grases Dufou el 1734 i un altre Simó, casat amb Eulalia Pujador Sivellà el 1733. Tots també visqueren a Vilafranca.

El teixidor de lli Pau Baltà Vallès, fill de l’altre teixidor de lli Josep i Madrona Vallès, es casà el 1759 amb Maria Ignàsia Feixes Ivern filla del teixidor Francesc oriünd de Vilafranca, però vivint a Barcelona i de Maria. Un fill d’ells, en Josep Baltà es casà amb Madrona Urgellès Graells el 1797 a Vilafranca.

Pau fou mestre d’altres teixidors de Vilafranca, com per exemple del teixidor Magí Saumell que aprengué l’ofici treballant d’aprenent amb el dit Pau el 1787.        

Els Baltà manyans o serrallers

El manyà Josep Baltà, també fill del pagès Simó i Maria, es casà el 1711 amb Caterina viuda del forner Francesc Domingo, filla del pagès Joan Marrugat i Magdalena. Tingueren set fills. Quedarem només dos vius: Maria casada amb Francesc Jover Pons el 1738 i un altre Simó, que fou manyà, casat amb Josefa Torner Tutusaus el 1749. Caterina, muller de Josep, morí el 1720. Josep, viudo, es casà en segones núpcies l’any 1722 amb Teresa Pausas filla del teixidor de lli Ramon i Anna Maria de Vilafranca. Amb la Teresa tingueren també set fills: el sabater Josep casat amb Eulalia Mascaró Rodó el 1755; Antoni casat amb Maria Raventós Giralt el 1749 i en segons núpcies amb Caterina Grau el 1752 viuda de Bartomeu Febrer; Caterina; Teresa casada amb el viudo Isidre Montserrat Lleó el 1746; Càndia; Jocund i Baltassar.

El serraller Simó Baltà Marrugat, fill de Josep i Caterina, i Josefa Torner Tingueren dos fills: Josefa casada amb el pagès Joan Batlle Mestres el 1776 i Simó casat amb Margarida Nadal Sanromà el 1775. Tots de Vilafranca.

Els Baltà pagesos de Vilafranca

El pagès de Vilafranca Simó Baltà i Maria tingueren cinc fills: Marianna casada amb el teixidor Joan Balaguer i en segones núpcies amb el mestre de cases Josep Trius; Margarida casada amb el cantirer Pau Vallès el 1709; el manyà Josep Baltà casat amb la viuda Caterina Marrugat el 1711 i en segons núpcies amb Teresa Pausas el 1722; el teixidor Antoni casat amb Maria Gracia Fontanals el 1704 i el blanquer Simó casat amb Teresa Mauri el 1710.

Els Baltà pagesos de Pacs del Penedès

El pagès Pau Baltà nascut a Pacs del Penedès el 1705 però vivint a Sant Martí Sarroca a partir de 1727, fill del pagès Jaume i de la seva primera muller Caterina, es casà amb Elisabet Sadurní el 1727 filla del pagès Pau i Maria Àngela. En segones núpcies es casà amb Teresa Milà i en terceres amb Margarida Vidal Pasqual el 1768. Una filla amb la segona muller Teresa, fou Maria Rosa que es casà el 1777 amb el pagès Joan Pau Posas de Sant Pere de la Gornal, família que després vingueren a viure a Vilafranca a la casa encara dels seus hereus situada a la Plaça de l’Oli.

El pare de Pau, Jaume també pagès, es casà en segons núpcies amb Teresa Vallès i tingueren tres fills: Maria, Caterina i Francesc tots vivint a Pacs.

El pagès Francesc Baltà Vallès, fill de Jaume i Teresa, es casà amb Francesca Bosch i tingueren tres fills: els pagesos Ramon casat amb Marquesa, Jaume i Francesca. Tots de Pacs.

El pagès Jaume Baltà Bosch, fill de Francesc i Francesca, es casà amb Eulàlia Ventosa tingueren vuit fills: Caterina, Josep casat amb Raimunda Bertran, Maria, Pau, Teresa, Eulàlia i Jaume. Se li morí un al néixer. Tots vivien a Pacs

El pagès Josep Baltà Ventosa i Raimunda tingueren vuit fills: Eulàlia, Maria, Josep casat amb Maria Altarriba Soler, Magí, Rosa, Francesc i Joan. Se li morí un al néixer. Tots de Pacs.

Els Baltà sabaters

Fill del manyà Josep i Teresa Pausas, fou el sabater Josep Baltà que el 1756 es casà amb Eulàlia Mascaró filla del sabater Joan i Caterina Rodó.

Dels teixidors a ser propietaris del Palau Baltà

Els actuals propietaris del Palau Baltà de Vilafranca deriven de la branca dels teixidors, concretament del matrimoni entre el teixidor Josep Baltà Feixas que morí als 77 anys a Vilafranca,  fill del teixidor Pau Baltà Vallès i Teresa Feixas Ivern, i Madrona Urgelles Graells. Varen tenir tres fills vius: Paula casada amb Josep Rius Baltà; Madrona casada amb Josep Claramunt Blanc el 1820 i Josefa Baltà Urgellès casada amb Josep Baltà Ferrer el 1821 fill d’Anton Baltà Rodó i Josefa Ferrer Graells, aquest últims originaris   de la branca dels teixidors:

Marià Baltà Grau casà amb Joana Rodó Ràfols. Un fill d’aquest matrimoni fou Anton Baltà Rodó que es casà el 1797 amb Josefa Ferrer Graells.

Del matrimoni entre el manyà Josep Baltà casat amb segons núpcies amb Teresa Pausas, un dels seus fills fou Antoni Baltà Pausas casat amb segones núpcies amb  Caterina Grau el 1752, pares de Marià Baltà Grau.

Els fills de Josefa Baltà Urgellès i Josep Baltà Ferrer

Foren fills de Josefa i Josep: Antònia que es casà amb Agustí Urgellès del Tovar el 1865; Josep casat amb Dolors Rodriguez de Cela i Alonso Carracedo natural d’Astorga; Alberta casada amb Antoni Morgades Gili; el prevere i canònic de la catedral de Tarragona Antoni Baltà Baltà; la monja Maria Baltà Baltà; Josefa que morí als set anys de néixer; Madrona i Catalina que morí als 14 anys de néixer.

Del matrimoni Josep Baltà Baltà i Dolos Rodriguez de Cela nasqueren els fills Josep casat el 1889 amb Josefa Elias Olivella natural de les Cabanyes, Candelaria casada amb el notari de Vilafranca Josep Parés i Castelltort el 1889 i Antoni que morí el 1934 a Vilafranca.

Del matrimoni Josep Baltà Rodriguez i Josefa Elias Olivella nasqueren Josep Baltà Elias el 1893 i que morí el 1973 casat amb Ascensió Serret Andrés i en segons núpcies amb Adela Calleja casats el 1935 i Dolors Baltà Ellias que morí el 1979.

Del matrimoni Josep Baltà Elias i Adela Calleja nasqué l’actual propietari del Palau Baltà en Francesc Josep Baltà Calleja.

El Palau Baltà fou un edifici construït a principis del segle XIV i segurament formà part de l’antic castell de Vilafranca.

El 1859 el va comprar Josep Baltà Ferrer, avi de Josep Baltà Rodriguez i Cela. El 1889 l’arquitecte August Font i Carreras hi fa modificacions i el restaura deixant-lo com si fos un edifici medieval, obrint balcons en forma de llotja o tribuna i altres reformes.

Possessió del lloc de Grabuac a Font-Rubia (any 1707)

Sant Andreu de l'Avellà

En un anteior article van parlar de les possessions dels Sarriera en un acte a la casa de Grabuac situada en el terme de Fontrubí l’any 1857. Si anem endarrere trobem en el segle anterior, concretament l’any 1707, la mateixa possessió del lloc de Grabuac per part, en aquest cas, d’un avantpassat dels Sarriera, en Guillem Ramon d’Ivorra i de Salbà i de Bellera, baró de Sant Vicens dels Horts, baró de Cervelló i de la quadra de l’Ortigós (La Bisbal del Penedès).

Guillem Ramon era fill de Dalmau d’Ivorra senyor de Torredembarra i de Caterina Salbà, filla del senyor de la Bisbal del Penedès. En aquesta possessió va actuar com a administrador d’Isabel d’Ivorra i Salbà, era la realment posseïdora del lloc de Grabuac i altres llocs.

La cerimònia de possessió, en aquest cas, es feu a partir d’una crida, un ban, que començava així: Es fa saber a tothom... hi actuaren dos notaris, en Pere Soler i Felip Cartró, tots dos de Vilafranca. Com a testimonis hi havia els pagesos Joan Cerdà de Sant Quintí i Gaspar Jorba veí de Fontrubí.

El castell de Cervelló

Es congregaren tots els prohoms de la Universitat del terme de Fontrúbia i Grabuac en el castell d’aquest lloc últim, on era costum congregar-se, en el document se l’anomena el castell de Grabuac. Hi foren presents el sotsbatlle Jaume Romeu; el batlle Gabriel Romeu; els jurats aquell any de la Universitat, en realitat en fou un, quan la llei deia que havien de ser tres: Marc Isaac ( i ens comenta l’escrit que un jurat és impedit i l’altre és difunt). També hi assisteixen els prohoms: el pagès Raimon pasqual del Mas Pasqual; el pagès Josep Mestre del Pla de Dacs; el pagès Pere Colomer de Grabuac; el pagès Francesc Colomer del Mas Nou; el pagès Francesc Fontanals de la Serra; el pagès Isidre Mas de Guardiola; el pagès Pere Pinyol de Guardiola; Pere Mitjans del Mas Mata; Pere Pau Vallès de la Massana; el pagès Salvador Peixò del Mas d’en Puig i el pagès Pere Oliver de l’Avellà, tots homes de la Universitat de Fontrúbia i de Grabuac.

A tots ells se els hi notifica que han de prestar sagrament i homenatge, fidelitat amb mans i tenir en compte que els cens, les dècimes, els fruits, les rendes, els drets de vendes i de compres formen part del senyor posseïdor en nom d’Isabel a Guillem Raimon d’Ivorra i Salbà i de Bellera.

La crida, el ban que acorden tots plegats escampar pel terme diu així:

Ara oiats tothom generalment que us notifiquen i fan a saber de part del noble i il·lustre senyor Don Ramon Felix d’Ivorra i de Salbà i Bellera senyor del terme de Fontrubi i Grabuach que no sie ningú que gose ni presumesca jurar lo santissim nom de Déu i de la gloriosa verge Mare sua sots pena de ban de cinc sous per cascú i per cascuna vegada que lo contrari sia fet/ 

Es prohibeix caçar en el terme:

Item que ninguna persona no gose caçar dins del present terme ningun genero de caça sots pena de 3 lliures per cascú i per cascuna vegada sera fet lo contrari e guardarse qui guardar sia que amor ni gracia non haurà/.

La Bisbal del Penedès

La possessió es va fer corporal, real i actual de la casa o castell anomenat de Grabuac i de les seves terres i hereditats del dit castell en la forma acostumada: Entrant obrint i tancant les portes i espargint herbes per les terres de propietat dels senyors Ivorra i Salbà, antecessors dels Sarriera, els propietaris del Palau Baltà de Vilafranca fins la meitat del segle XIX.

Els orígens del doctor Josep Estalella i Graells (segle XIX)

Josep Estalella i Graells va néixer a Vilafranca del Penedès el 21 de juny de l’any 1879 i morí a Barcelona el 1938. Fill de Frederic Estalella i Rafecas i Ramona Graells i Rodó.  Es doctorà en la Universitat de Barcelona i fou professor de la mateixa entre 1899 i 1905. El 1902 va finalitzar la seva tesi doctoral sobre els raigs X. El 1905 va obtindre la càtedra de Física i Química de l’ Institut d’Ensenyança Mitjana de Girona. És en aquest any que es casà amb Joana Ayxelà Mas originària de Barcelona. Varen tenir tres filles.

El 1919 fou anomenat director dels estudis de física i química en l’Institut- Escola de Madrid, influït per la Institució Lliure d’Ensenyança de Francesc Giner de los Ríos, càrrec que exercí fins el 1921.

El 1932 fou anomenat director de l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya. Morí el 1938, després de l’inici de la Guerra Civil Espanyola. va viure a Vilafranca, Girona i Barcelona.

Va escriure diferents documents Josep Estalella, relacionats amb l’educació. Una de les seves frases més cèlebres diu: “...m’he proposat de fer homes bons; si a més els faig forts, millor; si a més em surten savis, millor encara.”. El seu retrat és a la Galeria dels Fills il·lustres de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès.  

Però, no volem parlar del tot el que va escriure i de tot el que va fer (ja que remenant per les xarxes podem trobar moltíssim material seu tan educatiu com de física) sinó dels seus orígens, de la seva família que pertanyia a la burgesia penedesenca.

El pare Frederic Estalella Rafecas

Era l’hereu de Josep Estalella i Ferrer, de professió argenter. La seva mare fou Maria Àngela Rafecas Pasqual. Va néixer a Vilafranca el 21 de juny del 1848. es casà amb Ramona Graells i Rodó. Varen tenir tres fills, en Josep, Salvador i Paulina. També doncs fou argenter, com el seu pare. Tenia el taller al carrer dels Ferrers número 17 de Vilafranca. L’edifici ja formava part de la família des de principis del segle XVIII per una compra que van fer.

La mare Ramona Graells i Rodó

Ramona, la mare de Josep Estalella i Graells, era filla d’Antoni Graells Rovira i Raimunda Rodó Janer. va néixer a Vilafranca el 9 de març de 1854. Una germana seva la Josefa Graells Rodó es casà amb Emili Estalella Trilla l’any 1882. L’Emili era fill del comerciant de vins de Vilafranca Ramon Estalella i Roig i de Paula Trilla Marquès filla d’altre comerciant originari del Vendrell però amb domicili a Barcelona.

El pare de Ramona, avi matern de Josep Estalella i Graells

Antoni Graells Rovira, el pare de Ramona, era hisendat i vivia al número sis del carrer de Santa Maria Magdalena de Vilafranca des de finals del segle XVIII. La casa tenia 324 metres quadrats amb un paller i un corral i abans, en temps del seu pare, fou una fassina. Es casà, en segones núpcies amb Maria del Remei Rodó i Claramunt l’any 1858. Amb molt poca edat el seu pare Josep Anton Graells, va ser l’apoderat del Marquès d’Alfarràs, concretament de Francesc Desvalls i Alegre en el cobrament de les rendes de Vilafranca i del Penedès. A més va viure al seu palau, a l’actual col·legi de Sant Ramon de Vilafranca, a la Plaça de l’Oli. La casa en aquell temps se l’anomenava Cal Graells. Fins i tot va arrendar terres en nom del Marquès situades a l’Urgell, concretament a Poal, poble originari dels Desvalls i ell mateix va tenir terres a Poal, d’una donació que li feu el dit Marquès de l’Alfarràs. A part de la casa el carrer de Santa Maria Magdalena que li pertanyia per herència del seu pare, avi de Ramona Graells, tenia dues cases més al carrer del Puigmoltó de Vilafranca, una casa que va ser una fonda llogada a un italià l’any 1848 situada al carrer de la Palma i una pallissa al costat del Palau del Marquès d’Alfarràs a Vilafranca.

Als 50 anys, el pare de Ramona, administrava els béns del seus fills menors de la Maria, de la mateixa Ramona i de Josefa Graells Rodó. Entre molts afers repartí entre les seves filles l’herència que els hi pertanyia sobre els bens d’un altre cognominat Rodó, en Josep Rodó Ràfols que es casà amb Raimunda Janer Estalella. La segona muller del pare de Ramona era filla de Felisa Claramunt i Pau Rodó Ràfols, germà del dit Josep Rodó Ràfols.

La mare de Ramona, l’àvia materna de Josep Estalella i Graells

Raimunda Rodó Janer, la mare de Ramona, era filla dels ja anomenats Josep Rodó Ràfols i Raimunda Janer Estalella. L’última Raimunda era filla del boter Fèlix Janer i Raimunda Estalella. Un germà de l’última Raimunda, en Pau Janer Estalella va anar a comerciar i viure a la illa de Cuba, concretament a la ciutat de l’Habana l’any 1833. Durant els anys en que va quedar viuda deuria tenir un bon caudal ja que prestava diners a un alt interès, com també ja feia el seu marit quant vivia, un exemple: l’any 1872 a l’edat de 71 anys firma carta de pagament a Josep Antoni Olivella Romeu hisendat de la quantitat de 1240 duros, és a dir 6.200 pessetes, que li va prestar el seu marit difunt. Aquest mateix any també va vendre dues cases que tenia de l’herència del seu marit situades al carrer Arrabal de la Font de Vilafranca, al lloc on hi havia una fàbrica d’aiguardent per compra que feu el marit difunt el 1832.

El pare de Frederic, l’avi patern de Josep Estalella i Graells

Josep Estalella Ferrer, el pare de Frederic, era fill d’un altre Josep Estalella i d’Antonia Ferrer. Ja hem dit que el seu ofici fou argenter. L’ofici d’argenter li ve per aprender’l del seu cunyat, en Ramon Ferrer Gras que tenia el taller en una casa del carrer dels Escudellers.

Es casà en primeres núpcies amb Maria Vallès Canals i amb ella van tenir dos fills l’Antònia i la Rosa i posteriorment amb la dita Maria Àngela Rafecas Pasqual.

En l’any 1856 dels seus béns hi ha dues cases, una situada al dit carrer dels Ferrers i la casa número dos del carrer dels Escudellers de Vilafranca del Penedès, la que fou del seu cunyat, que va desaparèixer a l’eixamplar-se el carrer de la Vall del Castell i alienar totes les cases de la part sud. Estava situada on a la planta baixa hi havia la pescateria, que també desaparegué a finals del segle XIX.

Els avantpassats de Josep Estalella i Graells (segle XIX)

L’any 1799 dins la casa del boter Ramon Estalella Mascaró situada al carrer de la Font, la seva muller Manuela Graells Bonet signa el seu testament. És filla de del pagès Antoni Graells i de Madrona Bonet. El seu germà Pere Anton Graells li fa de marmessor. Una filla seva la Raimunda Estalella Graells es casà amb Fèlix Janer Bosch el 1791, els besavis de Josep Estalella i Graells, i encara una altra filla la Madrona Estalella Graells es casà amb l’hisendat i polític Josep Alcover i Martorell el 1809.

El 1806 celebra matrimoni a Vilafranca el pagès Ramon Graells Estalella fill de Pere Anton Graells familiar del Sant Ofici i Teresa Estalella, oncles del pare de Ramona, amb Rosa Mascaró fill del teixidor de lli de Vilafranca Agustí Mascaró i Rosa Rosès. En la primera meitat del segle XIX en Ramon Graells Estalella fou també el masover  i procurador en aquest cas del Marquès de la Manresana (propietaris del Palau Baltà de Vilafranca en aquell moment i familiars dels Desvalls, el Marquès d’Alfarràs).

L’any 1854 a un familiar del Estalella, concretament un altre Ramon Estalella, natural de Vilafranca, que morí solter, a l’edat de 50 anys fou assassinat. Era fill de Ramon Estalella Graells I Tecla Guell Pomet familiar directe dels Graells i Mascaró.

Això només ha estat un esbós buscant alguns orígens d’un dels il·lustres vilafranquins que va poder estudiar, córrer món i ser conegut gràcies al coixí patrimonial i econòmic que va obtenir la seva família degut a diferents enllaços matrimonials.

Els Avinyó i el Garraf (segle XVI)

Castell de Ribes

La Quadra de Catalunya a Sant Pere de Ribes

Dins del castell de Ribes el 24 d’agost del 1504 es signa un acte notarial (notari Bernat Vila de Vilafranca) en que es fa saber a tothom que Bartomeu d’Avinyó cavaller i senyor de la quadra de Catalunya que és situada en la parròquia de Sant Pere del Castell de Ribes, amb la seva muller Graida fan donació al seu fill Bernat d’Avinyó de la dita quadra de Catalunya amb tots els seus drets, honors i possessions, camps, terres ermes, pastures, aigües, aqüeductes, fonts, censos i rendes que li pertanyen. També el que perceben de Vilanova de Cubelles i de la quadra de la Bleda.

Els cavallers i nobles senyors d’Avinyonet del Penedès, van ser posseïdors de diferents llocs del Penedès i el seu poder senyorial i/o feudal territorial va durar fins molt més tard de l’època medieval.

Bernat d’Avinyó, fou castlà menor de Cubelles després de la guerra amb Joan II.

Era també senyor de la Bleda i senyor de Descortei, la Torre del Veguer, masia situada al terme de Sant Pere de Ribes. El seu pare, Bartomeu d’Avinyó, fou senyor també de la casa Descortei.

Bernat també fou senyor del castell de Segur de Calafell, ja que aquesta quadra, formava part del terme de Cubelles. Castell aquest de Calafell, que conjuntament amb els seus homes i dones, ven Bernat, en franc alou, amb tota la seva jurisdicció civil i criminal, al cavaller Antoni Joan Roca, senyor de Barberà l’any 1523.

La Torre de Veguer

En 1464, va adquirir aquesta finca Gaspar d’Avinyó. Frederic d’Avinyó el 1601 va exercir l’ofici de Veguer, com a representant del comte de Barcelona al Penedès. D’aquí ve que a partir de llavors se la consideri com la Torre del Veguer.

La primera d’aquestes dues quadres, es situava al terme de Sant Pere de Ribes. L’any 1359 disposava de 8 llars, segons el fogatge d’aquell any. Cortei era el cognom del senyor del dit lloc. Corresponia segurament a Berenguer Cortei, advocat o notari i que fou veguer de Vilafranca. Actualment, es coneix l’indret, com la Torre del veguer.

Sabem que a finals d’aquest segle XV, passà a mans dels Avinyó. La raó no l’hem esbrinat. L’any 1410, Jaume Avinyó (alies Sabater) senyor del Mas de Pontons, funda un monestir de l’Ordre dels Jerònims, (Sant Jeroni de Montolivet) que roman fins que a l’any 1416 en què fou traslladat a Badalona, ara anomenat sant Jeroni de la Mutra, amb l’ajuda del mercader barceloní Bertran Nicolau.

Els Avinyó doncs, posseïen aquest espais des de finals del segle XV, que l’ennobleix amb el seu escut a la façana principal, dotant-la d’elements d’arquitectura medieval i de defensa militar. Posteriorment, Jerònima d’Avinyó es va casar amb Lluís de Vilafranca, quedant la Torre en mans dels Vilafranca fins a mitjan segle XIX, quan la va adquirir la família Desmassieres i Fernàndez de Santillana.

El Mas actual anomenat de Catalunyes

La Quadra d’Enveja

La quadra d’Enveja, la trobem situada al terme de Cubelles. Molt probablement passà a mans dels Avinyó a principis del segle XVI. La causa, creiem que era degut a algun parentiu amb els senyors anteriors, els Arassó. Aquests, provenien de Tarragona. Hem trobat un document on el cavaller Joan d’Arassó, senyor d’Enveja i al mateix temps, procurador general del Camp de Tarragona, participa en un acte notarial a la dita ciutat. En algun moment del segle XV potser s’emparentà amb els Avinyó de Tarragona. El Bernat d’Avinyó, és castlà menor de Cubelles després de la guerra amb Joan II, més endavant, en parlem. L’any 1513, fou senyor de la quadra d’Enveja. En aquell moment havia estat senyor Tomàs d’Arassó, fill de Joan. Existeix un inventari dels béns d’aquest castell i fortalesa i que fou passat a Bernat:

Aquest document es realitza el 29/05/1513 en el dit castell. Joan d’Arassó era senyor de la quadra d’Enveja i castlà del castell de Cubelles l’any 1500, quan morí la seva muller, anomenada Mariana, l’any 1485. Un fill d’aquest Joan, casat amb segones núpcies, va ser Tomàs d’Arassó, que fou l’hereu, i quan quedà orfe l’any 1513, fou el seu tutor Jaume Vicens, cavaller senyor de la Geltrú. Però vet aquí que segons relata el dit inventari, Tomàs s’ofegà al mar: ..dictus pupilli Thome d’Araço natando in amri solvit debitum nature” i el castell passà a mans de Bernat d’Avinyó.

Fins l’any 1540, trobem Bernat d’Avinyó situat al castell d’Enveja.

La Torre del Veguer

Guerra de successió i dones de Vilafranca del Penedès (1723)

El 4 de gener de 1714, el poble de Sant Martí Sarroca es va alçar en armes contra 150 granaders que s’hi dirigien per cobrar les quinzenades, enviats pel comandant militar de Vilafranca del Penedès.

A Vilafranca, com cap de corregiment, es proposava tenir 100 homes armats. Finalment es creà una esquadra de 50 homes.

El doctor Miquel Cassador, regidor degà de Vilafranca, a finals de juliol del 1719, va substituir provisionalment el corregidor que s’havia retirat a Tarragona perquè els miquelets de França s’apropaven a la Vila.

L’Ajuntament va demanar ajuda al capità general, però no els van socórrer i es van refugiar i es van fer forts al campanar de l’església parroquial de Santa Maria, quan el miquelet coronel francès Francesc Bernit va ocupar Vilafranca l’agost del 1719.

El 28 de setembre de 1721 s’ordena que Vilafranca es creí una nova esquadra de mossos per defensar les contrades del Penedès i el seu corregiment.  

El caporal Jaume Almirall amb set mossos a Vilafranca romanen a Vilafranca a partir del 25 de gener de l’any 1722.

Aquestes dades ens serveixen per comentar i escriure el document que hem trobat en els arxius notarials i que es donen en aquest context bèl·lic de Vilafranca del Penedès.

El document tracta d’una notícia davant notari que signa el procurador fiscal de l’any 1723 de Vilafranca. És una denúncia contra dues dones per la pràctica de la prostitució.

La posició d'aquestes dones es complica a partir dels segles XVII i XVIII, quan son prohibits els bordells. Molt excepcionalment les prostitutes tenien la possibilitat de fugir d'aquesta situació, donat que no disposaven de cap altre mitjà de subsistència i llur pròpia persona era estigmatitzada per la societat de l’època. Aquesta possibilitat era encara mes reduïda si tenim en compte que moltes d'elles recorrien a la prostitució com a únic mitja de supervivència possible per haver-se convertit en dones marginades i rebutjades pel seu entorn social després d'haver estat víctimes d'una  violació.

Al segle XVIII la prostitució no es castiga en tant que constitueix un aspecte de la violència sexual del col·lectiu masculí cap a les dones, sinó que són les prostitutes o aquells que exerceixen un poder sobre elles els qui cometen el delicte.

El document diu això:

“Petició presentada per part del agent fiscal de la real cort de Vilafranca:

A noticia del agente fiscal de esta real curia de Vilafranca del Panades, fama publica refiriente ha prevenido que Antonia Fiol, y Magdalena Marti, vezinos de esta villa para temirozar a Dios, y a la correccion de la justicia temporal no han dudado ejercer publicamente el oficiio de terceras, o alcahuetas; esso es dicha Antonia Fiol llevando diferentes mugeres casadas, y donzellas a tras casas de dicha villa para que en ellas fuessen conozidas carnalmente, acompañandolas hasta haver tenido acto carnal con los hombres, y despues dar por dichas mugeres parte de lo que havian ganado ilicitamente; y la referida Magdalena Marti acompañando a Teresa Mati, su hija a casa de un oficial para que fuese conozida carnalmente, y admitiendo en su misma casa diferentes diferentes hombres para tener parte con dicha su hija, induziendoles, y acompañandoles en la misma cama en donde dicha su hija dormia, y participando de la ganancia que su hija hazia en los referidos actos illicitos; y como todo lo referido sea digno de punición y castigo: Por ende pido, y suplico que sean dicgas Antonia Fiol, y Magdalena Marti punidas, y castigadas en las penas disponen las leyes, ya dicho efecto rezibida la solita informacion como mejor de derecho haya lugar, los derechos del fisco siempre salvos.

Joan Nin, regente fiscal”.

La inquisició al Penedès (segle XVIII)

Tot i tenir els seus orígens en l’Edat Mitjana, La Inquisició és una institució unida essencialment a l’organització de l’Estat modern.

No ha existit una Inquisició, sinó models diferents de tribunals que han adoptat aquest nom: la inquisició episcopal, la medieval, l’espanyola i la romana o universal. Les línies fonamentals són gairebé les mateixes, però cadascuna, nascuda en circumstàncies diferents, ha tingut les seves pròpies especificitats.

Si bé en un primer moment la seva actuació s’havia de centrar estrictament en el judaisme, aviat va començar a perseguir també l’ islamisme i el protestantisme, i amb el temps va estendre la seva acció sobre altres tipus de comportaments, amb l’argument que podien atemptar contra els sagraments o contra aspectes diversos tocants a la fe, com ara bigàmia, delictes sexuals, bruixeria, actituds blasfemes i sacrílegues, fins a bandolerisme i maçoneria.

Les finalitats que es pretenia aconseguir a través d’aquesta institució han estat interpretades des d’òptiques diferents. Per una banda, com una eina per a una unificació religiosa d’una població molt diversa (cristians, jueus, musulmans, més els conversos).

La Inquisició va servir també com a instrument polític útil per a l’enfortiment de l’Estat. Allà on les lleis civils impedien actuar els agents reials, actuaven els inquisidors, que, en definitiva, eren servidors de l’Estat, encara que jurídicament ho fossin de l’Església. Això feia possible que l’autoritat reial intervingués en territoris on no hi podia entrar jurídicament per trobar-se sota jurisdicció de la noblesa o dels poderosos Consells municipals, que escapaven a la voluntat reial mercès a un cos de privilegis potent. Totes les societats tenen tendència, de manera més o menys accentuada, a controlar els individus que la configuren. La Inquisició no és més que una peculiar forma institucional d’una funció sociològica universal i permanent: la funció de control social, de manera que quedin eliminades les discrepàncies ideològiques i s’aconsegueixi una societat uniforme en aquest sentit.

TIPUS DE DELICTES PERSEGUITS

En el model d’una societat confessional, la disfuncionalitat de l’heretgia té un doble aspecte: és pecat i és delicte. L’heretge és un perill social, una figura delictiva que comporta una doble transgressió: viola la llei de Déu i transgredeix la llei social. La defensa i imposició de la ortodòxia és la més important raó d’estat i la Inquisició és el mecanisme més eficaç per a defensar aquesta raó d’estat.

Autors diversos han elaborat llistes diferents sobre els principals delictes perseguits per la Inquisició, amb classificacions no sempre coincidents. Fent una síntesi aproximada, podem enumerar:

Judaïsme: cristians d’origen jueu que duien a terme pràctiques de la religió hebrea. · Islamisme: cristians d’ascendència islàmica que seguien de manera secreta en la seva fe. · Luteranisme: la fe dels protestants o dels catòlics amb desviacions de la fe cap a idees pròpies dels protestantisme. ·

Misticisme-Il·luminisme: corrent d’espiritualitat mística centrat en l’amor a Déu i en una relació directa amb Ell. · Molinistes: corrent ascètica de Miguel de Molinos. · Blasfèmies i proposicions contra la Fe: insults contra Déu, la Verge, els sants o la fe cristiana. · Bigàmia: vida conjugal amb dues dones. Això podia ser a més un senyal d’islamisme. · Sol·licitació: petició de tipus sexual feta per una persona eclesiàstica a una dona durant la confessió sacramental. Es castigava no solament per una qüestió moral, sinó també pel desprestigi que infligia al sagrament de la penitència, cosa que donava arguments als protestants en contra d’aquest sagrament.

Faltes contra el Sant Ofici: contra tot allò que fos un impediment o una dificultat per a l’actuació del Tribunal. · Bruixeria: creença en l’acció del diable, tant si era per a propiciar la seva actuació favorable o contrària. · Delictes sexuals: fornicació, bestialitat, sodomia... · Superstició, bruixeria, màgia: coses diverses, de vegades amb vinculacions demoníaques o de vegades com a sanacions per oracions. · Maçoneria.

El Consell de la General i Suprema Inquisició: Elaborava instruccions per als tribunals, examinava informes de les vistes, ordenava inspeccions, revisava causes, i actuava com a tribunal per als membres del Sant Ofici que hagueren comès algun crim. El president era l'Inquisidor general. Els altres eren prelats, lletrats i inquisidors provincials designats pel Rei.

Els Tribunals: Formats per inquisidors, la gran majoria clergues seculars amb formació jurídica, a més d'altres funcionaris com fiscals, secretaris, algutzirs, notaris, etc.

Per ajudar als comissaris hi havia establerta la funció dels anomenats «familiars del Sant Ofici». Aquest cos estava format per laics i les seves funcions eren d’informar tot el que podia ser d’interès a la institució del Sant Ofici. Ser un «familiar» era un honor i gaudien de certs privilegis. Molta gent al Penedès (sobretot burgesia) es declaraven o formaven part d’aquests familiars del Sant Ofici.

Dos fulls del jurament

Un exemple (any 1719)

Molts són els documents en època moderna en que hi ha un jurament per part de testimonis davant d’uns certs inquisidors, per demostrar aquella o aquelles coses que es diuen i no són certes o poden ser declarats culpables igual, com per exemple el que us copio aquí literalment. Fet davant el notari Josep Marti de Vilafranca el 19 de juliol de l’any 1719, tot i estar els “acusats” difunts:

Sepan cuantos estén vieren y leyeren esta atestación, como nosotros Raimundo Ivern hornero de 83 años y José Vernet labrador de 80 años, vecinos los dos de Villafranca del Panadés, mediante juramento por nosotros extrajudicialmente prestado a Dios, nuestro señor y a sus santos cuatro evangelios, ante el notario y escribano abajo escrito, decimos y atestamos lo siguiente:

De como nosotros, dichos atestantes hemos conocido y muy bien tratados a Bartolomé Carreras, labrador y Elisabet Marqués, su esposa, que están difuntos. Y aquellos eran cristianos antiguos y de nombre, buena vida, honor y fama y descendientes de buenos y calificadas familias, limpios de cualquier mal e infectado linaje, e reprobada secta y esta es la voz y fama pública y nunca hemos entendido ni oído decir fuesen estados los susodichos descendientes y de mal linaje alguno, a saber es de judíos, moros, moriscos, turcos, conversos, sarracenos, reconciliados, luteranos, calvinistas y de otra reprobada secta ni penitenciados por el tribunal de la santa inquisición; lo que nosotros dichos atestantes decimos saber por las razones susodichas, y esta es la verdad por el juramento tenemos arriba prestado y en firmeza todo lo susodicho hacemos este presente auto de atestación a requisición de la hermana Anna de Sant Alberto monja carmelita calzada de nuestra señora del Carmen de esta. testigos: Josep Marrugat oficial de pluma y Benito Grana labrador de Vilafranca.   

El dit Bartomeu  Carreras formava part d’una família que eren o havien estat metges o farmacèutics. Segurament aquest ofici o el suposar que fabricaven ingredients no consentits per el Sant Ofici, va ser el que els va portar a que algú els acusà d’haver sigut uns “bruixots” i per tant, també ho podria ser-ho la seva descendència.

Els Olzinelles al Penedès (segle XIX)

Armes dels Olzinelles

De la família dels Olzinelles, cavallers de Sant Pere de Riudebitlles, que posteriorment per casament agafa el nom de Marquès de Camps es podria parlar molt. Només us deixo unes poques dades del seu pas i estada al Penedès en el segle XIX que hi he anat trobant en diferents protocols notarials.

Al vas de la confraria de Sant Ramon de l’església de Santa Maria de Vilafranca fou enterrat el deu de febrer de l’any 1802, Rosa d’Olzinelles, filla dels difunts  Josep d’Olzinelles, corregidor de Vilafranca durant aquells anys i Teresa Pellisser. Morí a l’edat dels 67 anys.

Rosa vivia a Vilafranca, al carrer de la Palma, molt a prop de la cantonada del carrer de la Parellada. Era casada amb Josep Casanovas originari de sant Pere de Riudebitlles. Casa conjuntament amb altres que tenien a Vilafranca les tenia per herència d’Anton d’Olzinelles tinent retirat dels voluntaris de Catalunya.

El seu pare Josep d’Olzinelles, com a corregidor i conjuntament amb el terratinent igualadí Antoni Franch el 1808 ajudaren a organitzar la resistència davant la invasió francesa al Penedès.

Brigida d’Olzinelles era casada l’any 1802 amb Ramon Pasqual de Tord. Era filla dels igualadins Baltasar Olzinelles i Maria Miquel. Roc d’Olzinelles i Miquel era el seu germà, un monjo benedictí, erudit, historiador i darrer arxiver del monestir de Ripoll que morí el 1835 a Oceja (Alta Cerdanya). Brigida morí a Vilafranca als 81 anys, en l’any 1858.

Ramon d’Olzinelles, capità retirat dels reals exèrcits del rei, casat amb Josefa Miret Coll de Vilafranca, dóna al seu fill Ramon d’Olzinelles i Miret el permís perquè pugui entrar al servei del rei i sol·licitar la plaça de cadet  en un dels batallons de l’infantaria lleugera i seguir la carrera militar. Era l’any 1806. Maria Antònia Miret i Coll, germana de Josefa, es casà el 1784 amb Anton d’Olzinelles originari de Sant Pere de Riudebitlles.

Tots continuen vivint a la casa del carrer de la Palma de Vilafranca.

Maria Teresa d’Olzinelles Miret, filla d’Anton i Maria Antònia, signà el seu testament el 29 d’abril de l’any 1821 a la casa on vivia, al carrer de la Palma. Era casada amb el tinent coronel de l’exèrcit nacional a Vilafranca en Cristòfol Milà Oller, originari d’Olesa de Bonesvalls.        

El 15 d’agost del 1824 a Vilafranca s’hi celebra el casament entre Josep de Sayol, natural de Barcelona, fill de Josep Sayol i Lluïsa Marles amb Maria dels Dolors d’Olzinelles, natural de Puente de san Payo (Galicia), filla de Josep d’Olzinelles, coronel d’infanteria i governador regidor de Vilafranca del Penedès i Maria Dolors Romero. Un germà de Maria Dolors, fou el donzell Ramon d’Olzinelles Romero casat amb Josefa de Fos i Ravella, tenint aquests últims el domicili a Barcelona.

L’any 1830, el dit Ramon d’Olzinelles és difunt. La vídua Josefa fa possessió de part del seu patrimoni que tenen a Vilafranca. S’autoritza a la tia materna, Rosa Ravella perquè intervingui en la dita possessió. El notari de Vilafranca Marià Abella, conjuntament amb els acostumats testimonis, es presenten davant la casa i forn de coure pa anomenat el forn de Sant Joan, que està situat tot al carrer de Sant Joan de Vilafranca. La situació de la dita casa i dit forn ens pot situar la casa que tenien des d’abans d’aquest segle XIX al carrer de la Palma. La casa es situa per l’est el carrer de la Palma i el sud pel carrer de San Joan.  Podríem dir que, ves per on, el  lloc on hi ha actualment el també Forn de Sant Joan. La família Rius, mare i fill, ocupaven la dita casa i el forn en el moment d e la possessió. El cens que els Rius pagaven als Olzinelles era de 40 lliures i dues dotzenes de coques fines cada any, el dia 31 d’agost.

Posteriorment tenim altres banques dels Olzinelles que es reparteixen part del seu patrimoni, com per exemple:

L’hisendat de Barcelona però nascut a Igualada, Baltasar d’Olzinelles, hereu del seu pare, Joan d’Olzinelles i de Miquel. El testament el feu a Esparreguera, al notari Ventura Gaspar Miró i Oriol el 1840. La seva muller era Nicanora Corcoles.

El 1842 Ramon d’Olzinelles i Romero i la seva muller Josefa Fos i Ravella viuen a Sant Pere de Subirats, però també resideixen a Barcelona.

El 1858 Brigida Olzinelles viuda de Ramon Pasqual Tord, morí als 81 anys a Vilafranca. Va tenir missa d’ofici de mà major, presents tots els preveres de la comunitat de l’església de Santa Maria.

A Barcelona, a Sants, hi ha el carrer d’Olzinelles, part del terreny que ocupa el carrer era la finca de la Marquesa d’Olzinelles, que ha donat origen al seu nom. Si es consulta el nomenclàtor de la ciutat es troba aquesta referència: Ramon d’Olzinelles i de Romero succeí sa muller Josefa de Fos i de Ravella en la propietat del terrents situats en el “camp de la Plaça”, abans “camp de Cal tet”. En fou hereu el seu fill Hermenegil d’Olzinelles Fos i ravella, comte d’Olzinelles.