El carrer de Sant Pere de Vilafranca del Penedès, també conegut com a
carrer de Sant Francesc, deu el seu nom al convent dels franciscans, construïts
extramurs en època medieval. Aquest carrer formava part del traçat de la Via
Augusta, que travessava la vila seguint els actuals carrers de la Cort, Ferrers
i Santa Magdalena, en direcció al poble de la Granada.
No és difícil imaginar que, atesa la gran afluència de viatgers en aquell
temps, hi hagués hagut algun hostal per acollir els caminants que transitaven
aquest camí. De fet, fou en aquest indret on es construí el primer hospital de
la vila, destinat a pobres i pelegrins, una obra que es remunta a abans del
segle XIII i que fou impulsada pels castlans del castell de Vilafranca.
Els hostalers de Vilafranca del Penedès, ja des del segle XIV, s’establiren
als principals carrers de la vila: Parellada, Cort, Ferrers i Sant Pere (o
també conegut com a Sant Francesc). És en aquest darrer on volem deixar
constància d’un hostal que, segons sembla, ja havia estat força conegut en
èpoques anteriors.
En tenim una dada significativa en temps de la Guerra Civil catalana del
segle XV. El 10 de febrer de 1461, ” a l’hora de dimarts primera i segona hora
part mitja de nit”, el diputat local de Vilafranca, Blas Merles, es presentà a
l’hostal de Joan Sabater, situat extramurs, just davant del convent dels frares
menors. Allà, en una de les cambres on s’allotjava el gerent del virrei,
Galcerà de Requesens, hi entrà per presentar-se davant d’ell.
Galcerà havia fugit de Barcelona arran del conflicte entre la Biga i la
Busca i el rei Joan II, l’any 1460, li havia concedit plens poders, nomenant-lo
governador de Catalunya, amb la missió de posar ordre en aquell enfrontament
civil. No obstant això, fou perseguit, i s’amagà a Vilafranca, en aquest hostal,
on fou descobert a mitjanit. Tanmateix, aconseguí escapar i es refugià a Molins de Rei.
Finalment, a finals de 1461, fou destituït del càrrec de governador
general de Catalunya per la reina Joana, i posteriorment condemnat a l’exili,
on acabà morint l’any 1465.
A partir del segle XVI, la història d’aquest hostal continua prenent rellevància. Al llarg dels anys, diversos hostalers en van tenir cura, i cada un hi deixà la seva empremta. Val la pena destacar no només els noms d’aquells qui el gestionaren, sinó també la importància que tingué la seva ubicació estratègica i el pes històric que aquest establiment arribà a tenir dins la vida de Vilafranca del Penedès.
L’hostaler i sabater Joan Cullerer
(1528)
Va ser l’any 1528 quan el mercader Bartomeu Peregrí, vilafranquí i hereu
d’una nissaga d’hostalers, vengué al sabater Joan Cullerer un hort encerclat de
parets, situat a extramurs, just davant de l’hospital dels pobres de la vila.
Aquest hort, com era habitual en aquell temps, estava subjecte al pagament de
censos al monestir de Santes Creus i al burgès Rafael Pellicer, també de
Vilafranca.
Dins els límits d’aquest hort, trobem, pel sector oest, terrenys i casa
pertanyents als hereus d’Andreu Cullerer, sabater i hostaler, i pare del mateix
Joan. A partir de l’any 1538, Joan Cullerer, seguint la tradició familiar,
apareix documentat com a regent d’un hostal situat en aquest mateix carrer. Sabem
que l’any 1577 ja havia mort, però els seus hereus continuaren essent
propietaris de l’hostal i també de la casa on havia viscut amb un hort a la
part posterior.
L’hostal confrontava, per la seva banda est, amb la Rambla, fet que li
donava una situació privilegiada, Joan era fill del sabater Andreu Cullerer, i
la continuïtat del negoci familiar encara es pot rastrejar més endavant: no és
fins a 1598 que una part de l’hostal, de la casa o de l’hort dels Cullerer
passà a mans del blanquer Francesc Sala, també hereu d’hostalers i veí anteriorment
d’aquest mateix hostal.
L’hostaler i blanquer Francesc Sala
(1628)
És en aquesta data quan Francesc Sala apareix documentat com a blanquer i
hostaler, regint – o potser ja essent propietari- de l’hostal que havia estat
anteriorment dels Cullerer. Havia estat casat en primeres núpcies amb Elisabet,
i, després de quedar vidu, contragué segones núpcies amb Estefania Bartomeu
filla de notaris originaris de Mallorca però ubicats a Vilafranca.
L’any 1633 ja consta com a difunt. El set testament, document de gran
valor, ens revela que era fill del blanquer Francesc Sala i Jerònima. En nomenà
marmessors als preveres Pau Bartomeu i Jacint Castellví, figures reconegudes de
la vila.
Una de les seves filles, Jerònima, s’havia casat amb Ramon Balaguer,
hortolà de Vilafranca. Del seu primer matrimoni amb Elisabet Bonet nasqueren
els fills Francesc i Jerònim; i del segon, amb Estefania, en tingué Pere i
Gaspar.
El testament fou redactat a la casa hostal on residia, situada a
extramurs, al carrer que conduïa del portal de Sant Francesc – de la muralla –
i davant mateix de l’hospital de la vila. Finalment, deixà dit que volia ser
enterrat a l’església de Sant Francesc, símbol de la seva devoció i vincle amb
aquell indret.
Després de la mort de Francesc Sala, la seva vídua, Estefania, lloga per
tres anys la casa amb hort al darrere, coneguda com la casa/hostal d’en Sala, a
Jerònima, viuda del sastre Pere Joan Forner, i al seu fill Francesc, hereu
també d’una nissaga d’hostalers.
L’hostal, que disposava d’un portal propi, estava situat davant de l’hospital
dels pobres de la Vila, en una ubicació privilegiada extramurs, El lloguer,
però, no es limitava a un simple intercanvi econòmic: es formalitzà amb una
sèrie de pactes molt concrets i reveladors de la convivència i usos de l’època.
Durant aquest període de tres anys, Estefania i els seus fills
continuarien vivint a la mateixa casa/hostal, concretament en els apartaments
de mà dreta entrant, als quals s’accedia per una escala interior. També es
reservaven una part de l’hort, concretament l’espai entre dos tarongers, així
com els fruits d’una figuera situada prop del pou, del qual Estefania mantenia
el dret d’ús de l’aigua sempre que ho desitgés.
A més, s’establí que Jerònima i el seu fill haurien de cedir cada any
tres botes per tal que Estefania hi pogués guardar el vi que portaria de les
seves vinyes. També li cedirien l’ús de la cuina, mentre que Estefania, per la
seva part, els donaria tota la palla emmagatzemada a la pallissa de l’hostal.
El preu del lloguer fou fixat en setanta-cinc lliures, a raó de
vint-i-cinc anuals.
Durant aquests tres anys, l’hostal fou regentat per Jerònima, vídua del
sastre i hostaler Pere Joana Forner, que anteriorment havia viscut al carrer
dels Ferrers de Vilafranca.
Finalment, tenim constància que l’any 1677, el mestre de cases Miquel
Trius, també de Vilafranca, rebé el pagament per les obres fetes a la casa,
aleshores propietat del pagès Lluís Cruset, al carrer de Sant Pere – una casa
que, temps enrere, havia estat l’hostal dels Sala.
Fins a l’any 1713, l’hostal del carrer de Sant Pere, que havia estat dels
Cullerer, fou regentat per Lluís Cruset pare i fill. El 1705, el batlle de
Vilafranca acusà l’hostaler Lluís Cruset de no haver presentat el llistat
nocturn de passatgers, tal com manaven les autoritats, una obligació comuna als
establiments d’hostalatge de l’època.
El gener de 1713, Lluís Cruset fill vengué l’hostal de Sant Pere al
veterinari Manuel d’Abreu, resident a Vilafranca però originari de Portell,
Portugal. L’hostal comptava amb portal propi i una pallissa contigua, i es
trobava prop de la muralla, al carrer que comunicava la Rambla amb el portal de
Sant Francesc. Davant mateix s’alçava l’hospital dels pobres, a qui es pagava
cens per la finca.
Els límits de l’immoble eren els següents: a l’est, el carrer de Sant
Pere; al sud, un hort de l’hospital; a l’oest, la cambra dels homes de l’hospital;
i al nord, el ferrer Miquel Lleó. L’hostal li pertanyia com a hereu del seu
pare, Lluís Cruset, qui l’havia rebut per establiment atorgat pels
administradors de l’hospital dels pobres l’any 1678. El preu de la venda fou de
cinc-centes lliures.
Manuel d’Abreu, fill de Lluís Abreu i Maria, es casà el 1710 amb Francesc
Sivellà, filla de Jaume, corder, i de Càndia Torrents, tots dos vilafranquins.
No conservem més dades sobre l’hostal després d’aquesta compra, però sí sabem
que Manuel d’Abreu fou el primer d’aquest llinatge a establir-se a Vilafranca,
i donà origen a la nissaga dels notaris Abreu, actius als segles XVIII i XIX.
Amb el pas dels anys, l’espai que havia acollit aquell antic hostal passà
per noves mans. L’any 1870, Josep Anton Macià Nin, fill de l’hisendat Manuel
Macià Tord, n’era el propietari per herència. La casa, situada al número 8 del
carrer de Sant Pere, davant mateix del convent de Sant Francesc, disposava de
115 metres quadrats i un hort amb sínia al darrere. Pagava cens a la comunitat
de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca.
Els límits de la propietat estaven definits amb precisió: a l’est, el
carrer de Sant Pere; i en les altres direccions, cases de les famílies Ravella,
Romagosa, Martorell, Rovira, Blanch i Batlle, així com altres béns de la família
Macià.
Aquest era, doncs, l’espai que al llarg dels segles havia acollit l’hostal
dels Sabater, Cullerer, Sala, Cruset i l’hostalera Jerònima. Un indret carregat
d’història, de noms i de memòria. Cal recordar-ho, i conèixer quines famílies
on foren propietaris, perquè la història
d’una vila també es construeix a través de les seves cases i els seus
hostalers.
