Els senyors del castell de Castellet, els Aguilar (segle XVII)

El castell de Castellet al Penedès

Al llarg de la guerra civil catalana del segle XV el castell de Castellet passa a mans de Manaut de Guerri, després a les de Lluis de Requesens i l’hereva Guillem Peralta que el ven a Benet Peralta el 1472.

El 1522 passa a mans de Caterina Peralta. L’hereva Jaume Aguilar. El 1539 per herència passa al seu fill Jaume d’Aguilar Peralta Camporrells passant al seu fill Francesc d’Aguilar Peralta el 1566.

Jaume d’Aguilar i  el forn de pa de Bellvei (1602)

Jaume d’Aguilar era senyor de la parròquia de Castellet i del lloc i terme de Bellvei. Era donzell vingut de Barcelona. El 1602 fou capità de l’artilleria a Barcelona.

Aquest mateix any, per part de la Universitat de Bellvei li és suplicat que els hi permeti concedir llicència a tots els que formaven part de la Universitat i als seus hereus, fabricar a casa seva forns de pa amb aquestes paraules:

“...permís a tots els singulars habitants en dit castell lloc i terme de Bellvei presents i esdevenidors i als successors en dit lloc i terme de Bellvehi i a cadascú d’ells que puguin i qualsevol dels habitants presents i esdevenidors fer i construir en les cases dels prohomens de dits singulars o qualsevol d’ells forns per llurs emprius això es en cascuna casa de dits singulars...”

El pa serà consumit per ells i no couran pa per gent forastera ni d’altres cases:”...  i per llurs propis usos ...es a saber que lo tal forn que serà edificat en qualsevol de les cases de dits singulars no hi pugui coure pa ni altre qualsevol cosa ni sen pugui valer qualsevol altre singular de dit lloc ni foraster sinó tant solament els que estaran i habitaran en dites cases a on el tal forn serà edificat...”

El noble Aguilar permet la concessió amb alguns pactes i condicions. Hi ha un forn comú al castell de Bellvei i el forner del castell pagava 40 sous de cens, de renda als senyors anteriors del castell del terme i que ara si tots tenen el forn a casa aquest cens no el cobraria i a més el forn s’haurà d’inutilitzar i s’ha d’amortitzar.

El noble Aguilar els hi diu: “...per quant els predecessors de dits Jaume d’Aguilar, establiren als predecessors de qui avui té i posseeix el forn destinat a ser el forn comú de dit lloc, que los dits predecessors de dit Aguilar tenien i posseïen a cens de 40 sous cada any que pagava el forner del dit castell a cert termini...fer, donar i concedir la present llicència i concessió sia tinguts d’obligar de pagar els mateixos 40 sous que paga el forner del dit castell i del forn comú, ja que aquest forn s’hauà d’inutilitzar i s’ha d’amortitzar...

La muller de Jaume fou Marianna de Cassador, filla del cavaller Pere Cassador i Jerònima. Els seus oncles foren Gabriel Cassador i Anna de Copons.

Castell de Bellvei del Penedès

El testament del donzell Francesc d’Aguilar (1612)

Fill de Jaume d’Aguilar Peralta i de Camporells donzell de Barcelona i de Marianna de Cassador, està malalt i fa testament el dia 29 de juliol d’aquest any.

Els seus marmessors son el seu pare Jaume d’Aguilar, la seva muller Maria d’Icart i Carcassona, la seva sogra Dionisia, els seus germans Alexandre i Estefania d’Aguilar, Cecilia d’Icart, Galcerà d’Aguilana, Baptista Cassador, els senyors Johetxim Bolet, el comanador de l’orde de Santiago, Francesc Sa Garriga, el rector de l’església de la Gornal Joan Parera i l’advocat de Vilafranca, Jaume Balaguer.

Escull ser enterrat al monestir de Sant Francesc de Barcelona, allà a on estan enterrats la seva mare i avantpassats. Dels seus béns vol que s’agafin 200 lliures per les despeses del seu enterrament i pagar els diferents sufragis i misses per la seva ànima.

Vol ser enterrat amb l’hàbit de Sant Francesc. Que acompanyi el seu taüt quatre frares franciscans del monestir de Sant Francesc de Vilafranca.

Demana que li siguin dites i celebrades 3000 misses en les esglésies de Barcelona, Vilafranca del Penedès, de Castellet, de Bellvei, del Gornal, del convent de Sant Ramon de Penyafort en el Penedès, (Santa Margarita).

Llegats a esglésies

Fa les següents deixes: a Nostra Senyora d’Esperança de la parròquia església de Sant Cugat de Barcelona 40 lliures a obres de fer un pal·lis, capa i casulla; deix  a Nostra Senyora de la Soledat de l’església del monestir de la Mercè de Barcelona 40 lliures barceloneses a obres de fer un pal·lis, capa i casulla; deix 30 lliures a obres de fer una casulla i pal·lis per l’església on lo dit míser Jaume Balaguer, Joan Parera rector del Gornal marmessors seus i lo notari del present testament anomenaran; deix a l’església parroquial de Castellet per obres i ornaments de dita església deu lliures barceloneses; deix a l’església de Sant Esteve, a l’església de Sant Marçal i a l’església del Gornal, a l’església de Bellvei i a l’església de Nostra Senyora de Muntanyans situades dins els termes i baronia de Castellet a cadascuna d’elles 5 lliures barceloneses per obres i ornaments...

Llegats a la seva família i altres

Deix al seu germà Alexandre d’Aguilar, 1000 lliures.

A Paula Ferris, donzella criada de sa casa, pels bons serveis rebuts cinc lliures ; deix a Pere Marques, criat seu, cinc lliures pels seus bons serveis; al seu criat Marc Sossies 20 lliures. Als criats de casa del seu pare els hi deix a cadascun d’aquests cinc lliures.

Al seu fill Francesc d’Aguilar, que ara té 16 anys, i que viu a casa del ciutadà de Barcelona Jeroni Traginer, 30 lliures.

Al pagès Pau Febrer de Vilafranca del Penedès i a la seva muller Magdalena tres lliures a cadascun. A la seva muller Maria 2000 lliures. Fa hereu al seu pare Jaume d’Aguilar.

El cos de Francesc d’Aguilar al monestir de Sant Francesc de Vilafranca

El nou d’agost del 1612, el rector de l’església de la Gornal, Joan Parera, marmessor seu, segons el testament, demana que el cos del noble Francesc d’Aguilar que ha de ser enterrat al monestir de Sant Francesc de Barcelona, no es pot portar a Barcelona, degut al camí perillós per arribar-hi, i prega al monestir de Sant Francesc de Vilafranca, que el guardi en la seva sala capitular fins noves ordres dels marmessors i poder-lo traspassar a Barcelona.

El guardià del monestir, el frare Tamarit, contesta que accepta el dipòsit i comanda del dit cos. Promet donar-lo quan se li demani.

L’any 1615 Maria d’Icart vídua del senyor Francesc d’Aguilar, senyor de Castellet, és enterrada al monestir de Sant Francesc de Vilafranca. Molt probablement el cos del seu marit encara hi era dipositat. Morí a la mateixa Vila el dia 22 de juny.

Els allotjaments militars a Vilafranca del Penedès (1633)

Les Corts Catalanes van legislar sobre els allotjaments durant els segles XVI i XVII permetent-los només si la població no disposava d'un castell o d'un hostal. En cas que no hi hagués ni una cosa ni l'altra cada casa estava obligada a proporcionar-lo, però només en les següents coses: sal i vinagre per amanir, foc per escalfar-se, una taula on menjar i els serveis domèstics necessaris. La resta de despeses lògiques (com ara el menjar) els soldats estaven obligats a pagar-les. Quan un batalló arribava a una població les autoritats locals organitzaven l'allotjament adjudicant els soldats a cada casa (menys les dels clergues, els nobles i els qui gaudien de la categoria de ciutadans).

Un dels detonants de la Guerra dels Segadors que va començar el 1640 fou la intenció del favorit del rei, el comte duc d’Olivares, d’imposar a Catalunya un allotjament segons la tradició llombarda contravenint les lleis catalanes: amb aquest sistema pretenia que la totalitat de les despeses de l’allotjament anessin a càrrec de les cases.

Aquest fet sense precedents, sumat als abusos habituals i la complicitat de l’administració virregnal provocaren el inici de la revolta el Corpus de Sang. I altre cop els allotjaments foren motiu de rebel·lió el 1687 durant la revolta de les Barretines, De fet al llarg del segle XVII la monarquia espanyola va fer un ús sistemàtic dels allotjaments per ocupar militarment una Catalunya que s’aferrava a les seves lleis sobiranes i s’oposava a la homogeneïtzació castellana. A finals de segle la pagesia catalana vivia una greu crisi econòmica a causa de l’endeutament provocat per aquesta situació.

Allotjaments de soldats a Vilafranca (1633)

Vilafranca no es va escapar d’allotjar diferents soldats. Diferents documents notarials ens ho demostren. Aquest primer document data el dimarts, 19 de juny de 1633,  mana que els soldats no s’excedeixin amb l’allotjament, sobretot en aquelles cases on els propietaris eren persones importants i representantives tant de l’ordre municipal com econòmic i social: “

Don Enrique de Aragón duque de Sogorde i de Cardona, marqués de Comares excelentísima del consejo de estado de su majestad, su virrey y  capitán general del Principado de Catalunya y condados de Rosellón y Cerdaña a Don Bernardo de Cabrera alguacil ordinario de su majestad en este Principado, quién llevará esta orden firmada de mi mano y refrendada por mí a Villafranca del Penedés para alojar el tercio del príncipe de Conca que he mandado pasar a esta villa… lo hará y llegará a ella en la forma y manera que en este se le ordena sin exceder ni alterar de ello por ningún caso…”

Les cases on s’havien d’allotjar

El sergent major del dit terç de soldats amb els seus camarades s’havia d’allotjar a la casa del notari Gaspar Bartomeu, situada al carrer de la Cort, l’actual Casa Macià.

Un capità amb els seus camarades, a casa de Dídac Soler, també notari, situada a la Plaça de l’Oli.

Un altre capità amb els seus camarades, a casa del blanquer Josep Miret, situada al carrer Cap de Creus (principi de l’actual plaça de la Constitució).

Un capità amb els seus camarades a casa de l’argenter Pere Castellví situada al carrer dels Ferrers.

Un capità del dit terç de soldats a cada d’un tal Escardó, segurament del notari Josep Escardó, situada al carrer de la Parellada.

Un capità d’infanteria amb el seus marades, a casa del clergue Pere Pinyol, situada al carrer de Sant Bernat.

Un altre capità d’infanteria amb els seus camarades, a casa de Francesc Damià situada al carrer de la Cort.

Un capità d’infanteria amb els seus camarades, a casa del metge Marti, que formava part de la Universitat de Vilafranca com a jurat, situada al carrer Farran.

Un capità d’infanteria amb els seus camarades, a la casa del cantirer Montserrat Vallès, situada a la Plaça de l’Oli.

Un altre capità d’infanteria amb els seus camarades, a casa del senyor Llaurador, situada al carrer de Santa Maria.

Un alferes amb els seus camarades, a casa del notari Xamar, situada al carrer de Sant Bernat.

Un alferes amb els seus camarades a casa del botiguer de robes Pere Queralt, situada a la plaça de l’Oli.

Un alferes amb els seus camarades, a casa del notari Antoni Marti, situada a la plaça de l’Oli (actual Jaume I).

Un alferes amb els seus camarades a casa d’Antoni Tutusaus.

Un alferes amb els seus camarades, a casa de Ramon Balaguer, situada a la plaça de l’Oli, molt probablement l’actual edifici de la biblioteca Torres i Bages/Cal Gomà.

Un alferes amb els seus camarades a casa del carnisser Ribes, situada al carrer Graupere.

S’enumeren també les cases del cantirer Pere Rigual, del cantirer Fons, de Pau Rivera, d’un tal Pintor, del calceter Francesc Albert, del matalasser Urgellés, d’un tal serraller Tomàs, d’un tal Ma de Moja que té una casa de joc, a casa de la viuda Pla, cunyada de Jacint Pla, en la casa del corder Bernat, que és també jurat de la Universitat, en la casa del cantirer Pau Vallès que li diuen Pau Fressa, en la d’un tal Jornet cunyat de Jacint Pla, en la d’un tal calceter Castellví, en la d’un tal Corrales, cunyat de Josep Pinyenós, en la d’un tal teixidor Casanoves, en la de Nicolau Ferrer situada a la plaça del vi (cal entendre que vol di de l’Oli) i en la d’un tal fuster Teixidor.

El text acaba amb aquestes paraules:

“En cada de estas 17 se han de poner seis soldados con tres camas cada una, para que duerman de dos en dos, y en las demás casas del lugar se repartirán con igualdad los demás soldados y oficiales de primera plana de dicho tercio, procurando que todo se haga con la prudencia que confío en su persona, que así conviene al servicio de su majestad en Barcelona …el duque de Sogorbe y de Cardona.”

Bernat de Cabrera, agutzil ordinari de la cort reial

Per confirmar aquest allotjament i que es compleixi com està manat en el document anterior, a l’endemà, el dimecres 20 de juny del mateix any 1633 un altre document signat davant notari i en català, perquè no hi hagi dubtes, que diu:

“El duc de Sogorbe i de Cardona, lloctinent capità general es dirigeix a tots els sengles, veguers, batlles, sotsveguer sotsbatlles, consellers, jurats, pahers i altres regidors de universitats d’aquesta província, i altres qualsevol oficials així reials com de barons i majors, com menors particularment de la vegueria de Vilafranca del Penedès,...al servei de sa majestat haver ordenat i mant allotjar en Vilafranca del Penedès un terç d’infanteria napolitana que està a càrrec del príncep de Conca conforme a la instrucció i orde que després haver donat a Don Bernat de Cabrera agutzil ordinari de la reial cort que per dit efecte va aquí per això a vosaltres los veguers, batlle i jurats de Vilafranca a qui especialment diem encarreguem i manem que cerca dels allotjaments i altres coses s’ofereixin per disposar aquells i procurant comoditats assegurin i executin puntualment sos ordre que així de paraula començarien vos donaren de part nostra sense faltar-li en cosa alguna i altrament al dit agutzil Don Bernat de Cabrera assistiran portant-li tot consell favor i ajuda vos demanarà en forma que se executin i efectuïn dites ordes guardant atentament de fer ni conferir ha fet lo contrari en manera alguna hi ha la gracia de sa majestat tenint e ara en la pena de cinc florins d’or als cofres  reials  aplicadors i dels béns contra fahents irremissiblement exigides desitgen ni hi correr. el duc de Sogorb i de Cardona...”

És a dir, Bernat de Cabrera comprovarà que els allotjaments es facin com es manat.

Conflictes amb algunes cases

Al cap de dos dies, el 22 de juny, en presència del notari i testimonis es presenten amb el dit Bernat de Cabrera davant de la casa d’un dels que havia d’allotjar, en Francesc Damià situada al carrer de la Cort.

Francesc Damià diu: “

“…per assentar i allotjar en sa casa un senyor capità d’infanteria amb els seus camarades, en virtut d’una instrucció o memorial que té firmat el dit Cabrera de mà del excel·lentissim senyor capità general del present principat de Catalunya... de la qual li fan ocular ostensió e en continent dit Francesc Damià hores post de nit que per obeir el manament de sa excelentíssima que ell allotjarà dit senyor capità a sa casa fins no tingui altre orde del il·lustre senyor inquisidor entenent no perjudicar als privilegis, que té la inquisició dels quals gaudeixen les famílies del sant Ofici i del dit noble senyor e governant a mi no res mèrit lo present...”

És a dir ell no té cap inconvenient a allotjar soldats, però ha de tenir el vist i plau de la Inquisició, ja que ell pertany a les famílies del Sant Ofici (El familiar de la Inquisició era la figura que tenia aquest tribunal per tal d’estendre la seva acció en el territori. El familiar era un servidor laic del Sant Ofici que protegia a l’inquisidor i gaudia d’un cert nombre de privilegis comuns a altres funcionaris, com era estar exempt d’impostos reials i, quan es podia, locals....

També amb el notari, el Bernat Cabrera i els testimonis es presentaren davant de la casa del clergue Pere Pinyol, situada al carrer de Sant Bernat:

“...A les nou hores de la nit dit noble Don Bernat de Cabrera es constituí personalment davant dites cases de dit Pinyol clergue, a fi d’allotjar i aposentar en la casa del dit Pinyol un senyor capità d’infanteria amb els seus camarades, de les companyies que son enviades en la vila.

Com el dit noble senyor, havia fet picar en les portes de dita casa una i moltes vegades, quant hi ha tornat fet a picar, és oberta una finestra de dita casa que mira al carrer de Sant Bernat i sortí lo il·lustre senyor Gaspar Figueres prevere beneficiat de l’església de Santa Maria de Vilafranca, dient qui picava. I dit noble senyor Bernat de Cabrera, li ha demanat si estava Pere Pinyol en la dita casa...contestant que no hi estava per lo que ell la tenia llogada per molt de temps havia i que no sabia a on estava...”

Requeriment a la Universitat de Vilafranca del Penedès

Finalment, un altre document notarial del mateix dia, es demana que la Universitat de Vilafranca, organitzi una comissió per vetllar que es fessin aquests allotjaments:

“...Bernat de Cabrera es constituí personalment davant el magnífic Bernat Llaurador i de Çatorra, Bartomeu Marti doctor en medicina jurats d’aquest any de la universitat i Joan Bernarda amb el magnífic Antoni Cuscó absent a l’aula de la casa de la universitat de vila i el notari Capellades es requerí perquè es muntés una comissió per excel·lentissim senyor lloctinent i capità general del Pirncipat de Catalunya digne i presentada dita comissió fou in continent per dit noble Bernat de Cabrera…”

El 12 de febrer de l’any 1633 van arribar al port de Roses un vaixell amb 250 soldats napolitans S’esperaven altres dos amb 600 soldats i sis capitans. Servirien per reforçar els dos terços del Príncep de Conca.

L’any 1642 hi ha a la Granada una batalla, en la que l’exèrcit català-francès a les ordres de la Motte, va vèncer i va fer presoner al general don Pere d’Alarcon amb tot el seu exèrcit, en la que van prendre part 200 mosquesters de Vilafranca.

A Catalunya, el Comte de la Mothe-Houdancourt va obtenir nombroses victòries militars, com ara la captura de Pere IV d’Empúries i del seu exèrcit el 30 de març de 1642 a la Granada del Penedès.

La construcció de casernes pagades pels propis municipis va alleugerir la pressió sobre la població, i al llarg del segle XVIII els allotjaments es van anar substituint per un nou impost. El fet que Catalunya fos vençuda a la Guerra de Successió i ocupada militarment, així com el fet que l'exèrcit esdevingués cada cop més una institució permanent a Europa va afavorir la desaparició progressiva de la pràctica de l'allotjament perquè es construïren arreu les casernes pròpies de l'exèrcit. L'allotjament es va acabar abolint definitivament el 1837.

Obres al castell de Canyelles (1620)

En aquest any es fan unes reformes en el castell de Canyelles. Un castell bastit el segle XIV i que a partir de l’any 1478 fins ben bé a finals del segle XVIII, en fou senyor el llinatge dels cavallers Terre, originaris de Tarragona.

L’any 1806 Ramon Josep de Boufard Minguella de Cortada Aruga de Buatella, Codina de Marimon de Terre i de Marquet és el baró amo i senyor jurisdiccional alodial i campal del castell, lloc i terme de Canyelles. Posteriorment passarà al llinatge Desvalls.

La construcció d’una nova torra

Molt probablement per la preparació de la guerra dels segadors: A Catalunya hi havia malestar per la presència de tropes castellanes durant les guerres entre França i Espanya emmarcades en la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). les tropes castellanes i italianes que havien entrat a Catalunya per combatre els francesos al Rosselló, van causar grans mals al camp rural, actuant en determinants moments com un exèrcit d’ocupació.

El mestre de cases de Vilafranca, Antoni Castany és l’encarregat de fer les obres. El cavaller Joan Terre, senyor del castell és qui les ordena. Li diu que ha:

D’arrebossar d’argamassa i emblanquinar totes les parets del castell de Canyelles.

Alçar una nova torra del castell.

Li diu que la torra vella hi ha la paret més alta enderrocada, i la part més alta que havia quedat és ara una teulada i no pot fer el mateix servei com abans.

Ordena que la nova torra es faci amb el mateix gruix que té la part que encara queda de la vella. Al seu voltant hi haurà merlets.

També haurà d’adobar el trespol (paviment) de la torra en la part més alta donant-li una capa d’argamassa i fent una canal per treure l’aigua cap enfora.

A més, el mestre Castany, haurà d’afegir a la part del terrat del castell (a les restes de l’antiga torra) un trosset de paret, on hi haurà un merlet o dos o els que siguin necessaris iguals a la paret que avui es veu.

Per les quals obres el senyor Terre promet donar-li al mestre de cases Castany tota l’argamassa que necessiti a despeses seves. També li donarà dues lliures d’espart per fer dites obres.

El cavaller i noble Joan Terre promet donar-li la quantitat de trenta lliures per les obres que farà d’aquesta manera: deu al començar l’obra i les restants vint a l’acabar-les.

Hi signen com a testimonis el sastre de Vilafranca, Jaume Raventós i el pagès Miquel Janer.

Els Baltà del segle XVIII i el Palau (no reial) de Vilafranca

Una branca de la família Baltà és l’actual propietària del Palau Baltà de Vilafranca del Penedès.

L’origen d’aquesta família és antic al Penedès. L’any 1325 un Bernat Baltà el trobem signant com a testimoni en documents dels Penedès i vivint a Vilafranca. El 1347 en Raimon Baltà viu a Sant Pere de Riudebitlles. Altres Baltà, relacionats familiarment, viuen a Vilobí del Penedès, La Granada, La Llacuna, a Guardiola de Fontrubí...

Volem parlar dels Baltà dels segles divuit i dinou, avantpassats dels actuals propietaris del Palau Baltà.

Els Baltà teixidors de lli, paraires i blanquers

Josep Baltà era paraire, fill del pagès de Pacs del Penedès Ramon Baltà Bosch i Marquesa es casà el 1702 amb Marianna Marrugat. Van tenir cinc fills: Marianna casada amb Francesc Sans el 1727; Josep, fou teixidor de lli, casat amb Madrona Vallès el 1734; Marquesa casada amb Josep Ferrer Gregori el 1732; Francesca casada amb Jaume Torner Grases el 1739 i el pagès Jaume casat quatre vegades: amb Caterina, amb Elisabet Sadurní el 1727, amb Maria Sadurni el 1731 i amb Rosa Mallofré Llucià el 1764. Tots vivint a Vilafranca.

Antoni Baltà era teixidor de lli, vivint a Vilafranca. Morí el 1714. Fill del pagès Simeó i de Maria. El 1704 es casà amb Maria Gracia Fontanals, filla del pagès Josep de Vilafranca i de Francesca. Un germà d’Antoni, un altre Simeó que fou blanquer, es casà amb Teresa Mauri filla del sabater Magí i de Teresa, l’any 1710 a Vilafranca.

Antoni i Maria Gracia van tenir set fills: Antònia; Josep, que fou paraire de llana, casat amb Maria Antònia Bover Natell el 1756; Maria casada amb Magí Termens el 1747; Antoni casat amb Antonia Marrugat Gatell el 1754; Magdalena casada amb Josep Lleó Jornet el 1738; Marianna casada amb Josep Farrer el 1733 i Francesca casada amb Ramon Guasch Bertran el 1759. Tots vivien a Vilafranca.

Josep Baltà Marrugat, texidor, i Madrona Vallès van tenir tres fills: Pau, teixidor,casat  amb Maria Ignàsia Feixes Ivern el 1759 i en segons núpcies amb Tomasa Lleonard Guito el 1772; Josep, teixidor, casat amb Magdalena Galofré Carbó el 1762 i en segones núpcies amb Maria Almirall Rafeques el 1782 i Marianna casada amb Josep Galofré Carbó el 1772. Tots de Vilafranca.

Josep Baltà Fontanals, que fou paraire, i Antònia Bover van tenir dos fills: un altre Josep, que fou teixidor, que es casà amb Caterina Balaguer i Antoni casat amb Bonaventura Padró Ràfols el 1787. També visqueren a Vilafranca.

Simó Baltà Fontanals, que fou blanquer, i Teresa van tenir vuit fills. Cinc moriren només al néixer a mitjans del segle XVIII. Foren vius Vicens; Teresa casada amb Josep Grases Dufou el 1734 i un altre Simó, casat amb Eulalia Pujador Sivellà el 1733. Tots també visqueren a Vilafranca.

El teixidor de lli Pau Baltà Vallès, fill de l’altre teixidor de lli Josep i Madrona Vallès, es casà el 1759 amb Maria Ignàsia Feixes Ivern filla del teixidor Francesc oriünd de Vilafranca, però vivint a Barcelona i de Maria. Un fill d’ells, en Josep Baltà es casà amb Madrona Urgellès Graells el 1797 a Vilafranca.

Pau fou mestre d’altres teixidors de Vilafranca, com per exemple del teixidor Magí Saumell que aprengué l’ofici treballant d’aprenent amb el dit Pau el 1787.        

Els Baltà manyans o serrallers

El manyà Josep Baltà, també fill del pagès Simó i Maria, es casà el 1711 amb Caterina viuda del forner Francesc Domingo, filla del pagès Joan Marrugat i Magdalena. Tingueren set fills. Quedarem només dos vius: Maria casada amb Francesc Jover Pons el 1738 i un altre Simó, que fou manyà, casat amb Josefa Torner Tutusaus el 1749. Caterina, muller de Josep, morí el 1720. Josep, viudo, es casà en segones núpcies l’any 1722 amb Teresa Pausas filla del teixidor de lli Ramon i Anna Maria de Vilafranca. Amb la Teresa tingueren també set fills: el sabater Josep casat amb Eulalia Mascaró Rodó el 1755; Antoni casat amb Maria Raventós Giralt el 1749 i en segons núpcies amb Caterina Grau el 1752 viuda de Bartomeu Febrer; Caterina; Teresa casada amb el viudo Isidre Montserrat Lleó el 1746; Càndia; Jocund i Baltassar.

El serraller Simó Baltà Marrugat, fill de Josep i Caterina, i Josefa Torner Tingueren dos fills: Josefa casada amb el pagès Joan Batlle Mestres el 1776 i Simó casat amb Margarida Nadal Sanromà el 1775. Tots de Vilafranca.

Els Baltà pagesos de Vilafranca

El pagès de Vilafranca Simó Baltà i Maria tingueren cinc fills: Marianna casada amb el teixidor Joan Balaguer i en segones núpcies amb el mestre de cases Josep Trius; Margarida casada amb el cantirer Pau Vallès el 1709; el manyà Josep Baltà casat amb la viuda Caterina Marrugat el 1711 i en segons núpcies amb Teresa Pausas el 1722; el teixidor Antoni casat amb Maria Gracia Fontanals el 1704 i el blanquer Simó casat amb Teresa Mauri el 1710.

Els Baltà pagesos de Pacs del Penedès

El pagès Pau Baltà nascut a Pacs del Penedès el 1705 però vivint a Sant Martí Sarroca a partir de 1727, fill del pagès Jaume i de la seva primera muller Caterina, es casà amb Elisabet Sadurní el 1727 filla del pagès Pau i Maria Àngela. En segones núpcies es casà amb Teresa Milà i en terceres amb Margarida Vidal Pasqual el 1768. Una filla amb la segona muller Teresa, fou Maria Rosa que es casà el 1777 amb el pagès Joan Pau Posas de Sant Pere de la Gornal, família que després vingueren a viure a Vilafranca a la casa encara dels seus hereus situada a la Plaça de l’Oli.

El pare de Pau, Jaume també pagès, es casà en segons núpcies amb Teresa Vallès i tingueren tres fills: Maria, Caterina i Francesc tots vivint a Pacs.

El pagès Francesc Baltà Vallès, fill de Jaume i Teresa, es casà amb Francesca Bosch i tingueren tres fills: els pagesos Ramon casat amb Marquesa, Jaume i Francesca. Tots de Pacs.

El pagès Jaume Baltà Bosch, fill de Francesc i Francesca, es casà amb Eulàlia Ventosa tingueren vuit fills: Caterina, Josep casat amb Raimunda Bertran, Maria, Pau, Teresa, Eulàlia i Jaume. Se li morí un al néixer. Tots vivien a Pacs

El pagès Josep Baltà Ventosa i Raimunda tingueren vuit fills: Eulàlia, Maria, Josep casat amb Maria Altarriba Soler, Magí, Rosa, Francesc i Joan. Se li morí un al néixer. Tots de Pacs.

Els Baltà sabaters

Fill del manyà Josep i Teresa Pausas, fou el sabater Josep Baltà que el 1756 es casà amb Eulàlia Mascaró filla del sabater Joan i Caterina Rodó.

Dels teixidors a ser propietaris del Palau Baltà

Els actuals propietaris del Palau Baltà de Vilafranca deriven de la branca dels teixidors, concretament del matrimoni entre el teixidor Josep Baltà Feixas que morí als 77 anys a Vilafranca,  fill del teixidor Pau Baltà Vallès i Teresa Feixas Ivern, i Madrona Urgelles Graells. Varen tenir tres fills vius: Paula casada amb Josep Rius Baltà; Madrona casada amb Josep Claramunt Blanc el 1820 i Josefa Baltà Urgellès casada amb Josep Baltà Ferrer el 1821 fill d’Anton Baltà Rodó i Josefa Ferrer Graells, aquest últims originaris   de la branca dels teixidors:

Marià Baltà Grau casà amb Joana Rodó Ràfols. Un fill d’aquest matrimoni fou Anton Baltà Rodó que es casà el 1797 amb Josefa Ferrer Graells.

Del matrimoni entre el manyà Josep Baltà casat amb segons núpcies amb Teresa Pausas, un dels seus fills fou Antoni Baltà Pausas casat amb segones núpcies amb  Caterina Grau el 1752, pares de Marià Baltà Grau.

Els fills de Josefa Baltà Urgellès i Josep Baltà Ferrer

Foren fills de Josefa i Josep: Antònia que es casà amb Agustí Urgellès del Tovar el 1865; Josep casat amb Dolors Rodriguez de Cela i Alonso Carracedo natural d’Astorga; Alberta casada amb Antoni Morgades Gili; el prevere i canònic de la catedral de Tarragona Antoni Baltà Baltà; la monja Maria Baltà Baltà; Josefa que morí als set anys de néixer; Madrona i Catalina que morí als 14 anys de néixer.

Del matrimoni Josep Baltà Baltà i Dolos Rodriguez de Cela nasqueren els fills Josep casat el 1889 amb Josefa Elias Olivella natural de les Cabanyes, Candelaria casada amb el notari de Vilafranca Josep Parés i Castelltort el 1889 i Antoni que morí el 1934 a Vilafranca.

Del matrimoni Josep Baltà Rodriguez i Josefa Elias Olivella nasqueren Josep Baltà Elias el 1893 i que morí el 1973 casat amb Ascensió Serret Andrés i en segons núpcies amb Adela Calleja casats el 1935 i Dolors Baltà Ellias que morí el 1979.

Del matrimoni Josep Baltà Elias i Adela Calleja nasqué l’actual propietari del Palau Baltà en Francesc Josep Baltà Calleja.

El Palau Baltà fou un edifici construït a principis del segle XIV i segurament formà part de l’antic castell de Vilafranca.

El 1859 el va comprar Josep Baltà Ferrer, avi de Josep Baltà Rodriguez i Cela. El 1889 l’arquitecte August Font i Carreras hi fa modificacions i el restaura deixant-lo com si fos un edifici medieval, obrint balcons en forma de llotja o tribuna i altres reformes.

Possessió del lloc de Grabuac a Font-Rubia (any 1707)

Sant Andreu de l'Avellà

En un anteior article van parlar de les possessions dels Sarriera en un acte a la casa de Grabuac situada en el terme de Fontrubí l’any 1857. Si anem endarrere trobem en el segle anterior, concretament l’any 1707, la mateixa possessió del lloc de Grabuac per part, en aquest cas, d’un avantpassat dels Sarriera, en Guillem Ramon d’Ivorra i de Salbà i de Bellera, baró de Sant Vicens dels Horts, baró de Cervelló i de la quadra de l’Ortigós (La Bisbal del Penedès).

Guillem Ramon era fill de Dalmau d’Ivorra senyor de Torredembarra i de Caterina Salbà, filla del senyor de la Bisbal del Penedès. En aquesta possessió va actuar com a administrador d’Isabel d’Ivorra i Salbà, era la realment posseïdora del lloc de Grabuac i altres llocs.

La cerimònia de possessió, en aquest cas, es feu a partir d’una crida, un ban, que començava així: Es fa saber a tothom... hi actuaren dos notaris, en Pere Soler i Felip Cartró, tots dos de Vilafranca. Com a testimonis hi havia els pagesos Joan Cerdà de Sant Quintí i Gaspar Jorba veí de Fontrubí.

El castell de Cervelló

Es congregaren tots els prohoms de la Universitat del terme de Fontrúbia i Grabuac en el castell d’aquest lloc últim, on era costum congregar-se, en el document se l’anomena el castell de Grabuac. Hi foren presents el sotsbatlle Jaume Romeu; el batlle Gabriel Romeu; els jurats aquell any de la Universitat, en realitat en fou un, quan la llei deia que havien de ser tres: Marc Isaac ( i ens comenta l’escrit que un jurat és impedit i l’altre és difunt). També hi assisteixen els prohoms: el pagès Raimon pasqual del Mas Pasqual; el pagès Josep Mestre del Pla de Dacs; el pagès Pere Colomer de Grabuac; el pagès Francesc Colomer del Mas Nou; el pagès Francesc Fontanals de la Serra; el pagès Isidre Mas de Guardiola; el pagès Pere Pinyol de Guardiola; Pere Mitjans del Mas Mata; Pere Pau Vallès de la Massana; el pagès Salvador Peixò del Mas d’en Puig i el pagès Pere Oliver de l’Avellà, tots homes de la Universitat de Fontrúbia i de Grabuac.

A tots ells se els hi notifica que han de prestar sagrament i homenatge, fidelitat amb mans i tenir en compte que els cens, les dècimes, els fruits, les rendes, els drets de vendes i de compres formen part del senyor posseïdor en nom d’Isabel a Guillem Raimon d’Ivorra i Salbà i de Bellera.

La crida, el ban que acorden tots plegats escampar pel terme diu així:

Ara oiats tothom generalment que us notifiquen i fan a saber de part del noble i il·lustre senyor Don Ramon Felix d’Ivorra i de Salbà i Bellera senyor del terme de Fontrubi i Grabuach que no sie ningú que gose ni presumesca jurar lo santissim nom de Déu i de la gloriosa verge Mare sua sots pena de ban de cinc sous per cascú i per cascuna vegada que lo contrari sia fet/ 

Es prohibeix caçar en el terme:

Item que ninguna persona no gose caçar dins del present terme ningun genero de caça sots pena de 3 lliures per cascú i per cascuna vegada sera fet lo contrari e guardarse qui guardar sia que amor ni gracia non haurà/.

La Bisbal del Penedès

La possessió es va fer corporal, real i actual de la casa o castell anomenat de Grabuac i de les seves terres i hereditats del dit castell en la forma acostumada: Entrant obrint i tancant les portes i espargint herbes per les terres de propietat dels senyors Ivorra i Salbà, antecessors dels Sarriera, els propietaris del Palau Baltà de Vilafranca fins la meitat del segle XIX.

Els orígens del doctor Josep Estalella i Graells (segle XIX)

Josep Estalella i Graells va néixer a Vilafranca del Penedès el 21 de juny de l’any 1879 i morí a Barcelona el 1938. Fill de Frederic Estalella i Rafecas i Ramona Graells i Rodó.  Es doctorà en la Universitat de Barcelona i fou professor de la mateixa entre 1899 i 1905. El 1902 va finalitzar la seva tesi doctoral sobre els raigs X. El 1905 va obtindre la càtedra de Física i Química de l’ Institut d’Ensenyança Mitjana de Girona. És en aquest any que es casà amb Joana Ayxelà Mas originària de Barcelona. Varen tenir tres filles.

El 1919 fou anomenat director dels estudis de física i química en l’Institut- Escola de Madrid, influït per la Institució Lliure d’Ensenyança de Francesc Giner de los Ríos, càrrec que exercí fins el 1921.

El 1932 fou anomenat director de l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya. Morí el 1938, després de l’inici de la Guerra Civil Espanyola. va viure a Vilafranca, Girona i Barcelona.

Va escriure diferents documents Josep Estalella, relacionats amb l’educació. Una de les seves frases més cèlebres diu: “...m’he proposat de fer homes bons; si a més els faig forts, millor; si a més em surten savis, millor encara.”. El seu retrat és a la Galeria dels Fills il·lustres de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès.  

Però, no volem parlar del tot el que va escriure i de tot el que va fer (ja que remenant per les xarxes podem trobar moltíssim material seu tan educatiu com de física) sinó dels seus orígens, de la seva família que pertanyia a la burgesia penedesenca.

El pare Frederic Estalella Rafecas

Era l’hereu de Josep Estalella i Ferrer, de professió argenter. La seva mare fou Maria Àngela Rafecas Pasqual. Va néixer a Vilafranca el 21 de juny del 1848. es casà amb Ramona Graells i Rodó. Varen tenir tres fills, en Josep, Salvador i Paulina. També doncs fou argenter, com el seu pare. Tenia el taller al carrer dels Ferrers número 17 de Vilafranca. L’edifici ja formava part de la família des de principis del segle XVIII per una compra que van fer.

La mare Ramona Graells i Rodó

Ramona, la mare de Josep Estalella i Graells, era filla d’Antoni Graells Rovira i Raimunda Rodó Janer. va néixer a Vilafranca el 9 de març de 1854. Una germana seva la Josefa Graells Rodó es casà amb Emili Estalella Trilla l’any 1882. L’Emili era fill del comerciant de vins de Vilafranca Ramon Estalella i Roig i de Paula Trilla Marquès filla d’altre comerciant originari del Vendrell però amb domicili a Barcelona.

El pare de Ramona, avi matern de Josep Estalella i Graells

Antoni Graells Rovira, el pare de Ramona, era hisendat i vivia al número sis del carrer de Santa Maria Magdalena de Vilafranca des de finals del segle XVIII. La casa tenia 324 metres quadrats amb un paller i un corral i abans, en temps del seu pare, fou una fassina. Es casà, en segones núpcies amb Maria del Remei Rodó i Claramunt l’any 1858. Amb molt poca edat el seu pare Josep Anton Graells, va ser l’apoderat del Marquès d’Alfarràs, concretament de Francesc Desvalls i Alegre en el cobrament de les rendes de Vilafranca i del Penedès. A més va viure al seu palau, a l’actual col·legi de Sant Ramon de Vilafranca, a la Plaça de l’Oli. La casa en aquell temps se l’anomenava Cal Graells. Fins i tot va arrendar terres en nom del Marquès situades a l’Urgell, concretament a Poal, poble originari dels Desvalls i ell mateix va tenir terres a Poal, d’una donació que li feu el dit Marquès de l’Alfarràs. A part de la casa el carrer de Santa Maria Magdalena que li pertanyia per herència del seu pare, avi de Ramona Graells, tenia dues cases més al carrer del Puigmoltó de Vilafranca, una casa que va ser una fonda llogada a un italià l’any 1848 situada al carrer de la Palma i una pallissa al costat del Palau del Marquès d’Alfarràs a Vilafranca.

Als 50 anys, el pare de Ramona, administrava els béns del seus fills menors de la Maria, de la mateixa Ramona i de Josefa Graells Rodó. Entre molts afers repartí entre les seves filles l’herència que els hi pertanyia sobre els bens d’un altre cognominat Rodó, en Josep Rodó Ràfols que es casà amb Raimunda Janer Estalella. La segona muller del pare de Ramona era filla de Felisa Claramunt i Pau Rodó Ràfols, germà del dit Josep Rodó Ràfols.

La mare de Ramona, l’àvia materna de Josep Estalella i Graells

Raimunda Rodó Janer, la mare de Ramona, era filla dels ja anomenats Josep Rodó Ràfols i Raimunda Janer Estalella. L’última Raimunda era filla del boter Fèlix Janer i Raimunda Estalella. Un germà de l’última Raimunda, en Pau Janer Estalella va anar a comerciar i viure a la illa de Cuba, concretament a la ciutat de l’Habana l’any 1833. Durant els anys en que va quedar viuda deuria tenir un bon caudal ja que prestava diners a un alt interès, com també ja feia el seu marit quant vivia, un exemple: l’any 1872 a l’edat de 71 anys firma carta de pagament a Josep Antoni Olivella Romeu hisendat de la quantitat de 1240 duros, és a dir 6.200 pessetes, que li va prestar el seu marit difunt. Aquest mateix any també va vendre dues cases que tenia de l’herència del seu marit situades al carrer Arrabal de la Font de Vilafranca, al lloc on hi havia una fàbrica d’aiguardent per compra que feu el marit difunt el 1832.

El pare de Frederic, l’avi patern de Josep Estalella i Graells

Josep Estalella Ferrer, el pare de Frederic, era fill d’un altre Josep Estalella i d’Antonia Ferrer. Ja hem dit que el seu ofici fou argenter. L’ofici d’argenter li ve per aprender’l del seu cunyat, en Ramon Ferrer Gras que tenia el taller en una casa del carrer dels Escudellers.

Es casà en primeres núpcies amb Maria Vallès Canals i amb ella van tenir dos fills l’Antònia i la Rosa i posteriorment amb la dita Maria Àngela Rafecas Pasqual.

En l’any 1856 dels seus béns hi ha dues cases, una situada al dit carrer dels Ferrers i la casa número dos del carrer dels Escudellers de Vilafranca del Penedès, la que fou del seu cunyat, que va desaparèixer a l’eixamplar-se el carrer de la Vall del Castell i alienar totes les cases de la part sud. Estava situada on a la planta baixa hi havia la pescateria, que també desaparegué a finals del segle XIX.

Els avantpassats de Josep Estalella i Graells (segle XIX)

L’any 1799 dins la casa del boter Ramon Estalella Mascaró situada al carrer de la Font, la seva muller Manuela Graells Bonet signa el seu testament. És filla de del pagès Antoni Graells i de Madrona Bonet. El seu germà Pere Anton Graells li fa de marmessor. Una filla seva la Raimunda Estalella Graells es casà amb Fèlix Janer Bosch el 1791, els besavis de Josep Estalella i Graells, i encara una altra filla la Madrona Estalella Graells es casà amb l’hisendat i polític Josep Alcover i Martorell el 1809.

El 1806 celebra matrimoni a Vilafranca el pagès Ramon Graells Estalella fill de Pere Anton Graells familiar del Sant Ofici i Teresa Estalella, oncles del pare de Ramona, amb Rosa Mascaró fill del teixidor de lli de Vilafranca Agustí Mascaró i Rosa Rosès. En la primera meitat del segle XIX en Ramon Graells Estalella fou també el masover  i procurador en aquest cas del Marquès de la Manresana (propietaris del Palau Baltà de Vilafranca en aquell moment i familiars dels Desvalls, el Marquès d’Alfarràs).

L’any 1854 a un familiar del Estalella, concretament un altre Ramon Estalella, natural de Vilafranca, que morí solter, a l’edat de 50 anys fou assassinat. Era fill de Ramon Estalella Graells I Tecla Guell Pomet familiar directe dels Graells i Mascaró.

Això només ha estat un esbós buscant alguns orígens d’un dels il·lustres vilafranquins que va poder estudiar, córrer món i ser conegut gràcies al coixí patrimonial i econòmic que va obtenir la seva família degut a diferents enllaços matrimonials.

Els Avinyó i el Garraf (segle XVI)

Castell de Ribes

La Quadra de Catalunya a Sant Pere de Ribes

Dins del castell de Ribes el 24 d’agost del 1504 es signa un acte notarial (notari Bernat Vila de Vilafranca) en que es fa saber a tothom que Bartomeu d’Avinyó cavaller i senyor de la quadra de Catalunya que és situada en la parròquia de Sant Pere del Castell de Ribes, amb la seva muller Graida fan donació al seu fill Bernat d’Avinyó de la dita quadra de Catalunya amb tots els seus drets, honors i possessions, camps, terres ermes, pastures, aigües, aqüeductes, fonts, censos i rendes que li pertanyen. També el que perceben de Vilanova de Cubelles i de la quadra de la Bleda.

Els cavallers i nobles senyors d’Avinyonet del Penedès, van ser posseïdors de diferents llocs del Penedès i el seu poder senyorial i/o feudal territorial va durar fins molt més tard de l’època medieval.

Bernat d’Avinyó, fou castlà menor de Cubelles després de la guerra amb Joan II.

Era també senyor de la Bleda i senyor de Descortei, la Torre del Veguer, masia situada al terme de Sant Pere de Ribes. El seu pare, Bartomeu d’Avinyó, fou senyor també de la casa Descortei.

Bernat també fou senyor del castell de Segur de Calafell, ja que aquesta quadra, formava part del terme de Cubelles. Castell aquest de Calafell, que conjuntament amb els seus homes i dones, ven Bernat, en franc alou, amb tota la seva jurisdicció civil i criminal, al cavaller Antoni Joan Roca, senyor de Barberà l’any 1523.

La Torre de Veguer

En 1464, va adquirir aquesta finca Gaspar d’Avinyó. Frederic d’Avinyó el 1601 va exercir l’ofici de Veguer, com a representant del comte de Barcelona al Penedès. D’aquí ve que a partir de llavors se la consideri com la Torre del Veguer.

La primera d’aquestes dues quadres, es situava al terme de Sant Pere de Ribes. L’any 1359 disposava de 8 llars, segons el fogatge d’aquell any. Cortei era el cognom del senyor del dit lloc. Corresponia segurament a Berenguer Cortei, advocat o notari i que fou veguer de Vilafranca. Actualment, es coneix l’indret, com la Torre del veguer.

Sabem que a finals d’aquest segle XV, passà a mans dels Avinyó. La raó no l’hem esbrinat. L’any 1410, Jaume Avinyó (alies Sabater) senyor del Mas de Pontons, funda un monestir de l’Ordre dels Jerònims, (Sant Jeroni de Montolivet) que roman fins que a l’any 1416 en què fou traslladat a Badalona, ara anomenat sant Jeroni de la Mutra, amb l’ajuda del mercader barceloní Bertran Nicolau.

Els Avinyó doncs, posseïen aquest espais des de finals del segle XV, que l’ennobleix amb el seu escut a la façana principal, dotant-la d’elements d’arquitectura medieval i de defensa militar. Posteriorment, Jerònima d’Avinyó es va casar amb Lluís de Vilafranca, quedant la Torre en mans dels Vilafranca fins a mitjan segle XIX, quan la va adquirir la família Desmassieres i Fernàndez de Santillana.

El Mas actual anomenat de Catalunyes

La Quadra d’Enveja

La quadra d’Enveja, la trobem situada al terme de Cubelles. Molt probablement passà a mans dels Avinyó a principis del segle XVI. La causa, creiem que era degut a algun parentiu amb els senyors anteriors, els Arassó. Aquests, provenien de Tarragona. Hem trobat un document on el cavaller Joan d’Arassó, senyor d’Enveja i al mateix temps, procurador general del Camp de Tarragona, participa en un acte notarial a la dita ciutat. En algun moment del segle XV potser s’emparentà amb els Avinyó de Tarragona. El Bernat d’Avinyó, és castlà menor de Cubelles després de la guerra amb Joan II, més endavant, en parlem. L’any 1513, fou senyor de la quadra d’Enveja. En aquell moment havia estat senyor Tomàs d’Arassó, fill de Joan. Existeix un inventari dels béns d’aquest castell i fortalesa i que fou passat a Bernat:

Aquest document es realitza el 29/05/1513 en el dit castell. Joan d’Arassó era senyor de la quadra d’Enveja i castlà del castell de Cubelles l’any 1500, quan morí la seva muller, anomenada Mariana, l’any 1485. Un fill d’aquest Joan, casat amb segones núpcies, va ser Tomàs d’Arassó, que fou l’hereu, i quan quedà orfe l’any 1513, fou el seu tutor Jaume Vicens, cavaller senyor de la Geltrú. Però vet aquí que segons relata el dit inventari, Tomàs s’ofegà al mar: ..dictus pupilli Thome d’Araço natando in amri solvit debitum nature” i el castell passà a mans de Bernat d’Avinyó.

Fins l’any 1540, trobem Bernat d’Avinyó situat al castell d’Enveja.

La Torre del Veguer