Contracte d’una jove (1842)

 

En la primera meitat del segle XIX, en l’any 1842 es realitzaven  en els patis d’alguns convents de Barcelona espectacles acrobàtics o gimnàstics. En el teatre del Liceo actuava Joan Freixas, un gimnasta barcelonès que destacava pels seus exercicis i jocs de força.

En aquella època sobresortia una considerable saga d’acròbates, entre ells un tal Mister Ratel. Era un pallasso francès que destacava per les seves qualitats excepcionals de flexibilitat, agilitat i força. Fou capaç de realitzar un doble salt mortal en el terra.

A Barcelona, cap allà el 1838, hi havia qui es dedicava, en les tardes dels dies festius, ensenyant la gimnàstica als fills de les famílies més acomodades, improvisant gimnasos a l’aire lliure.

La pobresa a Espanya

Segons un relat de l’època el quadre que oferia Barcelona en 1899 era el següent: s’ensopega per tot arreu amb homes demacrats, dones vestides amb robes velles, sers inútils exponent al públic els seus atrofiats membres o la falta d’alguns d’ells; idiotes, cecs, paralítics i muts, agitant campanetes i fent crits guturals; grups de tendres criatures, espècie de monos savis que, a l’apropar-se al vianant sol·licitant una almoina, les més de les vegades ho feien amb l’exclamació Tinc fam!.

A la resta de la Península no era gaire diferent, en un altre escrit de l’any 1883 deia: Horrible situació la que travessa Espanya! La sang se’ns congela d’espant cada vegada que obrim una carta dels nostres corresponsals. És la misèria una epidèmia que ha vingut a quedar-se fins i tot en les comarques més riques. A la calma precursora de la gran crisi, segueix l’eliminació de molts obrers en els tallers i les fàbriques.

A Nerja, població de la província de Màlaga, a la primera meitat del segle XIX les plagues van destruir les vinyes, van tancar molts comerços del vi, del sucre, la pasa de moscatell. L’emigració va provocar que molts nerjeños es traslladessin a països d’Amèrica buscant treball.

La condició de la dona a Espanya (XIX)

La condició social i familiar de la dona, era les donzelles servir als seus pares, de casades servint al marit; de mares servint als fills. Es va instal·lar un model mecanicista, economicista i fragmentat de la societat patriarcal i que va actuar sobre el domini de les corporalitats més fràgils, essent la dona una de les principals víctimes. En la construcció burgesa de la dona va sobrevenir un ideal racionalment justificat: la verdadera causa de l’explotació de les dones era productiva i reproductiva, i tenia el seu origen i unes conseqüències econòmiques. Es deia: és necessari, que coneguem, que les dones han de ser vigoroses i robustes, per servir domèsticament en totes les ocupacions compatibles amb la decència del seu sexe. Les robustes i fortes pels principis de l’educació física ho seran sempre, tindran fills robustos i vigorosos per la bona aplicació i ús de les regles de criança que coneixen pràcticament, i es trobaran ràpides per desenvolupar totes les seves feines.

Les malalties de les dones i les dones malaltes provocaven una morbosa atracció per determinats homes, que veien en aquests trastorns de salut la manifestació del seu caràcter angèlic. Dones, noies pàl·lides, delicades i dèbils, es convertien en heroïnes de novel·les i de poemes. És la dona invàlida, la postrada. La discapacitat en el segle XIX, es defineix com anormal.

No sabem si per la situació de pobresa que hi havia a Espanya en aquell temps, o per potenciar i ensenyar la capacitat gimnàstica que devia tenir la filla, o potser les dues coses, hem trobat un document notarial de l’any 1842 on hi ha uns pactes que fan els pares d’una noia de dinou anys que està impossibilitada de mans però amb molta agilitat en els seus peus. Els pares també cobraven per fer un espectacle de les habilitats dels peus de la noia. I que en alguns moments ho entenem com una forma d’explotació de prostitució de la jove. Està escrit en castellà. L’he traduït seguint la puntuació i la forma literal de les paraules.

El document contractual (1842)

Va ser el 26 de setembre, quant Antoni Olaya i la muller Josefa Gutierrez, pares de la menor de dinou anys de nom Josefa , naturals de Nerja en la província de Màlaga, signen un contracte amb Josep Coll Roviralta de Vilafranca del Penedès o als seus procuradors. Es comprometen i s’obliguen mútuament al conveni següent:

Primer, amb el lloable i segur objecte d’aportar més benefici a la nostra filla Josefa; fenomen admirable de la naturalesa i per les seves habilitats, substituint amb l’agilitat del seus peus a les seves mans impossibilitades de la manera en aquest i altres pobles; es comprometen amb els seus pares passar amb ella cap a Barcelona perquè treballi quaranta-cinc dies de la manera que es dirà, a compte i benefici de dit Josep Coll, sota la compensació de dotze mil reals efectius, que depositarà per seguretat d’ells en poder de Ramon Marti Balins, que viu en la capital, casa de la virreina segon pis. El dipòsit haurà de verificar-se al cap de sis dies de firmat aquest conveni, i rebent aquest cavaller governador avis de Balins de ser cert, es constituirà la família immediatament a Barcelona a les seves despeses. Si el dipòsit no es fes en aquest termini els pares rescindeixen el contracte.

Segon, la jove es presentarà al públic amb la major decència des de les deu del mati a les dues de la tarda, i de les quatre de la tarda a les deu de la nit. Qualsevol classe de fineses que els espectadors posin en mans de la jove o als seus pares seran propis d’ells. El contractista no podrà tenir més dret que al preu de les entrades que tingués per convenient designar. Fins concloure totalment les quaranta-cinc funcions no podrà treballar les hores lliures en cap altre lloc.

Tercer, si el contractista, més avantatjós als seus interessos, que un dels de la família cobri a la porta on es donessin les funcions, les targetes que faci el cobrador als assistents, hauran de prestar aquest servei perquè el públic assisteixi sense prevencions de si son les funcions o no en benefici de la jove, o d’alguna especulació  particular; sobre el qual objecte ofereixen els pares i filla les reserves necessàries, màxim quant aquests no s’exposen a cap classe de perjudicis.

Quart, en cas de malaltia de la menor ocorreguda en l’espai del contracte s’obliguen a continuar després de restablerta, fins a completar els quaranta-cinc dies pactats.

Cinquè, si morís la jove els pares no sols rebran la part proporcional que els hi correspongui a les funcions verificades, podent retirar el contractista el dipòsit que restés.

Sisè, quant els pares volguessin cobrar les parts corresponents a les funcions donades no abonaran cap quantitat al dipositari que no sigui pel lliurament dels procuradors del Coll amb el rebut dels pares. Mai ho impediran les funcions pactades.

Setè, ofereix el contractista proporcionar a les seves expenses als pares, habitació i mobles decents però sense luxe, com son dos llits, cadires, els útils necessaris de taula i cuina, corrent la manutenció a compte de la família. L’habitació serà en el mateix local on es donin les funcions: si no fos així, anirà a compte del contractista el pagament del carruatge de transport de la família fins al lloc de l’espectacle. Seran així mateix despeses del contractista el lloguer del local, llums, paper i demés que necessités la jove per a treballar, doncs els pares han de percebre nets els dotze mil reals estipulats.

Vuitè, si durant les funcions passés alguna desavinença entre les parts s’obliguen l’anomenat d’un àrbitre per cadascuna, perquè ho decideixi dins del tercer dia i en cas de discòrdia anomenin aquests mateixos un tercer, i que en última resolució estaran els contractants sota la multa de cent duros, i les despeses que ocasioni la part querellant a l’altra, sense cap apel·lació als tribunals. Cap dels arbitres ni el tercer serà advocat com a condició indispensable. Si per interessos particulars o per malicia o altres causes pels pares es promulgués una querella, no podrà absolutament treballar en cap casa pública ni particular la jove en Barcelona ni els seus ravals, per lloable, piadós ni patriòtic que fos el resultat, que aquella no hagi conclòs les quaranta-cinc funcions.

Novè, Si a la conclusió d’aquest contracte, Coll o els seus delegats tinguessin per convenient fer a la jove o als seus pares alguna finesa, serà discrecional segons el tracte que hagi tingut aquella per atraure’s el públic.     

Desè, Josep Agustí absent, i Ignasi Estivill present i firmant ambdós de Barcelona son els que delega Coll perquè compleixin la part que a aquest li correspongui d’aquest contracte, podent percebre i pagar qualsevol quantitats, sota el compte corresponent, per major claredat de tothom.  

Onzè, les despeses també del contractista a aquestes escriptures, de paper segellat d’original i copies, drets d’hipoteca i salari de l’escrivà.

Dotzè, i finalment, l’anomenada Josefa Olaya Gutierrez i el referit Ignasi Estivill presents, sabent el contingut d’aquest conveni i els dos ho consenten per la part dels seus pares i del Coll respectivament. Així ho aproven. Com a testimonis signen el secretari del govern militar de Vilafranca Joan Lugarvila i el notari Lluis Cases. El primer signa en nom de de la mare Josefa Gutierrez, que no sap escriure.    

Un contracte que ens fa pensar si aquest era el treball que volia fer la noia Josefa Olaya Gutierrez: la seva opinió no hi és reflectida en el contracte, tan sols en l’estar d’acord amb ell i firmar-ho, per cert, sabia escriure, amb els peus? El nom que posa és Ana Josefa Olaya. Podríem creure que no era de família molt pobra?

Traginers de Vilafranca del Penedès (1848)

 

La revolució dels transports tingué lloc el segle XIX encara que fins a la primera meitat només fou de tracció animal. El mal estat dels camins i la poca quantitat de vehicles de transport urbà feien que les comunicacions fossin molt lentes. Fins al 1840, la tartana fou l’únic mitjà de transport que comunicava Barcelona amb els pobles del voltant. A la partir de 1854, degut a l’enderrocament de les muralles de la ciutat, va fer que es regulessin les comunicacions amb les poblacions veïnes i proliferaren tot tipus de vehicles de locomoció, com ara les galeres, els òmnibus, els Ripperts i els tramvies de tracció de sang.

Entre Barcelona i la resta del país ha existit sempre l’enllaç dels traginers, convertits en transportistes. La seva missió era el transport a llom de cavalleries, que solien ser mules, de petits embalums i encàrrecs entre la capital i els pobles veïns.

Algunes capitals europees van posar en circulació per al transport urbà de passatgers uns vehicles de caixa gran i rodes petites que, tirats per mules, podien conduir un gran nombre de persones amb la màxima facilitat. Eren els anomenats Ripperts.

Algun traginer quan el camí ho permetia canviava les cavalleries i les corresponents alforges per un carro o tartana llarga, és a dir, una tartana amb tendal allargat. En el vehicle portava les mercaderies i alguns viatgers.

El 1850 només una “carretera reial” o general passava per Barcelona, que era la de Madrid a França per la Jonquera. Se’n servia la ciutat per comunicar-se amb Lleida, Cervera, Tàrrega, Mollerussa, Manresa, Sabadell, Terrassa, Mataró, Girona i Figueres.

Hem trobat documentació d'un parell de societats del Penedès que van organitzar viatges a Barcelona durant els anys 1831- 1848 i 1851.

La societat Almirall (1831)

Una primera va ser entre persones que no eren traginers. Es va formar el sis de novembre de l’any 1831 pel calceter Francesc Jover de Vilafranca del Penedès, Jaume Almirall de Puig Despí, el comerciant Miquel Puig de Vilafranca, el calceter Manuel Güell de Vilafranca, l'hisendat Antoni Torres de les Cabanyes i el comerciant Salvador Raventós de Torrelles de Foix. La seva missió era fer viatges amb carruatges cap a diferents indrets de la comarca i a Barcelona. El vint-i-sis d’agost de l’any 1832 ja es va dissoldre. Francesc Jover va demanar als ja no socis que li deixessin un carruatge i quatre cavalleries, conjuntament amb les seves guarnicions amb tot el que tenia la companyia per poder fer els viatges pel seu compte. S’ofereix a pagar el que li demanessin. 

La societat sobre la carrera de Vilafranca a Barcelona (1848)

Els traginers de Vilafranca Magí Janer, Gabriel Jover (familiar del calceter Francesc Jover) i Fèlix Güell van formar una societat el dinous de març de l’any 1848. Portaven  viatgers de Vilafranca del Penedès a Barcelona i viceversa. La duració de la societat havia de ser per tres anys amb els pactes següents:

Cadascun dels socis havia de tenir un cotxe corrent i en estar servible, per poder fer la carrera. La carrera tant de Vilafranca a Barcelona, com la viceversa,  l’haurien de fer els socis amb sis hores cadascuna. El que no ho fes dins el temps assenyalat (menys per algun cas impensat) havia de pagar setze duros de plata, que es repartirià amb els altres socis. La carrera o viatges l’hauran de fer igualitàriament, és a dir no en farà més un que l’altre. Els productes dels seients o localitats dels cotxes seran repartits entre els socis mensualment per parts iguals. Els socis en cada viatge hauran d’apuntar en una fulla: el número de seients que hi ha en el cotxe, localitats que s’ocupen, el lloc o paratge a on han pres viatgers, fins a quin poble han d’anar cada viatger i quantitats que han pagat. La fulla l’hauran d’entregar quant tornin de Barcelona a Vilafranca a una persona que escullin de Vilafranca i la guardarà fins al final de mes que serà quan es passarà comptes. Qui no anoti res d'això pagarà cent reals que es repartiran entre els altres socis. El soci que tenint localitat vacant no la deixi ocupar, pagarà també cent rals. No s’obligarà a cap soci que tingui cotxe de més capacitat, ha de tenir: sis seients en el interior, tres al cupè, és a dir, al departament anterior de la diligència i tres al davant, tots còmodes. Cap dels socis tampoc podrà usar un cotxe més petit del que s’ha dit. Les dificultats o diferencies que hi hagi entre els socis tant de la manera i forma de fer els viatges com per altres coses que tingui relació en aquesta societat, deuran ser resoltes per majoria de vots dels socis i per Vicens Mestres com acompanyant del traginer Gabriel Jover, per Jaume Condis com el de Fèlix Güell i per Jaume Trius com acompanyant de Magí Janer.

En cas d’empatar en la resolució de les diferencies, les hagi de resoldre un tercer, anomenat pels dits Mestres, Condis i Trius de comú acord, o per sort entre els tres que cadascun posaran en càntir o bossa.

Aquesta societat no tindrà cap valor, pel soci que mori, o s’impossibiliti absolutament, que s’haurà d’acreditar en documents, i no poder córrer, a menys que els hereus volguessin seguir formar-ne part.  

Finalment, el soci que s’aparti de la societat, excepte en els motius que s’acaben de dir, pagarà quatre-cents duros de plata, que es repartiran als altres socis.  

El socis signen la formació de la societat davant notari. A més amb fiadors de cadascun. Per part de Magí Janer és el sastre i botiguer Jaume Trius. Per Gabriel Jover el seu pare Francesc Jover i per Fèlix Güell el seu pare Manuel Güell, tots veïns de Vilafranca.

Un soci menys i més carreres (novembre -1848)

El catorze de novembre a Fèlix Güell, pactant amb els altres dos traginers Magí Janer i Gabriel Jover, li han ofert que si se separa de la societat li pagaran vint rals diàriament fins a finals del termini que van fixar de tres anys per poder recuperar la quantitat que va invertir i per tant, no haurà de pagar cap indemnització per abandonar la societat.

Fèlix Güell doncs se separa voluntàriament de la societat amb la promesa que ni sol, ni per medi de cap altra persona, ni amb cap societat, farà d’avui en endavant la carrera de Vilafranca a Barcelona i viceversa, ni amb carruatge de quatre rodes ni de cap altre classe sigui muntat amb molles o sopandes de cuir. Però es reserva fer la carrera amb carruatge de pes (sobre animal), sense portar cap seient si fa el viatge amb dos dies però en portarà si el fa amb tres dies. Sinó compleix restituirà als dits Janer i Jover tots els diners que ha rebut a més de seixanta duros per perjudicis.

Magí Janer i Gabriel Jover deixen oberta la societat  per si volgués entrar de nou Fèlix Güell i també participar en els nous viatges dels cotxes que van a Reus, Tarragona i Vilanova. Confirmen a més, que no augmentaran els preus actuals dels seients sense consentiment de les persones que també han invertit en la societat, en Fèlix Pujol i Jaume Condis de Vilafranca, Isidre Mas de Sitges i Tomàs Castañer de Barcelona.