dissabte, 21 de juliol de 2018

Emigrants del Penedès a Amèrica




El 12 d’octubre de 1778 el rei Carles III d’Espanya firmava el Reglament de lliure comerç que va culminar el procés de lliure canvi iniciat en 1765.
La Corona espanyola fins aquests anys havia mantingut una prohibició de comerciar lliurement – i, fins i tot, de viatjar, i, és clar, d’emigrar a Amèrica.
Fou gràcies, en part, a les Reials Juntes de Comerç es començà a posar fi al monopoli de Sevilla iCadis, i s’autoritzaven algunes Companyies de Comerç privilegiades. Els navegants i els possibles comerciants catalans, mallorquins i valencians, per anar a Amèrica, ja no haurien de matricular-se, de forma més o menys il·legal,a Sevilla, Gibraltar i Lisboa. Amèrica, en aquells moments, tenia uns atractius molt concrets.
D'una banda, a l'entorn del Golf de Mèxic i de les illes del Carib, s'hi produïen algunes de les primeres matèries imprescindibles per als mous sectors naixents de la vella/nova indústria catalana: cotó, café, tabac, cacau, canya de sucre. La transformacio d'aquestes matèries es faria a les ciutats de la costa catalana, o de l'interior, on existia una llarga tradició industrial. O, més endavant, a la mateixa a bastir instal·lacions industrials. 

Aquesta conjuntura la va aprofitar molta gent de Catalunya i del Penedès, i no només en aquests anys sinó en altres posteriors.

Intentarem fem una petita llista d’alguns noms i cognoms del Penedès que he anat trobant en la documentació notarial, que van voler fer “les Amèriques”. Alguns d'ells, menors d'edat, demanaven als seus pares consentiment per poder emigrar i participar en una o altra iniciativa comercial.
No tothom podia gaudir d’aquest viatge o desig de viatjar. Per això, comentaren de quines famílies eren els que intentaven fer-se una nova vida en aquestes terres més llunyanes que les nostres.
Els Miret
L’any 1774 Maria Güell Ferrer, viuda en segones núpcies de l’espardenyer de Vilafranca Joan Miret Prats, redacta testament. Entre altres coses fa deixes al seu fill Joan Miret Güell, que es troba a les Indies servint al rei- així mateix ens ho diu el testament-, 50 lliures. Però més endavant, aclareix que si el seu fill Joan no tornés de les Indies, aquests diners passin al seu germà Josep Miret Guell que era mestre de gramàtica.
Entre 1808 i 1825, Espanya va perdre la major part de l’imperi colonial d’Amèrica.
L’any 1808 dominava un territori immens que s’estenia des de Califòrnia fins al cap d’Hornos, i des de l’Atlàntic al Pacific.
L’any 1825, disset anys després, solament li restaven les illes de Cuba i Puerto Rico a l’Atlàntic ( i les illes Filipines al Pacífic), que va acabar perdent a la guerra de 1898 contra els Estats Units.
La nefasta política colonial dels Borbons (corrupció i marginació dels criolls, espanyols que vivien a les colònies, a nivell polític, obsoleta política comercial, pressió fiscal...) i l’existència, des de la segona meitat del segle XVIII, d’una consciència d’identitat pròpia de cada colònia...va ajudar en aquest canvi.
Joan Miret Güell
Joan Miret Güell segurament abans de l’any 1774, va anar en algun lloc d’Amèrica com a soldat per combatre alguna insurrecció armada d’independència. Sabem que aquest mateix any, hi va haver la guerra d’independència dels Estats Units, dubtem però que ell hi fos en aquesta, ja que Espanya es va declarar neutral en aquesta guerra, tot i que hi va entrar en l’any 1779.
Creiem però, que l’anada de Joan Miret Güell a les Indies va ser més comercial que bèl·lica.
El pare de Joan Miret Güell fou Joan Miret Prats originari de Santa Coloma de Queralt i la mare Maria Güell Ferrer. Entre els seus familiars hi havia teixidors de seda, pagesos, mestres de cases, blanquers i boters. Fa pensar doncs, que l’anada a les Amèriques de Joan Miret Güell eren comercials i ell deuria viatjar tenint algun familiar vivint en un d’aquells països i treballant al comerç.
Manuel Miret Güell
Pere confirmar, encara més el dit abans de Joan Miret Güell, direm que l’any 1811 el boter Marià Miret Comes vivint a Vilafranca, però originari de Sant Pere de Ribes, signa testament. És casat amb Maria Francesca Güell Bonet, filla del blanquer Joan Güell i Maria Ferrer, pares de Maria Güell Ferrer, la mare de Joan Miret Güell.
Tornem al testament del boter Marià Miret Comes. Anomena marmessor al seu fill, també boter, Josep Antón Miret. Especifica, en el seu testament Marià, que el seu altre fill Manuel Miret Güell està viatjant cap a Amèrica i se li donin 600 lliures, una quantitat molt alta, per fer front a les despeses de l’estada i treball en algun d’aquells països que no anomena.
El testament el signa a la casa que té en propietat al carrer Raval de la Font de Vilafranca.


Joaquim Olivella Sala
En les llicències d’embarcament concedits a ciutadans de Catalunya per a “passar” a la illa de Cuba, concretament a la Havana, a l’any 1813 hi surt Joaquim Olivella Sala de Vilafranca. La raó del viatge ens diuen els documents que és per anar a recollir una herència. Fet aquest, que ens indica que algun altre familiar seu hi va viatjar i morí en aquesta illa.
Joaquim era fill de Fèlix Olivella Cortali i Maria Antònia Sala de Vilafranca. Un germà de Joaquim, en Joan Olivella Sala, havia estat al servei del rei de subtinent en la infanteria de Santa Fe i va lluitar en la guerra del Francès. L’any 1817 ja havia sortir d’aquest servei i es casà amb Maria Batlle Bertran, filla d’un alt càrrec del tribunal de la Inquisició i terratinent de Vilafranca. Sabem de més d’un Batlle que va anar a comerciar a la Havana i s’hi establí. L’herència a cobrar podria haver vingut d’algun membre d’aquesta branca familiar.
Entre els familiars de Joaquim Olivella Sala hi ha negociants, apotecaris i també boters.
L’any 1816 en altres llicències d’embarcaments a Cuba, hi torna a sortir Joaquim Olivella Sala, que en aquell moment tenia 18 anys  (l’any 1813 en tenia 15), demanant establir-se a la Havana comercialment.
Miquel Vinyals Devesa
El 18 de gener de l’any 1819 dóna permís, a través document notarial, Josefa Devesa viuda d’Antoni Vinyals Ricart perquè el seu fill, solter, pugui viatjar a la illa de Cuba, a la ciutat de la Havana.
El seu pare Antoni Vinyals Ricart és originari d’Esparreguera, el seu ofici era passamaner, persona que fabrica o ven objectes de seda. Una germana de Miquel i fill d’Antoni va ser monja al monestir de Santa Clara de Tarragona. L’hereu va ser Josep Vinyals Devesa i va viure a Vilafranca també amb l’ofici de passamaner.
El gènere resultant d’aquest ofici podria haver estar la raó d’embarcament de Fèlix cap a Cuba, per poder vendre i/o establir una botiga en aquella illa de productes realitzats amb la seda.


Fèlix Vinyals Devesa
Germà de l’anterior. El mateix any, la seva mare Josefa Vinyals Devesa dóna també el consentiment/permís perquè el seu fill s’embarqui. En aquest cas, però, cap a Colòmbia, concretament a la ciutat colombiana de Santa Marta.
Tot i així l’any següent el 1820 es torna a trobar un altre permís matern perquè pugui embarcar-se a la illa de Cuba, a la Havana. Cal entendre que segurament no li van concedir que pogués anar a Colòmbia.
Pot semblar evident l’amplitud que li volien donar al negoci de la seda. En el document notarial s’especifica que Fèlix Vinyals és resident a Barcelona i no a Vilafranca, on podria haver tingut també en aquesta ciutat una botiga.
Pau Parrot Piloti
Hi afegirem en aquest llistat un vilafranquí, que molt probablement ajuda al transport de gènere cap a Amèrica de les nostres contrades. L’any 1826 Pau Parrot Piloti signa testament. El seu domicili és al carrer de la Fruita de Vilafranca. Redacta el testament en algun lloc de l’oceà Atlàntic: “...trobant-se en ocasió d’haver marxat a l’Amèrica...”. En aquesta ocasió no sembla que visqués en alguna ciutat d’allà, sinó que hi viatjava, ja que era capità d’una nau, d’un bergantí, que tenia el nom de Nostra Senyora de Montserrat. Era nascut a Vilafranca del Penedès. Fill d’Oleguer Parrot i Raimunda Tort.
Pau Barber Trius
El vuit d’agost de l’any 1820 Francesc Barber de Vilafranca signa permís patern al seu fill Pau perquè pugui viatjar: ”per un temps” a Puerto Rico. La mare de Pau fou Gertrudis Trius, filla d’un cantirer. Potser els càntirs de Vilafranca van ser el motiu del viatge i vendre’n en aquest país.
Francesc Mainer Llopart
Fou el 1828 que ell mateix demana permís per poder embarcar-se per anar a la Havana per a unir-se a la casa de comerç que el seu germà Josep Mainer Llopart té en la dita ciutat. És natural de Vilafranca, però resideix a Barcelona. Té 42 anys en aquest moment. És fill de Francesc Mainer Alcover i Francesca Llopart. Està casat amb Manuela Ferrer.
L’avi Jaume Mainer era espardenyer a Vilafranca.
Demana el permís perquè sap que existeix un comerç lliure entre Espanya i les Indies. La seva esposa li dóna el consentiment perquè viatgi (era una de les condicions que hi havia d’haver si estaven casats els que es volien embarcar-se).
Vivien a Barcelona al carrer del Carme número 21, quart primera. Francesc, era nebot del metge cirurgià Antoni Mainer Alcover. a l’inici de la guerra del Francès, auxiliava els ferits ingressats a l’Hospital de la Vila. L’any 1810, el General Teodoro Reing el nomena cap de la plaça de Tarragona, cirurgià del Regiment SuÍs de Wimpffen, al que ingressa com a practicant quan encara era estudiant. Treballà a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona i fou un numerat cirurgià del col·legi de Barcelona després de la Guerra del Francès.
El carrer Acosta de l'Havana vella 

Jaume Raventós Pometa
Fou el deu de setembre de l’any 1847 quan els seus pares, Fèlix Raventós i Maria Pometa de Vilafranca, li signen el permís per poder viatjar cal a les Amèriques, concretament a Cuba. El seu pare tenia l’ofici d’esparter.
El nou d’abril de l’any 1862 els seus pares manen fer un document notarial en què entre altres coses diuen: “ ...que su hijo Jaume Raventós Pometa que residia en la ciudad de Santiago de Cuba falleció el 17 de marzo del año 1861 habiendo otorgado testamento el dia 14 de marzo del mismo año...y siendo de ellos todos los bienes, derechos y accciones de su hijo...otorgan poder a Melchor Raventós, vecino del comercio de Santago de Cuba para que los represente...”.
Salvador Cuyàs
L’any 1848 els marmessors del testament del xocolater Joan Cuyàs de Vilafranca fan inventari dels seus béns. Vivia en la casa pròpia al carrer de la Font de Vilafranca on hi tenia també la seva fàbrica de xocolata.
Entre altres béns també li pertanyien els que tenia el seu fill difunt Salvador Cuyàs a Amèrica. Els marmessors li reclamen a la muller de Salvador, Teresa, que li fes entrega de tots els títols de propietat del patrimoni del seu marit a Amèrica. Ella respon que del treball del seu marit a la Havana només li consta a partir d’un testimoni que li va dir que el seu marit patia demència (ens clarifica que ella no la va acompanyar en la seva estada a la Havana), i que disposa de set cartes referents al comerç que practicava allà donades pel comerciant de Vilanova i la Geltrú, Francesc Ventosa, i res més i això és el que entrega als marmessors del dit Joan Cuyàs.
Joan Alaio Olivella
Sabem que l’any 1854 ja vivia a la Havana. Era originari de Vilafranca. El 17 de gener d’aquest any el seu germà Manuel Alaio Olivella en un acte notarial diu que el seu germà Joan : “...veí de la Havana...” li ha escrit una carta igual que al seu pare Magí dient-li que li cedeix la part de l’herència del seu comú germà Pau Alaio Olivella, que morí a Vilafranca, era solter i havia estat alguns anys vivint a la Havana.
A la vegada demana al seu pare Magí, en la dita carta, que li enviï 100 duros que li correspon d’aquesta herència. El pare Magí, tot i dient: “...a pesar que dita carta es un documento poco formal...” accepta i reconeix davant notari l’entrega d’aquesta quantitat.
Al mateix temps el propietari Magí Alaio en el mateix document li reclama al seu fill Joan que investigui si el seu germà difunt tenia a la Havana: “...algunos créditos...” que els volia cobrar i per això anomena procurador seu al fill Joan Alaio Olivella perquè els cobri en el seu nom.
Aquestes Alaio eren familiars dels propietaris del mas de l’Alzina de Vilafranca del Penedès. Un dels masos que tenen origen medieval i  que encara hi resten vestigis.
Buenos Aires 

Pau Girona Capellades
L’any 1854 Joan Girona i Josefa Capellades de Vilafranca, signen document notarial per donar el consentiment al seu fill Pau Girona, solter de 21 anys, que vol anar a Cuba a reunir-se amb els seus germans i dedicar-se a la carrera del comerç.
Josep Gener Trius
el 29 de setembre de l’any 1860 Magí Gener Estalella que té l’ofici de majoral de diligències i Teresa Trius, naturals de Vilafranca, signen consentiment patern perquè el seu fill Josep que té 14 anys, els hi ha manifestat que vol “passar” a la ciutat de Santiago de Cuba o: “...en otro cualquiera punto de ultramar que le convenga para dedicarse a la carrera del comercio...”
El seu oncle fou el boter Fèlix Gener Estalella. La família Gener ja era comerciant i disposaven de molt de patrimoni pel Penedès degut a aquesta causa. Eren familiars del Miret Güell que hem parlat anteriorment. Van obtenir per herència la casa d’aquests últims del Raval de la Font de Vilafranca.
Un altre oncle seu, en Pau Jané Estalella, també va demanar permís per poder embarcar a Cuba l’any 1833. s’havia de reunir amb el seu familiar Josep Ventosa (que també hem comentat més amunt) que vivia a la Havana.
És per tant, lògic que més familiars demanessin anar cap a les Amèriques, on sabien segur que els beneficis/guanys eren prou atraients.
Josep Gili Ribé
El gener de l’any 1874 sabem de la mort del fuster Josep Gili Ribe, originari de Vilafranca a la ciutat de Buenos Aires, a l’Argentina i que era solter.
A l’Argentina, en aquest mateix any, hi va haver una revolució, un dels últims intents del Partit Lliberal d’imposar-se en el govern nacional. No sabem si la seva mort fou producte d’aquest alçament.
Pere Gual
L’any 1874 vivia a Buenos Aires. Era natural de Vilafranca del Penedès. Familiar dels Alaio del Mas de l’Alzina i del Mas de la Riba, situat al terme de Santa Margarida i els Monjos. Molt probablement era mercader com molts dels seues familiars.
Fèlix Capdevila Güell
L’any 1875 ens surt en la documentació notarial que resideix a Ultramar, sense especificar el país. Natural de Vilafranca del Penedès.
Enriqueta Gener Formosa
Germana del comerciant vilafranquí amb domicili a Barcelona, Antoni Gener Formosa. Enriqueta vivia a l’Havana. Estava casada amb el Vendrellenc Rafael Mañé Marquès. L’any 1877 el seu germà Antoni, com a procurador d’Enriqueta, fa diferents encàrrecs per cobrar uns deutes que pertanyien a la seva germana.
Sabem que Enriqueta i Rafael  vivien a l’Havana “vieja”, al carrer Acosta número 77, on a principis del segle XX hi havia l’ambaixada espanyola.
ja hem parlar de la família Gener, molt viatgera en aquelles contrades i fins ben bé a principis del segle XX van obtenir molts guanys que van invertir en les nostres terres i fins i tot a Barcelona.
Antoni Colomer Baltà
En el cens de població de Vilafranca del Penedès de l’any 1877 consta al carrer de Sant Pere que hi viu la família del boter Antoni Baltà Camprubí i la seva filla Teresa Baltà Sabat amb el seu marit, també boter, natural de Vilanova, Francesc Colomer Palau. Està també censat en aquesta casa el fill d’ambdós, Antoni Colomer Baltà, que ens diuen les dades que té 19 anys, és solter, boter i està a Ultramar, per tant absent del dit domicili.
Magdalena Baltà Sabat, germana de la seva mare, fou la muller del sastre de Vilafranca Josep Alegret Cuyàs, familiar dels Alegret Vilaró impressor.
Pau Guasch Estalella
L’any 1884 era resident a Ultramar. la seva mare Teresa Estalella Sivillà viuda de Josep Guasch Mestre de Vilafranca, és el seu procurador. En nom del seu fill, Pau, com hereu dels béns del seu marit, ven i estableix terres i cases que tenia en propietat el pare difunt en nom del seu fill absent.
Molt probablement deuria tornar a Vilafranca, ja que l’any 1900 es fabrica i es col·loca una làpida amb el seu nom al cementiri de la Vila.
Eren familiars dels Güell que hem comentat més amunt.
Ramon Fontanals Rovira
L’any 1905 Ramon és comerciant i resideix a Santiago de Cuba. Natural de Vilafranca del Penedès. En aquest any anomena procurador a Jaume Soler Giralt de Vilafranca perquè actuï en el seu nom en afers econòmics a la vila.
Forum Berger-Balaguer de Vilafranca 

Manuel Baltà Dias i Família
El 22 de febrero de l’any 1908 es signen els capítols matrimonials entre el pagès Josep Santó Albet de 35 anys, fill de Pau Santó Ventosa i Magdalena Albet Guitart, naturals de Castellet i la Gornal i Sant Marti Sarroca respectivament i la noia Rosa Baltà Robert de 35 anys, de Vilafranca, filla de l’adroguer Manuel Baltà Dias i Rosa Robert Romagosa, que són nascuts a la ciutat de Manzanillo de Cuba, segons ens diu el document notarial. En realitat, no van nèixer a Manzanillo, sinó que eren originaris de Vilafranca del Penedès i van residir a Manzanillo durant força temps fins que hi van morir.
Manuel era fill del sabater Joan Baltà Termens i de Josefa Dias de Vilafranca. Manuel i Rosa Robert van tenir tres fills: Manuela Baltà Robert que es casà a Vilafranca amb el comerciant de Miralles, Celestí Alemany Sadurnil’any 1888; Rosa Baltà Robert que es casà amb el pagès Josep Santó Albet natural de Castellet l’any 1908 i la Dolors Baltà Robert que va morir soltera.
Concepció Vallès Vallès i familia
El 27 d’abril de l’any 1910 el farmacèutic Joan Bosch Borrell de 46 anys, viudo de Maria de la Concepció Cabeza Codina, natural de Sant Llorens d’Hortons, fill de Francesc Bosch i Maria Borrell, naturals del mateix poble d’Hortons, signa capítols matrimonials amb Concepció Vallès Vallès de 24 anys, natural de Palma de Soriano (Santiago de Cuba) filla de Pere Vallès Marimon i Magdalena Vallès Balada, naturals de la Llacuna, però que van morir a Cuba.
Un altre exemple de gent del Penedès nascuda a les Amèriques, gràcies o no, de l’embarcament que van fer els seus pares en èpoques anteriors.
Francesc Marti Güell
En el cens de població de Vilafranca del Penedès de l’any 1910 hi consta la família del pagès Francesc Martí Rovira, de la seva muller Francesca Güell Rovirosa, que és espardenyera i el seu fill Francesc Martí Güell de 25 anys, que treballa com a dependent però ara és absent i viu a l’Havana.
Francesca Güell, la mare, era filla del paraire Fèlix Guell, que ja hem comentat més amunt.
Josep Bosch Mata
Encara a principis del segle XX trobem documents notarials on els pares donen consentiment patern perquè el seu fill s’embarqui cap a les Amèriques.
Un exemple és el del boter de Santa Fe del Penedès Josep Bosch Isach, que signa  en un document notarial, el consentiment perquè el seu fill Josep Bosch Mata de 20 anys, es traslladi a la República Argentina o: “..cualquier parte de América en la fecha que crea oportuno...” No ens explica la raó, però cal suposar  que seria el comerç, tenint en compte l’ofici de la família de boters.
Maria del Remei Balaguer Ribes i família
El dia 11 de febrer de l’any 1914 es signen els capítols matrimonials entre Pau Emili Berger Dussourd, natural de Barcelona, comerciant de 29 anys, fill de Joan Berger Muller i Apolonia Dussourd naturals d’Arsuchwiller i Chatenvis (Alsàcia) respectivament i Maria del Remei Balaguer Ribes de 19 anys, nascuda a l’Havana, però vivint actualment a Vilafranca, filla de Jaume Balaguer Marti i Remei Ribes Rius, naturals de Vilafranca i Olesa respectivament. Com a testimonis hi ha el seu germà Josep Balaguer Ribes també nascut a l’Havana i veí de Vilafranca.
Escriure sobre la família Berger-Balaguer seria extens en aquest apartat. Només recordar que actualment a Vilafranca existeix la casa Berger, de construcció modernista de l’arquitecte Santiago Güell que es va fer pels guanys que hi varen tenir a les Amèriques els Balaguer. En aquesta casa s’hi fan exposicions en la planta baixa, on hi havia les cavallerisses i a la primera planta hi ha el Fòrum o sala per a fer diferents actes culturals.
El pare, Jaume Balaguer Marti, ja se l’anomenava “el americano” que es va casar amb Remei Ribes i aquesta en segones noces es casà amb el jutge Elies Valero.
El germà Josep Balaguer Ribes, que era advocat, es va casar l’any 1938 amb matilde Vanderavera Nusbaum viuda de René Fernando Duverger resident a Barcelona, nascuda a Lieja (Bèlgica).
Fins aquí aquest petit llistat de noms i cognoms de gent del Penedès que he trobat en la documentació de protocols notarials de Vilafranca del Penedès. Lògicament si l’ampliéssim amb documentació de Vilanova i la Geltrú i/o de Sitges o d’altres pobles del Penedès seria molt més llarga. Hi ha més d’un llibre editat per poder anar més lluny del que jo he deixat apuntat aquí.







divendres, 18 de maig de 2018

La construcció de l'església dels Dolors (1700)



Va ser l'any 1699 quan es van posar les bases per la construcció de l’església dels Dolors de Vilafranca, situada a la plaça Jaume I al costat de la capella dels Socors, actualment de Pelegrí.
A l’interior de l’església de Santa Maria ja hi havia una capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors. Aquesta capella estava administrada per l’anomenada congregació dels Dolors de la Verge Maria. Aquest any formaven part de la dita congregació diferents preveres i gent de la vila: els preveres Jacint Masip, Josep Maxi, Francesc Bartomeu, Pere Guasch, Bartomeu Salmoi, Pere Balaguer i Balaguer, els notaris Jaume Tort, Josep Soler, Josep Rovira, Dídac Miret, Joan Aguilera, Josep Marti Ferrer, els negociants Joan Sala, Josep Salvador, el metge Pau Guell, el passamaner Miquel Sans, els pagesos Joan Pau Somó,  Joan Ferrando, Jaume Requesens,  Ramon Soler, el sabater Jeroni Planes, els adroguers Felip Ribera, Francesc Urgellés, el marxant Magí Càller, el teixidor Josep Martorell, el candeler de cera Francesc Miret, l’argenter Quinti Busquets, el paraire Fèlix Urgellés, l’apotecari Josep Olivella, el botiguer Pere Paulí, el cantirer Josep Borràs i el forner Ramon Isern. Com es pot veure eren gent important els que regien aquesta congregació de la capella de la Verge dels Dolors. Cal dir-ho tenien un paper important en la Vila de Vilafranca del Penedès.
Tots els anomenats estaven congregats a l’interior de l’església de Santa Maria, conjuntament amb el sotsdiaca Josep Balaguer, que era el fundador del benefici de la capella dels Dolors situada dins l’església de Santa Maria.

La compra d’una casa (1697)
Tots els congregats van explicar el que va fer la congregació l'any anterior: Van comprar una casa que hi havia a l’espai, on ara està edificada la capella dels Dolors.  Es va comprar el 12 de setembre de l’any 1697 a la viuda Maria Vives, muller del cantirer Ramon Tomàs.
La casa tenia un pati al darrera i dos portals que donaven a la plaça de l’Oli (actual de Sant Jaume I).
Els límits de la casa eren, a l’est la mateixa plaça de l’Oli, al sud la capella dels Socors o de Sant Pelegrí, part de la casa que és de la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria (seria després la carnisseria dels capellans), a l’oest l’estudi de la Universitat de Vilafranca (és a dir, l’escola on s’ensenyava llatí i altres matèries) i al nord amb el corraló que va de la plaça de l’Oli als estudis (l’actual corraló tancat anomenat de Serraülls).
Decideixen tirar a terra aquesta casa i edificar l’actual capella o església dels Dolors en aquest mateix espai.
La primera pedra (1699)
El dia15 de març de 1699 se celebrà a Vilafranca un acte cerimonial, a la vegada festiu, per celebrar la posada de la primera pedra en l’església nova de Nostra Senyora dels Dolors. Hi són presents:
El notari que aixeca acte Ignasi Marti, que era el secretari de la congregació, els notaris Josep Soler i Manuel Macià, l’argenter Quintí Busquets, l’adroguer Felip Ribera, el paraire Pere Balaguer i els botiguer de teles Pere Paulí, com a testimonis i en representació de la congregació.
Hi assisteix també el rector de l’església de Sant Pere d’Avinyonet, Joan Mas Duran, el representant del Bisbat de Barcelona, el prevere Benet Sala i el prevere Josep Moixí, vicari de l’església de Santa Maria de Vilafranca.
La primera pedra és posada per Jaume Tort, degà de Vilafranca, el batlle de Vilafranca Josep Salvany, els teixidors Joan Esteve i Pere Veguer, l’apotecari Josep Soler, el pagès Gabriel Miret i el paraire Josep Marrugat, com a jurats de la Universitat de la Vila i el prevere Josep Masip. És beneïda pel vicari de Santa Maria, Josep Moixí.
Es va donar llicència episcopal per la seva construcció en una carta dirigida a l’església de Santa Maria datada el 22 de novembre de l’any 1698.
Visita de l’obra (1699)
El dijous, 25 de juny de 1699, amb la presència dels mestres de cases Pere Blanc, Josep Blanc, Josep Ivern i Josep Mongrat, tots habitants en Vilafranca del Penedès, són els encarregats i els que estan construint l’església dels Dolors.
Els anomenats mestres de cases, per manament del prevere Jacint Masip, representant de la congregació dels Dolors, ordenen aixecar acte al notari Ignasi Marti de Vilafranca, explicant el següent:
En un cantó de la casa, que hi havia construïda, és on es va posar la primera pedra per l’edificació de l’església. La pedra és quadrada i té una amplada de tres pams i quart. És la primera pedra del fonament. Es continuà posant fonament en línea recta des d’aqueta pedra fins el carrer (o corraló) dels estudis. Una vegada arribat aquí, també en línea recta es continuà fins davant la plaça de l’Oli.
Tots els mestre de cases estan d’acord que així s’ha fet i s’ha començat pel cantó que era abans la casa que hi havia construïda, propietat de la congregació dels Dolors i comprada a la viuda del cantirer Tomàs. Asseguren que tots tenen art i perícia de mestre de cases i presten jurament que així és, davant notari.
Sembla ser que aquest document es deuria fer només per assegura que l’edificació de l’església dels Dolors estaria ben feta. S’havia de mirar sobretot, com estaven fets els fonaments. A més, havia de seguir les línies exactes de la casa que abans hi estava edificada, la de la vídua Tomàs.

Benedicció (1703)
El diumenge 20 de març la construcció de l’església dels Dolors és acabada. Uns dies abans es va beneir la nova església. Els documents notarials d’aquell anys ens ho recorden així:
El burgès i notari Manuel Macià aixeca acte, com a procurador de la congregació de Nostra Senyora dels Dolors, amb la presència del veguer, notari i també burgès Jaume Tort i el batlle de Vilafranca, el notari Josep Soler i també en presència del vicari de l’església de Santa Maria, Josep Moixí, i els prohoms de la Universitat de Vilafranca Dídac Miret, Pere Balaguer i Josep Tutusaus i moltes altres persones, es va fer la benedicció de  la nova església per part del Bisbe de Barcelona, Josep Romaguera, el dia 16 de març d’aquest any 1703, conforme el ritus i cerimònia del ritual romà i de l’ordinari, segons la documentació notarial.
L’any 1853 hi ha una ampliació del cambril, projecte de l’arquitecte barceloní Elies Rogent Amat. va desenvolupar la seva activitat professional a Barcelona, però també a Vic, d’on va ser l’arquitecte municipal.
El 1873 hi va obres d’ornamentació.
L’any 1879 hi trobem una data que ens diu que té  270 metres quadrats de superfície. Sembla que és també el que tenia en origen, perquè no hi consta cap ampliació. Els límits d’aquest any de l’església ens la situa d’aquesta manera: ...a l’est la capella dels Socors o de Sant Pelegrí, a l’oest el carrer de Serraülls, al sud la casa de Josep Gatell i al nord la plaça de l’Oli.
L’any 1883 hi ha restauració de la nau i altar major i la construcció de finestrals.
El 1889 s’hi fa un nou paviment interior.
L’any 1934 és incendiada conjuntament amb l’església de Santa Maria i la capella dels Socors.
L’any 1939 hi ha obres de restauració. Des de llavors no s’ha fet cap intervenció, que creiem que caldria, per la seva bona conservació, tan a la teulada com a les parets que l’envolten.



dijous, 5 d’abril de 2018

El monestir dels caputxins de Vilafranca del Penedès (1581-1835)


Convent de caputxins de Vilafranca en el mapa titulat Província Cataloniae cum confiniis (1649).

L’orde mendicant franciscana fou fundat per sant Francesc d’Assis el 1208. Del moviment religiós franciscà sorgiren tres ordes bàsics: l’orde primer, seguit per tres grans famílies, els anomenats simplement franciscans, els conventuals i els caputxins; l’orden segon, seguit per diverses classes de religioses, especialment les clarisses i concepcionistes; i el tercer orde, seguit per seglars d’ambdós sexes, coneguts com a terciaris franciscans i també per diversos religiosos i religioses terciaris de moltes congregacions.
L’orde dels caputxins neix al 1520 quan alguns frares franciscans, desitjosos de tenir una vida més contemplativa i observant de la regla original, van retirar-se a viure com a eremites. Dirigia aquests frares Matteo da Bascio, el qual la Inquisició va perseguir perquè havia abandonat l’obediència del seu convent per iniciar el nou tipus de vida. Matteo i alguns companys van trobar suport entre els camaldulesos, raó per la qual van incorporar al seu hàbit la caputxa punxeguda que portaven aquests, com també l’obligació de dur barba.
El bisbe de Barcelona va autoritzar l’establiment d’un convent caputxí a Vilafranca l’any 1581 i el va dedicar a la verge de la Concepció. El seu origen cal cercar-lo en el frare Josep de Rocabertí que amb motiu d’uns sermons a la vila, va prendre la iniciativa de cridar els caputxins a establir-se a Vilafranca. Foren adquirits uns terrenys prop de la muntanya de Sant Jaume (la del costat de la de Sant Pau). El 1582 es va posar la primera pedra del convent i els primers caputxins s’establien provisionalment a l’ermita de Sant Pau.
A causa de la insalubritat del lloc, la gran distancia amb Vilafranca i les pèssimes condicions en que es trobava el mateix convent, el capítol de 1623 va acordar el seu trasllat a un lloc més idoni.
El convent vell situat a Castellmós
El 20 d’abril de l’any 1624, el frare caputxí, ministre provincial dels franciscans caputxins de Catalunya, en virtut d’una carta de Roma, enviada el 30/12/ li fa saber que el Papa Urbà VIII va concedir el trasllat del convent i la venta dels llocs i cases on hi havia el convent vell i aprova la nova construcció.
Fa memòria de que l’any 1593 van anomenar al noble Dalmau de Copons Bartomeu fill del noble Jaume de Copons i casat amb Francesca Aiguaviva Tamarit, que vivia entre Vilafranca i Barcelona, perquè en nom del Papa, pugui vendre les restes del convent vell dels caputxins. Els diners d’aquesta venda van servir per la construcció del nou edifici, que estarà situat a  prop de l’església de Santa Maria Magdalena.
De totes maneres, com que les restes del monestir vell van ser donades a la Universitat de Vilafranca, va ser aquest, qui va vendre els seus béns. Fou el burgès Pau Roig, com a representant de la dita Universitat, quan aquell mateix any va vendre al fill de Dalmau de Copons, Francesc de Copons i d’Aiguaviva totes les restes del convent vell, amb la seva església, l’hort i terres contigües que estaven situades a la partida dita de la font de Castellmós a la base de la muntanya de Sant Jaume.
Els límits del convent vell eren a l’est amb terres del cisteller Pau Rodó, al sud amb terres del burgès Pau Roig, a l’est amb terres dels hereus del pagès Pau Torrents que antigament eren del pagès Lleó de Pacs i pel camí que va de l’ermita de Sant Pau al lloc de les Cabanyes i al nord amb terres del flassades Onofre Planes que eren del burgès i notari Miquel Bartomeu.
El convent pagava rendes al priorat de Sant Sebastià dels Gorgs. També pagaven sis quartans d’ordi als hereus del matalasser Magí Urgell per una vinya, pròpia dels caputxins, que estava situada a Puigroig, prop de Sant Pere Molanta i per una altra terra situada a Sembra morta, prop de la muntanya de Sant Jaume, pagava sis quartans d’ordi als hereus del pagès Pere Oliver.
Aquestes terres també es van vendre. La quantitat total que van cobrir per la construcció del nou convent van ser 400 lliures. Una quantitat molt considerable.
Un sumari geogràfic i polític de les quatre parts del mon: en vers hendecasíl·lab, any 1795 del historiador caputxí del convent de Vilafranca, Ferran Esther que mori a Barcelona el 1809
El convent nou
La primera pedra del nou edifici es va posar el 1624 i el 1626 es va dedicar també a la Immaculada Concepció.
El 27 d’octubre de l’any 1625, ja estava reconstruït el nou convent. Ho sabem per diferents dades, una d’elles quan el notari Josep Soler de Vilafranca, com a procurador del noble Anton de Monner i Bassedes originari de Camprodon, però vivint a Vilafranca, aixeca acte del dipòsit del cos del seu germà, monjo del monestir de Ripoll a l’església del convent dels caputxins de Vilafranca. Demana situar-lo a dins la capella del Sant Crist, que és la primera capella entrant dins de l’església a mà dreta. El situen aquí mentre no trobin altre cementiri i poder-lo traslladar.
El frare caputxí Bernat del Carrós accepta el dipòsit.
Aquest segon convent no va durar molts anys; el 1640 fou incendiat en l’època de la guerra dels Segadors i el 1642 reconstruït de nou.
Durant diferents anys posteriors i fins la seva desaparició són més d’una les donacions o legats que rep el monestir dels caputxins per part de gent del Penedès. Per exemple, l’any 1721, Francesca Tort viuda del noble Josep de Salvador, vol que s’hi celebrin 150 misses en el convent, segons el seu testament, a més de deixar-li 15 lliures.
Aquest mateix any el pagès Josep Font el cinc de novembre signa el seu testament dins una cel·la del convent dels pares caputxins. Demana ser enterrat al dit convent en el lloc on hi ha enterrats els seus pares.
El 1733 el noble i advocat Pau Salvador Gual vol ser enterrat a l’església de Santa Maria, portant l’hàbit dels pares caputxins i mana que s’hi celebrin 100 misses per la seva ànima.
L’any 1834, amb la idea de la construcció del nou cementiri de Vilafranca, es diu que només hi ha en aquell moment dos sepultures. Una dins la capella del Sant Crist i una altra que està al terra de l’església, que és del conseller de la Universitat Joan Gras, candeler de cera de Vilafranca. El frare caputxí Valentí d’Areny ho confirma.
El 1835 fou abandonat definitivament i incendiat, els terrenys van passar a mans municipals i el 1839 comença a funcionar el cementiri.
Plànol de l'actual cementiri de Vilafranca del Penedès

La construcció de l'actual cementiri de Vilafranca va iniciar-se l'any 1787 arrel de les obligacions de portar els cementiris fora les muralles de les ciutats per evitar les propagacions de certes malalties contagioses com el còlera. El 1808 hi va haver la benedicció del solar que ocupava l’antic convent dels frares caputxins. El 23 d’abril del 1839 es beneïa el recinte.
Un topònim deixà l’existència del convent, en un document de l’any 1856 ens diu que després de la Segona Carlinada, l’Ajuntament de Vilafranca, va prendre la decisió de posar portes a l’entrada del carrer dels Ferrers i lliurar les claus a la Comandància militar. Els veïns demanaven l’enderroc del portal, en aquell moment anomenat dels Caputxins, que estava en molt mal estat.

divendres, 2 de març de 2018

El testament de Ramon Copons i Tamarit (1674)




La nissaga dels Copons prové de les planes de Lleida on les guerres de bandositats de la noblesa va ésser una constant durant tot el segle XII. La nissaga es va anar diversificant (La Manresana, Bullidor, Malmercat, Puigroig - Vilafranca del Penedès , Barcelona ...) A més de militars, els Copons ocupaven alts càrrecs de l'administració, la justícia i el clergat de Catalunya. Es van emparentar amb les més importants famílies nobles del Principat.

Comentarem aquí un dels de Vilafranca, en Ramon de Copons anomenat de Barcelona i de Vilafranca, fill de Dalmau de Copons i Francesca Tamarit.

El seu germà Jaume de Copons i de Tamarit, fou ardiaca d’Andorra, canonge de la Seu d’Urgell, bisbe de Vic (1664-1674) i de Lleida (1674-1680), va ésser nomenat President de la Generalitat de Catalunya el 22 de juliol de 1662.

El dia vuit de desembre de l’any 1669 Ramon de Copons i de Tamarit entrega el seu testament al despatx de la casa del notari Josep Marti de Vilafranca, situada al carrer de Sant Joan.

El dia 25 d’octubre de l’any 1674, després de la seva defunció, a casa del mateix notari, amb la presència del seu fill Antoni de Copons i Grimau de Barcelona s’obre i es publica el seu testament. Fent un llistat i comentari del seu testament podem veure quin tipus de noble era i quin patrimoni tenia a Vilafranca, al Penedès i altres llocs.

També com a testimonis en el moment d’obertura del testament, hi és present el noble Miquel de Masdovelles (familiar dels poetes de l’Arboç del Penedès), el cavaller originari de Camprodon que vivia a Vilafranca, Joan Monner de Boixedes i el cavaller Joan de Palau.

Els marmessors

Qui ha d’organitzar tots els seus legats i ordres que mana en el testament, els seus marmessors, són la seva muller Agnès Grimau, el seu germà Jaume de Copons, el seu cosí germà de línea paterna, el seu fill primogènit Anton de Copons i Grimau, i els altres dos fills seus, Ramon de Copons i Dalmau de Copons.


L’enterrament

Mana ser enterrat a l’església de Santa Maria de Vilafranca, concretament en la capella de Santa Llúcia. Ordena que el seu enterrament es faci amb la menys pompa possible. Diu també que al cap d’un any, després de la seva mort, es faci enmig de la capella una inscripció sobre una pedra amb les armes de la casa de Copons

Ens anuncia que en la dita capella ja hi ha un vas o túmul on hi ha els ossos del seu besavi en Joan de Copons, casada amb la besàvia Elfa d’Espitlles, que fou el primer de la casa dels Copons, casat al Penedès.

Vol que el seu cos tingui l’hàbit del pare Sant Francesc en lloc de mortalla. Després de la seva mort, vol que li siguin celebrades 3000 misses.

A l’hospital general de la Santa Creu de Barcelona li deix 100 rals, per fer regals als malalts, als hospitals de misericòrdia i orfes de Barcelona els hi deix 50 rals. Això en quant a Barcelona.

Al Penedès, deix a l’església o capella de Nostra Senyora de Pennafel, situada al territori d’Olèrdola, 100 rals.

La seva família

Al seu fill Ramon de Copons li deix 200 lliures i 1000 lliures que li pertany per dret de legítima que li pertany sobre totes les seves propietats.

A Dalmau de Copons, l’altre fill, li deix també 200 lliures i les 1000 lliures per la mateixa raó. El mateix a un tercer fill, de nom Francesc de Copons i al quart de nom Joan de Copons.

El primogènit Anton de Copons i hereu, estava casat amb Maria Gràcia de Pinós i Rocabertí. L’any 1666 en els capítols matrimonials de tots dos ja li va fer la donació hereditària de tots els seus béns patrimonials. Maria Gràcia va néixer a Barcelona a l’any 1650. Era filla de Josep Galceran Santcliment i de Perapertusa, senyor de Santa Maria de Barberà, mestre de camp general de l’exèrcit de Catalunya i un dels caps del bàndol, revolucionari català el 1640. Tot i que deixava 20000 lliures per la seva muller Inés amb usdefruit abans que el fill hereu tingués l’edat reglamentària per poder administrar els seus béns.


Els seus béns, anys 1666 al 1669

Continua el testament fent un llistat de tots els seus béns recollits durant aquests anys, fins el dia i any que va signar el seu testament.

A la taula de canvi de Barcelona, que era aquella institució econòmica pròpia de l’Edat mitjana que facilitava la mobilitat de capitals. És el procedent més directe dels bancs públics. En aquesta taula la seva muller i ell mateix, hi devia 5795 lliures i 19 sous.

D’aquestes quantitats, ordena que es vengui or, plata o tapisseries, allò que li sembli al Bisbe de Vic, el seu germà Jaume de Copons, per poder pagar aquesta quantitat.

També mana al seu germà que vengui mobles que tingui a casa seva, per poder pagar la dot a la seva filla gran Francesca de Copons, quan s’hagi de casar.

A la seva filla segona filla Josefa de Copons, que està atorgada en el convent de Santa Maria de Jonqueres, el monestir de monges de Barcelona, que va estar al carrer Jonqueres des del segle XIII fins al XIX, 500 lliures i 75 lliures anuals.

A la seva tercera filla, Teresa de Copons, que ja té l’hàbit en el dit convent de Jonqueres, altres 500 lliures i 75 també anuals.

A les seves germanes, Maria de Copons, que és abadessa de Sant Pere de les Puel·les, també a Barcelona i a la monja Custòdia de Copons, del convent de Sant Daniel de Girona, diferents pensions de censals que cobra.

Institueix hereu universal al seu fill Antoni de Copons, el primogènit.

Pensions de censals

El censal consistia en una perpetuïtat emesa com a deute públic, és a dir, un inversor (ell mateix) cedia un capital a canvi de rebre una pensió, de manera perpètua com a contrapartida del capital donar.

Les pensions que rebia eren del comte de Santa Coloma, en Dalmau de Queralt i Codina, que fou virrei de Catalunya entre 1638 i 1640 i que fou assassinat pels catalans a la sublevació de 1640. La quantitat era de 275 lliures anuals.

També 349 lliures anuals sobre la casa d’Aiguaviva; 100 lliures sobre la Universitat de Cardona; 70 lliures sobre la casa de Josep Amat; 50 lliures sobre la casa dels hereus de Francesc Ça Garriga; 42 lliures de pensió que pagava Jaume Guerau de Sant Martí Sarroca; la pensió de tres dobles i 12 rals de plata que pagava Ramon del Mas Pujol de Santa Margarita i els Monjos. Tots aquests censals donaven un total de 801 lliures de pensió que rebia anualment.

També cobrava pensions sobre lloguers de cases, 50 lliures anuals  per la casa de Jeroni de Vallgorgina; 14 lliures que paga Jaume Giró per una casa de la seva propietat situada a Santa Margarita i els Monjos; 10 sous per cada una de les cases  de la seva propietat que tenia a Barcelona, que en tot junt són 130 lliures anuals que rebia.


Béns Mobles e Immobles

Les propietats que li pertanyien eren les següents:

El castell i el terme de Bollidor amb tota la jurisdicció civil i criminal mer i mig imperi. El castell és un monument del municipi de Barbens (Pla d’Urgell).

El mer imperi era aquella jurisdicció criminal o poder per administrar la més alta justícia en un lloc. El mig imperi, en canvi, era aquella jurisdicció civil o poder per administrar justícia en els casos comuns de petita i mitjana importància com ara una baralla...

A inicis del segle XIV el Bullidor formava part de la senyoria d’Anglesola. A inicis del segle XIV, el senyoriu passà a mans de Francesc del Bosc. A inicis del segle XV estigué sota el domini del llinatge dels Copons.  La família habitava el castell i fou en aquest període en el qual és reformà.

El castell i la quadra d’Espitlles amb la seva heretat, delmes i censos de dita quadra. Situada al terme de Santa Margarita i els Monjos. El lloc d’Espitlles, apareix documentat el 974 com a possessió del monestir de Sant Pere de Rodes.

El delme o dècima, és un impost o cens del 10 per cent sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clergat i els edificis religiosos.

També posseïa tots els delmes i censos de la parròquia i terme de Santa Margarita.

La casa i heretat del Mas Granell, també situada a la parròquia i terme de Santa Margarita.

La castlania de Sant Miquel d’Olèrdola amb tots els seus delmes i censos.

La casa i heretat dels Sagarrulls, també situada a la parròquia de Santa Margarida.

La casa i la seva heretat que té situada dins a Vilafranca del Penedès i en el seu terme, que hi té un total de quaranta jornals de terra.

La castlania de Banyeres del Penedès amb tots els seus delmes que allà rebien els castlans i part de l’Arboç del Penedès.

El castell i baronia d’Eramprunyà, el lloc de Begues, Gavà i el castell i lloc de Castelldefels amb tota la jurisdicció civil criminal mer mig imperi, delmes i censos i altres drets dominicals que reben els barons dels dits llocs. Aquests llocs els té conjuntament amb el noble Oleguer d’Erill i d’Orcau.

Tots els delmes i censos del terme i parròquia de Rodors, un antic poble rural. situat a la vegueria de Moià.

Dues cases que té a Barcelona, situades en la parròquia de Sant Miquel, al centre de Barcelona. Una la comprà el seu germà Jaume de Copons i l’altre la comprà el seu fill Ramon de Copons.

I finalment també les cases situades al carrer Moncada de Barcelona.

Si fem un resum del seu llinatge, de coses que hem dit i altres que no, sabem que Ramon de Copons i Tamarit també era anomenat Ramon de Copons i Aiguavia i Tamarit, considerat senyor del Bullidor i d’Espitlles. En primeres núpcies es casà amb Maria de Llorach i de Villalba i en segones núpcies am Agnès Grimau. El fill, hereu, Antoni es casà amb Maria Gràcia de Pinós Rocabertí l’any 1666. Un altre fill, en Ramon es casà amb una altra Copons, de nom Anna de Copons Berart, considerat el primer marquès de Moja, morí l’any 1709. El fill Francesc Copons Grimau es casà amb Isabel Gilabert. El fill Joan Copons Grimau morí a Barcelona el 1727. Fou enterrat a Vilafranca. Fou brigadier dels reials exèrcits. La filla Francesca Copons i Grimau es casà amb el comte de Servià, Ramon de Xammar i Meca. Les filles Maria Josefa i Teresa Copons eren monges al convent de Jonqueres.

Fins aquí una síntesis d’un dels Copons que van néixer a Vilafranca del Penedès.