dilluns, 14 de gener de 2019

Els picapedrers Sala (1588-1675)




El picapedrer és el qui talla i pica la pedra per la construcció. A vegades, també se’l considera com aquell qui té per ofici construir cases.
Els picapedrers o cantoners vivien en els llocs on més sovint es necessitava el seu ofici. La plaça Jaume I (abans de l’Oli/Vall del Castell) era un d’aquests llocs. És aquí on la construcció o reparació d’edificacions o de les esglésies de Santa Maria, dels Socors (Pelegrí) i la dels Dolors deurien ser necessitades de pedres, com de reformes o de noves construccions en la plaça.
Els Sala d’aquest article són originaris de França i vivint a Vilafranca del Penedès, durant anys del segle XVI fins a finals del XVII. Més d’un dels picapedrers que van treballar i viure a Vilafranca procedien de llocs de França.
Joan Sala
El primer picapedrer que trobem en la documentació era en Joan Sala. És l’any 1565 i 1573 les primeres dates, quan signa com a testimoni en diferents documents notarials.
L’any 1580 forma part dels tutors del difunt mestre de cases Antoni Bonet.
L’any 1588 té en propietat una pallissa, que voldria dir una casa de planta baixa, destinada a guardar-hi palla, el carro, les ferramentes i altres instruments de correu. Estava situada en un carreró que anava de la torre dels Castlans (la primitiva torre Dela) a la plaça de l’Oli o el vall del Castell.
A l’est de la pallissa hi havia la de l’escudeller Francesc Bonet, al sud, la torre dels Castlans i la Placeta de la mateixa Torre, a l’est i nord honor dels hereus de Bartomeu.
La pallissa forma part d’un tros de terra que té l’escudeller Francesc Bonet. El picapedrer Joan Sala paga cens de la pallissa de tres sous al senyor Marti Joan Espuny.
La seva muller era Jerònima. El seu fill fou Joan Sala, també picapedrer.
Mateu Sala
L’any 1591 és el picapedrer Mateu. En aquest cas lloga una casa amb un portal situat al carrer del Vall del Castell. Està situada al mateix lloc que la pallissa anterior de Joan Sala. La lloga per cinc anys a Francesca, muller del pagès Pere Pla. El preu és de vint lliures.
La muller de Mateu era Magdalena. L’any 1596 Mateu era ja difunt. Posseïa una vinya dins el terme de Vilafranca, al colomer d’Alemany.
Pau Sala i el carreró de la Torre d’en Sala
El disset d’abril de l’any 1610 es signen, a Vilafranca, uns capítols matrimonials entre el picapedrer Pau Sala, fill del picapedrer Joan Sala i Jerònima, amb Elena, filla del sabater de Vilafranca Francesc Llorens i Matiana.
El catorze de desembre de l’any 1626 l’escudeller Francesc Bonet, fa donació a la seva tia Elena Llorens, muller del picapedrer Pau Sala, d’una casa amb un hort. La casa té dos portals. Està situada al carrer dels Escudellers.
A l’est de la casa és el carrer dels Escudellers, al sud casa del prevere Joan Urgell, a l’oest el ferrer Antoni Milà i part amb el picapedrer Jaume Miró i part amb el cirurgià Miquel Sanahuja i part del carreró anomenat de la Torra d’en Sala. Aquesta torre era la dels castlans , comentada anteriorment, la Torre Dela, al nord amb el dit carreró i part amb el semoler Benedictí Deviu.
Pagarà cens de nou sous als nobles Babau.
Serà la mateixa Elena Llorens, la que jurarà en el capbreu de l’any 1630 conforme forma part dels seus béns. Ens fa un relat de qui pertanyia la dita casa abans de l’escudeller Francesc Bonet, familiar d’Elena. L’any 1606 la casa era propietat del seu pare, el també escudeller Joan Bonet, i aquest del seu pare, també anomenat Francesc Bonet l’any 1593.
L’any 1525 aquest últim escudeller Francesc Bonet, la va comprar al noble Francesc Babau.
L’any 1632 té en propietat d’aquesta casa el picapedrer Pau Sala. És situada al carrer Escudellers que antigament s’havia anomenat d’en Llunes.
Aquest mateix any, el picapedrer Pau Sala posseeix una terra situada en el mateix lloc on hi ha la casa, és a dir, darrera les cases de Pau Sala, prop el vall del castell o prop la torra que antigament era anomenada dels castlans. Situada al carrer dels Escudellers. Paga cens al noble Joan Espuny.
Torna a referir-se que aquest any 1632 encara disposa de la pallissa que està situada davant la torre dels castlans. Era abans del seu pare, el picapedrer Joan Sala. Ens detalla el relat, dient que l’entrada de la pallissa està situada en el carreró que va de la torre cap a la plaça de l’Oli o vall del castell.
A l’est de la pallissa hi ha l’hort dels Bonet escudellers, al sud una casa que és de Pau Sala (la que és propietat de la seva muller Elena Llorens) que és situada davant la torre dels castlans i la seva placeta. A l’oest i nord amb honors dels hereus del fuster Josep Teixidor.
El quinze de juny de l’any 1637 Pau Sala, arrenda per tres anys la casa al corder Josep Cases. El preu és de 31 lliures i mitja cada any. Una bona quantitat.
la seva muller era Francesca, viuda del notari Salvador Ribes de Vilafranca.
La casa dels Sala
L’any 1729 el forner Domingo Mas posseeix en propietat una casa amb un pati al darrera. Té dos portals, un situat en un carreró i l’altre a la plaça de l’Oli o vall del castell. Paga cens al noble Vicens de Foixà, com a hereu dels nobles Masdovelles.
A l’est de dita casa hi ha casa del cantirer Bonaventura Llorens i el dit carreró, al sud amb la plaça de l’Oli, a l’oest part amb la dita plaça i casa de Miquel Font...
Ens explica el document que li pertany com hereu del seu pare, també forner, Domingo Mas.
Al seu pare li pertany com de compra al cantirer Ramon Tomàs l’any 1681.
A Ramon Tomàs li pertanyia per compra que feu a la muller Joan Marti, Maria Ribes, l’any 1675. Maria era filla de Francesca, que en primeres núpcies fou muller del notari Francesc Maragall, en segones de Salvador Ribes i de terceres amb el picapedrer Pau Sala. Tenia la casa com hereva universal del seu marit. Pau Sala la tenia per ser l’hereu del seu pare Joan Sala. Aquest del seu pare, també de nom Joan Sala l’any 1572. A aquest li pertanyia per compra que feu al noble Simeó Farran l’any 1547.
Resumint aquestes dades podem concloure aquest article comentant dos aspectes. El primer, que els Sala picapedrers van viure molt a prop de la Torre dels Castlans (abans Dela) situada en el lloc on hi havia situat el castell de Vilafranca, el quadrat entre els carrers Escudellers, Vall del Castell, plaça de l’Oli i plaça Jaume I. Totes les cases situades en aquest indret es van donar, per part reial, a diferents nobles, entre ells als Babau, Masdovelles, Espuny...i aquests les van vendre a diferents particulars. Segon, que viure en aquest espai que s’estava transformant en vivendes o horts de particulars es podia disposar de feina continuada, tenin en compte que el castell va estar en desús des de finals del segle XV. Tenim documentat, sobretot durant el segle XVII a Vilafranca, moltes obres de reforma o de noves construccions i també en aquest lloc.


dimecres, 5 de desembre de 2018

Els senyors d’Aiguaviva (segles XVI-XVII)



Aiguaviva es troba a la província de Tarragona, és un agregat al peu de l’estrep oriental de la serra de la Torre Milà i a migdia del Pla de Manlleu, dins la conca de la riera de Marmellar. En temps passat permetia el funcionament del molí de cereals que hi havia hagut des de l’edat mitjana. El punt dominnant és la Casa Gran, la casa, en temps anterior, dels senyors d’Aiguaviva.
Al Penedès, el llinatge dels Aiguaviva, hi van ser molt actius durant les èpoques de l’edat mitjana. Al segle XVI i XVII encara van ser protagonistes d’afers històrics al Penedès, molts deguts als lligams matrimonials. Llegim-ne alguns.
Anna Agnés Masdovelles
Anna, filla del senyor de la Casa de Pujades, situada a Castellví de la Marca, Joan Masdovelles, familiar dels poetes Masdovelles dels anys medievals, i de Càndida, fa testament el dia u de juliol de l’any 1501.
Anomena hereu universal al seu germà Joan de Masdovelles.  El testament es va fer al notari, vicari de l’església de Sant Sadurni, de Castellví de la Marca, aspecte aquest, que ens diu que Anna vivia a la Casa de Pujades.
Els marmessors del testament són el seu germà Joan de Masdovelles, el noble de Vilafranca, Joan Pellisser i el vicari de Castellví Guillem Verder.
Vol ser enterrada en el vas on hi ha la seva mare Càndida, dins de l’església de Santa Maria de Vilafranca. Fa una deixa de 45 lliures per les despeses del seu enterrament.
Ordena que es posi una llàntia amb una bacina a la capella de Santa Cecilia, construïda dins la casa de Pujades.
A la seva germana Elionor Masdovelles  li deix 20 sous. A la seva tia Elisabet també 20 sous.
Va ser l’any 1495 quan el cavaller Galcerà d’Aiguaviva, fill de Marquet d’Aiguaviva i Aldonça, es va unir en matrimoni amb Anna. Els Masdovelles, en aquell moment, eren els senyors de la Casa de Pujades, com hereus dels castlans de Vilafranca del Penedès. Posteriorment el seu marit, viudo, es va casar de nou.
Galcerà d’Aiguaviva
A principis del segle XVI, pels anys 1505-08, Galcerà es va casar amb Joan de Baltà, filla de Francesc Baltà i Àngela domiciliats a Barcelona.
Aquests Baltà eren hereus del noble i cavaller Joan Raimon Ferrer de Barcelona. Degut aquest segon matrimoni, Galcerà va perdre el domini de la Casa de Pujades i va viure a la quadra d’Aiguaviva, segurament a l’actual Casa Gran d’aquest petit poble agregat al Montmell.
Als mitjans del segle XVI Galcerà torna a quedar-se viudo. L’any 1523 es va casar de nou amb Marianna, filla del cavaller Pere Guillem Maiol de Vilafranca i Magdalena Pellisser. Posteriorment els Maiol es van casar amb els cavallers i nobles Copons.
Joan d’Aiguaviva i Tamarit
L’any 1516 Eufrasina d’Espitlles, filla de la casa d’Espitlles i Copons, situada al terme de Santa Margarida es va casar amb Elfa Maiol, filla de Pere Guillem Maiol i Magdalena.
A partir d’aquesta data els Copons i els Aiguaviva es relacionen i amplien el seu patrimoni de senyories que dominaven a molts llocs del Penedès.
La unió matrimonial entre Onofre de Copons és amb Elisabet Malet, filla d’un advocat de Vilafranca. Els fills d’aquesta unió, foren Felip de Copons, senyor de la casa de Fontallada, situada a Santa Margarida i Jordi Joan de Copons.
Felip de Copons es casa amb Damiana Aiguaviva, que van ser senyors de la quadra d’Espitlles.
Dalmau de Copons i Bartomeu, senyor d’Espitlles a mitjans del segle XVI es casa amb Francesca Aiguaviva Tamarit. Tot es queda en aquestes llinatges. incloent-hi ara Tamarit. El germà de Francesca fou Joan d’Aiguaviva i Tamarit. L’any 1607 fou veguer de Vilafranca.
L’any 1615 Joan d’Aiguaviva és procurador dels senyors Boixadors Foixà del Palau Baltà de Vilafranca. Ell és l’encarregat d’anar llogant el dit Palau a diferents persones, aquest any al blanquer Pau Febrer. L’any 1623 al blanquer Joan Cuscó...
Joan era casat amb Àngela i també vivia al castell o Casa Gran d’Aiguaviva. L’any 1622 Àngela fou soterrada al monestir de Sant Francesc de Vilafranca. Els seus fills fou Alexandre d’Aiguaviva i Tamarit i Joan d’Aiguaviva.
El fill Joan va unir-se en matrimoni amb Isabel Riba del Pas. Era senyor de la quadra d’Aiguaviva i del terme de Salomó a partir de la meitat del segle XVII.
Entre 1624 i 1641 mor Joan d’Aiguaviva i Tamarit fill. Les campanes de Vilafranca van tocar tres dies. Les seves despulles foren també posades al monestir de Sant Francesc de Vilafranca. Es va fer una processó des de l’església de Santa Maria fins al monestir. Es portaren 24 atxes enceses i que en el monestir van cremar durant tres dies.

Isabel d’Aiguaviva (del Pas)i el convent del Carme
Isabel, fou muller en terceres núpcies del donzell Joan d’Aiguaviva i Tamarit. En segones núpcies fou muller del donzell de Vilafranca, Josep Bartomeu i en primeres del donzell o cavaller Sagimón de Despujol de Barcelona. Era filla del donzell Jaume del Pas de Perpinyà i d’Anna Terre.
L’any 1636 va redactar el seu primer testament. Els seus marmessors són Joan Milà, el notari de Vilafranca Josep Xamar, la priora del convent de les carmelites de Vilafranca, el seu nebot Àngel del Paz de Barcelona i el mercader de Vilafranca, Francesc Alemany.
Demana ser enterrada a l’església del monestir o convent de Nostra Senyora del Carme, situada a Vilafranca del Penedès, vestida amb l’hàbit i dipositat el seu cadàver a les tombes de les religioses del dit monestir.
Ordena que es celebrin 150 misses, repartides cinquanta a l’església del monestir de Sant Francesc, i les altres 100 entre el monestir de la Trinitat i l’església del monestir de Sant Ramon de Penyafort, situada al terme de Santa Margarida.
Signa el testament en el mateix convent, que de fet, és la casa on viu, situada entre els carrers Puigmoltó i del Sant Esperit de Vilafranca.
L’any 1644 Isabel redacta el seu segon i definitiu testament. Els marmessors són la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca, els preveres Joan Milà, Josep Xamar i Jacint Respall, el donzell Ramon del Pas i Àngel del Pas, nebots seus i el blanquer Francesc Alemany. Ens diu el testament que les religioses de Nostra Senyora del Carme s’ha fundat a la casa on viu.
Vol ser enterrada al mateix convent de les religioses del Carme. Demana ara, celebrar mil misses: 300 a l’església de Santa Maria, cent a Sant Francesc, 300 a la Trinitat, 200 a Sant Ramon de Penyafort.
Pel seu fill Lluis de Bartomeu mana que es celebrin misses, que estan dipositats els seus óssos al monestir de Sant Francesc, als pares dels caputxins i a sant Francesc.
Un censal que rebia de la Generalitat de Catalunya, els deix als seus nebots Àngel i Ramon.
Fa també donació, als dits nebots, tota la plata que lo dia del seu òbit tindrà al monestir de santa Elisabet de Barcelona i la roba de seda com altre, un llit de domàs blau i dos de tafetans la una blava i l’altre groga, un llit de seda de color lleonat i altres colors i una vànova de seda a Angel de Pas, dues caixes de roba les quals tenen als peus uns lleons, un llit de drap groc i unes cortines de paret grogues. A Isabel Cahors i de Pas, neboda seva, li deix 2000.
Institueix hereu universal al monestir de religioses de Nostra Senyora del Carme, que en la casa que té, vol que sigui fabricat dins d’un any després de seguida de la seva mot, o abans si es possible serà consignat després, tots els dits seus bens a dit monestir per lo sustento de les religioses que estaran conventuals en aquell donat per dites coses llarg i bastant poder als meus marmessors...
Ordena que les dites religioses celebressin cada mes per salut u repòs de la seva ànima i de les de Josep i don Lluis un aniversari cantat i més altra aniversari cada any per tal dia com ella morirà i altre cada any lo tal dia que mori el seu fill don Lluis i altre per la ànima del canonje Bartomeu i mes que en l’església s’edifica en dita casa com fassen una capella que sien en lo retaule de sant Lluis rei de França i altres sant Lluis de l’orde de sant Francesc i santa Isabel religiosa de dita orde de sant Francesc i que en lo dia de nostra senyora d’agost fassa solemne dita església i mes vol...Fet el testament en la casa o habitació al carrer de sant Esperit o de la Font. A Isabel se la considera la fundadora del monestir i convent de Nostra Senyora del Carme (les carmelites) de Vilafranca del Penedès.




divendres, 2 de novembre de 2018

25 FETS DE LA VILAFRANCA MEDIEVAL – QUE S’HAN DE SABER.


Degut a que la història medieval de Vilafranca del Penedès és poc sabuda. Que aquesta època, tot i esser l’origen de la vila, no hi ha restes arqueològiques conservades que ens ajudin a saber com era i com vivia la gent, he decidit, conjuntament amb l’editorial Andana de Vilafranca, fer un llibret d’unes cent pàgines on deixi clar molts dels fets que han ocorregut durant aquell temps medieval amb el títol
25 FETS DE LA VILAFRANCA MEDIEVAL – QUE S’HAN DE SABER.
El preu d’edició d’aquest llibre no està al meu abast i en aquests moments no crec que hi hagi ningú que pugui costejar-lo del tot. Per això he pensat que l’única manera per poder-lo editar és fer una mena de “micromecenatge” amb la gent que li pugui interessar participar en aquesta edició. He pensat que a través de les xarxes socials i algun medi de comunicació, trobar i engrescar unes cent persones, nombre exacte, que poguessin aportar la quantitat de trenta euros cadascuna d’elles (tres mil és el preu total de l’edició). Qui participi tindrà el llibre gratuït i a més el seu nom i cognoms estarà en un llistat en el llibre.
La forma seria la següent: ingressar en el compte posant el vostre nom a:
ES87 0081 0046 1100 0170 4778 que pertany a l’EDITORIAL ANDANA
Escriure en el text pel LLIBRE MEDIEVAL
Enviar posteriorment a mi mateix, a l’adreça josepbosch1@gmail.com posant el nom i el telèfon de qui ha fet el ingrés. D’aquesta manera si no es pogués arribar aconseguir la quantitat, es tornaria la quantitat a les persones que l’haguessin fet.
El llibre consta de 25 capítols amb un lectura senzilla, resumida, dels diferents aspectes més importants per saber la història medieval de Vilafranca. No s’ha aprofundeix històricament, sinó només es relaten fets que cal saber. A cadascun dels capítols els acompanya un document que reforça l’escrit o un esquema.
Qui volgués saber més ja hi ha llibres al respecte que ho fan o jo mateix en aquest bloc o/i conferències que vaig fent o han estat posades en alguns llibres conjuntament amb altres historiadors.
Els capítols tenen aquests títols:
1- Mite i realitat de la Torre Dela
2- Els fundadors del nom Vilafranca
3- El primer fortí amb els castlans
4- La vila closa
5- El barri barrat dels jueus
6- L’edifici del sobirà
7- Negociar i mercadejar a la vila i al mercat
8- Les vies públiques
9- Pregar i honrar
10- L’església que mana
11- Frares menors
12- Cenobi de les menoretes
13- La comanda hospitalera
14- Hospitalitat i acolliment
15- Institució de caritat
16- Fembres públiques
17- Menestrals i productors
18- Poders arreu
19- Dones a l’oblit
20- Ciutadans de tota mena
21- Fossars i túmuls
22- Indumentàries que protegien
23- Les estances familiars
24- Lluites i bàndols
25- Senyors i burgesos
El primer capítol sencer és aquest:


Mite i realitat de la Torre Dela
Un document inèdit de l'any 1055 recull la venda que va fer Ermengarda al seu fill Albert de totes les cases, corts, prats, terres i vinyes que posseïa al territori de la torre Dela, dins del terme del castell d’Olèrdola.
Aquest és el document més antic que coneixem on s’esmenta la Torre Dela, que amb tota seguretat va néixer amb la funció d’afermar un assentament de població. A la seva empara i protecció es va desenvolupar una petita comunitat, l’embrió de la Vilafranca actual.
Un segon document, de l’any 1065, ens confirma la existència de la torre. Es tracta d’una escriptura que conté la permuta i venda que Armengol Ebri i la seva muller Bellordis van fer al comte Ramon Berenguer d’un alou que tenien dins el terme del castell d’Olèrdola, en el lloc anomenat torre Dela, amb els seus drets i pertinences, per altres alous, propietat de Ramon Berenguer i la comtessa Almodís, i 770 mancusos d’or.
En una altra escriptura del mateix any, s’hi pot llegir que Esteve Mir, Edelvira i Guisla van vendre al comte Ramon Berenguer una propietat que posseïen al comtat de Barcelona, al terme d’Olèrdola, concretament l’alou de la torre de Dela, per 17 mancusos.
La Torre Dela fou destruïda l’any 1108, amb la invasió dels almoràvits, i va ser reconstruïda donant lloc ja de forma definitiva a l’assentament que acabarà sent Vilafranca.
Comentari del pergamí que acompanya al capítol:
La lectura del pergamí de l’any 1055, demostra que ja a l’Edat Mitjana, abans de que existís una veritable trama urbana, a l’espai que ocupa l’actual Vilafranca hi havia un assentament de població que amb tota seguretat encara no estava organitzat políticament.
Les terres que es van vendre limitaven: per l’est, amb la via calçada que anava a Tarragona (la via passava pel que actualment són els carrers dels Ferrers, de la Cort i Sant Pere); pel sud, amb la riera de Vitrà (actualment riera de Llitrà); per l’oest, amb el cim de la muntanya Guixer (que correspondria a l’actual muntanya de Sant Pau); i pel nord amb el castell de Mos i els seus termes (el castell estava situat a la que avui coneixem com a muntanya de Sant Jaume).
El document data del 25 de setembre de l’any 1055. Va signar la venda Bonfill, sacerdot. És dipositat  a l’Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca del Penedès.

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Una custòdia a l'església de Santa Maria (1879)


Una custòdia és una peça d’or, d’argent o d'altre material, en què s’exposa el Santíssim Sagrament a la veneració pública. Un document signat el quatre de març de l’any 1879 ens parla de la fabricació d’una d’aquestes custòdies, al meu parer, prou interessant per la història de Vilafranca i de l’església de Santa Maria. Comentem el dit document.
Lliberata Alvarez Tord i família
LLiberata fou filla de Joan Alvarez Viard, natural de Sant Marti de Provençals, fill d’un militar retirat, però vivint a Vilafranca, i de Felipa Tord Padró, natural de Vilafranca, familiars dels nobles Olzinelles d’Igualada i Sant Pere de Riudebitlles.
Estava casada amb Ramon Miret Teixidor, fill de Ramon Miret i Maria Francesca Teixidor, també familiars dels Olzinelles de Sant Pere de Riudebitlles.
Lliberata, conjuntament amb el seu famíliar, l’advocat i propietari Lluís Alvarez Verdaguer, casat amb la Clemencia Sisternes, pares del polític Joan Alvarez Sisternes, últim militar espanyol enterrat al “Valle dels Caidos”.
També amb l’advocat i el propietari Ramon Freixas Miret, familiar del seu marit, fill de Lluís Freixas Mascaró, fill del regidor Lluis Freixas Blanc, assassinat a Vilafranca en temps de la guerra del francès l’any 1810, i Maria Francesca de Paula Miret.
El marit de Lliberata, era difunt. Tots els familliars anteriors van ser els seus marmessors. Tots plegats es presenten davant el notari per signar un acord amb els capellans (preveres) i els obrers de l’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.
L’obligació testamentària de Ramon Miret
Els obrers de Santa Maria eren les persones que tenien al seu càrrec l’administració o l’obra de la parròquia. Entre aquests  hi havia el prevere Pere Garriga Corbella , regent de l’església de Santa Maria de Vilafranca, i els obrers, el notari i propietari Joan Amich Dacs, l’agrimensor Albert Moliner Bertran, el comerciant Nuci Galofré Ferrer i el propietari Frederic Macià Miret i el que és ara, absent, Teodor Miret Marrugat que vivia a Barcelona.
Es diu que en el testament del dit Ramon Miret Teixidor, datat el 13 de març de l’any 1872, ordena que en el cas que la seva muller Lliberata, en el dia de la seva mort, deixés existents les deu obligacions i les cinc accions que tenia del ferrocarril de Barcelona a Tarragona, vol que els seus marmessors les venguin e inverteixin el seu valor en la compra d’una custòdia de plata per l’església parroquial de Santa Maria de Vilafranca. Dita custòdia s’hauria de guardar en el local que els mateixos marmessors creguin oportú per la seva seguretat.
Fabricar la custòdia
La vídua, volent complir la voluntat del seu difunt marit, d’acord amb els marmessors, resolen disposar la fabricació de la dita custòdia. Disposen també escollir els “oportuns” dibuixos, assessorant-se amb l’experimentat artista, pintor i escriptor Pau Milà Fontanals, que deuria tenir uns 68 anys. Confiant també amb la construcció de la joia, als joiers de Barcelona, viuda de Francesc Cabot i fills. El dit Francesc Cabot Ferrer, era natural de Mataró i fou el iniciador d’una de les nissagues de joiers més extensa de Barcelona. Va ser l’any 1842 quan va obrir la seva primera joieria al número 35 del carrer Argenteria de la dita ciutat. Carrer, que en l’època medieval es van agrupar els argenters barcelonesos.
La feina d’encàrrec, molt probablement un temps llarg, si comptem des de l’any 1872 al 1879 es va donar a terme i el dia 11 de gener d’aquest any 1879 es va entregar la custòdia a la viuda Lliberata.
La custòdia era de plata de llei sobredaurada, amb viril o lluneta,(l’habitacle, destinada a tancar la dita custòdia), esmaltat d’or i escuts, també esmaltats d’or. Aquests escuts, representaven les armes de Vilafranca de la parròquia de Santa Maria del Deodat del Penedès i de la família Miret. Era d’estil gòtic. El pes de la plata era de 2.495 pessetes. El valor de tot junt va ser de 7.750 pessetes.
La quantitat total la va donar la viuda a la del joier Francesc Cabo i fills en monedes d’or i valors del ferrocarril. Es va signar la factura, davant dels testimonis, l’hisendat Fèlix Barba de Vilafranca i l’arquitecte de Barcelona, Adrià Casademunt. Davant de tots els presents, a casa del notari, s’ensenya la dita factura i se la torna a guardar la viuda Lliberata.
La seguretat de la custòdia
Per quant el testament del difunt Ramon Miret també ordena que es pugi guardar la custòdia en un lloc segur, i a la vegada perquè la joia no es pugui aplicar a altres usos i que només serveixi per posar i portar en ella el Santíssim Sagrament.
D’acord amb tots els marmessors, es concedeix a l’església de Santa Maria i per ella als seus representants obrers actuals i als seus successors la descrita custòdia amb les següents condicions:
La primera, que es vol que la custòdia tan sols serveixi per posar i portar el Santíssim Sagrament en les processons de Corpus, i la seva octava de cada any (l’any 1316, Joan XXII introdueix la Octava amb exposició del Santíssim Sagrament. Però el papa Nicolàs V, va ordenar que en la festivitat del Corpus Christi, a partir de l’any 1447, sortís en processó amb la Hòstia Santa pels carrers de Roma).
També es decideix que el local escollit per guardar la custòdia, sigui la casa rectoral de la parròquia de Santa Maria, i tenint compte d’aquesta el senyor regent de la dita església, sense cap més responsabilitat que la que li imposen els sagrats canònics respecte a les coses i joies de l’església en general, per creure que és el lloc més oportú per la seguretat de dita joia, facultant-li per variar-la de lloc sempre i quan ho tingui per convenient.
S’acorda també que si  en qualsevol moment es volgués destinar la custòdia o el seu valor, a algun aspecte diferent, els hereus del dit Ramon Miret i/o dels marmessors, s’apoderaran d’aquesta, per evitar que s’utilitzi per altre assumpte que no sigui el que va ordenar el testador que la conservaran i la tornaran a la parròquia de Santa Maria, quan hagin cessat les circumstàncies negatives al respecte.
Tothom hi està d’acord. Els obrers declaren en nom propi i de tots els parroquians de l’església de Santa Maria, donar les gràcies a la senyora donant, tant a ella com al seu marit difunt, de “felicisima memòria per tots els veïns de Vilafranca i prometen que les tindran present en les seves oracions i que la primera missa que es celebrarà amb exposició de la seva divina majestat ocupant el tro que se li regala, se les aplicarà en sufragi”. Es refereix al rei Alfons XII d’Espanya.
Signen com a testimonis l’advocat de Vilafranca, Ramon Coll Blanc i l’escultor, veí de Gràcia, de Barcelona Valentí Escardó Abella.


dissabte, 25 d’agost de 2018

Tres successos dels anys 1778 i 1780 al Penedès

El tercer succés històric

Els historiadors/investigadors que anem sovint als arxius, a vegades ens trobem amb sorpreses en les primeres pàgines dels llibres de protocols notarials.
El cas que ens ocupa és en un dels llibres del notari de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès de Vilafranca, en el llibre de l’any 1780, del notari Josep Anton Soler.
Amb el títol de fem memòria ens comenta tres “successos” que van passar dos anys enrere. Anem a comentar-los.

El notari burgès Josep Anton Soler
Caldria situar dins del seu context familiar el notari en qüestió, ja que té a veure amb la importància que ell deuria donar també a la història, tan de Vilafranca, com del Penedès.
Era fill d’un altre notari, Pere Soler Rigual. La seva mare fou Maria Ràfols Fontanals del Mas Romaní situat al terme de Sant Martí Sarroca. Una de les germanes del seu pare fou Francesca Soler Rigual, que es va casar amb l’advocat burgès Josep Nin Llorens. Ell es va casar amb Caterina Miret Esbert, filla del pagès terratinent de Sant Marti, Salvador Miret. Els Soler, els Nin i els Miret són alguns dels cognoms que van tenir molta història en el Penedès i ell ho deuria saber. Fins i tot deuria tenir documentació familiar que ho acreditava.


Primer succés:
La mort de Pedro de Alcantára Pérez  Guzmán y Pacheco, duque de Medina Sidònia.
El notari Soler ens escriu amb el títol: “Memòria” com “ passant per lo lloc dels Monjos, en lo desembre de 1778, lo senyor Duc de Medina Sidonia Grande de España, caigué malalt, en lo ostal que de nou se fabricà sobre la riera, anant amb gran comitiva...”
El que morí fou Pedro de Guzmán y Pacheco, XIV duc de Medina Sidonia, XIX compte de Niebla i XII marquès de Cazaza en Àfrica.
Era un noble espanyol, en aquells moments cap de la casa de Medina Sidonia, una casa nobiliària del regne de Castella, en què el nom és originari del ducat de Medina Sidonia, títol nobiliari hereditari que Joan II de Castella va atorgar a Juan Alonso Pérez de Guzmán, III compte de Niebla, el 17 de febrer de l’any 1445, com a premi als serveis de la corona. El comptat de Niebla era un altre títol nobiliari hereditari espanyol originari de la Corona de Castella que el rei Enric II va atorgar el 1 de maig de l’any 1368 a Juan Alonso Pérez de Guzmán y Osorio, per la seva fidelitat en la guerra per el tro que aquest havia mantingut amb el seu germà de pare Pere I, l’anomenada primera Guerra Civil Castellana. El marquesat de Cazaza d’Àfrica, era un altre títol nobiliari hereditari creat pels reis catòlics el 1504 a favor de Juan Alonso de Guzmán y Mendoza. Estava casat amb Mariana de Silva y Alvarez de Toledo, filla de la Duquesa de Alba de Tormes, que no van tenir descendència, i els seus títols nobiliaris van passar al seu cosí segon, José Alvarez de Toledo y Gonzaga, XI marquès de Villafranca del Bierzo.
El personatge, per tant, era prou important, potser no tant a Catalunya o a les nostres terres, però sí a les monarquies castellanes.
L’hostal nou
Ens escriu que es posà malalt a l’hostal Nou de la Riera, quan passava pels Monjos. Ens consta que amb el topònim de l’hostal nou i de la riera, el situem més en direcció a Sant Cugat Sesgarrigues i no pas al terme dels Monjos. Creiem, però que es deuria posar malalt als Monjos, deuria anar en direcció a Barcelona, venint de Tarragona, i posteriorment s’allotjà al dit Hostal Nou que hi havia, molt a prop dels Cinc Ponts, entre Vilafranca i Sant Cugat, però potser no era així, com més avall aclarim.
 I continua escrivint, dient: “...al qual después de averli fet molts remeix, morí el dia 6, dia dels reis, en dit hostal...”
La processó, cerimònia i enterrament
El notari ens especifica, comentant la importància del personatge, quan escriu: “...i segons se deia, descendia de reis, dit senyor després de sa mort, tocaren les campanes de la iglesia de esta vila, nit i dia, cada hora feia un toch...”
Continua escrivint el notari: “...lo dia vuit del dit mes de gener, a la tarda cerca de les tres hores arroba a esta vila,...un poc mes avall, del ort del convent de Sant Francesc...tota la sua familia...”. Cal pensar, doncs, que aquest dia vuit de gener, Vilafranca i voltants deuria haver-hi molta gent espanyola, per acompanyar la cerimònia de les despulles del Duc de Sidònia. A més, si ens fixem doncs, ara en que aquestes persones esperaven el cadàver que venia de l’hostal nou, potser és veritat que en el terme dels Monjos existia un altre hostal també amb el topònim “Hostal nou”, ja que correspon al final del carrer de Sant Pere l’espera del difunt i no pas en direcció Nord.
Continua el seu escrit dient: “...lo cadaver el portava la reverend comunitat de preveres amb creu alta, tots los religiosos de esta vila del convent de sant Francesc, de la Trinitat i pare Caputxins, junt amb els musichs de esta vila...”
Són exactament la representació de les quatre congregacions de religiosos que tenia Vilafranca, la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria, existents ja des del segle XIII, els franciscans des del segle XII, els Trinitaris des del segle XIV i els caputxins des del segle XVII.
L’acompanyaven músics, ens diu. Sabem que en la processó de la Nostra Senyora del Roser, ja l’any 1551 es pagaven músics que hi participaren i que pagava la confraria del Roser. En altres anys posteriors hem trobat, per exemple, que l’any 1801, la confraria dels Dolors, per l’ànima dels difunts hi podria haver música en les misses (no d’orgue) si la congregació ho vol i ho paga. No sabem quins instruments deurien utilitzar. M’atreveixo a dir que alguna flauta segur o potser fins i tot un violí.
L’escrit ens diu que portava la gent quan va començar la processó, començant pel carrer de Sant Pere: “...cada un dels preveres, religiosos i demés un siri blanc de mitja lliura de cana per la seua familia...sacerdots que lo acompañaren, i criats demes, anaven a cavall, portaren tots una atxa encesa...”
La mitja lliura de cana es refereix al pes del ciri. La lliura catalana equivalia a 400 grams. Per tant, deuria pesar uns 200 grams cada ciri.
El Toisón de Oro
 La processó
En tot el recorregut que van fer, ens especifica que era pels carrers de la Cort, Sant Joan, de la Palma, Parellada, de la Font, dels Ferrers, Plaça Major i dels Càntirs (Plaça de l’Oli i Sant Jaume) estava ple de fang, segons ens diu el notari: “...i demes carrers de la vila si trobava un grandissim fanch...”
Darrera del seguici si trobaven “totes les persones mes visibles de la vila en sa companyia, burgesos, cavallers...” entre aquestes hi havia el corregidor de Vilafranca, Pedro Valenciano, nascut a Orihuela (València) casat amb Raimunda Marti, pares de Raimunda Valenciano i Marti, mare dels germans escriptors,  Gaietà i Vidal Valenciano.
Enterrament
“...en arribar a la iglesia posaren lo cadaver al capdamunt de un gran tumul, era posat dins de una caixa de plom, en lo qual tumol cremaven cera de bo, atxes, i molts siris, i a cada altar de la iglesia cremaven 4 siris de mitja lliura...”
Els taüts eren de fusta els més freqüents. Però que era posat dins d’una caixa de plom, és donar-li el rang nobiliari que representava. Al llarg de la història es troben taüts de plom d’infants, però també de papes i gent de classe alta.
El túmul a que es refereix era un cadafal cobert de draps de dol i a sobre hi van col·locar el taüt.
“...tot el clero i religiosos començaren a cantar vespres de difunts amb tota solemnitat, amb la musica, y esto sols se feu en dit dia...”
La música en aquest moment, si que era d’orgue. Deuria ser en aquell, que encara estaria actiu i que va construir l’any 1689 el mestre d’orgues de nació flamenc Andreu Bergueró dins l’església de Santa Maria de Vilafranca.
El notari Josep Anton Soler ens escriu que a l’endemà, el dia 9 de gener, al matí, començaren tots els religiosos a celebrar misses, en l’església pel difunt, a les nou en punt: “...a cantar lo ofici dels difunts, cremant totes les atxes, siris que avia en lo tumol...donant a totes les persones mes visibles de la vila, una candela de cerra blanca, que valia mes de 8 diners, i en acabarse, ne donaven un altre...”
Interpretem el que valia cada candela, no ja un ciri. Els ciris deurien ser més barats.
“...acabat dit ofici de difunts, i la misa solemne amb musica, munta el pulpit lo frare Ramon Oller, guardià del convent de sant Francesc...lo qual digué la oració fúnebre, per lo difunt y exposant sus...excelencies de sa casa, y acabada se feu la absolta general que eren cerca de les dos de la tarda...”
El interessant d’aquest fragment es que a l’església de Santa Maria, qui puja al púlpit o trona és un franciscà del convent de Vilafranca. Tornem a dir la importància que se li donava al difunt, no havia de ser un prevere, havia de ser un franciscà, que estan molt més relacionats amb les classes benestants a tot arreu.
Finalment, ens escriu que van dipositar el cadàver a: “...la sepultura dels capellans, que avans era y se anomena la Minerva Vella, que es devant lo portal major de la iglesia, detras lo cor...”
Acabem detallant aquest primer succés que ens relata el notari, comentant que hem tingut o tenim una persona enterrada a l’església de Santa Maria, que va ser acadèmic de número de la Real Acadèmia Espanyola i cavaller de l’orde del Toisón de Oro. Igualment entre 1768 i 1777 fou cavaller major del rei Carles III. Va escriure “Testamento político de España”, que va llegir com discurs d’ingrés en la Societat d’amics del País de Madrid, que va ser membre de la Royal Society i ….i molt més.
Si rellegim i/o busquem la història d’aquest personatge, no he trobat enlloc que vagi ser enterrat a Vilafranca del Penedès el dia 9 de gener de l’any 1778.

Segon succés sobre fets naturals, any 1780
En aquest cas només el copiaré literalment:
Poca collita per falta d’aigua i fred
En est any 1780 es estada la collita en esta vila molt poca i a tot el Panades, per la falta de aigua i los grans fredors ha fetes en tot lo mes de abril”.
Pedregades a totes les vinyes del Penedès al juliol
En dit any dia deu de juliol, ha fetes moltes pedregades, que casi no exia nuvol que no dones pedra, pues en tot lo pla del Penades casi no han quedat sis sermens que no haian estat ben batut de ella, pues en tot lo terme de esta villa, menos que fou poch a sant Pau, Colomer, i poch de la Pelegrina, lo demes de tot lo terme ho triaja est la pedra, sens quedar raims per penjar ni menjar, les redoltes rompudes que no se avia vist cosa igual de tots los vells, agafa la pedra, fints tot lo terme de Sant Cugat, Avinyonet, Olesa, Sant pere Molanta, Moja, Sant Miquel, Santa Margarida, Bleda, Castellví, y desde los Monjos fins al Vendrell i Bara, santa Oliva…queda trinxat com en esta vila, fou tot en un mateix dia
Tercer succés:
Est any 1780, lo doctor Cayetano Janer fill de esta vila, ha obtingut de la gracia del rey, de cabiscol, de la santa iglesia catedral de Girona, dignitat de ella qual val mol, antes obtenía la cabisedia de la catedral de Barcelona i ans era canonge de la catedral de Girona, qual se li fou presentat per la Universitat de Cervera, li tocava de torn, com a catedra que era de ella mes antich, i de canons, lo qual vingue un dexeble que se deia Esteve Vilanova fill de Olot, y de pares humils, i primer fou canonge i ardiaca de la catedral de Barcelona li feu lo senyor ardiaca Milans, fou vicari general de este bisbat, del qual fou promogut bisbe, del bisbat de Jaca, y después fou tambe promogut al bisbat de Taraçona tot en Aragó, al qual morí
El clergue Gaietà Janer Segarra era nascut a Vilafranca. Era fill de l’advocat I burgès Damià Janer Fontanals i  Anna Maria Segarra I Gassol nascuda a Valls. Entre els seus germans hi havia Joan Pau Janer i Segarra que fou catedràtic de la Universitat de Cervera, Galcerà Janer i Segarra, que també fou el cabiscol major de la catedral de Girona i Damià Janer Segarra, que fou cavaller, tinent i coronel, casat amb Raimunda Macià Tort, per tant familiars de la casa Macià de Vilafranca.
El deixeble seu, era Esteve Vilanova Colomer, fill d’Olot, fou bisbe de Tarazona, que morí en aquesta ciutat l’any 1766 als 58 anys. Abans fou ardiaca i canonge de la catedral de Barcelona i vicari general. L’any 1753 serà elegit bisbe de Jaca, i posteriorment, bisbe de Tarazona.
Tres aspectes, tres successos que va recordar el notari Josep Anton Soler quan va començar un llibre nou de protocols i en va voler deixar constància.