dilluns, 21 de setembre de 2020

Els Icart (1764-1875) i els Iscla del Penedès (1853-1875)

 

En aquest article voldria deixar evident el patrimoni de dues famílies que van venir a viure a Vilafranca del Penedès (els Icart eren originaris de Reus i els Iscla de la Seu d’Urgell) durant els anys del segle XIX.

Els Icart

Els Icart vivien a Vilafranca del Penedès l’any 1764. El boter Ignasi Icart era casat amb Magdalena Blai, originaris de Tarragona. Ignasi va viatjar a les Amèriques i morí a l’Habana. El fill, Pau Icart Blai, va néixer a Reus, preparava i venia pells per abrics (peller) a més va ser músic tocant el violí. La vídua Magdalena, pare de Pau, va casar-se aquest mateix any amb Francesc Galceran Fontanals, de Vilafranca, també peller. Al mateix temps el fill Pau Icart Blai signa capítols matrimonials amb Josefa Galceran Ricart, filla de Francesc i de la seva primera muller difunta Llúcia Ricart.

Un fill d’aquest últim matrimoni fou Pau Icart Galceran casat amb Maria Rafecas de Vilafranca. El sastre, fill de Pau i Maria, Francesc Icart Rafecas l’any 1810 fa capítols matrimonials amb Raimunda Graells Estalella filla del pagès/propietari Pere Anton Graells i Teresa Estalella de Vilafranca. Francesc morí el 1857. Raimunda el 1865.

L’hereu d’aquest matrimoni fou Antoni Icart Graells casat el 1853 amb Maria Iscla Janer filla d’Ignasi Iscla Capdevila i Caterina Janer Martorell de Vilafranca. Antoni morí el 1874 i Maria Iscla el 1857. Van deixar dues filles la Ramona i Maria Icart Iscla.

El Mas d'Abadal en una imatge de l'època 

Els Iscla

Els Iscla vivien a Vilafranca l’any 1834. El sastre Ignasi Iscla Capdevila, originari de la Seu d’Urgell, fill del sastre Jaume Iscla i Teresa Capdevila signa capítols matrimonials amb Caterina Janer Martorell, filla del sastre de Vilafranca Manuel Janer Bosch i Caterina Martorell Baltà. Van ser botiguers de roba. Van tenir els fills Manuela, Manuel i Maria Iscla Janer. Maria morí el 1857 i Manuel el 1859. Maria es va casar amb Antoni Icart Graells el 1853.

El patrimoni dels Icart/iscla (1875)

Aquest any Ramona Icart Iscla tenia dinou anys i la seva germana Maria Icart Iscla divuit. Les dues eren menors d’edat (-21), havien quedat sense pares, la mare morí primer i el el pare Antoni el 1874. L’agost d’aquest últim any el jutge de Vilafranca Hermenegild Clascar Castanys anomena tutors per les filles, ja que havien de fer-se càrrec del patrimoni dels seus pares. Els tutors eren dos confiters de Vilafranca, en Josep Grau Trius i Lluís Pujols Caballol.

Els pares de Ramona i Maria, Antoni Icart Graells i Maria Iscla Janer, en un dels capítols matrimonials signats l’any 1853, el pare Francesc Icart Rafecas va anomenar hereu universal de tots els seus béns al seu fill Antoni Icart Graells. Si morís passava l’heretat a la muller Raimunda Graells com a usufructuària. També digueren en els dits capítols que en cas de morir sense fer testament ni elecció d’hereus, establiren que passés al primogènit/a.

El Mas Orpi de la Conillera

L’avi patern (de Ramona i Maria) Francesc morí el 17 d’octubre del 1857 i l’àvia Raimunda el 13 d’octubre del 1865. Va quedar amo absolut dels béns el fill Antoni Icart Graells. La muller d’aquest, Maria Iscla Janer, morí el 13 de juliol de 1857 i ell el 15 de febrer de 1874, sense cap d’ells dos haver fet testament.

Al no haver tingut cap fill mascle, l’herència passa a mans de les germanes Ramona (la gran i per tant primogènita) i Maria.

Ignasi Iscla Capdevila, avi matern de Ramona i Maria, dictà el testament el 20 de setembre de l’any 1854. En aquest consten béns que té a Sant Cugat Sesgarrigues, La Granada, Castellet i Castellví de la Marca. Anomena usufructuaria a la muller Caterina Janer Martorell. A la filla Manuela li deix una quantitat de diners. A Maria, ja va donar una certa quantitat en el moment de signar els capítols d’aquesta amb Antoni Icart Graells. Institueix hereu universal dels seus béns al fill Manuel Iscla Janer. En cas que morís el substitueixen les filles Maria i Manuela, per aquest ordre. Maria morí el 13 de juliol de 1857 i Manuel el 25 d’agost de 1859, sense fer testament.

Estant així les coses, l’herència de Manuel Iscla Janer, es va dividir en tres parts iguals, una per la mare Caterina Janer Martorell, altra per la seva germana Manuela Iscla Janer i una altra per les nebodes Ramona i Maria Icart Iscla. En representació de les germanes hi assistia la mare Maria Iscla Janer.

En quant a l’herència d’Ignasi Iscla Capdevila es donà a favor de Ramona, primera substituta (en representació a la seva mare) i a Maria i l’usdefruit de Caterina, ja que aquesta morí el 13 de març de 1874.

Resumint, les propietats dels Icart i Iscla passen l’any 1875 a mans de les dues menors d’edat, Ramona i Maria Icart Iscla.

Carrer Marquès d'Alfarràs

Béns procedents d’Antoni Icart Graells a Vilafranca

Una casa assenyalada amb el número dinou situada a la Plaça de la Constitució de Vilafranca. Lloc on vivia el difunt. Dins de la casa hi ha divuit cadires, dues còmodes, una taula, un tocador, dos llits, un catre, un aparador, dues màrfegues, tres matalassos, dos coberts, quatre coixins, dotze llençols, sis fundes de coixins, sis tovalles, vuit tovallons, sis tovalloles, sis coberts de plata, quatre cubs i diferents eines de cuina.

La casa es compon d’una planta baixa, tres pisos i golfes. Pel darrera hi ha una petita porta que surt al carrer del Campanar.

La casa l’havia fet construir la família dels Ricart (Llúcia Ricart, primera muller de Pau Icart Blai) i per herència de Francesc Galceran Fontanals passà posteriorment als Icart, quan aquest Francesc anomena hereva universal a la seva filla Josefa Galceran Ricart, muller de Pau Icart Blai.

Set petites cases que tenen els nombres 11, 13 duplicat i 17 quadruplicat, amb la seva sínia i un tros de terra unides en cadascuna. Estan situades al carrer del marquès d’Alfarràs (abans jueus) de Vilafranca.

Una vinya, dins de la qual hi ha edificada una casa amb una sínia i aljub o dipòsit per recollir l’aigua de la pluja. Se l’anomena l’hort d’en Ganxo (sobrenom que tenia Pau Icart Blai), situada en el terme de Vilafranca, al lloc anomenat el Pont Nou (abans Pont vell), a prop de la riera de l’adoberia.

Les finques anomenades van pertànyer a Antoni Icart Graells com hereu del seu pare Francesc Icart Rafecas, segons donació que li va fer en el moment de signar els capítols matrimonials amb Maria Iscla Janer el 1853.

Deutes que tenia aquesta heretat: el pagament de la legítima a Maria Icart Iscla. El deute a Manuela Iscla Janer de mil lliures que va haver de pagar al farmacèutic de la Bisbal del Penedès, Joan Uch per un préstec que feu a Francesc Icart ja que ella va ser hereva de la mare Caterina Janer i aquesta va obtenir el deute com hereva de la seva mare Caterina Martorell. També a la mateixa Manuela se li devia 1500 pessetes, com hereva de la mare Caterina, per un préstec que va fer a Antoni Icart. Deute a Antoni Morgades de 2160 pessetes per import de pensions d’un préstec que també va fer als Icart. A Josefa Oriel Perlas  de 2600 pessetes per un altre préstec que feu a Antoni Icart. Deute al pagès Antoni Boada Soler de 1600 pessetes. De 1333 pessetes a Magdalena Ballester Mascaró. Deute de 1600 pessetes a Josefa Ballester Mascaró d’Igualada. Al fabricant de roba Pau Bas de Sant Quintí de Mediona se li devien 1500 pessetes de gènere que Antoni Icart va comprar. Deute de 295 pessetes al fabricant de roba Simeó Llobet de Sant Pere de Riudebitlles. Al fabricant de mantes Francesc Llobet d’Igualada 25 pessetes. Deute al fabricant de gorres Francesc Pagès de Camprodon 90 pessetes. Al fabricant de roba Pau Ribas de Barcelona 1500 pessetes. Als senyors Maimò i Calsa, fabricant de llanes de Barcelona 1020 pessetes. Al fabricant de castors (teixits de llana) Rafael Marti i Janer 70 pessetes. Als senyors Casanoves i Macià, fabricants de cotó de Barcelona 615 pessetes. Al fabricant de drils (teixits de lli o cotó) Victor Oliveras de Barcelona, 290 pessetes. Al fabricant de llenç (tela de lli) Joan Nadal de Vic, 90 pessetes.

Béns procedents d’Ignasi Iscla Capdevila

Castellví de la Marca

Una heretat anomenada casa Orpí de la Conillera, situada en el terme de Castellví de la Marca (actualment una casa rural turística). A més de la casa principal assenyalada amb el numero cent amb totes les seves dependències, la del costat, la cent u, amb una bassa d’aigua i horts. També formava part de la mateixa heretat una vinya situada al lloc dit el Pedral de Castellví, una terra campa de dos jornals al lloc dit la Clota, altra terra de tres jornals al Camp de les Figueres, dos petits horts amb la seva bassa d’aigual al lloc dit les Soldoneres, una terra de tres jornals al lloc de lo Fondo i la Coma, altra terra al Fondo, una terra de muntanya i roques de tres jornals al Pujol i una terra de muntanya i roques d’una extensió de vint-i-nou jornals al lloc dit la Vinya de la Muntanya.

L’heretat pagava un cens de setze pessetes a l’obtentor del benefici de la Nostra Senyora dels Desamparats de la quadra de Jafra, quadra situada en el terme d’Olivella del Penedès.

Aquest mas i totes les terres li pertanyia a Ignasi per la venta que li feu Magí Orpi Vinyals de la Conillera l’any 1850.

Castellet

Una vinya de quatre jornals situada en el terme de Castellet. Pertanyia a l’heretat La Costa de propietat de Vicens de Sisternes. Li pertanyia per la donació que li feu el dit Sisternes l’any 1851.

Sant Cugat Sesgarrigues

Una casa de número 11 amb un petit hort contigu. Situada en el carrer Calvari.

Una terra d’un quart de jornal al lloc dit la Plana d’en Amell. Altra terra de tres quarts de jornal al lloc dit Lo Ordia dins del terme de Sant Cugat Sesgarrigues. Una terra d’un quart de jornal a la Bassa d’en Amell.

Aquestes últimes finques les havia obtingut Ignasi Iscla per la venta que li feu Francesc Massana Marti i Rosalia Mitjans l’any 1845.

Rendes que rebia

Ignasi Iscla Caldevila rebia rendes del pagès Benet Panyella de Castellví per una terra que li havia venut els Orpi. Del pagès Josep Calaf de Castellví per un altre tros de terra. De Pere Via Barjan de Vilafranca li va vendre el cens sobre una casa, situada al carrer Barcelona (actualment avinguda de Barcelona) número quatre, l’any 1846. De Josep Sirera Llopart, maquinista de Vilafranca, per la venta d’un cens que li va fer Pere Blanch Termens un paller situada en el carrer de Barcelona, formant cantonada amb el carrer de Santa Digna l’any 1846. També el mateix Pere Blanch li va vendre un cens sobre la terra situada darrera una casa del raval de Nostra Senyora (actual Rambla de Nostra Senyora) amb el número tres.

Manuela Iscla Janer

L´única filla d’Ignasi Iscla Capdevila i Caterina Janer Martorell que estava viva l’any 1875, era Manuela. Va rebre una part d’aquesta herència (gràcies a sobreviure als seus germans) es va casar el 1866, tenia vint-vuit anys, amb l’hisendat Joan Fontanals Amell de trenta-vuit anys de Santa Maria de Bellver (Font-rubí). Aquest mateix any l’àvia materna Caterina, que tenia vuitanta anys, botiguera de robes, es casava en segons núpcies amb Josep Fontanals Amell, de quaranta-vuit anys, de Santa Maria de Bellver, germà de Joan.

Manuela constitueix en dot al seu futur marit quatre mil escuts i robes i vestits valorats en dos mil escuts que li ha donat la seva mare.

Entre els capítols matrimonials que van pactar acorden que Caterina dona a la seva filla Manuela tots els béns i drets que li pertanyen a ella i a la seva mare (àvia de Manuela).

Al mateix temps Joan Fontanals aporta per dot quatre mil escuts més. Per aquesta quantitat hipoteca l’heretat anomenada Quadra de l’Abadal situada al terme de Santa Margarida i els Monjos. Mesura en total cent quatre jornals.

L’any 1902 el propietari del Mas Abadal era Antoni Janer Formosa (familiar dels Janer) i la tenia llogada a Manuel Fontanals Iscla (fill de Manuela i Joan Fontanals). L’any 1904, Manuela, ja viuda, conjuntament amb el seu fill Manuel compren el Mas pel preu de vuitanta-quatre mil pessetes.

Manuela el 1875, com hereva dels béns de la seva avia Caterina Martorell Baltà, va cobrar tres mil pessetes del preu de la venda d’una casa situada a la plaça de la Constitució cantonada carrer de la Fruita, que va comprar Vicens de Sisternes i Gertrudis Esteve Castelló a l’àvia Caterina.

Acabem aquí aquest article sobre una (de tantes) famílies que van venir al Penedès i es van enriquir comprant o rebent en herències béns d’altres patrimonis penedesencs.

 

 

 

 

 

 

 

divendres, 7 d’agost de 2020

Carrer Sant Bernat de Vilafranca del Penedès (segle XIX)

 


En el meu altre blog de nom: “Penedès medieval” he escrit en quatre parts com era i quines famílies hi vivien o hi tenien propietats en aquest carrer durant els anys dels segles XIV i XV. Aquí poso documentació que guardava sobre diferents anys del segle XIX. La importància d’aquest carrer durant diferents èpoques i la evolució que ha tingut és important saber-la i potser alguna vegada es tindrà en compte abans d’enderrocar un edifici o fer-hi reformes.

Les cases dels mestres de cases Janer

L’onze de setembre de l’any 1806 els mestres de cases Pau i Pau Janer, pare i fill,  venen al fill i germà Salvador Janer i a Josefa Llorens dues cases que tenen dos portals situada al carrer de Sant Bernat. Va ser el dinou de gener de 1804 quan el pare Pau Janer les va comprar al prior del convent de Sant Raimon de Penyafort. Pagava cens al monestir de Santes Creus d’un sou i sis diners per la festa de Sant Miquel. El preu de la venda va ser de 750 lliures.

Limitaven aquestes cases a l’est amb altres propietats que pertanyien al convent de Sant Raimon de Penyafort; al sud amb el taller del courer Fèlix Vidal; a l’oest el carrer i al nord la casa i taller que era del sabater Joan Mata.

Les cases van passar al fill Pau Janer Llorens, també mestre de cases, i de Clara Via. I més endavant del fill d’aquests Pau Janer Via, arquitecte, i de Paula Seguí Güell. Més tard les comprà Florenci Rigual Artigas.

Les cases tenien els números 17 i 19. Posteriorment la disset seria la casa actual anomenada “Casa Rigual- Artigas” edificada per l’arquitecte modernista Antoni Pons Domínguez el 1888 i catalogada en l’Inventari Patrimoni Arqueològic de Catalunya.

 

Les cases de l’escultor Miquel Galceran

En un altre article d’aquest blog ja vam parlar d’aquest escultor i la seva família i el que probablement tingui un carrer dedicat a Vilafranca, el carrer de Galceran:

https://historiesdevila.blogspot.com/2017/12/els-galceran-corders-blanquers-i.html

Miquel era fill de Joan Galceran d’ofici mestre de cases i Anastasia Boada originaris de Collbató. Tenien en propietat unes cases en el carrer de Sant Bernat. El 1760 es casa amb Josefa Ricart Vives de Vilafranca. Una de les cases va a passar a mans de la filla Josefa Galceran Ricart en el moment del matrimoni amb el teixidor de lli Ramon Mascaró Olivella. L’any 1809 Josefa es queda viuda. El seu marit no va fer testament. Es fa inventari d’una de les cases. Consta d’un celler on hi ha quatre bótes. La cuina, a més d’altres coses, hi ha una pastera de fusta de pi. En un quarto hi ha una tauleta de fusta, un llit de peu de gall, quatre quadres...en un raconet un altre llit de fusta. Hi ha també un rebostet. En el quarto del passadís hi ha dos quadres de guix, dos bancs...En lo quarto principal un llit de fusta, tres cadires...La casa consta també d’un armari en una paret, el terrat i golfes.El vint-i-tres de març del 1809 Josefa redacta testament. Anomena hereu al seu fill, d’ofici teixidor, Ramon Mascaró Galceran. L’hereu Ramon es casa amb Rosa Massó i van a viure a Vilanova i la Geltrú, sense vendre la casa.

El vint-i-u d’abril de 1830 Rosa Massó és viuda. Es fa un inventari dels béns del seu marit difunt. Entre aquests hi ha una casa que té un portal situada al carrer de Sant Bernat.

La casa limitava a l’est amb el carrer, al sud amb la casa del pagès Manuel Rosés i a l’oest i nord amb propietats de la casa del monestir de Santes Creus (Palau Reial-Vinseum).

L’any 1832 Rosa, com a usufructuària dels béns del seu marit, ven una part de la casa al monestir de Santes Creus amb el permís que el monestir pot pujar una paret per separar la part de la casa que ha comprat amb la part que queda i viu ara la Rosa. El preu és de 45 lliures. La casa pagava cens al monestir d’un sou.

La casa correspondria a la que actualment seria el nombre dos i que toca a la paret de l’edifici del Vinseum.

L’altre edifici, propietat de l’escultor, va a passar al seu hereu, el també escultor Miquel Galceran Ricart, germà de Josefa. El 1791 es va casar amb Josefa Lleó Fages de Vilafranca.

El 1816 el fill Miquel demana al seu veí, el pagès i blanquer Jaume Cudier, el dret de poder passar per un carreró que hi ha darrera de la casa on el Cudier hi té un corral. Hi ha un portal que dona al dit carreró que arriba fins el carrer del Coll, i que en aquell moment el dit portal estava tapat amb pedres i fang i Miquel vol aixecar una paret i fer servir el portal des de casa seva. El veí li consisteix que faci l’obra pagant-li vuit lliures.

Sabem que l’any 1819 les obres ja estan fetes.

L’any 1876 Miquel es difunt. La casa va a passar al seu fill Josep Galceran Lleó, d’ofici daurador.

La casa limitava (1876) a l’oest amb la casa del notari Ignasi de Traver i la de Miquel Janer, al darrera també amb Miquel Janer, part amb el carrer del Coll i pel davant el carrer Sant Bernat. La casa correspondria a l’actual número 11. Al darrera encara existeix el passadís o corredor interior que arriba fins el carrer del Coll.

La casa dels pagesos Sellarés

El 1809 Susanna Rosell, viuda del pagès Pau Sellarès, fa inventari dels béns del seu marit. Entre tots ells hi ha la casa situada al carrer de Sant Bernat, lloc on Pau morí. La casa consta d’una entrada on hi destaquem el pou amb la seva corriola. En el celler hi ha quatre bótes, dues portadores...en la cuina una tauleta, un llum de ferro, sis culleres de fusta, tres de llautó...en el quarto que dona a la part de darrera dues cadires...en la sala una taula, un banc respatller, un llit i eines diferents de camp. La cosa consta a més del quarto que dona a la part del carrer Sant Bernat.

La casa va passar a la família de la primera muller de Pau de cognom Manyosa. L’any 1855 Paula Sellarés Manyosa, a la mort del seu oncle el prevere Vicens Manyosa i filla de Pau i la primera muller viu a l’edifici fins el 1870.

La casa tenia planta baixa, entresol, primer i segon pis. Limitava (1870) a l’est, al davant, amb el carrer. Al sud, dreta, amb la casa de Vicenta Almirall de l’Almunia, a l’oest, darrera, amb un hort que era de Paula. Al nord, esquerra, amb la casa de l’espardenyer Antoni Miret Ferran. La situem en el número vuit de l’actual. No correspon a l’edifici actual ja que es va derruir a mitjans del segle XX.

 

La casa dels blanquers Cudier

Ja hem comentat que un dels veïns de l’escultor Galceran era el pagès i blanquer Jaume Cudier Güell. Sabem que l’any 1814 ven un tros de la casa des del primer pis fins el terrat al notari Lluis Cases Pometa. El preu és de 300 lliures.

Abans li pertanyia al pare Francesc Cudier que també tenia l’ofici de blanquer. Anteriorment era del seu avi, un altre Francesc Cudier també blanquer. Va ser l’any 1702 quan el prevere Pere Bellvei de Vilafranca li va vendre a l’avi Francesc. En aquell moment tenia dos portals, un s’obria pel carrer de Sant Bernat i l’altre pel corredor del darrera. El preu va ser de 450 lliures.

La venta del tros de casa que al notari Cases, la fa amb unes condicions: el comprador ha de fer un envans per la separació del tros de casa amb la resta que encara és de Cudier; deurà tapar la finestra que dona al terradet, tot i així li permet fer una altra finestra a la mateixa paret de quatre pams d’ample per cinc d’alt i amb un reixa. També li dona permís fer fer-se un balcó que doni al carrer.

Limitava  en aquell moment, a l’est amb la casa del notari Lluis Cases i part amb el terradet que és de Cudier. Al sud amb la restant casa de Cudier. A l’oest amb el carrer i al nord amb part també de la casa del notari Cases. Pagava cens als preveres l’església de Santa Maria de dos sous i sis diners per la festa de Sant Miquel, el setembre.

El 1839 hereus dels blanquers Cudier, el pagès Joan i el fill d’aquest Narcís Cudier venen la casa, ara d’un portal i amb el corral al darrera, a l’espardenyer Pere Catasús Lloret de la Granada. El preu és de 500 lliures.

En aquest moment la casa limitava a l’est amb el daurador Josep Galceran, al sud amb la casa que és dels preveres, de la confraria de Sant Miquel de l’església de Santa Maria de Vilafranca que també és del Galceran, a l’oest amb el carrer i al nord amb la casa del notari Salvador Cases. La casa és la que té actualment el número set del carrer.

 

La casa del fuster Camps

L’any 1831 el prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca, Manuel Camps és propietari d’una casa que abans era del seu germà, el fuster Antoni Camps. Aquest any la ven a Vicenta Almirall viuda de Ramon Montserrat de l’Almunia. El preu és de 2.295 lliures.

L’edifici té dos portals, un de gran i un altre de petit. Anteriorment la casa havia del fuster Pere Guasch. Abans del pare d’aquest, el pagès Josep Guasch. Va ser el 1770 quan el prior del convent de Sant Raimon de Penyafort la va vendre al pagès Josep Guasch.

Limitava (1831) a l’est, al davant, amb el carrer, al sud, a la dreta, amb el filador dels corders de Vilafranca, a l’oest, darrera, amb l’hort del monestir de Santes Creus i al nord, esquerra amb la casa del prevere Vicens Manyosa. Correspondria a la que és el número sis actual.

El propietari l’any 1879 és de l’hisendat Jaume Montserrat Almirall nascut a Castellví de la Marca, ara vivint a Barcelona fill de Ramon i Vicenta. Ara es diu que és una casa amb un magatzem, uns baixos amb bodegues, un pis, golfes i un jardí al darrera. Té una superfície total de 652 metres quadrats.

Limitava a la dreta amb el carrer Cordellers (l’actual Clascar) esquerra amb la casa de Pau Sellarès (la de Manyosa) darrera el pati dels cordellers i la casa del cantirer Ramon Colomer.

 

La caseta de la Caritat i els Abellà

A Barcelona la Casa de la Caritat es va crear a començaments del segle XIX per poder hostatjar captaires i desemparats de la ciutat. Actualment és ara un complex cultural, que situat al barri del Raval, és el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el CCCB.

A Vilafranca també hi havia la Casa de Caritat i estava situada a finals del segle XIX en el mateix edifici on en els segles medievals va ser la Casa de la Pia Almoina, al carrer de Sant Bernat cantonada plaça de Santa Maria.

L’any 1847 el administradors de la Caritat eren el prevere de l’església de Santa Maria Josep Janer, l’hisendat Francesc Batlle, l’argenter Antoni Rius, el comerciant d’aiguardent Fèlix Guell i l’advocat Fèlix Rovira. Aquest any subhasten una caseta, propietat de la Casa de la Caritat, amb el permís de l’alcalde constitucional de Vilafranca Francesc Carrillo. La caseta es va vendre a Teresa Cases, viuda del notari Jaume Nicasi Abellà Notó.

La junta de la Casa de la Caritat, en la sala destinada a la celebració de les seves sessions, confirmen la venda. La caseta està situada al carrer de Sant Bernat, al costat d’una casa

que la mateixa junta va vendre al difunt notari Abellà Mullol l’any 1835. La junta rebrà cens de 128 rals de billó per Nadal. La junta es reserva dotze pams de la caseta. Convenen amb la Terasa que haurà de conservar la xemeneia que està construïda en la latrina de la casa de la mestra de les nenes per evaporar els excrements.

La caseta limitava a l’est amb la casa de l’Abellà; al sud amb la casa d’Antoni i Josefa Miret Farran; a l’oest amb el carrer i al nord amb la casa i habitació de la mestra de les nenes de la Casa de la Caritat.

Correspondrien als edificis on actualment hi ha els números 1 i 3 del carrer de Sant Bernat.

Sabem que el número 1 tenia planta baixa, un pis i golfes l’any 1873 i uns anys després el 1879 sabem que la planta baixa tenia una superfície de 82 metres i 55 centímetres quadrats.

En aquest any la casa 1 limitava al darrera amb la casa dels Abellà, situada a la plaça de Santa Maria; a l’esquerra amb la casa de Raimunda Esclasans (abans de l’espardenyer Antoni Miret que va vendre al pare de Raimunda, també espardenyer); al davant el carrer i a la dreta una petita casa (la número 3) que servia d’habitació per la mestra de les nenes que s’eduquen en la Casa de la Caritat.

L’any 1854 la casa 3 tenia tres pisos. Pagava cens de deu maravedís al convent de la Mercè de Barcelona i a la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca de dos sous i sis diners. Limitava a l’est amb la de l’espardenyer Antoni Miret i part amb la casa que abans era la Pia Almoina; al sud amb la casa del farmacèutic Tomàs Mestre; a l’oest la de l’espardenyer Pere Catasús Batlle i al nord amb el carrer de Sant Bernat.

 

La casa dels veterinaris Capdevila

Va ser a finals del segle XVIII quan els veterinaris Capdevila, originaris del poble de Constantí, venen a viure a Vilafranca. La causa va ser el casament del veterinari Baltasar Capdevila amb Maria Ricart de Vilafranca. Un fill, un altre Baltasar, es va casa amb Isabel Gaig Cabera, filla de l’escultor Francesc Gaig de Barcelona i de Manuela Cabera, també de la mateixa ciutat. Isabel però va néixer a Vilafranca, tot i que morí a Barcelona l’any 1857, ja viuda. La casa va passar a ser propietat seva, com hereu dels béns dels seus pares.

El fill d’ambdós, el veterinari Baltasar Capdevila Gaig, quan morí el pare l’any 1851, es va fer càrrec dels seus béns, entre ells la casa situada al carrer de Sant Bernat.

En aquest any pren possessió de la casa, que la tenien llogada, d’aquesta manera: “...entra sol a la casa, tanca i obre les portes, es passeja per dins, treu el cap per la finestra del primer pis que dona al carrer de Sant Bernat...” Tot ho fa sense cap impediment de la inquilina de la casa de nom Joana viuda del pagès Pau Ventura, avisant-li que era el propietari i li havia de pagar el lloguer.

Limitava a l’est amb la casa de la viuda Caterina Martorell, al sud amb el carrer del Coll, a l’oest amb el carrer de Sant Bernat i al nord amb el sabater Crispi Mata.

Correspondria a la situació actual de la casa de nova construcció número 13.

 

Plànol de Miquel Elias de la casa
que vol edificar Raimunda
Esclasans (1876)

El Casino de la Fraternitat

La primera societat del Casino de fraternitat va estar situada en el carrer de Sant Bernat. El vint-i-vuit de març de 1856 el propietari, amb domicili a Barcelona, Onofre Vila Calsa d’una casa des de l’any 1852, lloga a la junta directiva del Casino que està composta pel president Pere Freixedes Balcells, els vocals Pau Alayo Via, Josep Oliver Jornet, Manuel Pasqual Almirall i Fèlix Oliveres Montserrat la dita casa, menys la part que té llogada a la viuda Josefa Admetlla.

Limitava la casa per l’est amb el carrer; pel sud amb la casa de l’Asi, oest i nord amb la casa del pagès Ramon Olivella Domènech, l’actual Vinseum, que va comprar Cristòfol Milà Romagosa. Ramon Olivella estava casat amb la Rosa Milà Traval, filla de Cristòfol i la va rebre com a dot. Per tant, la casa del Casino era la número dos, la que havia estat de l’escultor Miquel Galceran, que ja hem comentat més amunt.

El Casino ha de pagar 24 duros trimestrals pel lloguer. Es podien fer obres per adequar-lo a les activitats del Casino però només aixecar el primer pis per fer una sala espaiosa i posar més bigues a sota del terrat. En el moment del lloguer el primer pis es trobava arreglat i tenia un despatx, una sala, una cuina, tres quartos amb llits i vidres als quatre balcons.

La casa dels sabaters

Una de les cases que limitaven amb les del Janer, mestre de cases, l’any 1806 era la del sabater Joan Mata. La filla de Joan i Felisa fou Teresa Mata Rodó que l’any 1854 es casa amb el sabater Fèlix Dias Blanch. La casa després del sabater Joan Mata va passar a mans del seu gendre Fèlix Dias.

El sabater Fèlix Dias el deu de juny de l’any 1870 ven la casa al notari Ignasi Traver i Ros.

Sabem que l’any 1876 està composta per una planta baixa, entresol, primer i segon pis i un terrat. Hi ha una part que s’introdueix des de l’entresol sota del primer pis de la casa del costat, dels hereus de Miquel Janer i que el seu menjador. La superfície total és de 729 metres quadrats.

El 1881 el notari Traver la ven al propietari veí d’Olèrdola, Josep Torrents Capdet pel preu de 475 duros equivalents a 2.275 pessetes.

L’any 1868 i fins el 1881 tenia el número 13 del carrer.  Constava d’una planta baixa (on deuria haver-hi la botiga/taller de la sabateria) dos pisos i un terrat.

Limitava durant totes els anys del segle XIX per totes parts amb l’hort i les cases que eren dels hereus de Miquel Janer menys a la dreta que hi havia una de les que eren dels hereus de l’escultor Miquel Galceran (1869-1881).

La situaríem al costat de la que era dels Janer, l’actual “Rigual-Artigas” cantonada al carrer del Coll.

L’any 1884 el comerciant Josep Torà Soler originari de Tuxen (Girona), casada en segons núpcies amb una germana del besavi de qui escriu, Rosa Planas Vinyals, és el propietari de la casa, que ara la seva extensió és molt més gran. Una part la va obtenir per compra que va fer aquest mateix any i una altra per herència de la seva primera muller, Josefa Calveras. Tot plegat té una superfície de 91 metres quadrats. Consta l’edifici d’una planta baixa que té quatre portes, dues que donen al carrer del Coll i dues al carrer de Sant Bernat, un pis i golfes.

Limitava en aquell any a l’esquerra amb el ferrer Fèlix Rodó Ràfols i l’espardenyer Jocund Juliachs Pujador, al darrera amb Fèlix Janer, per la dreta amb el carrer Sant Bernat i pel davant amb el carrer del Coll.

No volem acabar aquest escrit sense comentar que un dels arquitectes (a més d’Anton Pons Domínguez, que ja hem dit) de molts dels edificis que hi va haver en els anys del segle XIX en aquest carrer va ser el vilafranquí Miquel Elias Güell. També conegut per alguns edificis modernistes que són en altres llocs de Vilafranca: Casa Pujol, carrer Clascar (1886), Casa Figueras Sabater, plaça de l’Estació (1901)...

Fins aquí hem arribat. Vull deixar constància en els meus blogs que es pot fer una història d’una ciutat, d’un poble, d’un carrer, d’una casa i d’una família seguint la seva evolució a través de la documentació de tots els segles i així conèixer molt més el lloc on vivim i els canvis que hi ha hagut.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

dijous, 18 de juny de 2020

Els Salvador botànics al Penedès



Volem en aquest article deixar constància d’una família que va tenir propietats al Penedès, però no era originària de les nostres terres. No estendré massa la informació de les seves propietats i la seva família, perquè navegant per Internet s’han poden trobar molt més i la seva relació amb la botànica. Aquí teniu, per exemple un enllaç del CSIC que crec molt interesant:
Amb el títol “Història del Gabinet dels Salvador” per Neus Ibañez (Institut botànic de Barcelona) i Josep Maria Camarasa (Seminari d’Història de la Ciència Joan Francesc Bahí, Fundació Carl Fust) és un altre article relacionat amb la família de Silvio Salvador Collaso Aquí teniu l’enllaç:
Jaume Salvador Pedrol

Felip Salvador Portell (1554-1648), mercader de Calella, i de la seva muller Francesca Boscà, filla d’un notari mataroní, provenen dues nissagues d’apotecaris una a Barcelona i l’altra de la vila de Calella.
D’aquest matrimoni en van néixer nou fills, dos dels quals, Jeroni i Joan Salvador i Boscà, es van traslladar a Barcelona al començament del segle XVII per fer-se apotecaris.
Entre el juny de 1876 i setembre de 1877, el Gabinet Salvador i les seves col·leccions botàniques van ser traslladades per Silvi Salvador i Collaso a les golfes de la seva propietat del Castell de la Bleda, al Penedès.
Jaume Salvador Pedrol (1649-1740)
Jaume Salvador i Pedrol era fill de Joan Salvador Boscà i Victòria Pedro, única filla de Gabriel Benet Pedrol, un dels apotecaris més rics de Barcelona en aquell temps. Era propietari d’una farmàcia al carrer Ample de Barcelona. El 1669 Jaume va ser admès al Col·legi d’Apotecaris de Barcelona, quan només tenia vint anys. El seu pare el va enviar mes tard a perfeccionar els seus coneixements de química i botànica a Montpeller. El 1723 va construir el jardí botànic en la Masia de Can Pau Torrents de Sant Joan Despí, masia del segle XVII que era propietat de la família Salvador.
Com a filipista, en la Guerra de Successió fou recompensat amb el dret atorgat el 1721 a ell i als seus fills de títols nobiliaris com el de baró de la Bleda, perquè per aquestes dades havia adquirit la baronia de la Bleda, veïnat del terme de Sant Marti Sarroca, al comte de Torralba Fernández de Córdoba. Sabem que aquest mateix any del 1723 ja l’havia adquirit. Es va casar amb Eulàlia Riera i varen tenis set fills, sis nens i una nena. Els fills Joan i Josep Salvador Riera van continuar sent botànics.
Joan Salvador Riera es va casar amb Maria Benages Vicens el1718. Josep Salvador Riera es va casar amb Eulàlia Salvador Benages, és a dir, amb la seva neboda. A la mort del pare el 1740, Josep es va convertir en hereu de la farmàcia Salvador i de tot el seu patrimoni familiar.
Jaume Salvador Pedrol al museu Martorell de Geología
a la Ciutadella de Barcelona
Jaume Salvador Salvador (1740-1806)
El fill de Josep i Eulàlia no es va interessar tant per la botànica com el seu pare i oncle, es va dedicar a administrar més el seu patrimoni. El trobem sovint en els documents notarials del Penedès.
Jaume es va casar amb Francesca Burgès Fàbregas. En l’abril de 1797, és el senyor baró del castell de la Bleda, però viu a Barcelona. El 1816 la viuda Francesca és l’usufructuaria dels seus béns fins que morí el 1830, que ho deixarà en mans del seu primogènit Joaquim Salvador Burgés com hereu i propietari dels seus béns i del seu pare difunt. Aquest mateix any 1816 mare i fill venen terres que tenien en propietat a sant Boi de Llobregat, situades a la quadra i casa de la Torre del Fonollar. El 1818 Francesca, viuda del baró de la Bleda Jaume Salvador, signa com a senyoria per rebre uns censos per la venda d’un hort amb casa, sínia i safareig  que fan a les monges del monestir de Sant Joan de Jerusalem de Barcelona situat al carrer Trentaclaus (l’actual Arc del Teatre-Al Raval) de Barcelona. Li pertanyien com a hereva de Victoria Pedrol, muller de l’apotecari Joan Salvador Boscà de Barcelona.
Jaume Salvador Burgès (+1824)
El juny de l’any 1808, quan els ciutadans de Girona es decidiren a plantar cara a les tropes napoleòniques, la guarnició disposava d’uns tres-cents soldats del regiment d’Ultónia (Un regiment de l’exèrcit espanyol (1709-1818) reclutat entre irlandesos que van fugir després de la derrota dels catòlics a mans de Guillem d’Orange en l’any 1691. Entre els soldats irlandesos hi lluitaven també conjuntament espanyols i catalans). Jaume Salvador Burgès formava part del  segon batalló d’aquest regiment l’any 1812 fins la seva mort el 1824. Va néixer a Barcelona. El catorze de maig es casa a l’església de Santa Maria de Vilafranca amb la Maria de la Concepció Macià Tord fill del burgès Josep Macià Nin i Antonia Tord Llaurador de Vilafranca (Casa Macià).
El vint-i-u de gener d’aquest any 1824 es llegeix el seu testament a Vilafranca. La viuda és l’encarregada d’obrir-lo. Ho deixa tot a convinença seva. S’havia redactat el 1812. Entre els seus béns hi havia el castell de la Bleda, Rovellats i molts altres.
Testament de Jaume Salvador Burgès
Josep Salvador Soler (1804-1855)
Josep Salvador Soler advocat i botànic era el fill de Joaquim Salvador Burgès i per tant besnét de Josep Salvador Riera, es va interessar més per les col·leccions de botànica de la família, aspecte aquest, que ni el pare ni oncle van fer. Però mort prematurament a Agen (Gascunya), ofegat a la Garona, quan els seus fills eren encara menors d’edat. Va ser l’any 1855 quant es torna a fer un inventari dels béns que eren de Josep Salvador Soler i la seva muller Dolors Collaso.
Els marmessors de l’herència, Francesc Sans i Serra i Pere Collaso Gil, van fer la divisió i adjudicació de l’herència, el juny de 1876, en haver assolit els hereus la majoria d’edat.
Silvi Salvador Collaso (1845-1916)
Totes les col·leccions botàniques van ser trasllades per Silvi Salvador Collaso a les golfes de la seva propietat del Castell de la Bleda entre el 1876 i 1877.
Existeix unes comptes i rebuts que presenta Ramon Coll Cunillera a Silvi del producte de les finques que posseïa com hereu de la família a Vilafranca i pobles immediats corresponents a l’any 1871. Una de les cases que tenia a Vilafranca estava situada al carrer del Coll de Vilafranca. Ramon Coll era veí del mateix carrer.
L’any 1945 una biblioteca composta de mil quatre-cents vint volums que, propietat de Silvi Salvador Collaso, es trobava en el dipòsit del Institut Botànic de Barcelona, així com la resta de l’herbari d’igual procedència, amb destí, tot ell, al dit dipòsit.
La casa de l’Avinguda de Tarragona de Vilafranca
El 1906 Silvi Salvador Collaso va encarregar un projecte de construcció a l’arquitecte vilafranquí Santiago Guell d’una casa a l’Avinguda de Barcelona número 24. Formada inicialment per dues finques van ser adquirides pe Silvi que residia a Barcelona i que les va fer enderrocar. Es va aprovar el projecte el 27 de desembre d’aquell any.
Tenia al costat una casa dels masovers que donava al carrer de la Paloma i que posteriorment va ser venuda i ja al segle XXI va ser enderrocada per a fer-hi un bloc de pisos. Va passar per diversos propietaris, fins que el 1983 la va adquirir el Consell Regulador del Cava, organisme que s’hi va instal·lar el 1986. La casa va tenir diferents reformes entre el 1950 i 1990.
A part d’aquesta projecte Silvi era propietari de varis patis al carrer Bisbe Morgades i Amalia Soler.
La casa de Silvio Salvador presenta la façana principal de composició asimètrica descomposta en dos cossos, en un dels quals s’hi introdueix una tribuna de ferro i de vidre, que es relaciona formalment amb una galeria longitudinal de fusta i vidre que domina la composició de la façana interior al pati, i que constitueix, conjuntament amb les peces que hi donen, amb el vestíbul i l’escala, els espais interiors més interessants de l’edifici.
La casa Silvio Salvador, malgrat la seva senzillesa, presenta un repertori important d’oficis, ferro, vidrieria, ceràmica...característic del llenguatge modernista.

dissabte, 16 de maig de 2020

Algunes dades del Mas Gomila (1484-1848)


La masia i caseriu de la Gomila està situada a mitjana alçada en els contraforts del Montmell (380m), dins el terme de Sant Jaume dels Domenys. L’edifici té el seu origen en l’època medieval.  Hom es diu del possible origen àrab del nom Gomila. Volem deixar en aquest blog algunes dades que tenim del mas.
Els Palau de Gomila (1484-1614)
El mas és documentat al fogatjament de 1553, i s’esmenta Antoni Palau de Gomila. Molt a prop de la masia hi ha el caseriu de Gomila. Hem trobat les primeres dades del mas l’any 1484 degut als matrimonis entre Quiteria, filla de Pere Palau de Gomila, amb Antoni Carbó de Moja i el del dit Pere Palau amb Caterina, que era viuda de Mateu Carbó de Moja. El germà de Pere era el pagès Joan Palau el 1488 també del mas.
Aquests Palau eren també senyors de l’antiga quadra del municipi del Gatell, situada al terme de Sant Jaume dels Domenys, al nord del poble. L’any 1515 Joan Palau del mas de Gomila i Bartomeu Palau al Gatell són germans.
Càndida, filla del Joan Palau i Antònia, signa capítols matrimonials amb el pagès Joan Ivern de Pacs el 1521. El 1565 una filla de Gaspar Palau del Gatell, és batejada a la parròquia de Sant Jaume dels Domenys, de nom Beneta. És padrí una altra Beneta, filla de Joan Palau del mas de Gomila.
Terres que formen part del mas de Gironella, situat també al terme de Sant Jaume dels Domenys, són propietat de Joan Palau.
El 1590 el pagès Joan Palau de la Gomila, fill d’Antoni Palau i Joana, fa matrimoni amb Mariana viuda del pagès Bartomeu Mateu de Sant Marti Sarroca, filla del pagès Joan Colomer del mas de la Pineda, situat al terme de Sant Mati Sarroca i Jerònima.
El 1596 Jerònima, viuda del pagès Francesc Palau de Gomila, signa capítols matrimonials amb el pagès Pau Busquet del mas de la Plana situat a Sant Quintí de Mediona.
El senyor de la Bisbal del Penedès, era també el senyor del mas de Gomila i dels seus voltants, cobrant rendes. Un exemple, fou el 1597 quan un altre Joan Palau de Gomila ratifica que posseeix per senyoria del noble Pau Salvà, en aquest cas, era d’una terra de dotze jornals, situada el lloc anomenat de la Pironella, de pertinències del mas de la Gomila. Pagava de cens al senyor, vint-i-u sou i dues gallines, per Nadal.
El 1600 el pagès Francesc Palau de Gomila, fill de Joan i Caterina, es casa amb Jerònima Mateu de Santa Fe, filla de Pere i Bartomeua.
Els Casanoves de Gomila (1614-1625)
El canvi de propietari va ser en un acte celebrat dins del mas el vuit de gener de l’any 1614, Mariana, viuda del pagès Joan Palau, ven el mas al paraire de llana Joan Casanoves, originari de l’Arboç del Penedès, casat amb Jerònima Palau.
Al cap de deu anys, el 1624, Joan Casanoves el fill Joan i la muller Jerònima tenen necessitat de diners i demanen un préstec al noble Enric de Barberà, senyor de Sant Quintí de Mediona, vivint a Barcelona. La quantitat demanada són 200 lliures. Hipotequen el mas Gomila amb totes les terres i dominis. La quantitat que necessiten és molt més alta, en realitat, són els deutes del difunt Joan Palau, que han de fer-se càrrec els Casanoves. Al pagès Pere Morgades de Torrelles de Foix també li demanen un préstec, en aquest cas de quaranta lliures. Tornen a hipotecar el mas el 1625.
Marti-Busquets (1637-1645)
Degut als deutes que havien d’anar fer front els Casanoves, a partir de l’any 1637 ja no els trobem com a propietaris del mas. Aquest any és el pagès Andreu Marti de la Gomila, però creiem que deuria ser el masover, no pas el senyor del mas.
Igualment deuria ser el masover, el 1645, Pere Busquets amb la muller Victoria. Una filla, Maria, signa capítols matrimonials amb el pagès Ramon Artigues de Castellví de la Marca.
Els Figueres de Gomila (1677-1848)
A partir del 1677 si que veiem diferenciat el masover del propietari del mas. Pau Ferrer és el masover, mentre que el propietari és Ramon Figueras. Un document del 1697 ens recorda que el mas ara és de la família Figueras i abans fou de Joan Palau.
Els Figueres podien ser originaris de l’Arboç com d’altres llocs del Baix Penedès, ja que els trobem repartits en diferents llocs. Un dels més propers fou un Jaume Figueres del mas de la Torrella, situat en el mateix terme de Sant Jaume dels Domenys a mitjans del segle XVII i XIX, potser familiar del Ramon o/i originaris del mateix terme del Montmell que ja hi són des del segle XIV.
Durant el XVIII continuem els Figueres com a senyor del mas és Magí Figueres de Gomila (1753-1822). Aquest any 1822 es signen els capítols matrimonials entre Pau Coral veí de Guardiola de Fontrubí fill de Pau i Paula (casada en segones núpcies amb Magí Figueres) i Anastàsia Mas Simó, també de Guardiola.
Els Figueres de la Gomila eren originaris del Montmell i es veu més clar en un document de l’any 1824, on els tutors dels fills del difunt Magí Figueres són el pagès Andreu Figueres del Montmell i Pere Cerdà de Guardiola.  Magí i Andreu eren germans, fills d’Anton Figueres del mas de la Gomila.
L’edifici fou reconstruït el 1794, tal com diu la data gravada al portal. Ara és un edifici de tres plantes cobert a dues aigües. A la façana hi ha el portal adovellat de mig punt i el portal del celler. Al pis principal les finestres són rectangulars, amb llinda i brancals de pedra, i les golfes s’obren amb un seguit de finestretes de punt rodó.
Un inventari del mas (1848)
Els Figueres eren els propietaris del mas i també de tres casetes del caseriu de la Gomila, junt amb els seus cups, corrals i altres dependències. De terres campes, vinyes, bosc i muntanyes que hi ha al voltant. Els límits de tot plegat eren a l’est amb la hisenda de les Planes de Castellví de la Marca i amb la que fou del rector de l’església de Castellví. Al sud part amb el mas de Josep Mercer de Sant Jaume dels Domenys i part amb la hisenda de l’Alsina, que fou de les monges carmelites de Vilafranca. A l’oest amb la hisenda de la quadra del Gatell, del senyor Jaume Palau del Vendrell i al nord amb la hisenda de la Moja de Marmellà.
El 1848 l’Andreu Figueres i ara l’hisendat Josep Ravella de Vilafranca del Penedès fan inventari dels béns d’Anton Figueres i Magí:
L’heretat de Gomila: A l’entrada es troba un banc respatller de fusta de pi nou. Dos càvecs. Dos magalls (eines semblants a una aixada). Quatre aixades estretes. Tres aixades amples. Dos arpiots. Una rasclera (Eina composta d’una barra guarnida de puntes de ferro i posada de través al cap d’un mànec, que serveix per a arreplegar terrossos). Unes harpies. Dos rascles.
Al menjador es troba una taula llarga, un banc respatller, també llarg. Altre banc clavat a la paret, tot en bon estat. Una gibrella de rentar les mans. Dos vasos de vidre. Dues ampolletes de vidre blanc i un gerro de Pisa.
En una capella hi ha una verge de Roser de bulto. Un ventall. Una ganiveta per tallar pa. Una porció de culleres i forquilles. Tres estalvis de sarga (planta).
En el pastador s’hi troba una pastera vella de tomba molt usada, amb tots els seus arreus de pastar i del forn. Per pesar: Un pes de pedra de quintar. Dues romanes, la una mitjana i l’altre de petita. Una cistella i un cova.
En el menjador vell hi ha set relles. Tres fangues. Una premseta de fusta. Una caixa d’esmicolar garrofes. Una massa i quatre tascons. Una destral.
En la cuina un banc d’escó de fusta de pi vell. Els clemàstecs. El ferro del foc. Una pala de ferro. Unes torradores. Uns lleves, tot de ferro. Un banc sense respatller, usat. Nou càntirs de terrissa amb un cantirer  de fusta, clavat a la paret. Una porció d’olles, cassoles, plats i altra terrissa pel servei de la casa. Tres llums de ferro, usats. Dues paelles d’aram, velles. Unes graelles de ferro. Una mitjalluna (Eina de cuina, per la carn). Cinc cobertores de ferro. Una cullera d’aram. Un cassó d’aram. Dues calderes mitjanes, una inservible. Dues galledes. Dues olles d’aram. Dos morters, un de coure i l’altre de pedra. Una caixeta de fusta per posar espècies. Un setrill. Quatre porrons de vidre. Una llanterna. Una escombra. Un saler de Pisa. Una xocolatera d’aram. Dues ampolles de vidre verd.
En la sala, una taula llarga de pi, usada. Dotze cadires, també usades. Un rellotge nou de paret amb la seva caixa. Una capella de fusta en la paret amb un Sant Cristo. Un armari de fusta on a dins hi ha vuit llençols. Quatre estovalles ordinàries. Una peça de drap de bri. Dos paners i altres draps pel servei de la casa. En un altre armari de paret hi ha tres llençols vells. Mitja peça d’estopa. Un càntir de vidre. Dues senalles. Dos vasos de vidre i altres draps pel servei de la casa.
En el quarto on va morir Anton Figueres es trobem tres caixes velles que guarden algunes frioleres de la casa (coses insignificants). Un quadre de la Santíssima Trinitat. Un Sant Crist. Una piqueta.
En el quarto principal un llit de pilars tenyit amb sa màrfega. Dos llençols. Una vànova. Dos coixins i un matalàs. Dues quadres. Una caixa de noguer amb roba de la muller d’Anton, Maria Ravella, també difunta. Una calaixera amb roba de la Maria. Un tocador. Un escriptori amb papers de la casa i roba del difunt i de la família. Un llum d’oli. Una tauleta. Dos canelobres de llautó.
En el quarto nou un llit de posts i bancs amb una màrfega. Un matalàs. Una vànova. Dos llençols. Dos coixins amb les seves coixineres. Dues cadires.
En la cambra de les dones hi ha un llit de posts i bancs. Una màrfega. Un matalàs. Una vànova. Dos llençols. Dos coixins amb les coixineres. Dues caixes. Dues caixes on a dins hi ha una dotzena i mitja de tovallons. Dos estovalles. Una tovallola. Sis llençols. Una llumenera. Una caixa vella i a dins amb roba de les criades.
En el rebost un salador o llit de porc amb la cansalada. Botifarres pel consum de la casa. Dues greixoneres (cassoles) d’aram. Una cassola petita i una altra de gran. Una paella gran. Un braser d’aram. Quatre gerres, tres de buides, en una d’elles un poc d’oli. Un porró de vidre verd gran. Tres barralons. Una porció de terrissa. Una conca d’aram.
En el quarto de la reixa dos llits de posts i bancs. Una màrfega. Tres llençols. Una vànova. Dos coixins amb les seves coixineres.
En la botiga antiga (magatzem) nou dotzenes d’aram de fil de bri i quatre rams d’estopa. Tres caixes usades on a dins, hi ha cànem per filar i pedaços per la casa. Una taula. Un catre usat. Una senalla i una cistella.
En les golfes una caixa vella. Unes debanadores. Uns motllos per fer maons. Una pallera. Un cova.
En l’hospital (cambra on dormen els mossos de la masia) cinc llits de posts i bancs. Tres flassades de talla ruques (tipus de planta), una de verda, dolenta, amb la màrfega, llençols i coixí a cada llit.
En l’estable dos bous vells. Dues mules de cinc anys amb els guarniments d’esquena, de llaurar i el carro.
Cal Gall Carnuts (Selma)

En la botiga
unes vint quarteres de mestall. Dotze quarteres de xeixa (tipus de blat). Una pala. Tres garbells de pell. Dos garbells de ferro. Dos sacs de farina. Sis sacs buits.
En el celler vell vint-i-bótes, vint son grans, una és de quatre càrregues. Tots són amb cèrcols de savina (arbust). Dotze són plenes, les restants buides. Dos embuts. Un punxó. Vint portadores. Un barrilet de vinagre. Una pedra d’esmolar, guarnida. Les posts del cup.
En el celler nou vint-i-quatre bótes grans i una de petita. Algunes amb la testa de ferro i les altres totes encercolades de ferro. Les vint-i-una plenes i una és de mistela. Posts del cup. Dues aixetes de cup i altres bótes.
En el lloc on hi ha la premsa de racó un corró. Un banc de fuster. Un carro. Dotze cairats. Una porció de llenya pel servei de la casa. Cinc-centes teules i cinc-centes rajoles.
En el corral de bèsties cent-cinquanta caps de bestiar de pèl, entre grossos i petits.
En el corral de dalt (vol dir més allunyat, no d’alçada) nou caps de bestiar llanes. Una dotzena de gallines amb un gall. Un indiot i dos indiotes. Tres garrins.
Els Figueres disposaven d’altres béns com a propietaris fora de la Gomila:
El territori de l’antic castell de Selma fou abandonat a començaments del segle XX. El mas de Galls Cornuts està situat a quatre km de Selma, a l’extrem NE de la comarca, al nord del Pla de Manlleu i molt a prop del límits amb el Penedès. El seu origen és del segle XIII.
Continuant el inventari hi diu: En el celler de Cal Gall Carnuts, terme de Selma hi ha dues bótes, una de quatre càrregues buida i altres de set càrregues plenes. Sis quarteres de mestall. Els límits de Cal Gall són a l’est la hisenda de les Gatelltes, del  propietari Victor Garcall. Al sud el mas Galofré del Manlleu. A l’oest part amb el dit Galofré i part amb el mas dels hereus de Joan Soler de Roret i al nord amb el mateix Soler.
En el celler de la casa que va comprar el difunt Llorens, dues bótes grans plenes.
També eren propietaris d’una casa a Llorens del Penedès, al paratge del carrer Major.
No volem acabar aquestes dades del mas de Gomila sense deixar constància d’uns capítols matrimonials de l’any 1596 entre el pagès Miquel Gomila, natural de la illa de Mallorca, fill del pagès Anton Gomila i Tonina i Caterina, filla del pagès Joan de Corquera de la ciutat de Nájera (La Rioja) i Caterina. El notari que redacta els capítols és vilafranquí. 
El cognom Gomila és originari de Ciutadella de la illa de Menorca. ¿El nom del mas era el dels primers propietaris, originaris de les Illes Balears? Qui ho sap?