dimecres, 10 d’octubre de 2018

Una custòdia a l'església de Santa Maria (1879)


Una custòdia és una peça d’or, d’argent o d'altre material, en què s’exposa el Santíssim Sagrament a la veneració pública. Un document signat el quatre de març de l’any 1879 ens parla de la fabricació d’una d’aquestes custòdies, al meu parer, prou interessant per la història de Vilafranca i de l’església de Santa Maria. Comentem el dit document.
Lliberata Alvarez Tord i família
LLiberata fou filla de Joan Alvarez Viard, natural de Sant Marti de Provençals, fill d’un militar retirat, però vivint a Vilafranca, i de Felipa Tord Padró, natural de Vilafranca, familiars dels nobles Olzinelles d’Igualada i Sant Pere de Riudebitlles.
Estava casada amb Ramon Miret Teixidor, fill de Ramon Miret i Maria Francesca Teixidor, també familiars dels Olzinelles de Sant Pere de Riudebitlles.
Lliberata, conjuntament amb el seu famíliar, l’advocat i propietari Lluís Alvarez Verdaguer, casat amb la Clemencia Sisternes, pares del polític Joan Alvarez Sisternes, últim militar espanyol enterrat al “Valle dels Caidos”.
També amb l’advocat i el propietari Ramon Freixas Miret, familiar del seu marit, fill de Lluís Freixas Mascaró, fill del regidor Lluis Freixas Blanc, assassinat a Vilafranca en temps de la guerra del francès l’any 1810, i Maria Francesca de Paula Miret.
El marit de Lliberata, era difunt. Tots els familliars anteriors van ser els seus marmessors. Tots plegats es presenten davant el notari per signar un acord amb els capellans (preveres) i els obrers de l’església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.
L’obligació testamentària de Ramon Miret
Els obrers de Santa Maria eren les persones que tenien al seu càrrec l’administració o l’obra de la parròquia. Entre aquests  hi havia el prevere Pere Garriga Corbella , regent de l’església de Santa Maria de Vilafranca, i els obrers, el notari i propietari Joan Amich Dacs, l’agrimensor Albert Moliner Bertran, el comerciant Nuci Galofré Ferrer i el propietari Frederic Macià Miret i el que és ara, absent, Teodor Miret Marrugat que vivia a Barcelona.
Es diu que en el testament del dit Ramon Miret Teixidor, datat el 13 de març de l’any 1872, ordena que en el cas que la seva muller Lliberata, en el dia de la seva mort, deixés existents les deu obligacions i les cinc accions que tenia del ferrocarril de Barcelona a Tarragona, vol que els seus marmessors les venguin e inverteixin el seu valor en la compra d’una custòdia de plata per l’església parroquial de Santa Maria de Vilafranca. Dita custòdia s’hauria de guardar en el local que els mateixos marmessors creguin oportú per la seva seguretat.
Fabricar la custòdia
La vídua, volent complir la voluntat del seu difunt marit, d’acord amb els marmessors, resolen disposar la fabricació de la dita custòdia. Disposen també escollir els “oportuns” dibuixos, assessorant-se amb l’experimentat artista, pintor i escriptor Pau Milà Fontanals, que deuria tenir uns 68 anys. Confiant també amb la construcció de la joia, als joiers de Barcelona, viuda de Francesc Cabot i fills. El dit Francesc Cabot Ferrer, era natural de Mataró i fou el iniciador d’una de les nissagues de joiers més extensa de Barcelona. Va ser l’any 1842 quan va obrir la seva primera joieria al número 35 del carrer Argenteria de la dita ciutat. Carrer, que en l’època medieval es van agrupar els argenters barcelonesos.
La feina d’encàrrec, molt probablement un temps llarg, si comptem des de l’any 1872 al 1879 es va donar a terme i el dia 11 de gener d’aquest any 1879 es va entregar la custòdia a la viuda Lliberata.
La custòdia era de plata de llei sobredaurada, amb viril o lluneta,(l’habitacle, destinada a tancar la dita custòdia), esmaltat d’or i escuts, també esmaltats d’or. Aquests escuts, representaven les armes de Vilafranca de la parròquia de Santa Maria del Deodat del Penedès i de la família Miret. Era d’estil gòtic. El pes de la plata era de 2.495 pessetes. El valor de tot junt va ser de 7.750 pessetes.
La quantitat total la va donar la viuda a la del joier Francesc Cabo i fills en monedes d’or i valors del ferrocarril. Es va signar la factura, davant dels testimonis, l’hisendat Fèlix Barba de Vilafranca i l’arquitecte de Barcelona, Adrià Casademunt. Davant de tots els presents, a casa del notari, s’ensenya la dita factura i se la torna a guardar la viuda Lliberata.
La seguretat de la custòdia
Per quant el testament del difunt Ramon Miret també ordena que es pugi guardar la custòdia en un lloc segur, i a la vegada perquè la joia no es pugui aplicar a altres usos i que només serveixi per posar i portar en ella el Santíssim Sagrament.
D’acord amb tots els marmessors, es concedeix a l’església de Santa Maria i per ella als seus representants obrers actuals i als seus successors la descrita custòdia amb les següents condicions:
La primera, que es vol que la custòdia tan sols serveixi per posar i portar el Santíssim Sagrament en les processons de Corpus, i la seva octava de cada any (l’any 1316, Joan XXII introdueix la Octava amb exposició del Santíssim Sagrament. Però el papa Nicolàs V, va ordenar que en la festivitat del Corpus Christi, a partir de l’any 1447, sortís en processó amb la Hòstia Santa pels carrers de Roma).
També es decideix que el local escollit per guardar la custòdia, sigui la casa rectoral de la parròquia de Santa Maria, i tenint compte d’aquesta el senyor regent de la dita església, sense cap més responsabilitat que la que li imposen els sagrats canònics respecte a les coses i joies de l’església en general, per creure que és el lloc més oportú per la seguretat de dita joia, facultant-li per variar-la de lloc sempre i quan ho tingui per convenient.
S’acorda també que si  en qualsevol moment es volgués destinar la custòdia o el seu valor, a algun aspecte diferent, els hereus del dit Ramon Miret i/o dels marmessors, s’apoderaran d’aquesta, per evitar que s’utilitzi per altre assumpte que no sigui el que va ordenar el testador que la conservaran i la tornaran a la parròquia de Santa Maria, quan hagin cessat les circumstàncies negatives al respecte.
Tothom hi està d’acord. Els obrers declaren en nom propi i de tots els parroquians de l’església de Santa Maria, donar les gràcies a la senyora donant, tant a ella com al seu marit difunt, de “felicisima memòria per tots els veïns de Vilafranca i prometen que les tindran present en les seves oracions i que la primera missa que es celebrarà amb exposició de la seva divina majestat ocupant el tro que se li regala, se les aplicarà en sufragi”. Es refereix al rei Alfons XII d’Espanya.
Signen com a testimonis l’advocat de Vilafranca, Ramon Coll Blanc i l’escultor, veí de Gràcia, de Barcelona Valentí Escardó Abella.


dissabte, 25 d’agost de 2018

Tres successos dels anys 1778 i 1780 al Penedès

El tercer succés històric

Els historiadors/investigadors que anem sovint als arxius, a vegades ens trobem amb sorpreses en les primeres pàgines dels llibres de protocols notarials.
El cas que ens ocupa és en un dels llibres del notari de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès de Vilafranca, en el llibre de l’any 1780, del notari Josep Anton Soler.
Amb el títol de fem memòria ens comenta tres “successos” que van passar dos anys enrere. Anem a comentar-los.

El notari burgès Josep Anton Soler
Caldria situar dins del seu context familiar el notari en qüestió, ja que té a veure amb la importància que ell deuria donar també a la història, tan de Vilafranca, com del Penedès.
Era fill d’un altre notari, Pere Soler Rigual. La seva mare fou Maria Ràfols Fontanals del Mas Romaní situat al terme de Sant Martí Sarroca. Una de les germanes del seu pare fou Francesca Soler Rigual, que es va casar amb l’advocat burgès Josep Nin Llorens. Ell es va casar amb Caterina Miret Esbert, filla del pagès terratinent de Sant Marti, Salvador Miret. Els Soler, els Nin i els Miret són alguns dels cognoms que van tenir molta història en el Penedès i ell ho deuria saber. Fins i tot deuria tenir documentació familiar que ho acreditava.


Primer succés:
La mort de Pedro de Alcantára Pérez  Guzmán y Pacheco, duque de Medina Sidònia.
El notari Soler ens escriu amb el títol: “Memòria” com “ passant per lo lloc dels Monjos, en lo desembre de 1778, lo senyor Duc de Medina Sidonia Grande de España, caigué malalt, en lo ostal que de nou se fabricà sobre la riera, anant amb gran comitiva...”
El que morí fou Pedro de Guzmán y Pacheco, XIV duc de Medina Sidonia, XIX compte de Niebla i XII marquès de Cazaza en Àfrica.
Era un noble espanyol, en aquells moments cap de la casa de Medina Sidonia, una casa nobiliària del regne de Castella, en què el nom és originari del ducat de Medina Sidonia, títol nobiliari hereditari que Joan II de Castella va atorgar a Juan Alonso Pérez de Guzmán, III compte de Niebla, el 17 de febrer de l’any 1445, com a premi als serveis de la corona. El comptat de Niebla era un altre títol nobiliari hereditari espanyol originari de la Corona de Castella que el rei Enric II va atorgar el 1 de maig de l’any 1368 a Juan Alonso Pérez de Guzmán y Osorio, per la seva fidelitat en la guerra per el tro que aquest havia mantingut amb el seu germà de pare Pere I, l’anomenada primera Guerra Civil Castellana. El marquesat de Cazaza d’Àfrica, era un altre títol nobiliari hereditari creat pels reis catòlics el 1504 a favor de Juan Alonso de Guzmán y Mendoza. Estava casat amb Mariana de Silva y Alvarez de Toledo, filla de la Duquesa de Alba de Tormes, que no van tenir descendència, i els seus títols nobiliaris van passar al seu cosí segon, José Alvarez de Toledo y Gonzaga, XI marquès de Villafranca del Bierzo.
El personatge, per tant, era prou important, potser no tant a Catalunya o a les nostres terres, però sí a les monarquies castellanes.
L’hostal nou
Ens escriu que es posà malalt a l’hostal Nou de la Riera, quan passava pels Monjos. Ens consta que amb el topònim de l’hostal nou i de la riera, el situem més en direcció a Sant Cugat Sesgarrigues i no pas al terme dels Monjos. Creiem, però que es deuria posar malalt als Monjos, deuria anar en direcció a Barcelona, venint de Tarragona, i posteriorment s’allotjà al dit Hostal Nou que hi havia, molt a prop dels Cinc Ponts, entre Vilafranca i Sant Cugat, però potser no era així, com més avall aclarim.
 I continua escrivint, dient: “...al qual después de averli fet molts remeix, morí el dia 6, dia dels reis, en dit hostal...”
La processó, cerimònia i enterrament
El notari ens especifica, comentant la importància del personatge, quan escriu: “...i segons se deia, descendia de reis, dit senyor després de sa mort, tocaren les campanes de la iglesia de esta vila, nit i dia, cada hora feia un toch...”
Continua escrivint el notari: “...lo dia vuit del dit mes de gener, a la tarda cerca de les tres hores arroba a esta vila,...un poc mes avall, del ort del convent de Sant Francesc...tota la sua familia...”. Cal pensar, doncs, que aquest dia vuit de gener, Vilafranca i voltants deuria haver-hi molta gent espanyola, per acompanyar la cerimònia de les despulles del Duc de Sidònia. A més, si ens fixem doncs, ara en que aquestes persones esperaven el cadàver que venia de l’hostal nou, potser és veritat que en el terme dels Monjos existia un altre hostal també amb el topònim “Hostal nou”, ja que correspon al final del carrer de Sant Pere l’espera del difunt i no pas en direcció Nord.
Continua el seu escrit dient: “...lo cadaver el portava la reverend comunitat de preveres amb creu alta, tots los religiosos de esta vila del convent de sant Francesc, de la Trinitat i pare Caputxins, junt amb els musichs de esta vila...”
Són exactament la representació de les quatre congregacions de religiosos que tenia Vilafranca, la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria, existents ja des del segle XIII, els franciscans des del segle XII, els Trinitaris des del segle XIV i els caputxins des del segle XVII.
L’acompanyaven músics, ens diu. Sabem que en la processó de la Nostra Senyora del Roser, ja l’any 1551 es pagaven músics que hi participaren i que pagava la confraria del Roser. En altres anys posteriors hem trobat, per exemple, que l’any 1801, la confraria dels Dolors, per l’ànima dels difunts hi podria haver música en les misses (no d’orgue) si la congregació ho vol i ho paga. No sabem quins instruments deurien utilitzar. M’atreveixo a dir que alguna flauta segur o potser fins i tot un violí.
L’escrit ens diu que portava la gent quan va començar la processó, començant pel carrer de Sant Pere: “...cada un dels preveres, religiosos i demés un siri blanc de mitja lliura de cana per la seua familia...sacerdots que lo acompañaren, i criats demes, anaven a cavall, portaren tots una atxa encesa...”
La mitja lliura de cana es refereix al pes del ciri. La lliura catalana equivalia a 400 grams. Per tant, deuria pesar uns 200 grams cada ciri.
El Toisón de Oro
 La processó
En tot el recorregut que van fer, ens especifica que era pels carrers de la Cort, Sant Joan, de la Palma, Parellada, de la Font, dels Ferrers, Plaça Major i dels Càntirs (Plaça de l’Oli i Sant Jaume) estava ple de fang, segons ens diu el notari: “...i demes carrers de la vila si trobava un grandissim fanch...”
Darrera del seguici si trobaven “totes les persones mes visibles de la vila en sa companyia, burgesos, cavallers...” entre aquestes hi havia el corregidor de Vilafranca, Pedro Valenciano, nascut a Orihuela (València) casat amb Raimunda Marti, pares de Raimunda Valenciano i Marti, mare dels germans escriptors,  Gaietà i Vidal Valenciano.
Enterrament
“...en arribar a la iglesia posaren lo cadaver al capdamunt de un gran tumul, era posat dins de una caixa de plom, en lo qual tumol cremaven cera de bo, atxes, i molts siris, i a cada altar de la iglesia cremaven 4 siris de mitja lliura...”
Els taüts eren de fusta els més freqüents. Però que era posat dins d’una caixa de plom, és donar-li el rang nobiliari que representava. Al llarg de la història es troben taüts de plom d’infants, però també de papes i gent de classe alta.
El túmul a que es refereix era un cadafal cobert de draps de dol i a sobre hi van col·locar el taüt.
“...tot el clero i religiosos començaren a cantar vespres de difunts amb tota solemnitat, amb la musica, y esto sols se feu en dit dia...”
La música en aquest moment, si que era d’orgue. Deuria ser en aquell, que encara estaria actiu i que va construir l’any 1689 el mestre d’orgues de nació flamenc Andreu Bergueró dins l’església de Santa Maria de Vilafranca.
El notari Josep Anton Soler ens escriu que a l’endemà, el dia 9 de gener, al matí, començaren tots els religiosos a celebrar misses, en l’església pel difunt, a les nou en punt: “...a cantar lo ofici dels difunts, cremant totes les atxes, siris que avia en lo tumol...donant a totes les persones mes visibles de la vila, una candela de cerra blanca, que valia mes de 8 diners, i en acabarse, ne donaven un altre...”
Interpretem el que valia cada candela, no ja un ciri. Els ciris deurien ser més barats.
“...acabat dit ofici de difunts, i la misa solemne amb musica, munta el pulpit lo frare Ramon Oller, guardià del convent de sant Francesc...lo qual digué la oració fúnebre, per lo difunt y exposant sus...excelencies de sa casa, y acabada se feu la absolta general que eren cerca de les dos de la tarda...”
El interessant d’aquest fragment es que a l’església de Santa Maria, qui puja al púlpit o trona és un franciscà del convent de Vilafranca. Tornem a dir la importància que se li donava al difunt, no havia de ser un prevere, havia de ser un franciscà, que estan molt més relacionats amb les classes benestants a tot arreu.
Finalment, ens escriu que van dipositar el cadàver a: “...la sepultura dels capellans, que avans era y se anomena la Minerva Vella, que es devant lo portal major de la iglesia, detras lo cor...”
Acabem detallant aquest primer succés que ens relata el notari, comentant que hem tingut o tenim una persona enterrada a l’església de Santa Maria, que va ser acadèmic de número de la Real Acadèmia Espanyola i cavaller de l’orde del Toisón de Oro. Igualment entre 1768 i 1777 fou cavaller major del rei Carles III. Va escriure “Testamento político de España”, que va llegir com discurs d’ingrés en la Societat d’amics del País de Madrid, que va ser membre de la Royal Society i ….i molt més.
Si rellegim i/o busquem la història d’aquest personatge, no he trobat enlloc que vagi ser enterrat a Vilafranca del Penedès el dia 9 de gener de l’any 1778.

Segon succés sobre fets naturals, any 1780
En aquest cas només el copiaré literalment:
Poca collita per falta d’aigua i fred
En est any 1780 es estada la collita en esta vila molt poca i a tot el Panades, per la falta de aigua i los grans fredors ha fetes en tot lo mes de abril”.
Pedregades a totes les vinyes del Penedès al juliol
En dit any dia deu de juliol, ha fetes moltes pedregades, que casi no exia nuvol que no dones pedra, pues en tot lo pla del Penades casi no han quedat sis sermens que no haian estat ben batut de ella, pues en tot lo terme de esta villa, menos que fou poch a sant Pau, Colomer, i poch de la Pelegrina, lo demes de tot lo terme ho triaja est la pedra, sens quedar raims per penjar ni menjar, les redoltes rompudes que no se avia vist cosa igual de tots los vells, agafa la pedra, fints tot lo terme de Sant Cugat, Avinyonet, Olesa, Sant pere Molanta, Moja, Sant Miquel, Santa Margarida, Bleda, Castellví, y desde los Monjos fins al Vendrell i Bara, santa Oliva…queda trinxat com en esta vila, fou tot en un mateix dia
Tercer succés:
Est any 1780, lo doctor Cayetano Janer fill de esta vila, ha obtingut de la gracia del rey, de cabiscol, de la santa iglesia catedral de Girona, dignitat de ella qual val mol, antes obtenía la cabisedia de la catedral de Barcelona i ans era canonge de la catedral de Girona, qual se li fou presentat per la Universitat de Cervera, li tocava de torn, com a catedra que era de ella mes antich, i de canons, lo qual vingue un dexeble que se deia Esteve Vilanova fill de Olot, y de pares humils, i primer fou canonge i ardiaca de la catedral de Barcelona li feu lo senyor ardiaca Milans, fou vicari general de este bisbat, del qual fou promogut bisbe, del bisbat de Jaca, y después fou tambe promogut al bisbat de Taraçona tot en Aragó, al qual morí
El clergue Gaietà Janer Segarra era nascut a Vilafranca. Era fill de l’advocat I burgès Damià Janer Fontanals i  Anna Maria Segarra I Gassol nascuda a Valls. Entre els seus germans hi havia Joan Pau Janer i Segarra que fou catedràtic de la Universitat de Cervera, Galcerà Janer i Segarra, que també fou el cabiscol major de la catedral de Girona i Damià Janer Segarra, que fou cavaller, tinent i coronel, casat amb Raimunda Macià Tort, per tant familiars de la casa Macià de Vilafranca.
El deixeble seu, era Esteve Vilanova Colomer, fill d’Olot, fou bisbe de Tarazona, que morí en aquesta ciutat l’any 1766 als 58 anys. Abans fou ardiaca i canonge de la catedral de Barcelona i vicari general. L’any 1753 serà elegit bisbe de Jaca, i posteriorment, bisbe de Tarazona.
Tres aspectes, tres successos que va recordar el notari Josep Anton Soler quan va començar un llibre nou de protocols i en va voler deixar constància.


dissabte, 21 de juliol de 2018

Emigrants del Penedès a Amèrica




El 12 d’octubre de 1778 el rei Carles III d’Espanya firmava el Reglament de lliure comerç que va culminar el procés de lliure canvi iniciat en 1765.
La Corona espanyola fins aquests anys havia mantingut una prohibició de comerciar lliurement – i, fins i tot, de viatjar, i, és clar, d’emigrar a Amèrica.
Fou gràcies, en part, a les Reials Juntes de Comerç es començà a posar fi al monopoli de Sevilla iCadis, i s’autoritzaven algunes Companyies de Comerç privilegiades. Els navegants i els possibles comerciants catalans, mallorquins i valencians, per anar a Amèrica, ja no haurien de matricular-se, de forma més o menys il·legal,a Sevilla, Gibraltar i Lisboa. Amèrica, en aquells moments, tenia uns atractius molt concrets.
D'una banda, a l'entorn del Golf de Mèxic i de les illes del Carib, s'hi produïen algunes de les primeres matèries imprescindibles per als mous sectors naixents de la vella/nova indústria catalana: cotó, café, tabac, cacau, canya de sucre. La transformacio d'aquestes matèries es faria a les ciutats de la costa catalana, o de l'interior, on existia una llarga tradició industrial. O, més endavant, a la mateixa a bastir instal·lacions industrials. 

Aquesta conjuntura la va aprofitar molta gent de Catalunya i del Penedès, i no només en aquests anys sinó en altres posteriors.

Intentarem fem una petita llista d’alguns noms i cognoms del Penedès que he anat trobant en la documentació notarial, que van voler fer “les Amèriques”. Alguns d'ells, menors d'edat, demanaven als seus pares consentiment per poder emigrar i participar en una o altra iniciativa comercial.
No tothom podia gaudir d’aquest viatge o desig de viatjar. Per això, comentaren de quines famílies eren els que intentaven fer-se una nova vida en aquestes terres més llunyanes que les nostres.
Els Miret
L’any 1774 Maria Güell Ferrer, viuda en segones núpcies de l’espardenyer de Vilafranca Joan Miret Prats, redacta testament. Entre altres coses fa deixes al seu fill Joan Miret Güell, que es troba a les Indies servint al rei- així mateix ens ho diu el testament-, 50 lliures. Però més endavant, aclareix que si el seu fill Joan no tornés de les Indies, aquests diners passin al seu germà Josep Miret Guell que era mestre de gramàtica.
Entre 1808 i 1825, Espanya va perdre la major part de l’imperi colonial d’Amèrica.
L’any 1808 dominava un territori immens que s’estenia des de Califòrnia fins al cap d’Hornos, i des de l’Atlàntic al Pacific.
L’any 1825, disset anys després, solament li restaven les illes de Cuba i Puerto Rico a l’Atlàntic ( i les illes Filipines al Pacífic), que va acabar perdent a la guerra de 1898 contra els Estats Units.
La nefasta política colonial dels Borbons (corrupció i marginació dels criolls, espanyols que vivien a les colònies, a nivell polític, obsoleta política comercial, pressió fiscal...) i l’existència, des de la segona meitat del segle XVIII, d’una consciència d’identitat pròpia de cada colònia...va ajudar en aquest canvi.
Joan Miret Güell
Joan Miret Güell segurament abans de l’any 1774, va anar en algun lloc d’Amèrica com a soldat per combatre alguna insurrecció armada d’independència. Sabem que aquest mateix any, hi va haver la guerra d’independència dels Estats Units, dubtem però que ell hi fos en aquesta, ja que Espanya es va declarar neutral en aquesta guerra, tot i que hi va entrar en l’any 1779.
Creiem però, que l’anada de Joan Miret Güell a les Indies va ser més comercial que bèl·lica.
El pare de Joan Miret Güell fou Joan Miret Prats originari de Santa Coloma de Queralt i la mare Maria Güell Ferrer. Entre els seus familiars hi havia teixidors de seda, pagesos, mestres de cases, blanquers i boters. Fa pensar doncs, que l’anada a les Amèriques de Joan Miret Güell eren comercials i ell deuria viatjar tenint algun familiar vivint en un d’aquells països i treballant al comerç.
Manuel Miret Güell
Pere confirmar, encara més el dit abans de Joan Miret Güell, direm que l’any 1811 el boter Marià Miret Comes vivint a Vilafranca, però originari de Sant Pere de Ribes, signa testament. És casat amb Maria Francesca Güell Bonet, filla del blanquer Joan Güell i Maria Ferrer, pares de Maria Güell Ferrer, la mare de Joan Miret Güell.
Tornem al testament del boter Marià Miret Comes. Anomena marmessor al seu fill, també boter, Josep Antón Miret. Especifica, en el seu testament Marià, que el seu altre fill Manuel Miret Güell està viatjant cap a Amèrica i se li donin 600 lliures, una quantitat molt alta, per fer front a les despeses de l’estada i treball en algun d’aquells països que no anomena.
El testament el signa a la casa que té en propietat al carrer Raval de la Font de Vilafranca.


Joaquim Olivella Sala
En les llicències d’embarcament concedits a ciutadans de Catalunya per a “passar” a la illa de Cuba, concretament a la Havana, a l’any 1813 hi surt Joaquim Olivella Sala de Vilafranca. La raó del viatge ens diuen els documents que és per anar a recollir una herència. Fet aquest, que ens indica que algun altre familiar seu hi va viatjar i morí en aquesta illa.
Joaquim era fill de Fèlix Olivella Cortali i Maria Antònia Sala de Vilafranca. Un germà de Joaquim, en Joan Olivella Sala, havia estat al servei del rei de subtinent en la infanteria de Santa Fe i va lluitar en la guerra del Francès. L’any 1817 ja havia sortir d’aquest servei i es casà amb Maria Batlle Bertran, filla d’un alt càrrec del tribunal de la Inquisició i terratinent de Vilafranca. Sabem de més d’un Batlle que va anar a comerciar a la Havana i s’hi establí. L’herència a cobrar podria haver vingut d’algun membre d’aquesta branca familiar.
Entre els familiars de Joaquim Olivella Sala hi ha negociants, apotecaris i també boters.
L’any 1816 en altres llicències d’embarcaments a Cuba, hi torna a sortir Joaquim Olivella Sala, que en aquell moment tenia 18 anys  (l’any 1813 en tenia 15), demanant establir-se a la Havana comercialment.
Miquel Vinyals Devesa
El 18 de gener de l’any 1819 dóna permís, a través document notarial, Josefa Devesa viuda d’Antoni Vinyals Ricart perquè el seu fill, solter, pugui viatjar a la illa de Cuba, a la ciutat de la Havana.
El seu pare Antoni Vinyals Ricart és originari d’Esparreguera, el seu ofici era passamaner, persona que fabrica o ven objectes de seda. Una germana de Miquel i fill d’Antoni va ser monja al monestir de Santa Clara de Tarragona. L’hereu va ser Josep Vinyals Devesa i va viure a Vilafranca també amb l’ofici de passamaner.
El gènere resultant d’aquest ofici podria haver estar la raó d’embarcament de Fèlix cap a Cuba, per poder vendre i/o establir una botiga en aquella illa de productes realitzats amb la seda.


Fèlix Vinyals Devesa
Germà de l’anterior. El mateix any, la seva mare Josefa Vinyals Devesa dóna també el consentiment/permís perquè el seu fill s’embarqui. En aquest cas, però, cap a Colòmbia, concretament a la ciutat colombiana de Santa Marta.
Tot i així l’any següent el 1820 es torna a trobar un altre permís matern perquè pugui embarcar-se a la illa de Cuba, a la Havana. Cal entendre que segurament no li van concedir que pogués anar a Colòmbia.
Pot semblar evident l’amplitud que li volien donar al negoci de la seda. En el document notarial s’especifica que Fèlix Vinyals és resident a Barcelona i no a Vilafranca, on podria haver tingut també en aquesta ciutat una botiga.
Pau Parrot Piloti
Hi afegirem en aquest llistat un vilafranquí, que molt probablement ajuda al transport de gènere cap a Amèrica de les nostres contrades. L’any 1826 Pau Parrot Piloti signa testament. El seu domicili és al carrer de la Fruita de Vilafranca. Redacta el testament en algun lloc de l’oceà Atlàntic: “...trobant-se en ocasió d’haver marxat a l’Amèrica...”. En aquesta ocasió no sembla que visqués en alguna ciutat d’allà, sinó que hi viatjava, ja que era capità d’una nau, d’un bergantí, que tenia el nom de Nostra Senyora de Montserrat. Era nascut a Vilafranca del Penedès. Fill d’Oleguer Parrot i Raimunda Tort.
Pau Barber Trius
El vuit d’agost de l’any 1820 Francesc Barber de Vilafranca signa permís patern al seu fill Pau perquè pugui viatjar: ”per un temps” a Puerto Rico. La mare de Pau fou Gertrudis Trius, filla d’un cantirer. Potser els càntirs de Vilafranca van ser el motiu del viatge i vendre’n en aquest país.
Francesc Mainer Llopart
Fou el 1828 que ell mateix demana permís per poder embarcar-se per anar a la Havana per a unir-se a la casa de comerç que el seu germà Josep Mainer Llopart té en la dita ciutat. És natural de Vilafranca, però resideix a Barcelona. Té 42 anys en aquest moment. És fill de Francesc Mainer Alcover i Francesca Llopart. Està casat amb Manuela Ferrer.
L’avi Jaume Mainer era espardenyer a Vilafranca.
Demana el permís perquè sap que existeix un comerç lliure entre Espanya i les Indies. La seva esposa li dóna el consentiment perquè viatgi (era una de les condicions que hi havia d’haver si estaven casats els que es volien embarcar-se).
Vivien a Barcelona al carrer del Carme número 21, quart primera. Francesc, era nebot del metge cirurgià Antoni Mainer Alcover. a l’inici de la guerra del Francès, auxiliava els ferits ingressats a l’Hospital de la Vila. L’any 1810, el General Teodoro Reing el nomena cap de la plaça de Tarragona, cirurgià del Regiment SuÍs de Wimpffen, al que ingressa com a practicant quan encara era estudiant. Treballà a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona i fou un numerat cirurgià del col·legi de Barcelona després de la Guerra del Francès.
El carrer Acosta de l'Havana vella 

Jaume Raventós Pometa
Fou el deu de setembre de l’any 1847 quan els seus pares, Fèlix Raventós i Maria Pometa de Vilafranca, li signen el permís per poder viatjar cal a les Amèriques, concretament a Cuba. El seu pare tenia l’ofici d’esparter.
El nou d’abril de l’any 1862 els seus pares manen fer un document notarial en què entre altres coses diuen: “ ...que su hijo Jaume Raventós Pometa que residia en la ciudad de Santiago de Cuba falleció el 17 de marzo del año 1861 habiendo otorgado testamento el dia 14 de marzo del mismo año...y siendo de ellos todos los bienes, derechos y accciones de su hijo...otorgan poder a Melchor Raventós, vecino del comercio de Santago de Cuba para que los represente...”.
Salvador Cuyàs
L’any 1848 els marmessors del testament del xocolater Joan Cuyàs de Vilafranca fan inventari dels seus béns. Vivia en la casa pròpia al carrer de la Font de Vilafranca on hi tenia també la seva fàbrica de xocolata.
Entre altres béns també li pertanyien els que tenia el seu fill difunt Salvador Cuyàs a Amèrica. Els marmessors li reclamen a la muller de Salvador, Teresa, que li fes entrega de tots els títols de propietat del patrimoni del seu marit a Amèrica. Ella respon que del treball del seu marit a la Havana només li consta a partir d’un testimoni que li va dir que el seu marit patia demència (ens clarifica que ella no la va acompanyar en la seva estada a la Havana), i que disposa de set cartes referents al comerç que practicava allà donades pel comerciant de Vilanova i la Geltrú, Francesc Ventosa, i res més i això és el que entrega als marmessors del dit Joan Cuyàs.
Joan Alaio Olivella
Sabem que l’any 1854 ja vivia a la Havana. Era originari de Vilafranca. El 17 de gener d’aquest any el seu germà Manuel Alaio Olivella en un acte notarial diu que el seu germà Joan : “...veí de la Havana...” li ha escrit una carta igual que al seu pare Magí dient-li que li cedeix la part de l’herència del seu comú germà Pau Alaio Olivella, que morí a Vilafranca, era solter i havia estat alguns anys vivint a la Havana.
A la vegada demana al seu pare Magí, en la dita carta, que li enviï 100 duros que li correspon d’aquesta herència. El pare Magí, tot i dient: “...a pesar que dita carta es un documento poco formal...” accepta i reconeix davant notari l’entrega d’aquesta quantitat.
Al mateix temps el propietari Magí Alaio en el mateix document li reclama al seu fill Joan que investigui si el seu germà difunt tenia a la Havana: “...algunos créditos...” que els volia cobrar i per això anomena procurador seu al fill Joan Alaio Olivella perquè els cobri en el seu nom.
Aquestes Alaio eren familiars dels propietaris del mas de l’Alzina de Vilafranca del Penedès. Un dels masos que tenen origen medieval i  que encara hi resten vestigis.
Buenos Aires 

Pau Girona Capellades
L’any 1854 Joan Girona i Josefa Capellades de Vilafranca, signen document notarial per donar el consentiment al seu fill Pau Girona, solter de 21 anys, que vol anar a Cuba a reunir-se amb els seus germans i dedicar-se a la carrera del comerç.
Josep Gener Trius
el 29 de setembre de l’any 1860 Magí Gener Estalella que té l’ofici de majoral de diligències i Teresa Trius, naturals de Vilafranca, signen consentiment patern perquè el seu fill Josep que té 14 anys, els hi ha manifestat que vol “passar” a la ciutat de Santiago de Cuba o: “...en otro cualquiera punto de ultramar que le convenga para dedicarse a la carrera del comercio...”
El seu oncle fou el boter Fèlix Gener Estalella. La família Gener ja era comerciant i disposaven de molt de patrimoni pel Penedès degut a aquesta causa. Eren familiars del Miret Güell que hem parlat anteriorment. Van obtenir per herència la casa d’aquests últims del Raval de la Font de Vilafranca.
Un altre oncle seu, en Pau Jané Estalella, també va demanar permís per poder embarcar a Cuba l’any 1833. s’havia de reunir amb el seu familiar Josep Ventosa (que també hem comentat més amunt) que vivia a la Havana.
És per tant, lògic que més familiars demanessin anar cap a les Amèriques, on sabien segur que els beneficis/guanys eren prou atraients.
Josep Gili Ribé
El gener de l’any 1874 sabem de la mort del fuster Josep Gili Ribe, originari de Vilafranca a la ciutat de Buenos Aires, a l’Argentina i que era solter.
A l’Argentina, en aquest mateix any, hi va haver una revolució, un dels últims intents del Partit Lliberal d’imposar-se en el govern nacional. No sabem si la seva mort fou producte d’aquest alçament.
Pere Gual
L’any 1874 vivia a Buenos Aires. Era natural de Vilafranca del Penedès. Familiar dels Alaio del Mas de l’Alzina i del Mas de la Riba, situat al terme de Santa Margarida i els Monjos. Molt probablement era mercader com molts dels seues familiars.
Fèlix Capdevila Güell
L’any 1875 ens surt en la documentació notarial que resideix a Ultramar, sense especificar el país. Natural de Vilafranca del Penedès.
Enriqueta Gener Formosa
Germana del comerciant vilafranquí amb domicili a Barcelona, Antoni Gener Formosa. Enriqueta vivia a l’Havana. Estava casada amb el Vendrellenc Rafael Mañé Marquès. L’any 1877 el seu germà Antoni, com a procurador d’Enriqueta, fa diferents encàrrecs per cobrar uns deutes que pertanyien a la seva germana.
Sabem que Enriqueta i Rafael  vivien a l’Havana “vieja”, al carrer Acosta número 77, on a principis del segle XX hi havia l’ambaixada espanyola.
ja hem parlar de la família Gener, molt viatgera en aquelles contrades i fins ben bé a principis del segle XX van obtenir molts guanys que van invertir en les nostres terres i fins i tot a Barcelona.
Antoni Colomer Baltà
En el cens de població de Vilafranca del Penedès de l’any 1877 consta al carrer de Sant Pere que hi viu la família del boter Antoni Baltà Camprubí i la seva filla Teresa Baltà Sabat amb el seu marit, també boter, natural de Vilanova, Francesc Colomer Palau. Està també censat en aquesta casa el fill d’ambdós, Antoni Colomer Baltà, que ens diuen les dades que té 19 anys, és solter, boter i està a Ultramar, per tant absent del dit domicili.
Magdalena Baltà Sabat, germana de la seva mare, fou la muller del sastre de Vilafranca Josep Alegret Cuyàs, familiar dels Alegret Vilaró impressor.
Pau Guasch Estalella
L’any 1884 era resident a Ultramar. la seva mare Teresa Estalella Sivillà viuda de Josep Guasch Mestre de Vilafranca, és el seu procurador. En nom del seu fill, Pau, com hereu dels béns del seu marit, ven i estableix terres i cases que tenia en propietat el pare difunt en nom del seu fill absent.
Molt probablement deuria tornar a Vilafranca, ja que l’any 1900 es fabrica i es col·loca una làpida amb el seu nom al cementiri de la Vila.
Eren familiars dels Güell que hem comentat més amunt.
Ramon Fontanals Rovira
L’any 1905 Ramon és comerciant i resideix a Santiago de Cuba. Natural de Vilafranca del Penedès. En aquest any anomena procurador a Jaume Soler Giralt de Vilafranca perquè actuï en el seu nom en afers econòmics a la vila.
Forum Berger-Balaguer de Vilafranca 

Manuel Baltà Dias i Família
El 22 de febrero de l’any 1908 es signen els capítols matrimonials entre el pagès Josep Santó Albet de 35 anys, fill de Pau Santó Ventosa i Magdalena Albet Guitart, naturals de Castellet i la Gornal i Sant Marti Sarroca respectivament i la noia Rosa Baltà Robert de 35 anys, de Vilafranca, filla de l’adroguer Manuel Baltà Dias i Rosa Robert Romagosa, que són nascuts a la ciutat de Manzanillo de Cuba, segons ens diu el document notarial. En realitat, no van nèixer a Manzanillo, sinó que eren originaris de Vilafranca del Penedès i van residir a Manzanillo durant força temps fins que hi van morir.
Manuel era fill del sabater Joan Baltà Termens i de Josefa Dias de Vilafranca. Manuel i Rosa Robert van tenir tres fills: Manuela Baltà Robert que es casà a Vilafranca amb el comerciant de Miralles, Celestí Alemany Sadurnil’any 1888; Rosa Baltà Robert que es casà amb el pagès Josep Santó Albet natural de Castellet l’any 1908 i la Dolors Baltà Robert que va morir soltera.
Concepció Vallès Vallès i familia
El 27 d’abril de l’any 1910 el farmacèutic Joan Bosch Borrell de 46 anys, viudo de Maria de la Concepció Cabeza Codina, natural de Sant Llorens d’Hortons, fill de Francesc Bosch i Maria Borrell, naturals del mateix poble d’Hortons, signa capítols matrimonials amb Concepció Vallès Vallès de 24 anys, natural de Palma de Soriano (Santiago de Cuba) filla de Pere Vallès Marimon i Magdalena Vallès Balada, naturals de la Llacuna, però que van morir a Cuba.
Un altre exemple de gent del Penedès nascuda a les Amèriques, gràcies o no, de l’embarcament que van fer els seus pares en èpoques anteriors.
Francesc Marti Güell
En el cens de població de Vilafranca del Penedès de l’any 1910 hi consta la família del pagès Francesc Martí Rovira, de la seva muller Francesca Güell Rovirosa, que és espardenyera i el seu fill Francesc Martí Güell de 25 anys, que treballa com a dependent però ara és absent i viu a l’Havana.
Francesca Güell, la mare, era filla del paraire Fèlix Guell, que ja hem comentat més amunt.
Josep Bosch Mata
Encara a principis del segle XX trobem documents notarials on els pares donen consentiment patern perquè el seu fill s’embarqui cap a les Amèriques.
Un exemple és el del boter de Santa Fe del Penedès Josep Bosch Isach, que signa  en un document notarial, el consentiment perquè el seu fill Josep Bosch Mata de 20 anys, es traslladi a la República Argentina o: “..cualquier parte de América en la fecha que crea oportuno...” No ens explica la raó, però cal suposar  que seria el comerç, tenint en compte l’ofici de la família de boters.
Maria del Remei Balaguer Ribes i família
El dia 11 de febrer de l’any 1914 es signen els capítols matrimonials entre Pau Emili Berger Dussourd, natural de Barcelona, comerciant de 29 anys, fill de Joan Berger Muller i Apolonia Dussourd naturals d’Arsuchwiller i Chatenvis (Alsàcia) respectivament i Maria del Remei Balaguer Ribes de 19 anys, nascuda a l’Havana, però vivint actualment a Vilafranca, filla de Jaume Balaguer Marti i Remei Ribes Rius, naturals de Vilafranca i Olesa respectivament. Com a testimonis hi ha el seu germà Josep Balaguer Ribes també nascut a l’Havana i veí de Vilafranca.
Escriure sobre la família Berger-Balaguer seria extens en aquest apartat. Només recordar que actualment a Vilafranca existeix la casa Berger, de construcció modernista de l’arquitecte Santiago Güell que es va fer pels guanys que hi varen tenir a les Amèriques els Balaguer. En aquesta casa s’hi fan exposicions en la planta baixa, on hi havia les cavallerisses i a la primera planta hi ha el Fòrum o sala per a fer diferents actes culturals.
El pare, Jaume Balaguer Marti, ja se l’anomenava “el americano” que es va casar amb Remei Ribes i aquesta en segones noces es casà amb el jutge Elies Valero.
El germà Josep Balaguer Ribes, que era advocat, es va casar l’any 1938 amb matilde Vanderavera Nusbaum viuda de René Fernando Duverger resident a Barcelona, nascuda a Lieja (Bèlgica).
Fins aquí aquest petit llistat de noms i cognoms de gent del Penedès que he trobat en la documentació de protocols notarials de Vilafranca del Penedès. Lògicament si l’ampliéssim amb documentació de Vilanova i la Geltrú i/o de Sitges o d’altres pobles del Penedès seria molt més llarga. Hi ha més d’un llibre editat per poder anar més lluny del que jo he deixat apuntat aquí.







divendres, 18 de maig de 2018

La construcció de l'església dels Dolors (1700)



Va ser l'any 1699 quan es van posar les bases per la construcció de l’església dels Dolors de Vilafranca, situada a la plaça Jaume I al costat de la capella dels Socors, actualment de Pelegrí.
A l’interior de l’església de Santa Maria ja hi havia una capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors. Aquesta capella estava administrada per l’anomenada congregació dels Dolors de la Verge Maria. Aquest any formaven part de la dita congregació diferents preveres i gent de la vila: els preveres Jacint Masip, Josep Maxi, Francesc Bartomeu, Pere Guasch, Bartomeu Salmoi, Pere Balaguer i Balaguer, els notaris Jaume Tort, Josep Soler, Josep Rovira, Dídac Miret, Joan Aguilera, Josep Marti Ferrer, els negociants Joan Sala, Josep Salvador, el metge Pau Guell, el passamaner Miquel Sans, els pagesos Joan Pau Somó,  Joan Ferrando, Jaume Requesens,  Ramon Soler, el sabater Jeroni Planes, els adroguers Felip Ribera, Francesc Urgellés, el marxant Magí Càller, el teixidor Josep Martorell, el candeler de cera Francesc Miret, l’argenter Quinti Busquets, el paraire Fèlix Urgellés, l’apotecari Josep Olivella, el botiguer Pere Paulí, el cantirer Josep Borràs i el forner Ramon Isern. Com es pot veure eren gent important els que regien aquesta congregació de la capella de la Verge dels Dolors. Cal dir-ho tenien un paper important en la Vila de Vilafranca del Penedès.
Tots els anomenats estaven congregats a l’interior de l’església de Santa Maria, conjuntament amb el sotsdiaca Josep Balaguer, que era el fundador del benefici de la capella dels Dolors situada dins l’església de Santa Maria.

La compra d’una casa (1697)
Tots els congregats van explicar el que va fer la congregació l'any anterior: Van comprar una casa que hi havia a l’espai, on ara està edificada la capella dels Dolors.  Es va comprar el 12 de setembre de l’any 1697 a la viuda Maria Vives, muller del cantirer Ramon Tomàs.
La casa tenia un pati al darrera i dos portals que donaven a la plaça de l’Oli (actual de Sant Jaume I).
Els límits de la casa eren, a l’est la mateixa plaça de l’Oli, al sud la capella dels Socors o de Sant Pelegrí, part de la casa que és de la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria (seria després la carnisseria dels capellans), a l’oest l’estudi de la Universitat de Vilafranca (és a dir, l’escola on s’ensenyava llatí i altres matèries) i al nord amb el corraló que va de la plaça de l’Oli als estudis (l’actual corraló tancat anomenat de Serraülls).
Decideixen tirar a terra aquesta casa i edificar l’actual capella o església dels Dolors en aquest mateix espai.
La primera pedra (1699)
El dia15 de març de 1699 se celebrà a Vilafranca un acte cerimonial, a la vegada festiu, per celebrar la posada de la primera pedra en l’església nova de Nostra Senyora dels Dolors. Hi són presents:
El notari que aixeca acte Ignasi Marti, que era el secretari de la congregació, els notaris Josep Soler i Manuel Macià, l’argenter Quintí Busquets, l’adroguer Felip Ribera, el paraire Pere Balaguer i els botiguer de teles Pere Paulí, com a testimonis i en representació de la congregació.
Hi assisteix també el rector de l’església de Sant Pere d’Avinyonet, Joan Mas Duran, el representant del Bisbat de Barcelona, el prevere Benet Sala i el prevere Josep Moixí, vicari de l’església de Santa Maria de Vilafranca.
La primera pedra és posada per Jaume Tort, degà de Vilafranca, el batlle de Vilafranca Josep Salvany, els teixidors Joan Esteve i Pere Veguer, l’apotecari Josep Soler, el pagès Gabriel Miret i el paraire Josep Marrugat, com a jurats de la Universitat de la Vila i el prevere Josep Masip. És beneïda pel vicari de Santa Maria, Josep Moixí.
Es va donar llicència episcopal per la seva construcció en una carta dirigida a l’església de Santa Maria datada el 22 de novembre de l’any 1698.
Visita de l’obra (1699)
El dijous, 25 de juny de 1699, amb la presència dels mestres de cases Pere Blanc, Josep Blanc, Josep Ivern i Josep Mongrat, tots habitants en Vilafranca del Penedès, són els encarregats i els que estan construint l’església dels Dolors.
Els anomenats mestres de cases, per manament del prevere Jacint Masip, representant de la congregació dels Dolors, ordenen aixecar acte al notari Ignasi Marti de Vilafranca, explicant el següent:
En un cantó de la casa, que hi havia construïda, és on es va posar la primera pedra per l’edificació de l’església. La pedra és quadrada i té una amplada de tres pams i quart. És la primera pedra del fonament. Es continuà posant fonament en línea recta des d’aqueta pedra fins el carrer (o corraló) dels estudis. Una vegada arribat aquí, també en línea recta es continuà fins davant la plaça de l’Oli.
Tots els mestre de cases estan d’acord que així s’ha fet i s’ha començat pel cantó que era abans la casa que hi havia construïda, propietat de la congregació dels Dolors i comprada a la viuda del cantirer Tomàs. Asseguren que tots tenen art i perícia de mestre de cases i presten jurament que així és, davant notari.
Sembla ser que aquest document es deuria fer només per assegura que l’edificació de l’església dels Dolors estaria ben feta. S’havia de mirar sobretot, com estaven fets els fonaments. A més, havia de seguir les línies exactes de la casa que abans hi estava edificada, la de la vídua Tomàs.

Benedicció (1703)
El diumenge 20 de març la construcció de l’església dels Dolors és acabada. Uns dies abans es va beneir la nova església. Els documents notarials d’aquell anys ens ho recorden així:
El burgès i notari Manuel Macià aixeca acte, com a procurador de la congregació de Nostra Senyora dels Dolors, amb la presència del veguer, notari i també burgès Jaume Tort i el batlle de Vilafranca, el notari Josep Soler i també en presència del vicari de l’església de Santa Maria, Josep Moixí, i els prohoms de la Universitat de Vilafranca Dídac Miret, Pere Balaguer i Josep Tutusaus i moltes altres persones, es va fer la benedicció de  la nova església per part del Bisbe de Barcelona, Josep Romaguera, el dia 16 de març d’aquest any 1703, conforme el ritus i cerimònia del ritual romà i de l’ordinari, segons la documentació notarial.
L’any 1853 hi ha una ampliació del cambril, projecte de l’arquitecte barceloní Elies Rogent Amat. va desenvolupar la seva activitat professional a Barcelona, però també a Vic, d’on va ser l’arquitecte municipal.
El 1873 hi va obres d’ornamentació.
L’any 1879 hi trobem una data que ens diu que té  270 metres quadrats de superfície. Sembla que és també el que tenia en origen, perquè no hi consta cap ampliació. Els límits d’aquest any de l’església ens la situa d’aquesta manera: ...a l’est la capella dels Socors o de Sant Pelegrí, a l’oest el carrer de Serraülls, al sud la casa de Josep Gatell i al nord la plaça de l’Oli.
L’any 1883 hi ha restauració de la nau i altar major i la construcció de finestrals.
El 1889 s’hi fa un nou paviment interior.
L’any 1934 és incendiada conjuntament amb l’església de Santa Maria i la capella dels Socors.
L’any 1939 hi ha obres de restauració. Des de llavors no s’ha fet cap intervenció, que creiem que caldria, per la seva bona conservació, tan a la teulada com a les parets que l’envolten.