 |
| El tercer succés històric |
Els
historiadors/investigadors que anem sovint als arxius, a vegades ens trobem amb
sorpreses en les primeres pàgines dels llibres de protocols notarials.
El
cas que ens ocupa és en un dels llibres del notari de l’Arxiu Comarcal de l’Alt
Penedès de Vilafranca, en el llibre de l’any 1780, del notari Josep Anton
Soler.
Amb
el títol de fem memòria ens comenta tres “successos” que van passar dos anys enrere.
Anem a comentar-los.
El notari burgès Josep Anton
Soler
Caldria
situar dins del seu context familiar el notari en qüestió, ja que té a veure
amb la importància que ell deuria donar també a la història, tan de Vilafranca,
com del Penedès.
Era
fill d’un altre notari, Pere Soler Rigual. La seva mare fou Maria Ràfols
Fontanals del Mas Romaní situat al terme de Sant Martí Sarroca. Una de les
germanes del seu pare fou Francesca Soler Rigual, que es va casar amb l’advocat
burgès Josep Nin Llorens. Ell es va casar amb Caterina Miret Esbert, filla del
pagès terratinent de Sant Marti, Salvador Miret. Els Soler, els Nin i els Miret
són alguns dels cognoms que van tenir molta història en el Penedès i ell ho
deuria saber. Fins i tot deuria tenir documentació familiar que ho acreditava.
Primer succés:
La mort de Pedro de Alcantára
Pérez Guzmán y Pacheco, duque de Medina
Sidònia.
El
notari Soler ens escriu amb el títol: “Memòria”
com “ passant per lo lloc dels Monjos, en
lo desembre de 1778, lo senyor Duc de Medina Sidonia Grande de España, caigué
malalt, en lo ostal que de nou se fabricà sobre la riera, anant amb gran
comitiva...”
El
que morí fou Pedro de Guzmán y Pacheco, XIV duc de Medina Sidonia, XIX compte
de Niebla i XII marquès de Cazaza en Àfrica.
Era
un noble espanyol, en aquells moments cap de la casa de Medina Sidonia, una
casa nobiliària del regne de Castella, en què el nom és originari del ducat de
Medina Sidonia, títol nobiliari hereditari que Joan II de Castella va atorgar a
Juan Alonso Pérez de Guzmán, III compte de Niebla, el 17 de febrer de l’any
1445, com a premi als serveis de la corona. El comptat de Niebla era un altre
títol nobiliari hereditari espanyol originari de la Corona de Castella que el
rei Enric II va atorgar el 1 de maig de l’any 1368 a Juan Alonso Pérez de
Guzmán y Osorio, per la seva fidelitat en la guerra per el tro que aquest havia
mantingut amb el seu germà de pare Pere I, l’anomenada primera Guerra Civil
Castellana. El marquesat de Cazaza d’Àfrica, era un altre títol nobiliari hereditari
creat pels reis catòlics el 1504 a favor de Juan Alonso de Guzmán y Mendoza. Estava
casat amb Mariana de Silva y Alvarez de Toledo, filla de la Duquesa de Alba de
Tormes, que no van tenir descendència, i els seus títols nobiliaris van passar
al seu cosí segon, José Alvarez de Toledo y Gonzaga, XI marquès de Villafranca
del Bierzo.
El
personatge, per tant, era prou important, potser no tant a Catalunya o a les
nostres terres, però sí a les monarquies castellanes.
L’hostal nou
Ens
escriu que es posà malalt a l’hostal Nou de la Riera, quan passava pels Monjos.
Ens consta que amb el topònim de l’hostal nou i de la riera, el situem més en
direcció a Sant Cugat Sesgarrigues i no pas al terme dels Monjos. Creiem, però
que es deuria posar malalt als Monjos, deuria anar en direcció a Barcelona,
venint de Tarragona, i posteriorment s’allotjà al dit Hostal Nou que hi havia,
molt a prop dels Cinc Ponts, entre Vilafranca i Sant Cugat, però potser no era
així, com més avall aclarim.
I continua escrivint, dient: “...al qual después de averli fet molts remeix,
morí el dia 6, dia dels reis, en dit hostal...”
La processó, cerimònia i
enterrament
El
notari ens especifica, comentant la importància del personatge, quan escriu: “...i segons se deia, descendia de reis, dit
senyor després de sa mort, tocaren les campanes de la iglesia de esta vila, nit
i dia, cada hora feia un toch...”
Continua
escrivint el notari: “...lo dia vuit del
dit mes de gener, a la tarda cerca de les tres hores arroba a esta vila,...un
poc mes avall, del ort del convent de Sant Francesc...tota la sua familia...”. Cal
pensar, doncs, que aquest dia vuit de gener, Vilafranca i voltants deuria
haver-hi molta gent espanyola, per acompanyar la cerimònia de les despulles del
Duc de Sidònia. A més, si ens fixem doncs, ara en que aquestes persones
esperaven el cadàver que venia de l’hostal nou, potser és veritat que en el
terme dels Monjos existia un altre hostal també amb el topònim “Hostal nou”, ja que correspon al final del
carrer de Sant Pere l’espera del difunt i no pas en direcció Nord.
Continua
el seu escrit dient: “...lo cadaver el
portava la reverend comunitat de preveres amb creu alta, tots los religiosos de
esta vila del convent de sant Francesc, de la Trinitat i pare Caputxins, junt
amb els musichs de esta vila...”
Són
exactament la representació de les quatre congregacions de religiosos que tenia
Vilafranca, la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria, existents ja
des del segle XIII, els franciscans des del segle XII, els Trinitaris des del segle
XIV i els caputxins des del segle XVII.
L’acompanyaven
músics, ens diu. Sabem que en la processó de la Nostra Senyora del Roser, ja l’any
1551 es pagaven músics que hi participaren i que pagava la confraria del Roser.
En altres anys posteriors hem trobat, per exemple, que l’any 1801, la confraria
dels Dolors, per l’ànima dels difunts hi podria haver música en les misses (no d’orgue)
si la congregació ho vol i ho paga. No sabem quins instruments deurien
utilitzar. M’atreveixo a dir que alguna flauta segur o potser fins i tot un
violí.
L’escrit
ens diu que portava la gent quan va començar la processó, començant pel carrer
de Sant Pere: “...cada un dels preveres,
religiosos i demés un siri blanc de mitja lliura de cana per la seua
familia...sacerdots que lo acompañaren, i criats demes, anaven a cavall, portaren
tots una atxa encesa...”
La
mitja lliura de cana es refereix al pes del ciri. La lliura catalana equivalia
a 400 grams. Per tant, deuria pesar uns 200 grams cada ciri.
 |
| El Toisón de Oro |
En
tot el recorregut que van fer, ens especifica que era pels carrers de la Cort,
Sant Joan, de la Palma, Parellada, de la Font, dels Ferrers, Plaça Major i dels
Càntirs (Plaça de l’Oli i Sant Jaume) estava ple de fang, segons ens diu el
notari: “...i demes carrers de la vila si
trobava un grandissim fanch...”
Darrera
del seguici si trobaven “totes les
persones mes visibles de la vila en sa companyia, burgesos, cavallers...”
entre aquestes hi havia el corregidor de Vilafranca, Pedro Valenciano, nascut a
Orihuela (València) casat amb Raimunda Marti, pares de Raimunda Valenciano i
Marti, mare dels germans escriptors, Gaietà i Vidal Valenciano.
Enterrament
“...en arribar a la iglesia posaren lo cadaver
al capdamunt de un gran tumul, era posat dins de una caixa de plom, en lo qual
tumol cremaven cera de bo, atxes, i molts siris, i a cada altar de la iglesia
cremaven 4 siris de mitja lliura...”
Els
taüts eren de fusta els més freqüents. Però que era posat dins d’una caixa de
plom, és donar-li el rang nobiliari que representava. Al llarg de la història
es troben taüts de plom d’infants, però també de papes i gent de classe alta.
El
túmul a que es refereix era un cadafal cobert de draps de dol i a sobre hi van
col·locar el taüt.
“...tot el clero i religiosos començaren a
cantar vespres de difunts amb tota solemnitat, amb la musica, y esto sols se
feu en dit dia...”
La
música en aquest moment, si que era d’orgue. Deuria ser en aquell, que encara
estaria actiu i que va construir l’any 1689 el mestre d’orgues de nació flamenc
Andreu Bergueró dins l’església de Santa Maria de Vilafranca.
El
notari Josep Anton Soler ens escriu que a l’endemà, el dia 9 de gener, al matí,
començaren tots els religiosos a celebrar misses, en l’església pel difunt, a
les nou en punt: “...a cantar lo ofici
dels difunts, cremant totes les atxes, siris que avia en lo tumol...donant a
totes les persones mes visibles de la vila, una candela de cerra blanca, que
valia mes de 8 diners, i en acabarse, ne donaven un altre...”
Interpretem
el que valia cada candela, no ja un ciri. Els ciris deurien ser més barats.
“...acabat dit ofici de difunts, i la misa
solemne amb musica, munta el pulpit lo frare Ramon Oller, guardià del convent
de sant Francesc...lo qual digué la oració fúnebre, per lo difunt y exposant
sus...excelencies de sa casa, y acabada se feu la absolta general que eren
cerca de les dos de la tarda...”
El
interessant d’aquest fragment es que a l’església de Santa Maria, qui puja al púlpit
o trona és un franciscà del convent de Vilafranca. Tornem a dir la importància
que se li donava al difunt, no havia de ser un prevere, havia de ser un
franciscà, que estan molt més relacionats amb les classes benestants a tot
arreu.
Finalment,
ens escriu que van dipositar el cadàver a: “...la sepultura dels capellans, que avans era y se anomena la Minerva
Vella, que es devant lo portal major de la iglesia, detras lo cor...”
Acabem
detallant aquest primer succés que ens relata el notari, comentant que hem
tingut o tenim una persona enterrada a l’església de Santa Maria, que va ser
acadèmic de número de la Real Acadèmia Espanyola i cavaller de l’orde del Toisón de Oro. Igualment entre 1768 i
1777 fou cavaller major del rei Carles III. Va escriure “Testamento político de España”, que va llegir com discurs d’ingrés
en la Societat d’amics del País de Madrid, que va ser membre de la Royal Society
i ….i molt més.
Si
rellegim i/o busquem la història d’aquest personatge, no he trobat enlloc que
vagi ser enterrat a Vilafranca del Penedès el dia 9 de gener de l’any 1778.
Segon succés sobre fets
naturals, any 1780
En
aquest cas només el copiaré literalment:
Poca collita per falta d’aigua i fred
“En est any 1780 es estada la collita en esta
vila molt poca i a tot el Panades, per la falta de aigua i los grans fredors ha
fetes en tot lo mes de abril”.
Pedregades a totes les vinyes del Penedès al
juliol
“En dit any dia deu de juliol, ha fetes
moltes pedregades, que casi no exia nuvol que no dones pedra, pues en tot lo
pla del Penades casi no han quedat sis sermens que no haian estat ben batut de
ella, pues en tot lo terme de esta villa, menos que fou poch a sant Pau,
Colomer, i poch de la Pelegrina, lo demes de tot lo terme ho triaja est la
pedra, sens quedar raims per penjar ni menjar, les redoltes rompudes que no se
avia vist cosa igual de tots los vells, agafa la pedra, fints tot lo terme de
Sant Cugat, Avinyonet, Olesa, Sant pere Molanta, Moja, Sant Miquel, Santa
Margarida, Bleda, Castellví, y desde los Monjos fins al Vendrell i Bara, santa
Oliva…queda trinxat com en esta vila, fou tot en un mateix dia”
Tercer succés:
“Est any 1780, lo doctor Cayetano Janer fill
de esta vila, ha obtingut de la gracia del rey, de cabiscol, de la santa
iglesia catedral de Girona, dignitat de ella qual val mol, antes obtenía la
cabisedia de la catedral de Barcelona i ans era canonge de la catedral de
Girona, qual se li fou presentat per la Universitat de Cervera, li tocava de
torn, com a catedra que era de ella mes antich, i de canons, lo qual vingue un
dexeble que se deia Esteve Vilanova fill de Olot, y de pares humils, i primer
fou canonge i ardiaca de la catedral de Barcelona li feu lo senyor ardiaca
Milans, fou vicari general de este bisbat, del qual fou promogut bisbe, del
bisbat de Jaca, y después fou tambe promogut al bisbat de Taraçona tot en
Aragó, al qual morí”
El clergue Gaietà
Janer Segarra era nascut a Vilafranca. Era fill de l’advocat I burgès Damià
Janer Fontanals i Anna Maria Segarra I Gassol
nascuda a Valls. Entre els seus germans hi havia Joan Pau Janer i Segarra que
fou catedràtic de la Universitat de Cervera, Galcerà Janer i Segarra, que també
fou el cabiscol major de la catedral de Girona i Damià Janer Segarra, que fou
cavaller, tinent i coronel, casat amb Raimunda Macià Tort, per tant familiars
de la casa Macià de Vilafranca.
El deixeble seu,
era Esteve Vilanova Colomer, fill d’Olot, fou bisbe de Tarazona, que morí en
aquesta ciutat l’any 1766 als 58 anys. Abans fou ardiaca i canonge de la
catedral de Barcelona i vicari general. L’any 1753 serà elegit bisbe de Jaca, i
posteriorment, bisbe de Tarazona.
Tres aspectes,
tres successos que va recordar el
notari Josep Anton Soler quan va començar un llibre nou de protocols i en va
voler deixar constància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada