dissabte, 25 d’agost de 2018

Tres successos dels anys 1778 i 1780 al Penedès

El tercer succés històric

Els historiadors/investigadors que anem sovint als arxius, a vegades ens trobem amb sorpreses en les primeres pàgines dels llibres de protocols notarials.
El cas que ens ocupa és en un dels llibres del notari de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès de Vilafranca, en el llibre de l’any 1780, del notari Josep Anton Soler.
Amb el títol de fem memòria ens comenta tres “successos” que van passar dos anys enrere. Anem a comentar-los.

El notari burgès Josep Anton Soler
Caldria situar dins del seu context familiar el notari en qüestió, ja que té a veure amb la importància que ell deuria donar també a la història, tan de Vilafranca, com del Penedès.
Era fill d’un altre notari, Pere Soler Rigual. La seva mare fou Maria Ràfols Fontanals del Mas Romaní situat al terme de Sant Martí Sarroca. Una de les germanes del seu pare fou Francesca Soler Rigual, que es va casar amb l’advocat burgès Josep Nin Llorens. Ell es va casar amb Caterina Miret Esbert, filla del pagès terratinent de Sant Marti, Salvador Miret. Els Soler, els Nin i els Miret són alguns dels cognoms que van tenir molta història en el Penedès i ell ho deuria saber. Fins i tot deuria tenir documentació familiar que ho acreditava.


Primer succés:
La mort de Pedro de Alcantára Pérez  Guzmán y Pacheco, duque de Medina Sidònia.
El notari Soler ens escriu amb el títol: “Memòria” com “ passant per lo lloc dels Monjos, en lo desembre de 1778, lo senyor Duc de Medina Sidonia Grande de España, caigué malalt, en lo ostal que de nou se fabricà sobre la riera, anant amb gran comitiva...”
El que morí fou Pedro de Guzmán y Pacheco, XIV duc de Medina Sidonia, XIX compte de Niebla i XII marquès de Cazaza en Àfrica.
Era un noble espanyol, en aquells moments cap de la casa de Medina Sidonia, una casa nobiliària del regne de Castella, en què el nom és originari del ducat de Medina Sidonia, títol nobiliari hereditari que Joan II de Castella va atorgar a Juan Alonso Pérez de Guzmán, III compte de Niebla, el 17 de febrer de l’any 1445, com a premi als serveis de la corona. El comptat de Niebla era un altre títol nobiliari hereditari espanyol originari de la Corona de Castella que el rei Enric II va atorgar el 1 de maig de l’any 1368 a Juan Alonso Pérez de Guzmán y Osorio, per la seva fidelitat en la guerra per el tro que aquest havia mantingut amb el seu germà de pare Pere I, l’anomenada primera Guerra Civil Castellana. El marquesat de Cazaza d’Àfrica, era un altre títol nobiliari hereditari creat pels reis catòlics el 1504 a favor de Juan Alonso de Guzmán y Mendoza. Estava casat amb Mariana de Silva y Alvarez de Toledo, filla de la Duquesa de Alba de Tormes, que no van tenir descendència, i els seus títols nobiliaris van passar al seu cosí segon, José Alvarez de Toledo y Gonzaga, XI marquès de Villafranca del Bierzo.
El personatge, per tant, era prou important, potser no tant a Catalunya o a les nostres terres, però sí a les monarquies castellanes.
L’hostal nou
Ens escriu que es posà malalt a l’hostal Nou de la Riera, quan passava pels Monjos. Ens consta que amb el topònim de l’hostal nou i de la riera, el situem més en direcció a Sant Cugat Sesgarrigues i no pas al terme dels Monjos. Creiem, però que es deuria posar malalt als Monjos, deuria anar en direcció a Barcelona, venint de Tarragona, i posteriorment s’allotjà al dit Hostal Nou que hi havia, molt a prop dels Cinc Ponts, entre Vilafranca i Sant Cugat, però potser no era així, com més avall aclarim.
 I continua escrivint, dient: “...al qual después de averli fet molts remeix, morí el dia 6, dia dels reis, en dit hostal...”
La processó, cerimònia i enterrament
El notari ens especifica, comentant la importància del personatge, quan escriu: “...i segons se deia, descendia de reis, dit senyor després de sa mort, tocaren les campanes de la iglesia de esta vila, nit i dia, cada hora feia un toch...”
Continua escrivint el notari: “...lo dia vuit del dit mes de gener, a la tarda cerca de les tres hores arroba a esta vila,...un poc mes avall, del ort del convent de Sant Francesc...tota la sua familia...”. Cal pensar, doncs, que aquest dia vuit de gener, Vilafranca i voltants deuria haver-hi molta gent espanyola, per acompanyar la cerimònia de les despulles del Duc de Sidònia. A més, si ens fixem doncs, ara en que aquestes persones esperaven el cadàver que venia de l’hostal nou, potser és veritat que en el terme dels Monjos existia un altre hostal també amb el topònim “Hostal nou”, ja que correspon al final del carrer de Sant Pere l’espera del difunt i no pas en direcció Nord.
Continua el seu escrit dient: “...lo cadaver el portava la reverend comunitat de preveres amb creu alta, tots los religiosos de esta vila del convent de sant Francesc, de la Trinitat i pare Caputxins, junt amb els musichs de esta vila...”
Són exactament la representació de les quatre congregacions de religiosos que tenia Vilafranca, la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria, existents ja des del segle XIII, els franciscans des del segle XII, els Trinitaris des del segle XIV i els caputxins des del segle XVII.
L’acompanyaven músics, ens diu. Sabem que en la processó de la Nostra Senyora del Roser, ja l’any 1551 es pagaven músics que hi participaren i que pagava la confraria del Roser. En altres anys posteriors hem trobat, per exemple, que l’any 1801, la confraria dels Dolors, per l’ànima dels difunts hi podria haver música en les misses (no d’orgue) si la congregació ho vol i ho paga. No sabem quins instruments deurien utilitzar. M’atreveixo a dir que alguna flauta segur o potser fins i tot un violí.
L’escrit ens diu que portava la gent quan va començar la processó, començant pel carrer de Sant Pere: “...cada un dels preveres, religiosos i demés un siri blanc de mitja lliura de cana per la seua familia...sacerdots que lo acompañaren, i criats demes, anaven a cavall, portaren tots una atxa encesa...”
La mitja lliura de cana es refereix al pes del ciri. La lliura catalana equivalia a 400 grams. Per tant, deuria pesar uns 200 grams cada ciri.
El Toisón de Oro
 La processó
En tot el recorregut que van fer, ens especifica que era pels carrers de la Cort, Sant Joan, de la Palma, Parellada, de la Font, dels Ferrers, Plaça Major i dels Càntirs (Plaça de l’Oli i Sant Jaume) estava ple de fang, segons ens diu el notari: “...i demes carrers de la vila si trobava un grandissim fanch...”
Darrera del seguici si trobaven “totes les persones mes visibles de la vila en sa companyia, burgesos, cavallers...” entre aquestes hi havia el corregidor de Vilafranca, Pedro Valenciano, nascut a Orihuela (València) casat amb Raimunda Marti, pares de Raimunda Valenciano i Marti, mare dels germans escriptors,  Gaietà i Vidal Valenciano.
Enterrament
“...en arribar a la iglesia posaren lo cadaver al capdamunt de un gran tumul, era posat dins de una caixa de plom, en lo qual tumol cremaven cera de bo, atxes, i molts siris, i a cada altar de la iglesia cremaven 4 siris de mitja lliura...”
Els taüts eren de fusta els més freqüents. Però que era posat dins d’una caixa de plom, és donar-li el rang nobiliari que representava. Al llarg de la història es troben taüts de plom d’infants, però també de papes i gent de classe alta.
El túmul a que es refereix era un cadafal cobert de draps de dol i a sobre hi van col·locar el taüt.
“...tot el clero i religiosos començaren a cantar vespres de difunts amb tota solemnitat, amb la musica, y esto sols se feu en dit dia...”
La música en aquest moment, si que era d’orgue. Deuria ser en aquell, que encara estaria actiu i que va construir l’any 1689 el mestre d’orgues de nació flamenc Andreu Bergueró dins l’església de Santa Maria de Vilafranca.
El notari Josep Anton Soler ens escriu que a l’endemà, el dia 9 de gener, al matí, començaren tots els religiosos a celebrar misses, en l’església pel difunt, a les nou en punt: “...a cantar lo ofici dels difunts, cremant totes les atxes, siris que avia en lo tumol...donant a totes les persones mes visibles de la vila, una candela de cerra blanca, que valia mes de 8 diners, i en acabarse, ne donaven un altre...”
Interpretem el que valia cada candela, no ja un ciri. Els ciris deurien ser més barats.
“...acabat dit ofici de difunts, i la misa solemne amb musica, munta el pulpit lo frare Ramon Oller, guardià del convent de sant Francesc...lo qual digué la oració fúnebre, per lo difunt y exposant sus...excelencies de sa casa, y acabada se feu la absolta general que eren cerca de les dos de la tarda...”
El interessant d’aquest fragment es que a l’església de Santa Maria, qui puja al púlpit o trona és un franciscà del convent de Vilafranca. Tornem a dir la importància que se li donava al difunt, no havia de ser un prevere, havia de ser un franciscà, que estan molt més relacionats amb les classes benestants a tot arreu.
Finalment, ens escriu que van dipositar el cadàver a: “...la sepultura dels capellans, que avans era y se anomena la Minerva Vella, que es devant lo portal major de la iglesia, detras lo cor...”
Acabem detallant aquest primer succés que ens relata el notari, comentant que hem tingut o tenim una persona enterrada a l’església de Santa Maria, que va ser acadèmic de número de la Real Acadèmia Espanyola i cavaller de l’orde del Toisón de Oro. Igualment entre 1768 i 1777 fou cavaller major del rei Carles III. Va escriure “Testamento político de España”, que va llegir com discurs d’ingrés en la Societat d’amics del País de Madrid, que va ser membre de la Royal Society i ….i molt més.
Si rellegim i/o busquem la història d’aquest personatge, no he trobat enlloc que vagi ser enterrat a Vilafranca del Penedès el dia 9 de gener de l’any 1778.

Segon succés sobre fets naturals, any 1780
En aquest cas només el copiaré literalment:
Poca collita per falta d’aigua i fred
En est any 1780 es estada la collita en esta vila molt poca i a tot el Panades, per la falta de aigua i los grans fredors ha fetes en tot lo mes de abril”.
Pedregades a totes les vinyes del Penedès al juliol
En dit any dia deu de juliol, ha fetes moltes pedregades, que casi no exia nuvol que no dones pedra, pues en tot lo pla del Penades casi no han quedat sis sermens que no haian estat ben batut de ella, pues en tot lo terme de esta villa, menos que fou poch a sant Pau, Colomer, i poch de la Pelegrina, lo demes de tot lo terme ho triaja est la pedra, sens quedar raims per penjar ni menjar, les redoltes rompudes que no se avia vist cosa igual de tots los vells, agafa la pedra, fints tot lo terme de Sant Cugat, Avinyonet, Olesa, Sant pere Molanta, Moja, Sant Miquel, Santa Margarida, Bleda, Castellví, y desde los Monjos fins al Vendrell i Bara, santa Oliva…queda trinxat com en esta vila, fou tot en un mateix dia
Tercer succés:
Est any 1780, lo doctor Cayetano Janer fill de esta vila, ha obtingut de la gracia del rey, de cabiscol, de la santa iglesia catedral de Girona, dignitat de ella qual val mol, antes obtenía la cabisedia de la catedral de Barcelona i ans era canonge de la catedral de Girona, qual se li fou presentat per la Universitat de Cervera, li tocava de torn, com a catedra que era de ella mes antich, i de canons, lo qual vingue un dexeble que se deia Esteve Vilanova fill de Olot, y de pares humils, i primer fou canonge i ardiaca de la catedral de Barcelona li feu lo senyor ardiaca Milans, fou vicari general de este bisbat, del qual fou promogut bisbe, del bisbat de Jaca, y después fou tambe promogut al bisbat de Taraçona tot en Aragó, al qual morí
El clergue Gaietà Janer Segarra era nascut a Vilafranca. Era fill de l’advocat I burgès Damià Janer Fontanals i  Anna Maria Segarra I Gassol nascuda a Valls. Entre els seus germans hi havia Joan Pau Janer i Segarra que fou catedràtic de la Universitat de Cervera, Galcerà Janer i Segarra, que també fou el cabiscol major de la catedral de Girona i Damià Janer Segarra, que fou cavaller, tinent i coronel, casat amb Raimunda Macià Tort, per tant familiars de la casa Macià de Vilafranca.
El deixeble seu, era Esteve Vilanova Colomer, fill d’Olot, fou bisbe de Tarazona, que morí en aquesta ciutat l’any 1766 als 58 anys. Abans fou ardiaca i canonge de la catedral de Barcelona i vicari general. L’any 1753 serà elegit bisbe de Jaca, i posteriorment, bisbe de Tarazona.
Tres aspectes, tres successos que va recordar el notari Josep Anton Soler quan va començar un llibre nou de protocols i en va voler deixar constància.


Cap comentari:

Publica un comentari