divendres, 2 de març de 2018

El testament de Ramon Copons i Tamarit (1674)




La nissaga dels Copons prové de les planes de Lleida on les guerres de bandositats de la noblesa va ésser una constant durant tot el segle XII. La nissaga es va anar diversificant (La Manresana, Bullidor, Malmercat, Puigroig - Vilafranca del Penedès , Barcelona ...) A més de militars, els Copons ocupaven alts càrrecs de l'administració, la justícia i el clergat de Catalunya. Es van emparentar amb les més importants famílies nobles del Principat.

Comentarem aquí un dels de Vilafranca, en Ramon de Copons anomenat de Barcelona i de Vilafranca, fill de Dalmau de Copons i Francesca Tamarit.

El seu germà Jaume de Copons i de Tamarit, fou ardiaca d’Andorra, canonge de la Seu d’Urgell, bisbe de Vic (1664-1674) i de Lleida (1674-1680), va ésser nomenat President de la Generalitat de Catalunya el 22 de juliol de 1662.

El dia vuit de desembre de l’any 1669 Ramon de Copons i de Tamarit entrega el seu testament al despatx de la casa del notari Josep Marti de Vilafranca, situada al carrer de Sant Joan.

El dia 25 d’octubre de l’any 1674, després de la seva defunció, a casa del mateix notari, amb la presència del seu fill Antoni de Copons i Grimau de Barcelona s’obre i es publica el seu testament. Fent un llistat i comentari del seu testament podem veure quin tipus de noble era i quin patrimoni tenia a Vilafranca, al Penedès i altres llocs.

També com a testimonis en el moment d’obertura del testament, hi és present el noble Miquel de Masdovelles (familiar dels poetes de l’Arboç del Penedès), el cavaller originari de Camprodon que vivia a Vilafranca, Joan Monner de Boixedes i el cavaller Joan de Palau.

Els marmessors

Qui ha d’organitzar tots els seus legats i ordres que mana en el testament, els seus marmessors, són la seva muller Agnès Grimau, el seu germà Jaume de Copons, el seu cosí germà de línea paterna, el seu fill primogènit Anton de Copons i Grimau, i els altres dos fills seus, Ramon de Copons i Dalmau de Copons.


L’enterrament

Mana ser enterrat a l’església de Santa Maria de Vilafranca, concretament en la capella de Santa Llúcia. Ordena que el seu enterrament es faci amb la menys pompa possible. Diu també que al cap d’un any, després de la seva mort, es faci enmig de la capella una inscripció sobre una pedra amb les armes de la casa de Copons

Ens anuncia que en la dita capella ja hi ha un vas o túmul on hi ha els ossos del seu besavi en Joan de Copons, casada amb la besàvia Elfa d’Espitlles, que fou el primer de la casa dels Copons, casat al Penedès.

Vol que el seu cos tingui l’hàbit del pare Sant Francesc en lloc de mortalla. Després de la seva mort, vol que li siguin celebrades 3000 misses.

A l’hospital general de la Santa Creu de Barcelona li deix 100 rals, per fer regals als malalts, als hospitals de misericòrdia i orfes de Barcelona els hi deix 50 rals. Això en quant a Barcelona.

Al Penedès, deix a l’església o capella de Nostra Senyora de Pennafel, situada al territori d’Olèrdola, 100 rals.

La seva família

Al seu fill Ramon de Copons li deix 200 lliures i 1000 lliures que li pertany per dret de legítima que li pertany sobre totes les seves propietats.

A Dalmau de Copons, l’altre fill, li deix també 200 lliures i les 1000 lliures per la mateixa raó. El mateix a un tercer fill, de nom Francesc de Copons i al quart de nom Joan de Copons.

El primogènit Anton de Copons i hereu, estava casat amb Maria Gràcia de Pinós i Rocabertí. L’any 1666 en els capítols matrimonials de tots dos ja li va fer la donació hereditària de tots els seus béns patrimonials. Maria Gràcia va néixer a Barcelona a l’any 1650. Era filla de Josep Galceran Santcliment i de Perapertusa, senyor de Santa Maria de Barberà, mestre de camp general de l’exèrcit de Catalunya i un dels caps del bàndol, revolucionari català el 1640. Tot i que deixava 20000 lliures per la seva muller Inés amb usdefruit abans que el fill hereu tingués l’edat reglamentària per poder administrar els seus béns.


Els seus béns, anys 1666 al 1669

Continua el testament fent un llistat de tots els seus béns recollits durant aquests anys, fins el dia i any que va signar el seu testament.

A la taula de canvi de Barcelona, que era aquella institució econòmica pròpia de l’Edat mitjana que facilitava la mobilitat de capitals. És el procedent més directe dels bancs públics. En aquesta taula la seva muller i ell mateix, hi devia 5795 lliures i 19 sous.

D’aquestes quantitats, ordena que es vengui or, plata o tapisseries, allò que li sembli al Bisbe de Vic, el seu germà Jaume de Copons, per poder pagar aquesta quantitat.

També mana al seu germà que vengui mobles que tingui a casa seva, per poder pagar la dot a la seva filla gran Francesca de Copons, quan s’hagi de casar.

A la seva filla segona filla Josefa de Copons, que està atorgada en el convent de Santa Maria de Jonqueres, el monestir de monges de Barcelona, que va estar al carrer Jonqueres des del segle XIII fins al XIX, 500 lliures i 75 lliures anuals.

A la seva tercera filla, Teresa de Copons, que ja té l’hàbit en el dit convent de Jonqueres, altres 500 lliures i 75 també anuals.

A les seves germanes, Maria de Copons, que és abadessa de Sant Pere de les Puel·les, també a Barcelona i a la monja Custòdia de Copons, del convent de Sant Daniel de Girona, diferents pensions de censals que cobra.

Institueix hereu universal al seu fill Antoni de Copons, el primogènit.

Pensions de censals

El censal consistia en una perpetuïtat emesa com a deute públic, és a dir, un inversor (ell mateix) cedia un capital a canvi de rebre una pensió, de manera perpètua com a contrapartida del capital donar.

Les pensions que rebia eren del comte de Santa Coloma, en Dalmau de Queralt i Codina, que fou virrei de Catalunya entre 1638 i 1640 i que fou assassinat pels catalans a la sublevació de 1640. La quantitat era de 275 lliures anuals.

També 349 lliures anuals sobre la casa d’Aiguaviva; 100 lliures sobre la Universitat de Cardona; 70 lliures sobre la casa de Josep Amat; 50 lliures sobre la casa dels hereus de Francesc Ça Garriga; 42 lliures de pensió que pagava Jaume Guerau de Sant Martí Sarroca; la pensió de tres dobles i 12 rals de plata que pagava Ramon del Mas Pujol de Santa Margarita i els Monjos. Tots aquests censals donaven un total de 801 lliures de pensió que rebia anualment.

També cobrava pensions sobre lloguers de cases, 50 lliures anuals  per la casa de Jeroni de Vallgorgina; 14 lliures que paga Jaume Giró per una casa de la seva propietat situada a Santa Margarita i els Monjos; 10 sous per cada una de les cases  de la seva propietat que tenia a Barcelona, que en tot junt són 130 lliures anuals que rebia.


Béns Mobles e Immobles

Les propietats que li pertanyien eren les següents:

El castell i el terme de Bollidor amb tota la jurisdicció civil i criminal mer i mig imperi. El castell és un monument del municipi de Barbens (Pla d’Urgell).

El mer imperi era aquella jurisdicció criminal o poder per administrar la més alta justícia en un lloc. El mig imperi, en canvi, era aquella jurisdicció civil o poder per administrar justícia en els casos comuns de petita i mitjana importància com ara una baralla...

A inicis del segle XIV el Bullidor formava part de la senyoria d’Anglesola. A inicis del segle XIV, el senyoriu passà a mans de Francesc del Bosc. A inicis del segle XV estigué sota el domini del llinatge dels Copons.  La família habitava el castell i fou en aquest període en el qual és reformà.

El castell i la quadra d’Espitlles amb la seva heretat, delmes i censos de dita quadra. Situada al terme de Santa Margarita i els Monjos. El lloc d’Espitlles, apareix documentat el 974 com a possessió del monestir de Sant Pere de Rodes.

El delme o dècima, és un impost o cens del 10 per cent sobre la collita dels camperols destinat a assegurar el manteniment del clergat i els edificis religiosos.

També posseïa tots els delmes i censos de la parròquia i terme de Santa Margarita.

La casa i heretat del Mas Granell, també situada a la parròquia i terme de Santa Margarita.

La castlania de Sant Miquel d’Olèrdola amb tots els seus delmes i censos.

La casa i heretat dels Sagarrulls, també situada a la parròquia de Santa Margarida.

La casa i la seva heretat que té situada dins a Vilafranca del Penedès i en el seu terme, que hi té un total de quaranta jornals de terra.

La castlania de Banyeres del Penedès amb tots els seus delmes que allà rebien els castlans i part de l’Arboç del Penedès.

El castell i baronia d’Eramprunyà, el lloc de Begues, Gavà i el castell i lloc de Castelldefels amb tota la jurisdicció civil criminal mer mig imperi, delmes i censos i altres drets dominicals que reben els barons dels dits llocs. Aquests llocs els té conjuntament amb el noble Oleguer d’Erill i d’Orcau.

Tots els delmes i censos del terme i parròquia de Rodors, un antic poble rural. situat a la vegueria de Moià.

Dues cases que té a Barcelona, situades en la parròquia de Sant Miquel, al centre de Barcelona. Una la comprà el seu germà Jaume de Copons i l’altre la comprà el seu fill Ramon de Copons.

I finalment també les cases situades al carrer Moncada de Barcelona.

Si fem un resum del seu llinatge, de coses que hem dit i altres que no, sabem que Ramon de Copons i Tamarit també era anomenat Ramon de Copons i Aiguavia i Tamarit, considerat senyor del Bullidor i d’Espitlles. En primeres núpcies es casà amb Maria de Llorach i de Villalba i en segones núpcies am Agnès Grimau. El fill, hereu, Antoni es casà amb Maria Gràcia de Pinós Rocabertí l’any 1666. Un altre fill, en Ramon es casà amb una altra Copons, de nom Anna de Copons Berart, considerat el primer marquès de Moja, morí l’any 1709. El fill Francesc Copons Grimau es casà amb Isabel Gilabert. El fill Joan Copons Grimau morí a Barcelona el 1727. Fou enterrat a Vilafranca. Fou brigadier dels reials exèrcits. La filla Francesca Copons i Grimau es casà amb el comte de Servià, Ramon de Xammar i Meca. Les filles Maria Josefa i Teresa Copons eren monges al convent de Jonqueres.

Fins aquí una síntesis d’un dels Copons que van néixer a Vilafranca del Penedès.





                       



                       






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada