dissabte, 27 de febrer de 2016

La inquisició al Penedès (segle XVIII)




Tot i tenir els seus orígens en l’Edat Mitjana, La Inquisició és una institució unida essencialment a l’organització de l’Estat modern.
No ha existit una Inquisició, sinó models diferents de tribunals que han adoptat aquest nom: la inquisició episcopal, la medieval, l’espanyola i la romana o universal. Les línies fonamentals són gairebé les mateixes, però cadascuna, nascuda en circumstàncies diferents, ha tingut les seves pròpies especificitats.
Si bé en un primer moment la seva actuació s’havia de centrar estrictament en el judaisme, aviat va començar a perseguir també l’ islamisme i el protestantisme, i amb el temps va estendre la seva acció sobre altres tipus de comportaments, amb l’argument que podien atemptar contra els sagraments o contra aspectes diversos tocants a la fe, com ara bigàmia, delictes sexuals, bruixeria, actituds blasfemes i sacrílegues, fins a bandolerisme i maçoneria.

Les finalitats que es pretenia aconseguir a través d’aquesta institució han estat interpretades des d’òptiques diferents. Per una banda, com una eina per a una unificació religiosa d’una població molt diversa (cristians, jueus, musulmans, més els conversos).
La Inquisició va servir també com a instrument polític útil per a l’enfortiment de l’Estat. Allà on les lleis civils impedien actuar els agents reials, actuaven els inquisidors, que, en definitiva, eren servidors de l’Estat, encara que jurídicament ho fossin de l’Església. Això feia possible que l’autoritat reial intervingués en territoris on no hi podia entrar jurídicament per trobar-se sota jurisdicció de la noblesa o dels poderosos Consells municipals, que escapaven a la voluntat reial mercès a un cos de privilegis potent. Totes les societats tenen tendència, de manera més o menys accentuada, a controlar els individus que la configuren. La Inquisició no és més que una peculiar forma institucional d’una funció sociològica universal i permanent: la funció de control social, de manera que quedin eliminades les discrepàncies ideològiques i s’aconsegueixi una societat uniforme en aquest sentit.


TIPUS DE DELICTES PERSEGUITS
En el model d’una societat confessional, la disfuncionalitat de l’heretgia té un doble aspecte: és pecat i és delicte. L’heretge és un perill social, una figura delictiva que comporta una doble transgressió: viola la llei de Déu i transgredeix la llei social. La defensa i imposició de la ortodòxia és la més important raó d’estat i la Inquisició és el mecanisme més eficaç per a defensar aquesta raó d’estat.
Autors diversos han elaborat llistes diferents sobre els principals delictes perseguits per la Inquisició, amb classificacions no sempre coincidents. Fent una síntesi aproximada, podem enumerar:

Judaïsme: cristians d’origen jueu que duien a terme pràctiques de la religió hebrea. · Islamisme: cristians d’ascendència islàmica que seguien de manera secreta en la seva fe. · Luteranisme: la fe dels protestants o dels catòlics amb desviacions de la fe cap a idees pròpies dels protestantisme. ·
Misticisme-Il·luminisme: corrent d’espiritualitat mística centrat en l’amor a Déu i en una relació directa amb Ell. · Molinistes: corrent ascètica de Miguel de Molinos. · Blasfèmies i proposicions contra la Fe: insults contra Déu, la Verge, els sants o la fe cristiana. · Bigàmia: vida conjugal amb dues dones. Això podia ser a més un senyal d’islamisme. · Sol·licitació: petició de tipus sexual feta per una persona eclesiàstica a una dona durant la confessió sacramental. Es castigava no solament per una qüestió moral, sinó també pel desprestigi que infligia al sagrament de la penitència, cosa que donava arguments als protestants en contra d’aquest sagrament.

Faltes contra el Sant Ofici: contra tot allò que fos un impediment o una dificultat per a l’actuació del Tribunal. · Bruixeria: creença en l’acció del diable, tant si era per a propiciar la seva actuació favorable o contrària. · Delictes sexuals: fornicació, bestialitat, sodomia... · Superstició, bruixeria, màgia: coses diverses, de vegades amb vinculacions demoníaques o de vegades com a sanacions per oracions. · Maçoneria.
El Consell de la General i Suprema Inquisició: Elaborava instruccions per als tribunals, examinava informes de les vistes, ordenava inspeccions, revisava causes, i actuava com a tribunal per als membres del Sant Ofici que hagueren comès algun crim. El president era l'Inquisidor general. Els altres eren prelats, lletrats i inquisidors provincials designats pel Rei.
Els Tribunals: Formats per inquisidors, la gran majoria clergues seculars amb formació jurídica, a més d'altres funcionaris com fiscals, secretaris, algutzirs, notaris, etc.
Per ajudar als comissaris hi havia establerta la funció dels anomenats «familiars del Sant Ofici». Aquest cos estava format per laics i les seves funcions eren d’informar tot el que podia ser d’interès a la institució del Sant Ofici. Ser un «familiar» era un honor i gaudien de certs privilegis. Molta gent al Penedès (sobretot burgesia) es declaraven o formaven part d’aquests familiars del Sant Ofici.
Dos fulls del jurament


Un exemple (any 1719)
Molts són els documents en època moderna en que hi ha un jurament per part de testimonis davant d’uns certs inquisidors, per demostrar aquella o aquelles coses que es diuen i no són certes o poden ser declarats culpables igual, com per exemple el que us copio aquí literalment. Fet davant el notari Josep Marti de Vilafranca el 19 de juliol de l’any 1719, tot i estar els “acusats” difunts:
Sepan cuantos estén vieren y leyeren esta atestación, como nosotros Raimundo Ivern hornero de 83 años y José Vernet labrador de 80 años, vecinos los dos de Villafranca del Panadés, mediante juramento por nosotros extrajudicialmente prestado a Dios, nuestro señor y a sus santos cuatro evangelios, ante el notario y escribano abajo escrito, decimos y atestamos lo siguiente:
De como nosotros, dichos atestantes hemos conocido y muy bien tratados a Bartolomé Carreras, labrador y Elisabet Marqués, su esposa, que están difuntos. Y aquellos eran cristianos antiguos y de nombre, buena vida, honor y fama y descendientes de buenos y calificadas familias, limpios de cualquier mal e infectado linaje, e reprobada secta y esta es la voz y fama pública y nunca hemos entendido ni oído decir fuesen estados los susodichos descendientes y de mal linaje alguno, a saber es de judíos, moros, moriscos, turcos, conversos, sarracenos, reconciliados, luteranos, calvinistas y de otra reprobada secta ni penitenciados por el tribunal de la santa inquisición; lo que nosotros dichos atestantes decimos saber por las razones susodichas, y esta es la verdad por el juramento tenemos arriba prestado y en firmeza todo lo susodicho hacemos este presente auto de atestación a requisición de la hermana Anna de Sant Alberto monja carmelita calzada de nuestra señora del Carmen de esta. testigos: Josep Marrugat oficial de pluma y Benito Grana labrador de Vilafranca.   
El dit Bartomeu  Carreras formava part d’una família que eren o havien estat metges o farmacèutics. Segurament aquest ofici o el suposar que fabricaven ingredients no consentits per el Sant Ofici, va ser el que els va portar a que algú els acusà d’haver sigut uns “bruixots” i per tant, també ho podria ser-ho la seva descendència.


1 comentari:

  1. Uau ! És espectacular !

    Hi ha documents sobre quants casos de bruixeria es van detectar a Vilafranca/ Penedès ?

    ResponElimina