Una subhasta i encant públic a Sant Sadurní d’Anoia (1771)

 

Tradicionalment, quan una persona moria, la casa on vivia passava per herència als seus descendents però pel que feia als objectes de l’interior es feia un inventari. El lot complet d’objectes es subhastava als encants. El llistat d’objectes podia incloure: mobles, roba, elements decoratius, vaixelles, estris de cuina, llibres, etc. En cas que el difunt no fos propietari de la casa, sinó que fos un llogater, la subhasta era encara més necessària perquè el propietari llogués de nou l’immoble.

Va ser el disset d'octubre de l’any 1771, quan el rector de l’església de Santa Maria de Monistrol de Noia, el pagès de Sant Sadurní, Pere Mir Ros i el rector de l’església de Santa Perpetua de Moguda, com a marmessors del rector de l’església de Sant Sadurní, Josep Mestre, que va fer testament el 21 de juny de 1770 a la rectoria de Sant Sadurní, posen a la venda, després de fer inventari, tots els béns mobles e immobles, que foren propis del difunt i amb presència del notari.

El rector era nascut a Sant Sadurní. Un any abans va fer de tutors dels fills de l’apotecari Agustí Mestre, també de Sant Sadurní, un familiar seu.

És interesant saber els noms de les persones que van comprar algun dels béns del difunt. Alguns compradors son de Sant Sadurní i de pobles del voltant. Ens diu l’ofici del comprador, l’objecte que compra i el seu preu. La venda es fa amb tres dies, el dia 2o, el 24 i 31 d’octubre.

Un resum general pels compradors recurrents:

Josep Dalom, apotecari de Sant Sadurní

• 1 camisa de bri – 1 lliura 4 sous
• 1 camisa de lli – 1 lliura 8 sous
• 3 camises de lli – 4 lliures 6 sous 3 diners
• 2 coixineres de bri – 16 sous
• 6 llençols (2 de bri i 4 de lli) – 19 lliures 2 sous 6 diners
  Total aproximat: 27 lliures 16 sous 9 diners
  Comprador de teixits de qualitat (lli, bri); probablement membre de la petita burgesia local.

Antònia Millet, de Sant Sadurní

• 2 eixugamans – 9 s 6 d
• Uns calçotets de bri – 12 s 6 d
• 1 màrfega blanca – 1 lliura 14 s
• 1 mitja lluna – 10 s 6 d
• 3 pontins – 1 lliura 11 s
  Total aproximat: 4 lliures 17 s 6 d
  Dones com ella adquireixen objectes domèstics (roba de casa, llit, roba interior).

Maria Figueras, de Sant Sadurní

• 1 armilla de cotó i fil – 11 s 3 d
• 1 tela de pasta – 1 lliura
• 1 cendrer – 15 s
• 1 parell de coixineres de bri – 13 s 6 d
• 1 joc d’estovalles – 18 s 9 d
  Total aproximat: 3 lliures 18 s 6 d
  Dona d’ofici o mestressa amb interès en teixits i roba de taula.
  

Josep Grau, calceter de Sant Sadurní

• 1 parell de cadires – 10 s 6 d
• 1 joc d’estovalles – 17 s 2 d
• 2 estalvis de llautó – 1 lliura 6 s
• 6 coberts de plata – 38 lliures
• 1 manta i cobrellit – 5 lliures 8 s 9 d
• 2 llibres – 2 s 6 d
  Total aproximat: 45 lliures 5 s 11 d
  Un dels compradors principals; combina objectes de luxe (plata) i útils domèstics.

Rosa Grau, de Sant Sadurní

• 2 tovallons – 9 s 4 d
• 2 eixugamans – 8 s 6 d
• 2 eixugamans – 8 s 2 d
• 2 porrons de vidre – 1 s 9 d
• 1 cobrellit d’indianes usat – 2 lliures 16 s 3 d

·         3 collets i 5 gorres blanques + 1 gorra negra i un cot negre – 1 lliura 17 s 6 d
Total aproximat: 5 lliures 1 s 8 d
Interessada sobretot en roba de casa i complements personals.

Francesc Esteve, pagès de Sant Sadurní

• 1 armilla de bombasí – 16 s
• 1 armilla de bombasí amb màniga – 1 lliura 8 s
• 1 llum de ferro – 5 s 6 d
• 1 escalfador – 2 lliures 1 s 3 d
• 3 camises de tela usades – 2 lliures + 2 lliures 6 d + 1 lliura 17 s 6 d
  Total aproximat: 7 lliures 8 s 9 d
  Comprador habitual; tant roba com objectes de metall i casa.

Mateu Millet, apotecari de Sant Sadurní

• 2 coixineres de bri – 14 s
• 2 coixineres de llana folrades – 1 lliura 10 s
• 1 parell de xupes (una d’estamenya i una de setinat) – 5 lliures 1 s 3 d
• 1 braser amb peu de fusta – 3 lliures 14 s
• 1 llibre “Verisol” – 2 s
• 1 alicates – 4 s
  Total aproximat: 10 lliures 15 s 3 d
•  Un dels compradors rics, amb objectes de vestir, de luxe i útils.

Anton Ferran, espardenyer de Sant Sadurní

• 1 camisa de bri – 1 lliura
• 1 llençol – 2 lliures
• 1 joc d’estovalles – 1 lliura 17 s 6 d
• 1 plec de “fator” (tela o paper) – 8 s
  Total aproximat: 4 lliures 5 s 6 d
  Espardenyer amb cert poder adquisitiu; compra roba de casa i matèria tèxtil.

Maria Casanovas, de Sant Sadurní

• 1 joc d’estovalles – 1 lliura 13 s
• 4 tovallons de fil i cotó – 1 lliura 16 s
  Total: 2 lliures 9 s
  Compradora moderada, centrada en roba de taula.
  

Francesc Morera, metge de Sant Sadurní

• 2 tovalloles – 1 lliura 9 s
• 1 xocolatera amb molinet – 19 s
• 8 estores velles – 11 s 6 d
  Total aproximat: 2 lliures 19 s 6 d
  Possiblement adquiria objectes per casa seva o pel despatx.

Rosa Milà, d’Olesa de Bonesvalls

• 2 tovallons – 10 s 2 d
• 2 eixugamans – 9 s 2 d
• 2 eixugamans – 5 s 10 d
  Total: 25 s 2 d (1 lliura 5 s 2 d)
  Dona de poble del Penedès, interessada en roba de casa.

Pau Roca, pagès de Sant Sadurní

• 2 eixugamans – 8 s
• 1 morter de pedra amb mà de fusta – 7 s 6 d
• 3 “cots” molt vells – 13 s
  Total: 1 lliura 8 s 6 d
  Comprador modest, útils de cuina i roba.

Francesc Regordosa, pagès de Sant Sadurní

1 parell de mitges blanques – 11 s 3 d

1 llibre (“Doctrina d’Urgell”) – 2 s 6 d

1 llibre (“Setmana Santa”) – 5 s 2 d

1 llibret del Rosari – 8 d
Total: 19 s 7 d
Comprador culte; llibres religiosos i roba.

Joan Rosell, teixidor de lli de Sant Sadurní

• 1 parell de mitges blanques – 10 s 9 d
• 4 parells de mitges blanques usades – 9 s 6 d
• 1 llençol de bri nou – 3 lliures 3 s 9 d
• 1 paella mitjana – 10 s
• 1 pala, unes torradores i un ganivet de ferro – 4 s 3 d
  Total aproximat: 4 lliures 18 s 3 d
  Artesà o menestral, compra objectes tèxtils i de cuina.

Observacions generals:

• Els apotecaris (Dalom, Millet) i el calceter Grau són els grans compradors, adquirint objectes de valor i plata.
• Les dones (Rosa Grau, Antònia Millet, Maria Figueras, etc.) adquireixen majoritàriament roba de casa i de vestir.
• Els pagesos i teixidors se centren en objectes útils: llençols, eines, roba usada i farratges.
• Apareixen també objectes de lectura, llibres religiosos i fins i tot plata i rellotges, cosa que mostra un cert nivell econòmic del difunt.

Distribució estimada per categories

Categoria	% estimat	Exemples destacats
Roba de casa i tèxtils	45%	llençols, tovalloles, estovalles, coixineres
Roba personal	25%	camises, armilles, jaquetes, mitges
Objectes domèstics	15%	caldera, morter, paella, escalfador
Llibres i papers	8%	rosaris, faules, doctrina, nadales
Eines i ofici	5%	fil, alicates, morter, pastera
Luxe i metalls nobles	2%	plata, braser, rellotge, capa de grana

Altres persones han comprat un o tres objectes. La majoria son de Sant Sadurní:

Francesca Rosell  -  Jaume Abreu -  Josep Ramon -  Pau Montserrat - Antoni Rovira - Pau Esteve - Maria Ferrer - Francesc Torres - Benet Pagès - Domingo Figueres - Pere Carbó - Mateu Llopart - Anton Mallofré - Sebastià Sogas- Anton Varias - Francesc Panyella - Tomàs Vidal - Pere Mir - Bonaventura Carreras - Maria Canals - Francesc Borràs - Josep Oller - Sadurní Canals - Maria Romagosa - Joan Casanoves - Francesc Barreras - Magí Mauri - Pere Rosich - Rosa Bordes - Victoria Gual - Feliu Torrents -  Miquel Domènech - Maria Llopart  - Maria Domènech - Francesc Bordes - Anton Roca - Francesc Vidal - Joan Bordes - Sebastià Forn - Antonia Millet - Rafael Torelló – Maria Jansà - Magí Carbó - Josep Julià  - Maria Romeu - Antoni Flor - Pere Bosch - Margarida Tovellà - Maria Casanovas - Pere Rosich - Josep Rosell - Caterina Planes - Joan Montserrat - Esteve Sistach - Anton Ragull -  Josep Baltà - Sadurní Formosa - Francesc Balaguer - Ignasi Vilaseca - Josep Julià - Andreu Bosch - Maria Regordosa - Joan Montané - Teresa Mestre - Maria Àngela Mir - Joan Gol  - Jaume Figueres - Pere Joan Esteve - Francesc Rigual - Anton Flor - Josep Poses - Antoni Socias - Llorens Mir - Reverend Socias - Pacià Carbó.

Aquesta subhasta mostra un nivell de vida divers dins la comunitat de Sant Sadurní al segle XVIII:

• La majoria compradors eren pagesos i menestrals que adquirien béns útils i tèxtils.
• Uns pocs (apotecaris, notaris, preveres, el metge) tenien poder adquisitiu alt i accedien a objectes de luxe o plata.
• La presència de llibres i papers reflecteix una vida cultural i religiosa activa, especialment entre el clergat i els professionals liberals.

 

Hostalers del carrer de Sant Pere de Vilafranca (segle XVI- XVIII)

 

El carrer de Sant Pere de Vilafranca del Penedès, també conegut com a carrer de Sant Francesc, deu el seu nom al convent dels franciscans, construïts extramurs en època medieval. Aquest carrer formava part del traçat de la Via Augusta, que travessava la vila seguint els actuals carrers de la Cort, Ferrers i Santa Magdalena, en direcció al poble de la Granada.

No és difícil imaginar que, atesa la gran afluència de viatgers en aquell temps, hi hagués hagut algun hostal per acollir els caminants que transitaven aquest camí. De fet, fou en aquest indret on es construí el primer hospital de la vila, destinat a pobres i pelegrins, una obra que es remunta a abans del segle XIII i que fou impulsada pels castlans del castell de Vilafranca.

Els hostalers de Vilafranca del Penedès, ja des del segle XIV, s’establiren als principals carrers de la vila: Parellada, Cort, Ferrers i Sant Pere (o també conegut com a Sant Francesc). És en aquest darrer on volem deixar constància d’un hostal que, segons sembla, ja havia estat força conegut en èpoques anteriors.

En tenim una dada significativa en temps de la Guerra Civil catalana del segle XV. El 10 de febrer de 1461, ” a l’hora de dimarts primera i segona hora part mitja de nit”, el diputat local de Vilafranca, Blas Merles, es presentà a l’hostal de Joan Sabater, situat  extramurs, just davant del convent dels frares menors. Allà, en una de les cambres on s’allotjava el gerent del virrei, Galcerà de Requesens, hi entrà per presentar-se davant d’ell.   

Galcerà havia fugit de Barcelona arran del conflicte entre la Biga i la Busca i el rei Joan II, l’any 1460, li havia concedit plens poders, nomenant-lo governador de Catalunya, amb la missió de posar ordre en aquell enfrontament civil. No obstant això, fou perseguit, i s’amagà a Vilafranca, en aquest hostal, on fou descobert a mitjanit. Tanmateix, aconseguí escapar i es refugià  a Molins de Rei.

Finalment, a finals de 1461, fou destituït del càrrec de governador general de Catalunya per la reina Joana, i posteriorment condemnat a l’exili, on acabà morint l’any 1465.

A partir del segle XVI, la història d’aquest hostal continua prenent rellevància. Al llarg dels anys, diversos hostalers en van tenir cura, i cada un hi deixà la seva empremta. Val la pena destacar no només els noms d’aquells qui el gestionaren, sinó també la importància que tingué la seva ubicació estratègica i el pes històric que aquest establiment arribà a tenir dins la vida de Vilafranca del Penedès.  

L’hostaler i sabater Joan Cullerer (1528)

Va ser l’any 1528 quan el mercader Bartomeu Peregrí, vilafranquí i hereu d’una nissaga d’hostalers, vengué al sabater Joan Cullerer un hort encerclat de parets, situat a extramurs, just davant de l’hospital dels pobres de la vila. Aquest hort, com era habitual en aquell temps, estava subjecte al pagament de censos al monestir de Santes Creus i al burgès Rafael Pellicer, també de Vilafranca.   

Dins els límits d’aquest hort, trobem, pel sector oest, terrenys i casa pertanyents als hereus d’Andreu Cullerer, sabater i hostaler, i pare del mateix Joan. A partir de l’any 1538, Joan Cullerer, seguint la tradició familiar, apareix documentat com a regent d’un hostal situat en aquest mateix carrer. Sabem que l’any 1577 ja havia mort, però els seus hereus continuaren essent propietaris de l’hostal i també de la casa on havia viscut amb un hort a la part posterior.

L’hostal confrontava, per la seva banda est, amb la Rambla, fet que li donava una situació privilegiada, Joan era fill del sabater Andreu Cullerer, i la continuïtat del negoci familiar encara es pot rastrejar més endavant: no és fins a 1598 que una part de l’hostal, de la casa o de l’hort dels Cullerer passà a mans del blanquer Francesc Sala, també hereu d’hostalers i veí anteriorment d’aquest mateix hostal.

L’hostaler i blanquer Francesc Sala (1628)

És en aquesta data quan Francesc Sala apareix documentat com a blanquer i hostaler, regint – o potser ja essent propietari- de l’hostal que havia estat anteriorment dels Cullerer. Havia estat casat en primeres núpcies amb Elisabet, i, després de quedar vidu, contragué segones núpcies amb Estefania Bartomeu filla de notaris originaris de Mallorca però ubicats a Vilafranca.

L’any 1633 ja consta com a difunt. El set testament, document de gran valor, ens revela que era fill del blanquer Francesc Sala i Jerònima. En nomenà marmessors als preveres Pau Bartomeu i Jacint Castellví, figures reconegudes de la vila.

Una de les seves filles, Jerònima, s’havia casat amb Ramon Balaguer, hortolà de Vilafranca. Del seu primer matrimoni amb Elisabet Bonet nasqueren els fills Francesc i Jerònim; i del segon, amb Estefania, en tingué Pere i Gaspar.

El testament fou redactat a la casa hostal on residia, situada a extramurs, al carrer que conduïa del portal de Sant Francesc – de la muralla – i davant mateix de l’hospital de la vila. Finalment, deixà dit que volia ser enterrat a l’església de Sant Francesc, símbol de la seva devoció i vincle amb aquell indret.

Després de la mort de Francesc Sala, la seva vídua, Estefania, lloga per tres anys la casa amb hort al darrere, coneguda com la casa/hostal d’en Sala, a Jerònima, viuda del sastre Pere Joan Forner, i al seu fill Francesc, hereu també d’una nissaga d’hostalers.

L’hostal, que disposava d’un portal propi, estava situat davant de l’hospital dels pobres de la Vila, en una ubicació privilegiada extramurs, El lloguer, però, no es limitava a un simple intercanvi econòmic: es formalitzà amb una sèrie de pactes molt concrets i reveladors de la convivència i usos de l’època.

Durant aquest període de tres anys, Estefania i els seus fills continuarien vivint a la mateixa casa/hostal, concretament en els apartaments de mà dreta entrant, als quals s’accedia per una escala interior. També es reservaven una part de l’hort, concretament l’espai entre dos tarongers, així com els fruits d’una figuera situada prop del pou, del qual Estefania mantenia el dret d’ús de l’aigua sempre que ho desitgés.

A més, s’establí que Jerònima i el seu fill haurien de cedir cada any tres botes per tal que Estefania hi pogués guardar el vi que portaria de les seves vinyes. També li cedirien l’ús de la cuina, mentre que Estefania, per la seva part, els donaria tota la palla emmagatzemada a la pallissa de l’hostal.

El preu del lloguer fou fixat en setanta-cinc lliures, a raó de vint-i-cinc anuals.

Durant aquests tres anys, l’hostal fou regentat per Jerònima, vídua del sastre i hostaler Pere Joana Forner, que anteriorment havia viscut al carrer dels Ferrers de Vilafranca.

Finalment, tenim constància que l’any 1677, el mestre de cases Miquel Trius, també de Vilafranca, rebé el pagament per les obres fetes a la casa, aleshores propietat del pagès Lluís Cruset, al carrer de Sant Pere – una casa que, temps enrere, havia estat l’hostal dels Sala.

El pagès i hostaler Lluís Cruset (1678)

Fins a l’any 1713, l’hostal del carrer de Sant Pere, que havia estat dels Cullerer, fou regentat per Lluís Cruset pare i fill. El 1705, el batlle de Vilafranca acusà l’hostaler Lluís Cruset de no haver presentat el llistat nocturn de passatgers, tal com manaven les autoritats, una obligació comuna als establiments d’hostalatge de l’època.

El gener de 1713, Lluís Cruset fill vengué l’hostal de Sant Pere al veterinari Manuel d’Abreu, resident a Vilafranca però originari de Portell, Portugal. L’hostal comptava amb portal propi i una pallissa contigua, i es trobava prop de la muralla, al carrer que comunicava la Rambla amb el portal de Sant Francesc. Davant mateix s’alçava l’hospital dels pobres, a qui es pagava cens per la finca.

Els límits de l’immoble eren els següents: a l’est, el carrer de Sant Pere; al sud, un hort de l’hospital; a l’oest, la cambra dels homes de l’hospital; i al nord, el ferrer Miquel Lleó. L’hostal li pertanyia com a hereu del seu pare, Lluís Cruset, qui l’havia rebut per establiment atorgat pels administradors de l’hospital dels pobres l’any 1678. El preu de la venda fou de cinc-centes lliures.

Manuel d’Abreu, fill de Lluís Abreu i Maria, es casà el 1710 amb Francesc Sivellà, filla de Jaume, corder, i de Càndia Torrents, tots dos vilafranquins. No conservem més dades sobre l’hostal després d’aquesta compra, però sí sabem que Manuel d’Abreu fou el primer d’aquest llinatge a establir-se a Vilafranca, i donà origen a la nissaga dels notaris Abreu, actius als segles XVIII i XIX.

Amb el pas dels anys, l’espai que havia acollit aquell antic hostal passà per noves mans. L’any 1870, Josep Anton Macià Nin, fill de l’hisendat Manuel Macià Tord, n’era el propietari per herència. La casa, situada al número 8 del carrer de Sant Pere, davant mateix del convent de Sant Francesc, disposava de 115 metres quadrats i un hort amb sínia al darrere. Pagava cens a la comunitat de preveres de l’església de Santa Maria de Vilafranca.

Els límits de la propietat estaven definits amb precisió: a l’est, el carrer de Sant Pere; i en les altres direccions, cases de les famílies Ravella, Romagosa, Martorell, Rovira, Blanch i Batlle, així com altres béns de la família Macià.

Aquest era, doncs, l’espai que al llarg dels segles havia acollit l’hostal dels Sabater, Cullerer, Sala, Cruset i l’hostalera Jerònima. Un indret carregat d’història, de noms i de memòria. Cal recordar-ho, i conèixer quines famílies on foren propietaris, perquè la història  d’una vila també es construeix a través de les seves cases i els seus hostalers.

 

Els Espuny del Penedès (Segles XVI-XVIII)

 

Al municipi de Reus existeix la casa dels Espuny. Es diu que és un dels pocs exemplars conservats d’arquitectura civil moderna. L’edifici, que data del segle XVII, va ser força modificat durant el segle XVIII. Segons autors, la família va arribar a la ciutat de Reus amb la conquesta franca i va publicar un escut anterior a 1359. L’autor Font de Rubinat afegeix que la família s’extingí cap a finals del segle XVII, quan es va unir amb els Barberà. Ramon d’Espuny, noble reusenc, és enterrat al Monestir de Poblet, que té com a divisa de les seves armes un escut de pedra esculpit amb un braç amb espasa aixecada amb la mà. La tomba porta la data de 1266. Membres d’aquesta família eren propietaris de diverses finques rústiques a la mateixa ciutat de Reus.

Sabem també que la Torre de Claramunt (l’Anoia), Fulgència, filla del cavaller Joan de Claramunt, fou l’hereva el 1617 d’aquesta torre. El 1633 es va casar amb Francesc Cassador i, tot i tenir tres fills, cap d’ells va tenir descendència. La filla de Joan, anomenada Jerònima, fou l’hereva, i en 1611 es va casar amb Josep Espuny. El fill Ramon va morir el 1672 sense descendència. El castell va passar a mans de la seva germana Maria d’Espuny i Claramunt, baronessa de Rivert i vídua d’Alexandre Morera. En segones núpcies, es casà amb Francesc de Ribera, baró de Florejacs i oïdor de comptes de la Reial Audiència.

El cavaller Antoni de Berardo i de Morera fou fill de Francesc de Berardo i d’Espuny, marquès de Montnegre, títol concedit per l’arxiduc Carles el 1713. Va ser partidari de la Casa d’Àustria durant la Guerra de Successió. Morí a Barcelona el 1714 i va formar part dels braços de Barcelona els anys 1713, 1714. Fou partidari de la resistència a les tropes filipistes i va morir en la defensa de Barcelona durant el setge de 1713-1714. També fou capità de la Coronela i l’últim ambaixador català a Viena.

Al Penedès, sabem que el castell convent de Penyafort, situat al terme de Santa Margarida i els Monjos, va exercir aquesta funció entre els anys 1613 i 1835, essent propietària la família Espuny, que el va vendre als dominicans perquè hi construïssin el convent i l’església actuals, que més tard, durant el segle XVIII, van ser ampliats i reformats.

 

Guillem Raimon d’Espuny (segle XVI)

El 1503, uns capítols matrimonials signats a Vilafranca del Penedès són fets pel mercader Guillem Raimon d’Espuny, fill de Jaume Espuny, originari de Santa Coloma de Queralt, amb Francesca Ferran, filla del mercader Gaspar Ferran i Maria de Vilafranca. Un germà de Guillem va ser Joan d’Espuny, prevere de l’església de Santa Maria de Vilafranca.

L’any 1504, el noble Guillem de Bellera (hereu, per sentència judicial, dels béns del castlà Bartomeu de Vilafranca) ven un censal mort per un preu de 30.000 sous a Guillem Raimon d’Espuny.

Més endavant el 1511 el mercader Gaspar Ferran cedeix tota la seva heretat, drets, censals i rendes a la seva filla Francesca, muller de Guillem Raimon d’Espuny que arriba a ser propietària.

Una data posterior ens indica la relació que hi havia amb els nobles Barberà (com els Espuny de Reus): el 1517, el cavaller Pere de Barberà paga una pensió per diferents censals morts a Guillem Raimon d’Espuny.

És en aquest mateix any 1517 quan els hereus del pagès Bartomeu Roig de Vilafranca venen al mercader Guillem Raimon d’Espuny cases amb cups i horts contigus situats al carrer de Canyemàs de Vilafranca (l’actual carrer Marquès d’Alfarràs). La venda es fa per poder pagar el dot d’Elisabet Roig, filla de pagès Bartomeu Roig, que es va casar amb el fuster Joan d’Espuny de Barcelona, familiar de Guillem Raimon.

Entre els testimonis d’aquesta escriptura hi figura Joan d’Espuny, prior del priorat de Santa Oliva del Penedès (que abans era prevere a Vilafranca).

Algunes de les cases comprades, les vendrà anys després. Per exemple, el 1525, va vendre una casa i un hort situats al mateix carrer al prevere Gabriel Calabuig, per un preu de quaranta-cinc lliures.

El 1517, Guillem Raimon d’Espuny lloga durant tres anys el forn de la seva propietat (que en realitat era de la seva muller i abans del seu pare, Gaspar Ferran), situat al carrer de la Fruita de Vilafranca del Penedès.

Va ser l’any 1530, en temps de l’emperador Carles, quan el burgès i mercader Guillem Raimon d’Espuny fou armat cavaller. El seu fill, l’hereu Jaume d’Espuny, casat amb una Argensola, va tenir cinc fills: Martí Joan d’Espuny, senyor de Pacs i del convent de Penyafort; Jaume, advocat, i Joan Baptista, general de l’Orde Franciscana.

Martí Joan es va casar amb Agnès Alemany de Cartellà i Pinós, i els fills d’aquest matrimoni van ser Jaume, casat amb una filla del noble Joan d’Erill, i Josep, casat amb Jerònima de Claramunt.

Eleonor, filla de Guillem Raimon d’Espuny i de Francesca Ferran, es va casar amb el cavaller Lluís Joan de Maldà, de Cervera, l’any 1544.

 

El noble Jaume d’Espuny (segle XVI)

Fill i hereu de Guillem Raimon, Jaume d’Espuny fou senyor de Pacs del Penedès a partir de mitjan segle XVI, residint també a Barcelona. En tots els documents que he trobat, ja hi apareix com a cavaller o noble. Rebia diferents rendes de propietats que havia heretat a Vilafranca: al carrer de Sant Bernat (1558), a la plaça del Blat (actual plaça de la Constitució, 1570), i al carrer dels Jueus o Canyemàs (1585) i altres.

L’any 1574, diversos mercaders, clergues i ciutadans de Barcelona i Vilafranca li vengueren censals morts, ja que formava part de l’administració de la Pia Almoina de Vilafranca.

Cap a finals de segle, amplià el seu patrimoni a Vilafranca: el 1584 comprà un paller per disset lliures situat al carrer del Vall del Castell, així com diverses terres dins el terme de Vilafranca. Continuà, com el seu pare, cobrant rendes de cases, terres i altres béns a la vila.

Algunes terres li pertanyien com a hereu dels béns del seu pare, Guillem Raimon d’Espuny, qui les havia rebut en donació del prevere Joan Espuny, canònic de la Seu de Barcelona. Aquest, al seu torn, les havia adquirides a través de vendes fetes per pagesos de Vilafranca.

 

Martí Joan d’Espuny (segle XVI-XVII)

L’hereu de Jaume fou el seu fill Martí Joan d’Espuny, que també residí entre Vilafranca i Barcelona. Va organitzar la vinguda dels reis Felip III i Margarita a Vilafranca, segons el Llibre Verd de Vilafranca, sufragant-ne les despeses amb recursos propis.

Aquest donzell, que residia habitualment a Barcelona, mantenia propietats importants al Penedès: el 1599 posseïa el palau Baltà de Vilafranca, el senyoratge de Pacs, el “Casalot d’Espuny” situat al camí de la Bleda, el castell de Penyafort (en mans de la Diputació del General de Catalunya des de 1562), el mas i molí de l’Abadal a Santa Margarida i els Monjos, i el forn del carrer de la Fruita de Vilafranca.

El 1596 fou nomenat hereu del negociador de Vilafranca Andreu Barceló, propietari també de diverses cases i terres al Penedès.

L’any 1611 ja era difunt. En un inventari dels seus béns, hi consta la casa principal a Vilafranca, situada al carrer que uneix la plaça Major (actual Constitució) amb el carrer del Vall del Castell.

 

Els Espuny (segle XVII-XVIII)

L’hereu de Martí fou el seu fill Josep, casat amb Jerònima Claramunt. Continuà residint entre Vilafranca i Barcelona. El seu fill i hereu fou Francesc d’Espuny Claramunt, que es casà amb Maria Berardo i morí a Barcelona el 1699.

L’any 1701, la vídua Maria Berardo impulsà reformes a la casa de Vilafranca situada entre la plaça Major i el carrer del Vall del Castell, on residien. La casa tenia tres portals i fou reformada per fer-la més còmoda, especialment per ampliar l'espai destinat als masovers, que s’encarregaven de les terres.

Degut a les estades que la família hi feia durant l’estiu, sovint havien de residir en cases de familiars, com la de don Ramon de Copons i Grimau, al carrer de Sant Joan. Es van aixecar parets noves, es van refer algunes existents, i s’hi van contractar diversos mestres de cases, entre ells Pere i Josep Blanc (pare i fill), així com diferents fusters.

Aquestes obres causaren problemes amb l’Ajuntament, ja que es van fer sense llicència prèvia. L’any 1702, Francesc de Berardo, com a administrador de l’hereu impúber Antoni d’Espuny i Berardo, fill de Francesc d’Espuny Claramunt i Maria Berardo, sol·licità a la Cort del Batlle de Vilafranca la legalització de les obres. L’escrit justificava:

“...la gran necessitat que tenia de adobar-se la dita casa a causa de ser tant antiga y estar amenaçant prompta ruïna... la necessitat d’ampliació de quartos nous per poder fer casa còmoda i per l’habitació decent de dita dona Maria Espuny i la família juntament amb botigues per recollir los grans per no haver-ne en dita casa... quant el dit senyor l’any passat haver anat dita dona Maria Espuny i família alguns mesos del calor en dita vila havia tingut d’anar a casa d’altres com la de don Ramon de Copons i Grimau que esta al carrer de sant Joan de dita vila...”

Sabem que l’any 1705 les obres ja estaven acabades.

Entre 1716 i 1718, alguns béns i edificis dels Espuny —aleshores en mans de la vídua Maria Berardo— van ser segrestats o confiscats a causa del Decret de Nova Planta, pel qual Felip V imposà el règim absolutista a la Monarquia Hispànica. Entre els béns afectats hi havia la casa i molí de l’Abadal, situats al terme de Santa Margarida i els Monjos. No obstant això, no tots els béns foren confiscats: el 1727, Maria Berardo encara feia reformes a l’heretat de Pacs del Penedès.

Posteriorment, les propietats dels Espuny passaren als fills de Maria, germana de Francesc Espuny de Claramunt. Aquesta es casà primer amb Alexandre Morera i després amb Francesc de Ribera i Fita, senyor de Florejacs.

Un document de 1755 afirma:

“...pertanyien al noble Ramon de Peguera Berardo i Espuny com a fill i hereu de la seva mare Maria Berardo. A la seva mare li pertanyia com hereva i filla de la seva mare Beatriu Morera i Espuny Berardo, per mort dels seus germans Antoni i Ramon. A Beatriu li pertanyia com hereva de Ramon d’Espuny i de Claramunt, el seu oncle, per mort del seu germà Francesc Espuny. Tots els béns pertanyien el 1695 a Josep Espuny, casat amb Jerònima Claramunt.”

Acabem assenyalant que, l’any 1749, un altre document signat a Barcelona pel prior del convent de Sant Raimon de Penyafort demana a l’hereu del difunt Francesc d’Espuny Berardo que compleixi el que aquest havia disposat en el seu testament: deixar tres mil escuts al convent. És a dir, la demanda s’adreça a Ramon de Peguera, senyor de Torrelles de Foix, perquè faci efectiu aquest llegat.